Posts Tagged ‘Llibres’

La qüestió del bandolerisme ha tendit a desaparèixer a la majoria d’indrets del món. Es manté a d’altres, però el més ajustat a la realitat seria creure que es tracta d’un fenomen que pertany al passat.

Segons afirma l’autor al prefaci, aquesta obra és una ampliació del “Rebels primitius” i forma part d’una sèrie d’estudis centrats en la història dels moviments socials primitius. La darrera edició publicada amplia els continguts de la que es va confeccionar a mitjans del segle passat amb la voluntat d’incorporar coneixements que altres autors han anat incorporant a la matèria d’estudi.

El llibre parteix de l’anàlisi de la relació existent entre bandolers, estat i poder. Ho fa reculant tan enrere com li és possible i recorrent a una pluralitat de referents que aporta molta profunditat als continguts. Defineix el bandolerisme social com a forma de protesta rural en contra dels abusos del feudalisme i les seves posteriors reformes, conceptualitza els motius pels quals durant segles molts individus han acabat format part de grups situats fora de la llei i introdueix els elements que han provocat que aquest fet hagi gaudit en molts moments d’un ampli suport popular. No en va, els bandolers procedien generalment de les comunitats camperoles que si bé no disposaven de recursos per passar a combatre obertament l’estat, sí podien atorgar cobertura a uns individus que tot sovint els hi eren simpàtics.

Capítol apart mereix la vinculació entre bandolerisme i confrontacions històriques més o menys estructurades. Com a exemples citats per l’autor podem recollir els haiduks balcànics que fins a cert punt confonien les seves activitats fora de la llei amb el combat contra nacions invasores, la integració d’aquests en moviments polítics com el que va conduir Mèxic a la seva independència o els revolucionaris d’esquerres que van practicar “l’expropiació” com a mitjà per finançar el canvi de sistema als seus països. Les referències del segle XIX i XX a l’Oest dels EEUU o diversos indrets d’Itàlia també són molt interessants.

L’autor cita el cas del bandolerisme català i és capaç d’acreditar un bon coneixement de figures com Joan de Serrallonga. Ara bé, al personatge del nostre país al que dedica més esforços és a Francesc “Quico” Sabaté, guerriller anarquista que va combatre el règim del general Franco i que descansa al cementiri del poble del Vallès Oriental que el va veure morir, Sant Celoni.

Es tracta d’una obra no excessivament extensa però molt valuosa de cara a aportar una visió de conjunt al que es pot considerar sense cap dubte com un precedent dels moviments socials actuals. Interpretar el bandolerisme simplement com una forma de delinqüència és un error gruixut que no ens portaria a entendre de manera correcta quines són les pulsions que donen forma al món modern. Des del mite de Robin Hood fins a l’esmentat Quico Sabaté, tot és força més complexe que això.

Un molt bon llibre i que segurament sigui bastant fàcil de localitzar, ja sigui en format digital o físicament.

Es pot llegir un llibre per dotzena ocasió i riure tant com en la primera. Fa molts anys, potser fins i tot vint, van operar al meu pare del fèmur i el seu cap li va regalar tres llibres entre els que es trobaven dues obres de Tom Sharpe. Un d’ells és el conegut Wilt, que malgrat agradar-me força mai ha fet ombra als dos llibres que l’autor va dedicar amb especial afany a la policia sud-africana. Porto llegint cíclicament “Assemblea sediciosa” des dels onze o dotze anys i cada cop em passa el mateix.

El llibre, la novel·la més concretament, és una crítica extremadament àcida a una qüestió tan seriosa com l’apartheid i la realitza un autor que té el mèrit d’haver viscut una dècada a Sud-Àfrica per acabar sent deportat com a culpable de realitzar activitats antigovernamentals. Expulsió que l’honora, dit sigui de pas.

Als no iniciats en l’obra de Sharpe cal avisar-los de que el seu humor és càustic i tendeix a forçar situacions que més enllà de la potencial absurditat podrien resultar ofensives. Amb aquesta obra deixa molt clar el malaltís i l’injust d’un sistema que polític de segregació racial que va arribar a determinar platges en funció de la raça dels seus usuaris. No obstant, l’autor tendeix a dividir opinions i qui hi sintonitza ho fa de veritat, però qui no l’entén l’avorreix per sempre.

