Posts Tagged ‘Vist’

Parlant dels corsos amb un company fa ja uns quants anys em va recomanar veure una pel·lícula que segons ell descrivia aproximadament l’ambient cors. L’arxiu cors és una comèdia que gira al voltant de les particularitats de la illa, molt especialment la qüestió de la violència, i ho fa d’una forma força lleugera i gens dramàtica.

El cert és que del que passa o deixa de passar a Còrsega a casa nostra no s’en parla gens. Al 2006 l’editorial Llibres de l’Índex va editar un interessant “Diccionari d’expressions corses comentades” obra del rellevant Jean – Guy Talamoni i al 2004, durant la segona temporada d’Afers Exteriors, en Miquel Calzada es va aventurar a l’illa per presentar-nos a gent com el desaparegut Robert Estivalis, nascut a Catarroja i membre de l’aparell de relacions internacionals de Corsica Nazione amb un llar historial de militància a l’independentisme cors.

De les notícies més sonades va ser l’assassinat al 1998 del prefecte de l’illa, Claude Érignac, a mans de membres del FLNC entre els quals destaca Yvan Colonna, que va estar quatre anys fugat per la illa i que actualment es troba condemnat a cadena perpètua. Bé, un dels protagonistes de L’arxiu cors és un perseguit líder independentista que passeja per la seva illa amb agilitat mentre els gendarmes el persegueixen amb diferents graus d’intensitat.

El cert és que la violència a Còrsega és una constant i que encara avui perviu amb força. Al 2009, que no destaca especialment per la seva duresa en comparació amb anys com el 1995, van morir a l’illa dinou persones víctimes del conflicte històric que es viu a l’illa. La pel·lícula té moment memorables com el que protagonitza una farmacèutica aconsellant a un membre del FLNC que per a la confecció d’una metxa lenta el millor són els tampons sense aplicador. En resum, que la cinta no busca pontificar sobre el conflicte o oferir un judici moral de les parts, simplement es tracta d’una comèdia que en la meva opinió ajuda a desdramatitzar la situació.

Em quedo amb ganes d’investigar més sobre personatges com Pasquale Paoli, que al 1755 va redactar una constitució corsa i que és considerat el pare de la pàtria corsa.

En resum, L’arxiu cors és una trama força simple entre guerrillers del FLNC i membres dels cossos de seguretat de l’Estat francès amb la intervenció d’un inspector privat que aterra a l’illa sense tenir massa clar que s’acabarà trobant. Des del punt de vista polític té la seva gràcia i des d’un punt de vista lúdic és força entretinguda.

Anuncis

En el moment en que Syriana va estrenar-se a Catalunya alguns coneguts em van animar a acostar-me al cinema per veure-la. No ho vaig fer.

Aquest cap de setmana l’han reproduït a la televisió i malgrat l’horari intempestiu, vaig decidir que tocava visualitzar-la. Una decisió totalment encertada en tant que es tracta d’una cinta que fuig de la moralina i descriu un aspecte de les relacions internacionals que existeix amb tot el pes del seu dramatisme.

Tracta de diverses històries aparentment independents però totalment creuades al voltant d’un fictici emirat àrab del Golf Pèrsic i les influències de la indústria del petroli. Els seus protagonistes són un agent de la CIA ( George Clooney ), un expert en recursos energètics ( Matt Damon ), un advocat mercantil ( Jeffrey Wright ), un jove obrer pakistaní sense treball ( Mazhar Munir ), un príncep àrab ( Alexander Sidding ) i dos magnats del petroli texà ( Christopher Plummer i Tim Blake Nelson ).

Syriana ha estat definida com un thriller geopolític i mostra sense escrúpols quins són els efectes de les polítiques exteriors dels EUA als països àrabs rics en petroli. Com un príncep reformista que vol modernitzar el seu país és assassinat per la CIA per tal d’afavorir els règims despòtics i favorables als seus interessos comercials, com els joves de classes desafavorides poden caure en mans de l’integrisme islàmic i en definitiva, com es remena el poder a molts dels grans despatxos de Washington.

