Posts Tagged ‘Spin Doctors’

Els resultats globals de les Eleccions al Congrés dels Diputats d’aquest 20 de novembre de 2011 no són especialment digestius. A nivell local és motiu de celebració que els pitjors presagis no s’hagin acomplert i que el PP hagi quedat suficientment lluny de ser la força més votada a la ciutat. Més enllà d’això, es pot cercar consol en uns quants detalls però que a l’hora de la veritat queden en poca cosa si es comparen amb el que significa la majoria absoluta obtinguda pels de Mariano Rajoy.

Adaptar tendències generals a un cas concret com el de Cerdanyola del Vallès és difícil i pràcticament totes les eleccions acostumen a reservar un important marge per la sorpresa. Les darreres generals no han estat una excepció i farà falta un cert temps per valorar alguns dels resultats que s’han produït a les urnes de la ciutat. En tot cas, valorem els desajustaments entre resultat final i porra. El primer valor en aparèixer és el proposat i el segon el real, entre parèntesi apareix la diferència:

Participació: 71,5% – 70,09% ( -1,41% ) 30.841 vots – 30.046 vots ( -795 vots )

PSC – PSOE: 28,5% – 31,99% ( +3,49% ) 8.789 vots – 9.446 vots ( +657 vots )

PP: 25,4% – 22,65% ( -2,75% ) 7.833 vots – 6.689 vots ( -1.144 vots )

CiU: 13,5% – 20,49% ( +6,99% ) 4.163 vots – 6.050 vots ( +1.887 vots )

ICV-EUiA: 12% – 11,05% ( -0,95% ) 3.700 vots – 3.264 vots ( -436 vots )

Esquerra: 5,5% – 4,87% ( -0,63% ) 1.696 vots – 1.438 vots ( -258 vots )

Segons les dades del ministeri pertinent i sense valorar la desviació sobre la participació, la previsió realitzada al respecte del comportament electoral dels ciutadans respecte a les candidatures es desvia un total de 14,81 punts percentuals o el que traduït a vots seria un desplaçament de 4.382 sufragis.

La porra partia de diversos errors de percepció i també patia de mancances en quant a l’anàlisi. A pilota passada resulta evident que calia consultar també els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i pel volum de l’error, el primer que cal admetre és que CiU, tot i perdre 1.732 vots respecte a l’esmentat procés electoral, no era lògic que en perdés 3.619. Aquest tipus de baixades són extraordinàries i malgrat que es podria argumentar un cert desgast, la seva gestió al capdavant de la Generalitat de Catalunya no s’ha traduït en un naufragi electoral a la ciutat.

En tot cas, la previsió original incorporava una perspectiva local consistent en traduir els sufragis obtinguts a la ciutat en el que seria el seu equivalent a nivell del consistori municipal. Això és l’aplicació de la Llei d’Hondt per un total de 25 hipotètics regidors. El balanç és el que segueix:

PSC-PSOE: 9 regidors – 9 regidors

PP: 8 regidors – 7 regidors ( -1 regidor )

CiU: 4 regidors – 6 regidors ( +2 regidors )

ICV-EUiA: 3 regidors – 3 regidors

Esquerra: 1 regidor – 0 regidors ( -1 regidor )

La Llei d’Hondt afavoreix els partits majoritaris i la legislació electoral vigent deixa fora del recompte definitiu als partits que no superen el 5% de sufragis vàlids. Així doncs, malgrat que amb els resultats finals, Esquerra podria entrar el dissetè regidor del recompte, quedaria fora per poc. El darrer regidor virtual en aconseguir la seva acta, hauria estat del PP gràcies a que Esquerra no hauria pogut saltar la barrera electoral. Fent balanç, la desviació a nivell de regidors ascendeix a 4 i la criatura principalment plora del fet d’haver valorat les possibilitats de CiU a la lleugera, sense cercar un històric de resultats més consistent. Un cop reconegut això, la previsió xoca amb la barrera electoral en el cas del regidor atorgat inicialment a Esquerra i peca de sobredimensionar les possibilitats reals del PP.

Tot i els desajustaments, és possible que hagi aconseguit evitar el desastre total i espero que els possibles improperis o provocacions no siguin gran cosa. No ha estat tan malament, la porra vull dir, els resultats no són bons i si agafem el mapa estatal i el pintem de coloraines, n’hi ha per sortir corrents i no parar fins passada la frontera. El que ens espera!

