Posts Tagged ‘Polítiques Socials’

Les fòbies polítiques tenen el seu valor i és necessari respectar-les, especialment quan serveixen per alguna cosa concreta. Sobre una realitat social i electoral tan fragmentada com la de Cerdanyola del Vallès es fa necessari dosificar-les amb un cert pragmatisme.

No és que estiguem faltats de motius per a la queixa. Sense anar més lluny, el menyspreu de la casta política local per les qüestions territorials ha estat terrible històricament i segueix ben viu entre la majoria de partits de la ciutat. No només s’ha obviat intencionadament durant dècades la qüestió dels abocadors tòxics de la Plana del Castell, també s’ha portat endavant una política de desenvolupament salvatge que com a únic fre ha tingut la demanda immobiliària del moment. La postura del consistori davant les grans infraestructures ha estat lamentable per norma general i qüestions com el desenvolupament del Túnel d’Horta es valoren de forma acrítica, mirant cap a un altra banda i esperant que la tempesta passi tan ràpid com sigui possible. Incomprensible però cert!

Una cosa és el descrèdit de la política i una de ben diferent és tot el que els nostres polítics han fet per que aquest fenomen s’estengui com la pólvora fins i tot entre persones que han viscut en primera persona llargues dècades de dictadura. Sobre això mateix, que no deixa de ser un problema greu, es pot actuar seguint diversos protocols i és important fer-ho amb responsabilitat, comptant amb que per moltes ganes que ens tinguem entre tots plegats, les eleccions són cada quatre anys i que entremig hem de procurar que, com a mínim, la ciutat no vagi a pitjor. No és broma, el més normal si analitzem els precedents és que la degradació vagi a més, alguns cops sota la façana del creixement urbanístic i a hores d’ara amb la cruesa d’un panorama general que es degrada dia sí dia també.

Ni oblidem ni perdonem, però intentem pensar sempre amb el cap i no amb els peus. El show dels darrers 10 mesos ha donat rellevància mediàtica i social a opcions polítiques que viuen d’enfocar la gestió municipal des d’un punt de vista profundament pejoratiu. Un camp abonat pel creixement d’un PP que a les darreres eleccions municipals ja va guanyar força rellevància a l’estela d’un PSC incapaç de representar els interessos de la seva base electoral. Va passar a Badalona i qui va recollir els fruits va ser un PP escorat a la dreta i fent ostentació d’un discurs clarament xenòfob. A L’Hospitalet de Llobregat, Igualada, Manresa, Viladecans, Sant Boi de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet aquest espai l’ha capitalitzat PXC amb l’obtenció d’un bon grapat d’actes de regidor. Algú creu que seria desitjable acabar tractant-nos de la malaltia a la consulta del Dr.Mengele? Tan debò no passi mai.

Estem malament però infinitament millor que molts altres. Treballant per que la ciutat millori no podem perdre de vista quines són les amenaces contra les que ens hem de protegir, no ja com a partit polític sinó com a societat que vol romandre cohesionada i allunyada de debats artificials que només cerquen estimular pors atàviques a la diferència, generar un estat d’opinió crispat al respecte de la seguretat ciutadana i el rebuig sistemàtic vers l’activitat ordinària de l’ajuntament. Compte amb determinats discursos per que tot just ara poden instal·lar-se entre nosaltres i després tot seran laments. El cordó sanitari l’hem d’establir ara mateix.

Durant els darrers dies hem anat coneixent els detalls del segon pacte de govern que s’esdevé en el que portem de mandat. El PSC i ICV-EUiA inicien un camí conjunt que pot ser, esperem, el mal menor per la ciutat. En el pla global resulta dubtós que siguin capaços d’orientar la gestió del municipi cap a un model diferent al de conviure amb el creixement crònic i descontrolat. Ni poden oposar-se a ell ni volen fer-ho per que no tenen prou imaginació. En canvi, tenen la oportunitat de millorar la vida dels cerdanyolencs protegint l’educació pública, impulsant una fiscalitat més justa, gestionant amb senderi els minsos recursos municipals, atenent les situacions d’emergència social, portant a bon port alguns debats territorials fonamentals i desenvolupant un programa de govern clarament d’esquerres. No existeix una alternativa majoritària que millori això a hores d’ara i aquest és el camí que cal forçar durant els propers anys.

Per molt que les parts implicades vulguin picar de peus i alguns ciutadans puguin no acabar de veure clar el context actual, la única possibilitat de que aquests dos partits facin polítiques d’esquerres i vagin orientant-se cap a una gestió municipal més o menys coherent passa per que les esquerres transformadores facin pressió des de l’exterior. Farem una ciutat millor si no matem les alternatives constructives i parlant de qüestions estratègiques o de maneres de treballar, és ben evident que la unitat resta.

Queda molt per fer i no ens podem relaxar. El mandat serà llarg i és necessari que fem força per que la pitjor part de la crisi no se l’emportin els mateixos de sempre, per que més enllà dels tòpics que ha generat l’economia durant els darrers anys, tenim emergència social per estona gràcies al canvi de model que estan impulsant tant el PP des de Madrid com CiU des de Barcelona, ambdós de bracet i en perfecta sintonia. La resposta al seu llegat, la misèria i l’espoli dels recursos públics, no passa per retallar prestacions ni per desmantellar l’Estat del Benestar, passa sí o sí per defensar les conquestes aconseguides fins al moment i per cohesionar-nos molt més amb l’objectiu d’acumular forces i fer passes endavant tan bon punt sigui possible.

Al consistori, cadascú té la capacitat d’actuar que la ciutadania li ha conferit i l’ha d’exercir de la millor manera possible fins al mes de maig del 2015. O les esquerres transformadores de la ciutat treballen per que durant els propers anys millori la qualitat de vida de tots els cerdanyolencs o hauran fracassat clamorosament i seran penalitzades. La resposta és la participació.

