Posts Tagged ‘Internacional’

Un bon amic feia córrer un article publicat a la premsa el dia 29 de novembre de 2011. Es tracta d’un escrit que va veure la llum gràcies al diari “El Público”, de moment única referència de la premsa diària d’esquerres. L’autor de l’escrit és el professor Juan Carlos Monedero de la Complutense de Madrid i mirava d’aportar alguns elements fonamentals per al debat intern de les decadents esquerres europees. El mapa del vell continent és tenyit d’un blau intens i les petites taques de color vermell es descoloreixen per moments.

En essència, es pot dir sense embuts que la dreta ha obtingut una victòria ideològica abassegadora que es concreta en que a les principals instàncies de debat, les opcions socialdemòcrates no poden anar més enllà de discutir detalls del model neoliberal. En tot cas, la dreta ha triat el camp de batalla i per tant, ha determinat les fronteres del que és opinable i el que no ho és. Això vol dir, tal com apuntava un altre amic fa uns mesos, que la dreta ha llegit a Gramsci i entén a la perfecció en què consisteix l’hegemonia cultural i com es practica modernament. Cap novetat especialment rellevant.

La flagrant derrota del PSOE, la continguda pujada de IU, el descens en vots d’Esquerra o els resultats històrics d’Amaiur, per posar uns pocs exemples dels diferents resultats obtinguts el 20N, han estat interpretats en clau electoral numèrica. Tan tècnica que qualsevol podria confondre les cròniques periodístiques amb un anàlisi de la fluctuació a borsa d’una companyia que cotitza a l’IBEX35. Són molts els factors que porten a aquest resultat, però si fem cas del format fet servir, al parer de la gran majoria de mitjans de comunicació, els partits polítics són productes substitutius uns dels altres i fluctuen al mercat dels vots. Poca cosa més hem pogut veure i això ja és un símptoma de fins a quin punt es troba apagada la flama del debat polític. Els partits grans no presenten tantes diferències entre ells i el cert és que la majoria absoluta del PP ha passat sense pena ni glòria per que en el fons no suposa un trencament amb la lògica del PSOE. Ho empitjoraran més i quan la gent estigui desesperada tornarà a votar als socialistes per que aguantin el xàfec una temporadeta. És el clàssic bucle Cànovas del Castillo – Sagasta que no es tanca mai sinó és que en passa alguna de grossa.

Són Goldman Sachs i les agències de qualificació les que decideixen quines polítiques toca fer i qui disposa d’eines de pressió per provocar-les en el moment que els hi vingui més de gust. No és teoria de la conspiració, són fets constatables i publicats en premsa. Molts pensaven que els pantalons es portaven els governs, però a la que es rasca una mica apareixen els que manen. De fet, als EUA no se’n amaguen gens i la seva democràcia és una gran subhasta que força tots els límits de la pornografia política més dura. Creuem els dits per no acabar mai, sota cap circumstància, com han acabat ells.

No han estat els ciutadans, no han estat els electors del PSOE els que han encomanat als seus càrrecs electes una reforma de la Constitució Espanyola que decretés la il·legalitat pràctica de la socialdemocràcia. No van votar José Luís Rodríguez Zapatero per que fes una reforma laboral antisocial, no li van concedir el sufragi per que rescatés entitats de crèdit mentre aquestes desnonaven a dojo famílies senceres de treballadors que havien perdut la seva feina arran de la implosió del no-model industrial espanyol. Qui pugui explicar a la ciutadania quins punts del programa electoral del PSOE feien al·lusió a aquestes actuacions tan desencertades, que ho faci ara o que calli per sempre.

