Posts Tagged ‘Sanitat’

Els fets avalen sense massa marge pel dubte que el PSC és una estructura que participa del PSOE i que en darrera instància, acata la disciplina del partit a nivell estatal. El congrés que ha entronitzat a Pere Navarro com a nou lider dels socialistes catalans no fa augurar cap trencament en la dinàmica històrica del partit i el paper de Daniel Fernández a l’estructura ratifica que el que ha sortir reforçat de l’esmentat congrés no ha estat precisament l’autonomia respecte a la matriu del projecte. Amb sort, els socialistes catalans a Madrid tindran grup propi al Facebook, però res més. Dir que en cas d’emergència trencaran la disciplina és un brindis al sol que vist amb perspectiva constitueix un insult clar a la intel·ligència dels catalans. La impressió resultant és que ho canvien tot per que no es mogui ni una fulla. Les coses són com són.

Del que no es parla gaire a Catalunya és de fins a quin punt l’altre gran partit de la política catalana es troba enquadrat en una disciplina fèrria, amb vincles tan sòlids com els que lliguen i subjuguen el PSC a la voluntat del PSOE. No és difícil d’endevinar, l’actor suprem que acaba manegant molts dels fils que expliquen l’activitat política de CiU és aquell que abans dels pactes tripartits havia estat batejat com Oasi Català. Sense circumloquis, hi ha sectors de l’empresariat que tenen veu i vot respecte a la línia política de la federació de les federacions.

El nomenament de Boi Ruiz com a Conseller de Salut era una declaració d’intencions que progressivament ha anat prenent cos per horror de molts, fins i tot, de molts membres de CiU que no comparteixen les lògiques radicals de la dreta neoliberal. Hi ha una dreta paternalista que vol ordre i que els pobres ho segueixin sent però sense penúries. De fet, hi ha una dreta que s’explica molt bé i que no recorre a la dogmàtica del mercat. És una dreta que a dia d’avui va quedant-se desfasada i molt probablement la trobarem a faltar. Allò de contra més et conec, més m’agrada el teu gos és una veritat absoluta en les circumstàncies actuals.

Tornant a Boi Ruiz, la seva trajectòria professional ens marcava el camí que seguiria la seva gestió al capdavant del Departament de Salut. Relativament desconegut per la opinió pública, desenvolupà un paper molt important com a president de la Unió Catalana d’Hospitals, patronal de la sanitat privada a casa nostra. El subjecte no es caracteritzava precisament per la seva sensibilitat cap al sistema sanitari públic i en bona lògica, ha treballat per eliminar serveis, empitjorar la qualitat i transformar en negoci quelcom que és un dret universal, el dret a la salut, dret la existència del qual ell ha arribat a negar en públic i davant la premsa.

És horrorós que es desmunti el sistema públic de salut i que el màxim responsable del mateix recomani als catalans que contractem una mútua. És de suposar que cobrarà bé aquesta magnífica falca publicitaria en prime time. El missatge és: si podeu, contracteu serveis de sanitat privada, tanquem la persiana i us podeu quedar enganxats. És més, els que es mostrin horroritzats són titllats de còmplices de la perversa gestió del tripartit i de ser subjectes irresponsables. El seny, la bona gestió, indica que el dret a la salut no existeix i que el model americà ha de ser el far que ens condueixi a pagar després de molts anys cotitzant, amb Visa o Master Card al gust del client, per una quimioteràpia o tres radiografies.

El sistema sanitari públic és econòmicament deficitari per que ho ha de ser. Costa diners per que no pot ser d’una manera. El paguem els ciutadans i les empreses amb els seus impostos i no ha estat creat per generar ingressos, existeix com a despesa de les administracions i així ha de seguir sent per sempre. És un servei públic que hem de pagar de bon grat amb els nostres impostos i serveix per que un mateix, un familiar seu o qui sigui que tingui la mala sort de patir una malaltia, el veí del primer segona, tingui la oportunitat de guarir-se, sobreviure o palmar-la amb dignitat a un llit net i amb atenció mèdica professional. Ni serveix ni ha de servir per res més. No sembla poca cosa.

Una societat que permet que la sanitat pública retrocedeixi és una societat malalta i qui ho justifiqui en nom del mercat és que simplement no ha entès res. La privatització del sistema sanitari públic és una salvatjada i no té cap explicació coherent. Conjuntament amb el sistema educatiu, és un dels pilars fonamentals del welfare state i no hauria de ser qüestionat sota cap premissa. Les esquerres que miren cap a un altre cantó i que amb el seu silenci són còmplices de l’atac, mereixen seguir la seva dissolució electoral per que han deixat de ser esquerres fa molt de temps. Són eines inútils i mereixen desaparèixer per deixar pas a partits que defensin els interessos de tots en contra de les misèries sociopàtiques d’uns quants com per exemple, els patrocinadors de Boi Ruiz a l’àmbit de la sanitat de paganini.