Anuncis

Fa força temps un molt bon amic va recomanar-me que no escrivís en primera persona i des d’aquell moment he procurat seguir estrictament el seu consell. Avui faré una excepció per que trobo necessari explicar des d’una perspectiva pròpia alguns dels esdeveniments que vaig viure i veure ahir durant la celebració de la Vaga General que va aconseguir demostrar que, malgrat els esforços de la dreta i els mitjans de comunicació, els treballadors seguim tenint dignitat i alguna cosa a dir amb el que passi o deixi de passar amb el nostre futur. Si ens hi posem ho aconseguirem, no en tinc cap dubte.

L’excés de missatges que rebem avui dia ens permet fer-nos a la idea del ventall d’opinions que ens envolta i ahir l’independentisme va oferir versions diferenciades de la mobilització obrera. Sota el meu punt de vista personal, la majoria de les veus que es van alçar van enfocar la qüestió de manera encertada, d’altres es van equivocar caient en els paranys clàssics que se’ns paren en dies com el d’ahir i alguns missatges, una minoria, els considero simplement tòxics en quant al seu fons i les seves formes.

Com a individu que milita a l’esquerra independentista des de que té us de raó política, he de dir que vaig sentir vergonya d’una part del sobiranisme que considero que ha de fer el seu camí tan lluny del meu com sigui possible. Els comentaris provenien de personatges amb els que comparteixo tan poca cosa que fins i tot em sorprèn que en alguns casos, la minoria de la minoria, hi pugui compartir carnet, que no militància política, dos conceptes molt diferents sota el meu punt de vista.

El cert és que a la majoria de pobles de la meva comarca només hi he estat de nit i encara hem sorprenc quan hi torno a anar de dia. No sé quants cartells hauré enganxat a les seves parets, no sabria dir quants murals he pintat durant els darrers 10 anys, soc incapaç de calcular a quants actes polítics he assistit des d’Alacant fins al Berguedà, tampoc sabria dir quants cops he pintat la paraula independència a un mur i des de molt jove he dedicat milers d’hores a treballar per convèncer a la gent d’aquest país de que el millor futur per nosaltres és aquell que ens permetrà desenvolupar-nos amb llibertat i sent nosaltres mateixos, un poble que s’auto-reconeix i ha de ser reconegut en peu d’igualtat per la resta de pobles del món pel simple motiu de que en tenim tot el dret. No vull competir amb ningú, durant tots aquests anys he vist com centenars de persones seguien aquest mateix camí i estic profundament orgullós d’haver-lo compartit amb ells malgrat les naturals desavinences que han d’existir al si d’un projecte col·lectiu format per individus

Com tants altres catalans, molt més dels que ens pensem, tinc un altra pàtria. La de tots aquells que són víctimes de l’abús i la injustícia, vinguin d’on vinguin i siguin on siguin. M’identifico i ho seguiré fent amb tots els que lluiten per un futur més just. En uns temps tan complicats com els que ens ha tocat viure, sento admiració per aquells que ahir van entregar el seu sou per protestar en contra de les agressions que estem patint. M’emociona al mateix nivell que ho faci un treballador de la Derbi de Martorelles, un de la Ford de València, un de la Volkswagen de Iruña o un dels serveis de neteja de Madrid. Estic amb tots els que durant un moment o altre de la història s’han aixecat per reclamar dignitat i millorar el seu present i garantir el futur de les generacions que estan per venir, ja sigui al meu país o a qualsevol altre, en el meu idioma o en qualsevol altre, tant se val per que el capital no té fronteres i la solidaritat tampoc les ha de tenir.

Vull la independència dels Països Catalans per que ens projectem al món com un referent a seguir per la resta de nacions. No vull una bandera més a la ONU per que hi anem a escalfar la cadira i siguem incapaços d’aportar res. Em faria feliç que el nostre país fos un model en quant a benestar i justícia social, un referent en el qual la resta de països del món es pugui emmirallar i que siguem capaços de demostrar que les coses es poden fer molt millor. Un estat solidari amb la resta i orgullós de garantir el dret al treball, el dret a l’educació pública, un país que tingui cura dels seus pensionistes i que vetlli rabiosament pel dret a una sanitat universal. Un país que puguem compartir tots els catalans amb independència del nostre origen i que tingui com a màxim interès la dignitat de les persones que l’habitin. Aquest és el país que vull pels meus fills i per tots els qui el vulguin compartir amb ells.

Ahir vaig penjar l’estelada al balcó de casa i em vaig mobilitzar a Cerdanyola del Vallès i Barcelona a la vegada que ho feien centenars de milers de treballadors a Madrid, Bilbao, A Coruña i moltes altres ciutats de l’estat espanyol. Ho vaig fer per que vull un futur millor per tothom, de la mateixa manera que ho vaig fer durant la darrera vaga general i com ho faré durant les properes, com ho vaig fer en contra de la Guerra de Iraq, de la mateixa manera ho vaig fer en contra del Banc Mundial i com ho faré quan pugui aportar alguna cosa per que els desvalguts de la història tinguin un futur millor. No us podeu imaginar com de content n’estic d’haver-ho fet i quines ganes tinc de tornar-ho a fer quan sigui necessari.

La Catalunya que va inundar Barcelona ahir és la mateixa que ho va fer el 10 de juliol de 2010 per demostrar el seu rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que va deixar l’Estatut de Catalunya pitjor que el que ja teníem abans. Crec que podria fer un llistat de centenars de persones que al mateix lloc i en dates diferents vam reclamar justícia pel nostre país, o el que és el mateix, justícia per la nostra gent. És més, hem d’aspirar a que si la translació no funciona mecànicament a hores d’ara, ho faci a la perfecció en un futur proper.

