Posts Tagged ‘Estratègia’

Garry Kasparov va publicar al setembre de 2007 un llibre d’estratègia que establia paral·lelismes entre els escacs i molts aspectes de la vida. Les semblances són en alguns casos sorprenents i malgrat que l’existència humana, més encara la praxi política, presenta molts més paràmetres d’anàlisi que el joc dels 64 requadres, la gran majoria de les seves reflexions són de profit. Durant el llibre es treballen analogies molt meritòries i s’articulen al seu voltant moltes reflexions que són de gran interès, molt en la línia d’altres assajos sobre estratègia que malgrat trobar-se desfasats temporalment, ens ofereixen continguts excel·lents i que ens conviden a la reflexió. Molt recomanable.

Entre les figures a les que Kasparov analitza, una d’elles resulta molt estimulant per la imaginació. Nascut a Tiflis el 17 de juny de 1929 i per tant, armeni i soviètic, en Tigran Petrosian va ser el novè campió del món d’escacs i una de les figures més originals d’aquest esport. No és tan conegut com alguns dels seus rivals o successors en la cúspide, però el seu tipus de joc, la forma en la que plantejava les seves partides, presenta particularitats que el fan especial i el diferencien.

D’ell es va dir que mai perdia però que tampoc arriscava per guanyar, considerava fins i tot que jugant amb fitxes negres, les taules eren un bon resultat. És una referència pels amants del joc posicional i les defenses tancades. Els seus detractors el van acusar de practicar un joc avorrit per previsible i poc creatiu que, per altra banda i malgrat tot el que es pugui dir, era terriblement fiable i efectiu. No confiava en la sort i als que li demanaven un altre tipus de joc més vistós i arriscat, els enviava a jugar a cartes o a la ruleta, considerant amb bon criteri que la naturalesa dels escacs és l’antítesi dels jocs d’atzar. Se’l considera un dels pares de la defensa moderna, amant del joc tancat i per tant, un jugador de perfil més aviat conservador.

Petrosian és considerat com un mestre de la profilaxi. Considerat com un dels jugadors més difícils de guanyar, movia les peces amb l’objectiu doble de millorar les seves posicions i evitar que els rivals aconseguissin bons desenvolupaments, amb la frustració dels plans dels seus adversaris com a horitzó. Un altra llegenda dels escacs, Bobby Fischer, va dir d’ell que era “capaç de detectar i allunyar el perill vint jugades abans què es produís”.

Amb la màxima d’evitar el perill, treballava per realitzar una pressió constant sobre el rival per tal de limitar les seves oportunitats i resoldre les seves partides partint més de l’error tàctic del contrincant que dels seus propis moviments ofensius. Solidesa i fiabilitat, aquestes eren les seves principals qualitats i sent fidel a les mateixes va aconseguir arribar a la cima del seu esport.

Si acceptem que Esquerra és la plataforma electoral que representa de manera majoritària l’independentisme en tant que es projecta públicament amb una identitat clarament separatista, apriorisme que malgrat les dèries personals de cadascú es pot argumentar matemàticament sense complicacions, podem analitzar la seva evolució durant els darrers 10 anys mirant d’establir analogies amb el món dels escacs. Algunes conclusions es podrien assemblar al que segueix:

  • Als escacs un dels majors condicionants és la disposició de material, la capacitat dels jugadors per utilitzar un volum determinat de peces o recursos, que fonamentalment són de caràcter humà i no necessàriament entès com el compendi d’individualitats, les estructures podrien ser una formulació encara més encertada d’aquest concepte. A la política també compta el material i molt. Els que juguen la partida mai comencen amb els mateixos recursos que els seus contrincants i això obliga a cadascú a adaptar fidelment la seva estratègia a la realitat. Una opció com Esquerra disposa a priori d’una quantitat inferior de material que la que es troba al servei dels seus competidors i està obligada a fer una gestió conservadora del mateix. Hi podem afegir que moltes de les situacions a les que cal fer front, des del nivell local més baix i cap amunt, només poden anar a bon port a partir del sacrifici i l’entrega dels seus militants. La gestió que s’ha fet d’aquest capital o com a mínim la consideració que en la praxis del partit ha tingut aquest factor, presenta un marge de millora molt considerable.

