Posts Tagged ‘Participació’

El darrer llibre del que s’ha donat definitivament a conèixer quedant tercer al procés de primàries del PSF que ell mateix va defensar amb ungles i dents, només té una extensió de 78 pàgines comptant prefaci, pròleg i epíleg. Una edició impresa amb caràcters grans amb l’objectiu innegable de que els continguts siguin almenys tan digestius com els del ja cèlebre “Indigneu-vos!” de Stéphane Hessel. És de suposar que Arnaud Montebourg es va inspirar en el mateix format.

Es podria haver dit que l’autor d’aquest llibre és una espècie estranya o en perill d’extinció dins el PSF. Ara bé, els seus excel·lents resultats obtinguts al procés de tria del candidat socialdemòcrata a enfrontar-se a Nicolas Sarkozy, amb un 17% del suport dels militants i simpatitzants del partit, va convertir-se en l’arbitre entre François Hollande i la molt orgànica Martine Aubry. Una posició rellevant que li va permetre assenyalar al guanyador del procés i posicionar-se com un dels homes forts d’un eventual govern d’esquerres a França. No és poca cosa.

Montebourg porta més d’una dècada a l’Assemblea Nacional defensant conceptes com la realització d’un nou procés constitutiu que porti a la formació de la VIª República Francesa. Si d’una cosa no el podran acusar és d’haver-se acomodat al seu escó, renovat invariablement des de l’any 1997. Amb una bibliografia llarga al seu darrere i una gran capacitat per portar a la llum pública nous conceptes, el seu darrer llibre constitueix una alenada d’aire fresc per a les esquerres europees. Com a renovador del discurs socialdemòcrata, tocat de mort pels efectes de la crisi econòmica i per la seva manca de programa després de la dissolució del camp socialista, Arnaud Montebourg li passa la ma per la cara al cosmètic i tocat d’un euroreaccionarisme dogmàtic Daniel Cohn-Bendit. Concretament, el deixa enrere en el camp de les esquerres i el supera en discursos que no li son naturals al PSF com, sense anar més lluny, la defensa del Medi Ambient en aspectes tan concrets com la lluita contra el canvi climàtic global.

Com ell mateix explica, el discurs del proteccionisme comercial no és extremista ni pretén semblar-ho a ulls de ningú. Allò que és realment radical és la defensa d’un sistema econòmic que elimina llocs de treball de qualitat a l’hemisferi nord per esclavitzar ma d’obra barata en quantitats ingents a l’hemisferi sud del planeta. Seguir sostenint aquesta injustícia, pel benefici de molts pocs i a expenses de tota la resta, sí resulta un comportament fanàtic i a hores d’ara del tot irreflexiu. La dictadura del lliure mercat ha entrat en fallida ideològica però també pràctica. Cal dir-ho alt i clar.

La gran veritat d’aquest assaig rau en que els pobles europeus no només no podem competir amb els treballadors esclavitzats a la Xina o la Índia, sinó que a més a més no ho hem de fer sota cap concepte. El model actual, que serà hegemònic fins que els ciutadans decideixin a les urnes que ho deixa de ser, ha empobrit als europeus i amenaça amb destruir la nostra manera de viure en societat.

Feia falta que algú com Arnaud Montebourg parlés clar i expliqués de forma inequívoca que els europeus estem pagant la globalització amb sang, suor i llàgrimes. Però no som ni els únics ni els més afectats, la situació que la globalització ha generat sobre els ciutadans i el Medi Ambient dels països emergents, resulta encara més preocupant i emana precisament de la màniga ampla de la que han disposat les grans corporacions mundials amb seu social a Europa i els EEUU.

L’autor no ens està convocant a prendre el Palau d’Hivern, però ens parla des d’una posició nítidament d’esquerres tot formulant una proposta de reforma que es concreta en mesures que no per ser raonables, tampoc deixen de ser revolucionàries. L’autor ens convoca a recuperar la democràcia en el seu sentit més ampli, recuperant la preeminència de la política per sobre dels dictats del mercat i la especulació financera. Qüestió que després del cop d’estat financer a Grècia és de plena actualitat arreu del món.

