Posts Tagged ‘Moviments Socials’

La qüestió del bandolerisme ha tendit a desaparèixer a la majoria d’indrets del món. Es manté a d’altres, però el més ajustat a la realitat seria creure que es tracta d’un fenomen que pertany al passat.

Segons afirma l’autor al prefaci, aquesta obra és una ampliació del “Rebels primitius” i forma part d’una sèrie d’estudis centrats en la història dels moviments socials primitius. La darrera edició publicada amplia els continguts de la que es va confeccionar a mitjans del segle passat amb la voluntat d’incorporar coneixements que altres autors han anat incorporant a la matèria d’estudi.

El llibre parteix de l’anàlisi de la relació existent entre bandolers, estat i poder. Ho fa reculant tan enrere com li és possible i recorrent a una pluralitat de referents que aporta molta profunditat als continguts. Defineix el bandolerisme social com a forma de protesta rural en contra dels abusos del feudalisme i les seves posteriors reformes, conceptualitza els motius pels quals durant segles molts individus han acabat format part de grups situats fora de la llei i introdueix els elements que han provocat que aquest fet hagi gaudit en molts moments d’un ampli suport popular. No en va, els bandolers procedien generalment de les comunitats camperoles que si bé no disposaven de recursos per passar a combatre obertament l’estat, sí podien atorgar cobertura a uns individus que tot sovint els hi eren simpàtics.

Capítol apart mereix la vinculació entre bandolerisme i confrontacions històriques més o menys estructurades. Com a exemples citats per l’autor podem recollir els haiduks balcànics que fins a cert punt confonien les seves activitats fora de la llei amb el combat contra nacions invasores, la integració d’aquests en moviments polítics com el que va conduir Mèxic a la seva independència o els revolucionaris d’esquerres que van practicar “l’expropiació” com a mitjà per finançar el canvi de sistema als seus països. Les referències del segle XIX i XX a l’Oest dels EEUU o diversos indrets d’Itàlia també són molt interessants.

L’autor cita el cas del bandolerisme català i és capaç d’acreditar un bon coneixement de figures com Joan de Serrallonga. Ara bé, al personatge del nostre país al que dedica més esforços és a Francesc “Quico” Sabaté, guerriller anarquista que va combatre el règim del general Franco i que descansa al cementiri del poble del Vallès Oriental que el va veure morir, Sant Celoni.

Es tracta d’una obra no excessivament extensa però molt valuosa de cara a aportar una visió de conjunt al que es pot considerar sense cap dubte com un precedent dels moviments socials actuals. Interpretar el bandolerisme simplement com una forma de delinqüència és un error gruixut que no ens portaria a entendre de manera correcta quines són les pulsions que donen forma al món modern. Des del mite de Robin Hood fins a l’esmentat Quico Sabaté, tot és força més complexe que això.

Un molt bon llibre i que segurament sigui bastant fàcil de localitzar, ja sigui en format digital o físicament.

Anuncis

A risc d’opinar sense saber que en pensa de tot plegat Pilar Rahola, els aldarulls que durant els darrers dies s’estan vivint al Regne Unit tenen una significació especial que va més enllà de l’espectacularitat de les flames o els discursos barats al voltant de la violència. Hauríem d’adquirir el sa costum de tractar-nos entre nosaltres com adults i escandalitzar-nos de manera proporcionada davant la fam a Somàlia o tantes altres calamitats que el capitalisme engendra a diari.

El millor precedent del que es va començar per batejar com London Riots i que per la dimensió geogràfica de la qüestió s’està imposant com United Kingdom Riots, seria la revolta de les banlieues franceses. Un fenomen que entre octubre i novembre de 2005 va saltar a les primeres pàgines de la premsa mundial arran de la crema sistemàtica d’automòbils i edificis públics a la gran majoria de departaments de l’hexàgon francès. L’epicentre d’aquesta protesta va ser el cinturó urbà de París, però els aldarulls es van estendre ràpidament per tot el país i constitueixen un dels fets més rellevants de la història contemporània francesa.

Sis anys després dels esmentats fets s’inicia un moviment similar a l’altra banda del Canal de la Mànega. La mecànica, de moment i fins que no es digui el contrari, està guardant moltes similituds. En el cas francès, la revolta va iniciar-se arran de la mort de dos adolescents de Clichy-sous-Bois mentre eren perseguits per la policia el dia 27 d’octubre de 2005. La guspira que ha encès les flames de la protesta al Regne Unit ha estat la mort de Mark Duggan, jove de 29 anys que va ser abatut per bales de les forces de policia de Londres al popular barri de Tottenham.

