Posts Tagged ‘Llegint la premsa’

La reconversió dels terrenys industrials de l’antiga fàbrica de l’empresa MAFINSA en un centre comercial de masses deu ser una de les millors coses que ens han passat mai des que al 1110DC es consagrà la parròquia de Sant Martí com a primer pas per assolir la mai suficientment valorada autonomia municipal de la nostra ciutat. Fins i tot, hi ha qui afirma que el propi Berenguer de Saltells hauria saltat d’alegria si li haguessin explicat que 600 anys després de la seva mort a l’exili, les terres de la seva casa pairal, tan fermament defensades per ell en contra de les maquinacions de l’Abat de Sant Cugat, acabarien acollint un esplèndid Mercadona que entre botiga, aparcaments i altres figures, sumaria gairebé 8.500m². És possible que fins i tot s’hagués replantejat assassinar l’esmentat clergue i tots dos s’haurien pogut posat d’acord per comprar una caravana que incorporés una rostisseria mòbil de pollastres per tal d’instal·lar-se els dissabtes al carrer del Remei i mirar de fer negoci plegats gràcies al trànsit de compradors.

Afortunadament, no tothom va tan enllà i la nostra vida pública encara reserva espais per a plantejaments més equilibrats i sans exercicis de moderació. L’actitud d’Alfons Escoda ( CiU ) ha estat més prudent que la d’alguns dels membres del govern i malgrat votar afirmativament al projecte, es manifesta en els termes que segueixen: “…en aquest cas estem parlant d’uns privats, en aquest cas el Banc de Sabadell, que té uns terrenys, que té unes propietats, que té uns drets i que per tant, el que fa és intentar-los desenvolupar. La funció de l’Ajuntament, aquesta sí, és d’ordenar, de resoldre situacions urbanístiques i de procurar millores públiques en allò que els privats tenen drets. Per tant, ens sembla important aquesta prèvia primera, l’Ajuntament no es dedica a promoure supermercats ni a dir si hi han de ser aquí o hi han de ser allà, la seva funció és un altra. Hi han uns drets, hi ha un planejament, hi han uns propietaris i uns emprenedors que tenen uns drets per tal de desenvolupar la seva activitat. Segona prèvia que vull fer és que el grup de CiU, abans de prendre la decisió que avui prendrem, hem volgut parlar amb el món del comerç local, hem parlat amb totes les associacions i hem parlat amb els veïns per tal de conèixer la seva opinió. Dit això, dir que per nosaltres, l’existència d’una nova marca de supermercats a la ciutat dona més diversitat al que és la ciutat i que ajuda en aquests moments a la promoció econòmica de Cerdanyola amb a creació de 60 nous llocs de treball, però també és veritat què no dinamitza el comerç local i això també cal dir-ho per que en algun moment durant aquests dies hem escoltat enmig de tot el debat que algú ha parlat que una instal·lació com aquesta dinamitza el comerç local i no, això no és cert, nosaltres creiem que això no dinamitza el comerç local, però també diem que creiem que tampoc el perjudica.” ( 00h:43m:03s al vídeo enllaçat ).

a) Però i doncs, que hi fem allà?: Alguns teníem entès que una de les funcions de la corporació municipal era precisament la d’ordenar l’activitat econòmica a la ciutat i ara resulta que no. Si això fos com ho pinta el Senyor Escoda, no hi hauria cap debat a fer, els propietaris, els futurs explotadors del negoci i els intermediaris que han caigut a sobre d’aquesta operació ja s’haurien posat d’acord entre ells sense necessitat de que els representants de la ciutadania haguéssim de donar el nostre parer. Per que per molts drets que tingui el Banc de Sabadell sobre els terrenys de MAFINSA, sense requalificació no hi ha negoci i el poder el té la corporació municipal. Definir aquests senyors com emprenedors ratlla el cinisme, per cert. Amb qui l’han emprés i de valent és amb tots els petits comerços que gràcies a la seva activitat han hagut de baixar la persiana i els senyors del banc, amb qui l’han emprés és amb totes aquelles famílies que porten anys desnonant. Per tant i tornant al tema, no li restem ferro a la qüestió, els partits que han votat afirmativament al tràmit estan possibilitant la creació d’una nova gran superfície comercial a la ciutat per molt que això els hi pugui resultar incòmode d’explicar. Han exercit les seves prerrogatives com a regidors i han possibilitat que això passi.