El millor és deixar que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions a partir de la lectura del seu programa de canvis, però en cas que el PSF aconsegueixi apartar Nicolas Sarkozy del poder a França, existeix la possibilitat de que aquest país comenci un cop de timó cap a l’esquerra que podria arrossegar la socialdemocràcia europea cap a unes posicions molt més lògiques que les actuals.

Aquest llibre és un “brot verd” en tota regla plantat a un camp que porta dècades erm de propostes coherents en la defensa de la democràcia i la justícia social real, no la dels xecs nadó per tothom. Tant el PSOE com el Labour Party o el SPD haurien d’anar prenent nota i deixar de mirar en primer lloc la seva cartera i després la realitat social dels seus estats. El llibre conté una picada d’ullet a Die Linke que constitueix un sonor calbot a la molt decadent socialdemocràcia alemanya. Seguir cercant aspectes positius a l’individualisme o als valors del lliure mercat pot ser un exercici entretingut per a molts falsos ideòlegs de l’esquerra, però en cap cas ajuda a caminar per la línia correcta que hauria de ser la de lluitar per un sistema que generi el màxim benestar sobre el màxim d’individus i a partir d’estructures polítiques coherents, una cosa que la Unió Europea està a anys llum de ser.

Voteu la desglobalització!” va aparèixer traduït al castellà en una edició del setembre de 2011 i encara hauria de ser fàcil de localitzar a moltes llibreries. Resulta molt recomanable i fàcil de llegir. Amb una mica de sort, serà el primer toc de corneta en la necessària càrrega contra la gauche caviar que ha campat per Europa, amb el suport explícit dels grans poders econòmics, des de la caiguda del Mur de Berlín.

Anuncis

Per tal de clarificar en quin punt es troben les tasques de reforma del centre cívic del barri de Sant Ramon i seu de l’Associació de Veïns de l’esmentat barri a més a més d’espai de treball de diverses entitats de la ciutat, emetem les preguntes que segueixen:

Primer. Respecte al procediment seguit fins al moment.

1.- Quins procediments administratius ha portat a terme fins al moment l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès de cara a la rehabilitació del centre cívic de Sant Ramon com a espai habilitat per a l’ús d’entitats de la ciutat?

2.- En quines dates i sobre quins terminis s’han portat a terme els esmentats procediments administratius?

3.- A instància de quines àrees funcionals de la corporació municipal s’han produït aquests procediments?

4.- Quin cost econòmic ha tingut l’elaboració del projecte bàsic i executiu d’ampliació del centre cívic de Sant Ramon?

5.- Quin procés de contractació s’ha seguit?

6.- A quins exercicis i partides pressupostàries s’han assignat les diferents despeses econòmiques que ha generat aquest projecte des del seu inici?

7.- S’ha treballat algun procés de participació entre els veïns del barri per tal d’explicar quines són les millores previstes i amb l’objectiu d’involucrar-los en el projecte i recollir les seves aportacions?

Segon. Respecte al termini d’execució del projecte

1.- Un cop esgotat el període d’exposició previst per la llei, s’han efectuat al·legacions?

2.- En cas afirmatiu, quants plecs d’al·legacions han estat presentats?

3.- En el cas que s’hagin presentat al·legacions dins el període previst, quina resposta ha estimat emetre la corporació municipal respecte a les esmentades al·legacions?

4.- En cas que algun plec d’al·legacions anés acompanyat de signatures de suport, quin percentatge de les mateixes correspon a veïns de la ciutat i quin a ciutadans empadronats a altres poblacions?

5.- En cas que algun plec d’al·legacions anés acompanyat de signatures de suport, quins procediments de verificació i autentificació de les mateixes ha seguit la corporació municipal?

6.- Quins seran els procediments que seguirà la corporació municipal a partir del moment en que es registren aquestes preguntes?

7.- Sobre quines dates i terminis s’està treballant el projecte?

8.- Quin àrea funcional de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès és la responsable del seguiment i l’execució de l’esmentat projecte?

9.- Quina és la data estimada per a l’inici de les obres? 

