Posts Tagged ‘Música’

De tant en tant, sobretot en el cas dels que no es guanyen la vida amb l’escriptura, es presenten qüestions al respecte de les que cal dir la nostra però no sabem com fer-ho. Pots no acabar d’expressar allò que vols o bé, corres el risc d’expressar-ho de manera incorrecta o poc documentada. Aquest escrit entra de ple en aquesta casuística i és una llàstima no poder-lo complementar amb dades concretes i amb elements que facilitin l’argumentació. Rebuscant es podrien trobar, però caldrà deixar-ho per un altre moment.

De tota manera, és adient reflexionar al respecte de quins efectes està tenint la crisi econòmica sobre el panorama cultural del país. Concretament, és necessari observar la situació en la que es troben els ajuntaments catalans i valorar les repercussions que sobre les indústries culturals es desprenen.

La majoria del contingut d’aquest escrit és d’especial aplicació al món de la música catalana, però es podria extrapolar de forma semi-automàtica a la majoria dels camps culturals. Ben mirat, la mecànica i els raonaments de base són vàlids per tot tipus d’arts escèniques.

Anant pas a pas. És sabut que la cultura catalana no disposa d’un estat que n’exerceixi d’impulsor. Les diferents autonomies sobre les que la cultura catalana s’estén fan de més i de menys, en alguns casos de manera especialment desafortunada. Valorar la dinàmica global de la Generalitat de Catalunya és competència d’algú altre, però el cas és que si volem ser ambiciosos, ni les seves accions ni els seus recursos són suficients per suplir allò que dèiem abans, la manca d’un estat involucrat en la promoció i el funcionament de les indústries culturals del país.

El gran pilar sobre el que descansa el mercat musical català són els ajuntaments mitjans i petits. Es pot dir de moltes maneres però el resultat és el que és, el primer client de tots els agents que es belluguen al voltant de la música catalana són les administracions locals. Una xarxa densa de municipis sobre la que acaba descansant el funcionament regular de, per començar, un gran nombre de conjunts musicals de totes les possibles variants. Qui durant els darrers anys ha manifestat una major sensibilitat cap al mercat musical del país han estat els tècnics i regidors d’aquests pobles i capitals de comarca.

El mercat musical català ha demostrat durant els darrers anys una certa fortalesa que ha derivat de les contractacions que formalitzaven els ajuntaments. En una part gens menyspreable gràcies als principis i valors dels contractants, en un altra part a causa de la competitivitat del mercat intern i en tot cas, gràcies a l’existència d’una oferta que s’ha sustentat en la demanda formulada per les esmentades corporacions. Molt per sobre de la promoció privada i a anys llum del que seria l’entramat de sales o festivals, el gran pilar de la música catalana han estat els municipis que no hi han deixat d’apostar en cap moment. Això és vox populi.

Qui es va moure per aquest terreny durant els dos darrers anys, va poder presenciar la lenta degeneració d’un model que va funcionar raonablement bé i que ha sobreviscut a l’ocàs de la gran majoria de grans festivals. Les festes majors i altres esdeveniments de caràcter local han aguantat el cop, però durant el 2011 han començat a demostrar feblesa i el que és pitjor, s’apunta una rebaixa pressupostaria general que tindrà efectes directes sobre els agents del mercat musical del país.

Els pressuposts s’han retallat i els pagaments s’han endarrerit de forma més que preocupant. El mercat factura menys i es troba sotmès a importants tensions de tresoreria a causa de que en primera instància, ha de finançar les accions dels municipis. Agents de totes les dimensions possibles es troben amenaçats i això afecta als conjunts, a les empreses de producció, a les oficines de contractació, als proveïdors d’infraestructures, a les empreses de sonorització i a un cúmul d’autònoms que realitzen diverses funcions. Tots plegats han vist com el 2011 ha estat un any complicat i més d’un i de dos han hagut de baixar la persiana, però la sensació general és que el pitjor resta encara per manifestar-se en la seva plenitud.

És sabut que el finançament local està pensat amb els peus i veient quins vents bufen més amunt, no cal ser cap llumenera per preveure que, més o menys ràpidament, ens apropem a un canvi de model que passarà per una redefinició de les polítiques de despesa cultural dels municipis.

Sense pretendre generar alarmisme, és ben evident que les indústries culturals del país i aquells agents que li ofereixen serveis, hauran d’adaptar-se als nous temps. Ara bé, el decreixement d’aquest mercat comportarà un empobriment de l’oferta i el que és pitjor, incrementarà la indefensió vers aquells que sí tenen un estat al darrere i que gaudeixen del suport i del beneplàcit dels grans mitjans de comunicació.

Està per veure en quina direcció ens arrossega la “destrucció creativa” que ha engegat l’explosió de la bombolla immobiliària, però els presagis no són afalagadors i afecten al teixit cultural, però acaben afectant també a un gran nombre de llocs de treball que poc menys que pengen d’un fil.

P.D: Qui remotament vulgui trobar possibles arguments per refutar això en els sold out de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi de Barcelona, va més perdut que un pop gallec al Turó de l’Home.