El pobre David Cameron ha hagut de tornar precipitadament de les seves vacances a la Toscana i està molt enfadat, però també raonablement morenet. Alguns opinen que no n’hi ha per tant. En tot cas, no està disposat a fer front a les arrels del problema i la seva estratègia és la de llençar pilotes fora del camp a l’espera de que la situació es calmi.

Les seves declaracions d’avui han estat molt semblants a les que va emetre en el seu moment Nicolas Sarkozy, que per aquelles dates de finals del 2005 ostentava la màxima responsabilitat al Ministeri d’Interior francès. Unes declaracions que van ser un error i sobre les que David Cameron ha decidit recaure de força conscient. Deu formar part del guió de la dreta europea. De la mateixa manera que Nicolas Sarkozy va dir que els protagonistes dels disturbis eren racaille, mot francès que equivaldria al nostre “xusma”. Per cert, el PSF tampoc va estar gaire afortunat amb tot plegat i així els hi ha anat.

El Primer Ministre de la Gran Bretanya ens diu que si els esvalotadors “volen guerra, la tindran”. Segons David Cameron, s’està fent front a un problema d’ordre públic que descansa sobre una part de la societat anglesa que, sempre segons ell, està malalta. Està parlant dels habitants dels suburbis i la reacció sembla extreta del perfecte manual del populisme de dreta que tant s’estila avui dia.

Aquesta mateixa nit sabrem quina és la resposta que reben aquestes desafortunades declaracions. En el cas francès, els insults de Sarkozy van tenir un doble efecte. Per una banda, van encendre molt més els ànims dels revoltats. La contrapartida va ser que una part de la societat francesa que, decidida a seguir endavant amb una existència confortable, no volia mirar cap als suburbis, el va identificar com un referent sòlid de la dreta autoritària i va ser recompensat, per aquesta i altres jugades similars, ascendint fins al càrrec que ocupa avui dia. David Cameron ha xutat la pilota cap endavant i ja veurem com li surt la tombarella declarativa.

Atribuir els disturbis a un problema ètic i moral és una ofensa a la intel·ligència. De la mateixa manera que l’esclat de la revolta de les banlieues franceses tenia un rerefons social, els episodis de violència que durant els darrers dies salten a les nostres pantalles tenen a veure amb l’exclusió social i el fracàs de les receptes que la dreta econòmica ha decidit aplicar sobre una població que es troba desprotegida. El sistema social anglès cruix amb estrèpit i el que li hagués agradat a la dreta és que els pobres es morissin als seus racons de la geografia urbana anglesa, sense esquitxar i si pot ser, sense fer gaire soroll.

Un segon pas seria afirmar que els revoltats no són anglesos. A França es va intentar i com a cortina de fum, l’argument va tenir el seu valor. Ometre que el principal problema per a la integració és de caràcter social és un altre tòpic al que és possible que la dreta anglesa s’aboni en un tres i no res.

Un cop s’apaguin les cendres, començarà el ball de dades. Ara mateix el que podem fer és recuperar alguns indicadors que després de la revolta francesa van veure la llum. La taxa d’atur pel 2005 a les ZUS ( Zones Urbanes Sensibles ) era del 20,7%. Les dades per a la població dels 15 als 25 anys era del 36% en el cas de la població masculina i del 40% en el cas de la població femenina. Els ingressos mitjans dels habitants d’aquests barris es trobaven un 61% per sota de la mitjana estatal.

Els indicadors al respecte de la cobertura sanitària indicaven greus diferències respecte a la resta de francesos. Un 41% dels estudiants de secundària portaven un retard acumulat de dos cursos, indicador que es rebaixava fins al 32% quan parlem de les noies. Aquestes zones d’exclusió aportaven el 72% de la delinqüència global a França.

La motivació dels joves que durant els darrers dies han protagonitzat els aldarulls al Regne Unit és la manca d’oportunitats i una oposició instintiva a un sistema que ha fracassat. El rerefons són l’exclusió social i la desarticulació d’aquelles estructures que venien a pal·liar les desigualtats existents al si de la societat anglesa.