Anuncis

El llibre Election 2011 de Noel Whelan, un dels principals experts en política electoral irlandesa, ja ens advertia a principis d’any que pels comicis que havien de tenir lloc el 25 de febrer per triar els membres del Dáil Éireann, molts candidats del Sinn Féin es trobaven en disposició de guanyar nous escons. Si bé l’ascens d’aquest partit és significatiu, no resulta especialment encertat determinar a aquestes alçades que els republicans hagin sortit de la marginalitat, entre d’altres coses per que ja fa molt temps que el Sinn Féin està prenent posicions de gran valor als 26 comptats.

Els terrenys que avui dia formen la circumscripció electoral de Cavan – Monagham pertanyen històricament a l’Ulster però amb l’acord de partició de 1921 van quedar adscrits a la República d’Irlanda. L’històric Caomihghin O’Caolain va ser un dels primers membres del Dáil triats sota les sigles del Sinn Féin al 1997. Al febrer del 2011, ha tornat a ser triat diputat més votat i el partit ha estat molt a prop de triar un segon candidat per aquesta circumscripció que en primera opció vota republicà però que en nombres absoluts bascula majoritàriament cap al Fine Gael.

Un altre dels candidats històrics i ben consolidats, en aquest cas des del 2002, és Martin Ferris. Amb seient consolidat al Dàil des del 2002 per Kerry North, circumscripció que ha estat modificada al 2011 per incloure l’oest del comptat de Limerick.

No és estrany que les terres de l’Ulster siguin les que major fertilitat presenten per a les idees republicanes. Ja al 2007, en Padraig MacLochlainn va quedar molt a prop de guanyar una plaça al Dáil per Donegal North East i tampoc ha estat cap sorpresa que al 2011 hagi obtingut un 24,47% dels vots en primera preferència. El que ja seria força aventurat per a una circumscripció que aporta tres seients al parlament irlandès seria que pel 2015 el Sinn Féin decideixi presentar dos candidats, però si la jugada es realitzés bé i el Fine Gael presentés dos candidats com fins al moment, seria una fita possible.

Sense marxar del nord de la illa, a Donegal South West, secció electoral tradicionalment controlada pel Fianna Fáil, el Sinn Féin ha aconseguit que el també històric Pearse Doherty hagi obtingut un 32,97% dels vots i la primera plaça de les tres que aquesta secció electoral aporta al parlament. Amb els resultats obtinguts, un segon candidat republicà hauria pogut guanyar la tercera plaça en disputa i Donegal South West hauria estat la primera circumscripció de la República d’Irlanda que veuria un Sinn Féin àmpliament hegemònic en el que es refereix a la participació del territori a la governació nacional.

La circumscripció de Cork East va triar al febrer i per primer cop una candidata de Sinn Féin, tercera d’un total de quatre diputats electes i deixant fora de la tria al candidat de l’històric Fianna Fáil. Per altra banda, sense allunyar-nos gaire, la circumscripció de Cork North Central va veure com el Sinn Féin guanyava la primera plaça amb un Jonathan O’Brien que a més a més de recuperar la representació pel partit republicà, va superar amb facilitat els candidats de la resta de partits irlandesos.

Força a prop del centre geogràfic de l’illa però basculant cap al nord, trobem la circumscripció de Laoighis Offaly. Tradicionalment dominada pel Fianna Fáil, no havia triat cap candidat del Sinn Fèin des de la constitució del segón Dáil al 1921. Actualment, el republicà Brian Stanley ha aconseguit un dels quatre seients i treballant bé, podria posar les bases per que al 2019 un segon candidat republicà optés seriosament a l’elecció. Així de fort podria ser el desembarcament que els republicans estan orquestrant als 26 comptats.

La capital de la república es divideix en 12 seccions electorals on a nivell municipal, el Sinn Féin porta molts anys implantat i podent demostrar un alt volum d’activitat política. Aquestes circumscripcions han donat al partit republicà un total de quatre diputats i atenció, per evitar possibles sorpreses al 2015, dos candidats més han ocupat la primera plaça del que seria el vagó de cua, els candidats no triats, entre ells el molt rodat Eoin O’Broin per Dublin Mid West, una de les seccions electorals més d’esquerres de la capital. El partit ja està normalitzat a la capital i pels propers comicis podria seguir creixent.