b) El miracle dels pans, els peixos i els treballadors del nou supermercat: La única referència que durant tot l’expedient es fa a la possible futura plantilla d’aquesta nova gran superfície apareix a la pàgina 24 de “l’Estudi d’Avaluació de la Mobilitat Generada” que molt amablement s’ha inclòs a l’expedient. Aquesta referència ha estat elevada al rang de veritat absoluta i s’ha inclòs a l’argumentari dels grups polítics que van emetre el seu vot en sentit favorable. No s’aporta cap mètode de càlcul i en un futur proper, la corporació municipal no disposarà de cap mitjà per verificar quina és la plantilla real de l’explotació. Qui li vulgui atorgar credibilitat a aquestes dades, està en el seu total dret, però sumar-hi 10 treballadors no resulta en cap cas de rebut. De la mateixa manera, es celebra amb pirotècnies variades la creació d’uns llocs de treball però no s’explica de quina qualitat ni a qui van dirigits, així com tampoc s’emet un càlcul de quin és el perjudici comercial per aquells botiguers que sí són emprenedors i fins al moment han estat aguantat el xàfec estoicament. Això sense parlar de la relació que aquest tipus d’empreses de distribució estableixen amb els productors locals. O és que el camp català ha caigut tot sol?

c) És innocu pel petit comerç?: El nus argumental del senyor Escoda és que aquesta nova instal·lació no afecta positivament al comerç de la ciutat però tampoc ho fa de manera negativa. De ben segur que un càlcul exhaustiu d’entrades i sortides de facturació l’ha conduït a emetre aquest judici que per altra banda no deixa de ser sorprenent. La resta haurem de fer també 4 números per comprovar si aquest plantejament s’aproxima a la realitat. Malauradament, les úniques dades objectives a les que ens podem agafar són les que es desprenen de la memòria entregada per la tríada de privats a l’Ajuntament, molt especialment les que fa referència a la mobilitat, gruix que per altra banda és l’únic que manté un contacte real amb l’activitat econòmica que s’hi acabarà portant a terme. Tindrem la oportunitat de veure-ho amb claredat, però no és una mica casual que l’efecte sigui igual a zero?

d) Estiguem orgullosos de tenir una ciutat més diversa: Una de les argumentacions més sorprenents i que s’han anat repetint amb major freqüència és que l’arribada d’una nova marca de supermercats, implantada a base de modificar el PGM per tal d’aterrar sense problemes i amb clars avantatges competitius respecte als que ja hi eren, ens converteix en una ciutat més diversa. Sens dubte, aquesta gran fita ens connecta amb el món per conduir-nos a una nova etapa de cosmopolitisme que no té precedents en la nostra història local. Sembla que parlin de traslladar a Can Xarau el fons de la gran Biblioteca d’Alexandria o l’exposició permanent d’art mesopotàmic del Neues Museum de Berlin.

Va quedant clar que de la final de copa que es juga aquesta nit a Madrid, el menys rellevant és el joc pròpiament dit. El futbol ens agrada a molts, però en aquest cas ha quedat en segon pla i així ha de ser, per que els mitjans que busquen que ens concentrem en els vint-i-dos senyors que persegueixen la pilota, volen tapar tot l’esperpent que s’ha organitzat al voltant del partit. Excepte algun petit retall més o menys afortunat, el diari El Periódico ha organitzat una classe magistral de com desviar l’atenció, però el millor serà no obsessionar-nos amb ningú en concret per que ha estat una mostra de civilització si es compara amb el que han fet els mitjans madrilenys. La portada d’avui del diari ABC dedicada a un tema d’actualitat com és “Gibraltar Español!”, és un poema visual.

Saltant alguns dels capítols més vergonyants de la utilització de l’esport per part de l’Estat espanyol amb l’objectiu de transmetre els missatges que en cada moment millor els hi ha semblat, del sidral d’avui podem destriar dos eixos de protesta:

  • Protesta de caràcter nacional: Hi ha antecedents de grans xiulades a l’himne espanyol i als membres de la casa reial. S’han produït des d’Alfons XIII fins a Joan Carles I amb moments tan celebrats com la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Bona part dels que hi han participat ho han fet per aversió simbòlica cap a un himne que no reconeixen com a propi i que els hi ve imposat per la força ( el cas d’avui no és ni paradigmàtic, és una exageració ). Consideracions socials a banda, deixem en segon pla la seva condició de vividor subvencionat per tots, el rei i els seus familiars també tenen un valor simbòlic que afecta a la sensibilitat nacional de molts dels seus súbdits.
  • Protesta social i republicana: Consta que més enllà de les províncies on majoritàriament existeix un sentiment nacional propi també existeixen a d’altres territoris persones que no combreguen amb la monarquia i que en un moment com l’actual es senten legítimament indignats amb episodis com la trama de corrupció d’Iñaki Urdangarin o la famosa cacera d’elefants que Joan Carles I va celebrar a Botswana mentre 5 milions dels seus súbdits estan a l’atur i pateixen estoicament els abusos dels mercats. Més enllà de les “nacionalitats històriques”, hi ha molts als que els hi hauria agradat que el rei s’hagués trencat alguna cosa més que el maluc i que el seu gendre passi unes dècades al talego. 