Continc molts pensaments al respecte de la jornada d’ahir. Suposo que durant els propers dies, si tinc temps per fer-ho, els deixaré anar, però he prioritzat deixar clar que no entenc la meva militància a l’independentisme sense aparellar-la amb la lluita per la construcció d’un país just que es fa des dels municipis i amb la màxima sensibilitat pels que pateixen les injustícies d’un sistema que està fet a mida dels que ostenten el poder econòmic. Per això mateix he sentit una profunda vergonya quan he vist que hi ha membres de l’independentisme i del sobiranisme català, especialment a les files de CiU, que sense cap complex van mostrar ahir un tarannà obertament antisocial mitjançant les xarxes socials. Ni son dels meus ni jo soc dels seus i comparteixo molt menys amb ells que amb qualsevol militant de l’esquerra, ja sigui espanyol, francès o nigerià.

Un bon amic feia córrer un article publicat a la premsa el dia 29 de novembre de 2011. Es tracta d’un escrit que va veure la llum gràcies al diari “El Público”, de moment única referència de la premsa diària d’esquerres. L’autor de l’escrit és el professor Juan Carlos Monedero de la Complutense de Madrid i mirava d’aportar alguns elements fonamentals per al debat intern de les decadents esquerres europees. El mapa del vell continent és tenyit d’un blau intens i les petites taques de color vermell es descoloreixen per moments.

En essència, es pot dir sense embuts que la dreta ha obtingut una victòria ideològica abassegadora que es concreta en que a les principals instàncies de debat, les opcions socialdemòcrates no poden anar més enllà de discutir detalls del model neoliberal. En tot cas, la dreta ha triat el camp de batalla i per tant, ha determinat les fronteres del que és opinable i el que no ho és. Això vol dir, tal com apuntava un altre amic fa uns mesos, que la dreta ha llegit a Gramsci i entén a la perfecció en què consisteix l’hegemonia cultural i com es practica modernament. Cap novetat especialment rellevant.

La flagrant derrota del PSOE, la continguda pujada de IU, el descens en vots d’Esquerra o els resultats històrics d’Amaiur, per posar uns pocs exemples dels diferents resultats obtinguts el 20N, han estat interpretats en clau electoral numèrica. Tan tècnica que qualsevol podria confondre les cròniques periodístiques amb un anàlisi de la fluctuació a borsa d’una companyia que cotitza a l’IBEX35. Són molts els factors que porten a aquest resultat, però si fem cas del format fet servir, al parer de la gran majoria de mitjans de comunicació, els partits polítics són productes substitutius uns dels altres i fluctuen al mercat dels vots. Poca cosa més hem pogut veure i això ja és un símptoma de fins a quin punt es troba apagada la flama del debat polític. Els partits grans no presenten tantes diferències entre ells i el cert és que la majoria absoluta del PP ha passat sense pena ni glòria per que en el fons no suposa un trencament amb la lògica del PSOE. Ho empitjoraran més i quan la gent estigui desesperada tornarà a votar als socialistes per que aguantin el xàfec una temporadeta. És el clàssic bucle Cànovas del Castillo – Sagasta que no es tanca mai sinó és que en passa alguna de grossa.

Són Goldman Sachs i les agències de qualificació les que decideixen quines polítiques toca fer i qui disposa d’eines de pressió per provocar-les en el moment que els hi vingui més de gust. No és teoria de la conspiració, són fets constatables i publicats en premsa. Molts pensaven que els pantalons es portaven els governs, però a la que es rasca una mica apareixen els que manen. De fet, als EUA no se’n amaguen gens i la seva democràcia és una gran subhasta que força tots els límits de la pornografia política més dura. Creuem els dits per no acabar mai, sota cap circumstància, com han acabat ells.

No han estat els ciutadans, no han estat els electors del PSOE els que han encomanat als seus càrrecs electes una reforma de la Constitució Espanyola que decretés la il·legalitat pràctica de la socialdemocràcia. No van votar José Luís Rodríguez Zapatero per que fes una reforma laboral antisocial, no li van concedir el sufragi per que rescatés entitats de crèdit mentre aquestes desnonaven a dojo famílies senceres de treballadors que havien perdut la seva feina arran de la implosió del no-model industrial espanyol. Qui pugui explicar a la ciutadania quins punts del programa electoral del PSOE feien al·lusió a aquestes actuacions tan desencertades, que ho faci ara o que calli per sempre.

El que fa temps intuïa tothom però era més o menys complicat de demostrar, que l’àmbit econòmic superava de llarg en poder a les institucions democràtiques, s’ha vist demostrat quan els citats agents han exercit la seva força amb l’objectiu de preservar els recursos dels pocs afortunats que ostenten la titularitat de comptes corrents de més de set dígits. La màxima expressió d’això mateix, del “no pots opinar” i del “toca fer el que toca fer i tu et calles” va ser la prohibició de facto del referèndum que proposava Papandreu als grecs i que va motiva que els amos del tuguri l’acomiadessin de la feina sense indemnització i per l’article 43 comprant trànsfugues del PASOK a cop de talonari. En la mateixa línia ha anat la reforma exprés de la Constitució Espanyola al respecte de la que no han pogut opinar més que els Diputats a les Corts per que segons el poder real, un referèndum, l’exercici de la democràcia, podia desestabilitzar els mercats.

