Posts Tagged ‘Republicanisme’

El llibre Election 2011 de Noel Whelan, un dels principals experts en política electoral irlandesa, ja ens advertia a principis d’any que pels comicis que havien de tenir lloc el 25 de febrer per triar els membres del Dáil Éireann, molts candidats del Sinn Féin es trobaven en disposició de guanyar nous escons. Si bé l’ascens d’aquest partit és significatiu, no resulta especialment encertat determinar a aquestes alçades que els republicans hagin sortit de la marginalitat, entre d’altres coses per que ja fa molt temps que el Sinn Féin està prenent posicions de gran valor als 26 comptats.

Els terrenys que avui dia formen la circumscripció electoral de Cavan – Monagham pertanyen històricament a l’Ulster però amb l’acord de partició de 1921 van quedar adscrits a la República d’Irlanda. L’històric Caomihghin O’Caolain va ser un dels primers membres del Dáil triats sota les sigles del Sinn Féin al 1997. Al febrer del 2011, ha tornat a ser triat diputat més votat i el partit ha estat molt a prop de triar un segon candidat per aquesta circumscripció que en primera opció vota republicà però que en nombres absoluts bascula majoritàriament cap al Fine Gael.

Un altre dels candidats històrics i ben consolidats, en aquest cas des del 2002, és Martin Ferris. Amb seient consolidat al Dàil des del 2002 per Kerry North, circumscripció que ha estat modificada al 2011 per incloure l’oest del comptat de Limerick.

No és estrany que les terres de l’Ulster siguin les que major fertilitat presenten per a les idees republicanes. Ja al 2007, en Padraig MacLochlainn va quedar molt a prop de guanyar una plaça al Dáil per Donegal North East i tampoc ha estat cap sorpresa que al 2011 hagi obtingut un 24,47% dels vots en primera preferència. El que ja seria força aventurat per a una circumscripció que aporta tres seients al parlament irlandès seria que pel 2015 el Sinn Féin decideixi presentar dos candidats, però si la jugada es realitzés bé i el Fine Gael presentés dos candidats com fins al moment, seria una fita possible.

Sense marxar del nord de la illa, a Donegal South West, secció electoral tradicionalment controlada pel Fianna Fáil, el Sinn Féin ha aconseguit que el també històric Pearse Doherty hagi obtingut un 32,97% dels vots i la primera plaça de les tres que aquesta secció electoral aporta al parlament. Amb els resultats obtinguts, un segon candidat republicà hauria pogut guanyar la tercera plaça en disputa i Donegal South West hauria estat la primera circumscripció de la República d’Irlanda que veuria un Sinn Féin àmpliament hegemònic en el que es refereix a la participació del territori a la governació nacional.

La circumscripció de Cork East va triar al febrer i per primer cop una candidata de Sinn Féin, tercera d’un total de quatre diputats electes i deixant fora de la tria al candidat de l’històric Fianna Fáil. Per altra banda, sense allunyar-nos gaire, la circumscripció de Cork North Central va veure com el Sinn Féin guanyava la primera plaça amb un Jonathan O’Brien que a més a més de recuperar la representació pel partit republicà, va superar amb facilitat els candidats de la resta de partits irlandesos.

Força a prop del centre geogràfic de l’illa però basculant cap al nord, trobem la circumscripció de Laoighis Offaly. Tradicionalment dominada pel Fianna Fáil, no havia triat cap candidat del Sinn Fèin des de la constitució del segón Dáil al 1921. Actualment, el republicà Brian Stanley ha aconseguit un dels quatre seients i treballant bé, podria posar les bases per que al 2019 un segon candidat republicà optés seriosament a l’elecció. Així de fort podria ser el desembarcament que els republicans estan orquestrant als 26 comptats.

La capital de la república es divideix en 12 seccions electorals on a nivell municipal, el Sinn Féin porta molts anys implantat i podent demostrar un alt volum d’activitat política. Aquestes circumscripcions han donat al partit republicà un total de quatre diputats i atenció, per evitar possibles sorpreses al 2015, dos candidats més han ocupat la primera plaça del que seria el vagó de cua, els candidats no triats, entre ells el molt rodat Eoin O’Broin per Dublin Mid West, una de les seccions electorals més d’esquerres de la capital. El partit ja està normalitzat a la capital i pels propers comicis podria seguir creixent.

No cal recórrer a la campanya de Martin McGuiness per la Presidència d’Irlanda per afirmar que el Sinn Fèin està posant tota la carn a la graella. Al febrer, Gerry Adams va aconseguir entrar al parlament com a primer candidat per la circumscripció de Louth, comptat amb un acta parlamentària consolidada pels republicans des del 2002 amb Arthur Morgan al capdavant, però que mai havia votat com a primera elecció un membre del Sinn Féin.