Les fronteres entre una protesta i l’altre poden ser en alguns casos força difuses, però existeixen i els repressors les tenen molt en compte. Per exemple, és probable que el perfil majoritari dels assistents al partit d’avui sigui el dels que ni s’identifiquen amb la simbologia estatal ni estan d’acord amb que l’estat on han de viure sigui una monarquia podrida i corrupta. Però en tot cas, es tracta de dos eixos diferenciats i resulta important tenir-los en compte.

La resposta dels partits polítics centralistes, els mitjans estatals i altres agents que tenen a veure amb la celebració de la final es podria resumir amb els punts que segueixen:

  • 1.- La imposició per endavant de qualsevol consideració: Avui hem pogut veure fotografies dels grans equips de megafonia que s’estan instal·lant al Vicente Calderon. El so es troba subjecte a la llei de la gravetat, normativa que afortunadament no poden canviar al Congrés dels Diputats ni rebentar al Tribunal Constitucional. El que procedeix quan es considera que cal reforçar la megafonia d’un estadi si es vol silenciar al públic d’una manera més o menys efectiva, és situar els equips en alçada per que el so caigui a sobre seu. Situar equips de greus, alts i mitjos a l’alçada de la gespa serveix per que qui els instal·la s’aprofiti de la ignorància dels responsables de la RFEF per guanyar-se uns calerons i per martiritzar als infidels de la primera graderia que patiran una agressió sonora totalment desproporcionada. També pot tenir a veure que els micròfons d’ambient estiguin normalment a peu de gespa i que així evitin que es coli res a l’emissió. Una cafrada integral es miri per on es miri. A banda i per evitar que arribi l’opinió del públic als teleespectadors, TVE serà qui distribueixi la senyal a la resta de televisions per evitar que aquestes puguin mostrar el que realment passarà quan la mastodòntica megafonia llogada ad hoc i pròpia d’un concert de gran format competeixi en decibels amb els aficionats. Es mereixen un gran aplaudiment.
  • 2.- Insult i estigmatització: La presidenta de la Comunitat de Madrid s’està especialitzant en aquesta assignatura que tan bons rendiments li acostuma a donar. De fet, aconseguir que es parli d’ella passant de llarg de la gran vergonya del forat econòmic de Bankia i el dèficit de les administracions que es troben sota la seva tutela, és un gran èxit a nivell de comunicació. Per altra banda, a les xarxes socials han començat a multiplicar-se els insults procedents d’aquells que si veuen que hi ha polítics seriosos que s’atreveixen a dir segons què, ells s’hi poden apuntar sense cap problema. I el que és pitjor, els mitjans estatals estan donant cobertura a tota l’operació que sota les ensenyes pàtries distraurà l’atenció del que estan fent amb l’educació, la sanitat i les finances públiques.
  • 3.- Intimidació: Un cop feta la feina bruta sempre hi ha feines més brutes per fer. Des dels nois de Rodríguez Galindo fins als seus admiradors provincians com Felip Puig, sempre hi ha hagut gent disposada a tacar-se les mans. El partit ha estat classificat d’alt risc malgrat l’evident companyonia entre aficions i s’ha habilitat un desplegament policial que cerca intimidar als aficionats, crear un clima de tensió i evitar que aflori la protesta social i republicana. Tampoc ens deixem enganyar, en aquests moments el que estan buscant és que la cosa no transcendeixi de la qüestió nacional a una crítica contra la monarquia que poques aficions més podrien realitzar. El propi ministeri s’ha dedicat a filtrar informacions de tot tipus amb el clar objectiu de reincidir en l’estigmatització de bascos i catalans. Per altra banda, permetre la celebració d’una concentració d’ultra-dreta ha estat tot un detall per part seva.

Tot plegat ens transporta les flaires pútrides que emanen de les clavegueres d’un estat que no ha volgut passar pàgina de les seves dinàmiques antidemocràtiques. Un nou episodi on l’Estat utilitza tots els seus recursos per intentar treure profit i reforçar les seves institucions atacant-nos a nosaltres. Des d’allà on estigui, Juan António Samaranch ho deu estar saludant amb el braç aixecat per celebrar que els seus hereus segueixen la seva estela. Anem a veure, si no son capaços ni d’organitzar un partit de futbol sense organitzar un sarau com aquest, com ens ho hem de fer per tractar coses serioses amb ells? Ja ens ho van demostrar amb la reforma estatutària i sincerament, això del Pacte Fiscal ha nascut mort i no hauriem de perdre ni tres minuts donant-li voltes a la qüestió per que no tenen remei.

Amb normalitat i sense escarafalls. Així ha sortit del saló de plens de Donosti el quadre de Joan Carles I que per imperatiu legal presidia aquesta estança. Ni l’han llençat per la finestra ni l’han cremat públicament. Simplement ha desaparegut per, en paraules de la primera autoritat municipal, “no ser representatiu de la ciutat”.