Un cop llegides la majoria d’obres de Tom Sharpe s’arriba a la conclusió de que aquesta en concret és la millor gràcies a la seva trama i sobretot als seus personatges. Les figures que hi apareixen formen part d’un sistema polític absurd que l’escriptor ridiculitza fins a extrems insospitats gràcies a una successió d’esdeveniments que no té preu. Una perla de l’humor negre.

Possiblement, el Kommandant Van Heerden ( protagonista indiscutible de l’obra ) i el Konstabel Els són els dos personatges més potents que ha imaginat mai l’autor. El darrer subjecte em recorda molt a una persona que per educació no puc esmentar.

Lectura molt lleugera i recomanable! 

Colòmbia es va independitzar de la Corona Espanyola al 1819 i des d’aquell moment els historiadors han estat capaços de seguir les traces d’un conflicte armat que ha tingut moments més àlgids que d’altres però que en cap cas s’ha detingut. La violència és un fet consubstancial de la història d’aquest país a causa de la patrimonialització que de les administracions han realitzat tradicionalment un conglomerat de grups de pressió diversos que van des de les grans patronals de l’exportació agrícola fins al grups que per les seves activitats es situen fora de la legalitat.

D’un enfrontament endèmic entre les classes governants del país, amb més de 30 guerres civils durant el segle XIX, es va tendir cap a un enfrontament de classe que va tenir i té encara el seu principal escenari al mai democratitzat entorn agrícola, per veure’s complicat amb l’emergència dels mercats internacionals de la droga durant la dècada de 1960. El fenomen del narcotràfic a Colòmbia és molt complex i ha tingut afectació directa sobre un gran nombre de qüestions que van des de la conformació regional del conflicte armat amb les guerrilles fins a l’estructura econòmica dels entorns rurals passant pel control de les institucions de l’estat per mitjà de la promoció i el patrocini de representats públics.

Una de les figures més rellevants de la història contemporània d’aquest país llatinoamericà ha estat Pablo Escobar, líder d’una organització criminal molt extensa que tenia com a principal activitat l’exportació de cocaïna als EEUU i a la que es considera responsable directa de milers d’assassinats. No hi ha cap dubte al respecte de que el tràfic massiu de drogues va modificar la fesomia de Colòmbia i al seu voltant va emergir una pròspera indústria que durant els processos de negociació amb el govern de César Gaviria es va arribar a oferir com a possible pagadora del deute extern del país a canvi de l’anul·lació dels tractats d’extradició.

Qui busqui una bona biografia de Pablo Escobar hauria de llegir un altre llibre, per exemple el que Alonso Salazar va publicar al 2001 sota el segell de l’Editorial Planeta. “Matar a Pablo Escobar” té un títol clar i no vol enganyar a ningú, es centra en el període considerat de decadència del Càrtel de Medellín i fa referència principalment a les operacions de captura que entre finals de la dècada de 1980 i el 1993 es van portar a terme en contra de qui va ser el criminal més buscat del món.

El llibre es centra en la confrontació armada que van protagonitzar les estructures armades al servei del narcotràfic i sobretot, en els personatges i accions que van portar a terme el Bloc de Recerca que el Govern Colombià amb el suport explícit dels EEUU articulà per assassinar a Pablo Escobar després de la seva cèlebre fuga de la presó. Es dediquen moltes pàgines a explicar els sistemes de recerca electrònica existents en aquell moment i la importància que aquests van tenir de cara a la localització d’un dels fugitius més famosos de la història recent.

Es tracta d’un relat periodístic de lectura lleugera i que a nivell historiogràfic aporta poca cosa. La temàtica sobre la que es centra es troba documentada amb entrevistes a responsables ministerials, membres dels cossos de policia, militars colombians, oficials de les forces especials dels EEUU i agents de les agències CIA i DEA. La principal rellevància que pot tenir rau en les informacions que aporta al respecte de la complicitat entre el govern del país i un grup armat conegut com “Los Pepes ( Perseguits per Pablo Escobar ), banda paramilitar conformada per antics aliats del narcotraficant, membres dels cossos de seguretat que actuaven fora de la llei i la competència directa de Pablo Escobar al mercat internacional de la droga, el Càrtel de Cali.

Les dues principals estructures de distribució mundial de cocaïna es trobaven arrelades a Colòmbia i es van relacionar amb l’Estat a partir d’estratègies diferenciades i contradictòries. Mentre el Càrtel de Medellín va dirigir les seves actuacions cap a la coacció dels responsables públics, el Càrtel de Cali va optar pel patrocini polític i la col·laboració estreta amb la llei amb l’objectiu de garantir-se la impunitat explotant les possibilitats existents a l’hora de corrompre el sistema.