El que fa temps intuïa tothom però era més o menys complicat de demostrar, que l’àmbit econòmic superava de llarg en poder a les institucions democràtiques, s’ha vist demostrat quan els citats agents han exercit la seva força amb l’objectiu de preservar els recursos dels pocs afortunats que ostenten la titularitat de comptes corrents de més de set dígits. La màxima expressió d’això mateix, del “no pots opinar” i del “toca fer el que toca fer i tu et calles” va ser la prohibició de facto del referèndum que proposava Papandreu als grecs i que va motiva que els amos del tuguri l’acomiadessin de la feina sense indemnització i per l’article 43 comprant trànsfugues del PASOK a cop de talonari. En la mateixa línia ha anat la reforma exprés de la Constitució Espanyola al respecte de la que no han pogut opinar més que els Diputats a les Corts per que segons el poder real, un referèndum, l’exercici de la democràcia, podia desestabilitzar els mercats.

Les esquerres han perdut bous i esquelles des de la caiguda del Mur de Berlín i que cadascú faci la lectura que li doni la gana. Ens trobem davant una fallida estructural del model neoliberal, s’ha demostrat que no funciona malgrat el beneitó d’en Francis Fukuyama. La malaltia està perfectament diagnosticada per pensadors tan distanciats com Ignacio Ramonet o Paul Krugman, els dogmes del lliure mercat ens han portat a un carreró sense sortida social i amenacen amb transformar les nostres vides de manera definitiva. Amb les dades d’atur, afegint un model fiscal pensat per que els rics ho segueixin sent, sumant la competència dels països emergents i la depauperació de serveis públics bàsics, ho fiquem tot en una coctelera i en un tres i no res tindrem white trash vivint en campaments de caravanes arreu de la geografia estatal. Us ho imagineu? Pel camí que anem, ho veurem més aviat que tard.

Els que tallen el bacallà al món de l’economia, la dreta de veritat i no aquella pena de personatge que es diu Mariano Rajoy, tenen tant presents a Gramsci i Marx que ens sorprendríem. Saben què és el lumpenproletariat i fomenten la seva destil·lació cultural i econòmica. El significat del concepte ha variat sensiblement des del moment de la seva formulació, especialment al que són els països desenvolupats, però a molts països com Colòmbia, el significat no s’ha desplaçat ni un mil·límetre.

La gran pregunta que s’està començant a fer molta gent és si les esquerres seran capaces de sortir d’aquesta, recuperaran el seu horitzó i frenaran els peus a uns mercats que estan fent tot allò que ni el feixisme s’hagués atrevit a fer. Quan els serveis públics bàsics estan amenaçats i la democràcia s’evapora a un ritme tan frenètic, dir tot això no és fer tremendisme. 

Anuncis

Conservo notes de la xerrada que en el marc de l’Escola Nacional de Quadres de les JUCO ( Joventuts Comunistes de Colòmbia ) va realitzar el conseller polític de l’ambaixada cubana a Bogotà a principis de l’any 2010. De les moltes coses que va dir Carlos Antelo, durant els darrers dies he rescatat els plantejaments que al respecte de les friccions entre Veneçuela i Colòmbia va formular.

Que contra l’actual govern veneçolà existeix una dinàmica d’erosió i desprestigi encapçalada pels EEUU és quelcom sabut i sobre el que no fa falta perdre gaire temps en tant que existeix una gran bibliografia al respecte. Fa molt de temps que s’està legitimant una futura agressió militar què, en paraules de Carlos Antelo, tindria una funció exemplificant de cara a la resta d’estats del continent que estan encarant processos progressistes amb major o menor grau d’èxit. No en va, els cubans coneixen millor que ningú quin és el full de ruta dels EEUU al continent i quins són els passos que aquesta potència realitza quan es fixa un objectiu. De les seves paraules i de les de molts altres quadres d’esquerres de l’Amèrica Llatina es desprèn de forma explícita que Cuba ha cedit el lideratge del procés progressista al continent i que aquest paper és a hores d’ara per Hugo Chávez i el govern de Veneçuela.