La societat avança molt més ràpid que les lleis i la gent que pren el compromís de treballar des de les institucions públiques ha de ser fidel a la voluntat popular que representa. Es podria convocar una consulta popular, però a la vista dels resultats electorals de les darreres eleccions municipals, ha quedat força clar que ni la monarquia espanyola ni els seus símbols representen als ciutadans de Donosti i el deure de l’alcalde és fer emergir aquesta realitat. En primera instància, Juan Karlos Izagirre és culpable de representar els seus electors i d’interpretar que una majoria dels habitants de la ciutat que representa no combreguen amb la dinastia borbònica i el que representa aquesta.

En ple segle XXI no existeix cap base teòrica que justifiqui la monarquia hereditària o cap invent que se li pugui assemblar remotament. Enviem tropes a imposar la democràcia a societats que no estan preparades per desenvolupar-la però volem tancar els ulls davant el que és una evidència, davant el fet que la societat ja ha anat quatre passes més enllà i comença a treballar per aprofundir en una millor cultura participativa i democràtica. Si a aquest raonament de base li sumem que la identitat nacional de la majoria de ciutadans de l’esmentada ciutat no encaixa amb el que representen aquests figures tan tronades, no es pot fer més que aplaudir el gest que ha fet Juan Karlos Izagirre. La resta de la campanya li estan fent els mitjans de comunicació estatals i la pot culminar el poder públic espanyol que decideixi imposar als ciutadans de Donosti la contemplació de l’esmentat quadre o d’un que se li assembli. Es lluiran, garantit!

No és nou que una corporació municipal decideixi no aplicar la legislació estatal en clau de símbols institucionals. Passa a moltes viles del País Basc però també passa tot sovint a centenars de pobles dels Països Catalans que han optat per treure la bandera espanyola del seu balcó interpretant que no representa a la majoria dels veïns. El que està passant durant aquests dies a la capital administrativa de Gipuzkoa està obtenint tanta repercussió pel simple motiu que es tracta de la primera capital de província que decideix prendre una mesura d’aquest tipus, però el cert és que ve a normalitzar el que porta anys i panys passant a centenars de municipis que, sense complexos ni recances, han guardat el quadre del borbó a un armari amb clau i han enviat la bandera espanyola a la bugaderia per secula seculorum.

El que ara s’haurien de plantejar els doberman que defensen la integritat de l’estat és la total improductivitat d’imposar a la ciutadania uns símbols que no li són naturals. Si aquests símbols van aparellats a una forma d’exercir el poder anacrònica i antidemocràtica, és ben evident que estan errant el tret o bé, que no el disparen en la direcció que ens volen fer creure. Remouen el nord amb l’esperança de recollir els fruits al centre i en base a aquesta estratègia no cohesionen, al contrari, alimenten les dinàmiques centrífugues. Que s’ho vagin plantejant una estona.

El suport rebut a tot el País Basc per Bildu és incontestable des de la repressió policial i si, a canvi d’un grapat de vots, el PSOE de Rubalcaba respon amb la força, entrarà a un jardí del que no saben com sortiran. Una lectura ràpida dels resultats electorals del PSPV i del PSN és molt il·lustrativa al respecte de fins a quin punt l’unionisme socialdemòcrata basc ha fracassat democràticament malgrat que retingui encara i de forma molt poc democràtica la lehendakaritza.

La caverna mediàtica dispara a tort i dret, obviant que qui ha portat Bildu a les institucions, amb un pes molt destacat, han estat els ciutadans bascos. Afloren de nou els pitjors complexes d’un nacionalisme espanyol en franca fallida ideològica i que cada cop és més incapaç de seduir als ciutadans. Adonar-se d’aquest fet és tan simple com sintonitzar qualsevol emissora de ràdio de dreta estatal i copsar que fa anys que els tertulians es troben immersos en una catarsi ininterrompuda. Si els bascos han optat per donar aquest grau de suport a Bildu ha estat per blindar el procés de pau i per mostrar les seves conviccions sobiranistes. Contra la força d’un poble, agradi o no agradi, no hi ha gaire cosa a fer.

És evident que la formació que representa Juan Karlos Izagirre no combrega amb els consensos simbòlics que cohesionen als partits sucursalistes que operen al País Basc. Tampoc comparteix model social i de desenvolupament amb el PNB. La seva presència a les institucions té moltes utilitats però n’hi ha una de molt bàsica que s’està executant des del primer moment a Donostia. La presència de forces rupturistes a les institucions es justifica en primer lloc per la capacitat que tenen aquestes de cara a evidenciar els conflictes de base i fer aflorar les contradiccions del sistema. En aquest sentit, a algú se li acudeix una mesura més adequada que enviar el quadre de Juan Carlos I al magatzem on s’acumulen les rampoines de règims passats?