No cal recórrer a la campanya de Martin McGuiness per la Presidència d’Irlanda per afirmar que el Sinn Fèin està posant tota la carn a la graella. Al febrer, Gerry Adams va aconseguir entrar al parlament com a primer candidat per la circumscripció de Louth, comptat amb un acta parlamentària consolidada pels republicans des del 2002 amb Arthur Morgan al capdavant, però que mai havia votat com a primera elecció un membre del Sinn Féin.

A West Meath, el republicà Peadar Tolbin va aconseguir un acta que es resistia des del 1997 a una circumscripció que aporta al Dáil un total de tres seients on històricament el Fianna Fáil havia imperat sense gaires obstacles. També cal subratllar l’acta republicana obtinguda per Michael Colreavy a Sligo Leitrim North, secció electoral molt treballada durant dècades pels republicans.

El Sinn Fèin va estar molt a prop d’aconseguir representació a Limerick City, Longford Westmeath, Waterford i Wicklow. Si es fan bé les coses, aquesta històrica formació podria arribar al 2015 amb suficient empenta com per deixar enrere per sempre al Finna Fàil i començar a discutir seriosament l’hegemonia d’esquerres al Labour Party irlandés. Els resultats de Martin McGuiness com a candidat a la presidència de la República d’Irlanda, tercer en nombre de vot a totes les circumscripcions electorals, ve a demostrar de manera molt visible fins on han arribat els republicans, però cal dir que ja fa temps que els indicis apuntaven en aquesta direcció. A qui més espanta el creixement electoral dels republicans al total de l’illa és als unionistes i la major amenaça per Sinn Fèin podria ser que aquests trenquin amb el procés de pau i tornin a jugar a fons la carta d’orange. Si això és possible o només pura ficció, ho haurà de dir algú altre.

P.D: La fotografia és del Comhdháil Náisúnta d’Ògra Sinn Féin que va tenir lloc al 2008 i al que vam assistir amb l’Arseni Armengou en representació de les JERC. No tothom té fotos amb en Gerry Adams…

El darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO de la Generalitat de Catalunya ha vingut a vomitar sobre tots nosaltres una quantitat ingent de dades. Qui les vulgui analitzar amb detall i tingui el temps necessari, se’n pot fer un tip. Segons la fitxa tècnica, el treball de camp es va realitzar entre els dies 2 i 17 de juny de 2011 amb una mostra de 2.500 telefonades i l’encàrrec ha estat realitzat per l’empresa GESOP. El que ha estat notícia, no tant com caldria, és que del total d’entrevistats, un 42,9% de la mostra ponderada ha afirmat que votaria en sentit afirmatiu en un hipotètic referèndum d’independència, un 28,2% hi votaria en contra, un 23,3% s’abstindria, un 1,3% rebutja contestar o respon quelcom diferent a les anteriors opcions i un 4,4% es trobaria indecís.

Aquestes dades, que no deixen d’indicar res més que una tendència però que ens mostren fins a quin punt ha quedat normalitzat a Catalunya el debat independentista, ens portarien una participació hipotètica del 71,1%. Seguint amb aquest exercici de ciència-ficció política, sobre el total de la participació ( 1.071 intencions de vot afirmatiu i 705 intencions de vot negatiu ), estaríem parlant de que el 60,30% dels votants ho farien en sentit positiu i que un 30,70% ho faria en sentit negatiu. Montenegro va independitzar-se de Sèrbia al 2.006 amb una participació del 86,5%, un 55,5% de vots afirmatius i un 45,5% de vots negatius. Sens dubtes i admetent que sobre tot plegat hi hauria molt a parlar, la valoració dels resultats absoluts del darrer baròmetre del CEO són molt, però que molt rellevants.

Si consideréssim que l’àrea metropolitana de Barcelona es composa de 5 comarques (Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental ), ens trobaríem amb una mitjana del 40,04% de vots favorables, un 31,68% de vots negatius, una abstenció del 21,78%, un 1,72% de mitjana d’enquestats que no respondrien a cap de les opcions anteriors i un 4,72% que no tindrien clara la resposta. Aquestes dades responen a una mitjana dels percentatges, però veiem sobre les comarques concretes quin és el resultat que ens oferirien les dades del baròmetre.

