Posts Tagged ‘JERC’

La voluntat de ser és un tret distintiu dels catalans. Aquesta inquietud, la de donar continuïtat a una manera de viure i entendre el món, s’ha manifestat històricament de maneres molt diverses, desendreçades, però raonablement efectives. S’ha suplert la manca d’estat propi a partir de la societat civil i de l’articulació d’estructures que han pogut resistir les envestides dels estats que han intentat eliminar les característiques que ens fan singulars. Des de temps molt reculats podem recuperar molts exemples, moltes fotografies que donen fe d’aquest caos creatiu que ha estat i segueix sent la voluntat catalana de seguir existint com a poble.

La ressaca estatutària i altres processos paral·lels han portat a les nostres platges una nova sopa de sigles que pretenen representar l’independentisme. No és el primer cop que des de posicions diverses s’articulen respostes organitzatives a l’anòmala situació que ens ha tocat viure i és possible que tampoc sigui l’últim cop que ho veurem. Es deu en bona part a que el suport social a l’independentisme ha crescut i per tant, les opcions electorals que el contemplin han de ser necessàriament més plurals.

Tots els estats del món tenen un eix polític que va des de l’esquerra cap a la dreta i serveix per explicar de manera gràfica el posicionament dels partits. Els catalans funcionem a partir d’un segon eix que va de l’independentisme a l’unionisme passant per una important escala de grisos. Dues dimensions que enriqueixen el mapa polític amb una sèries d’espais socialment comunicats i força cohesionats. Durant els darrers anys, la centralitat política s’ha mantingut estable en l’eix social però s’ha anat desplaçant amb força cap a postures més apropades a l’independentisme que no pas a l’unionisme, un estadi que s’ha generat gràcies a la normalització de la opció independentista que ha realitzat Esquerra des de molts fronts i també, a causa de la total incapacitat de l’Estat espanyol per respondre amb normalitat als anhels del poble català.

Tornat a l’inici de l’anterior paràgraf, tots els estats del món tenen esquerres i dretes. Si volem ser un estat, les nostres esquerres i les nostres dretes hauran de convertir-se en hegemòniques en el seu camp ideològic. Que el país hagi fet passos cap a la seva emancipació no ha de comportar una dissolució de la perspectiva social, al contrari, l’independentisme ha aconseguit normalitzar-se gràcies a que ha estat capaç de donar resposta a totes les inquietuds dels ciutadans.

La falca que ha anat eixamplant la gran esquerda existent avui dia entre l’Estat espanyol i la nació catalana és l’esquerra independentista, un moviment polític que des de la mort del dictador fins al dia d’avui s’ha expressat sota diverses sigles, mantenint una activitat frenètica i treballant en dues direccions. La clau de l’èxit, que és molt més la transformació social que la repercussió electoral directa, ha estat la seva capacitat d’oferir respostes des de l’esquerra.

Dissoldre la pluralitat d’idees que tenen l’independentisme com a nexe d’unió és una mala idea que malgrat pugui exercir un cert efecte atractiu, no deixa de ser un flac favor al país. S’està avançant cap a la resolució del conflicte amb l’estat però no estem en una recta final i sacrificar els posicionaments socials en pro de la creació de l’estat propi seria un error de tempo i de posicionament que deixaria en fals bona part del relat històric de l’independentisme. Als diferents actors del procés els hi seria difícil explicar el motiu de tantes presses.

Hem reaccionat raonablement bé davant la globalització i els seus efectes. No estem arribant al final del procés, encara ens falten algunes legislatures, però el risc de desaparèixer no és superior al que suportàvem fa una o dues dècades. La consciència política independentista ha crescut i el volum de ciutadans que fan gestos clars és el més elevat des del final del franquisme. Tot aquest desplaçament ideològic s’ha traduït sempre en expressions democràtiques que han deixat en fora de joc un estat que és incapaç de reformar-se i que pateix una pressió identitària que poc a poc es va convertint en insuportable.

Els qui creuen que els números ja surten i que cal fragmentar el mapa polític alineant independentistes i unionistes a les cantonades del ring ometen que la majoria dels ciutadans encara es troben en posicions relativament centrals. En el fons, o no saben de què estan parlant o tenen una manera d’entre el procés nacional realment poc elaborada. Són una minoria, una avantguarda que normalitza la resta d’expressions orgàniques de l’independentisme i que amb sort, no les desprestigiarà.

Qui sacrifica els posicionaments socials oblida que malgrat l’anòmala situació que ens ha tocat viure, som un país més normal del que sembla. La majoria té problemes per arribar a finals de més, patim la depredació del territori, molts catalans nodreixen les cues de l’atur o ens sentim amenaçats per una reforma laboral i de pensions que ens agradi o no, ens afectarà. Seguim necessitant que algú planti cara de manera pragmàtica a tot això i creiem que la sol·lució definitiva passa per deixar anar llast i volar més alt, per constituir un estat català que volem per que serà el nostre, però també, per que serà millor i ens garantirà una existència molt més digna, exercirà un paper positiu i solidari en les seves relacions internacionals, cuidarà el seu mediambient i no ens avergonyirà per sistema amb una monarquia inexplicable.

