Posts Tagged ‘Irlanda’

El llibre Election 2011 de Noel Whelan, un dels principals experts en política electoral irlandesa, ja ens advertia a principis d’any que pels comicis que havien de tenir lloc el 25 de febrer per triar els membres del Dáil Éireann, molts candidats del Sinn Féin es trobaven en disposició de guanyar nous escons. Si bé l’ascens d’aquest partit és significatiu, no resulta especialment encertat determinar a aquestes alçades que els republicans hagin sortit de la marginalitat, entre d’altres coses per que ja fa molt temps que el Sinn Féin està prenent posicions de gran valor als 26 comptats.

Els terrenys que avui dia formen la circumscripció electoral de Cavan – Monagham pertanyen històricament a l’Ulster però amb l’acord de partició de 1921 van quedar adscrits a la República d’Irlanda. L’històric Caomihghin O’Caolain va ser un dels primers membres del Dáil triats sota les sigles del Sinn Féin al 1997. Al febrer del 2011, ha tornat a ser triat diputat més votat i el partit ha estat molt a prop de triar un segon candidat per aquesta circumscripció que en primera opció vota republicà però que en nombres absoluts bascula majoritàriament cap al Fine Gael.

Un altre dels candidats històrics i ben consolidats, en aquest cas des del 2002, és Martin Ferris. Amb seient consolidat al Dàil des del 2002 per Kerry North, circumscripció que ha estat modificada al 2011 per incloure l’oest del comptat de Limerick.

No és estrany que les terres de l’Ulster siguin les que major fertilitat presenten per a les idees republicanes. Ja al 2007, en Padraig MacLochlainn va quedar molt a prop de guanyar una plaça al Dáil per Donegal North East i tampoc ha estat cap sorpresa que al 2011 hagi obtingut un 24,47% dels vots en primera preferència. El que ja seria força aventurat per a una circumscripció que aporta tres seients al parlament irlandès seria que pel 2015 el Sinn Féin decideixi presentar dos candidats, però si la jugada es realitzés bé i el Fine Gael presentés dos candidats com fins al moment, seria una fita possible.

Sense marxar del nord de la illa, a Donegal South West, secció electoral tradicionalment controlada pel Fianna Fáil, el Sinn Féin ha aconseguit que el també històric Pearse Doherty hagi obtingut un 32,97% dels vots i la primera plaça de les tres que aquesta secció electoral aporta al parlament. Amb els resultats obtinguts, un segon candidat republicà hauria pogut guanyar la tercera plaça en disputa i Donegal South West hauria estat la primera circumscripció de la República d’Irlanda que veuria un Sinn Féin àmpliament hegemònic en el que es refereix a la participació del territori a la governació nacional.

La circumscripció de Cork East va triar al febrer i per primer cop una candidata de Sinn Féin, tercera d’un total de quatre diputats electes i deixant fora de la tria al candidat de l’històric Fianna Fáil. Per altra banda, sense allunyar-nos gaire, la circumscripció de Cork North Central va veure com el Sinn Féin guanyava la primera plaça amb un Jonathan O’Brien que a més a més de recuperar la representació pel partit republicà, va superar amb facilitat els candidats de la resta de partits irlandesos.

Força a prop del centre geogràfic de l’illa però basculant cap al nord, trobem la circumscripció de Laoighis Offaly. Tradicionalment dominada pel Fianna Fáil, no havia triat cap candidat del Sinn Fèin des de la constitució del segón Dáil al 1921. Actualment, el republicà Brian Stanley ha aconseguit un dels quatre seients i treballant bé, podria posar les bases per que al 2019 un segon candidat republicà optés seriosament a l’elecció. Així de fort podria ser el desembarcament que els republicans estan orquestrant als 26 comptats.

La capital de la república es divideix en 12 seccions electorals on a nivell municipal, el Sinn Féin porta molts anys implantat i podent demostrar un alt volum d’activitat política. Aquestes circumscripcions han donat al partit republicà un total de quatre diputats i atenció, per evitar possibles sorpreses al 2015, dos candidats més han ocupat la primera plaça del que seria el vagó de cua, els candidats no triats, entre ells el molt rodat Eoin O’Broin per Dublin Mid West, una de les seccions electorals més d’esquerres de la capital. El partit ja està normalitzat a la capital i pels propers comicis podria seguir creixent.