Els canvis no sempre són per bé i tampoc són un progrés per definició. D’això mateix hem tingut durant els darrers any exemples a molts nivells i alguns polítics locals semblen entestats a que aquesta sentència adquireixi total validesa a Cerdanyola del Vallès.

A petició del darrer plenari municipal, s’està començant a encarar la reforma del ROM i pel que es pot intuir a porta tancada, és molt possible que d’una normativa desfasada puguem anar a parar a unes noves regles que tanquin portes a la participació i redundin en l’empobriment del debat i la qualitat democràtica de la institució. No es tracta ni de conrear l’alarmisme ni de posar-se la vena abans de la ferida, però cal començar a treballar la qüestió per, en la mesura del possible, evitar que s’atropelli cap dret.

Seguint el fil de la qüestió, hi haurà temps de sobres per rebatre les excuses i ara el que cal és centrar-se en les motivacions del canvi. El plenari municipal ha passat de quatre a sis grups, ha guanyat en pluralitat i s’ha obert a formes que no encaixen amb les maneres de fer que tradicionalment han imperat a la corporació municipal. D’aquest fet s’ha derivat una major politització de les sessions plenàries i un qüestionament que no es limita a la cosmètica, afecta al model de gestió municipal que, en essència, compartien els grups que ja ostentaven representació a l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. El problema és aquest, la resta són i seran excuses de mal pagador.

Tan debò ens equivoquem i la reforma del ROM no es dirigeixi a limitar el camp de treball dels grups municipals que no formen part del govern. Ara bé, el que ha començat a sonar és la limitació del número de mocions i de les intervencions dels grups i això, com és ben evident, va en detriment del debat al plenari. Si a hores d’ara la direcció de les sessions, atribució que recau en l’alcaldessa de la ciutat, pot cedir a la temptació de prendre decisions de manera arbitrària, com anirà la cosa amb una normativa més restrictiva?

L’argument epidèrmic que s’està començant a fer córrer qüestiona la duració dels plenaris. De ben segur que a depèn de qui li poden semblar llargs, però aquest argument és fal·laç i el que s’està discutint no és la plasticitat dels plenaris o les seves prestacions digestives, és la capacitat de l’òrgan per representar els interessos dels ciutadans i per articular debats de nivell. És comú veure com aquells que s’omplen la boca parlant del nivell dels polítics locals no són capaços de seguir els debats. Ajustar-nos a un model de plenaris express significa una rendició moral a la política low-cost i és una demostració de poca consideració pels ciutadans que mereixen ser representats com cal. Però és que el problema no és aquest, el principal problema rau en una pulsió que un govern en minoria absoluta no s’hauria de permetre. El PP ja ha demostrat a porta tancada que dona suport a aquesta iniciativa i és per veure com serà capaç de transmetre-ho a porta oberta. Qui més els hi riurà la gràcia?

Si cal parlar d’estètica i plasticitat, parlem-ne. És un mal espectacle un plenari de sis hores? Si obviem que el plenari municipal ni és ni ha de ser cap espectacle, és molt pitjor la imatge de determinats portaveus que ometen la seva responsabilitat d’emetre opinions i que, potser sense arguments raonables de fons, es limiten a votar punt per punt. També dona per parlar la demagògia que gasten alguns grups i al darrer plenari municipal vam poder escoltar com el portaveu del PP ens deia, sense dret a rèplica pels demès, que “el pitjor malson dels catalans es va esvair i es deia tripartit”. Que els ciutadans només disposin de la part final del plenari per exposar als grups municipals les seves problemàtiques tampoc és especialment estètic i la mala disposició a escoltar-los que tot sovint hem pogut veure arriba a fer mal als ulls.

Limitar el dret a la participació no és el que ha estat demanant el carrer durant els darrers mesos. Per impulsar la reforma del ROM s’està constituint una comissió municipal i al contrari que amb d’altres qüestions, sembla ser que amb aquesta el govern té força pressa. Ja veurem en quina direcció es mou aquesta comissió, però els presagis són dolents.