Un altre cas flagrant és la parcial desarticulació dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya. TV3 i Catalunya Ràdio juguen un paper fonamental al nostre país, una nació sense estat que si fos pel sector privat s’hauria dissolt durant la dictadura franquista entre les rialles de Carlos Sentís i Juan António Samaranch, personatges idolatrats pel Grup Godó i al respecte dels quals val la pena contenir avui les apreciacions que a un li venen a la ment quan els recorda.

Es perjudica un dels pilars de l’espai comunicatiu del país. La resta de mitjans estan a la venda per un bon preu i qui digui el contrari menteix, els mitjans públics tenen un paper importantíssim en la reproducció de la identitat del nostre país i en la seva projecció cap al futur. No és cap secret que el Govern vol tancar canals i reduir finançament mentre augmenta subscripcions a La Vanguardia, més de 16.000 diaris compra cada dia la Generalitat al compte de Godó. Tampoc és cap secret que Duran i Lleida va jugar molt fort a Madrid durant la darrera legislatura per evitar que les televisions públiques poguessin vendre espais publicitaris, beneficiant directament als mitjans i privats, a Catalunya concretament a les televisions de matriu espanyola i a les dels seus socis estratègics en l’àmbit de la comunicació, aquells que promocionen la seva imatge pública amb mes ganes. Endevineu qui? No hi ha votants i membres de CiU horroritzats amb això? És clar que n’hi ha, molts, però és el que toca per que les urnes han parlat i les veus crítiques llueixen per la seva absència.

Sanitat i comunicació són dos àmbits molt diferents que serveixen com a exemple per il·lustrar que si el PSC està subjugat a un element aliè, el PSOE i les seves castes dirigents, CiU no disposa de més llibertat de moviments i un cop diluït el grup PRISA a la més paorosa i deshidratant diarrea ideològica, és molt possible que tant PSC com PSOE tinguin les mans molt menys lligades que la federació nacionalista.

Anuncis

El Govern de la Generalitat de Catalunya s’ha pres molt seriosament l’objectiu de depauperar la sanitat pública. Rectifiquem, degradar el sistema sanitari català no és un objectiu, és un instrument. L’objectiu real és que entrem a una mútua de les dels amics del conseller. No ens equivoquem.

L’excusa que s’està utilitzant és el mal estat en que van quedar les finances després que passessin per allà els governs tripartits. Un pretext fluix però que a nivell comunicatiu pot tenir alguna efectivitat. D’aquí a que les esquerres hagin de posar l’altra galta, hi ha un bon tros que alguns semblen disposats a recórrer amb tota naturalitat però que no ens podem permetre. La política de recaptació d’impostos impulsada per CiU i pensada per afavorir les rendes mes altes acredita quines són les autèntiques prioritats d’aquest partit i dels que li voten els pressuposts.

Va pels partits que participaren als governs tripartits però les esquerres en general s’haurien d’aplicar la lliçó. Les retallades en sanitat provoquen morts i el desmantellament del sistema sanitari públic és una regressió que com a societat no ens podem permetre. Contra la demagògia de la dreta, és necessari començar a plantar cara amb fermesa i deixar de banda algunes manies que a aquestes alçades són poc menys que incomprensibles.

Al darrer Plenari Municipal de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès se’ns va comunicar que, gràcies a les retallades del Departament de Salut, el temps mitjà d’espera per una ambulància d’urgències passaria a ser de 50 minuts. Es miri per on es vulgui mirar, es tracta d’una monstruositat. No podem esperar que els ciutadans que han sofert un atac de cor agut facin l’esforç d’aguantar vius mentre esperen una ambulància que trigarà més o menys una hora en arribar. Bàsicament per que poca cosa podran fer en cas que tinguin la mala sort de trobar-se en aquesta situació tan desagradable.

El debat al respecte de la defensa del sistema públic de sanitat va arribar al plenari municipal en format de moció conjunta dels grups d’Esquerra i el CxC. Més enllà de reclamar la construcció del nou hospital comarcal als terrenys de la Redosa i de formular la necessitat de que no s’apliquin retallades al Parc Taulí de Sabadell mentre els equipaments hospitalaris comarcals segueix tan sobrecarregats, la moció incloïa la necessitat de que un ajuntament amb representació majoritàriament d’esquerres s’impliqués en fer pedagogia entre els ciutadans de la necessitat de lluitar contra les greus amenaces que planen sobre la sanitat pública.