Baix Llobregat: sobre una mostra de 273 enquestats. El 31,9% responen que votarien en sentit afirmatiu, el 41,3% responen que votarien en sentit negatiu, el 22,5% manifesta que s’abstindria, el 0,7% de les respostes no encaixa amb cap de les opcions anteriors i el 3,6% es declara indecís. O el que és el mateix, seguint amb l’exercici d’aplicar de forma bàsica les respostes concretes a un hipotètic procés electoral, amb un 73,2% de participació, el 43,5% dels electors votarien a favor de la independència de Catalunya i un 56,5% hi votaria en contra. Subratllar que és la única comarca de l’àrea metropolitana que, segons les dades del baròmetre, votaria majoritàriament en contra.

Barcelonès: partint d’una mostra de 762 enquestats. És important subratllar que aquesta circumscripció comprèn la molt diversa ciutat de Barcelona i poblacions tan metropolitanes com Badalona, Sant Adrià de Besós, Santa Coloma de Gramenet i L’Hospitalet de Llobregat, a partir d’aquí que cadascú faci els seus números. El vot favorable recolliria un 36,6% del cos electoral, el vot negatiu aglutinaria un 30,1%, un 26,2% dels enquestats declara que s’hi abstindria, un 1,3% no respondria cap de les opcions anteriors i un 5,7% es manifestaria indecís. Sobre els percentatges en urna, amb una participació del 66,7%, un vot afirmatiu del 54,81% i un 45,19% de vot contrari.

Maresme: amb una mostra de 137 enquestats. El vot favorable representaria un total del 53,6% del cos electoral, el vot negatiu seria l’opció expressada per un 21,7% dels enquestats, un 17,4% dels mateixos afirmen que la seva opció seria l’abstenció, un 2,9% no s’identificaria amb cap de les opcions anteriors i un 4,3% manifesten indecisió respecte a la qüestió. Anant de cara a l’urna, aquestes dades ens portarien a una participació del 75,3%. Sobre el total de vots, un 70,87% dels maresmencs votarien a favor de la independència de Catalunya i un 29,13% ho farien en contra.

Vallès Occidental: sobre una mostra de 317 enquestats, un 37,5% dels mateixos han manifestat que votarien a favor de la independència de Catalunya, un 35,6% ha expressat que el seu vot seria negatiu, un 22,5% afirma que s’abstindria, el 0,6% no es sentirien representats amb cap de les anteriors opcions i un 3,8% es declara indecís. Seguint amb l’exercici de ficar a la urna als enquestats que han expressat una opció definida, sobre una participació global del 73,1%, el vot afirmatiu suposaria el 51,30% i el vot negatiu se’n aniria al 48,70%.

Vallès Oriental: a partir d’una mostra de 127 enquestats. El 40,6% dels mateixos afirma que votaria afirmativament, el 29,7% ho faria en sentit negatiu, el 20,3% afirma que s’abstindria, un 3,1% no es sentira representat per cap de les anteriors opcions i un 6,2% expressa indecisió al respecte d’aquest particular. A la hipotètica urna, sobre una participació total del 70,3%, el 57,30% dels votants donarien el seu vot a la opció independentista i un 42,70% hi votarien en contra.

Al quadre annex hi apareixen diverses dades que poden ser d’interès i que són extretes directament de la memòria de l’enquesta. El quadern de la memòria que fa referència als encreuaments concrets del total de preguntes amb el sentit de vot al referèndum d’independència està farcit de dades que tenen molt interès i malgrat el volum de la mostra, treballar sobre el doble de respostes seria molt més agradable i vàlid.