La política internacional dels EUA es recolza en una moral pròpia que, segons diun els entesos, va ser formulada per Henry Kissinger a obres com la mastodòntica Diplomacy que malauradament, està totalment esgotada en castellà i mai s’ha editat en català. Un llibre que també em van recomanar fa temps i que he hagut de comprar en anglès. Els senyors de Amazon.com diuen que m’arribarà el 24 de desembre i no hi seré per recollir-lo a correus. Quin drama.

Aprofito per subratllar la infàmia que suposa que tant el propi Henry Kissinger com Barack Obama hagin estat guardonats amb el Premi Nobel de la Pau. El primer, és un dels majors criminals de la història i el segon no ha fet res més que vendre fum i augmentar el contingent miliatar a Afganistan i no precisament per regalar floretes de colors als seus habitants.

Seguint entusiàstiques recomanacions d’alguns companys que generalment expressen bon criteri, vaig adquirir la primera temporada de la sèrie The West Wing i he d’admetre que, un cop visionats tots els capítols, l’experiència ha estat força estimulant. M’explico.

Fonamentalment, la sèrie gira al voltant d’una part del gabinet del President dels EEUU. Segurament la més polititzada, l’equip de comunicacions que s’encarrega de gestionar el programa legislatiu, les relacions amb la premsa, l’agenda presidencial i les diferents campanyes electorals. Categoria la dels protagonistes que en el lèxic polític anglosaxó s’ha etiquetat com a Spin Doctors. Els que elaboren el relat que s’explica als mitjans, llegeixen enquestes i dirigeixen la política de les administracions.

Hi ha dosis importants de moralina, això és innegable. També cal assenyalar que la transcendència de les decisions que habitualment es prenen al gabinet presidencial més important del món, tant al virtual com al de veritat, no són poca cosa. A més a més, l’alineament ideològic del president i els seus assessors està molt més enllà del que habitualment es podria esperar d’una administració demòcrata com, per exemple, les encapçalades per Bill Clinton o el propi Barack Obama. Finalment i amb aquests ingredients, el còctel resultant és força digestiu.

La política als EEUU és radicalment diferent a la del nostre país i resulta xocant veure fins a quin punt els partits americans tenen poc pes sobre els seus membres. Els exemples més rellevants podrien ser la llibertat amb que els presidents dels EEUU tiren endavant les decisions del seu gabinet sense gairebé consultar amb els òrgans dels partits i també, la llibertat de vot que exerceixen els membres de les càmeres legislatives.

Estem condicionats pels prejudicis que ens inspira el sistema català de partits i a primer cop d’ull valorem aquests fets com negatius. Fins a cert punt ho són i no es pot negar que els congressistes dels EEUU mercadegen amb els seus vots per tal d’aconseguir recursos econòmics per a les campanyes. El sistema de finançament electoral és simplement abominable. Ara bé, es tracta d’un sistema que presenta variables força interessants.

Els congressistes tenen una gran rellevància territorial i el seu contacte amb els electors és superior al que per defecte emana del sistema català de partits polítics. La llibertat de vot que és natural als EEUU i al nostre país és una tara o símptoma d’escissió, dona als electes l’oportunitat de guanyar força davant els partits i possibilita una millor representació dels electors. Ara bé, es tracta d’una situació molt particular.

Blocaires i autors de literatura política, com per exemple en Toni Aira, assenyalen The West Wing com una telesèrie de culte. Es nota que al darrere hi ha pressupost, documentació i coneixement de causa. En resum, es tracta d’una molt bona producció que segurament agradarà a aquells interessats en política.

Juntament a aquestes recomanacions també em van recomanar el bloc d’Antxon Garrogerrikabeitia, periodista basc del Nashville Sentinel, diari de més tirada de l’estat de Tennessee, profundament apassionat per la política als EEUU. Els arxius del bloc són plens de biografies d’assessors presidencials i directors d’agències com, per exemple, la CIA. He afegit el seu enllaç a la categoria de Blocs diversos. La llàstima és que darrerament no s’actualitza gaire, la sort és que als arxius hi ha pàgines suficients com per descarrilar un tren de mercaderies.