No cal recórrer a la campanya de Martin McGuiness per la Presidència d’Irlanda per afirmar que el Sinn Fèin està posant tota la carn a la graella. Al febrer, Gerry Adams va aconseguir entrar al parlament com a primer candidat per la circumscripció de Louth, comptat amb un acta parlamentària consolidada pels republicans des del 2002 amb Arthur Morgan al capdavant, però que mai havia votat com a primera elecció un membre del Sinn Féin.

A West Meath, el republicà Peadar Tolbin va aconseguir un acta que es resistia des del 1997 a una circumscripció que aporta al Dáil un total de tres seients on històricament el Fianna Fáil havia imperat sense gaires obstacles. També cal subratllar l’acta republicana obtinguda per Michael Colreavy a Sligo Leitrim North, secció electoral molt treballada durant dècades pels republicans.

El Sinn Fèin va estar molt a prop d’aconseguir representació a Limerick City, Longford Westmeath, Waterford i Wicklow. Si es fan bé les coses, aquesta històrica formació podria arribar al 2015 amb suficient empenta com per deixar enrere per sempre al Finna Fàil i començar a discutir seriosament l’hegemonia d’esquerres al Labour Party irlandés. Els resultats de Martin McGuiness com a candidat a la presidència de la República d’Irlanda, tercer en nombre de vot a totes les circumscripcions electorals, ve a demostrar de manera molt visible fins on han arribat els republicans, però cal dir que ja fa temps que els indicis apuntaven en aquesta direcció. A qui més espanta el creixement electoral dels republicans al total de l’illa és als unionistes i la major amenaça per Sinn Fèin podria ser que aquests trenquin amb el procés de pau i tornin a jugar a fons la carta d’orange. Si això és possible o només pura ficció, ho haurà de dir algú altre.

P.D: La fotografia és del Comhdháil Náisúnta d’Ògra Sinn Féin que va tenir lloc al 2008 i al que vam assistir amb l’Arseni Armengou en representació de les JERC. No tothom té fotos amb en Gerry Adams…

Durant la setmana passada les JERC van rebre la visita de set dirigents de l’organització política juvenil referent del republicanisme irlandès, Ògra Sinn Fèin. L’independentisme irlandès té una història molt llarga d’escissions, dissidències i cainisme però majoritàriament ha tendit a reorganitzar-se de manera intel·ligent. L’actual Sinn Fèin és l’opció política al voltant de la qual es va cohesionar la majoria de la comunitat catòlica dels sis comptats del nord i Ògra Sinn Fèin és el seu connector amb els joves i la seva pedrera de quadres polítics. La relació entre ambdues organitzacions ha guanyat en intensitat durant els darrers anys i el canvi polític a Irlanda del Nord ha propiciat que el model organitzatiu de les JERC sigui d’interès per a Ògra Sinn Fèin.

La introducció al funcionament de la nostra organització l’hem fet en Marc Planas com a Secretari de Coordinació interna, en David Pujol com a Secretari de Coordinació territorial i jo mateix com a Secretari d’organització de les JERC. Hem fet el que hem pogut i espero que l’intercanvi hagi resultat útil.

No és possible analitzar el funcionament o la idoneïtat d’una estructura com la de les JERC sense tenir clar quin és el context sobre el qual actua. La realitat política dels Països Catalans és molt diferent a la de qualsevol altre lloc i no s’hi valen les analogies mecàniques.

De fet, als Països Catalans existeixen un mínim de 6 models polítics diferenciats clarament ( País Valencià, Illes Balears, Principat de Catalunya, Andorra, Franja de Ponent i Catalunya Nord ) que al seu interior amaguen moltes altres coses. El primer repte que es presentava consistia en simplificar l’explicació per tal de fer-la comprensible a curt termini.

