Posts Tagged ‘Independentisme’

Potser sigui lleig dir-ho tan obertament, però darrerament una part substancial dels polítics catalans acostumen a fallar més que una escopeta de fira. Tampoc cal rebolcar-nos especialment en aquesta qüestió tan nostrada, simplement cal constatar que després del sinistre total de la reforma de l’Estatut de Catalunya, el creixement sociològic de l’independentisme no s’ha vist correspost per la direcció dels partits del camp ideològic del catalanisme. De manera independent als resultats electorals, cosa que s’ha demostrat que circula pràcticament per via pròpia a un país tan pragmàtic com el nostre, cal anar pensant en receptes que ens permetin seguir somiant amb la creació d’un Estat català que redistribueixi de manera justa la riquesa del nostre poble i que pugui esdevenir un exemple del que estar ben orgullosos davant la resta de nacions del món.

Els polítics que no acostumen a fallar, aquells que durant els darrers anys han demostrat una major habilitat a l’hora de procurar pels interessos que representen, no estaran especialment per la labor de fer realitat els anhels de llibertat dels ciutadans que ahir vam omplir els carrers de Barcelona sota una consigna inequívocament independentista i en un clima reivindicatiu però completament normalitzat. Durant els darrers dies ens ho han estat demostrant i no deixaran de fer-ho d’un dia per l’altre si no és que som capaços d’aconseguir que ens sentin ben fort. Nosaltres prou que els hem escoltat a ells pels altaveus dels que s’han dotat i avui podem llegir la seva versió de la jugada amb la que volen capitalitzar una obra que no els pertany. Queden per la posteritat els lamentables paperots que han interpretat coordinadament en Pere Navarro ( dels PSC pels molts que no el coneixeu encara ni en teniu cap ganes, no us perdeu res ) i l’incombustible Josep-Antoni Duran i Lleida ( que mana molt a CiU malgrat que els de CDC es passin el dia negant-ho i els d’UDC cada dia passin més vergonya a costa seva )

La Diada d’enguany es mereixeria passar a la història com el preludi de la fase de resolució del conflicte amb l’Estat espanyol, però per que això passi caldrà treballar molt i que la missió quedi en bones mans. Disposem d’elements que porten a pensar que hi ha una oportunitat que es pot aprofitar i que la construcció d’un estat propi és una fita possible a mig termini, però el que no podem fer mai és caure en l’infantilisme i creure que això ja està fet. Res més lluny de la realitat.

Agradarà o no, però a hores d’ara qui encapçala el procés d’alliberament nacional és el mateix poble. A uns quants, potser a molts, ens agradaria que l’autodeterminació l’encarés un moviment cohesionat sota uns paràmetres similars als de l’Esquerra Abertzale o el moviment republicà irlandès, però malgrat les bondats d’una estructura com l’esmentada, possiblement no encaixi amb la idiosincràsia del nostre país. S’ha repetit de moltes maneres, però el cert és que el que més ens uneix com a poble és la voluntat de persistir històricament i aquelles coses que ens separen son majoria. Aspirar a que a curt termini un projecte polític independentista esdevingui hegemònic resulta complicat i és important ajustar els instruments al moment històric sense impedir que aquest segueixi endavant.

Entenguem-nos, el procés està força avançat si mirem enrere i no hauria de frenar-se a l’espera de que els partits es posin a l’alçada de les circumstàncies. Però si mirem endavant, veurem que queda molt per fer. Des del moviment de les consultes populars que va iniciar-se al setembre de 2009, les organitzacions polítiques que es mouen al voltant de l’independentisme han cedit la iniciativa a una massa heterogènia que comparteix l’objectiu de fomentar un procés de secessió que podria acabar arrossegant tot el país cap a una nova etapa política que els seus representants electes no han estat capaços d’obrir. I sembla ser que està funcionant raonablement bé, molt per sobre de les expectatives.

És necessari ser justos i no deixar de recollir alguns dels principals antecedents del moment actual, però més necessari és saber tirar endavant sense perdre temps i aprofitant una conjuntura positiva com la que estem vivint. De tota manera i sabent que un resum dels darrers anys deixarà fora inevitablement molts continguts i també pot ser font de discussió, val la pena que fem una miqueta d’avaluació del que ha estat el moviment durant les darreres dècades:

a) Primer independentisme modern ( 1979 – 1995 ): Durant el franquisme persisteixen nuclis independentistes clarament minoritaris que s’organitzen des de l’exili i sense possibilitats d’incidir sobre la societat catalana. El que com a moviment ens portà l’anomenada Transició és la creació d’organitzacions independentistes d’avantguarda que acabarien per construir les bases de la normalització. Durant aquests anys es situarà la lluita per l’autodeterminació a l’agenda mediàtica, es donarà extensió territorial a aquesta idea i es popularitzaran els símbols d’aquest combat. Negar la importància històrica que tenen organitzacions com Terra Lliure, EPOCA, els CSPC, IPC, PSAN o el mateix MDT seria un exercici de falsedat, el punt de partida del moment actual es generarà sota unes formes que no encaixen amb els cànons de la correcció política i seran aquestes les que atrauran a bona part dels que esdevindran quadres polítics del moviment durant els anys següents. L’independentisme serà durant aquest període una avantguarda pura que poc a poc anirà connectant amb una part major de la societat.

b) Institucionalització de l’independentisme polític ( 1987 – 1992 ): Les dinàmiques internes del moviment que neix a les darreries del franquisme portaran a la seva fragmentació orgànica i serà una marca històrica del catalanisme qui es constituirà a partir de 1987 com el principal pol d’atracció de l’independentisme. ERC emergirà com una plataforma política que encararà la normalització del moviment i que portarà a les institucions del país la reclamació d’un Estat propi per al poble català. Al XVIè Congrés Nacional, que es celebrarà al mes de novembre de 1989 a Lleida, la nova direcció del partit es marcarà com a objectiu prioritari treballar de manera clara per que el país comenci un procés d’autodeterminació. Polítics independentistes representaran als ciutadans al Parlament de Catalunya i als ajuntaments del país, fent possible la consecució d’un nou pas endavant pel moviment. Es començaran a utilitzar les institucions com a plataformes que posaran de relleu les contradiccions del sistema i al voltant d’ERC es crearà una dinàmica política que s’estendrà territorialment per tot el Principat de Catalunya. Amb alcaldies rellevants a capitals de comarca incloses.