No ens equivoquem, el gran fracàs de les esquerres europees no és haver deixat de guanyar eleccions, el seu gran fracàs ha estat el d’esdevenir eines de transformació social amb un rendiment molt més que dubtós, el d’haver abandonat les posicions que la legitimaven tot deixant de representar els interessos de les classes populars que, fins que no es digui el contrari, encara contenen a la major part del cos electoral. Tot això s’ha volgut explicar de moltes formes i sovint amb la intenció de justificar el que és injustificable, recentment en Josep-Lluís Carod-Rovira al diari Ara va fer un exercici de malabarisme intel·lectual sobre el que caldria parlar una mica un dia d’aquests. El fet és que les plataformes electorals hegemòniques al camp de l’esquerra no volen reconèixer que han perdut la cartera per que se la van deixar tirada a un prostíbul de Bangkok. D’aquí que molts dels líders social-demòcrates que han quedat descavalcats es dediquin a dir que les esquerres i les dretes han deixat d’existir, o per exemple, que la gent en temps de crisi prefereix per sistema governs de dretes.

L’esquerra europea que disposa de fonaments sòlids per ajudar a construir el benestar del futur no hauria de renunciar a alterar l’ordre per aconseguir la justícia, bàsicament per que les dretes existeixen per preservar l’ordre amb l’objectiu de que la justícia no es pugui construir. A partir d’aquest punt, el que seria necessari definir és què significa “alterar l’ordre” al segle XXI? El concepte no serà el mateix que a principis del segle XX. Per entendre’ns ràpid, per acabar amb la monarquia espanyola pot no ser necessari escampar les restes de tots els petits joanfroilans per la carretera d’Horta. Segurament, els podrem deixar marxar al país on vulguin o simplement, se’ls podrà ajudar a integrar-se al mercat laboral.

El moviment dels “indignats” pot ser una avantguarda que, amb les seves imperfeccions, ens assenyala les febleses del camp polític de l’esquerra catalana. És per això mateix què, de manera independent a quins siguin els resultats reals que se’n desprenguin d’aquest moviment, val la pena estendre l’anàlisi a altres qüestions col·laterals que tenen la seva importància:

1.- La primera constatació que es podria fer és que les esquerres segueixen existint i que resulta urgent representar-les. La caiguda en picat d’algunes marques polítiques durant els darrers cicles electorals no ens assenyala el retrocés social de les esquerres, indica el que indica, que aquestes marques retrocedeixen institucionalment per que no representen a les classes populars que les haurien de votar. Per cert de forma cada cop menys majoritària, però són aquestes classes les que a Catalunya segueixen votant esquerres. La primera lliçó del moviment dels indignats és que tot té un límit i que els ciutadans no es quedaran creuats de braços eternament a l’espera de que els partits social-demòcrates facin la seva feina. Alguns, sovint sense gaire traça, ja s’han arromangat i estan disposats a repartir galetes si fa falta. Compte amb això.

2.- La democràcia necessita guanyar credibilitat i malgrat que més d’un pensi que té la formula de la societat perfecta a la llibreta, el cert és que les societats avancen a partir de molts processos sobre els que es pot intentar incidir però que mai acabaran d’anar com un creu. El rotllo marxista de la tesi, l’antítesi i la síntesi també segueix vigent per horror i consternació de més d’un i més de dos. Anant per feina, el liberalisme fonamentalista ha fracassat amb estrèpit però lluny d’acceptar la derrota amb esportivitat, diu que la pilota és seva i que farà amb ella el que vulgui. A l’altra cantonada del ring trobem una esquerra institucional que presenta evidents símptomes de Síndrome d’Estocolm i que s’ha deixat la pinyata sencera durant els darrers assalts. El públic ha començar a llençar cadires als contendents i també se les llencen entre ells.

3.- De cara a emetre un judici just al respecte del moviment dels indignats caldrà separar el gra de la palla. Tant des de l’òptica dels membres d’aquest corrent com des del punt de vista dels agents conservadors, s’està donant pes encara a qüestions que són força accessòries o conjunturals. L’espiral acció – reacció de tota la vida s’està enriquint del dubtós paper dels Mossos d’Esquadra infiltrats, d’accions violentes que han estat minoritàries però sonores, d’amenaces de denúncia a professors universitaris o de la explotació mediàtica de la mala imatge objectiva que presenten alguns dels individus que pul·lulen per les rodalies del moviment. Caldrà veure si el moviment és capaç d’anar més enllà del discurs antipolític per reconèixer que l’absència de política ens aboca a la barbàrie que es viu als països on aquesta ocupa un lloc molt més secundari que al propi Estat espanyol. Les postures llibertaries poden arribar-se a assemblar molt a les llibertarianes i desenganyem-nos, sense un estat fort no hi haurà benestar garantit i un bon govern ha de complir amb la seva població i per aconseguir-ho necessitarà recursos que per força han de sortir de la butxaca de tots. Per anar bé, la borratxera de consignes hauria de ser transitòria, per que si molts dels lemes que hem sentit els darrers dies es consoliden a la ment dels que els canten, estem apanyats.