No estem acostumats a simplificar la realitat que ens envolta per intentar explicar-la a algú que la desconeix. Un dels principals factors que diferencien la realitat política catalana, així a l’engròs, de la de la Irlanda dels sis comptats, és la cohesió social que reverteix en una certa cohesió política. Plasmant un esquema amb els eixos “esquerra-dreta”, “catalanisme-espanyolisme” i comparant-lo amb el que seria l’equivalent nord-irlandès, veiem que els punts ( els ciutadans que es situen sobre l’esquema en funció de la seva ideologia política ) es distribueixen d’una manera totalment diferent.

El catalanisme ha tingut sempre vocació de transversalitat, ha treballat per un país cohesionat i fins a cert punt, se’n ha sortit força bé. Malgrat les ambicions demostrades pel moviment republicà, la història irlandesa ha estat diferent i el gran capital que controlava part dels sis comptats del nord va jugar a fons la carta d’Orange per garantir l’endarreriment social d’Irlanda del Nord mitjançant un enfrontament entre comunitats. Una jugada irresponsable executada des de molt amunt i que hauria de ser una prova més de com de necessària és la normalització absoluta del dret d’autodeterminació.

No era el moment d’entrar en detalls i van quedar moltes qüestions importants al tinter. Ara bé, la simplificació també mostra carències importants que l’independentisme té com a moviment polític, la més evident, la necessitat d’articular un discurs uniforme per a tot el territori, encara que això signifiqui un gir copernicà.

Ja fa uns quants anys que l’editorial Txalaparta, descobriment que dec a en Gerard Piñero, publica sense descans llibres de temàtica política orientats des de l’esquerra i amb una més que clara sensibilitat pels moviments d’emancipació nacional d’arreu del món.

Un dels llibres que tenia a la reserva des de feia temps era la biografia novel•lada de Michael Collins que en el seu moment va escriure Juan Antonio de Blas. La veritat és que tot i tenir present el fonamental paper que va tenir el personatge en el procés de creació de l’estat irlandès, el dels 26 comptats, es fa difícil deixar de banda el fet que Michael Collins fou el signatari de l’acord de partició que va deixar el nord de la illa en mans britàniques.

A la banda contrària, Eamon de Valera, irlandès d’origen espanyol, tampoc és un personatge que inspiri gaire confiança. La veritat és que a l’endemà de la proclamació del nou estat, tot l’IRA es va dividir en dues tendències enfrontades que van portar a terme un enfrontament on es calcula que van perdre la vida més de 4.000 persones. D’aquí en endavant, la història del republicanisme irlandès es troba farcida d’escissions i dissidències diverses que han provocat la creació d’un nombre molt alt de sigles i organitzacions diverses que tot sovint han arreglat les seves diferències tirant d’armes de foc.

El llibre fa un repàs a la realitat de l’enfrontament de l’independentisme irlandès contra el domini de la corona anglesa. Una lluita a la que les columnes volants de l’IRA, unitats guerrilleres, van compartir protagonisme amb les unitats que actuaven a les ciutats. Entre elles, el servei d’intel•ligència que creà Michael Collins i que feu la vida impossible a les autoritats colonials.

El resultat és correcte i aproxima a una figura que en el fons és desconeguda. És un bon complement a les novel•les de León Uris que tracten sobre la qüestió irlandesa o a d’altres llibres que entren a analitzar el conflicte irlandès. La lectura, correcta o incorrecta, que l’autor posa en llavis del mateix Michael Collins al respecte de que quan la corona s’avé a negociar al moviment independentista irlandès no li quedaven mitjans per aguantar la guerra gaire temps no deixa de ser un argument força convincent per a la rehabilitació d’aquest líder revolucionari que morí a mans dels seus antics companys de lluita durant una emboscada al comptat de Cork.

Una de les conseqüències més sorprenents i que s’escapen a l’abast del llibre fou que finalment, Eamon de Valera acabà com a president de l’estat dels 26 comptats en tres períodes diferents esdevenint una figura caracteritzada per reprimir implacablement l’IRA. El conflicte entre republicans i unionistes protestants continua obert però en vies de resolució malgrat que el nord de l’illa segueix sent un polvorí de dimensions descomunals que periòdicament emet petites explosions.