Allò que Bowden deixa més clar és que la col·laboració entre el Càrtel de Cali i el govern es va produir amb la tolerància de l’ambaixador dels EEUU a Bogotà i de les agències nord-americanes que participaven en la caça de Pablo Escobar. El narcotràfic va aprofitar l’alarma social generada pel Càrtel de Medellín amb l’objectiu d’infiltrar-se al món de la política i a la judicatura, assegurant-se l’eliminació dels seus principals competidors i garantint-se una posició d’avantatge.

No és el millor llibre per aproximar-se a Pablo Escobar però té un cert interès pels que volen aprendre una mica més sobre la història política de Colòmbia, doncs en certa manera obre les portes d’una nova etapa del conflicte armat al país.

Gomorra” és un llibre de lectura estranya i els continguts del qual resulten difícils de valorar. Ni es tracta d’un assaig normal i corrent ni d’una crònica periodística de les més habituals, de fet, l’autor expressa públicament la seva vocació com a narrador i el seu distanciament de les formes de la crònica periodística. El format del volum és lleugerament desendreçat, barrejant dades publicades als mitjans i d’estudis més o menys disciplinats amb experiències personals de l’autor que de tota manera, resulten difícilment contrastables. L’estil narratiu resulta indigest a estones per que Saviano escriu molt bé, però té massa tendència a utilitzar descripcions carregoses i entra massa sovint en el registre sentimental.

Roberto Saviano és un periodista italià que es va donar a conèixer amb aquest llibre i amb el que va ser el trasllat del mateix a la gran pantalla. Tant el contingut del seu treball com el rebombori generat, van catapultar-lo a la fama i és un personatge conegut a nivell internacional. Segons el seu espai web personal, les vendes globals de “Gomorra” van superar els 6,5 milions de còpies distribuïdes en 53 idiomes diferents. Viu escortat des del 2006 a causa de les amenaces que li van formalitzar els principals protagonistes del seu relat. L’han amenaçat de mort i en aquest tipus de qüestions, sembla ser que els camorristes tenen força credibilitat. Nascut al 1979, força jove per tant, ha esdevingut una espècie de Salman Rushdie a la napolitana, aconseguint col·laboracions regulars a La Repubblica, The Washington Post, The New York Times, Die Zeit, Der Spiegel i una llista encara més llarga de diaris de gran tiratge arreu del món.

No són pocs els que han quedat xocats pel seu relat dels negocis bruts de la Camorra, densa constel·lació de grupuscles criminals originaris de la Campania, regió italiana amb capital a Nàpols, que si hem de fer cas de forma fidel a les paraules de l’autor, constitueixen per volum de facturació la major empresa d’Itàlia. Les ramificacions del negoci parteixen de les pràctiques criminals a estructures de negoci completament legals passant per una llarga trama d’activitats econòmiques que van de la construcció a la restauració o la gestió de residus. Un aparell refinat que necessita tan de gestors empresarials com d’advocats, polítics i una gran varietat d’actors del món de la delinqüència.

Crida també l’atenció el retrat de les persones que formen part d’aquesta història. Es dediquen moltes pàgines a descriure la personalitat, els gustos o les manies dels líders d’aquesta estructura criminal. La Camorra és una forma de delinqüència organitzada que és pròpia del sud d’Itàlia i que podem comparar a l’Ndrangheta calabresa, la Cosa Nostra siciliana o la Sacra Corona Unita d’Apulia. Llegint a Saviano es pot pensar que alguns racons de la geografia italiana guarden més similitud amb Mogadiscio que amb Brussel·les. Dona la impressió que Itàlia sigui un estat parcialment fallit o amb uns problemes greus d’implantació a la seva meitat inferior i el pitjor és que moltes altres fonts ho ratifiquen.

La voluntat que l’autor expressa, tant a les pàgines del llibre en qüestió com en altres obres més o menys derivades, entrevistes publicades i articles a la premsa, és la de combatre aquest fenomen criminal amb la paraula i és per això que viu escortat. Fet aquest darrer que és objectiu i fora de tota qüestió. La seva vida corre perill i per tant, la tendència més natural és la d’expressar solidaritat cap a ell. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions a partir de la lectura, però les formes del llibre poden portar a pensar que Saviano el va escriure amb vocació de màrtir i aquesta és una de les parts del personatge que més dubtes pot provocar al lector.