Evidentment, l’entrada en la fase de resolució al Principat de Catalunya generaria una sèrie de dinàmiques polítiques que portarien a incrementar la participació i el 23,3% de catalans que van declarar que s’abstindrien quedarien en un percentatge més minso. Sobre rectes finals hi ha moltes teories, però el que ha deixat clar aquesta enquesta és que alguna cosa està passant. La darrera dècada ha viscut un important increment de l’independentisme, ha vist com el debat sobre el dret d’autodeterminació es normalitzava i el moment actual és des de l’òptica nacional molt rellevant. Ara bé, els encreuaments sobre variables com les polítiques econòmiques o socials, les matrius de record/intenció de vot i en resum, la resta de dades que conté la memòria, ens diuen que l’independentisme no és monotemàtic i que una cosa és un referèndum d’autodeterminació i un altra de ben diferent, unes eleccions. El cos electoral és en el seu conjunt extremadament intel·ligent i qui cregui que pot representar aquesta majoria parlant exclusivament del procés nacional, comet una equivocació greu.

Algú que no tingui carnet de conduir i es vegi obligat a transitar en transport públic entre Cerdanyola del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda té la possibilitat de gaudir de diverses estampes que no tenen preu. Imaginem que el subjecte en qüestió viu a un dels carrers paral·lels al riu que hi ha al barri de Can Xarau.

El personatge es pren dos cafès i surt a les 08:00h de casa seva, a les 08:03 ja ha pogut comprovar que la roja ha tornat als carrers de la ciutat. Davant del pavelló, a ma dreta en la seva direcció, sota el solet matiner, veurà llampegar el vermell de la propaganda electoral del PSC. Com que té una mica de pressa i és massa d’hora com per aturar-se, seguiria caminant i a les 08:06 ensopegarà de cara amb un José Montilla pletòric que segons el contingut de les banderoles, ens garanteix el progrés. No ensopegarà amb ell una o dues vegades, simplement, no deixarà d’ensopegar-hi durant tota l’avinguda Catalunya fins a que arribi a l’estació. En resum, es menjarà amb patates el gadget fins a un total aproximat de quaranta cops.

Deu ser el progrés de la Constitució Europea, la Directiva Bolkestein i la Reforma Laboral. Gràcies a tot això els nostres drets laborals han “progressat” fins al punt de que la legislació laboral espanyola s’assembli molt més a la marroquina que a dels alemanys. Ep! José Maria Álvarez, líder del sindicat vermell i blanc, dixit. Doncs això, progrés garantit.

En picar la T-10 es trobarà amb sis o set plafons de color vermell i amb lletres blanques on es llegeix “Ni independentista, ni de dretes”. Tindrà l’oportunitat d’escapar escales amunt i refugiar-se al bar de l’estació per prendre un tercer cafè que l’ajudi a agilitzar la sinapsi matinal. A les 08:35 pujarà a un tren vermell i blanc que en set minuts el deixarà a Montcada i Reixac, ciutat metropolitana que té com a colors corporatius el vermell i el blanc. Amb una mica de sort, a les 08:47 estarà palplantat a peu de la nacional de Vic, sota l’autopista i sobre dues línies fèrries diferents, ben a prop de la cimentera ( coses de Montcada i Reixac ), esperant un autobús que fins a les 09:02 no es dignarà a passar.

A les 09:05, a uns tres-cents metres del terme municipal de La Llagosta i a ma dreta de l’autobús segons els sentit de la marxa, gaudirem d’una gran tanca publicitària que dona la benvinguda a la catalanitat a la immensa majoria dels ciutadans del món sense que ni tan sols hagin de desplaçar-se a aquestes latituds tan mediterrànies. En blanc sobre vermell llegim un “Ser català és treballar dur i tenir les coses clares”. Com el moscovita que treballa a una fàbrica, el cantonès que ven diaris, com aquell esquimal que treballa a la mineria o com l’australià que amb un guant de làtex determina el sexe dels cangurs. Gràcies per l’aclariment en forma de dosi d’autoestima, ser català no significa res de res.

D’aquesta manera entrem a La Llagosta, municipi que també té el vermell i el blanc com a colors corporatius. A uns dos minuts de la gratificant tanca, a ma esquerra del vehicle segons el sentit de la marxa, deixarem enrere el bar poligonero “La Moreneta”, just davant de General Cable. Aquí tornaran amb nosaltres les banderoles de fanal amb el rostre somrient de José Montilla. Uns objectes que ens empassarem, trufats amb panells del “Plan E” blancs i vermells, durant tot el recorregut que ens portarà a la Rambla de Santa Perpètua, bonic poble amb el vermell i blanc com a colors corporatius, indret on el personatge abandonarà el vehicle, meitat pintat dels colors de l’empresa, meitat decorat amb els colors de l’Autoritat Metropolitana del Transport ( endevineu quins són? ). Són dos quarts de deu.