Les esquerres han perdut bous i esquelles des de la caiguda del Mur de Berlín i que cadascú faci la lectura que li doni la gana. Ens trobem davant una fallida estructural del model neoliberal, s’ha demostrat que no funciona malgrat el beneitó d’en Francis Fukuyama. La malaltia està perfectament diagnosticada per pensadors tan distanciats com Ignacio Ramonet o Paul Krugman, els dogmes del lliure mercat ens han portat a un carreró sense sortida social i amenacen amb transformar les nostres vides de manera definitiva. Amb les dades d’atur, afegint un model fiscal pensat per que els rics ho segueixin sent, sumant la competència dels països emergents i la depauperació de serveis públics bàsics, ho fiquem tot en una coctelera i en un tres i no res tindrem white trash vivint en campaments de caravanes arreu de la geografia estatal. Us ho imagineu? Pel camí que anem, ho veurem més aviat que tard.

Els que tallen el bacallà al món de l’economia, la dreta de veritat i no aquella pena de personatge que es diu Mariano Rajoy, tenen tant presents a Gramsci i Marx que ens sorprendríem. Saben què és el lumpenproletariat i fomenten la seva destil·lació cultural i econòmica. El significat del concepte ha variat sensiblement des del moment de la seva formulació, especialment al que són els països desenvolupats, però a molts països com Colòmbia, el significat no s’ha desplaçat ni un mil·límetre.

La gran pregunta que s’està començant a fer molta gent és si les esquerres seran capaces de sortir d’aquesta, recuperaran el seu horitzó i frenaran els peus a uns mercats que estan fent tot allò que ni el feixisme s’hagués atrevit a fer. Quan els serveis públics bàsics estan amenaçats i la democràcia s’evapora a un ritme tan frenètic, dir tot això no és fer tremendisme. 

Els fets avalen sense massa marge pel dubte que el PSC és una estructura que participa del PSOE i que en darrera instància, acata la disciplina del partit a nivell estatal. El congrés que ha entronitzat a Pere Navarro com a nou lider dels socialistes catalans no fa augurar cap trencament en la dinàmica històrica del partit i el paper de Daniel Fernández a l’estructura ratifica que el que ha sortir reforçat de l’esmentat congrés no ha estat precisament l’autonomia respecte a la matriu del projecte. Amb sort, els socialistes catalans a Madrid tindran grup propi al Facebook, però res més. Dir que en cas d’emergència trencaran la disciplina és un brindis al sol que vist amb perspectiva constitueix un insult clar a la intel·ligència dels catalans. La impressió resultant és que ho canvien tot per que no es mogui ni una fulla. Les coses són com són.

Del que no es parla gaire a Catalunya és de fins a quin punt l’altre gran partit de la política catalana es troba enquadrat en una disciplina fèrria, amb vincles tan sòlids com els que lliguen i subjuguen el PSC a la voluntat del PSOE. No és difícil d’endevinar, l’actor suprem que acaba manegant molts dels fils que expliquen l’activitat política de CiU és aquell que abans dels pactes tripartits havia estat batejat com Oasi Català. Sense circumloquis, hi ha sectors de l’empresariat que tenen veu i vot respecte a la línia política de la federació de les federacions.

El nomenament de Boi Ruiz com a Conseller de Salut era una declaració d’intencions que progressivament ha anat prenent cos per horror de molts, fins i tot, de molts membres de CiU que no comparteixen les lògiques radicals de la dreta neoliberal. Hi ha una dreta paternalista que vol ordre i que els pobres ho segueixin sent però sense penúries. De fet, hi ha una dreta que s’explica molt bé i que no recorre a la dogmàtica del mercat. És una dreta que a dia d’avui va quedant-se desfasada i molt probablement la trobarem a faltar. Allò de contra més et conec, més m’agrada el teu gos és una veritat absoluta en les circumstàncies actuals.

Tornant a Boi Ruiz, la seva trajectòria professional ens marcava el camí que seguiria la seva gestió al capdavant del Departament de Salut. Relativament desconegut per la opinió pública, desenvolupà un paper molt important com a president de la Unió Catalana d’Hospitals, patronal de la sanitat privada a casa nostra. El subjecte no es caracteritzava precisament per la seva sensibilitat cap al sistema sanitari públic i en bona lògica, ha treballat per eliminar serveis, empitjorar la qualitat i transformar en negoci quelcom que és un dret universal, el dret a la salut, dret la existència del qual ell ha arribat a negar en públic i davant la premsa.

És horrorós que es desmunti el sistema públic de salut i que el màxim responsable del mateix recomani als catalans que contractem una mútua. És de suposar que cobrarà bé aquesta magnífica falca publicitaria en prime time. El missatge és: si podeu, contracteu serveis de sanitat privada, tanquem la persiana i us podeu quedar enganxats. És més, els que es mostrin horroritzats són titllats de còmplices de la perversa gestió del tripartit i de ser subjectes irresponsables. El seny, la bona gestió, indica que el dret a la salut no existeix i que el model americà ha de ser el far que ens condueixi a pagar després de molts anys cotitzant, amb Visa o Master Card al gust del client, per una quimioteràpia o tres radiografies.

El sistema sanitari públic és econòmicament deficitari per que ho ha de ser. Costa diners per que no pot ser d’una manera. El paguem els ciutadans i les empreses amb els seus impostos i no ha estat creat per generar ingressos, existeix com a despesa de les administracions i així ha de seguir sent per sempre. És un servei públic que hem de pagar de bon grat amb els nostres impostos i serveix per que un mateix, un familiar seu o qui sigui que tingui la mala sort de patir una malaltia, el veí del primer segona, tingui la oportunitat de guarir-se, sobreviure o palmar-la amb dignitat a un llit net i amb atenció mèdica professional. Ni serveix ni ha de servir per res més. No sembla poca cosa.

