Posts Tagged ‘Indignats’

Valorar a la lleugera qualsevol fet és un error o parteix de la voluntat premeditada de distorsionar la realitat per acabar portant l’aigua al teu molí. Al moviment dels “indignats” se l’ha de jutjar per les seves accions, els seus objectius i els seus antecedents. A hores d’ara, un bon judici requeriria de moltes hores de treball i de punts de vista documentats. Com a mínim, aquest és un dels privilegis que aquest corrent ha aconseguit guanyar durant les darreres setmanes i se li ha de reconèixer.

La gran majoria dels mortals no disposa de suficient temps com per formular una tesi completa al respecte d’aquest moviment o de qualsevol altre. Aquesta és una realitat que, dit sigui de pas, afectarà el propi moviment. La incidència social passa per comunicar correctament i altres coses estan per veure, però aconseguir fer arribar un missatge a la societat quan es treballa en contra dels interessos del gran capital és dificultós. El sistema només garanteix l’hegemonia als projectes millor comunicats, no als més beneficiosos socialment. El que aquí voldria deixar per escrit són un grapat d’impressions i dubtes raonables que el moviment genera, especialment a partir dels desafortunats fets que s’han esdevingut avui al voltant del Parlament de Catalunya.

1.- La indignació vers els mals resultats que presenta regularment el sistema és justa i necessària, de fet, és el que històricament ha empès milers de ciutadans a la militància política. El que vivim a dia d’avui és una combinació de molts processos econòmics que han generat l’actual quadre social. El nostre benestar individual s’ha sustentat durant llargues dècades en l’explotació del tercer món i dels recursos ecològics. Ha arribat un punt en que aquest mecanisme ha deixat de rendir, deixant de garantir el benestar de la gran majoria d’individus i això ha descobert el que molts ja portaven temps anunciant, que el model capitalista que es va imposar després de la caiguda del camp socialista tenia els seus límits i acabaria sent una amenaça en contra de la mateixa vida humana. El sistema està podrit, de fet, ja ho estava fa dècades i el que a dia d’avui té més mèrit és portar temps denunciant-ho. Respondre contra aquesta situació i contra els que se’n han beneficiat, repeteixo, és just i necessari.

2.- Al respecte dels moviments socials s’ha escrit molt i de forma lúcida. Del que ha estat passant aquests darrers dies, el millor referent o precedent, podrien perfectament ser les bullangues urbanes del segle XVII. Malgrat la utilització de mitjans tecnològics i la capacitat de convocatòria que de forma puntual hagi pogut demostrar el moviment, aquest mira cap enrere, cap a una forma d’organització que no és política, és pre-política per definició. Aquesta afirmació no pretén ser un judici de valors que vagi en contra de la legitimitat del moviment, vol ser una constatació de que la morfologia del moviment al contrari del que es vol explicar als mitjans, és purament arcaica i de moment, pot representar un punt de defensa per a una comunitat d’objectius però no ha plantejat una alternativa coherent o un model. El precedent islandès no és vàlid per a l’Estat espanyol o per Catalunya, bàsicament per que Islàndia té en el seu conjunt menys població que Sabadell i aquest és un fet rellevant.

3.- Sota els paràmetres majoritaris a la nostra societat, que bons o dolents són els que són, un moviment ha de cohesionar-se i ser responsable de les seves accions. La manca d’òrgans democràtics estables, la rotació en els lideratges o el descontrol, són factors que majoritàriament generen rebuig i contribueixen a la manca de legitimitat. Les accions que van realitzar-se durant la constitució dels ajuntaments el passat dissabte van ser encaixades amb esportivitat partint de que la realitat social a hores d’ara és la que és. Intentar evitar una sessió del Parlament de Catalunya acompanyada d’una important gamma de vexacions als diputats de qualsevol opció que passessin per l’indret ha estat possiblement un error tàctic que el moviment pot acabar pagant car i conté el germen del sectarisme polític, una de les malalties infantils de qualsevol moviment transformador en tant que no fa més que minoritzar i restar legitimitat. Començar a construir criticant el model anterior és legítim i pot ser útil, girar-li l’esquena a l’entorn més proper i abjurar de tot és un perill. L’experiència veneçolana és un exemple digne d’estudi en la que un nou moviment va ser capaç de clavar les seves arrels en bons referents del passat tot convivint amb realisme amb el seu panorama polític contemporani.

4.- El moviment és un reflex clar del fracàs de la social-democràcia europea a l’hora de presentar, defensar i aplicar un model propi capaç de representar les classes treballadores que tant durant la crisi com durant el període de bonança econòmica, han representat la majoria de la societat. Una esquerra que ha tingut les eines per millorar la societat i s’ha deixat anul·lar pels poders econòmics. Un greu error estratègic que paguem com a societat i que seguirem pagant durant molt de temps. Traslladar aquest fet als milers d’alcaldes i regidors que treballen de forma gratuïta i desinteressada per les respectives comunitats és un altre error estratègic del moviment. El sistema cada cop expressa majors imperfeccions però sota criteris poc ambiciosos, segueix funcionant i això mereix una explicació. L’aigua segueix sortint per l’aixeta, els nostres fills poden anar encara a l’escola pública i la majoria de les persones que exerceixen algun tipus de responsabilitat a les institucions no és corruptible. No estem a un estat en fallida total, com Somàlia o tècnica, com Islàndia. Tirar pel broc gros ignorant la realitat és un error.

5.- Els majors beneficiats que emergiran del desprestigi de la política seran les opcions de dretes. Marques que cohesionades, representen avui dia molts ciutadans i sobretot, molts interessos econòmics. No resulta especialment difícil pronosticar que al 2012 el PP tornarà a governar a Madrid i tirarà enrere sense pietat qualsevol petit avenç que s’hagi pogut realitzar després dels governs de José Maria Aznar. A nivell estrictament català, el creixement del PP a les darreres eleccions municipals és un símptoma i el fet que CiU estigui pactant amb ells totes les retallades socials n’és la conseqüència directa. Si el moviment no s’estructura i treballa des d’uns paràmetres mitjanament coherents, simplement esdevindrà un factor d’erosió per a les opcions que més o menys d’esquerres, mai seran tan socialment nocives com les que són obertament de dretes.

6.- La qüestió institucional és delicada per naturalesa. El que per a molts ciutadans representa el Parlament de Catalunya és important i no es pot obviar. Agradi o no agradi, els diputats del Parlament representen als catalans que han optat per anar a votar. Aquesta institució representa també l’autogovern dels catalans i la nostra oportunitat de ser lliures algun dia. Atacar-lo no és tan senzill com arromangar-s’hi i marxar-hi en contra sense cap model alternatiu. Una cosa és protestar contra les decisions que s’hi prenen o proposar que funcioni millor i una de ben diferent és intentar impedir el seu funcionament. Això ja ho va fer el General Franco i sincerament, no crec que sigui una experiència a repetir i menys davant la absoluta manca d’alternatives cohesionades i majoritàries.   

Anuncis