4.- Per últim, cal que tothom sigui conscient de que el propi moviment es pot reconvertir en una plataforma electoral o bé que des del discurs antipolític, el moviment actuï d’agent sectari o de justificació de marques polítiques amigues o que han estat prou hàbils com per infiltrar-s’hi. No es pas cap bajanada i si algú es sent ofès per aquesta afirmació és per que sap de què estem parlant.

La notícia del darrer cap de setmana de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 ha estat l’anunci que ha fet públic l’encara President de la Generalitat. No es tornarà a presentar a la reelecció. Si els resultats electorals s’assemblen al que apunten totes les enquestes que han aparegut fins al moment, José Montilla serà un líder amortitzat, ja no pel país, sinó pels interessos del seu propi partit.

Abocat a ser el portaveu de la primera força de l’oposició, el que ens hauria d’explicar José Montilla no és què farà d’aquí a quatre anys sinó què és el que farà durant els propers quatre anys. Es mantindrà com a cap de files del PSC o deixarà pas a algú altre? Si és cert que no pensa presentar-se a les properes eleccions, tampoc té lògica que es mantingui al capdavant de la brega parlamentària durant els propers quatre anys, el que diuen els manuals és que es retirarà i des del primer moment, qui envestirà contra el govern serà una segona persona. Hi haurà qui votarà José Montilla però estarà impulsant un altre candidat que ara per ara no dona la cara.

Mou fitxa Montserrat Tura però és molt possible que no aconsegueixi el que anhela. No ens enganyem, qui a hores d’ara té la majoria de números és un tal José Corbacho, arquitecte de la Reforma Laboral més antisocial de les darreres dècades, antic alcalde de l’Hospitalet de Llobregat que si per alguna cosa destaca és per tenir una visió centralista i tancada del que és l’Estat espanyol. Diguem-ho clar, un nacionalista espanyol totalment alliberat de complexes. Aquest serà, amb l’aval de la direcció estatal del PSOE, el proper líder dels socialistes catalans.

La via autonomista de diàleg amb l’Estat espanyol ha fracassat empíricament. Un resultat que és a la política catalana el que va ser a l’astronomia la demostració de que és la Terra la que orbita al voltant del Sol i no a l’inrevés. Per molt que la inquisició comunicativa s’esforci en mantenir el contrari, ens trobem davant un estat que mai es reformarà per donar sortida als anhels de llibertat i autogovern dels catalans.

Negar la major i parlar de desenvolupar estatuts és la gran derrota del PSC. El ball de bastons i ganivets que s’està organitzant al si d’aquest partit, pot culminar-se amb un lideratge netament centralista que es dediqui a tancar, al crit de “España una, y no cincuenta y una” la fallida reforma autonòmica. A Ciutadans i al PP se li està girant feina per tapar les vies d’aigua que obrirà un José Corbacho que té molt clar que si amb una herència no està disposat a carregar és amb la dels Margall, Pallach, Mascarell o Sobrequés.

Sigui quin sigui el resultat electoral que aconsegueixi l’independentisme en aquesta contesa electoral, Catalunya ha entrat en una fase rupturista i el creixement social d’aquesta opció està plenament garantit. El proper inquilí de la Moncloa serà Mariano Rajoy i els equilibris que sustenten les relacions entre els catalans i la resta de l’estat tendiran a trencar-se cada cop una mica més.

El ritme de la fractura dependrà del camí que adopti el proper Govern de la Generalitat de Catalunya i del que passi a Madrid, però hi ha camins que no tenen retorn. Cal evitar aquells que enfoquen el procés amb frivolitat però tampoc és el moment d’amagar el cap sota l’ala, durant aquesta legislatura s’ha fet molt camí i agradi o no agradi, qui ha establert l’agenda del creixement social de l’independentisme ha estat en gran part Esquerra.

José Montilla està en un d’aquests camins sense retorn del que parlàvem. No se sap cap a on va però el que està molt clar és que s’allunya del Parc de la Ciutadella i de la Plaça de Sant Jaume. Ara li tocarà gestionar el seu paper d’ex-president de la Generalitat de Catalunya amb dignitat, explicant la seva experiència i donant fe de que el seu govern ha xocat amb la crua realitat.

Pot fer això, com sense anar més lluny va fer Pasqual Maragall, o obviar la responsabilitat històrica que té i donar suport als que han fet del seu mandat un fracàs absolut en el camp de les relacions amb la resta de l’estat. Qui a ferro mata, a ferro mor. José Montilla no va col·laborar amb Pasqual Maragall, va jugar des del camp madrileny la partida de la reforma de l’Estatut, ambicionant en tot moment la cadira del primer, filtrant a les primeres de canvi la greu malaltia degenerativa que aquest patia.