Nova configuració del plenari, noves regles de joc? És el perill al que ens enfrontem ara mateix i seria bo que en siguem conscients. Si per la ciutat ha estat un avenç que el plenari guanyi en pluralitat, és important que mobilitzem a la societat per que no es retallin els drets polítics d’aquells que no es limiten a fer política de passadissos i despatxos. Serà necessari defensar les atribucions del plenari is drets polítics d’aquells que no volen fer de l’ostentació del seu càrrec un mercadeig constant a porta tancada.

No ens equivoquem, el gran fracàs de les esquerres europees no és haver deixat de guanyar eleccions, el seu gran fracàs ha estat el d’esdevenir eines de transformació social amb un rendiment molt més que dubtós, el d’haver abandonat les posicions que la legitimaven tot deixant de representar els interessos de les classes populars que, fins que no es digui el contrari, encara contenen a la major part del cos electoral. Tot això s’ha volgut explicar de moltes formes i sovint amb la intenció de justificar el que és injustificable, recentment en Josep-Lluís Carod-Rovira al diari Ara va fer un exercici de malabarisme intel·lectual sobre el que caldria parlar una mica un dia d’aquests. El fet és que les plataformes electorals hegemòniques al camp de l’esquerra no volen reconèixer que han perdut la cartera per que se la van deixar tirada a un prostíbul de Bangkok. D’aquí que molts dels líders social-demòcrates que han quedat descavalcats es dediquin a dir que les esquerres i les dretes han deixat d’existir, o per exemple, que la gent en temps de crisi prefereix per sistema governs de dretes.

L’esquerra europea que disposa de fonaments sòlids per ajudar a construir el benestar del futur no hauria de renunciar a alterar l’ordre per aconseguir la justícia, bàsicament per que les dretes existeixen per preservar l’ordre amb l’objectiu de que la justícia no es pugui construir. A partir d’aquest punt, el que seria necessari definir és què significa “alterar l’ordre” al segle XXI? El concepte no serà el mateix que a principis del segle XX. Per entendre’ns ràpid, per acabar amb la monarquia espanyola pot no ser necessari escampar les restes de tots els petits joanfroilans per la carretera d’Horta. Segurament, els podrem deixar marxar al país on vulguin o simplement, se’ls podrà ajudar a integrar-se al mercat laboral.

El moviment dels “indignats” pot ser una avantguarda que, amb les seves imperfeccions, ens assenyala les febleses del camp polític de l’esquerra catalana. És per això mateix què, de manera independent a quins siguin els resultats reals que se’n desprenguin d’aquest moviment, val la pena estendre l’anàlisi a altres qüestions col·laterals que tenen la seva importància:

1.- La primera constatació que es podria fer és que les esquerres segueixen existint i que resulta urgent representar-les. La caiguda en picat d’algunes marques polítiques durant els darrers cicles electorals no ens assenyala el retrocés social de les esquerres, indica el que indica, que aquestes marques retrocedeixen institucionalment per que no representen a les classes populars que les haurien de votar. Per cert de forma cada cop menys majoritària, però són aquestes classes les que a Catalunya segueixen votant esquerres. La primera lliçó del moviment dels indignats és que tot té un límit i que els ciutadans no es quedaran creuats de braços eternament a l’espera de que els partits social-demòcrates facin la seva feina. Alguns, sovint sense gaire traça, ja s’han arromangat i estan disposats a repartir galetes si fa falta. Compte amb això.

2.- La democràcia necessita guanyar credibilitat i malgrat que més d’un pensi que té la formula de la societat perfecta a la llibreta, el cert és que les societats avancen a partir de molts processos sobre els que es pot intentar incidir però que mai acabaran d’anar com un creu. El rotllo marxista de la tesi, l’antítesi i la síntesi també segueix vigent per horror i consternació de més d’un i més de dos. Anant per feina, el liberalisme fonamentalista ha fracassat amb estrèpit però lluny d’acceptar la derrota amb esportivitat, diu que la pilota és seva i que farà amb ella el que vulgui. A l’altra cantonada del ring trobem una esquerra institucional que presenta evidents símptomes de Síndrome d’Estocolm i que s’ha deixat la pinyata sencera durant els darrers assalts. El públic ha començar a llençar cadires als contendents i també se les llencen entre ells.

