Posts Tagged ‘Europa’

La decadència de la socialdemocràcia europea és un procés que es pot analitzar referint-se als resultats electorals dels partits polítics que la representen. Queda fora de tota qüestió, més després de la recent caiguda del PSOE a l’Estat espanyol i del també recent cop d’Estat financer contra el PASOK, que els partits d’esquerra moderada es troben en un greu estat d’indefensió arreu del continent europeu.

El moviment socialdemòcrata va nàixer a Europa i agonitza sense pràcticament superar les seves fronteres. Té molt poca cosa a veure amb el Partit Demòcrata dels EUA i està mancat de formes anàlogues a tot el continent americà, tampoc hi trobarem referents vàlids al continent africà o als països asiàtics. En definitiva, dista de ser un moviment global i ha lluït per la seva manca de convicció i ambició de cara a estendre les seves virtuts pel món. Hi ha qui diu que va ser un invent útil per tenir calmades les classes populars europees durant el creixement del camp socialista i quan aquest va ser capaç de sostenir-se en peu d’igualtat enfront del bloc capitalista. Amb totes les seves conquestes històriques i sense oblidar el paper que aquests partits han complert durant diversos períodes de la història recent, la seva deriva de les darreres dues dècades ens podria portar a pensar que la seva principal justificació resultava sublimada en la existència del Mur de Berlín i en la necessitat de que la ideologia de l’altre cantó d’aquesta construcció no impregnés als que estaven de l’altra banda. És una hipòtesi a la que no li falten adeptes.

En tot cas, aquesta obra d’en Toni Cruanyes es presenta en un format allunyat de l’estudi acadèmic i composat en essència per fragments que ajuden a entendre el paisatge on s’esdevé la tragèdia d’aquest moviment polític que a hores d’ara s’esmuny entre els dits dels seus intel·lectuals orgànics i dels seus representants institucionals. La lectura de les seves pàgines contribueix a l’esquematització d’un procés que afecta diversos camps d’estudi i que parteix de la inconsistència ideològica, passa per la incapacitat pràctica dels seus líders i desemboca en naufragis electorals com el que el PSOE ha patit el passat 20 de novembre a les eleccions generals.

En el cas espanyol, aquesta “autòpsia” ha estat la “crònica d’una mort anunciada” què, malgrat els gestos teatrals d’Alfredo Pèrez Rubalcaba i els seus, era evident per tothom tan bon punt la Moncloa va fer-nos evident que davant els interessos de les classes treballadores, sempre hi tindrien prioritat els interessos de les patronals i del capital especulatiu. No ens en podem oblidar, la socialdemocràcia fracassa per que renuncia a interpretar la realitat seguint un relat coherent i en conseqüència, acaba abandonant a la seva sort als ciutadans als que hauria de representar. Molts dels seus membres, que li preguntin per exemple a Joaquín Almunia o a Javier Solana, s’han garantit un present opulent i un futur brillant com a conferenciants a sou de les més diverses fundacions liberals, però el preu pagat ha estat el replegament moral i electoral de tota una constel·lació de partits poblats de bones intencions però podrits per una plaga de líders que no mereixien representar els anhels de les classes treballadores que els havien donat suport durant dècades amb l’esperança de que un futur més just fos possible.

En Toni Cruanyes va ser corresponsal de TV3 a Londres i a hores d’ara compleix amb aquesta responsabilitat a Paris. Del gruix del seu llibre destaca amb llum pròpia el seu relat al respecte de les crisis internes del Labour Party i com és evident, d’entre els esdeveniments que s’hi recullen, destaquen les conseqüències de l’enfrontament entre Tony Blair i Gordon Brown. Pels seguidors de la política catalana, aquesta pugna presenta similituds molt importants amb alguns episodis que han fet córrer rius de tinta al nostres país. Es podria entreveure la pugna entre Maragall i Montilla, però limitar-nos a veure només aquesta lluita de poder seria limitar-nos molt.