Davant la impossibilitat total de visualitzar a la xarxa el reportatge que el programa 30 minuts de TV3 va emetre el passat diumenge 12 d’abril sobre el RIRA ( Real Irish Republican Army ), organització armada que no accepta els acords de divendres sant, una alternativa molt convincent i valuosa malgrat la distància cronològica és el reportatge que el mateix programa va emetre al 1988 amb el títol “L’Ulster a punta de fusell” , vint anys després de l’esclat dels troubles i amb el conflicte totalment viu i sense perspectives de ser resolt a curt termini.

Aquest documental es pot visualitzar íntegrament a youtube i dibuixa des d’una perspectiva àmplia i plural la realitat d’Irlanda del Nord abans de que la política fes possible la creació d’un nou escenari on la comunitat catòlica pogués accedir a un camí cap a la normalització progressiva dels seus drets i la comunitat unionista acceptés cedir una part de tot el poder acaparat per l’estat sectari dels sis comptats.

Geogràficament, el documental va des del catòlic Falls Road fins al protestant Shankill Road per traslladar-se a diversos barris de Belfast anar a Dublin passant per la conflictiva regió de South Armagh on l’exercit britànic va mantenir una autèntica guerra amb l’IRA, la localitat de Crossmaglen com a símbol de la ocupació militar sobre una comunitat totalment catòlica i per acabar un altre cop a la capital del nord on finalment s’exposa la teoria dels cinc ulsters.

Primer, el de les classes populars catòliques, històricament marginades per l’estat sectari i amb un únic camí cap a la consecució de la totalitat dels seus drets col·lectius i individuals, el de la revolta que va iniciar-se al 1968 als carrers de Derry. L’Ulster on hi havia un membre de les forces de seguretat britàniques per cada vint habitants, el del 80% d’atur en els pitjors moments del conflicte i el que en definitiva va sostenir el pes de la lluita armada de l’IRA i va emportar-se la pitjor part del conflicte.

Segon, el de les classes popular protestants atemorides pel creixement demogràfic dels catòlics i hostatges de la política instigada històricament per les oligarquies industrials que aprofitant les condicions especials d’Irlanda del Nord arran de la partició, van aconseguir que aquest territori esdevingués durant dècades un territori europeu on els drets laborals no existien i per tant, les condicions de productivitat esdevenien totalment profitoses pels seus interessos. L’Ulster on el paper dels sindicats el va suplir la lògia d’Orange bloquejant l’accés al treball de les classes populars catòliques i on els protestants han viscut permanentment atemorits pel discurs incendiari dels Ian Paisley de torn.

Tercer, el de les classes mitjanes catòliques que voldrien ser irlandeses però que a causa del seu nivell social no viuen la discriminació de l’estat sectari en primera persona i que per tant, no es veuen obligades a enfrontar-se obertament a l’estat de les coses.

Quart, el de les classes mitjanes protestants a les que no importaria ser angleses però que no veuen amenaçat el seu status social amb la consecució per part de la comunitat catòlica dels drets que fins als acords de divendres sant els hi van ser negats sistemàticament.

Cinquè, el dels soldats britànics que ocupen aquella part de la illa i que en els moments més durs van protagonitzar fins a 75.000 registres domiciliaris anuals. Un contingent que va ocupar militarment les àrees catòliques i va portar bona part del pes de la lluita de l’estat en contra d’una comunitat que donava majoritàriament suport a la lluita armada de l’IRA com a única possibilitat real d’aconseguir superar una situació d’absolut apartheid.

En tot cas, un mapa complex que va molt més enllà de les cròniques de determinats mitjans que sempre han volgut que conflictes com els d’Irlanda del Nord arribin a casa nostra en un format absolutament deformat i ad hoc dels seus interessos. Realment, el sectarisme, element irracional, sempre ha estat un instrument de les oligarquies industrials angleses i mai una finalitat en si mateix per a cap de les dues comunitats.

Enllaço les quatre parts del documental.