Enmig d’aquest guió hi figura un personatge que vist des d’Europa pot costar d’entendre. No en va, la maquinària comunicativa hegemònica s’ha esforçat especialment en ressaltar histrionismes i ha volgut passar per alt les qüestions que el legitimen. Hugo Chávez no deixa de ser un cap d’estat triat de forma escrupolosament democràtica i que ha sortit endavant malgrat diversos intents maldestres executats amb l’objectiu de desplaçar-lo del poder per la força. Capítols que ens remeten al més negre de la intervenció dels EEUU a Amèrica Llatina, com per exemple, al cop d’estat contra Salvador Allende a Xile o els intents d’assassinat contra la persona de Fidel Castro.

Marta Harnecker, conductora de l’entrevista que en versió impresa ocupa poc més de 200 pàgines, és una sociòloga xilena que té a la seva bibliografia actual un total de 84 obres que tracten exclusivament sobre els moviments d’esquerres. L’autora es centra força en els casos de l’Amèrica Llatina i en la divulgació d’experiències pràctiques o bé, en una contribució gens menyspreable a la divulgació del pensament marxista. Totes les seves obres són disponibles de forma gratuïta a la xarxa, fet que ens indica el seu nivell de compromís com a intel·lectual.

És indubtable que les formes del cap d’estat Veneçolà no s’adapten als cànons polítics que actualment imperen a l’àmbit europeu. Però no és menys cert que el panorama social de l’Amèrica Llatina tampoc té res a veure amb les condicions de vida europees. Ha format part de l’estratègia del capital al continent fomentar el creixement de capes extenses de lumpenproletariat, requeriment imprescindible per evitar qualsevol mena de canvi polític de cert calat. Només cal veure els cinturons de misèria de les grans urbs del continent per entendre que la dreta llatinoamericana ha treballat sense descans per que els elements més pobres de la societat romanguin orfes de qualsevol mecanisme per a la transformació social. Les formes de Chávez s’adapten en certa manera al públic al que es dirigeix, recorrent tot sovint a formes simplificades però efectives de cara a mobilitzar una capa social que és majoritària a Veneçuela.

L’estil és d’entrevista i qui porta és fil conductor del llibre no és un altre que el propi Hugo Chávez. El repàs comprèn des de la formació de les seves bases ideològiques fins als compassos principals del seu recorregut com a cap d’estat i líder de les esquerres llatinoamericanes fins al cop d’estat del dia 11 d’abril de 2002. Per resseguir la seva trajectòria fins a dia d’avui, caldrà cercar altres documents.

El contingut és ampli i l’estil del llibre no permet aprofundir en moltes qüestions que han de complementar-se amb altres fonts. El valor d’aquest llibre és que cedeix la paraula directament al seu protagonista i que a nivell d’anàlisi polític centra diverses qüestions que són de vital importància per entendre el canvi veneçolà. La composició del MVR, la absència d’un aparell comunicatiu al servei de la revolució a un estat que mai ha limitat la llibertat de premsa, la dificultat per cercar aliances sòlides al si de les classes mitjanes i el combat amb els instruments de l’imperi que en tot moment han mantingut un compromís ferm amb el colpisme i els interessos de les multinacionals.

La versió impresa és difícilment localitzable a hores d’ara i el més recomanable és descarregar-la a l’enllaç següent: http://www.rebelion.org/docs/97068.pdf

Amb normalitat i sense escarafalls. Així ha sortit del saló de plens de Donosti el quadre de Joan Carles I que per imperatiu legal presidia aquesta estança. Ni l’han llençat per la finestra ni l’han cremat públicament. Simplement ha desaparegut per, en paraules de la primera autoritat municipal, “no ser representatiu de la ciutat”.

La societat avança molt més ràpid que les lleis i la gent que pren el compromís de treballar des de les institucions públiques ha de ser fidel a la voluntat popular que representa. Es podria convocar una consulta popular, però a la vista dels resultats electorals de les darreres eleccions municipals, ha quedat força clar que ni la monarquia espanyola ni els seus símbols representen als ciutadans de Donosti i el deure de l’alcalde és fer emergir aquesta realitat. En primera instància, Juan Karlos Izagirre és culpable de representar els seus electors i d’interpretar que una majoria dels habitants de la ciutat que representa no combreguen amb la dinastia borbònica i el que representa aquesta.