És de suposar que a hores d’ara, el grau d’empatia de José Montilla amb Pasqual Maragall ha crescut, no en va, ara és el de Cornellà qui comença a sentir a l’esquena la fredor metàl·lica dels ganivets que en un tres i no res el deixaran llicenciat. Ara ha de decidir com gestiona el seu fracàs i si està disposat a positivitzar-ho. Pot fer això o arrossegar-se per la presidència d’una conca hidrogràfica com Antoni Siurana, o per una ambaixada remota, com Joan Clos, o per un parlament de mentida, com José Borrell. La pilota és a la seva teulada.

Al darrer Consell de Medi Ambient de Cerdanyola del Vallès es va confirmar la realització de treballs destinats a millorar l’eficiència energètica de quatre equipaments municipals. Es tracta de l’Ateneu, el col·legi Serraperera, el Centre d’Educació Especial Jeroni Moragas i la casa de la vila. Les actuacions es realitzaran gràcies al finançament dels fons FEOSL i segons dades del govern municipal, poden suposar fins a una reducció anual del 10% en el consum elèctric d’aquests equipaments.

Gastar menys és pràcticament un sinònim d’ingressar més. Si el que es gasta menys és electricitat, es produeix un doble benefici en tant que es redueixen emissions de diòxid de carboni i en definitiva, s’actua positivament de cara al Medi Ambient. La part de FEOSL destinada a aquest particular estarà ben invertida i malgrat que aplaudir els encerts dels altres no estigui especialment de moda, el més ètic és reconèixer que en aquest particular, el govern municipal ha fet ben fet.

Aquest tipus de millores no seran apreciades pels ciutadans durant el seu dia a dia. Ningú es trobarà passejant i s’adonarà de que existeixen. Són unes actuacions que no s’enfoquen de cara a la galeria però que era necessari emprendre per diversos motius. En primer lloc, per que la situació de les finances ha quedat molt mal parada de la ressaca del totxo i les escombraries. D’alguna manera s’ha treballar per reduir la despesa municipal sense que els serveis que s’ofereixen als ciutadans es vegin minvats. En segon lloc, per una simple noció de responsabilitat i coherència amb el nostre entorn.

A la ciutat seguirà existint disparitat de criteris sobre els límits del creixement del casc urbà, sobre la suficiència o insuficiència del corredor biològic, respecte a la necessitat de sanejar els abocadors, sobre la gestió forestal, sobre les polítiques comercials, sobre la gestió dels equipaments i sobre moltes coses més, només faltaria, però la millora de l’estructura econòmica de l’ajuntament entesa com la optimització dels serveis actuals amb la perspectiva de que el volum i la qualitat dels mateixos es vegi ampliada, hauria de ser un punt de trobada de totes les forces polítiques d’esquerres.

Si els FEOSL, un fons ideat arran de la crisi econòmica, haguessin de servir només per generar ocupació, s’estaria cometent un gran error. Han de servir per que les administracions públiques inverteixin sobre actuacions que generin valor afegit i que generin un retorn, o el que seria pràcticament el mateix, un efecte social positiu. Massa sovint hem hagut de veure com amb els recursos d’aquest programa es subvencionaven actuacions cosmètiques o inútils fetes a corre cuita. El cas de la passarel·la que uneix els passeigs del Pont i de les Acàcies és paradigmàtic d’aquesta pràctica i ja hem vist quin ha estat la seva trista progressió, d’agressió a l’estètica de la ciutat fins a autèntic perill públic.

Es va de cara a un important debat de ciutat que, malgrat el que alguns diuen, ha nascut forçat per la crisi d’un model de gestió fonamentat en grans operacions urbanístiques que a curt termini generaven liquiditat però que a mig termini acabaven generant deutes. Ha agafat a molts amb el peu canviat però sempre hi ha qui sap adaptar-se a les noves circumstàncies d’una manera força acceptable, però qui segueixi ancorat a la cultura de la pilotada, ja sigui feta a base de construir o base de soterrar escombraries, repetirà un model que està plenament superat per les circumstàncies. Crisi significa, també, oportunitat. L’oportunitat per fer-ho millor, no per recaure en els mals vicis de tota la vida.

Segons dades del Ministeri d’Economia i Hisenda, el 80% dels ajuntaments de la demarcació de Barcelona arrosseguen deutes amb entitats financeres. Aberracions a banda, la totalitat de municipis amb un cert volum de població es troben en una situació d’endeutament per capita força similar i el cert és que les administracions que sobrepassen el municipi, no han fomentat una cultura de la gestió que fomenti un canvi de dinàmica als ajuntaments catalans. Calen més recursos directes però també cal que siguem capaços d’acreditar que aquests seran utilitzats d’una manera correcta. Si es comparen les dades del nostre ajuntament amb les d’altres que poden tenir una dimensió similar o que, si més no, ofereixen els seus serveis a un volum equivalent de ciutadans, ens adonarem que estem instal·lats en un espai que comença a resultar preocupant.

