Posts Tagged ‘Euskal Herria’

Amb normalitat i sense escarafalls. Així ha sortit del saló de plens de Donosti el quadre de Joan Carles I que per imperatiu legal presidia aquesta estança. Ni l’han llençat per la finestra ni l’han cremat públicament. Simplement ha desaparegut per, en paraules de la primera autoritat municipal, “no ser representatiu de la ciutat”.

La societat avança molt més ràpid que les lleis i la gent que pren el compromís de treballar des de les institucions públiques ha de ser fidel a la voluntat popular que representa. Es podria convocar una consulta popular, però a la vista dels resultats electorals de les darreres eleccions municipals, ha quedat força clar que ni la monarquia espanyola ni els seus símbols representen als ciutadans de Donosti i el deure de l’alcalde és fer emergir aquesta realitat. En primera instància, Juan Karlos Izagirre és culpable de representar els seus electors i d’interpretar que una majoria dels habitants de la ciutat que representa no combreguen amb la dinastia borbònica i el que representa aquesta.

En ple segle XXI no existeix cap base teòrica que justifiqui la monarquia hereditària o cap invent que se li pugui assemblar remotament. Enviem tropes a imposar la democràcia a societats que no estan preparades per desenvolupar-la però volem tancar els ulls davant el que és una evidència, davant el fet que la societat ja ha anat quatre passes més enllà i comença a treballar per aprofundir en una millor cultura participativa i democràtica. Si a aquest raonament de base li sumem que la identitat nacional de la majoria de ciutadans de l’esmentada ciutat no encaixa amb el que representen aquests figures tan tronades, no es pot fer més que aplaudir el gest que ha fet Juan Karlos Izagirre. La resta de la campanya li estan fent els mitjans de comunicació estatals i la pot culminar el poder públic espanyol que decideixi imposar als ciutadans de Donosti la contemplació de l’esmentat quadre o d’un que se li assembli. Es lluiran, garantit!

No és nou que una corporació municipal decideixi no aplicar la legislació estatal en clau de símbols institucionals. Passa a moltes viles del País Basc però també passa tot sovint a centenars de pobles dels Països Catalans que han optat per treure la bandera espanyola del seu balcó interpretant que no representa a la majoria dels veïns. El que està passant durant aquests dies a la capital administrativa de Gipuzkoa està obtenint tanta repercussió pel simple motiu que es tracta de la primera capital de província que decideix prendre una mesura d’aquest tipus, però el cert és que ve a normalitzar el que porta anys i panys passant a centenars de municipis que, sense complexos ni recances, han guardat el quadre del borbó a un armari amb clau i han enviat la bandera espanyola a la bugaderia per secula seculorum.

El que ara s’haurien de plantejar els doberman que defensen la integritat de l’estat és la total improductivitat d’imposar a la ciutadania uns símbols que no li són naturals. Si aquests símbols van aparellats a una forma d’exercir el poder anacrònica i antidemocràtica, és ben evident que estan errant el tret o bé, que no el disparen en la direcció que ens volen fer creure. Remouen el nord amb l’esperança de recollir els fruits al centre i en base a aquesta estratègia no cohesionen, al contrari, alimenten les dinàmiques centrífugues. Que s’ho vagin plantejant una estona.

El suport rebut a tot el País Basc per Bildu és incontestable des de la repressió policial i si, a canvi d’un grapat de vots, el PSOE de Rubalcaba respon amb la força, entrarà a un jardí del que no saben com sortiran. Una lectura ràpida dels resultats electorals del PSPV i del PSN és molt il·lustrativa al respecte de fins a quin punt l’unionisme socialdemòcrata basc ha fracassat democràticament malgrat que retingui encara i de forma molt poc democràtica la lehendakaritza.

La caverna mediàtica dispara a tort i dret, obviant que qui ha portat Bildu a les institucions, amb un pes molt destacat, han estat els ciutadans bascos. Afloren de nou els pitjors complexes d’un nacionalisme espanyol en franca fallida ideològica i que cada cop és més incapaç de seduir als ciutadans. Adonar-se d’aquest fet és tan simple com sintonitzar qualsevol emissora de ràdio de dreta estatal i copsar que fa anys que els tertulians es troben immersos en una catarsi ininterrompuda. Si els bascos han optat per donar aquest grau de suport a Bildu ha estat per blindar el procés de pau i per mostrar les seves conviccions sobiranistes. Contra la força d’un poble, agradi o no agradi, no hi ha gaire cosa a fer.