Part I Part II Part III Part IV

Malgrat passar vuit anys de la seva vida a la presó a causa de la seva militància a l’IRA, a Brendan Behan (1923-1964) se’l coneix fonamentalment com a dramaturg. Cal avançar que la lectura d’aquesta autobiografia no desmenteix aquesta impressió, Behan té una òptica política però parla de tot el que considera necessari. Des de la seva implacable afició a l’alcohol fins a la història del seu país passant per cròniques dels seus viatges per Anglaterra i França o la seva relació amb Dublín, la seva ciutat natal.

El pare de l’autor va combatre a la Guerra d’Independència Irlandesa, la seva mare va ser amiga de Michael Collins i el seu oncle va escriure l’himne nacional irlandès. Behan és un republicà dels vint-i-sis comptats, dublinès, milita a l’IRA molt abans dels troubles, passa per diverses presons de les illes britàniques, s’exilia durant una bona temporada a Belfast i coneix personatges com Cathal Goulding.

Viatja a França en diverses ocasions i es relaciona als ambients més bohemis de la postguerra convivint amb la comunitat irlandesa d’aquesta capital i tractant amb personatges com Albert Camus. El seu pas per Anglaterra és més aviat accidentat a causa de la prohibició que tenia de trepitjar aquesta illa, cosa que li provoca diversos problemes amb la justícia.

A Irlanda es relaciona a l’ambient bohemi de Dublín i exerceix de columnista a diversos diaris o d’articulista a revistes. El llibre trenca en certa manera la impressió que es té del rebuig a l’IRA al sud de la illa. De fet, fins que van començar els troubles, la direcció republicana, armada i política, va residir sempre a la capital dels vint-i-sis comptats.

Behan és un bon escriptor i amb el temps esdevé un escriptor d’obres de teatre amb èxit. La vida del personatge no gira al voltant de l’activitat política. Dit això, cal destacar la qualitat de la narració i sobretot, de les anècdotes que l’autor explica durant tot el llibre.

Es tracta d’un llibre que explica des del punt de vista d’un testimoni, malgrat que no massa implicat a les interioritats del moviment, una època del republicanisme irlandès, entre la guerra d’independència i el conflicte actual, no massa coneguda al nostre país i que no deixa de tenir el seu interès històric.

gerryadams9ofhearts-754659

Hi ha un parell de llibres de Gerry Adams, lider internacionalment conegut del Sinn Fèin, que guarden força similituds. Cap a la llibertat d’Irlanda cobreix aproximadament el mateix període que Before the Dawn, però es pronuncia des d’una perspectiva molt més política, mirant molt més cap a fora que cap endins. Davant la densitat del conflicte, els dos llibres tenen molts punts en comú però també, aborden fets concrets diferents però en tot cas, intercanviables.

El to de Before the Dawn és autobiogràfic. Molt més personal. Explica les vivències d’un Gerry Adams nascut al si d’una família catòlica nombrosa i amb marcats antecedents republicans. Viu en primera persona la discriminació i la repressió sobre la que es va sustentar el domini anglès al nord de l’illa i a partir de la seva experiència vital, sovint molt traumàtica, narra la història d’un conflicte que s’ha prolongat durant tres dècades i que ha provocat milers de morts.

Visitant Irlanda del Nord, es veu a primera vista que les brases d’aquell foc encara són vives. No és el mateix, ni de bon tros, llegir aquest llibre abans o després de visitar Ballymurphy, barri on va viure tota la vida l’autor del llibre, o Shankill Road, feu protestant de Belfast, punts de la geografia irlandesa on les ferides de l’enfrontament encara son molt visibles. Cal dir que les descripcions que conté el llibre són molt bones i que no es fa difícil visualitzar les situacions.

Malgrat que a nivell oficial, els mateixos de sempre han intentat reduir aquest conflicte a una guerra de religió o a una mena de lluita despolititzada entre comunitats, sabem per múltiples testimonis quina és l’autèntica naturalesa de la dominació anglesa sobre el nord d’Irlanda i quins són els motius de la col·lisió entre catòlics i protestants. Ens ho explica León Uris, Premi Nobel de Literatura, a la seva magnífica novel·la Trinitat i d’una manera menys literària, altres testimonis del conflicte. La imaginació dels estats dona pel que dona i les dinàmiques de simplificació o de criminalització, són constants que encara perduren. Al nostre voltant hi trobarem magnífics exemples d’això.