El creixement de l’independentisme ha d’aparellar-se a que tothom realitzi el seu procés mental, especialment per aquells que s’hi han unit recentment. El procés polític ens tornarà a afrontar a les nostres contradiccions i s’iniciarà un nou cicle. Els hipotètics bons resultats de CiU no ens retornen als anys 80, el país ha evolucionat i l’electorat, els ciutadans, seguiran empenyent cap a posicions clares. L’independentisme continuarà amb la seva tasca pedagògica, demostrant que és capaç d’expressar-se amb normalitat com una opció apropada als sentiments però també al pragmatisme.

La sopa de sigles ha estat una constant històrica i no ha d’alarmar a ningú. Tothom es lliure d’estirar l’estaca des d’on li sembli millor. Malgrat el desgast que provoca el procés polític en aquell que el viu des d’una relativa proximitat, no he dubtat en cap moment que les JERC i Esquerra són les millors opcions organitzatives des de les que seguir treballant per la independència i el socialisme.

NouPNJLa formulació teòrica de les polítiques de joventut que es fan a Catalunya sempre ha anat uns quants passo per endavant. Una cosa ben diferent és el que han fet moltes administracions amb aquest marc que es diu Pla Nacional de Joventut de Catalunya (PNJCAT). La llista de responsables polítics que no s’han llegit aquest document o que consideren més interessant ignorar-lo és molt llarga. Segurament, aquest és un dels grans fracassos de les polítiques de joventut a Catalunya, la dificultat d’homogeneïtzar objectius i serveis.

El PNJCAT 2000 – 2010 està a punt d’esgotar el seu perìode de vigència i ja ha començat el procés de participació que ha de portar-nos a renovar el document per adaptar-lo a les necessitats actuals. En polítiques de joventut queda molt per caminar i és important que les línies estratègiques quedin ben fixades i que el màxim d’agents juvenils, tant col·lectius com individuals, s’apropin a aquest procés, aportin el seu punt de vista i es corresponsabilitzin de l’execució posterior. Cal aconseguir el màxim consens possible i ser fidels a una de les principals consignes del vigent PNJCAT i de la doctrina existent en polítiques de joventut: per construir un pol potent d’interlocució dels joves amb les administracions, cal fomentar l’associacionisme com a actitud cívica però també, cal que el màxim nombre de joves no associats s’apropin a la participació i en definitiva, que sumin els seus esforços per aconseguir impulsar unes polítiques de joventut ambicioses.

Tant internet com les seves aplicacions han revolucionat el panorama i les diferències respecte a la confecció del PNJCAT vigent han de ser moltes. Actualment, les xarxes socials ens permeten arribar de manera directa a milers de joves. Només cal constatar que molts Punts d’Informació Juvenil (PIJ) utilitzen usuaris Facebook per mantenir contacte directe amb els joves del seu municipi o comarca. La Secretaria General de Joventut (SGJ), que és l’administració impulsora del nou PNJCAT ha obert la pàgina volemdecidir.cat per recollir el màxim volum d’informació útil per a la confecció del document i està treballant a les xarxes socials per apropar el procés a milers de joves catalans que tenen l’oportunitat de dir la seva.

Durant els darrers anys, les JERC han treballat molt per impulsar els consells de joventut com a eines per construir unes polítiques de joventut integrals, transversals i adequades a les necessitats reals dels joves, reclamant equipaments juvenils, impulsant el Pla Nacional per l’Ocupació Juvenil… en definitiva, defensant un model ambiciós que superés el clientelisme o la concepció de que les polítiques de joventut són un derivat de la regidoria de festes. És un moment important i ara cal que ens impliquem en la realització d’aquest nou PNJCAT i que siguem capaços d’implicar a molta més gent.

Durant la setmana passada les JERC van rebre la visita de set dirigents de l’organització política juvenil referent del republicanisme irlandès, Ògra Sinn Fèin. L’independentisme irlandès té una història molt llarga d’escissions, dissidències i cainisme però majoritàriament ha tendit a reorganitzar-se de manera intel·ligent. L’actual Sinn Fèin és l’opció política al voltant de la qual es va cohesionar la majoria de la comunitat catòlica dels sis comptats del nord i Ògra Sinn Fèin és el seu connector amb els joves i la seva pedrera de quadres polítics. La relació entre ambdues organitzacions ha guanyat en intensitat durant els darrers anys i el canvi polític a Irlanda del Nord ha propiciat que el model organitzatiu de les JERC sigui d’interès per a Ògra Sinn Fèin.

La introducció al funcionament de la nostra organització l’hem fet en Marc Planas com a Secretari de Coordinació interna, en David Pujol com a Secretari de Coordinació territorial i jo mateix com a Secretari d’organització de les JERC. Hem fet el que hem pogut i espero que l’intercanvi hagi resultat útil.