c) Més de dues dècades de creixement ( 1993 – 2006 ): Es podria dir que el fet que marca la recta final del procés de normalització social de l’independentisme com a opció política serà l’adopció per part d’ERC d’una estratègia política que rebrà l’etiqueta Esquerra Nacional i que tindrà com a objectiu que aquest partit esdevingui la força hegemònica del camp de les esquerres catalanes. Partint d’aquest moment l’independentisme iniciarà un creixement social que es veurà reflectit en el reforçament institucional i que acabarà forçant el relleu de CiU al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Malgrat que l’esquema estratègic pateixi importants desajustaments, n’hi hauria molt a parlar al respecte de la seva implementació i del seu funcionament efectiu, el cert és que ERC exercirà durant tot aquest temps el paper de principal avantguarda de l’independentisme i facilitarà una sèrie de canvis sociològics que faran possible que a hores d’ara s’estigui encarant la secessió. De manera simbòlica, el moment que marca la decadència d’aquest període serà la gran manifestació que va tenir lloc el dia 18 de febrer de 2006. L’independentisme hegemònic no va ser capaç de respondre amb coherència a les retallades que sobre el text de reforma estatutària aprovat pel Parlament de Catalunya estava retallant el PSOE amb la complicitat de la seva filial catalana i el vist-i-plau de CiU. Tot i que la caiguda electoral encara es faria pregar una mica més, és en aquest moment que el lideratge de l’independentisme començarà a canviar de mans. De tota manera, el balanç del període ha de ser considerat àmpliament positiu i serà la pèrdua de la Generalitat el que acabarà impulsant bona part de les bases electorals del regionalisme a abraçar l’independentisme com a opció política, un pas endavant que no hauria de tenir retorn. L’independentisme va voler fer el pas d’avantguarda política a hegemonia electoral tirant de voluntarisme i empantanant-se en una crisi que ja es veurà com queda resolta algun dia d’aquests, però al seu darrere deixa un país nou i aquest mèrit ha de ser reconegut a tots aquells que durant aquests gairebé 23 anys van estar al peu del canó fent possible el canvi que ara estem assaborint.

d) Lideratge de l’independentisme sociològic ( 2006 – 2012 ): Malgrat que la maquinària que va fer possible la celebració de la primera gran manifestació independentista a començaments del 2006 fos en part la de la pròpia ERC, el cert és que qui públicament la impulsaria fou una plataforma cívica. Seran diversos episodis els que faran patent que el procés d’emancipació nacional començava a caminar tot sol i la prova més fefaent serà el moviment de consultes populars que entre el 13 de setembre de 2009 i el 10 d’abril de 2011 tindrà lloc a bona part dels municipis catalans, aconseguint que centenars de milers de catalans s’acostessin a les urnes per realitzar un acte de desobediència civil i d’afirmació nacional que va aconseguir animar el procés d’alliberament nacional quan el país més ho necessitava. Durant aquests sis anys es viuran importants convulsions polítiques, però allò realment rellevant serà la capacitat d’organització que assolirà l’independentisme i això mateix serà el que quedarà clar amb la manifestació més gran de la història del país, la que tindrà lloc l’Onze de Setembre de 2012 i que portarà als carrers de Barcelona la paraula d’un poble que majoritàriament ha decidit que cal dotar-se d’estructures d’Estat per seguir endavant. Sembla ser que la política catalana ha d’iniciar un nou cicle i si els partits majoritaris al Parlament de Catalunya interpreten el que els hi està dient el seu poble, aquest període que arriba haurien de tornar-lo a encapçalar els partits polítics i haurien de fer-ho aportant respostes concretes.

Afortunadament, vivim en un país cohesionat i tolerant que és capaç d’iniciar un procés d’autodeterminació sense que es produeixi un trencament social com el que íntimament anhelen partits polítics com el PP o Ciutadans. Som un país que dona mostres d’estar madur per assolir la seva plena llibertat i per deixar de dependre dels capricis d’un Estat espanyol pel que més que mai hem esdevingut una possessió forçada i una colònia econòmica. Ser independents permetria resoldre bona part dels problemes que actualment ens ofeguen i amenacen amb malbaratar les vides de diverses generacions de catalans que fins fa poc hem estat la força de treball que ha fet moure la maquinària econòmica de l’Estat i que hem pagat amb la suor del nostre front les festes d’Esperanza Aguirre i companyia. El carrer ha parlat i ha dit que això ha d’acabar-se immediatament.

Quines garanties existeixen de que els partits assumeixin aquest mandat i siguin capaços de portar a bon port els anhels de llibertat que ahir van expressar-se contundentment a Barcelona? Poques, és per això que si volem continuar somiant cal mantenir la mobilització popular i que no ens puguin enviar cap a casa tan fàcilment. La societat ha de continuar al peu del canó i és necessari estar a l’alçada de les circumstàncies bo i sabent que fer política significa intervenir sobre la realitat per modular els interessos de diversos grups socials, responsabilitat cívica que és de tots i no només d’aquells que estan a les institucions. L’alliberament nacional el farà possible la nació i la política electoral és només una part del puzzle, una peça important però no pas l’única i més si tenim en compte que en moltes ocasions que la democràcia espanyola té tendència a demostrar cíclicament que no serveix per massa cosa. Qui tingui dubtes d’això li pot anar a preguntar què tal li va anar l’experiència a un tal Juan José Ibarretxe.

A la manifestació d’ahir li va costar molt arrencar, però un cop ho va fer, la majoria dels assistents que van poder seguir-la arribaren caminant fins a les portes del Parlament de Catalunya. Per seguir movent-nos com a país haurem de seguir caminant i si els partits no estan a l’alçada, és possible que la democràcia, el dret a decidir del poble català, l’hagi de fer possible el poble, com diria aquell, amb fets i no paraules. Ja es veurà.

Anuncis

El més normal és que més tard o d’hora siguin els pobles els qui acabin fent les lleis. Ho fan tot sovint passant per una sèrie de filtres, però és en definitiva la voluntat popular la que acaba impulsant els grans canvis. Un entorn polític conservador, molts sistemes democràtics no deixen de ser-ho i el català ho és de manera especial, acostuma a caracteritzar-se per que la ciutadania amb les seves idees avanci més ràpid que els seus representants i d’això al nostre país n’hem tingut molts exemples durant els darrers anys.