David Cameron, milionari des del bressol, va créixer als barris alts de Londres, acomodat als privilegis de la seva classe social. Amb el seu cuidat accent de Eton, nega la major i acusa a l’estrat més baix de la població anglesa d’estar malalts. En el fons, deu pensar que estan malalts d’enveja per lo bé que estava ell a la Toscana. Lluís XVI va dir quelcom similar dels sans-coulottes i amb poques dècades de distància, el seu guillotinament va ser valorat com un gran avenç històric i com el bressol de moltes de les idees que han bastit el món actual. Ja veurem com acaba aquesta història, però els que tradicionalment s’han posat del costat dels desvalguts no haurien de fer de dives ofeses i més enllà de l’acció, caldria reconèixer que aquesta situació té una explicació social i era perfectament previsible.

Conservo notes de la xerrada que en el marc de l’Escola Nacional de Quadres de les JUCO ( Joventuts Comunistes de Colòmbia ) va realitzar el conseller polític de l’ambaixada cubana a Bogotà a principis de l’any 2010. De les moltes coses que va dir Carlos Antelo, durant els darrers dies he rescatat els plantejaments que al respecte de les friccions entre Veneçuela i Colòmbia va formular.

Que contra l’actual govern veneçolà existeix una dinàmica d’erosió i desprestigi encapçalada pels EEUU és quelcom sabut i sobre el que no fa falta perdre gaire temps en tant que existeix una gran bibliografia al respecte. Fa molt de temps que s’està legitimant una futura agressió militar què, en paraules de Carlos Antelo, tindria una funció exemplificant de cara a la resta d’estats del continent que estan encarant processos progressistes amb major o menor grau d’èxit. No en va, els cubans coneixen millor que ningú quin és el full de ruta dels EEUU al continent i quins són els passos que aquesta potència realitza quan es fixa un objectiu. De les seves paraules i de les de molts altres quadres d’esquerres de l’Amèrica Llatina es desprèn de forma explícita que Cuba ha cedit el lideratge del procés progressista al continent i que aquest paper és a hores d’ara per Hugo Chávez i el govern de Veneçuela.

Enmig d’aquest guió hi figura un personatge que vist des d’Europa pot costar d’entendre. No en va, la maquinària comunicativa hegemònica s’ha esforçat especialment en ressaltar histrionismes i ha volgut passar per alt les qüestions que el legitimen. Hugo Chávez no deixa de ser un cap d’estat triat de forma escrupolosament democràtica i que ha sortit endavant malgrat diversos intents maldestres executats amb l’objectiu de desplaçar-lo del poder per la força. Capítols que ens remeten al més negre de la intervenció dels EEUU a Amèrica Llatina, com per exemple, al cop d’estat contra Salvador Allende a Xile o els intents d’assassinat contra la persona de Fidel Castro.

Marta Harnecker, conductora de l’entrevista que en versió impresa ocupa poc més de 200 pàgines, és una sociòloga xilena que té a la seva bibliografia actual un total de 84 obres que tracten exclusivament sobre els moviments d’esquerres. L’autora es centra força en els casos de l’Amèrica Llatina i en la divulgació d’experiències pràctiques o bé, en una contribució gens menyspreable a la divulgació del pensament marxista. Totes les seves obres són disponibles de forma gratuïta a la xarxa, fet que ens indica el seu nivell de compromís com a intel·lectual.

És indubtable que les formes del cap d’estat Veneçolà no s’adapten als cànons polítics que actualment imperen a l’àmbit europeu. Però no és menys cert que el panorama social de l’Amèrica Llatina tampoc té res a veure amb les condicions de vida europees. Ha format part de l’estratègia del capital al continent fomentar el creixement de capes extenses de lumpenproletariat, requeriment imprescindible per evitar qualsevol mena de canvi polític de cert calat. Només cal veure els cinturons de misèria de les grans urbs del continent per entendre que la dreta llatinoamericana ha treballat sense descans per que els elements més pobres de la societat romanguin orfes de qualsevol mecanisme per a la transformació social. Les formes de Chávez s’adapten en certa manera al públic al que es dirigeix, recorrent tot sovint a formes simplificades però efectives de cara a mobilitzar una capa social que és majoritària a Veneçuela.