És evident que la formació que representa Juan Karlos Izagirre no combrega amb els consensos simbòlics que cohesionen als partits sucursalistes que operen al País Basc. Tampoc comparteix model social i de desenvolupament amb el PNB. La seva presència a les institucions té moltes utilitats però n’hi ha una de molt bàsica que s’està executant des del primer moment a Donostia. La presència de forces rupturistes a les institucions es justifica en primer lloc per la capacitat que tenen aquestes de cara a evidenciar els conflictes de base i fer aflorar les contradiccions del sistema. En aquest sentit, a algú se li acudeix una mesura més adequada que enviar el quadre de Juan Carlos I al magatzem on s’acumulen les rampoines de règims passats?

Anuncis

El recent pacte de govern a Euskadi, o per la governabilitat segons es miri, genera una allau de preguntes a les que cal anar cercant resposta tant bé com es pugui. Es pot, per exemple, deixar volar la imaginació i aterrar a una hipotètica Catalunya de finals del 2010 on, sempre suposadament, PSC i PP sumessin suficients diputats al Parlament de Catalunya com per formar govern plegats. Ho farien?

Més enllà de la imatge que oferiria el PSC pactant amb el PP, caldria considerar la possibilitat que aquesta fos la única combinació que permetés als primers seguir a la Generalitat. En tal cas, és molt probable que pactessin sense cap mena d’escrúpols. Resistiria la immersió lingüística aquest pacte?

Segur que no. A Euskadi ha estat moneda de canvi a la primera i no hi ha massa elements que facin pensar que els socialistes catalans tindrien amb el català més reserves que les que han tingut amb l’euskera. El discurs sobre llengües del PP passa fonamentalment per catalogar qualsevol llengua que no sigui el castellà com a imposició. Vers el català, els socialistes no han mantingut per norma general una política gaire sensible i ha calgut la presència d’Esquerra a la Generalitat per garantir que les successives lleis espanyoles no hagin aconseguit erosionar la llengua. Amb una aritmètica diferent, el PSC relegaria el català a la categoria oficial d’idioma opcional de la mateixa manera que té planificat fer-ho a Euskadi.

Més enllà dels detalls més cutres d’aquesta història, com per exemple que Javier Lòpez no coneixi la llengua del país que presidirà, el Lizarra – Garazi de l’espanyolisme, pacte del front constitucionalista contra la voluntat de la majoria dels ciutadans del País Basc, demostra que l’autèntic programa polític del PSOE consisteix encara avui en la creació d’un estat homogeni on tingui el monopoli electoral de les esquerres i l’alternança del poder sobre l’aparell de l’estat. Un projecte uniformitzador al·lèrgic a qualsevol expressió nacional dins les fronteres de l’estat que no sigui l’espanyola. Només d’aquesta manera pot explicar-se el pacte entre ambdues forces polítiques, la renúncia del PSN a governar Navarra amb el basquisme amb la conseqüent entrega del govern foral a UPN, els canvis de cromos a la Diputació Foral d’Àlava o les infàmies que el propi PSE ha estat fent córrer respecte a la policia autònoma basca.

Mentre Montilla no sumi amb el PP, el malalt estarà mitjanament controlat i un dels riscos que no es correran serà el de la marginació del català al sistema educatiu o als mitjans de comunicació públics de Catalunya. Però cal no perdre de vista que el Doctor Jekyll sempre pot convertir-se en Mister Hyde, com a la famosa novel·la de R.L. Stevenson, després d’unes eleccions i que tots els esquemes que ha estat vàlids durant els governs tripartits poden anar-se’n en orris i adéu enfocament nacional a les polítiques catalanes. Programa uniformitzador i a qui no li agradi, que s’aguanti.

Fa molts anys que la Catalunya de color de rosa va deixar d’existir i cal ser conscients de quin és el joc de l’espanyolisme, que a partir del control de les diverses administracions és capaç d’un reforçament estructural que el segueixi consolidant com la màquina de gestionar que és i en cas de ser possible, no dubtara en fer un gir copernicà a la seva imatge moderada i començarà a actuar com el que és, un partit de vocació estatal i que tal com va avisar Montilla abans de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, està en contra del dret d’autodeterminació.