El cas més recent podria ser el d’un President de la Generalitat que haurà de quedar-se castigat a casa seva el dia que el seu país celebri la manifestació més massiva de la història de Catalunya, una mobilització que reclamarà pels carrers de la capital que el poble català tingui el dret a decidir de manera democràtica si vol constituir-se com un nou estat sobirà o si vol seguir formant part de l’Estat espanyol. No és poca cosa que el Molt Honorable, membre de CiU per a més indicacions, es quedi tancat al seu domicili en un dia tan assenyalat com l’Onze de Setembre i amb una marxa convocada que serà més massiva que totes les anteriors. Més greu resulta si partim de l’antecedent que a l’anterior manifestació de país que va tenir lloc el 10 de juliol de 2010, el seu homòleg del moment, un tal José Montilla, membre del PSC per a més indicacions, va tenir suficients ronyons com per empassar-se l’orgull i agafar la pancarta que afirmava “Som una nació, nosaltres decidim” que presidia la capçalera. El convergent no els ha tingut i no deu ser casualitat.

Ser el primer partit polític del país i haver de frenar quan la voluntat popular accelera és un exercici que comporta equilibris delicats, una jugada que cal executar amb força precisió, especialment en el que es refereix a com comunicar que es vol fer marxa enrere o que no es dona suport explícit a una iniciativa que hores d’ara recull les adhesions del que possiblement sigui una majoria consolidada dels ciutadans i electors. Ens ho avancen les enquestes del CEO i si jutgem pel que es respira al carrer, deu ser cert. Afortunadament per ell, compta amb una legió de mitjans i opinadors que l’ajudaran a elaborar tot tipus d’arguments, però malgrat això no ho tindrà tan fàcil.

Ja se sap que CiU rarament emet un mateix missatge per tots els altaveus als que arriba i aquest cop sembla ser que no serà diferent. Per entendre alguna cosa, doncs les versions que aporta aquesta federació de partits tendeixen a ser contradictòries entre elles, cal que cadascú trobi el seu mètode propi. Per exemple. es pot mirar de trobar el punt mig entre els discursos que emetran els seus portaveus o fins i tot es podrien fer mitjanes ponderades en funció de qui parla o de quins mitjans fan ressò de les declaracions. Una mica complexe tot plegat, però qui tingui temps i ganes ho pot intentar, a veure què aconsegueix.

Un mètode alternatiu però que no té per què ser menys vàlid és consultar què diu La Vanguardia, diari que acostuma a oferir un perfil força equilibrat del que és la línia comunicativa oficial de CiU. Com que la pressió sobre el Molt Honarable no deixa de créixer dia rere dia, avui l’esmentat diari li ha punxat un disc demanat que es mereix passar a la llista dels grans èxits de la tradicional ambigüitat discursiva que ha caracteritzat al seu partit. Alguns dels punts més destacats d’aquesta crònica, refregida de l’entrevista que li ha fet el politèxtil Manel Fuentes a el Matí de Catalunya Ràdio, són els que segueixen:

a) Com entén el procés nacional Artur Mas?: La bona notícia vindria a ser que Artur Mas no nega que sigui desitjable que Catalunya encari un procés d’autodeterminació. La mala notícia és que segons ell “tot això és un procés de transició de tres o quatre dècades, no de tres o quatre anys”. En fi, que cadascú faci els números que millor cregui, però la impressió que dona amb aquestes paraules no és la d’un independentista que tingui clar que cal plantejar un programa secessionista a curt o mitjà termini, el que sembla és que el Molt Honorable vol Estat espanyol unit per trenta o quaranta anys més com a mínim. Per si algú en tenia cap dubte, la Transició Nacional és una aixecada de camisa en tota regla i no forma part de les prioritats de CiU, és un simple ganxo que utilitzen per tenir alguna cosa a dir.

b) Artur Mas vol un Estat català?: Malgrat tenir clar que aquest ha passat a ser l’objectiu d’una part gens menyspreable dels ciutadans i no li passaria gaire factura el fet de mostrar-se públicament inclinat a creure que la independència seria una bona sol·lució per als principals problemes que tenim avui dia els ciutadans, sembla ser que tot i així la cosa no li fa massa il·lusió i mira de relativitzar les seves virtuts tan com pot. A criteri del Molt Honorable, no es poden “dibuixar panorames paradisíacs” i aposta per centrar tots els esforços en assolir un Pacte Fiscal, deixant ben clar que la seva prioritat és aconseguir el suport del PSC i del PP. Si creuem la variable cronològica amb la relativització, que la independència no és un panorama paradisíac i que ha de ser un objectiu a trenta o quaranta anys vista, qualsevol diria que no li fa especial il·lusió que Catalunya es converteixi en un Estat com qualsevol altre.

c) Què farà Artur Mas el proper dia Onze de Setembre?: El concepte bàsic és que el Molt Honorable assistiria sens dubtes a la manifestació però que no hi assistirà. Li agradaria anar però no pot fer-ho, diu que seria com si hi fos per que anímicament hi serà però s’estarà a casa seva mentre la resta donem la cara per ell i els seus. Que no, que no hi anirà per que li falten ronyons per situar-se al capdavant del seu poble i renuncia a parlar clar. No hi serà.

Una de les principals característiques del lideratge és la capacitat per encapçalar processos i eliminar la incertesa que els envolta. El nostre President no està disposat a reconèixer que el procés va de debò, inscriu la seva possible resolució d’aquí a “tres o quatre dècades” quan ni ell ni ningú sap on serem i no assistirà a la manifestació de la Diada. Ara per ara i fins que no es digui el contrari, abdica de la seva responsabilitat d’impulsar una Transició Nacional que ni es creu ni s’ha cregut mai.

En definitiva, visca el Barça!

La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 arriba acompanyada de diversos signes que ens podrien fer creure que alguna està canviant. És cert, estan passant algunes coses importants que constitueixen una novetat, però no deixa de ser més cert que la majoria de dinàmiques de la política catalana no han variat substancialment. Els canvis importants poden ser lents i pensar que d’un dia a l’altre s’aconsegueix crear un nou Estat al bell mig del que avui és la Unió Europea pot ser un greu error de càlcul. De tota manera, més val que imperi l’optimisme que el pessimisme sempre i quan la frustració no acabi generant desmobilització.