Les oligarquies empresarials protestants van controlar durant segles el nord d’Irlanda jugant el que es va batejar com la carta d’Orange, promovent el sectarisme i el ressentiment entre la comunitat protestant, formada en bona part per immigrants escocesos, i les classes baixes catòliques. El moviment republicà va desenvolupar les úniques estratègies de lluita possibles en contra d’un estat que discriminava la seva comunitat d’una forma ja extingida arreu d’Europa. Al darrere d’aquesta opressió, els grans empresaris anglesos van aconseguir una ma d’obra atemorida incapaç de defensar uns drets laborals pràcticament inexistents, aspecte clau per explicar la formació de moltes grans fortunes que històricament han liderat l’unionisme.. No en va, la Lògia d’Orange era qui adjudicava els millors llocs de treball a les drassanes de Belfast o a altres grans indústries, perpetuant la discriminació de la comunitat catòlica.

La lluita dels republicans irlandesos va significar la mort o l’empresonament dels millors elements de la seva comunitat. Centenars de joves van perdre la seva vida lluitant a les files de l’IRA per defensar les seves famílies i els seus veïns de les turbes unionistes o de la política de disparar a matar de l’Exèrcit Britànic, el RUC o els serveis secrets anglesos. Una història que no deixa de commoure malgrat el pas dels anys.

La narració de les vagues de fam de Long Kesh, amb la mort de Bobby Sands i de nou presoners més, en defensa de la seva condició de presos polítics, és simplement impressionant. Ni ells ni els seus companys eren criminals i van demostrar-ho despertant l’adhesió incondicional de la seva comunitat, fent-se triar diputats des de la presó i aixecant expressions de solidaritat arreu del món.

El conflicte irlandès, que es reprèn amb força a partir de 1969 però que ve de molt més lluny, no és senzill d’entendre i entre la bibliografia que tenim més a ma, ja sigui pel volum d’obres traduïdes o pels testimonis que es poden trobar a la xarxa, els llibres de Gerry Adams, un dels protagonistes del conflicte, són imprescindibles.

devlin69s1Durant aquestes festes va caure per casualitat a les meves mans un llibre que enganxa des del primer moment. “El preu de la meva ànima”, de Bernadette Devlin, explica d’una manera amena els seus primers anys com a activista política al tètric marc d’una Irlanda del Nord admirada pels polítics sud-africans del moment per la seva manca de democràcia i transparència. Entre d’altres medalles, Devlin va ser triada als 21 anys com a diputada del parlament de Westminster per la llista catòlica de Mid Ulster, conservant encara avui el rècord de ser la diputada més jove en trepitjar aquella cambra, i va ser refundadora de IRSP (l’Irish Republican Socialist Party).

Bona part de la literatura política que tracta sobre el conflicte a Irlanda del Nord tracta molt per sobre el paper de la NICRA ( Northern Ireland Civil Rights Association ) i altres organitzacions com PD ( People’s Democracy ), partit polític de base estudiantil del que provenia Bernadette Devlin, durant el principi del que podríem determinar com a conflicte actual.

El relat no va gaire més enllà de l’episodi conegut com la “Batalla del Bogside”, amb la protagonista del llibre en primera línia de foc, que tingué lloc durant l’agost de 1969 i enfrontà la població catòlica de Derry amb les forces de seguretat de l’administració unionista. Aquest fet fou el detonant d’un enfrontament que no es refredà fins l’abril de 1998.

No es tracta d’un relat amb la profunditat política i la perspectiva de “Before the Dawn” o altres llibres de Gerry Adams, però aporta una posició no tan coneguda i des d’un punt de vista francament humà, cosa que porta a “El preu de la meva ànima” a ser un llibre molt recomanable per aprofundir en la qüestió irlandesa.