La resposta del PSC va ser no sumar-se a la majoria d’esquerres i votar en contra de la moció de forma conjunta amb el PP i CiU. Un tripartit gens sorprenent si tenim en compte que aquest partit porta anys i panys impulsant privatitzacions parcials a l’àmbit sanitari català. Qui vulgui un cas d’estudi pot seguir quin ha estat el trist final de l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària de Barcelona, institució històrica de l’Ajuntament de Barcelona que ha anat degradant-se en contra dels drets laborals dels seus treballadors i de les prestacions assistencials als usuaris.

L’esmentada moció, que no va prosperar gràcies al PSC, va tenir la virtut de permetre que cadascú manifestés lliurement de quina part estava en aquest conflicte. Sense filtres ni segones interpretacions, dels 16 regidors d’esquerres que formen part del plenari municipal, més de la meitat van apostar per fer pedagogia entre els ciutadans de la necessitat de defensar allò tan valuós que estan a punt de perdre, el dret a la sanitat pública. 7 dels regidors d’esquerres van decidir alinear-se amb la dreta i deixar que els cerdanyolencs ens ho anem trobant quan haguem d’esperar 50 minuts per una ambulància. Ara bé, més d’un s’ho trobarà ben trobat i és molt possible que de tan bé que s’ho trobarà, potser s’hi quedi allà mateix. Des d’aquestes línies, una sincera felicitació als regidors del PSC per interpretar amb tan encert a qui representen al plenari municipal.

Deixant de banda que als àmbits sanitaris del país ja es parla de que el nou hospital comarcal no arribarà a construir-se, també és digne d’esment el tancament durant l’estiu del CAP de Fontetes. Els minsos compromisos de la Consellera Marina Geli han quedat en paper mullat tan bon punt Boi Ruiz ha agafat el timó de la sanitat pública catalana. I és que, agradi o no, els compromisos del Departament de Salut no serveixen per res a hores d’ara. És necessari defensar la sanitat pública pam a pam i oblidar conceptes que s’han convertit en poc més que paper mullat. Lleialtat institucional amb els qui retallen el nostre dret a sobreviure a una afecció, posem per cas, respiratòria? Doncs no, de cap de les maneres.

Les retallades en sanitat no responen a una conjuntura econòmica concreta. El Govern de CiU no ha dit en cap cas que aquests “ajustaments” pressupostaris siguin reversibles o que el que es desmunta torni a ser muntat un cop torni, si és que mai torna, la bonança econòmica. El cert és que les intencions d’aquest govern van quedar ben clares quan va decidir eliminar l’impost de successions i continuen quedant clares veient quines són les connexions del titular de la conselleria amb l’entramat empresarial que explota la sanitat privada a Catalunya. La cosa va de fer de la sanitat un negoci i de repartir el pastís entre els seus còmplices.

Aquesta setmana, el President de la Generalitat de Catalunya va anunciar que les retallades anirien a més durant tota la legislatura i el missatge que cal fer-li arribar a aquest govern és que les mobilitzacions també aniran a més. Tan debò totes les forces polítiques d’esquerres adquireixin un compromís ferm amb la defensa del dret dels ciutadans a gaudir d’un sistema sanitari públic i a no esperar 50 minuts per un servei d’ambulància d’urgències.

Cerdanyola del Vallès segueix depenent de les instal·lacions sanitàries de la ciutat de Sabadell. El projecte de construir un hospital que doni servei a la nostra ciutat mes Ripollet i Montcada segueix aturat per un govern de la Generalitat de Catalunya que fins al moment ha demostrat una important aversió respecte al model sanitari públic.

Per altra banda, és prou evident que la situació dels CAP presenta un important marge de millora sobre el que cal incidir a partir de la dotació de recursos i el diàleg constant amb els professionals que tenen responsabilitats de gestió sobre els centres.

● Reclamarem des de l’Ajuntament que la Generalitat de Catalunya prioritzi la construcció de l’Hospital Ernest Lluch als terrenys cedits per Montcada i Reixac, Ripollet i Cerdanyola del Vallès. Entenem que aquesta mesura és molt important de cara a garantir una bona cobertura sanitària a la nostra ciutat.

● És necessari millorar el manteniment dels CAP i ampliar la seva dotació de serveis. En aquest sentit, és fonamental que l’Ajuntament sigui receptiu a les demandes de la comunitat sanitària i actuï per resoldre dèficits.

● Impulsarem la creació d’una comissió de treball que doni suport i faci seguiment de les demandes del col·lectiu de ciutadans afectats pels fibrociments de Uralita.

● Apostarem per la millora de les polítiques d’informació sobre salut i prevenció dels comportaments de risc dirigides a conscienciar la població juvenil al respecte de comportaments sexuals, consum de drogues, mobilitat segura i higiene. En aquest sentit, cal establir indicadors de gestió i aconseguir augmentar el número de consultes resoltes en un 15% anual durant els quatre anys de legislatura. Es prioritzarà la utilització d’aquells canals d’ús habitual pels joves de la ciutat, especialment els mitjans telemàtics.