Ningú pot negar fins a quin punt és greu el que explica, però el cas és que la difusió del seu llibre ha contribuït encara més a estigmatitzar el sud d’Itàlia i de manera molt concreta, la ciutat de Nàpols. Estem en un terreny relliscós i sense conèixer de primera ma la realitat del territori, resulta complicat opinar, però el que no es pot negar és que la impressió que s’emportarà el lector serà força negativa i contribuirà a reforçar tòpics fonamentats com l’associació de la regió a un conflicte constant en matèria de residus o la mitificació de la violència mafiosa. L’efecte pot formar part coherent de les intencions de l’autor en tant que bona part del que ens explica és prou contrastable, però en tot cas genera alguns dubtes i podria ser que sobredimensionés la importància del fet delictiu a la regió.

En tot cas, sense la prosa barroca de Saviano, els continguts de “Gomorra” resultarien força lleugers. És possible que per entendre correctament el seu llibre i ser capaç de valorar-lo calgui ser italià. En aquest cas, el seu estil no contribueix a dotar de realisme el que es vol retratar. L’aire novel·lesc fa que li passi quelcom similar al que li passava en el seu moment al gran Kapuscinski. Però en definitiva, el polonès tenia un estil molt més clar i uns continguts que, malgrat que mancats de la pompa que dona el napolità als seus, tenien una qualitat superior.

Es tracta d’un llibre interessant que va captivar a molts, un best-seller forçós que ja va nàixer amb vocació de distribuir moltes còpies i que deu ser fàcil de localitzar encara a dia d’avui. És una opinió personal, però Saviano podria explicar exactament el mateix, fins i tot moltes més coses, sense barrejar la seva òptica personal, optant per un format més formal i menys anàrquic. Guanyaria credibilitat i esvairia dubtes al respecte de la seva figura. Però en tot cas, correm el risc de ser injustos amb ell i són els italians el que l’han de valorar pel que és i pel que explica.

La decadència de la socialdemocràcia europea és un procés que es pot analitzar referint-se als resultats electorals dels partits polítics que la representen. Queda fora de tota qüestió, més després de la recent caiguda del PSOE a l’Estat espanyol i del també recent cop d’Estat financer contra el PASOK, que els partits d’esquerra moderada es troben en un greu estat d’indefensió arreu del continent europeu.

El moviment socialdemòcrata va nàixer a Europa i agonitza sense pràcticament superar les seves fronteres. Té molt poca cosa a veure amb el Partit Demòcrata dels EUA i està mancat de formes anàlogues a tot el continent americà, tampoc hi trobarem referents vàlids al continent africà o als països asiàtics. En definitiva, dista de ser un moviment global i ha lluït per la seva manca de convicció i ambició de cara a estendre les seves virtuts pel món. Hi ha qui diu que va ser un invent útil per tenir calmades les classes populars europees durant el creixement del camp socialista i quan aquest va ser capaç de sostenir-se en peu d’igualtat enfront del bloc capitalista. Amb totes les seves conquestes històriques i sense oblidar el paper que aquests partits han complert durant diversos períodes de la història recent, la seva deriva de les darreres dues dècades ens podria portar a pensar que la seva principal justificació resultava sublimada en la existència del Mur de Berlín i en la necessitat de que la ideologia de l’altre cantó d’aquesta construcció no impregnés als que estaven de l’altra banda. És una hipòtesi a la que no li falten adeptes.

En tot cas, aquesta obra d’en Toni Cruanyes es presenta en un format allunyat de l’estudi acadèmic i composat en essència per fragments que ajuden a entendre el paisatge on s’esdevé la tragèdia d’aquest moviment polític que a hores d’ara s’esmuny entre els dits dels seus intel·lectuals orgànics i dels seus representants institucionals. La lectura de les seves pàgines contribueix a l’esquematització d’un procés que afecta diversos camps d’estudi i que parteix de la inconsistència ideològica, passa per la incapacitat pràctica dels seus líders i desemboca en naufragis electorals com el que el PSOE ha patit el passat 20 de novembre a les eleccions generals.