Malgrat que jugar a pilota passada sigui un exercici molt necessari amb els temps que corren, també cal arriscar-se i fer projeccions de futur, ni que sigui per intentar que algunes de les prediccions més pessimistes no acabin esdevenint realitats. Partint d’un relatiu nivell de coneixement d’alguns dels condicionats que afecten al procés polític del país i no oblidant alguns dels capítols fonamentals de l’historial clínic del pacient, aquestes són algunes prediccions raonables del que podria ser la manifestació i dels dos indicadors que més poden influenciar en l’endemà de la mateixa:

  • Balanç concret de la manifestació a nivell d’assistència: La de l’Onze de Setembre de 2012 serà la manifestació més massiva de la història de Catalunya i deixarà petites totes les anteriors, això ja està previst per tothom. El gran interrogant és si arribarà a ser tan gran com per que els seus efectes triguin en dissipar-se. La classe política pot torejar amb la manifestació més gran que mai s’hagi fet a Barcelona, però li costarà més enfrontar-se amb una mobilització que realment superi totes les previsions i generi importants repercussions mediàtiques sobre canals que rarament donen cobertura a esdeveniments d’aquest tipus. En fi, que si quantitativament acaba generant pànic a la premsa espanyola i per contagi als partits estatals, les dinàmiques que es generin poden afectar al procés polític català. De tota manera, no cal ser cap geni per veure que el seguiment serà aclaparador.
  • Balanç concret del desenvolupament: Sovint els grans moments de la història contenen l’espontaneïtat com a ingredient indispensable. Durant els darrers anys hem tingut exemples molt propers de com la voluntat popular pot prendre formes que no entren en les previsions inicials, però a priori cal descartar que la diada acabi amb problemes d’ordre públic com els que van tenir lloc a meitat de la dècada de 1980. Té un punt paradoxal que tanta tensió no acabi derivant d’alguna manera cap a un cert insurreccionalisme, però pel que sembla les formes de rebuig que van més enllà de la manifestació queden encara lluny. De tota manera, un procés d’emancipació nacional pot contenir en la seva recta final alguns episodis de desordre i si anem seriosament a intentar encarar la recta final del conflicte n’hauríem de ser conscients i no començar a demanar disculpes a la que en Josep Cuní punxi un vídeo d’una paperera cremant. Més que res per que si la cosa va de debò, és possible que ell mateix sigui qui cremi contenidors per poder donar la notícia.

Amb aquesta convocatòria es donarà per inaugurat el curs polític català i els que formen part de la representació el començaran amb un mandat molt clar de la ciutadania que de ben segur cadascú interpretarà com millor li convingui. Passa sempre que hi ha nit electoral i passarà a partir de la Diada, els polítics catalans ens faran saber immediatament que ens han entès i que no ens defraudaran. En fi, la mateixa cantarella de sempre.

“Voler” no sempre és “poder” i aquí qui pot fer alguna cosa significativa és CiU amb el President de la Generalitat de Catalunya al capdavant. La resta ja poden anar dient, però qui majors responsabilitat tindran de cara a posar les bases per un final feliç són Artur Mas i els seus. Aquí va una possible predicció del que podria ser l’actuació de la federació durant els propers mesos:

  • A partir del 12 de setembre i durant un parell de setmanes: Sabent com saben que la comunicació ho és tot, remuntaran fins a la cresta de la onada i s’hi mantindran durant un cert temps. Manifestaran que son capaços d’interpretar el que el poble els hi ha demanat i que estan lluitant per aconseguir avenços constatables. Resulta difícil saber en quin moment apareixerà Josep Antoni Duran i Lleida per dir la veritat així com resulta també molt complicat encertar quin membre de CDC sortirà immediatament a desmentir-lo amb la boca petita, però el que està clar és que CiU lluitarà per apropiar-se de la manifestació. No cal alarmar-se, és natural i estan en el seu dret d’intentar-ho. Més que res per que sempre acaben sent presoners de les seves paraules i això a la llarga té un gran valor.
  • Retorn ràpid a la normalitat o manteniment del clímax nacional: Existeixen dos escenaris bàsics, un en que el dia a dia torna a capitalitzar l’atenció dels catalans i un altre en que CiU aprofita per convocar eleccions amb la pretesa intenció de posar sobre la taula de Rajoy la voluntat del nostre poble degudament interpretada. Ja per les eleccions catalanes del 2010, CiU va fer campanya dient que aconseguiria en Concert Econòmic, per a unes eleccions que podrien tenir lloc durant el quart trimestre de 2012 o el primer de 2013 son ben capaços de donar a entendre que un cop recomptats els sufragis, aniran a Madrid a dir que toquem el dos. Ja sabem quin valor tenen els seus compromisos, però en tot cas, aprofitaran el clima propici i abocaran els esforços de tot l’aparell comunicatiu que arrosseguen per tal d’orquestrar una campanya electoral que podria tenir com a objectiu la consecució d’una majoria absoluta que a hores d’ara no tenen tan lluny.
  • Eleccions anticipades a Catalunya: Entre la segona quinzena de novembre de 2012 i la primera de febrer de 2013 podrien tenir lloc unes eleccions anticipades on guanyant 5 diputats més, CiU s’asseguraria la majoria absoluta i guanyaria dos anys per seguir governant com li vingués més de gust. L’escenari és molt propici i és molt possible que una matriu de transvasament de vot feta amb una enquesta actualitzada revelés que una part dels que recordaven haver votat al PSC es puguin plantejar votar a CiU. L’objectiu, no dependre de pactes de cap tipus al Parlament de Catalunya, és fàcilment realitzable i qui ho ha de saber segur que ja ho sap.

Més enllà d’aquestes tres passes és complicat preveure’n més. De tota manera, és recomanable estar atents a la gestió de la situació que pugui realitzar CiU, per que si una cosa ha quedat demostrada és que el creixement social de l’independentisme no necessàriament s’associa al creixement electoral dels partits que explícitament propugnen la separació de l’Estat espanyol. Per molt que la voluntat dels catalans es vagi clarificant ràpidament, el nostre comportament davant les urnes segueix caracteritzant-se pel pragmatisme i l’entorn comunicatiu del país cada cop està més controlat per grups que jugaran fort la partida del poder enmig d’un moment tan convuls com l’actual. D’això ja s’ha encarregat CiU fent-li grans favors al Grup Godó i transformant els mitjans públics en el seu pati del darrere gràcies a nomenaments fets a mida.

El gran interrogant que plantejaria aquest escenari seria quanta corda li voldrà cedir el PP a CiU. El context econòmic seguirà ofegant les finances de la Generalitat de Catalunya i el govern necessitarà finançar el seu funcionament, cosa que previsiblement haurà de fer demanant rescats a Madrid, injeccions de líquid que arribaran per pagar despesa corrent i que tindran com a condició principal rebaixar la capacitat d’incidir de la institució. El joc pot reduir-se a una negociació constant entre ells per veure qui passa més pel tub i qui treu major rendiment electoral d’una confrontació que podria durar tot un mandat, període durant el qual el govern de Catalunya podria fer un pas enrere de grans dimensions que difícilment es desfaria ràpidament.

A tot això, la crisi econòmica no s’acaba i els indicadors que determinen el benestar segueixen degradant-se. La dreta segueix privatitzant serveis públics i depauperant les condicions de vida dels treballadors. El que es gesta és la consagració de la utopia neoliberal d’un capitalisme financer que prefereix guanyar diners deslocalitzant o robant-nos amb les autopistes que impulsant un nou model productiu que doni feina als catalans i ens permeti construir un futur pròsper.