Batasunologia

Posted: 4 Març 2009 in Política
Etiquetes:

Les grans conseqüències de les darreres eleccions autonòmiques al País Basc s’aniran veient durant les properes setmanes. Més enllà de les irregularitats del procés, de les maniobres que s’estan executant i de les repercussions previsibles sobre el panorama polític català, hi ha una sèrie d’aspectes estructurals sobre els que val la pena reflexionar.

Des del moment en que, mitjançant antològiques instruccions i sentències, el jutge Baltasar Garzón va donar el tret de sortida a la doctrina “tot és ETA” , va començar a aflorar una productiva escola de batasunòlegs que ha fet córrer rius de tinta especulant i teoritzant sobre l’esquerra abertzale.

Malgrat es pugui discrepar de les conclusions polítiques del la vedette estrella de l’Audiència Nacional, la lectura de les seves diligències i la pressuposició de que no és ruc són factors determinants per assenyalar que el seu coneixement sobre l’estructura i la naturalesa política de l’esquerra independentista basca és molt gran. Això és quelcom que ningú li nega.

El còctel resultant de la doctrina Garzón, la decantació política i les poques ganes de treballar de molts periodistes, és una barreja d’ignorància, mala fe i incompetència aguda. Mirant-s’ho des del prisma d’un cert humor negre, s’acaben produint circumstàncies d’una certa hilaritat.

Començant per la banda de la mala fe, diumenge a la nit era pràcticament impossible accedir a les dades de vot nul a nivell municipal. Els mitjans estatals donen bombo a qualsevol dada i passen per al que un 8,8% dels votants ha manifestat clarament que cap de les opcions presentades els representa, arribant a ser el nul majoritari tretze municipis i segona força a molts altres. Un nul que ha triplicat a Ezker Batua o a Eusko Alkartasuna, ha quintuplicat a UpyD i ha duplicat a Aralar, que entre d’altres coses és quarta força política legal a la cambra basca.

Els batasunòlegs van iniciar la campanya pletòrics al divulgar una suposada campanya abertzale per l’abstenció. L’Ajuntament de Donostia va treure dels magatzems municipals els plafons per enganxar cartells electorals on encara es podien veure la propaganda de les darreres estatals on, efectivament, l’esquerra independentista demanava l’abstenció, amb tanta mala sort que algun “expert” que passava per allà va acabar publicant que els sectors de Batasuna no es posaven d’acord i altres teories curioses.

Hi ha qui de manera interessada introdueix als seus càlculs el vot nul enregistrat i el compara mecànicament amb resultats pretèrits de l’esquerra independentista basca. Es tractaria d’un model mixt entre el desconeixement i el sectarisme seria el cas del Público, diari d’òrbita socialista que titula una crònica amb “Batasuna lucha por sobrevivir” i la signa un tal Guillermo Malaina, que a tenor del contingut podria ser perfectament el pseudònim d’un becari tailandès acabat d’aterrar a Bilbao.

S’han publicat dades que no poden ignorar-se, l’esquerra abertzale ha recollit 101.000 vots i va mobilitzar 50.000 signatures per poder presentar la seva candidatura. En conclusió, el nombre de persones que van anar al notari a signar per D3M és més del doble de votant d’UPyD. De fet són més que votants té Ezker Batua o Eusko Alkartasuna. Tanmateix i seguint pensant en aquestes dades, la meitat dels votants de l’esquerra independentista basca van signar a cal notari per presentar la candidatura. Qualsevol pot veure que malgrat la persecució, els empresonaments i la llei de partits, l’esquerra abertzale disposa d’un espai polític totalment organitzat que en condicions d’igualtat representaria com a mínim la tercera força política de la comunitat autònoma basca ( qui sap si primera a nivell de Guipúscoa ) amb una superioritat clara per sobre de la quarta, que seria ni més ni menys que el PP.

Tot el rotllo del codi deontològic i la ètica professional, és vox populi que tothom ho ignora conscientment, però s’espera dels periodistes un cert coneixement sobre allò del que escriuen. És constatable que les informacions al respecte del conflicte basc supuren sectarisme i desconeixement de causa, dos qualitats que barrejades provoquen indigestió. El més esportiu seria que elaborin les teories macabres que vulguin però a partir d’una certa connexió amb la realitat. El que molts fan actualment és tirar de creativitat, quan no entenen el que passa expliquen una història fantàstica.