Es tracta d’un llibre molt bo de llegir i que aconsegueix condensar moltes de les claus que expliquen el retrocés electoral de maquinàries imponents com les dels partits ja citats o per exemple, la del SPD, partit ja sentenciat a recular després de les retallades antisocials de Gerhard Schroeder i que van portar a Oskar Lafontaine a encapçalar una de les grans esperances de l’esquerra europea, la creixent i ambiciosa Die Linke.

Esperar veure “brots verds” al camp de la socialdemocràcia europea potser és massa. Darrerament s’han produït efectes que podrien assimilar-se a això mateix, però la prioritat de les esquerres no hauria de ser tornar a refregir el mateix de sempre per esperar que quan el plat neoliberal faci suficient pudor, les classes populars es tornin a llençar a l’abisme de donar suport a unes formacions que han renunciat a plantejar un futur diferent. A les esquerres europees els hi cal moviment i recuperat l’esperit de combat que van perdre trepitjant unes moquetes que han perdut i que a hores d’ara es ploren sense consol possible d’una banda a l’altra del continent.

Què vindrà és una incògnita encara, però haurà de ser quelcom diferent al que ens han acostumat.

Anuncis

A risc d’opinar sense saber que en pensa de tot plegat Pilar Rahola, els aldarulls que durant els darrers dies s’estan vivint al Regne Unit tenen una significació especial que va més enllà de l’espectacularitat de les flames o els discursos barats al voltant de la violència. Hauríem d’adquirir el sa costum de tractar-nos entre nosaltres com adults i escandalitzar-nos de manera proporcionada davant la fam a Somàlia o tantes altres calamitats que el capitalisme engendra a diari.

El millor precedent del que es va començar per batejar com London Riots i que per la dimensió geogràfica de la qüestió s’està imposant com United Kingdom Riots, seria la revolta de les banlieues franceses. Un fenomen que entre octubre i novembre de 2005 va saltar a les primeres pàgines de la premsa mundial arran de la crema sistemàtica d’automòbils i edificis públics a la gran majoria de departaments de l’hexàgon francès. L’epicentre d’aquesta protesta va ser el cinturó urbà de París, però els aldarulls es van estendre ràpidament per tot el país i constitueixen un dels fets més rellevants de la història contemporània francesa.

Sis anys després dels esmentats fets s’inicia un moviment similar a l’altra banda del Canal de la Mànega. La mecànica, de moment i fins que no es digui el contrari, està guardant moltes similituds. En el cas francès, la revolta va iniciar-se arran de la mort de dos adolescents de Clichy-sous-Bois mentre eren perseguits per la policia el dia 27 d’octubre de 2005. La guspira que ha encès les flames de la protesta al Regne Unit ha estat la mort de Mark Duggan, jove de 29 anys que va ser abatut per bales de les forces de policia de Londres al popular barri de Tottenham.

El pobre David Cameron ha hagut de tornar precipitadament de les seves vacances a la Toscana i està molt enfadat, però també raonablement morenet. Alguns opinen que no n’hi ha per tant. En tot cas, no està disposat a fer front a les arrels del problema i la seva estratègia és la de llençar pilotes fora del camp a l’espera de que la situació es calmi.

Les seves declaracions d’avui han estat molt semblants a les que va emetre en el seu moment Nicolas Sarkozy, que per aquelles dates de finals del 2005 ostentava la màxima responsabilitat al Ministeri d’Interior francès. Unes declaracions que van ser un error i sobre les que David Cameron ha decidit recaure de força conscient. Deu formar part del guió de la dreta europea. De la mateixa manera que Nicolas Sarkozy va dir que els protagonistes dels disturbis eren racaille, mot francès que equivaldria al nostre “xusma”. Per cert, el PSF tampoc va estar gaire afortunat amb tot plegat i així els hi ha anat.