En ple segle XXI no existeix cap base teòrica que justifiqui la monarquia hereditària o cap invent que se li pugui assemblar remotament. Enviem tropes a imposar la democràcia a societats que no estan preparades per desenvolupar-la però volem tancar els ulls davant el que és una evidència, davant el fet que la societat ja ha anat quatre passes més enllà i comença a treballar per aprofundir en una millor cultura participativa i democràtica. Si a aquest raonament de base li sumem que la identitat nacional de la majoria de ciutadans de l’esmentada ciutat no encaixa amb el que representen aquests figures tan tronades, no es pot fer més que aplaudir el gest que ha fet Juan Karlos Izagirre. La resta de la campanya li estan fent els mitjans de comunicació estatals i la pot culminar el poder públic espanyol que decideixi imposar als ciutadans de Donosti la contemplació de l’esmentat quadre o d’un que se li assembli. Es lluiran, garantit!

No és nou que una corporació municipal decideixi no aplicar la legislació estatal en clau de símbols institucionals. Passa a moltes viles del País Basc però també passa tot sovint a centenars de pobles dels Països Catalans que han optat per treure la bandera espanyola del seu balcó interpretant que no representa a la majoria dels veïns. El que està passant durant aquests dies a la capital administrativa de Gipuzkoa està obtenint tanta repercussió pel simple motiu que es tracta de la primera capital de província que decideix prendre una mesura d’aquest tipus, però el cert és que ve a normalitzar el que porta anys i panys passant a centenars de municipis que, sense complexos ni recances, han guardat el quadre del borbó a un armari amb clau i han enviat la bandera espanyola a la bugaderia per secula seculorum.

El que ara s’haurien de plantejar els doberman que defensen la integritat de l’estat és la total improductivitat d’imposar a la ciutadania uns símbols que no li són naturals. Si aquests símbols van aparellats a una forma d’exercir el poder anacrònica i antidemocràtica, és ben evident que estan errant el tret o bé, que no el disparen en la direcció que ens volen fer creure. Remouen el nord amb l’esperança de recollir els fruits al centre i en base a aquesta estratègia no cohesionen, al contrari, alimenten les dinàmiques centrífugues. Que s’ho vagin plantejant una estona.

El suport rebut a tot el País Basc per Bildu és incontestable des de la repressió policial i si, a canvi d’un grapat de vots, el PSOE de Rubalcaba respon amb la força, entrarà a un jardí del que no saben com sortiran. Una lectura ràpida dels resultats electorals del PSPV i del PSN és molt il·lustrativa al respecte de fins a quin punt l’unionisme socialdemòcrata basc ha fracassat democràticament malgrat que retingui encara i de forma molt poc democràtica la lehendakaritza.

La caverna mediàtica dispara a tort i dret, obviant que qui ha portat Bildu a les institucions, amb un pes molt destacat, han estat els ciutadans bascos. Afloren de nou els pitjors complexes d’un nacionalisme espanyol en franca fallida ideològica i que cada cop és més incapaç de seduir als ciutadans. Adonar-se d’aquest fet és tan simple com sintonitzar qualsevol emissora de ràdio de dreta estatal i copsar que fa anys que els tertulians es troben immersos en una catarsi ininterrompuda. Si els bascos han optat per donar aquest grau de suport a Bildu ha estat per blindar el procés de pau i per mostrar les seves conviccions sobiranistes. Contra la força d’un poble, agradi o no agradi, no hi ha gaire cosa a fer.