En el cas espanyol, aquesta “autòpsia” ha estat la “crònica d’una mort anunciada” què, malgrat els gestos teatrals d’Alfredo Pèrez Rubalcaba i els seus, era evident per tothom tan bon punt la Moncloa va fer-nos evident que davant els interessos de les classes treballadores, sempre hi tindrien prioritat els interessos de les patronals i del capital especulatiu. No ens en podem oblidar, la socialdemocràcia fracassa per que renuncia a interpretar la realitat seguint un relat coherent i en conseqüència, acaba abandonant a la seva sort als ciutadans als que hauria de representar. Molts dels seus membres, que li preguntin per exemple a Joaquín Almunia o a Javier Solana, s’han garantit un present opulent i un futur brillant com a conferenciants a sou de les més diverses fundacions liberals, però el preu pagat ha estat el replegament moral i electoral de tota una constel·lació de partits poblats de bones intencions però podrits per una plaga de líders que no mereixien representar els anhels de les classes treballadores que els havien donat suport durant dècades amb l’esperança de que un futur més just fos possible.

En Toni Cruanyes va ser corresponsal de TV3 a Londres i a hores d’ara compleix amb aquesta responsabilitat a Paris. Del gruix del seu llibre destaca amb llum pròpia el seu relat al respecte de les crisis internes del Labour Party i com és evident, d’entre els esdeveniments que s’hi recullen, destaquen les conseqüències de l’enfrontament entre Tony Blair i Gordon Brown. Pels seguidors de la política catalana, aquesta pugna presenta similituds molt importants amb alguns episodis que han fet córrer rius de tinta al nostres país. Es podria entreveure la pugna entre Maragall i Montilla, però limitar-nos a veure només aquesta lluita de poder seria limitar-nos molt.

Es tracta d’un llibre molt bo de llegir i que aconsegueix condensar moltes de les claus que expliquen el retrocés electoral de maquinàries imponents com les dels partits ja citats o per exemple, la del SPD, partit ja sentenciat a recular després de les retallades antisocials de Gerhard Schroeder i que van portar a Oskar Lafontaine a encapçalar una de les grans esperances de l’esquerra europea, la creixent i ambiciosa Die Linke.

Esperar veure “brots verds” al camp de la socialdemocràcia europea potser és massa. Darrerament s’han produït efectes que podrien assimilar-se a això mateix, però la prioritat de les esquerres no hauria de ser tornar a refregir el mateix de sempre per esperar que quan el plat neoliberal faci suficient pudor, les classes populars es tornin a llençar a l’abisme de donar suport a unes formacions que han renunciat a plantejar un futur diferent. A les esquerres europees els hi cal moviment i recuperat l’esperit de combat que van perdre trepitjant unes moquetes que han perdut i que a hores d’ara es ploren sense consol possible d’una banda a l’altra del continent.

Què vindrà és una incògnita encara, però haurà de ser quelcom diferent al que ens han acostumat.

El darrer llibre del que s’ha donat definitivament a conèixer quedant tercer al procés de primàries del PSF que ell mateix va defensar amb ungles i dents, només té una extensió de 78 pàgines comptant prefaci, pròleg i epíleg. Una edició impresa amb caràcters grans amb l’objectiu innegable de que els continguts siguin almenys tan digestius com els del ja cèlebre “Indigneu-vos!” de Stéphane Hessel. És de suposar que Arnaud Montebourg es va inspirar en el mateix format.

Es podria haver dit que l’autor d’aquest llibre és una espècie estranya o en perill d’extinció dins el PSF. Ara bé, els seus excel·lents resultats obtinguts al procés de tria del candidat socialdemòcrata a enfrontar-se a Nicolas Sarkozy, amb un 17% del suport dels militants i simpatitzants del partit, va convertir-se en l’arbitre entre François Hollande i la molt orgànica Martine Aubry. Una posició rellevant que li va permetre assenyalar al guanyador del procés i posicionar-se com un dels homes forts d’un eventual govern d’esquerres a França. No és poca cosa.

Montebourg porta més d’una dècada a l’Assemblea Nacional defensant conceptes com la realització d’un nou procés constitutiu que porti a la formació de la VIª República Francesa. Si d’una cosa no el podran acusar és d’haver-se acomodat al seu escó, renovat invariablement des de l’any 1997. Amb una bibliografia llarga al seu darrere i una gran capacitat per portar a la llum pública nous conceptes, el seu darrer llibre constitueix una alenada d’aire fresc per a les esquerres europees. Com a renovador del discurs socialdemòcrata, tocat de mort pels efectes de la crisi econòmica i per la seva manca de programa després de la dissolució del camp socialista, Arnaud Montebourg li passa la ma per la cara al cosmètic i tocat d’un euroreaccionarisme dogmàtic Daniel Cohn-Bendit. Concretament, el deixa enrere en el camp de les esquerres i el supera en discursos que no li son naturals al PSF com, sense anar més lluny, la defensa del Medi Ambient en aspectes tan concrets com la lluita contra el canvi climàtic global.