El Primer Ministre de la Gran Bretanya ens diu que si els esvalotadors “volen guerra, la tindran”. Segons David Cameron, s’està fent front a un problema d’ordre públic que descansa sobre una part de la societat anglesa que, sempre segons ell, està malalta. Està parlant dels habitants dels suburbis i la reacció sembla extreta del perfecte manual del populisme de dreta que tant s’estila avui dia.

Aquesta mateixa nit sabrem quina és la resposta que reben aquestes desafortunades declaracions. En el cas francès, els insults de Sarkozy van tenir un doble efecte. Per una banda, van encendre molt més els ànims dels revoltats. La contrapartida va ser que una part de la societat francesa que, decidida a seguir endavant amb una existència confortable, no volia mirar cap als suburbis, el va identificar com un referent sòlid de la dreta autoritària i va ser recompensat, per aquesta i altres jugades similars, ascendint fins al càrrec que ocupa avui dia. David Cameron ha xutat la pilota cap endavant i ja veurem com li surt la tombarella declarativa.

Atribuir els disturbis a un problema ètic i moral és una ofensa a la intel·ligència. De la mateixa manera que l’esclat de la revolta de les banlieues franceses tenia un rerefons social, els episodis de violència que durant els darrers dies salten a les nostres pantalles tenen a veure amb l’exclusió social i el fracàs de les receptes que la dreta econòmica ha decidit aplicar sobre una població que es troba desprotegida. El sistema social anglès cruix amb estrèpit i el que li hagués agradat a la dreta és que els pobres es morissin als seus racons de la geografia urbana anglesa, sense esquitxar i si pot ser, sense fer gaire soroll.

Un segon pas seria afirmar que els revoltats no són anglesos. A França es va intentar i com a cortina de fum, l’argument va tenir el seu valor. Ometre que el principal problema per a la integració és de caràcter social és un altre tòpic al que és possible que la dreta anglesa s’aboni en un tres i no res.

Un cop s’apaguin les cendres, començarà el ball de dades. Ara mateix el que podem fer és recuperar alguns indicadors que després de la revolta francesa van veure la llum. La taxa d’atur pel 2005 a les ZUS ( Zones Urbanes Sensibles ) era del 20,7%. Les dades per a la població dels 15 als 25 anys era del 36% en el cas de la població masculina i del 40% en el cas de la població femenina. Els ingressos mitjans dels habitants d’aquests barris es trobaven un 61% per sota de la mitjana estatal.

Els indicadors al respecte de la cobertura sanitària indicaven greus diferències respecte a la resta de francesos. Un 41% dels estudiants de secundària portaven un retard acumulat de dos cursos, indicador que es rebaixava fins al 32% quan parlem de les noies. Aquestes zones d’exclusió aportaven el 72% de la delinqüència global a França.

La motivació dels joves que durant els darrers dies han protagonitzat els aldarulls al Regne Unit és la manca d’oportunitats i una oposició instintiva a un sistema que ha fracassat. El rerefons són l’exclusió social i la desarticulació d’aquelles estructures que venien a pal·liar les desigualtats existents al si de la societat anglesa.

David Cameron, milionari des del bressol, va créixer als barris alts de Londres, acomodat als privilegis de la seva classe social. Amb el seu cuidat accent de Eton, nega la major i acusa a l’estrat més baix de la població anglesa d’estar malalts. En el fons, deu pensar que estan malalts d’enveja per lo bé que estava ell a la Toscana. Lluís XVI va dir quelcom similar dels sans-coulottes i amb poques dècades de distància, el seu guillotinament va ser valorat com un gran avenç històric i com el bressol de moltes de les idees que han bastit el món actual. Ja veurem com acaba aquesta història, però els que tradicionalment s’han posat del costat dels desvalguts no haurien de fer de dives ofeses i més enllà de l’acció, caldria reconèixer que aquesta situació té una explicació social i era perfectament previsible.