  • La qualitat va estretament relacionada al material en tant que en política, les peces evolucionen cap a diferents rols i capacitats. Els peons poden esdevenir torres amb temps i treball, exactament de la mateixa manera que passa amb els escacs. De vegades, hi ha fitxes que entren al tauler amb la intenció de sumar-se a la partida, la praxi política és dinàmica i es relaciona amb molts agents socials. En definitiva, les analogies i les diferències es poden veure amb una mica de ganes de trobar-les. El ràpid reciclatge de moltes peces clau a les files de l’independentisme i la gestió temerària de les posicions ha provocat que l’independentisme manifesti una certa incapacitat per mantenir posicions i per preservar la seva qualitat. Tampoc cal ser professor de física per entendre aproximadament què és el que significa aquest punt, però el cert és que aquí podem detectar una mancança important.

  • El temps és un concepte molt similar al món dels escacs i al de la política. La gestió del mateix es regeix per altres normes i no es podria reduir a la simple successió de moviments, però si mirem el que seria la composició d’una estratègia i la tria de moviments que ens han de permetre aconseguir els nostres objectius, cal dir que tot sovint s’ha pecat d’ingenuïtat, valorant per A o per B que el temps jugava al nostre favor i creient que els efectes dels nostres moviments tenien uns resultats sobre la societat, arbitre suprem de la partida, superiors als que realment eren factibles d’aconseguir. La consecució de l’hegemonia política sobre el camp ideològic de les esquerres catalanes, aconseguint que aquestes es sentin representades per un projecte independentista i profundament transformador, requereix de molts ingredients estratègics concrets, però a nivell cronològic no és cosa de quatre dies i demana coherència i confiança en el projecte. Definitivament, la desconnexió analítica i els seus efectes sobre la gestió del tempo ha estat un error fatal.

  • Com a la major part dels jocs d’estratègia, als escacs cal realitzar una avaluació de la relació existent entre els anteriors factors i decidir com s’aprofiten. L’objectiu d’aquest esport és amenaçar directament la figura del rei sense que el contrari la pugui posar a resguard amb cap moviment. La partida acaba d’aquesta manera quan un dels dos contrincants força l’escac i mat, per norma general amb molta paciència i per mitjà d’estratègies complexes. La pràctica política guanya encara més en complexitat si es compara amb aquest esquema de joc, però això no ha de ser cap excusa per aquells que es resisteixen a realitzar un debat transparent sobre els objectius estratègics i la forma d’executar-los. Per jugar als escacs, cal concentrar tot el cos i actuar en una línia concreta, cosa que l’independentisme, amb les seves múltiples dèries i òptiques analítiques, no ha fet de manera satisfactòria durant els darrers anys. Els ciutadans, que en saben molt de tot això malgrat que alguns es resisteixin a creure-ho, han parlat alt i clar al respecte, de fet, ho segueixen fent i no deixaran de fer-ho. Més d’un cop s’ha donat la imatge que l’objectiu era salvar els alfils i no guanyar la partida.

El primer que cal per guanyar una partida d’escacs és assumir quins són els objectius. Als escacs això mateix és una realitat molt concreta que es resumeix en la eliminació d’una peça concreta. En política, la traducció és molt més complexa però no hi han excuses per renunciar a delimitar els paràmetres de victòria. Perdre peces donant-nos cops a l’espatlla per la valentia demostrada és una esterilitat. Aconseguir un estat propi amb el model social espanyol és una derrota més i cal dir-ho ben alt per que s’entengui. Portar les forces estatals cap a l’esquerra és una quimera i s’ha demostrat fins a l’exasperació. Definim objectius concrets i cenyim-nos al guió establert per aconseguir-los. Per guanyar, ens cal saber què significa “guanyar”.

El segon que cal, un element imprescindible per qualsevol joc d’estratègia, ens agradi o no i hi ha gent a la que no li agrada, és avaluar correctament la situació en la que es troba el joc utilitzant paràmetres objectius. Entendre la disposició de totes les peces, preveure els seus moviments i treballar per aconseguir els objectius propis sense deixar a l’atzar qualsevol situació hipotètica. Sense això mateix, les possibilitats de guanyar són nul·les per moltes ganes que es tingui. La voluntat és imprescindible per aconseguir la victòria, però encara ho és més entendre el joc i no conduir-se a situacions absurdes.