És cert que ser català no tingui cap significat especial? Pot ser que es redueixi a treballar dur i tenir les coses clares? Quina angoixa, això és molt poc original. Podria tenir a veure amb tenir una llengua minoritzada que s’enfronta des de fa uns tres-cents anys a l’ànim exterminador de les clavegueres d’un estat centralista. Podria ser que també tingui a veure amb pagar molt més en impostos a canvi de rebre molt menys en serveis. També hauria de tenir alguna cosa a veure amb intentar fer un pas endavant amb la relació del nostre govern amb la resta de l’estat i trobar-se, moltes clatellades després, dos caselles per darrere de la de sortida, amb una sentència del Tribunal Suprem que ens ha deixat pitjor que amb l’estatut de 1979. Alguna cosa deu tenir a veure ser català amb veure’t obligat a arrossegar un model industrial podrit impulsat des de Madrid, amb veure Pilar Rahola cada matí a la televisió o amb estar en contra dels espectacles que inclouen la tortura dels animals. O que a diari t’insultin des d’Intereconomia, la Gaceta, el País, Veo7, El Mundo, ABC, La Razón, la COPE, ESradio…

Ni al moscovita, ni al cantonès, ni a l’esquimal, ni a l’australià li passen aquestes coses. Li passen unes altres, però aquestes, totes juntes, no. Deu voler dir que, buscant una mica, no són catalans. En part és una sort per ells, s’eviten uns quants problemes, entre ells el quedar-se daltònics a base de cremar les cèl·lules de la retina que interpreten el vermell i el blanc quan un i altre es combinen no menys de cinc-cents cops entre Cerdanyola del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda passant per La Llagosta i Montcada i Reixac.

A tres quarts de deu el protagonista d’aquesta història ja pot vomitar tots els cafès al WC que hi ha al costat del seu despatx, prendre una aspirina i començar a treballar dur i amb les coses clares. Tenint molt clar que o es fa un raconet i té sort, o la propera reforma de pensions del PSOE farà de la seva senectut una vall de llàgrimes amb copagament sanitari. Molt català tot plegat.

P.D: algú sap per què els carros dels escombriaires de Cerdanyola del Vallès són de color blau i taronja? Quina angoixa.

P.D.2: en pocs dies José Corbacho i José Montilla seran “marido y mujerta”. Els que tinguin bon gust musical ho entendran a la primera.

La caiguda del Labour Party, la greu crisi del PSF, els nefastos resultats del SPD a tota Alemanya i el futur que li espera al PSOE al tombar de la cantonada són signes de que hi ha alguna cosa que s’ha podrit a les esquerres del vell continent. Bé, més que podrit, s’ha cremat en plan bonzo. Podeu enviar-li un mail a Anthony Giddens per donar-li les gràcies per aquesta gesta comparable a trepitjar-se el peu dret amb l’esquerre, impactar directament contra un fanal i deixar-se la dentadura dispersada en un metre quadrat de la Via Laietana.

Molta gent en parla i realitzar una autòpsia de la socialdemocràcia europea és una responsabilitat que supera a qualsevol. La prova és que a hores d’ara ningú s’ha atrevit a documentar-se i presentar el contingut de la caixa negra.

Ara bé, des de l’univers dels mortals i a una escala més reduïda, es poden detectar símptomes indicatius de la malaltia. Sense anar més lluny, la gent no està entenent la gestió del FROB ( Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria ), mesura destinada a “rescatar” la banca espanyola desprès de la orgia de mangarrufes i excessos que ha marcat la seva història recent. No estem entenent per quin motiu es rescata el sector bancari, per quin motiu no es rescaten ells solets fent el que qualsevol persona fa quan el negoci no li acaba de funcionar com volia. Per quin motiu no venen el seu patrimoni, milloren el seu servei o baixen els sous aberrants que cobren els consellers delegats? Si l’estat ha d’injectar fons a les entitats financeres hauria de ser per assumir-ne la gestió, no per que els mateixos vampirs de sempre puguin continuar omplint-se les butxaques a còpia d’escanyar els ciutadans.