Com ell mateix explica, el discurs del proteccionisme comercial no és extremista ni pretén semblar-ho a ulls de ningú. Allò que és realment radical és la defensa d’un sistema econòmic que elimina llocs de treball de qualitat a l’hemisferi nord per esclavitzar ma d’obra barata en quantitats ingents a l’hemisferi sud del planeta. Seguir sostenint aquesta injustícia, pel benefici de molts pocs i a expenses de tota la resta, sí resulta un comportament fanàtic i a hores d’ara del tot irreflexiu. La dictadura del lliure mercat ha entrat en fallida ideològica però també pràctica. Cal dir-ho alt i clar.

La gran veritat d’aquest assaig rau en que els pobles europeus no només no podem competir amb els treballadors esclavitzats a la Xina o la Índia, sinó que a més a més no ho hem de fer sota cap concepte. El model actual, que serà hegemònic fins que els ciutadans decideixin a les urnes que ho deixa de ser, ha empobrit als europeus i amenaça amb destruir la nostra manera de viure en societat.

Feia falta que algú com Arnaud Montebourg parlés clar i expliqués de forma inequívoca que els europeus estem pagant la globalització amb sang, suor i llàgrimes. Però no som ni els únics ni els més afectats, la situació que la globalització ha generat sobre els ciutadans i el Medi Ambient dels països emergents, resulta encara més preocupant i emana precisament de la màniga ampla de la que han disposat les grans corporacions mundials amb seu social a Europa i els EEUU.

L’autor no ens està convocant a prendre el Palau d’Hivern, però ens parla des d’una posició nítidament d’esquerres tot formulant una proposta de reforma que es concreta en mesures que no per ser raonables, tampoc deixen de ser revolucionàries. L’autor ens convoca a recuperar la democràcia en el seu sentit més ampli, recuperant la preeminència de la política per sobre dels dictats del mercat i la especulació financera. Qüestió que després del cop d’estat financer a Grècia és de plena actualitat arreu del món.

El millor és deixar que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions a partir de la lectura del seu programa de canvis, però en cas que el PSF aconsegueixi apartar Nicolas Sarkozy del poder a França, existeix la possibilitat de que aquest país comenci un cop de timó cap a l’esquerra que podria arrossegar la socialdemocràcia europea cap a unes posicions molt més lògiques que les actuals.

Aquest llibre és un “brot verd” en tota regla plantat a un camp que porta dècades erm de propostes coherents en la defensa de la democràcia i la justícia social real, no la dels xecs nadó per tothom. Tant el PSOE com el Labour Party o el SPD haurien d’anar prenent nota i deixar de mirar en primer lloc la seva cartera i després la realitat social dels seus estats. El llibre conté una picada d’ullet a Die Linke que constitueix un sonor calbot a la molt decadent socialdemocràcia alemanya. Seguir cercant aspectes positius a l’individualisme o als valors del lliure mercat pot ser un exercici entretingut per a molts falsos ideòlegs de l’esquerra, però en cap cas ajuda a caminar per la línia correcta que hauria de ser la de lluitar per un sistema que generi el màxim benestar sobre el màxim d’individus i a partir d’estructures polítiques coherents, una cosa que la Unió Europea està a anys llum de ser.

Voteu la desglobalització!” va aparèixer traduït al castellà en una edició del setembre de 2011 i encara hauria de ser fàcil de localitzar a moltes llibreries. Resulta molt recomanable i fàcil de llegir. Amb una mica de sort, serà el primer toc de corneta en la necessària càrrega contra la gauche caviar que ha campat per Europa, amb el suport explícit dels grans poders econòmics, des de la caiguda del Mur de Berlín.

Conservo notes de la xerrada que en el marc de l’Escola Nacional de Quadres de les JUCO ( Joventuts Comunistes de Colòmbia ) va realitzar el conseller polític de l’ambaixada cubana a Bogotà a principis de l’any 2010. De les moltes coses que va dir Carlos Antelo, durant els darrers dies he rescatat els plantejaments que al respecte de les friccions entre Veneçuela i Colòmbia va formular.