3.- De cara a emetre un judici just al respecte del moviment dels indignats caldrà separar el gra de la palla. Tant des de l’òptica dels membres d’aquest corrent com des del punt de vista dels agents conservadors, s’està donant pes encara a qüestions que són força accessòries o conjunturals. L’espiral acció – reacció de tota la vida s’està enriquint del dubtós paper dels Mossos d’Esquadra infiltrats, d’accions violentes que han estat minoritàries però sonores, d’amenaces de denúncia a professors universitaris o de la explotació mediàtica de la mala imatge objectiva que presenten alguns dels individus que pul·lulen per les rodalies del moviment. Caldrà veure si el moviment és capaç d’anar més enllà del discurs antipolític per reconèixer que l’absència de política ens aboca a la barbàrie que es viu als països on aquesta ocupa un lloc molt més secundari que al propi Estat espanyol. Les postures llibertaries poden arribar-se a assemblar molt a les llibertarianes i desenganyem-nos, sense un estat fort no hi haurà benestar garantit i un bon govern ha de complir amb la seva població i per aconseguir-ho necessitarà recursos que per força han de sortir de la butxaca de tots. Per anar bé, la borratxera de consignes hauria de ser transitòria, per que si molts dels lemes que hem sentit els darrers dies es consoliden a la ment dels que els canten, estem apanyats.

4.- Per últim, cal que tothom sigui conscient de que el propi moviment es pot reconvertir en una plataforma electoral o bé que des del discurs antipolític, el moviment actuï d’agent sectari o de justificació de marques polítiques amigues o que han estat prou hàbils com per infiltrar-s’hi. No es pas cap bajanada i si algú es sent ofès per aquesta afirmació és per que sap de què estem parlant.

Valorar a la lleugera qualsevol fet és un error o parteix de la voluntat premeditada de distorsionar la realitat per acabar portant l’aigua al teu molí. Al moviment dels “indignats” se l’ha de jutjar per les seves accions, els seus objectius i els seus antecedents. A hores d’ara, un bon judici requeriria de moltes hores de treball i de punts de vista documentats. Com a mínim, aquest és un dels privilegis que aquest corrent ha aconseguit guanyar durant les darreres setmanes i se li ha de reconèixer.

La gran majoria dels mortals no disposa de suficient temps com per formular una tesi completa al respecte d’aquest moviment o de qualsevol altre. Aquesta és una realitat que, dit sigui de pas, afectarà el propi moviment. La incidència social passa per comunicar correctament i altres coses estan per veure, però aconseguir fer arribar un missatge a la societat quan es treballa en contra dels interessos del gran capital és dificultós. El sistema només garanteix l’hegemonia als projectes millor comunicats, no als més beneficiosos socialment. El que aquí voldria deixar per escrit són un grapat d’impressions i dubtes raonables que el moviment genera, especialment a partir dels desafortunats fets que s’han esdevingut avui al voltant del Parlament de Catalunya.

1.- La indignació vers els mals resultats que presenta regularment el sistema és justa i necessària, de fet, és el que històricament ha empès milers de ciutadans a la militància política. El que vivim a dia d’avui és una combinació de molts processos econòmics que han generat l’actual quadre social. El nostre benestar individual s’ha sustentat durant llargues dècades en l’explotació del tercer món i dels recursos ecològics. Ha arribat un punt en que aquest mecanisme ha deixat de rendir, deixant de garantir el benestar de la gran majoria d’individus i això ha descobert el que molts ja portaven temps anunciant, que el model capitalista que es va imposar després de la caiguda del camp socialista tenia els seus límits i acabaria sent una amenaça en contra de la mateixa vida humana. El sistema està podrit, de fet, ja ho estava fa dècades i el que a dia d’avui té més mèrit és portar temps denunciant-ho. Respondre contra aquesta situació i contra els que se’n han beneficiat, repeteixo, és just i necessari.