Una societat que permet que la sanitat pública retrocedeixi és una societat malalta i qui ho justifiqui en nom del mercat és que simplement no ha entès res. La privatització del sistema sanitari públic és una salvatjada i no té cap explicació coherent. Conjuntament amb el sistema educatiu, és un dels pilars fonamentals del welfare state i no hauria de ser qüestionat sota cap premissa. Les esquerres que miren cap a un altre cantó i que amb el seu silenci són còmplices de l’atac, mereixen seguir la seva dissolució electoral per que han deixat de ser esquerres fa molt de temps. Són eines inútils i mereixen desaparèixer per deixar pas a partits que defensin els interessos de tots en contra de les misèries sociopàtiques d’uns quants com per exemple, els patrocinadors de Boi Ruiz a l’àmbit de la sanitat de paganini.

Un altre cas flagrant és la parcial desarticulació dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya. TV3 i Catalunya Ràdio juguen un paper fonamental al nostre país, una nació sense estat que si fos pel sector privat s’hauria dissolt durant la dictadura franquista entre les rialles de Carlos Sentís i Juan António Samaranch, personatges idolatrats pel Grup Godó i al respecte dels quals val la pena contenir avui les apreciacions que a un li venen a la ment quan els recorda.

Es perjudica un dels pilars de l’espai comunicatiu del país. La resta de mitjans estan a la venda per un bon preu i qui digui el contrari menteix, els mitjans públics tenen un paper importantíssim en la reproducció de la identitat del nostre país i en la seva projecció cap al futur. No és cap secret que el Govern vol tancar canals i reduir finançament mentre augmenta subscripcions a La Vanguardia, més de 16.000 diaris compra cada dia la Generalitat al compte de Godó. Tampoc és cap secret que Duran i Lleida va jugar molt fort a Madrid durant la darrera legislatura per evitar que les televisions públiques poguessin vendre espais publicitaris, beneficiant directament als mitjans i privats, a Catalunya concretament a les televisions de matriu espanyola i a les dels seus socis estratègics en l’àmbit de la comunicació, aquells que promocionen la seva imatge pública amb mes ganes. Endevineu qui? No hi ha votants i membres de CiU horroritzats amb això? És clar que n’hi ha, molts, però és el que toca per que les urnes han parlat i les veus crítiques llueixen per la seva absència.

Sanitat i comunicació són dos àmbits molt diferents que serveixen com a exemple per il·lustrar que si el PSC està subjugat a un element aliè, el PSOE i les seves castes dirigents, CiU no disposa de més llibertat de moviments i un cop diluït el grup PRISA a la més paorosa i deshidratant diarrea ideològica, és molt possible que tant PSC com PSOE tinguin les mans molt menys lligades que la federació nacionalista.

Una de les principals qüestions a clarificar de cara a la votació dels números pel 2012 és la del model de recaptació. Sembla ser que existeix un cert consens al respecte d’aplicar conceptes de tarificació social. Ara bé, del que podem estar segurs és que cadascú entén aquest concepte d’una manera diferent i també, de que a hores d’ara no existeixen propostes tècniques que facilitin aprofundir en la qüestió. Per tant, ens trobem davant un escenari que també resta per desbloquejar i que és dels més delicats.

Vagi per endavant que els criteris de tarificació social a aplicar haurien de variar en funció de cada concepte. No és el mateix aplicar factors de correcció sobre l’IBI, la Taxa d’Escombraries o el preu públic de l’Escola Municipal de Música i per tant, no resultarien justes les mesures que anessin en la direcció de crear un sistema unificat de trams. A la necessitat de treballar la tarificació social s’uneix també el requeriment d’articular un model operatiu, que incorpori les bonificacions, ajustat a la legalitat vigent i que limiti al màxim les possibilitats de frau.

Un cop decidit el model de recaptació serà necessari posar xifres a tot plegat. Tot és tot, des de les previsions al respecte dels Recursos Humans fins a les inversions a les que cal fer front per que la corporació municipal millori la seva estructura de despesa. Algunes de les principals qüestions que caldrà abordar seran les que segueixen:

  • Confecció en “base zero” real: Hi ha molts recursos a l’hora de gestionar un pressupost. Molts més si aquest és de milions d’euros i contempla centenars de partides, algunes d’elles realment difícils de desxifrar. Es pot fer un pressupost de balanç equilibrat sabent que l’execució serà de números vermells i també, es pot fer el mateix reservant partides de resguard que permetin tancar l’exercici amb superàvit. Si es garanteixen els serveis i es realitzen les inversions adients, ha de ser possible aspirar a confeccionar un pressupost amb “base zero” real, que presenti un retorn econòmic que es tradueixi en l’aprimament de l’estructura de despesa. Quan es mouen unes xifres importants, el zero mai és absolut o exacte, de fet, ascendeix a la categoria d’impossible, però és possible intentar filar prim i no fer trampes comptables.

  • Impuls de projectes amb retorn econòmic: Una administració no té com a finalitat la generació de superàvits. No es condueix de la mateixa manera que una empresa privada pel simple fet que els seus objectius tenen un marc global que inclou la redistribució de recursos i la prestació de serveis que han de tenir un retorn social. El cas és que per aconseguir que el nostre Ajuntament pugui prestar els serveis que la ciutadania li demanda i als que s’han compromès els polítics, és imprescindible sanejar les finances municipals. Cal aspirar a no dilapidar recursos de tots en el pagament d’interessos bancaris que són herència de la mala gestió. El volum del deute de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès fa impossible que durant el present mandat es pugui eixugar un volum raonable del mateix, però cal establir les bases que facin possible que durant els propers quatre anys costi menys mantenir l’estructura municipal i que siguem capaços de tirar endavant iniciatives que suposin la creació de nous ingressos.