És evident que la formació que representa Juan Karlos Izagirre no combrega amb els consensos simbòlics que cohesionen als partits sucursalistes que operen al País Basc. Tampoc comparteix model social i de desenvolupament amb el PNB. La seva presència a les institucions té moltes utilitats però n’hi ha una de molt bàsica que s’està executant des del primer moment a Donostia. La presència de forces rupturistes a les institucions es justifica en primer lloc per la capacitat que tenen aquestes de cara a evidenciar els conflictes de base i fer aflorar les contradiccions del sistema. En aquest sentit, a algú se li acudeix una mesura més adequada que enviar el quadre de Juan Carlos I al magatzem on s’acumulen les rampoines de règims passats?

Malgrat que la seva adhesió al marxisme li va causar problemes professionals i el condemnà a un cert ostracisme professional, a hores d’ara és vox populi que l’historiador viu més influent al camp ideològic de l’esquerra és Eric Hobsbawm. Molts detalls de la seva vida són realment sorprenents i per la seva obra i el seu recorregut acadèmic, mereix ser conegut i respectat. Tot i nàixer al 1917, encara edita obres molt lúcides, la darrera al 2011 i ja ha venut un bon grapat d’exemplars arreu del món.

El seu “Rebels primitius” es tracta més aviat d’una obra de joventut que va ser editada per primer cop en anglès al 1959. La que segurament ha estat la darrera edició en castellà la va fer l’editorial Crítica en la seva col·lecció de butxaca al setembre de 2010. L’obra ve acompanyada d’un subtítol que pretén centrar el contingut dels diversos articles que s’hi recullen: “Estudi sobre les formes arcaiques dels moviments socials als segles XIX i XX”. El cert és que alguns dels articles reculen encara més enrere, clavant les seves arrels i continguts als segles XVII i XVIII.

Hobsbawm inicia la seva obra tractant la qüestió del bandolerisme social centrant-se especialment en l’àmbit europeu, recorrent tot sovint durant les seves descripcions a una documentada llista de casos esdevinguts a zones rurals del mediterrani i els entorns eslaus i germànics. Segueix la seva obra parlant del fenomen mafiós que es circumscriu especialment a Sicília, Calàbria, Puglia i Cilento, regions tradicionalment endarrerides del sud italià. Val la pena seguir la diferenciació cronològica entre ambdós moviments i també, seguir la resta de diferències que l’autor determina, especialment aquelles que tenen a veure amb les funcions i significacions d’aquestes formes de resistència a l’estat i el seu monopoli de la violència.

L’autor segueix amb la descripció dels moviments mil·lenaristes, fent especial incís en els llatzaretistes, l’anarquisme andalús i els fasci sicilians, estructures de caràcter rural que en base a un feix de conceptes aconsegueixen organitzar-se en contra de l’opressió del poder establert. El recull es formalitza en tres capítols extensos que evolucionen del moviment més primitiu al més modern i en el seu contingut contextualitza aspectes de la història regional que no deixen de tenir un gran valor. No en va, Hobsbawm confecciona aquests articles a partir d’un extens treball de camp que el porta per moltes regions del que avui dia són els estats espanyol i italià.

També s’estudien les bullangues urbanes, caracteritzades per estar tot sovint animades i inspirades pels gremis de les ciutats. És aquesta una forma de protesta que s’estén per tota la geografia europea i que defineix com “el moviment de totes les classes urbanes pobres dirigit a la consecució de canvis polítics o econòmics mitjançant l’acció directa” amb l’afegitó que aquest tipus de moviments no estan inspirats en cap ideologia específica. Un tipus de moviment que ha recuperat unes certes quotes d’actualitat a Catalunya durant els darrers mesos.

Segueix l’estudi al respecte de les sectes obreres que van tenir una especial importància a Anglaterra, Gales, Escòcia i França. Aquesta temàtica enllaça directament amb la qüestió dels ritus d’aquests moviments socials i l’autor aporta un bon volum d’informació al respecte de lògies francmaçòniques i altres societats secretes que durant tot el segle XIX van proliferar arreu d’Europa. No en va, cal apuntar que el propi Eric Hobsbawm formà part dels Apòstols de Cambridge, societat secreta de la que també van formar part figures històriques tan destacades com Bertrand Russell, Alfred Tennyson o John Maynard Keynes.