2.- Al respecte dels moviments socials s’ha escrit molt i de forma lúcida. Del que ha estat passant aquests darrers dies, el millor referent o precedent, podrien perfectament ser les bullangues urbanes del segle XVII. Malgrat la utilització de mitjans tecnològics i la capacitat de convocatòria que de forma puntual hagi pogut demostrar el moviment, aquest mira cap enrere, cap a una forma d’organització que no és política, és pre-política per definició. Aquesta afirmació no pretén ser un judici de valors que vagi en contra de la legitimitat del moviment, vol ser una constatació de que la morfologia del moviment al contrari del que es vol explicar als mitjans, és purament arcaica i de moment, pot representar un punt de defensa per a una comunitat d’objectius però no ha plantejat una alternativa coherent o un model. El precedent islandès no és vàlid per a l’Estat espanyol o per Catalunya, bàsicament per que Islàndia té en el seu conjunt menys població que Sabadell i aquest és un fet rellevant.

3.- Sota els paràmetres majoritaris a la nostra societat, que bons o dolents són els que són, un moviment ha de cohesionar-se i ser responsable de les seves accions. La manca d’òrgans democràtics estables, la rotació en els lideratges o el descontrol, són factors que majoritàriament generen rebuig i contribueixen a la manca de legitimitat. Les accions que van realitzar-se durant la constitució dels ajuntaments el passat dissabte van ser encaixades amb esportivitat partint de que la realitat social a hores d’ara és la que és. Intentar evitar una sessió del Parlament de Catalunya acompanyada d’una important gamma de vexacions als diputats de qualsevol opció que passessin per l’indret ha estat possiblement un error tàctic que el moviment pot acabar pagant car i conté el germen del sectarisme polític, una de les malalties infantils de qualsevol moviment transformador en tant que no fa més que minoritzar i restar legitimitat. Començar a construir criticant el model anterior és legítim i pot ser útil, girar-li l’esquena a l’entorn més proper i abjurar de tot és un perill. L’experiència veneçolana és un exemple digne d’estudi en la que un nou moviment va ser capaç de clavar les seves arrels en bons referents del passat tot convivint amb realisme amb el seu panorama polític contemporani.

4.- El moviment és un reflex clar del fracàs de la social-democràcia europea a l’hora de presentar, defensar i aplicar un model propi capaç de representar les classes treballadores que tant durant la crisi com durant el període de bonança econòmica, han representat la majoria de la societat. Una esquerra que ha tingut les eines per millorar la societat i s’ha deixat anul·lar pels poders econòmics. Un greu error estratègic que paguem com a societat i que seguirem pagant durant molt de temps. Traslladar aquest fet als milers d’alcaldes i regidors que treballen de forma gratuïta i desinteressada per les respectives comunitats és un altre error estratègic del moviment. El sistema cada cop expressa majors imperfeccions però sota criteris poc ambiciosos, segueix funcionant i això mereix una explicació. L’aigua segueix sortint per l’aixeta, els nostres fills poden anar encara a l’escola pública i la majoria de les persones que exerceixen algun tipus de responsabilitat a les institucions no és corruptible. No estem a un estat en fallida total, com Somàlia o tècnica, com Islàndia. Tirar pel broc gros ignorant la realitat és un error.

5.- Els majors beneficiats que emergiran del desprestigi de la política seran les opcions de dretes. Marques que cohesionades, representen avui dia molts ciutadans i sobretot, molts interessos econòmics. No resulta especialment difícil pronosticar que al 2012 el PP tornarà a governar a Madrid i tirarà enrere sense pietat qualsevol petit avenç que s’hagi pogut realitzar després dels governs de José Maria Aznar. A nivell estrictament català, el creixement del PP a les darreres eleccions municipals és un símptoma i el fet que CiU estigui pactant amb ells totes les retallades socials n’és la conseqüència directa. Si el moviment no s’estructura i treballa des d’uns paràmetres mitjanament coherents, simplement esdevindrà un factor d’erosió per a les opcions que més o menys d’esquerres, mai seran tan socialment nocives com les que són obertament de dretes.