  • Racionalització de la despesa: No tot el que gasta una administració està ben gastat. Estirar més el braç que la màniga ha estat el patró hegemònic mentre la festa de l’especulació immobiliària passava pels seus moments més salvatges i encara estem arrossegant projectes que gràcies a la crisi econòmica resulten del tot extemporanis. De la mateixa manera, en plena revolució de les TIC, amb una oferta de mercat en quant a serveis informàtics i en vista del nivell de desenvolupament que ha aconseguit el software de programari lliure, és inconcebible que estiguem gastant tants recursos econòmics en concepte de manteniment informàtic i pagament de llicències. Són només dos exemples sobre els que es pot actuar per racionalitzar la despesa sense perjudicar els serveis bàsics dels ciutadans, però en trobaríem molts més i la nostra obligació és treballar per fer aquestes situacions visibles.

  • Politització de les transferències corrents: Les partides que corresponen al capítol IV són aquelles que fan referència a la participació de la corporació municipal en projectes del tercer sector o en el sosteniment d’altres ens que no mantenen amb l’Ajuntament una relació de proveïdors. Aquest paquet per a l’exercici 2011 ha representat una despesa per sobre dels 4 milions d’euros i fa referència a situacions molt diverses. No es pot aplicar el mateix ajustament percentual o absolut a una entitat d’assistència social bàsica que a una beca per assistència a centres educatius privats, que també les hi ha. Cal que es treni bé la relació amb tots els agents que intervenen en aquest capítol i saber establir prioritats que responguin a un programa. Els ajustaments simètrics no són el més just quan la situació del carrer és qualsevol cosa menys simètrica.

El cercle estarà més o menys tancat quan es disposi d’una aproximació fiable al cost de tots els contractes que donen forma al capítol segon. S’ha dit molt que existeix marge per l’ajustament sobre contractes substancials com el de la recollida d’escombraries, però el cert és que si els ajustaments no s’han fet anteriorment és per que aquest suposat marge no és ni de bon tros el que ens volen fer creure. Ara bé, per intentar-ho no es perd res.

Mantenir els serveis de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès passa també per donar estabilitat al primer capítol, el que fa referència als sous, un dels camps que majors potencialitats presenta sempre pels que volen fer crítica fàcil. El que seria força insòlit és que ningú digués en veu alta quins treballadors es vol fer fora i per quin motiu. Pot existir marge per a l’ajustament sense prendre mesures dràstiques, però el cert és que el marge entre perjudicar els serveis i no fer-ho és molt prim.

És bastant evident que el pressupost municipal de Cerdanyola del Vallès no es podrà portar a votació fins ben entrat el mes de gener, molt possiblement serà la sessió ordinària del plenari la que ho faci. Ben mirat, si es considera la inseguretat que genera no tenir notícies fiables respecte al finançament municipal que establirà la Generalitat de Catalunya i l’aportació als municipis per part de l’Estat, és possible que endarrerir la confecció definitiva dels números pel 2012 sigui el més assenyat que es pot fer. Per fer una bona previsió cal eliminar al màxim la incertesa i fins que les suposicions no es tradueixin en fets, és recomanable la calma.

Hi ha raons per pensar que la situació de bloqueig institucional que es va viure al ple extraordinari d’ordenances no es reproduirà en el debat de pressupostos i que alguns hauran pres nota de la lliçó. D’un Ajuntament que recapti per sota del que és necessari per oferir els seus serveis, d’una institució bloquejada econòmicament i sense recursos per donar un bon servei als ciutadans, en treu rèdit polític i electoral una minoria molt assenyalada. El que demanen els ciutadans majoritàriament és que la gent que fa política sigui capaç de proposar bones mesures i que es gestioni amb els peus a terra, sent conscients del moment que vivim. Es tracta d’un debat molt polític que no es troba exempt de l’exigència tècnica que comporta que els recursos municipals no es generen del no res i que els serveis, tots ells, sempre tenen un cost malgrat que en alguns casos s’apliqui la memòria selectiva.

La situació és preocupant i no s’han d’obviar els elements que la configuren. Abusar sense més del tòpic de la crisi econòmica no es bo, cansa als ciutadans que l’han avorrit. Cal aprofundir en la descripció dels elements que és necessari valorar detingudament quan es vol entrar a debatre l’arquitectura que han de tenir uns pressupostos municipals pel que sembla que pot ser econòmicament el pitjor any en dècades.

  • Inseguretat respecte els ingressos provinents d’altres administracions: Es va veure clar amb les subvencions de la Generalitat de Catalunya a les escoles bressol i a l’Escola Municipal de Música. El Govern català retalla com li convé i també ho pot fer aplicant fórmules retroactives. De la mateixa manera, el Govern de Madrid pot rebaixar la seva aportació als municipis durant els propers mesos. Com valorar la incidència real que sobre la ciutat pot tenir aquest fet? Esperant a que l’amenaça prengui una mica més de forma.

  • Inseguretat respecte els ingressos propis: Malgrat que es poden valorar amb una major exactitud, ningú pot posar la ma al foc per tancar una xifra. Les Ordenances, Taxes i Preus Públics recauen sobre uns ciutadans i un teixit econòmic que durant aquest exercici seguiran patint els efectes de la crisi econòmica. La recaptació derivada del sector de la construcció tendirà a ser nul·la un cop mes i tampoc es pot preveure que s’introdueixin criteris de justícia al model de finançament local. L’Estat va abocar als ajuntaments a l’especulació immobiliària i un cop la festa s’ha acabat, és molt possible que no es proposin alternatives i que les corporacions municipals quedin abandonades a la seva sort. Deixar de banda el dogma de la totxana és un exercici mental que molts no estan disposats a realitzar.