També pot ser que davant l’eventualitat d’haver-se de carregar l’autogovern de Catalunya, el Govern dels Millors deixi de demanar finançament a qui cada any ens pren molt més del que podem donar i es decideixin a muntar un conflicte institucional en el sentit que li marca la ciutadania i que això ens pugui conduir a construir un estat propi que ens pugui garantir una certa prosperitat. A priori no es tracta de l’escenari més possible i n’hauríem de ser conscients.

Segurament, dependrà del ritme al que es degradi la institució, si el PP sap donar corda amb una certa gràcia i La Vanguardia ho explica amb carinyo, CiU es penjarà d’ella amb la seguretat de qui no té problemes per vendre’s, finançar amb aportacions anònimes les travesses pel desert i recuperar el poder en poc temps per seguir afavorint als seus amics. 

Tant sí com no, la manifestació convocada a Barcelona per aquest Onze de Setembre entrarà a la història de Catalunya per la porta gran. No és necessari tirar només d’intuïció, ja es disposa d’indicadors objectius que ho avalen i en set dies tindrem la confirmació definitiva. Els esdeveniments portaran a un volum inèdit de catalans a manifestar-se per la independència i la separació definitiva d’una Espanya que ens està arrossegant a la fallida total.

Ara el que cal, un cop garantit l’èxit de la convocatòria, és intentar que l’independentisme capitalitzi la manifestació al contrari del que va passar amb les mobilitzacions del 18 de febrer de 2006 i del 10 de juliol de 2010. Per que està molt bé que la manifestació més gran de la història del país sigui d’aquestes característiques, però encara és molt millor que el seu balanç polític ens acosti a la independència. És lògic intentar pensar en aquesta clau, oi?

Els que segueixen són alguns dels elements que caldria considerar de cara a formular projeccions del que podria passar després de la Diada del 2012:

a) Situació econòmica del Govern de la Generalitat: És públic i notori que aquesta administració passa per hores baixes. Qui n’ostenta la presidència insisteix en culpar el govern anterior i mira d’obviar tan com pot la situació d’espoli econòmic a la que ens sotmet l’Estat espanyol. De moment, CiU ha centrat les retallades sobre sectors estratègics que voldria desmuntar en benefici dels seus aliats del sector empresarial, però el que s’entreveu a l’horitzó és que el desmuntatge de la institució serà la condició principal que intentarà imposar l’Estat espanyol amb la força de convertir-se en creditor de les finances catalanes. Paradoxalment, aquest crèdit no ascendeix ni a la meitat del que aquest estat ens retira cada any en concepte d’impost revolucionari. Fins al moment, el conte del tripartit i la cortina de fum al voltant de la desigual relació econòmica amb l’Estat espanyol han servit per seguir espantant l’electorat, però les bases electorals de CiU no tragaran amb unes retallades que desmuntin pilars tan importants com la televisió pública catalana.

b) Conveniència dels sectors empresarials: Si la independència de Catalunya convingués als grups empresarials del país, seria lògic pensar que aquests hi invertirien d’alguna manera. Fins on sap qui escriu, els fons amb els que treballen les organitzacions que impulsen la convocatòria i el moviment són propis. També és sabut que són aquests grups els que més capacitat d’incidència tenen sobre els grans mitjans de comunicació del país i que aquests tenen tendència a interpretar la realitat des d’una perspectiva política concreta que normalment no s’ha vinculat a un relat independentista. El darrer cop que aquests senyors van moure fitxa va ser per reclamar l’ampliació de l’Aeroport d’El Prat i això ja ens ho van vendre com un gran gest patriòtic quan ja se sap que el que volien eren diners i no passar a la història.

c) Moment polític autonòmic: El mandat d’Artur Mas no ha arribat encara al seu equador, però els equilibris parlamentaris actuals només li són parcialment favorables. Fins al moment ha estat treballant gràcies al suport del PP amb objectius comuns com el desmuntatge del sector públic i tragant amb imposicions com la de desfer l’estructura internacional que havia organitzat l’anterior govern. Però ara que s’aproxima el moment de la veritat, quan la Moncloa vol imposar la centralització total, CiU necessita guanyar oxigen per seguir endavant sense dilapidar part del seu capital electoral o com a mínim, per guanyar-li dos cursos polítics a un canvi que pot ser anàrquic però que podria acabar-se perfilant gràcies a la desfeta electoral imparable d’un PSC que ja no sap cap a on ha de mirar per sobreviure sense desobeir les consignes que li arriben des de Madrid.

d) Moment polític estatal: Existeix un ferm consens entre el PP i el PSOE al respecte de Catalunya, una entesa que passa per no reconèixer la capacitat dels catalans per decidir democràticament el nostre futur, per perpetuar el nostre paper de colònia econòmica i per que electoralment estem desapareixent dels equilibris que determinen qui acaba ocupant la Moncloa. Això redueix el pes polític de Catalunya a nivell estatal però pot augmentar el valor dels diputats de CiU al Congrés, però la realitat a la que cal fer front és que falta molt per que tornin a celebrar-se eleccions estatals i que el panorama imperant és el que imposa un PP crescut i amb majoria absoluta que no té oposició real en un PSOE que està aplicant l’estratègia de l’estruç per intentar que la gent s’oblidi de José Luís Rodríguez Zapatero i la seva nefasta gestió. El calendari polític català importa més aviat poca cosa a Madrid i el rebuig a les necessitats catalanes és unànime i monolític.

El cert és que qui té la pilota a la seva teulada és CiU i el Govern de la Generalitat de Catalunya. La té per que ostenta el poder i per que els ciutadans així ho han volgut. Aquest Onze de Setembre, el govern rebrà un missatge molt clar de la ciutadania per que faci un pas endavant i ens tregui de l’atzucac. La insatisfacció dels catalans amb el sistema de les autonomies no para de créixer i és per això mateix que la manifestació serà massiva, però la conducció de la voluntat política dels catalans que farà el principal partit del país tindrà molt a veure amb els calendaris electorals i amb els interessos econòmics dels grans grups que li donen suport.

De moment, la sortida endavant inventada per CiU ha estat el polisèmic i asignificant Pacte Fiscal amb el que es vol generar un escenari de negociació absurd però que podria dilatar-se ad eternum per acabar no portant-nos enlloc. Al contrari que el darrer cop que la classe política catalana va decidir anar a pidolar clemència a Madrid, aquest cop hi ha un calendari prefixat que va més enllà de la capacitat d’aguantar pallassades dels catalans, els diners s’acaben i el Govern dels Millors ha d’anar esquarterant la institució mentre fa veure que negocia amb un Mariano Rajoy que es deu estar fent un tip de riure ara mateix.