L’obra finalitza amb una anatomia del procés conegut com “la Violència” a Colòmbia quan aquest període històric encara era molt recent i les seves conseqüències encara no es podien preveure del cert. D’aquest punt de partida neix tot el moviment guerriller colombià, el més sòlid de tota Amèrica Llatina i el que principalment vol estudiar l’autor, la formació d’autodefenses camperoles d’esquerres en contra de l’abús de poder i els excessos de les classes terratinents. A aquest article es sumen un estudi al respecte dels moviments camperols peruans, un llarg epíleg a la primera edició en castellà i l’apèndix que recull fonts de primera ma al respecte de tots els capítols.

Es tracta d’una obra de gran interès i el que l’autor possiblement no podria imaginar és que en ple segle XXI els seus continguts mantenen una gran connexió amb l’actualitat. Els moviments socials primitius ho són pel seu estadi de desenvolupament i politització, no pas per la seva datació cronològica i en aquest sentit, val la pena recordar que, no només a Europa, segueixen manifestant-se i donant-li vigència a la qüestió. Sens dubte, es tracta d’un gran llibre. Ara bé, com de costum passa amb l’autor, el nivell de documentació i cites mareja a qualsevol i tot sovint resulta fàcil perdre el fil. Partint d’aquest obstacle, cal reconèixer que Eric Hobsbawm juga en una divisió diferent.

Ryszard Kapuściński és una referència important. Va deixar-nos una llarga llista de cròniques cohesionades en volums de lectura relativament senzilla. Els seus llibres tenen una extensió moderada i el seu llenguatge és accessible. Aterrar a les seves obres no és difícil sempre i quan es disposi d’uns certs coneixements sobre el context històric de la segona meitat del passat segle.

La seva pedrera de crítics l’acusen d’abusar dels recursos literaris fins a desvirtuar la seva obra periodística i molts d’ells, la gran majoria, ho fan des del més pur sectarisme polític. No en va, l’autor tenia una gran capacitat d’empatia amb les víctimes de la injustícia i no amb els poderosos que n’obtenen benefici. Com és ben conegut, això no ven excessivament en alguns cercles i evidentment, els reaccionaris amb tribuna li fan pagar penyora de tant en tant.

Com anuncia el títol, el llibre s’endinsa en la Polònia profunda dels anys seixanta en un total de vint-i-dos articles. Històries que retraten un país en molts aspectes endarrerit i víctima de la seva història. No en va, la nació polonesa va viure tota mena de processos traumàtics des que al 1795 els seus territoris es van veure repartits entre potències europees com Alemanya, Àustria i Rússia. No fou fins després de la Segona Guerra Mundial que Polònia recuperà la sobirania que ha mantingut ininterrompudament fins al dia d’avui. Deixant força qüestions al tinter, és rellevant assenyalar que alguns dels capítols més durs del segle XX van tenir lloc dins les seves fronteres. El règim nazi va instal·lar a terres poloneses els seus pitjors camps d’extermini, la població eslava va ser maltractada de totes les maneres possibles, al 1944, l’exèrcit alemany va esclafar l’aixecament del ghetto de Varsòvia i tan bon punt finalitzà la guerra, les fronteres poloneses es van veure modificades obligant a milions d’alemanys a veure’s expulsats de la seva terra. Llibres com “L’Europa negra” de Mark Mazower despatxen de manera brillant aquests capítols que tant van marcar la Polònia de post-guerra.