6.- La qüestió institucional és delicada per naturalesa. El que per a molts ciutadans representa el Parlament de Catalunya és important i no es pot obviar. Agradi o no agradi, els diputats del Parlament representen als catalans que han optat per anar a votar. Aquesta institució representa també l’autogovern dels catalans i la nostra oportunitat de ser lliures algun dia. Atacar-lo no és tan senzill com arromangar-s’hi i marxar-hi en contra sense cap model alternatiu. Una cosa és protestar contra les decisions que s’hi prenen o proposar que funcioni millor i una de ben diferent és intentar impedir el seu funcionament. Això ja ho va fer el General Franco i sincerament, no crec que sigui una experiència a repetir i menys davant la absoluta manca d’alternatives cohesionades i majoritàries.   

La nostra societat ha fet molts passos endavant per aconseguir la igualtat efectiva entre gèneres però encara tenim molt camí per recórrer. Avançar cap a la igualtat és una tasca transversal de totes les institucions públiques i és necessari que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès segueixi treballant les polítiques de gènere amb l’objectiu de millorar-les.

● Cal vetllar per prevenir els casos de violència de gènere i evitar-los en la mesura de les possibilitats que tenim. És necessari que l’Ajuntament faciliti assessorament legal a les víctimes d’aquest tipus de situacions i que de forma coordinada amb la Generalitat de Catalunya es doni sortida a la creació d’un centre d’acollida que doni suport a la ciutat i les seves rodalies.

● Treballarem per a què ni els mitjans públics de comunicació ni el govern municipal en les seves actuacions projectin una imatge negativa o estereotípica de les dones. En aquest sentit, vetllarem especialment per a què ni l’Ajuntament ni els ens que en depenen no utilitzin un llenguatge sexista en la seva comunicació.

● Apostarem per la creació d’un conveni de treball i relacions entre l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i l’Institut Català de la Dona a partir del qual desenvolupar accions per fomentar la igualtat efectiva entre sexes.

● Impulsarem que l’Ajuntament incorpori als criteris objectius d’atorgament de subvencions a entitats un modificador positiu en favor de les entitats locals que tinguin juntes directives paritàries.

Hi ha un procés de desencant dels ciutadans amb la política que ja fa massa anys que dura. La comparació de les dades de participació dels darrers cicles electorals i els resultats dels estudis d’opinió rebel·len que una fracció gens menyspreable de la societat no sent proximitat amb l’entorn dels quals treba-llen per la gestió de la cosa pública.

Aquest procés és negatiu i retira poder dels àmbits democràtics de decisió i el traspassa a altres esferes com, per exemple, l’econòmica. La política s’ha d’exercir com a responsabilitat cívica, amb voluntat de servei públic i amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida del màxim nombre de ciutadans.

Els ajuntaments són les administracions més properes als ciutadans i representen una oportunitat excel·lent per reivindicar el compromís polític, de-mostrant que la honestedat és un valor que cal exigir a tots els que assumeixin la responsabilitat d’exercir càrrecs institucionals.

● És necessari incrementar l’exigència sobre els responsables de la gestió municipal i millorar la motivació i productivitat dels treballadors de l’Ajuntament. Cal que des de l’Ajuntament es doni exemple i que l’entrega, professionalitat i competència dels seus polítics i treballadors sigui difícilment qüestionable. En aquest sentit és molt important que la corporació municipal impulsi una política clara de Recursos Humans que promogui millores en la qualitat de la gestió i tendeixi a superar deficiències històriques que malauradament perviuen.

● Demanarem al govern municipal que a l’inici de la legislatura defineixi indicadors objectius de la gestió de totes les àrees i que en respongui dels mateixos al 2013 i al 2015 amb un informe obert a la ciutadania. Necessitem un Ajuntament més productiu i coherent amb la seva gestió.

● Cal acabar amb el silenci administratiu. És necessari que tant el govern de la ciutat com els departaments responguin a totes les demandes de ciutadans o col·lectius en un termini inferior a les dues setmanes. L’Ajuntament ha de vetllar en tot moment per clarificar les normatives, evitar que es portin a terme accions errònies i per informar puntualment als ciutadans al respecte de qualsevol qüestió que aquests requereixin.

● Reivindicarem una política clara de retribucions als càrrecs electes de la ciutat per tal d’eliminar retribucions encobertes mitjançant l’assistència o presidència d’òrgans de la corporació municipal.