Que contra l’actual govern veneçolà existeix una dinàmica d’erosió i desprestigi encapçalada pels EEUU és quelcom sabut i sobre el que no fa falta perdre gaire temps en tant que existeix una gran bibliografia al respecte. Fa molt de temps que s’està legitimant una futura agressió militar què, en paraules de Carlos Antelo, tindria una funció exemplificant de cara a la resta d’estats del continent que estan encarant processos progressistes amb major o menor grau d’èxit. No en va, els cubans coneixen millor que ningú quin és el full de ruta dels EEUU al continent i quins són els passos que aquesta potència realitza quan es fixa un objectiu. De les seves paraules i de les de molts altres quadres d’esquerres de l’Amèrica Llatina es desprèn de forma explícita que Cuba ha cedit el lideratge del procés progressista al continent i que aquest paper és a hores d’ara per Hugo Chávez i el govern de Veneçuela.

Enmig d’aquest guió hi figura un personatge que vist des d’Europa pot costar d’entendre. No en va, la maquinària comunicativa hegemònica s’ha esforçat especialment en ressaltar histrionismes i ha volgut passar per alt les qüestions que el legitimen. Hugo Chávez no deixa de ser un cap d’estat triat de forma escrupolosament democràtica i que ha sortit endavant malgrat diversos intents maldestres executats amb l’objectiu de desplaçar-lo del poder per la força. Capítols que ens remeten al més negre de la intervenció dels EEUU a Amèrica Llatina, com per exemple, al cop d’estat contra Salvador Allende a Xile o els intents d’assassinat contra la persona de Fidel Castro.

Marta Harnecker, conductora de l’entrevista que en versió impresa ocupa poc més de 200 pàgines, és una sociòloga xilena que té a la seva bibliografia actual un total de 84 obres que tracten exclusivament sobre els moviments d’esquerres. L’autora es centra força en els casos de l’Amèrica Llatina i en la divulgació d’experiències pràctiques o bé, en una contribució gens menyspreable a la divulgació del pensament marxista. Totes les seves obres són disponibles de forma gratuïta a la xarxa, fet que ens indica el seu nivell de compromís com a intel·lectual.

És indubtable que les formes del cap d’estat Veneçolà no s’adapten als cànons polítics que actualment imperen a l’àmbit europeu. Però no és menys cert que el panorama social de l’Amèrica Llatina tampoc té res a veure amb les condicions de vida europees. Ha format part de l’estratègia del capital al continent fomentar el creixement de capes extenses de lumpenproletariat, requeriment imprescindible per evitar qualsevol mena de canvi polític de cert calat. Només cal veure els cinturons de misèria de les grans urbs del continent per entendre que la dreta llatinoamericana ha treballat sense descans per que els elements més pobres de la societat romanguin orfes de qualsevol mecanisme per a la transformació social. Les formes de Chávez s’adapten en certa manera al públic al que es dirigeix, recorrent tot sovint a formes simplificades però efectives de cara a mobilitzar una capa social que és majoritària a Veneçuela.

L’estil és d’entrevista i qui porta és fil conductor del llibre no és un altre que el propi Hugo Chávez. El repàs comprèn des de la formació de les seves bases ideològiques fins als compassos principals del seu recorregut com a cap d’estat i líder de les esquerres llatinoamericanes fins al cop d’estat del dia 11 d’abril de 2002. Per resseguir la seva trajectòria fins a dia d’avui, caldrà cercar altres documents.

El contingut és ampli i l’estil del llibre no permet aprofundir en moltes qüestions que han de complementar-se amb altres fonts. El valor d’aquest llibre és que cedeix la paraula directament al seu protagonista i que a nivell d’anàlisi polític centra diverses qüestions que són de vital importància per entendre el canvi veneçolà. La composició del MVR, la absència d’un aparell comunicatiu al servei de la revolució a un estat que mai ha limitat la llibertat de premsa, la dificultat per cercar aliances sòlides al si de les classes mitjanes i el combat amb els instruments de l’imperi que en tot moment han mantingut un compromís ferm amb el colpisme i els interessos de les multinacionals.

La versió impresa és difícilment localitzable a hores d’ara i el més recomanable és descarregar-la a l’enllaç següent: http://www.rebelion.org/docs/97068.pdf