L’estil és d’entrevista i qui porta és fil conductor del llibre no és un altre que el propi Hugo Chávez. El repàs comprèn des de la formació de les seves bases ideològiques fins als compassos principals del seu recorregut com a cap d’estat i líder de les esquerres llatinoamericanes fins al cop d’estat del dia 11 d’abril de 2002. Per resseguir la seva trajectòria fins a dia d’avui, caldrà cercar altres documents.

El contingut és ampli i l’estil del llibre no permet aprofundir en moltes qüestions que han de complementar-se amb altres fonts. El valor d’aquest llibre és que cedeix la paraula directament al seu protagonista i que a nivell d’anàlisi polític centra diverses qüestions que són de vital importància per entendre el canvi veneçolà. La composició del MVR, la absència d’un aparell comunicatiu al servei de la revolució a un estat que mai ha limitat la llibertat de premsa, la dificultat per cercar aliances sòlides al si de les classes mitjanes i el combat amb els instruments de l’imperi que en tot moment han mantingut un compromís ferm amb el colpisme i els interessos de les multinacionals.

La versió impresa és difícilment localitzable a hores d’ara i el més recomanable és descarregar-la a l’enllaç següent: http://www.rebelion.org/docs/97068.pdf

Malgrat que la seva adhesió al marxisme li va causar problemes professionals i el condemnà a un cert ostracisme professional, a hores d’ara és vox populi que l’historiador viu més influent al camp ideològic de l’esquerra és Eric Hobsbawm. Molts detalls de la seva vida són realment sorprenents i per la seva obra i el seu recorregut acadèmic, mereix ser conegut i respectat. Tot i nàixer al 1917, encara edita obres molt lúcides, la darrera al 2011 i ja ha venut un bon grapat d’exemplars arreu del món.

El seu “Rebels primitius” es tracta més aviat d’una obra de joventut que va ser editada per primer cop en anglès al 1959. La que segurament ha estat la darrera edició en castellà la va fer l’editorial Crítica en la seva col·lecció de butxaca al setembre de 2010. L’obra ve acompanyada d’un subtítol que pretén centrar el contingut dels diversos articles que s’hi recullen: “Estudi sobre les formes arcaiques dels moviments socials als segles XIX i XX”. El cert és que alguns dels articles reculen encara més enrere, clavant les seves arrels i continguts als segles XVII i XVIII.

Hobsbawm inicia la seva obra tractant la qüestió del bandolerisme social centrant-se especialment en l’àmbit europeu, recorrent tot sovint durant les seves descripcions a una documentada llista de casos esdevinguts a zones rurals del mediterrani i els entorns eslaus i germànics. Segueix la seva obra parlant del fenomen mafiós que es circumscriu especialment a Sicília, Calàbria, Puglia i Cilento, regions tradicionalment endarrerides del sud italià. Val la pena seguir la diferenciació cronològica entre ambdós moviments i també, seguir la resta de diferències que l’autor determina, especialment aquelles que tenen a veure amb les funcions i significacions d’aquestes formes de resistència a l’estat i el seu monopoli de la violència.

L’autor segueix amb la descripció dels moviments mil·lenaristes, fent especial incís en els llatzaretistes, l’anarquisme andalús i els fasci sicilians, estructures de caràcter rural que en base a un feix de conceptes aconsegueixen organitzar-se en contra de l’opressió del poder establert. El recull es formalitza en tres capítols extensos que evolucionen del moviment més primitiu al més modern i en el seu contingut contextualitza aspectes de la història regional que no deixen de tenir un gran valor. No en va, Hobsbawm confecciona aquests articles a partir d’un extens treball de camp que el porta per moltes regions del que avui dia són els estats espanyol i italià.

També s’estudien les bullangues urbanes, caracteritzades per estar tot sovint animades i inspirades pels gremis de les ciutats. És aquesta una forma de protesta que s’estén per tota la geografia europea i que defineix com “el moviment de totes les classes urbanes pobres dirigit a la consecució de canvis polítics o econòmics mitjançant l’acció directa” amb l’afegitó que aquest tipus de moviments no estan inspirats en cap ideologia específica. Un tipus de moviment que ha recuperat unes certes quotes d’actualitat a Catalunya durant els darrers mesos.