És evident que l’independentisme encara no s’ha aixecat de la lona. Segueix representant els anhels de bona part de la societat, voti o no voti i voti a qui voti, però ha de decidir quin és el seu joc i jugar-lo amb coherència. Dels darrers anys, de les victòries i els fracassos, en podem extreure moltes lliçons i estem obligats a fer-ho per millorar, reforçar-nos i seguir endavant amb garanties de victòria. Per això, en Joan Tardà té molta raó quan diu que el Consell Nacional d’Esquerra ha d’esdevenir un “autèntic Parlament” del partit, per que sense crear una instància real de debat i anàlisi lligada a les estructures territorials que fiscalitzi el treball a les institucions, els que desenvolupen responsabilitats públiques no disposaran d’indicacions efectives i recauran en l’estratègia de la gallina decapitada, corrent d’un lloc a un altre sense cap direcció concreta i esquitxant-ho tot de sang. Alguns dubtes al respecte de la defensa del model sanitari públic són el millor exemple d’això mateix i per acumulació amb altres errors, poden portar a que no es torni a aixecar cap a les grans ciutats del país i a que el votant d’esquerres, amb molt bon criteri per cert, segueixi buscant qui el pot representar efectivament.

La principal diferència entre els escacs i la política recau en l’autoria de les accions. Mentre que als escacs és una persona la que controla tots els moviments, un agent polític és col·lectiu per definició i executa els seus moviments a partir de l’acció de molts individus. El joc funciona, especialment si es tracta d’una opció política d’esquerres i que es sosté per l’altruisme dels seus membres, quan els òrgans tenen una utilitat política real i en el moment que la deixen de tenir, acaba passant el que ha passat. Són aquests òrgans i no cap genialitat els que ens faran guanyar la batalla, és el seu bon funcionament col·legiat, la seva preeminència sobre els individus i la seva capacitat pel debat i el discurs la única garantia d’èxit que té l’independentisme. Això és conservadorisme, això és poc creatiu? Evidentment, és el que cal per no perdre la partida i és l’enfocament que marca la diferència entre els escacs i la ruleta francesa.

Un bon amic feia córrer un article publicat a la premsa el dia 29 de novembre de 2011. Es tracta d’un escrit que va veure la llum gràcies al diari “El Público”, de moment única referència de la premsa diària d’esquerres. L’autor de l’escrit és el professor Juan Carlos Monedero de la Complutense de Madrid i mirava d’aportar alguns elements fonamentals per al debat intern de les decadents esquerres europees. El mapa del vell continent és tenyit d’un blau intens i les petites taques de color vermell es descoloreixen per moments.

En essència, es pot dir sense embuts que la dreta ha obtingut una victòria ideològica abassegadora que es concreta en que a les principals instàncies de debat, les opcions socialdemòcrates no poden anar més enllà de discutir detalls del model neoliberal. En tot cas, la dreta ha triat el camp de batalla i per tant, ha determinat les fronteres del que és opinable i el que no ho és. Això vol dir, tal com apuntava un altre amic fa uns mesos, que la dreta ha llegit a Gramsci i entén a la perfecció en què consisteix l’hegemonia cultural i com es practica modernament. Cap novetat especialment rellevant.

La flagrant derrota del PSOE, la continguda pujada de IU, el descens en vots d’Esquerra o els resultats històrics d’Amaiur, per posar uns pocs exemples dels diferents resultats obtinguts el 20N, han estat interpretats en clau electoral numèrica. Tan tècnica que qualsevol podria confondre les cròniques periodístiques amb un anàlisi de la fluctuació a borsa d’una companyia que cotitza a l’IBEX35. Són molts els factors que porten a aquest resultat, però si fem cas del format fet servir, al parer de la gran majoria de mitjans de comunicació, els partits polítics són productes substitutius uns dels altres i fluctuen al mercat dels vots. Poca cosa més hem pogut veure i això ja és un símptoma de fins a quin punt es troba apagada la flama del debat polític. Els partits grans no presenten tantes diferències entre ells i el cert és que la majoria absoluta del PP ha passat sense pena ni glòria per que en el fons no suposa un trencament amb la lògica del PSOE. Ho empitjoraran més i quan la gent estigui desesperada tornarà a votar als socialistes per que aguantin el xàfec una temporadeta. És el clàssic bucle Cànovas del Castillo – Sagasta que no es tanca mai sinó és que en passa alguna de grossa.