No s’entén la pujada de l’IVA, un increment que és per tothom i que per tant, afecta de manera especialment preocupant a les classes mitjanes i baixes. Puja tant per aquella dona que vol comprar una caixa de tampons com per aquell que pot comprar-se un collar de diamants. O sigui, que la crisi que han generat uns pocs la seguirem pagant els de sempre. La perspectiva social d’aquesta mesura és tan nul·la com la del xec nadó de Zapatero que donava el mateix a la filla d’Emilio Botín i a la d’un mecànic de Badia del Vallès.

Sense veure que el Waterloo de l’esquerra europea serà, precisament, el fet de deixar de ser d’esquerres tot perdent la batalla de les idees amb el tan devaluat liberalisme, les llumeneres de sempre repeteixen lletanies inconnexes com la de que “cal aprimar l’estat”. En aquesta lògica, al PSOE li han imposat la retallada de sous als funcionaris i en aquesta lògica, el receptors de tal mesura han convocat una vaga pel dia 8 de maig. I la miserable realitat és que no hi ha convocada una vaga general per pur sectarisme polític. No és cap secret que si a hores d’ara Mariano Rajoy fos president, ja li haurien convocat dues o tres.

El pecat mortal del PSOE és un esquerranisme cosmètic, estètic i descafeïnat que amaga una maquinària que treballa pel poder i no per les seves potencialitats com a eina de transformació social. La desconnexió de partits i sindicats de l’esquerra hegemònica amb la seva base popular és tal que el camí pel populisme del PP ha quedat aplanat a nivell estatal. No s’ha explicat la crisi des d’un enfocament d’esquerres i les mesures correctores s’han dirigit a degradar les condicions laborals dels més desafavorits, a erosionar el sector públic i a mantenir plenes les butxaques d’aquells que sempre les han tingut a vessar. La propera reforma laboral unilateral serà un exemple impagable de fins a quin punt el PSOE ha perdut el rumb i navega a la deriva.

És necessari que les forces vives de l’esquerra pesquin en aquest naufragi i assenyalin l’engolfament d’aquells que han perdut la capacitat d’empatitzar amb la majoria de la població, amb les classes treballadores a les qui ningú regala res ni es beneficien de rescats quan no poden pagar la hipoteca del pis o veuen com els seus negocis se’n van en orris. Ha quedat clar que cal construir una nova esquerra i que per la magnitud del que ens cau a sobre, està molt més a prop de Martha Harnecker o Daniel Cohn-Bendit que Anthony Giddens.

Algunes veus com la de Marc Vidal afirmen que entre el vuit i el deu per cent dels vots a les properes eleccions al Parlament de Catalunya es decidiran a les xarxes socials. Un botí electoral que, sempre segons la mateixa font, podria ascendir fins al milió de vots, que no és poca cosa.

Els missatges són molt importants en política però també ho son els canals. Les xarxes socials no són una finalitat en sí mateixes i qui es pensi que Facebook farà la feina per ell s’estarà equivocat. Ara bé, les xarxes socials són bancs de pesca ideals per a la difusió de continguts, la redirecció de visitants cap a altres formats web o per a la coordinació d’una campanya més extensa.

Avui dia, encara són els mitjans tradicionals els que generen opinió. Ara bé, amb el temps els mitjans digitals han anat guanyant significació al panorama comunicatiu i ha quedat molt clar que han vingut per quedar-se. El seu model de negoci s’adapta molt millor a les necessitats econòmiques del moment i la seva estructura està molt més al dia que la dels mitjans de tota la vida.

Hi haurà campanya 2.0 a les eleccions al Parlament de Catalunya però també per la tria del nou president del F.C. Barcelona. Si la campanya de Sandro Rossell ha apostat per treballar intensivament la xarxa, significa que aquesta té un valor afegit gens menyspreable.

La dimensió de la qüestió encara resta per definir. El cert és que donar per bones les dades aportades per Marc Vidal és agosarat i no sabrem fins a quin punt fa de la necessitat virtut. No en va, la seva empresa ha estat la responsable d’adaptar una xarxa social de tecnologia americana a les necessitats de CiU. El que sí que és segur és que el format web 2.0 és cada cop més important en el camp de la comunicació.