Segueix l’estudi al respecte de les sectes obreres que van tenir una especial importància a Anglaterra, Gales, Escòcia i França. Aquesta temàtica enllaça directament amb la qüestió dels ritus d’aquests moviments socials i l’autor aporta un bon volum d’informació al respecte de lògies francmaçòniques i altres societats secretes que durant tot el segle XIX van proliferar arreu d’Europa. No en va, cal apuntar que el propi Eric Hobsbawm formà part dels Apòstols de Cambridge, societat secreta de la que també van formar part figures històriques tan destacades com Bertrand Russell, Alfred Tennyson o John Maynard Keynes.

L’obra finalitza amb una anatomia del procés conegut com “la Violència” a Colòmbia quan aquest període històric encara era molt recent i les seves conseqüències encara no es podien preveure del cert. D’aquest punt de partida neix tot el moviment guerriller colombià, el més sòlid de tota Amèrica Llatina i el que principalment vol estudiar l’autor, la formació d’autodefenses camperoles d’esquerres en contra de l’abús de poder i els excessos de les classes terratinents. A aquest article es sumen un estudi al respecte dels moviments camperols peruans, un llarg epíleg a la primera edició en castellà i l’apèndix que recull fonts de primera ma al respecte de tots els capítols.

Es tracta d’una obra de gran interès i el que l’autor possiblement no podria imaginar és que en ple segle XXI els seus continguts mantenen una gran connexió amb l’actualitat. Els moviments socials primitius ho són pel seu estadi de desenvolupament i politització, no pas per la seva datació cronològica i en aquest sentit, val la pena recordar que, no només a Europa, segueixen manifestant-se i donant-li vigència a la qüestió. Sens dubte, es tracta d’un gran llibre. Ara bé, com de costum passa amb l’autor, el nivell de documentació i cites mareja a qualsevol i tot sovint resulta fàcil perdre el fil. Partint d’aquest obstacle, cal reconèixer que Eric Hobsbawm juga en una divisió diferent.

Valorar a la lleugera qualsevol fet és un error o parteix de la voluntat premeditada de distorsionar la realitat per acabar portant l’aigua al teu molí. Al moviment dels “indignats” se l’ha de jutjar per les seves accions, els seus objectius i els seus antecedents. A hores d’ara, un bon judici requeriria de moltes hores de treball i de punts de vista documentats. Com a mínim, aquest és un dels privilegis que aquest corrent ha aconseguit guanyar durant les darreres setmanes i se li ha de reconèixer.

La gran majoria dels mortals no disposa de suficient temps com per formular una tesi completa al respecte d’aquest moviment o de qualsevol altre. Aquesta és una realitat que, dit sigui de pas, afectarà el propi moviment. La incidència social passa per comunicar correctament i altres coses estan per veure, però aconseguir fer arribar un missatge a la societat quan es treballa en contra dels interessos del gran capital és dificultós. El sistema només garanteix l’hegemonia als projectes millor comunicats, no als més beneficiosos socialment. El que aquí voldria deixar per escrit són un grapat d’impressions i dubtes raonables que el moviment genera, especialment a partir dels desafortunats fets que s’han esdevingut avui al voltant del Parlament de Catalunya.

1.- La indignació vers els mals resultats que presenta regularment el sistema és justa i necessària, de fet, és el que històricament ha empès milers de ciutadans a la militància política. El que vivim a dia d’avui és una combinació de molts processos econòmics que han generat l’actual quadre social. El nostre benestar individual s’ha sustentat durant llargues dècades en l’explotació del tercer món i dels recursos ecològics. Ha arribat un punt en que aquest mecanisme ha deixat de rendir, deixant de garantir el benestar de la gran majoria d’individus i això ha descobert el que molts ja portaven temps anunciant, que el model capitalista que es va imposar després de la caiguda del camp socialista tenia els seus límits i acabaria sent una amenaça en contra de la mateixa vida humana. El sistema està podrit, de fet, ja ho estava fa dècades i el que a dia d’avui té més mèrit és portar temps denunciant-ho. Respondre contra aquesta situació i contra els que se’n han beneficiat, repeteixo, és just i necessari.

2.- Al respecte dels moviments socials s’ha escrit molt i de forma lúcida. Del que ha estat passant aquests darrers dies, el millor referent o precedent, podrien perfectament ser les bullangues urbanes del segle XVII. Malgrat la utilització de mitjans tecnològics i la capacitat de convocatòria que de forma puntual hagi pogut demostrar el moviment, aquest mira cap enrere, cap a una forma d’organització que no és política, és pre-política per definició. Aquesta afirmació no pretén ser un judici de valors que vagi en contra de la legitimitat del moviment, vol ser una constatació de que la morfologia del moviment al contrari del que es vol explicar als mitjans, és purament arcaica i de moment, pot representar un punt de defensa per a una comunitat d’objectius però no ha plantejat una alternativa coherent o un model. El precedent islandès no és vàlid per a l’Estat espanyol o per Catalunya, bàsicament per que Islàndia té en el seu conjunt menys població que Sabadell i aquest és un fet rellevant.