Són Goldman Sachs i les agències de qualificació les que decideixen quines polítiques toca fer i qui disposa d’eines de pressió per provocar-les en el moment que els hi vingui més de gust. No és teoria de la conspiració, són fets constatables i publicats en premsa. Molts pensaven que els pantalons es portaven els governs, però a la que es rasca una mica apareixen els que manen. De fet, als EUA no se’n amaguen gens i la seva democràcia és una gran subhasta que força tots els límits de la pornografia política més dura. Creuem els dits per no acabar mai, sota cap circumstància, com han acabat ells.

No han estat els ciutadans, no han estat els electors del PSOE els que han encomanat als seus càrrecs electes una reforma de la Constitució Espanyola que decretés la il·legalitat pràctica de la socialdemocràcia. No van votar José Luís Rodríguez Zapatero per que fes una reforma laboral antisocial, no li van concedir el sufragi per que rescatés entitats de crèdit mentre aquestes desnonaven a dojo famílies senceres de treballadors que havien perdut la seva feina arran de la implosió del no-model industrial espanyol. Qui pugui explicar a la ciutadania quins punts del programa electoral del PSOE feien al·lusió a aquestes actuacions tan desencertades, que ho faci ara o que calli per sempre.

El que fa temps intuïa tothom però era més o menys complicat de demostrar, que l’àmbit econòmic superava de llarg en poder a les institucions democràtiques, s’ha vist demostrat quan els citats agents han exercit la seva força amb l’objectiu de preservar els recursos dels pocs afortunats que ostenten la titularitat de comptes corrents de més de set dígits. La màxima expressió d’això mateix, del “no pots opinar” i del “toca fer el que toca fer i tu et calles” va ser la prohibició de facto del referèndum que proposava Papandreu als grecs i que va motiva que els amos del tuguri l’acomiadessin de la feina sense indemnització i per l’article 43 comprant trànsfugues del PASOK a cop de talonari. En la mateixa línia ha anat la reforma exprés de la Constitució Espanyola al respecte de la que no han pogut opinar més que els Diputats a les Corts per que segons el poder real, un referèndum, l’exercici de la democràcia, podia desestabilitzar els mercats.

Les esquerres han perdut bous i esquelles des de la caiguda del Mur de Berlín i que cadascú faci la lectura que li doni la gana. Ens trobem davant una fallida estructural del model neoliberal, s’ha demostrat que no funciona malgrat el beneitó d’en Francis Fukuyama. La malaltia està perfectament diagnosticada per pensadors tan distanciats com Ignacio Ramonet o Paul Krugman, els dogmes del lliure mercat ens han portat a un carreró sense sortida social i amenacen amb transformar les nostres vides de manera definitiva. Amb les dades d’atur, afegint un model fiscal pensat per que els rics ho segueixin sent, sumant la competència dels països emergents i la depauperació de serveis públics bàsics, ho fiquem tot en una coctelera i en un tres i no res tindrem white trash vivint en campaments de caravanes arreu de la geografia estatal. Us ho imagineu? Pel camí que anem, ho veurem més aviat que tard.

Els que tallen el bacallà al món de l’economia, la dreta de veritat i no aquella pena de personatge que es diu Mariano Rajoy, tenen tant presents a Gramsci i Marx que ens sorprendríem. Saben què és el lumpenproletariat i fomenten la seva destil·lació cultural i econòmica. El significat del concepte ha variat sensiblement des del moment de la seva formulació, especialment al que són els països desenvolupats, però a molts països com Colòmbia, el significat no s’ha desplaçat ni un mil·límetre.

La gran pregunta que s’està començant a fer molta gent és si les esquerres seran capaces de sortir d’aquesta, recuperaran el seu horitzó i frenaran els peus a uns mercats que estan fent tot allò que ni el feixisme s’hagués atrevit a fer. Quan els serveis públics bàsics estan amenaçats i la democràcia s’evapora a un ritme tan frenètic, dir tot això no és fer tremendisme. 

La decadència de la socialdemocràcia europea és un procés que es pot analitzar referint-se als resultats electorals dels partits polítics que la representen. Queda fora de tota qüestió, més després de la recent caiguda del PSOE a l’Estat espanyol i del també recent cop d’Estat financer contra el PASOK, que els partits d’esquerra moderada es troben en un greu estat d’indefensió arreu del continent europeu.