  • Qüestions d’urgència social: Si la Generalitat de Catalunya no desbloqueja la concessió del PIRMI i al carrer es segueix vivint la situació actual, a l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès li tocarà fer front, amb els seus minvats recursos, a situacions familiars que voregen perillosament l’exclusió social. Les xifres que mou la corporació local no permeten desenvolupar grans polítiques d’assistència, però el que ha de quedar clar és que no es podrà restar de braços creuats mentre molts ciutadans tinguin amenaçades les seves més elementals condicions de vida. Al nostre municipi no aconseguiran implantar la lògica sociópata que s’ha apoderat d’altres administracions. Com valorar-ho? Hi ha feina per fer.

  • Suport al teixit econòmic local: La capacitat de despesa dels ciutadans s’ha vist molt reduïda i les lleis que afecten a comerç i hostaleria no han estat pensades en favor del model de proximitat. S’ha dit que la UAB és la primera “empresa” de la ciutat i això és fals. Qui major ocupació genera a Cerdanyola del Vallès són els comerciants i els hostalers que a més a més, aporten recursos a la corporació municipal amb els tributs que paguen. Vetllar per la bona salut del teixit econòmic de la ciutat passa per tenir cura del model de comerç i hostaleria de proximitat. Pel 2012 s’aprovarà una bonificació del 50% de la Taxa d’Escombraries per aquest sector i això s’ha de fer per que aquest impost entra en vigència en un moment excepcional. No s’aplica fins al moment a causa de la mala gestió de governs anteriors i el cost en tant que manca d’ingressos pel 2012 es valora en aproximadament 500.000€. Si computem el que s’ha deixat d’ingressar en exercicis anteriors, quan la resta del país ja aplicava aquest concepte, sabrem el motiu pel qual, entre d’altres moltes altres coses, tenim tan poc enllumenat nadalenc.

Estem massa acostumats a la política low cost i a que ens diguin per sistema el que volem escoltar. N’hi ha que fan d’aquesta perversió un instrument molt sofisticat i quan no governen, recepten aprimament per aconseguir que l’administració no funcioni i els vots perduts retornin al seu cistell. Quan governen, les coses canvien i de quina manera! Davant la situació actual, no és de rebut i molt menys des de les files de l’esquerra, apostar per recaptar menys. És el moment d’aplicar una pressió fiscal més justa i de prendre mesures de redistribució dels recursos aplicant una òptica social. Cal cercar propostes que tinguin en compte les diferències socials i el patrimoni dels ciutadans per acomodar les mesures als objectius.

Els grups sempre han de participar en la confecció dels números com si estiguessin governant. Quan es parla de pressupostos i ordenances es fa front a un debat seriós i a Cerdanyola del Vallès ens hem acostumat a banalitzar-lo per sistema. Després venen els discursos catastròfics respecte als informes de tresoreria o sobre l’estructura de personal, però quan s’ha de demostrar solidesa és a l’hora de fer propostes constructives i posar en valor el programa de les formacions. Presentar propostes incompletes, per inclassificables i no concordants amb els serveis que s’estan oferint, la recerca del titular fàcil amb mesures de congelació que no inclouen els serveis que cal tancar per quadrar el balanç, és una pràctica irresponsable i un insult a la intel·ligència dels ciutadans de Cerdanyola del Vallès.

De manera independent al que s’acabi portant a votació i del que acabin votant els diferents grups, hi haurà gent que haurà fet els deures i uns altres que hauran passat el tràmit sense pena ni glòria però que plantegen la votació des d’una òptica interessada. Mínim esforç a canvi de màxim rendiment. El temps dirà com ho valoren els ciutadans.

La darrera sessió ordinària del plenari municipal de Cerdanyola del Vallès va tenir lloc el passat dijous 24 de novembre. En aquest cas concret, el ple va tenir un element sorprenent i un altre que cada cop ens comença a sorprendre menys. El fet extraordinari és que tot plegat va durar un parell d’hores i poc més. Força ràpid ho vam tenir enllestit i vam ser fora molt més aviat del que estem acostumats. El fet que cada dia ens sorprèn menys és la incapacitat que tenen alguns grups per establir un diàleg polític franc i per actuar seguint paràmetres lògics. Aquesta disfunció està afectant concretament a alguns elements de l’esquerra local que estan massa concentrats en recuperar protagonisme perdut.

Mancats com estàvem de qüestions locals de pes, la dinàmica negativa que està colant-se al consistori va aflorar amb el debat i la votació d’una moció presentada per Esquerra demanant el suport a la creació del FOHCAT. Les sigles corresponen al que hauria de ser el Fons d’Ordenació Hipotecari de Catalunya, una figura que forma part de la bateria de propostes que ha presentat Esquerra al Parlament de Catalunya amb l’objectiu que les entitats financeres, tots els bancs que operen amb oficines al territori català, comencin a assumir les seves responsabilitats al respecte d’una situació que està afectant greument a milers de famílies a tot el país, Cerdanyola del Vallès inclosa és clar. Al final de l’escrit s’adjunta un enllaç per accedir al redactat concret de la proposta i comprovar sobre la literalitat de la proposta quin és el seu contingut.