No es pot negar que molts dels passatges del llibre resulten sòrdids a causa d’un realisme al que no estem acostumats. El panorama general de la Polònia dels seixanta és dur i ho és especialment en aquells territoris on transcorren les històries que conformen el llibre. El volum forma part de les primeres obres de l’autor i el va confeccionar entre viatge i viatge al continent africà on va escriure alguns dels continguts que més van contribuir al seu prestigi com a cronista de tants i tants conflictes oblidats per la història o relegats a un segon pla.

Molt recomanable. L’editorial Anagrama ha tret recentment una nova edició en castellà i no ha de ser gaire difícil localitzar un exemplar.

Ryszard Kapuściński va exercir com a corresponsal a l’estranger fins a 1981 i més enllà de les seves cròniques, va deixar-nos en herència grans obres de la literatura periodística com aquest “Crist amb un fusell a l’esquena”, un viatge que ens transporta des dels deserts d’Orient Mitjà fins a les selves del sud del continent africà passant per Bolívia, Guatemala o Xile. Un trajecte que té com a fil conductor la lluita dels desemparats per guanyar el seu futur davant els mateixos poders opressius de l’imperialisme. Si per alguna cosa es distingeix Kapuściński més enllà del seu innegable talent com escriptor, és pel seu compromís en cedir el micròfon als exclosos de la història.

Malgrat que Ryszard Kapuściński morís a Varsóvia el 23 de gener de 2007 i que “Crist amb un fusell a l’esquena” s’edités per primera vegada al 1975, els seus escrits resulten absolutament refrescants i és per això que aquest any l’editorial Anagrama ha realitzat dues noves edicions de les seves principals obres. L’autor no es situa molt més al camp de la literatura que al de l’anàlisi i les fonts amb les que treballa són per norma general de primera ma, característica que encara s’evidencia molt més en altres obres seves.

L’autor del llibre va viure l’ocupació de Polònia i la Segona Guerra Mundial quan era ben petit. Es va passar mitja vida viatjant arreu del món per donar testimoni de guerres, revolucions, cops d’estat i dictadures, acumulant una gran experiència i prestigi a la comunitat de reporters internacionals. Va ser un testimoni privilegiat de la segona meitat del segle XX que sense dogmatismes va treballar des d’una perspectiva d’esquerres que a dia d’avui encara molts no li han perdonat, especialment aquells que naveguen en estranyes nebuloses ideològiques. Una mostra d’això podria ser la virulenta, gratuïta i poc documentada crítica realitzada per Arcadi Espada a la reedició que ha realitzat Anagrama.

Comparat amb “La jungla polonesa” es tracta d’un llibre molt menys literari i força més polític. Sense el sectarisme que li poden imputar energumens com el citat, l’autor ens proposa viatjar travessant algunes de les geografies més conflictives de la Guerra Freda. Destaquen especialment els blocs dedicats a Bolívia i Guatemala, escenaris del que els EEUU han considerat sempre una espècie de pati del darrere d’on calia robar els recursos naturals al preu de mantenir règims infames. El moviment guerriller ha estat la reacció lògica a un estat de les coses que excloïa qualsevol alternativa democràtica i en aquest sentit, el cas de Guatemala, per escabrós, és absolutament paradigmàtic.

Es tracta d’un bon llibre ràpid de llegir i una bona manera d’entrar a les obres d’aquest autor. Actualment es pot trobar a moltes llibreries sense que sigui necessari recórrer a la compra per internet o a llibreries d’antic. La figura de la portada vol mostrar el guerriller arquetípic i molts l’han confós amb Ernesto Che Guevara quan es tracta de Camilo Torres, fundador del ELN de Colòmbia i per cert, una figura històrica amb molt interès.

A Ignacio Ramonet li van faltar pocs anys per poder dir que havia dirigit durant dues dècades Le Monde Diplomatique, prestigiosa publicació que a banda de ser un dels bastions del pensament europeu d’esquerres, té la voluntat d’arribar a un públic important. Durant tots aquests anys, ha demostrat ser un assagista lúcid, excel·lentment documentat i compromès amb la causa d’aquells que pateixen la injustícia arreu del món.