El moviment socialdemòcrata va nàixer a Europa i agonitza sense pràcticament superar les seves fronteres. Té molt poca cosa a veure amb el Partit Demòcrata dels EUA i està mancat de formes anàlogues a tot el continent americà, tampoc hi trobarem referents vàlids al continent africà o als països asiàtics. En definitiva, dista de ser un moviment global i ha lluït per la seva manca de convicció i ambició de cara a estendre les seves virtuts pel món. Hi ha qui diu que va ser un invent útil per tenir calmades les classes populars europees durant el creixement del camp socialista i quan aquest va ser capaç de sostenir-se en peu d’igualtat enfront del bloc capitalista. Amb totes les seves conquestes històriques i sense oblidar el paper que aquests partits han complert durant diversos períodes de la història recent, la seva deriva de les darreres dues dècades ens podria portar a pensar que la seva principal justificació resultava sublimada en la existència del Mur de Berlín i en la necessitat de que la ideologia de l’altre cantó d’aquesta construcció no impregnés als que estaven de l’altra banda. És una hipòtesi a la que no li falten adeptes.

En tot cas, aquesta obra d’en Toni Cruanyes es presenta en un format allunyat de l’estudi acadèmic i composat en essència per fragments que ajuden a entendre el paisatge on s’esdevé la tragèdia d’aquest moviment polític que a hores d’ara s’esmuny entre els dits dels seus intel·lectuals orgànics i dels seus representants institucionals. La lectura de les seves pàgines contribueix a l’esquematització d’un procés que afecta diversos camps d’estudi i que parteix de la inconsistència ideològica, passa per la incapacitat pràctica dels seus líders i desemboca en naufragis electorals com el que el PSOE ha patit el passat 20 de novembre a les eleccions generals.

En el cas espanyol, aquesta “autòpsia” ha estat la “crònica d’una mort anunciada” què, malgrat els gestos teatrals d’Alfredo Pèrez Rubalcaba i els seus, era evident per tothom tan bon punt la Moncloa va fer-nos evident que davant els interessos de les classes treballadores, sempre hi tindrien prioritat els interessos de les patronals i del capital especulatiu. No ens en podem oblidar, la socialdemocràcia fracassa per que renuncia a interpretar la realitat seguint un relat coherent i en conseqüència, acaba abandonant a la seva sort als ciutadans als que hauria de representar. Molts dels seus membres, que li preguntin per exemple a Joaquín Almunia o a Javier Solana, s’han garantit un present opulent i un futur brillant com a conferenciants a sou de les més diverses fundacions liberals, però el preu pagat ha estat el replegament moral i electoral de tota una constel·lació de partits poblats de bones intencions però podrits per una plaga de líders que no mereixien representar els anhels de les classes treballadores que els havien donat suport durant dècades amb l’esperança de que un futur més just fos possible.

En Toni Cruanyes va ser corresponsal de TV3 a Londres i a hores d’ara compleix amb aquesta responsabilitat a Paris. Del gruix del seu llibre destaca amb llum pròpia el seu relat al respecte de les crisis internes del Labour Party i com és evident, d’entre els esdeveniments que s’hi recullen, destaquen les conseqüències de l’enfrontament entre Tony Blair i Gordon Brown. Pels seguidors de la política catalana, aquesta pugna presenta similituds molt importants amb alguns episodis que han fet córrer rius de tinta al nostres país. Es podria entreveure la pugna entre Maragall i Montilla, però limitar-nos a veure només aquesta lluita de poder seria limitar-nos molt.

Es tracta d’un llibre molt bo de llegir i que aconsegueix condensar moltes de les claus que expliquen el retrocés electoral de maquinàries imponents com les dels partits ja citats o per exemple, la del SPD, partit ja sentenciat a recular després de les retallades antisocials de Gerhard Schroeder i que van portar a Oskar Lafontaine a encapçalar una de les grans esperances de l’esquerra europea, la creixent i ambiciosa Die Linke.