En política, la proximitat és un valor fonamental i quan les directrius venen de molt amunt sense necessitat de passar cap filtre, estem obligats a malfiar-nos. Aquest és un dels principals arguments que haurien d’impulsar una reforma del sistema electoral català, apropar el poder als ciutadans com a mínim, amb la intensitat que es fa a Alemanya o a la Gran Bretanya. La manca de recursos als ajuntaments és l’altra cara d’aquesta mateixa moneda i per ser intentar ser seriosos, cal situar cada cosa al seu lloc, així que de manera paral·lela a les mesures que s’adoptin amb caràcter local, és important que els partits polítics encarin un debat seriós al voltant de com aconseguir que les administracions municipals surtin de la situació on actualment es troben instal·lades.

Segons les darreres dades disponibles, l’endeutament a Cerdanyola del Vallès es situa sobre els 54 milions d’euros, o el que és el mateix, ha crescut 10 milions d’euros des del 2002. En menys d’una dècada i en dades relatives, ens en hem aconseguit que els números de les arques municipals siguin un 20% més vermells. A una gestió no especialment brillant cal afegir el descens dels ingressos derivats de la crisi econòmica i a una incapacitat manifesta per fer decréixer la despesa pública d’una manera políticament raonada o si més no, per fer crèixer els ingresos a partir de polítiques de ciutat ben planificades.

La sol·lució que alguns ens proposen és retallar de manera dràstica la despesa a partir de reduir els serveis que ofereix l’administració. Una proposta massa fàcil, el cert és que no hi han dedicat gaire estona a l’objectiu de trobar respostes. El camí no és aquest, la ciutat no ha de retallar el servei que ofereix als ciutadans, ha de lluitar per oferir-lo millor i per aprofitar tots aquells recursos que malbarata.

1.- Les inversions, vagin associades a plans de reactivació de l’economia o no, han de dirigir-se a optimitzar l’estalvi i a generar valor afegit. S’han cremat grans quantitats de diners en obres que no servien per gaire cosa més que per generar ocupació estacional mentre es podia haver millorat la climatització de totes les instal·lacions municipals, millorat l’eficiència de l’enllumenat públic, implantat energies renovables als equipaments, reparat la xarxa de distribució d’aigua o rebaixat el volum dels residus municipals a partir d’iniciatives com el repartiment de compostadors. Tot de mesures amortitzables a mig termini que haurien reduït el volum de despesa de l’ajuntament a la vegada que haurien suposat un gran gest de cara al medi ambient.

2.- Inscriure la ciutat a dinàmiques de treball que vagin més enllà del municipi no pot afectar només a les principals regidories de la ciutat. Durant els darrers anys hem hagut de veure com el servei de Joventut es deixava perdre subvencions de la Generalitat de Catalunya pel simple fet de desconèixer el seu funcionament. Aquesta manca de competència s’ha traduït en que les entitats juvenils de la ciutat no han estat assessorades en el camp de l’obtenció de recursos propis i el resultat final ha estat que la ciutat no ha rebut el que per volum li pertocaria. És necessari augmentar el nivell d’auto-exigència i que més enllà del que es cou als despatxos, el nostre ajuntament aconsegueixi augmentar el seu finançament directe i que intercedeixi en favor dels agents socials de la ciutat per tal que aquests puguin obtenir recursos de les administracions supramunicipals. Quantes empreses de la ciutat han rebut un correcte assessorament de cara a poder-se acollir a les iniciatives del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa? Si algú tingués la delicadesa d’aportar aquestes dades, veuríem com hem estat incapaços de fer la feina ben feta i aquesta lectura s’estén a la gran majoria d’àrees de gestió.

A mitjans d’abril i coincidit amb els cent dies de la moció de censura que va rellevar en Toni Morral de les seves responsabilitats, Carme Carmona, nova alcaldessa de la ciutat, va concedir una entrevista de balanç al Cerdanyola al Dia on d’una manera força raonable encarava el problema del deute municipal i ens anunciava que l’actual govern prioritzaria esmenar la situació a seguir amb l’endeutament a base de vendre fum o encarar projectes absurds però amb un alt nivell de visibilitat.

Les intencions del govern segueixen sent les mateixes i com a mínim, fins al moment, no s’ha visualitzat el contrari. Ara bé, comença a ser hora de que més enllà d’un punt de vista equilibrat, el debat sobre les finances municipals i el model de ciutat surti a la llum pública. El crèdit dels polítics locals hauria de començar a créixer tan bon punt siguin capaços de tractar de forma intel·ligent als ciutadans i encarin la tasca de construir consensos al voltant del rumb que cal adoptar per millorar els serveis que s’ofereixen als ciutadans.

I als que diuen que cal oferir menys serveis o que cal privatitzar-los, que en cercles reduïts ja ho comencen a dir, els hi hem de poder tancar la porta davant dels morros. Així que el que haurien de fer és sortir a camp obert i donar la cara en aquest debat tan important.