Existeixen indicis clars de que el proper Onze de Setembre, d’aquí a una setmana justa, la ciutat de Barcelona viurà la manifestació més gran de la seva història. Es destrossaran tots els rècords establerts en mobilitzacions anteriors i viurem un nou clímax nacional semblant al que es va generar durant i immediatament després de manifestacions tan multitudinàries com les del 18 de febrer de 2006 o la del 10 juliol de 2010.

Els catalans ens tornarem a mobilitzar de manera massiva per reclamar els nostres drets i ho farem amb el dens rerefons de la crisi econòmica. L’opció independentista ha acumulat forces i en farà una gran demostració pública. El proper dimarts quedaran inundades de gent algunes de les principals artèries vials de la capital, amb un col·lapse que s’estendrà des de la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal fins al Parc de la Ciutadella, quedant bloquejats de pas una gran part dels carrers annexes al recorregut de la marxa. Els mitjans de comunicació, per variar, faran esforços per relativitzar l’èxit de l’Assemblea Nacional de Catalunya, però poca cosa hi podran fer al respecte, ja sabem que serà un èxit de convocatòria i que el lema és prou clar. En definitiva, la manifestació més massiva de la història de Catalunya serà una manifestació independentista i això no és poca cosa, no ho neguem.

De ben segur que es tractarà d’una jornada emocionant i que les bones sensacions es prolongaran durant dies, però com que ja en portem unes quantes grans manifestacions al balanç comptable, malgrat que aquesta estigui més o menys predestinada a ser especial, valdria la pena fer una mica de repàs d’anteriors experiències per fer-nos a la idea del que podria passar després i de quina significació podria tenir a nivell efectiu la diada del 2012:

a) 18 de febrer de 2006: Amb la reforma de l’Estatut de Catalunya de rerefons, la Plataforma pel Dret a Decidir va convocar una manifestació que es portaria a terme sota un lema clarament sobiranista i que va aconseguir un enorme volum de ciutadans. Molt possiblement es va tractar de la manifestació més important des dels convulsos anys de la transició cap a no se sap on que va tenir lloc a mitjans de la dècada de 1970. Els partits autonomistes van voler convertir-la en un clam del poble de Catalunya a favor de la reforma estatutària votada pel Parlament de Catalunya i en certa manera la jugada els hi va sortir prou bé. Els partits independentistes van aconseguir per la seva banda quedar descol·locats i no van saber estar a l’alçada de les circumstàncies un cop CiU va pactar el redactat definitiu amb el govern del PSOE. Un redactat que desdibuixava els avenços del document i que ens abocava de nou a l’autonomisme. El 18 de juny d’aquell mateix any es consumava la desfeta i els catalans votaven a favor d’un document que no consolidava cap avenç sòlid en l’autogovern del país. La gran manifestació del 18 de febrer de 2006 marca l’inici del declivi electoral d’un independentisme que no és prou madur com per estar a l’alçada de les circumstàncies i que intentaria sumar-se a la desesperada a un relat oficial on no hi pintava res.

b) 10 de juliol de 2010: Manifestació reactiva en contra de la sentència del Tribunal Constitucional que invalidava bona part del redactat pactat entre CiU i el PSOE. Malgrat tot, aquest redactat havia estat votat pel poble de Catalunya i l’independentisme es va bolcar de nou en una convocatòria que tenia com a eix central defensar la capacitat dels catalans per pactar amb l’Estat espanyol. A la manifestació es van sumar tots els partits de l’arc parlamentari català a excepció del PP i de Ciutadans. Es van tornar a batre rècords i la convocatòria va ser sens dubtes la més massiva que mai s’havia celebrat a la ciutat de Barcelona. El to independentista havia pujat encara més i no podia desdibuixar-se de cap de les maneres. Ara bé, a l’endemà el PSC ja va desmarcar-se públicament tot avalant la sentència i d’aquesta manera va enterrar-se electoralment per molt de temps. El dia 28 de novembre d’aquell mateix any es celebrarien unes eleccions a les que CiU concorria capitalitzant el descontent general i fent campanya obertament per la consecució del Concert Econòmic amb l’Estat espanyol. Finalment, la federació regionalista aconseguiria el 38,43% dels vots tot augmentant la seva representació en 14 diputats i recuperant la presidència de la Generalitat de Catalunya. La manifestació del 10 de juliol de 2010 passarà a la història com el funeral públic i massiu del tripartit.

El que vindria després ja ho sabem per que és ben recent. De la reclamació del Concert Econòmic se’n oblidarien a l’endemà de les eleccions i temps després CiU pariria l’abominació del Pacte Fiscal, concepte deliberadament buit de significat amb el que el govern pretén que Catalunya es presenti davant d’un govern estatal amb el PP amb majoria absoluta i ànims totalment centralitzadors.

Per altra banda, qui ha aprovat els pressupostos de la Generalitat de Catalunya durant el mandat ha estat el propi PP qui ha facilitat que CiU pugui retallar prestacions sanitàries tot fomentant el creixement de les mútues privades dels amics que tenen en comú. Ha estat també el PP qui ha fet possible que CiU hagi introduït la precarietat al sistema educatiu públic. En definitiva, que des de l’octubre de l’any passat fins ara han estat les dretes les que han governat el país amb puny de ferro contra les classes populars del país i que ara que ja es evident la fallida econòmica de la Generalitat a causa de l’espoli fiscal, aquestes dretes han d’interrompre momentàniament la seva relació per tornar a representar la comèdia de sempre.

Una gran mobilització no és cap garantira de res per si mateixa. Tant la del 18 de febrer de 2006 com la del 10 de juliol de 2010 han estat manifestacions històriques que han ensenyat a molts catalans què és mobilitzar-se per defensar els interessos del poble de Catalunya, però a l’hora de la veritat han estat capitalitzades pel regionalisme i els seus mitjans de reproducció ideològica. No és tracta de ser pessimistes o de vorejar el catastrofisme, finalment el balanç de les mobilitzacions ha estat sempre positiu però el rendiment electoral de les mateixes sempre ha acabat dispersant els anhels de llibertat dels participants. Per tant, cal estar alerta i que l’independentisme no es deixi robar aquesta nova victòria que de ben segur s’obtindrà amb la manifestació d’enguany.  