Sobre les xarxes socials específiques també existeixen dubtes raonables. La batalla política és a Facebook o la creació d’una comunitat pròpia aporta un valor afegit important? L’aposta de CiU no es limitarà a la seva pròpia xarxa i de ben segur que vindrà acompanyada d’una bona inversió en publicitat a les xarxes socials generals i als mitjans digitals del país. Una xarxa per convençuts no pot convèncer a ningú però pot resultar una bona eina de treball intern a nivell de visualització de lideratges i difusió de continguts entre els activistes de la campanya.

En tot cas, el format web 2.0 està arribant al seu apogeu i està començant a cobrir grans espais. L’univers de la xarxa és dinàmic per definició i resulta complexe realitzar una lectura concreta de molts dels moviments que dia rere dia es van produint. Això sí, qui no jugui correctament aquesta ma en pagarà les conseqüències a la urna.

Seguint entusiàstiques recomanacions d’alguns companys que generalment expressen bon criteri, vaig adquirir la primera temporada de la sèrie The West Wing i he d’admetre que, un cop visionats tots els capítols, l’experiència ha estat força estimulant. M’explico.

Fonamentalment, la sèrie gira al voltant d’una part del gabinet del President dels EEUU. Segurament la més polititzada, l’equip de comunicacions que s’encarrega de gestionar el programa legislatiu, les relacions amb la premsa, l’agenda presidencial i les diferents campanyes electorals. Categoria la dels protagonistes que en el lèxic polític anglosaxó s’ha etiquetat com a Spin Doctors. Els que elaboren el relat que s’explica als mitjans, llegeixen enquestes i dirigeixen la política de les administracions.

Hi ha dosis importants de moralina, això és innegable. També cal assenyalar que la transcendència de les decisions que habitualment es prenen al gabinet presidencial més important del món, tant al virtual com al de veritat, no són poca cosa. A més a més, l’alineament ideològic del president i els seus assessors està molt més enllà del que habitualment es podria esperar d’una administració demòcrata com, per exemple, les encapçalades per Bill Clinton o el propi Barack Obama. Finalment i amb aquests ingredients, el còctel resultant és força digestiu.

La política als EEUU és radicalment diferent a la del nostre país i resulta xocant veure fins a quin punt els partits americans tenen poc pes sobre els seus membres. Els exemples més rellevants podrien ser la llibertat amb que els presidents dels EEUU tiren endavant les decisions del seu gabinet sense gairebé consultar amb els òrgans dels partits i també, la llibertat de vot que exerceixen els membres de les càmeres legislatives.

Estem condicionats pels prejudicis que ens inspira el sistema català de partits i a primer cop d’ull valorem aquests fets com negatius. Fins a cert punt ho són i no es pot negar que els congressistes dels EEUU mercadegen amb els seus vots per tal d’aconseguir recursos econòmics per a les campanyes. El sistema de finançament electoral és simplement abominable. Ara bé, es tracta d’un sistema que presenta variables força interessants.

Els congressistes tenen una gran rellevància territorial i el seu contacte amb els electors és superior al que per defecte emana del sistema català de partits polítics. La llibertat de vot que és natural als EEUU i al nostre país és una tara o símptoma d’escissió, dona als electes l’oportunitat de guanyar força davant els partits i possibilita una millor representació dels electors. Ara bé, es tracta d’una situació molt particular.

Blocaires i autors de literatura política, com per exemple en Toni Aira, assenyalen The West Wing com una telesèrie de culte. Es nota que al darrere hi ha pressupost, documentació i coneixement de causa. En resum, es tracta d’una molt bona producció que segurament agradarà a aquells interessats en política.

Juntament a aquestes recomanacions també em van recomanar el bloc d’Antxon Garrogerrikabeitia, periodista basc del Nashville Sentinel, diari de més tirada de l’estat de Tennessee, profundament apassionat per la política als EEUU. Els arxius del bloc són plens de biografies d’assessors presidencials i directors d’agències com, per exemple, la CIA. He afegit el seu enllaç a la categoria de Blocs diversos. La llàstima és que darrerament no s’actualitza gaire, la sort és que als arxius hi ha pàgines suficients com per descarrilar un tren de mercaderies.