Posts Tagged ‘França’

Daniel Cohn-Bendit ha tingut sempre facilitat per arribar al gran públic. La seva posició com a portaveu dels estudiants parisencs durant les protestes de maig del 1968 li van forjar un nom entre les esquerres europees i ell no ha abandonat la “trinxera” política fins al moment.

El cert és que el seu darrer llibre va de més a menys, formulant plantejaments molt aprofitables en el camp ecologista i derrapant de manera lamentable en la seva exposició sobre la necessitat de reforçar el projecte europeu.

Anem a pams. Es tracta d’un assaig de lectura molt senzilla on sense recórrer a un llenguatge barroc, s’exposen qüestions centrals del debat polític actual. En certa manera, recorda a la “Carta a la Terra” de Mikhaïl Gorbatxov. Aportar idees per superar l’evident crisi política de la socialdemocràcia europea és una actitud meritòria i que cal reconèixer a aquest eurodiputat de nacionalitat indefinida. En el camp de l’esquerra, Cohn-Bendit no llueix per la seva lucidesa, però introdueix un vector relativament nou que amb el temps guanya rellevància i que pot ajudar a teixir molts discursos que han quedat definitivament desconnectats de la realitat. Efectivament, la crisi ecològica es troba estretament relacionada amb la crisi econòmica i ens afecta en una proporció molt similar.

Podria dir-se que la gran aportació que realitza aquest assaig és demostrar que, sota el prisma de l’ecologisme, les esquerres poden recuperar embranzida i tornar a plantar cara. Cal apuntar que la transició no és senzilla i ara per ara, es tracta només d’una hipòtesi, però molts indicadors fiables assenyalen que el moviment ecologista tindrà moltes coses a dir en un futur molt proper.

Més enllà d’això, Cohn-Bendit fa el ridícul exhibint un europeisme dogmàtic i antidemocràtic. El capítol on tracta de la construcció europea és un horror des del principi fins al final. És molt respectable que algú com ell, apàtrida fins als catorze anys i que porta vivint a tot luxe del Parlament Europeu des de 1994, mantingui que té dues o tres identitats i que finalment, afirmi que la seva autèntica identitat és l’europea, una identitat que en cas d’estar definida, podria ser la primera opció d’una minoria ridícula dels habitants del vell continent.

Cohn-Bendit aposta per Europa ignorant expressament que es tracta d’una eina que no disposa de legitimitat política, que fins al dia d’avui ha servit al poder econòmic i que es troba en mans dels estats. L’ideal europeu no és excusa per ignorar les nacions petites o els estats que conformen aquesta unió que va crear-se com a contra-poder als EEUU, un objectiu que a la majoria de gent normal que ens hem de preocupar per treballar i guanyar-nos la vida, potser al 99% de la població, no ens ha tret mai la son.

I és que en el fons, és un snob que parla de multi-culturalisme i respecte quan es tracta de parlar dels kurds que viuen a Francfort, però que ignora explícitament l’existència de nacions europees que aspiren a exercir el dret d’autodeterminació. Ha quedat ancorat en aquells tòpics que es van generar durant el conflicte dels Balcans i no ha sabut veure com Montenegro va esdevenir estat de manera neta i democràtica.

El seu xovinisme europeu és insuportable i és portat fins al ridícul en no poques ocasions. Com a euro-parlamentari alemany, se li veu el llautó quan, tractant-se d’un assaig tan general, ignora definir quin ha de ser el paper de la Unió Europea al món per tal de no parlar de la invasió d’Afganistan que va gaudir del suport del seu partit. Un buit temàtic evident per a algú que va tan de llest. El que més i el que menys ha de tapar-se alguna vergonya. Cohn-Bendit no és cap excepció i passa de puntetes sobre aquelles matèries que no li convenen.

El llibre va de més a menys. Malgrat que molts dels seus continguts són lúcids i aprofitables, el final és patètic i decebedor, amb exhibicions d’autoritarisme i dogmatisme que l’acrediten com a far continental de la gauche caviar més preocupant.

El diari Avui va publicar en la seva edició del diumenge 23 d’agost un article de Manuel Valls, alcalde d’Évry i candidat a encapçalar les llistes del PSF a les eleccions presidencials del 2012. Es tractava de la traducció d’un article ja publicat al Financial Times i que resumia amb quines idees postula el polític francès la seva candidatura a encapçalar un dels dos principals partits del panorama polític de l’hexàgon.

No es tracta de res més que d’una adaptació mecànica del programa de la Tercera Via d’Anthony Giddens a la realitat actual del PSF. Una proposta de clon que, amb els vents que bufen avui dia per Europa, com a mínim sembla poc adequada com a recepta per superar la deriva electoral del seu partit. És moment de persistir en aferrar-se a la bandera del liberalisme econòmic i seguir buidant de contingut l’esquerra europea?

Manuel Valls ho afirma aferrant-se punt per punt a Giddens abordant la qüestió amb cap indici d’originalitat, analitzant els canvis socials des d’una perspectiva purament sociològica i obertament determinista, veient el PSF tocat de mort ( afirmació subjectiva i tremendista ), diagnosticant les causes ( segons el seu propi punt de vista, és clar ) i apostant per un oportunisme que es situa fora de les fronteres de l’acció política de l’esquerra. Pitjor que la Ségolène Royal, que ja és dir. Però com a mínim té idees, cosa que, fins al moment, no podem afirmar de la pobre Martine Aubry. El temps comença a donar-li la raó a Laurent Fabius.

Cal preguntar-se fins a quin punt els canvis socials han influït en la davallada de la socialdemocràcia europea i fins a quin punt aquesta s’ha situat fora de joc oblidant pel camí els seus objectius i buidant-se progressivament de programa i objectius. Aquesta és una de les grans preguntes que cal realitzar abans de començar a dibuixar un programa que està arrossegant al Labour Party i al SPD al fons de l’abisme. Manuel Valls proposa que la socialdemocràcia francesa transiti per una via morta on altres projectes ja estan a punt de descarrilar.

Si existeix alguna possibilitat de que el proper govern alemany que es configurarà a partir del 27 de setembre sigui clarament d’esquerres, serà gràcies a l’ascens electoral que experimentarà Die Linke. Ho presagien els magnífics resultats als länders de Saxònia, Turíngia i el Sarre, on la feina de fons que fa anys que realitza aquesta formació està començant a consolidar-la com a única alternativa d’esquerres al CDU. Caldrà veure si els socialdemòcrates aconsegueixen sobreviure mantenint vot propi o capturant-lo als d’Àngela Merkel. Anava d’això la historieta de Giddens, no?