3.- Sota els paràmetres majoritaris a la nostra societat, que bons o dolents són els que són, un moviment ha de cohesionar-se i ser responsable de les seves accions. La manca d’òrgans democràtics estables, la rotació en els lideratges o el descontrol, són factors que majoritàriament generen rebuig i contribueixen a la manca de legitimitat. Les accions que van realitzar-se durant la constitució dels ajuntaments el passat dissabte van ser encaixades amb esportivitat partint de que la realitat social a hores d’ara és la que és. Intentar evitar una sessió del Parlament de Catalunya acompanyada d’una important gamma de vexacions als diputats de qualsevol opció que passessin per l’indret ha estat possiblement un error tàctic que el moviment pot acabar pagant car i conté el germen del sectarisme polític, una de les malalties infantils de qualsevol moviment transformador en tant que no fa més que minoritzar i restar legitimitat. Començar a construir criticant el model anterior és legítim i pot ser útil, girar-li l’esquena a l’entorn més proper i abjurar de tot és un perill. L’experiència veneçolana és un exemple digne d’estudi en la que un nou moviment va ser capaç de clavar les seves arrels en bons referents del passat tot convivint amb realisme amb el seu panorama polític contemporani.

4.- El moviment és un reflex clar del fracàs de la social-democràcia europea a l’hora de presentar, defensar i aplicar un model propi capaç de representar les classes treballadores que tant durant la crisi com durant el període de bonança econòmica, han representat la majoria de la societat. Una esquerra que ha tingut les eines per millorar la societat i s’ha deixat anul·lar pels poders econòmics. Un greu error estratègic que paguem com a societat i que seguirem pagant durant molt de temps. Traslladar aquest fet als milers d’alcaldes i regidors que treballen de forma gratuïta i desinteressada per les respectives comunitats és un altre error estratègic del moviment. El sistema cada cop expressa majors imperfeccions però sota criteris poc ambiciosos, segueix funcionant i això mereix una explicació. L’aigua segueix sortint per l’aixeta, els nostres fills poden anar encara a l’escola pública i la majoria de les persones que exerceixen algun tipus de responsabilitat a les institucions no és corruptible. No estem a un estat en fallida total, com Somàlia o tècnica, com Islàndia. Tirar pel broc gros ignorant la realitat és un error.

5.- Els majors beneficiats que emergiran del desprestigi de la política seran les opcions de dretes. Marques que cohesionades, representen avui dia molts ciutadans i sobretot, molts interessos econòmics. No resulta especialment difícil pronosticar que al 2012 el PP tornarà a governar a Madrid i tirarà enrere sense pietat qualsevol petit avenç que s’hagi pogut realitzar després dels governs de José Maria Aznar. A nivell estrictament català, el creixement del PP a les darreres eleccions municipals és un símptoma i el fet que CiU estigui pactant amb ells totes les retallades socials n’és la conseqüència directa. Si el moviment no s’estructura i treballa des d’uns paràmetres mitjanament coherents, simplement esdevindrà un factor d’erosió per a les opcions que més o menys d’esquerres, mai seran tan socialment nocives com les que són obertament de dretes.

6.- La qüestió institucional és delicada per naturalesa. El que per a molts ciutadans representa el Parlament de Catalunya és important i no es pot obviar. Agradi o no agradi, els diputats del Parlament representen als catalans que han optat per anar a votar. Aquesta institució representa també l’autogovern dels catalans i la nostra oportunitat de ser lliures algun dia. Atacar-lo no és tan senzill com arromangar-s’hi i marxar-hi en contra sense cap model alternatiu. Una cosa és protestar contra les decisions que s’hi prenen o proposar que funcioni millor i una de ben diferent és intentar impedir el seu funcionament. Això ja ho va fer el General Franco i sincerament, no crec que sigui una experiència a repetir i menys davant la absoluta manca d’alternatives cohesionades i majoritàries.