A West Meath, el republicà Peadar Tolbin va aconseguir un acta que es resistia des del 1997 a una circumscripció que aporta al Dáil un total de tres seients on històricament el Fianna Fáil havia imperat sense gaires obstacles. També cal subratllar l’acta republicana obtinguda per Michael Colreavy a Sligo Leitrim North, secció electoral molt treballada durant dècades pels republicans.

El Sinn Fèin va estar molt a prop d’aconseguir representació a Limerick City, Longford Westmeath, Waterford i Wicklow. Si es fan bé les coses, aquesta històrica formació podria arribar al 2015 amb suficient empenta com per deixar enrere per sempre al Finna Fàil i començar a discutir seriosament l’hegemonia d’esquerres al Labour Party irlandés. Els resultats de Martin McGuiness com a candidat a la presidència de la República d’Irlanda, tercer en nombre de vot a totes les circumscripcions electorals, ve a demostrar de manera molt visible fins on han arribat els republicans, però cal dir que ja fa temps que els indicis apuntaven en aquesta direcció. A qui més espanta el creixement electoral dels republicans al total de l’illa és als unionistes i la major amenaça per Sinn Fèin podria ser que aquests trenquin amb el procés de pau i tornin a jugar a fons la carta d’orange. Si això és possible o només pura ficció, ho haurà de dir algú altre.

P.D: La fotografia és del Comhdháil Náisúnta d’Ògra Sinn Féin que va tenir lloc al 2008 i al que vam assistir amb l’Arseni Armengou en representació de les JERC. No tothom té fotos amb en Gerry Adams…

Amb normalitat i sense escarafalls. Així ha sortit del saló de plens de Donosti el quadre de Joan Carles I que per imperatiu legal presidia aquesta estança. Ni l’han llençat per la finestra ni l’han cremat públicament. Simplement ha desaparegut per, en paraules de la primera autoritat municipal, “no ser representatiu de la ciutat”.

La societat avança molt més ràpid que les lleis i la gent que pren el compromís de treballar des de les institucions públiques ha de ser fidel a la voluntat popular que representa. Es podria convocar una consulta popular, però a la vista dels resultats electorals de les darreres eleccions municipals, ha quedat força clar que ni la monarquia espanyola ni els seus símbols representen als ciutadans de Donosti i el deure de l’alcalde és fer emergir aquesta realitat. En primera instància, Juan Karlos Izagirre és culpable de representar els seus electors i d’interpretar que una majoria dels habitants de la ciutat que representa no combreguen amb la dinastia borbònica i el que representa aquesta.

En ple segle XXI no existeix cap base teòrica que justifiqui la monarquia hereditària o cap invent que se li pugui assemblar remotament. Enviem tropes a imposar la democràcia a societats que no estan preparades per desenvolupar-la però volem tancar els ulls davant el que és una evidència, davant el fet que la societat ja ha anat quatre passes més enllà i comença a treballar per aprofundir en una millor cultura participativa i democràtica. Si a aquest raonament de base li sumem que la identitat nacional de la majoria de ciutadans de l’esmentada ciutat no encaixa amb el que representen aquests figures tan tronades, no es pot fer més que aplaudir el gest que ha fet Juan Karlos Izagirre. La resta de la campanya li estan fent els mitjans de comunicació estatals i la pot culminar el poder públic espanyol que decideixi imposar als ciutadans de Donosti la contemplació de l’esmentat quadre o d’un que se li assembli. Es lluiran, garantit!

No és nou que una corporació municipal decideixi no aplicar la legislació estatal en clau de símbols institucionals. Passa a moltes viles del País Basc però també passa tot sovint a centenars de pobles dels Països Catalans que han optat per treure la bandera espanyola del seu balcó interpretant que no representa a la majoria dels veïns. El que està passant durant aquests dies a la capital administrativa de Gipuzkoa està obtenint tanta repercussió pel simple motiu que es tracta de la primera capital de província que decideix prendre una mesura d’aquest tipus, però el cert és que ve a normalitzar el que porta anys i panys passant a centenars de municipis que, sense complexos ni recances, han guardat el quadre del borbó a un armari amb clau i han enviat la bandera espanyola a la bugaderia per secula seculorum.

El que ara s’haurien de plantejar els doberman que defensen la integritat de l’estat és la total improductivitat d’imposar a la ciutadania uns símbols que no li són naturals. Si aquests símbols van aparellats a una forma d’exercir el poder anacrònica i antidemocràtica, és ben evident que estan errant el tret o bé, que no el disparen en la direcció que ens volen fer creure. Remouen el nord amb l’esperança de recollir els fruits al centre i en base a aquesta estratègia no cohesionen, al contrari, alimenten les dinàmiques centrífugues. Que s’ho vagin plantejant una estona.