La catàstrofe perfecta” és un treball que recentment ha vist la llum en castellà gràcies a l’esforç editorial que ha vingut realitzant el diari Público mitjançant la seva col·lecció “Biblioteca de Pensamiento Crítico”. La seva línia argumental repassa alguns dels principals moments que expliquen la crisi actual, passant pels més coneguts fins a aquells altres que el consens informatiu ha decidit obviar.

Ramonet explica ràpidament els tres oracles del neo-liberalisme econòmic que amb les seves teories més han contribuït a dibuixar l’actual panorama econòmic. Tres figures llargament ovacionades des de les files del fonamentalisme de mercat que van demostrar absència total de respecte a la democràcia o els drets humans.

Joseph Schumpeter amb la seva “destrucció creadora” per qui els treballadors acomiadats, els estalviadors que ho perden tot o les petites empreses en fallida eren “danys col·laterals” que cal assumir. Friedrich Von Hayek, apòstol de la des-regulació, la privatització de serveis públics, la imposició de límits a la democràcia en favor del mercat, la disminució de les assegurances socials, la reducció de les despeses socials i l’eliminació del poder sindical. Milton Friedman, que definia l’estat com el poder coercitiu que defensava el mercat dels seus enemics ( els pobres ). Per aquest darrer, assumir el poder, bé mitjançant eleccions, bé mitjançant un cop d’estat, tenia com a principal objectiu imposar la total llibertat de mercat a qualsevol preu. Finalment, Hayek va ensenyar totes les cartes reconeixent que la seva preferència era una dictadura liberal per endavant d’un govern democràtic. Friedman va passar de la teoria a la pràctica i va col·laborar amb la dictadura de Pinochet. Tres sociòpates que durant dècades han “il·luminat” la doctrina econòmica moderna deixant un ingent rastre de cadàvers a les seves esquenes.

El relat segueix pels camins de l’economia mitjançant l’explicació general de quina ha estat l’aplicació dels canvis econòmics que van iniciar-se durant el govern de Richard Nixon i que van tocar fons amb l’escàndol dels mercats financers contaminats amb els residus provinents de la bombolla immobiliària. Tot un repàs que s’atura a casos tan flagrants com Enron, Parmalat o Lehman Brothers. La síntesi és simplement brillant i fa comprensible allò que tants encara no han entès. El liberalisme econòmic ha mort demanant socialisme pels rics, espoliant les arques dels estats per rescatar les seves finances i degradant les condicions de subsistència de la majoria. La injecció de liquiditat a les entitats financeres espanyoles, acompanyada de la molt lamentable reforma laboral, l’amenaça sobre les pensions i l’edat de jubilació, la retallada de subsidis i la reducció dels sous dels funcionaris que ha perpetrat el PSOE és un exemple vivent del que ens diu Ignacio Ramonet amb aquest magnífic assaig.

La cosa no acaba en aquest punt. Segueix una senda que comença a quedar molt marcada en bona part de la literatura política d’esquerres: el medi pateix serioses amenaces que cal conjurar per molts motius, començant per la simple ètica i finalitzant de manera molt pragmàtica per tal d’acontentar els molt pragmàtics, per que la subsistència de la nostra espècie està cada dia més amenaçada. Al que llegeixi aquestes línies des del sofà de casa li podrà semblar tremendista, però el cert és que les protestes socials per la gana s’estan multiplicant avui dia arreu del món.

El model econòmic neo-liberal agonitza i encara que a molts els hi pugui fer ràbia, el cert és que ell ja ho deia fa molts anys des de les seves editorials de Le Monde Diplomatique. El seu darrer assaig és altament recomanable, aporta una imparable marea de dades, es desenvolupa amb extrema lucidesa i supera amb escreix el que ens han ofert darrerament estrelles de la gauche divine com el trist i preocupant Daniel Cohn-Bendit.