Fa força temps un molt bon amic va recomanar-me que no escrivís en primera persona i des d’aquell moment he procurat seguir estrictament el seu consell. Avui faré una excepció per que trobo necessari explicar des d’una perspectiva pròpia alguns dels esdeveniments que vaig viure i veure ahir durant la celebració de la Vaga General que va aconseguir demostrar que, malgrat els esforços de la dreta i els mitjans de comunicació, els treballadors seguim tenint dignitat i alguna cosa a dir amb el que passi o deixi de passar amb el nostre futur. Si ens hi posem ho aconseguirem, no en tinc cap dubte.

L’excés de missatges que rebem avui dia ens permet fer-nos a la idea del ventall d’opinions que ens envolta i ahir l’independentisme va oferir versions diferenciades de la mobilització obrera. Sota el meu punt de vista personal, la majoria de les veus que es van alçar van enfocar la qüestió de manera encertada, d’altres es van equivocar caient en els paranys clàssics que se’ns paren en dies com el d’ahir i alguns missatges, una minoria, els considero simplement tòxics en quant al seu fons i les seves formes.

Com a individu que milita a l’esquerra independentista des de que té us de raó política, he de dir que vaig sentir vergonya d’una part del sobiranisme que considero que ha de fer el seu camí tan lluny del meu com sigui possible. Els comentaris provenien de personatges amb els que comparteixo tan poca cosa que fins i tot em sorprèn que en alguns casos, la minoria de la minoria, hi pugui compartir carnet, que no militància política, dos conceptes molt diferents sota el meu punt de vista.

El cert és que a la majoria de pobles de la meva comarca només hi he estat de nit i encara hem sorprenc quan hi torno a anar de dia. No sé quants cartells hauré enganxat a les seves parets, no sabria dir quants murals he pintat durant els darrers 10 anys, soc incapaç de calcular a quants actes polítics he assistit des d’Alacant fins al Berguedà, tampoc sabria dir quants cops he pintat la paraula independència a un mur i des de molt jove he dedicat milers d’hores a treballar per convèncer a la gent d’aquest país de que el millor futur per nosaltres és aquell que ens permetrà desenvolupar-nos amb llibertat i sent nosaltres mateixos, un poble que s’auto-reconeix i ha de ser reconegut en peu d’igualtat per la resta de pobles del món pel simple motiu de que en tenim tot el dret. No vull competir amb ningú, durant tots aquests anys he vist com centenars de persones seguien aquest mateix camí i estic profundament orgullós d’haver-lo compartit amb ells malgrat les naturals desavinences que han d’existir al si d’un projecte col·lectiu format per individus

Com tants altres catalans, molt més dels que ens pensem, tinc un altra pàtria. La de tots aquells que són víctimes de l’abús i la injustícia, vinguin d’on vinguin i siguin on siguin. M’identifico i ho seguiré fent amb tots els que lluiten per un futur més just. En uns temps tan complicats com els que ens ha tocat viure, sento admiració per aquells que ahir van entregar el seu sou per protestar en contra de les agressions que estem patint. M’emociona al mateix nivell que ho faci un treballador de la Derbi de Martorelles, un de la Ford de València, un de la Volkswagen de Iruña o un dels serveis de neteja de Madrid. Estic amb tots els que durant un moment o altre de la història s’han aixecat per reclamar dignitat i millorar el seu present i garantir el futur de les generacions que estan per venir, ja sigui al meu país o a qualsevol altre, en el meu idioma o en qualsevol altre, tant se val per que el capital no té fronteres i la solidaritat tampoc les ha de tenir.

Vull la independència dels Països Catalans per que ens projectem al món com un referent a seguir per la resta de nacions. No vull una bandera més a la ONU per que hi anem a escalfar la cadira i siguem incapaços d’aportar res. Em faria feliç que el nostre país fos un model en quant a benestar i justícia social, un referent en el qual la resta de països del món es pugui emmirallar i que siguem capaços de demostrar que les coses es poden fer molt millor. Un estat solidari amb la resta i orgullós de garantir el dret al treball, el dret a l’educació pública, un país que tingui cura dels seus pensionistes i que vetlli rabiosament pel dret a una sanitat universal. Un país que puguem compartir tots els catalans amb independència del nostre origen i que tingui com a màxim interès la dignitat de les persones que l’habitin. Aquest és el país que vull pels meus fills i per tots els qui el vulguin compartir amb ells.

Ahir vaig penjar l’estelada al balcó de casa i em vaig mobilitzar a Cerdanyola del Vallès i Barcelona a la vegada que ho feien centenars de milers de treballadors a Madrid, Bilbao, A Coruña i moltes altres ciutats de l’estat espanyol. Ho vaig fer per que vull un futur millor per tothom, de la mateixa manera que ho vaig fer durant la darrera vaga general i com ho faré durant les properes, com ho vaig fer en contra de la Guerra de Iraq, de la mateixa manera ho vaig fer en contra del Banc Mundial i com ho faré quan pugui aportar alguna cosa per que els desvalguts de la història tinguin un futur millor. No us podeu imaginar com de content n’estic d’haver-ho fet i quines ganes tinc de tornar-ho a fer quan sigui necessari.

La Catalunya que va inundar Barcelona ahir és la mateixa que ho va fer el 10 de juliol de 2010 per demostrar el seu rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que va deixar l’Estatut de Catalunya pitjor que el que ja teníem abans. Crec que podria fer un llistat de centenars de persones que al mateix lloc i en dates diferents vam reclamar justícia pel nostre país, o el que és el mateix, justícia per la nostra gent. És més, hem d’aspirar a que si la translació no funciona mecànicament a hores d’ara, ho faci a la perfecció en un futur proper.

Continc molts pensaments al respecte de la jornada d’ahir. Suposo que durant els propers dies, si tinc temps per fer-ho, els deixaré anar, però he prioritzat deixar clar que no entenc la meva militància a l’independentisme sense aparellar-la amb la lluita per la construcció d’un país just que es fa des dels municipis i amb la màxima sensibilitat pels que pateixen les injustícies d’un sistema que està fet a mida dels que ostenten el poder econòmic. Per això mateix he sentit una profunda vergonya quan he vist que hi ha membres de l’independentisme i del sobiranisme català, especialment a les files de CiU, que sense cap complex van mostrar ahir un tarannà obertament antisocial mitjançant les xarxes socials. Ni son dels meus ni jo soc dels seus i comparteixo molt menys amb ells que amb qualsevol militant de l’esquerra, ja sigui espanyol, francès o nigerià.

El darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO de la Generalitat de Catalunya ha vingut a vomitar sobre tots nosaltres una quantitat ingent de dades. Qui les vulgui analitzar amb detall i tingui el temps necessari, se’n pot fer un tip. Segons la fitxa tècnica, el treball de camp es va realitzar entre els dies 2 i 17 de juny de 2011 amb una mostra de 2.500 telefonades i l’encàrrec ha estat realitzat per l’empresa GESOP. El que ha estat notícia, no tant com caldria, és que del total d’entrevistats, un 42,9% de la mostra ponderada ha afirmat que votaria en sentit afirmatiu en un hipotètic referèndum d’independència, un 28,2% hi votaria en contra, un 23,3% s’abstindria, un 1,3% rebutja contestar o respon quelcom diferent a les anteriors opcions i un 4,4% es trobaria indecís.

Aquestes dades, que no deixen d’indicar res més que una tendència però que ens mostren fins a quin punt ha quedat normalitzat a Catalunya el debat independentista, ens portarien una participació hipotètica del 71,1%. Seguint amb aquest exercici de ciència-ficció política, sobre el total de la participació ( 1.071 intencions de vot afirmatiu i 705 intencions de vot negatiu ), estaríem parlant de que el 60,30% dels votants ho farien en sentit positiu i que un 30,70% ho faria en sentit negatiu. Montenegro va independitzar-se de Sèrbia al 2.006 amb una participació del 86,5%, un 55,5% de vots afirmatius i un 45,5% de vots negatius. Sens dubtes i admetent que sobre tot plegat hi hauria molt a parlar, la valoració dels resultats absoluts del darrer baròmetre del CEO són molt, però que molt rellevants.

Si consideréssim que l’àrea metropolitana de Barcelona es composa de 5 comarques (Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental ), ens trobaríem amb una mitjana del 40,04% de vots favorables, un 31,68% de vots negatius, una abstenció del 21,78%, un 1,72% de mitjana d’enquestats que no respondrien a cap de les opcions anteriors i un 4,72% que no tindrien clara la resposta. Aquestes dades responen a una mitjana dels percentatges, però veiem sobre les comarques concretes quin és el resultat que ens oferirien les dades del baròmetre.

Baix Llobregat: sobre una mostra de 273 enquestats. El 31,9% responen que votarien en sentit afirmatiu, el 41,3% responen que votarien en sentit negatiu, el 22,5% manifesta que s’abstindria, el 0,7% de les respostes no encaixa amb cap de les opcions anteriors i el 3,6% es declara indecís. O el que és el mateix, seguint amb l’exercici d’aplicar de forma bàsica les respostes concretes a un hipotètic procés electoral, amb un 73,2% de participació, el 43,5% dels electors votarien a favor de la independència de Catalunya i un 56,5% hi votaria en contra. Subratllar que és la única comarca de l’àrea metropolitana que, segons les dades del baròmetre, votaria majoritàriament en contra.

Barcelonès: partint d’una mostra de 762 enquestats. És important subratllar que aquesta circumscripció comprèn la molt diversa ciutat de Barcelona i poblacions tan metropolitanes com Badalona, Sant Adrià de Besós, Santa Coloma de Gramenet i L’Hospitalet de Llobregat, a partir d’aquí que cadascú faci els seus números. El vot favorable recolliria un 36,6% del cos electoral, el vot negatiu aglutinaria un 30,1%, un 26,2% dels enquestats declara que s’hi abstindria, un 1,3% no respondria cap de les opcions anteriors i un 5,7% es manifestaria indecís. Sobre els percentatges en urna, amb una participació del 66,7%, un vot afirmatiu del 54,81% i un 45,19% de vot contrari.

Maresme: amb una mostra de 137 enquestats. El vot favorable representaria un total del 53,6% del cos electoral, el vot negatiu seria l’opció expressada per un 21,7% dels enquestats, un 17,4% dels mateixos afirmen que la seva opció seria l’abstenció, un 2,9% no s’identificaria amb cap de les opcions anteriors i un 4,3% manifesten indecisió respecte a la qüestió. Anant de cara a l’urna, aquestes dades ens portarien a una participació del 75,3%. Sobre el total de vots, un 70,87% dels maresmencs votarien a favor de la independència de Catalunya i un 29,13% ho farien en contra.

Vallès Occidental: sobre una mostra de 317 enquestats, un 37,5% dels mateixos han manifestat que votarien a favor de la independència de Catalunya, un 35,6% ha expressat que el seu vot seria negatiu, un 22,5% afirma que s’abstindria, el 0,6% no es sentirien representats amb cap de les anteriors opcions i un 3,8% es declara indecís. Seguint amb l’exercici de ficar a la urna als enquestats que han expressat una opció definida, sobre una participació global del 73,1%, el vot afirmatiu suposaria el 51,30% i el vot negatiu se’n aniria al 48,70%.

Vallès Oriental: a partir d’una mostra de 127 enquestats. El 40,6% dels mateixos afirma que votaria afirmativament, el 29,7% ho faria en sentit negatiu, el 20,3% afirma que s’abstindria, un 3,1% no es sentira representat per cap de les anteriors opcions i un 6,2% expressa indecisió al respecte d’aquest particular. A la hipotètica urna, sobre una participació total del 70,3%, el 57,30% dels votants donarien el seu vot a la opció independentista i un 42,70% hi votarien en contra.

Al quadre annex hi apareixen diverses dades que poden ser d’interès i que són extretes directament de la memòria de l’enquesta. El quadern de la memòria que fa referència als encreuaments concrets del total de preguntes amb el sentit de vot al referèndum d’independència està farcit de dades que tenen molt interès i malgrat el volum de la mostra, treballar sobre el doble de respostes seria molt més agradable i vàlid.

Evidentment, l’entrada en la fase de resolució al Principat de Catalunya generaria una sèrie de dinàmiques polítiques que portarien a incrementar la participació i el 23,3% de catalans que van declarar que s’abstindrien quedarien en un percentatge més minso. Sobre rectes finals hi ha moltes teories, però el que ha deixat clar aquesta enquesta és que alguna cosa està passant. La darrera dècada ha viscut un important increment de l’independentisme, ha vist com el debat sobre el dret d’autodeterminació es normalitzava i el moment actual és des de l’òptica nacional molt rellevant. Ara bé, els encreuaments sobre variables com les polítiques econòmiques o socials, les matrius de record/intenció de vot i en resum, la resta de dades que conté la memòria, ens diuen que l’independentisme no és monotemàtic i que una cosa és un referèndum d’autodeterminació i un altra de ben diferent, unes eleccions. El cos electoral és en el seu conjunt extremadament intel·ligent i qui cregui que pot representar aquesta majoria parlant exclusivament del procés nacional, comet una equivocació greu.