Aquesta iniciativa va presentar-se en forma de Proposta de Llei al Parlament de Catalunya en data 29 de juliol de 2011 pels diputats Pere Aragonès i Anna Simó. Entre els antecedents de la mesura hi ha la Llei 14/2001 del Parlament d’Extremadura, la Llei 11/2010 del Parlament d’Andalusia i altres lleis franceses, belgues o fins i tot dels EUA. En essència, la proposta tracta de gravar als bancs pels seus dipòsits i en aplicar un impost sobre cadascuna de les seves oficines a territori català amb 5.000€ per a les que es situïn a poblacions menors de 2.000 habitants i 9.000 per a les que estiguin situades a municipis amb un cens superior al citat. La mesura cerca recaptar directament dels bancs una suma de 592 milions d’euros. Com és lògic, la proposta ha estat premiada amb dues esmenes a la totalitat. Una del grup de CiU i l’altra, com és molt previsible i no pot sorprendre a ningú, del PP.

Es proposa aquest impost a la banca per crear un fons destinat a la prevenció de l’exclusió social i a la intervenció de la Generalitat de Catalunya sobre casos de desnonament. No es tracta d’una proposta que xoqui amb la dació en pagament, no en va, el propi Pere Aragonès ha estat un dels principals impulsors d’aquesta iniciativa al Parlament de Catalunya i va ser dels primers en reclamar que l’Estat espanyol s’actualitzés en matèria hipotecaria i assumís uns límits a la seva activitat especulativa. El FOHCAT hauria de ser un fons social generat íntegrament a partir d’un impost sobre la banca que no ha de repercutir sobre els estalviadors i que cerca intervenir en favor de les famílies catalanes en risc de desnonament. No es tracta de cap aventura ni d’un brindis al sol, es tracta de recaptar per auxiliar als catalans, també de Cerdanyola del Vallès, que estan a punt de perdre les seves llars i entregar-li les claus a un banc.

La proposta podria xocar i xoca amb les diverses concepcions de la vida que tenen els membres dels grups municipals, però en cap cas xoca amb el que va aprovar l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès per fomentar la dació en pagament ni qualsevol altre mesura que vagi en defensa de les famílies en risc de perdre el seu habitatge. Col·lisiona de cara, això sí, amb un PP i una CiU que cap matí de la seva història com a partits polítics del país s’han llevat amb ganes d’imposar un nou impost a la banca. No encaixa amb la visió del Compromís per Cerdanyola que molt legítimament pot pensar que el que ha de passar amb el mercat immobiliari és que s’enfonsi totalment i que qualsevol mesura pal·liativa, tot i que pugui comportar a curt termini el rescat social de moltes famílies, ha de ser combatuda. També pot no encaixar amb el punt de vista d’ICV-EUiA o el PSC, només faltaria. Cadascú és lliure d’expressar la posició política que millor li sembli.

El que no es pot acceptar es que aquesta moció es discuteixi mitjançant la mentida i cercant una resposta ad hoc a la situació política local i a les aritmètiques del plenari. Per molt que el Portaveu d’ICV-EUiA volgués repetir durant el debat que aquesta proposta xoca amb la dació en pagament, no deixarà de ser una mentida i al contingut de la proposta de llei ens podem remetre. Repetir que aquest impost recaurà sobre en forma de comissió sobre els estaviadors, extrem que xoca amb la literalitat del redactat de la proposta de llei presentada, no convertirà en veritat la mentida. Es pot invocar la deslocalització bancària tan com es vulgui utilitzant, dit sigui de pas, un argument que és propi de la dreta davant qualsevol impost, però lleis en aquest sentit ja s’ha apliquen fa temps a Andalusia o Extremadura i el cert és que les notícies no han parlat mai de la deslocalització de comptes corrents d’Almeria a Múrcia o de Badajoz a Ciudad Real. Lamentable però cert, hi ha qui decideix els seus posicionaments al plenari i tria el to i la forma dels debats en funció de qui és qui porta les propostes sobre la taula. No és el primer cop que ens hi trobem i sembla ser que no serà el darrer.

Cal agrair la franquesa amb que el Portaveu del Compromís per Cerdanyola va rebutjar la proposta del nostre partit. Un rebuig fonamentat i honest que descansa sobre la manera en que aquesta candidatura entén que cal resoldre el problema hipotecari existent, fent que el mercat immobiliari toqui fons i prioritzant la reactivació d’altres mercats com el del lloguer. De la mateixa manera cal agrair-li a Alfons Escoda de CiU que digués que es tractava d’una proposta d’Esquerra al Parlament de Catalunya i que el seu grup no hi donaria suport per raon òbvies. Evident i coherent. Ara bé, la cançoneta paternalista respecte del grup parlamentari a Madrid amb ICV-EUiA, format pel pes de les circumstàncies i que porta camí de presentar tots els efectes d’haver contret una malaltia infecciosa de la qual no ens en podrem desempallegar en temps, el to amarg gastat per Santi Cayuela en les seves intervencions, la satanització gratuïta de la proposta i la utilització del recursos demagògics en el debat, no són de rebut.

El segon cop que es parla d’impostos al plenari de Cerdanyola del Vallès, ja siguin locals o d’un àmbit més extens, el segon cop que ICV-EUiA vota en el mateix sentit que el grup del PP. Després de presentar una proposta d’ordenances idèntica en tots els seus conceptes, els dos grups han coincidit en el seu rebuig a impulsar un impost a la banca. És ben evident que són lliures de votar junts el que vulguin quan així ho desitgin i si ho creuen avinent, poden portar la seva connexió espiritual tan enllà com sigui possible, però el que resulta cansat és que cada dos per tres ens vulguin carregar el mort als demés.

Esperem que el FOHCAT pugui seguir endavant d’alguna manera i que moltes famílies es puguin beneficiar d’ell. L’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès va decidir ahir girar-li l’esquena a la proposta, però esperem que sumi suports amb el temps i avanci com a mesura per lluitar contra l’exclusió social i pal·liar els efectes de la crisi entre les capes socials més desprotegides de Catalunya i també, de Cerdanyola del Vallès.

Proposició de Llei FOHCAT