No és possible analitzar el funcionament o la idoneïtat d’una estructura com la de les JERC sense tenir clar quin és el context sobre el qual actua. La realitat política dels Països Catalans és molt diferent a la de qualsevol altre lloc i no s’hi valen les analogies mecàniques.

De fet, als Països Catalans existeixen un mínim de 6 models polítics diferenciats clarament ( País Valencià, Illes Balears, Principat de Catalunya, Andorra, Franja de Ponent i Catalunya Nord ) que al seu interior amaguen moltes altres coses. El primer repte que es presentava consistia en simplificar l’explicació per tal de fer-la comprensible a curt termini.

No estem acostumats a simplificar la realitat que ens envolta per intentar explicar-la a algú que la desconeix. Un dels principals factors que diferencien la realitat política catalana, així a l’engròs, de la de la Irlanda dels sis comptats, és la cohesió social que reverteix en una certa cohesió política. Plasmant un esquema amb els eixos “esquerra-dreta”, “catalanisme-espanyolisme” i comparant-lo amb el que seria l’equivalent nord-irlandès, veiem que els punts ( els ciutadans que es situen sobre l’esquema en funció de la seva ideologia política ) es distribueixen d’una manera totalment diferent.

El catalanisme ha tingut sempre vocació de transversalitat, ha treballat per un país cohesionat i fins a cert punt, se’n ha sortit força bé. Malgrat les ambicions demostrades pel moviment republicà, la història irlandesa ha estat diferent i el gran capital que controlava part dels sis comptats del nord va jugar a fons la carta d’Orange per garantir l’endarreriment social d’Irlanda del Nord mitjançant un enfrontament entre comunitats. Una jugada irresponsable executada des de molt amunt i que hauria de ser una prova més de com de necessària és la normalització absoluta del dret d’autodeterminació.

No era el moment d’entrar en detalls i van quedar moltes qüestions importants al tinter. Ara bé, la simplificació també mostra carències importants que l’independentisme té com a moviment polític, la més evident, la necessitat d’articular un discurs uniforme per a tot el territori, encara que això signifiqui un gir copernicà.

20080710-13_acampada08-esquerranacional_saf (8)Un any més, l’Acampada Jove tornarà a tenir lloc durant el tercer cap de setmana de juliol. Aquest cop a Montblanc, capital de la Conca de Barberà.Serà la catorzena edició d’un festival diferent a la resta, amb una vocació total de país i possible gràcies a l’esforç de centenars de voluntaris que any rere any treballen per un projecte que val la pena.

L’Acampada Jove és un projecte amb un gran bagatge a les esquenes i amb un llarg camí per recórrer. Una iniciativa amb un discurs de fons molt clar que fa que el festival sigui una demostració de força, la prova de la vitalitat i la capacitat de treball del jovent independentista. Un projecte polític amb vocació d’esdevenir punt de trobada i altaveu privilegiat de lluites territorials, socials i nacionals.

Malauradament, els festivals de música en català o amb un rerefons social que vagi més enllà de l’ecologisme cosmètic, no abunden. Aquest estiu, l’Acampada Jove serà l’únic festival de música preferentment en català que es programarà al llarg de la nostra geografia. Hi influeixen molts factors i és d’esperar que més endavant tot torni a fluir amb la poca naturalitat amb la que ho pot fer un mercat que pateix la manca de suport, quan no el boicot explícit, d’un estat que té clares quines són les seves prioritats en l’àmbit musical i al que no li preocupa en absolut si es produeix o programa música en català.

Els projectes es tiren endavant amb empenta, compromís i voluntat. Característiques que, cal que es sàpiga, ha demostrat en Josep Andreu, alcalde de Montblanc. Tenint absolutament clar què significa impulsar una iniciativa que és peça clau del mercat musical català i amb ganes de treballar pel seu poble i pel seu país. Una actitud vital que tampoc abunda i que és fonamental per seguir construint el futur dels Països Catalans.

S’aproximen quatre mesos de feina molt intensa que determinaran els resultats definitius. Ara toca treballar de valent per fer-ho possible i arromangar-se i per aconseguir que per catorzè any consecutiu l’Acampada Jove sigui un referent polític, enveja de molts, musical i organitzatiu. Una proposta que ja ha arribat a diverses generacions de joves que des del 1996 renoven anualment el seu compromís amb l’esquerra independentista.

Les JERC portem aquest projecte al nostre ADN i invariablement l’hem tirat endavant amb èxit. Aquesta edició, per primera vegada al sud del Llobregat, no serà cap excepció i omplirem Montblanc de milers de joves de tot el país disposats a seguir plantant cara a la imposició de l’Estat espanyol i a divertir-se amb una gran proposta musical.

El compte enrere ha començat i l’Acampada Jove ja ha començat el seu camí cap a la capital de la Conca de Barberà, una nova ubicació que ens permet seguir somiant.