El suport rebut a tot el País Basc per Bildu és incontestable des de la repressió policial i si, a canvi d’un grapat de vots, el PSOE de Rubalcaba respon amb la força, entrarà a un jardí del que no saben com sortiran. Una lectura ràpida dels resultats electorals del PSPV i del PSN és molt il·lustrativa al respecte de fins a quin punt l’unionisme socialdemòcrata basc ha fracassat democràticament malgrat que retingui encara i de forma molt poc democràtica la lehendakaritza.

La caverna mediàtica dispara a tort i dret, obviant que qui ha portat Bildu a les institucions, amb un pes molt destacat, han estat els ciutadans bascos. Afloren de nou els pitjors complexes d’un nacionalisme espanyol en franca fallida ideològica i que cada cop és més incapaç de seduir als ciutadans. Adonar-se d’aquest fet és tan simple com sintonitzar qualsevol emissora de ràdio de dreta estatal i copsar que fa anys que els tertulians es troben immersos en una catarsi ininterrompuda. Si els bascos han optat per donar aquest grau de suport a Bildu ha estat per blindar el procés de pau i per mostrar les seves conviccions sobiranistes. Contra la força d’un poble, agradi o no agradi, no hi ha gaire cosa a fer.

És evident que la formació que representa Juan Karlos Izagirre no combrega amb els consensos simbòlics que cohesionen als partits sucursalistes que operen al País Basc. Tampoc comparteix model social i de desenvolupament amb el PNB. La seva presència a les institucions té moltes utilitats però n’hi ha una de molt bàsica que s’està executant des del primer moment a Donostia. La presència de forces rupturistes a les institucions es justifica en primer lloc per la capacitat que tenen aquestes de cara a evidenciar els conflictes de base i fer aflorar les contradiccions del sistema. En aquest sentit, a algú se li acudeix una mesura més adequada que enviar el quadre de Juan Carlos I al magatzem on s’acumulen les rampoines de règims passats?

Hi ha un programa de televisió format reality que s’utilitza per criminalitzar els joves. La cosa consisteix en seleccionar una mostra gens representativa de personatges i filmar-los les vint-i-quatre hores del dia. No cal dir que els protagonistes no són especialment espavilats però tampoc són tontos i tenen molt clar què s’espera d’ells. Així doncs, s’apliquen per aconseguir un resultat lamentable.

El concepte és lamentable en tota la seva magnitud. Generació nini, una generació de joves que ni estudien ni treballen ni tenen la més mínima intenció de fer-ho. La tapadora és com de costum, un suposat projecte sociològic que no és més que un batut fresc de carronya i morbo a parts iguals.

Cal reconèixer que l’expressió ha fet fortuna i en aquest sentit hi ha molts capítols o persones a les que es pot aplicar el concepte nini. Sense anar més lluny, el Príncep Felip és un nini en tota regla que viu mantingut per tots nosaltres. La viquipèdia diu que va nàixer l’any 1968, cosa que vol dir que té els 42 anys fets i fins al dia d’avui no li hem conegut ofici ni benefici.

Segons la pàgina web de la Casa Reial Espanyola, recentment ha visitat Xile i Uruguai. Fa poc va estar fent unes canyes a la Fira Alimentària de Barcelona. Es va casar al 2003 i des d’aquell moment no ha fet res més que reproduir-se amb la parenta. Al cap i a la fi, això és l’únic que s’espera d’ell.

Anem de cara al vuitantè aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola, aquella que va ser derrocada per la força de les armes del feixisme, amb una dictadura posterior de gairebé quaranta anys per tal que tot tornés a quedar lligat i ben lligat. Els pactes de la transició entre dretes i esquerres espanyoles ens van tornar a la falsa alternança de Sagasta i Cànovas del Castillo, amb un rei al capdavant que és un electroencefalograma pla que repeteix cada nadal el mateix numeret a la televisió, refregint sense pietat les parides de sempre i allargant un any més el seu modus vivendi de paràsit social.

Tard o d’hora, el Príncep Felip serà proposat com a substitut genètic del seu pare. Un nou rei amb el segle XXI ben avançat és una vergonya que els catalans ens hauríem d’intentar estalviar sempre i quan sigui possible. No és indignant que per ser Policia Municipal s’hagin de passar oposicions i que per regnar a l’Estat espanyol els dos únics requeriments siguin ser fill de Joan Carles I i que no et passi el que li passa a la Infanta Elena?