Esperar veure “brots verds” al camp de la socialdemocràcia europea potser és massa. Darrerament s’han produït efectes que podrien assimilar-se a això mateix, però la prioritat de les esquerres no hauria de ser tornar a refregir el mateix de sempre per esperar que quan el plat neoliberal faci suficient pudor, les classes populars es tornin a llençar a l’abisme de donar suport a unes formacions que han renunciat a plantejar un futur diferent. A les esquerres europees els hi cal moviment i recuperat l’esperit de combat que van perdre trepitjant unes moquetes que han perdut i que a hores d’ara es ploren sense consol possible d’una banda a l’altra del continent.

Què vindrà és una incògnita encara, però haurà de ser quelcom diferent al que ens han acostumat.

Els resultats globals de les Eleccions al Congrés dels Diputats d’aquest 20 de novembre de 2011 no són especialment digestius. A nivell local és motiu de celebració que els pitjors presagis no s’hagin acomplert i que el PP hagi quedat suficientment lluny de ser la força més votada a la ciutat. Més enllà d’això, es pot cercar consol en uns quants detalls però que a l’hora de la veritat queden en poca cosa si es comparen amb el que significa la majoria absoluta obtinguda pels de Mariano Rajoy.

Adaptar tendències generals a un cas concret com el de Cerdanyola del Vallès és difícil i pràcticament totes les eleccions acostumen a reservar un important marge per la sorpresa. Les darreres generals no han estat una excepció i farà falta un cert temps per valorar alguns dels resultats que s’han produït a les urnes de la ciutat. En tot cas, valorem els desajustaments entre resultat final i porra. El primer valor en aparèixer és el proposat i el segon el real, entre parèntesi apareix la diferència:

Participació: 71,5% – 70,09% ( -1,41% ) 30.841 vots – 30.046 vots ( -795 vots )

PSC – PSOE: 28,5% – 31,99% ( +3,49% ) 8.789 vots – 9.446 vots ( +657 vots )

PP: 25,4% – 22,65% ( -2,75% ) 7.833 vots – 6.689 vots ( -1.144 vots )

CiU: 13,5% – 20,49% ( +6,99% ) 4.163 vots – 6.050 vots ( +1.887 vots )

ICV-EUiA: 12% – 11,05% ( -0,95% ) 3.700 vots – 3.264 vots ( -436 vots )

Esquerra: 5,5% – 4,87% ( -0,63% ) 1.696 vots – 1.438 vots ( -258 vots )

Segons les dades del ministeri pertinent i sense valorar la desviació sobre la participació, la previsió realitzada al respecte del comportament electoral dels ciutadans respecte a les candidatures es desvia un total de 14,81 punts percentuals o el que traduït a vots seria un desplaçament de 4.382 sufragis.

La porra partia de diversos errors de percepció i també patia de mancances en quant a l’anàlisi. A pilota passada resulta evident que calia consultar també els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i pel volum de l’error, el primer que cal admetre és que CiU, tot i perdre 1.732 vots respecte a l’esmentat procés electoral, no era lògic que en perdés 3.619. Aquest tipus de baixades són extraordinàries i malgrat que es podria argumentar un cert desgast, la seva gestió al capdavant de la Generalitat de Catalunya no s’ha traduït en un naufragi electoral a la ciutat.

En tot cas, la previsió original incorporava una perspectiva local consistent en traduir els sufragis obtinguts a la ciutat en el que seria el seu equivalent a nivell del consistori municipal. Això és l’aplicació de la Llei d’Hondt per un total de 25 hipotètics regidors. El balanç és el que segueix:

PSC-PSOE: 9 regidors – 9 regidors

PP: 8 regidors – 7 regidors ( -1 regidor )

CiU: 4 regidors – 6 regidors ( +2 regidors )

ICV-EUiA: 3 regidors – 3 regidors

Esquerra: 1 regidor – 0 regidors ( -1 regidor )

La Llei d’Hondt afavoreix els partits majoritaris i la legislació electoral vigent deixa fora del recompte definitiu als partits que no superen el 5% de sufragis vàlids. Així doncs, malgrat que amb els resultats finals, Esquerra podria entrar el dissetè regidor del recompte, quedaria fora per poc. El darrer regidor virtual en aconseguir la seva acta, hauria estat del PP gràcies a que Esquerra no hauria pogut saltar la barrera electoral. Fent balanç, la desviació a nivell de regidors ascendeix a 4 i la criatura principalment plora del fet d’haver valorat les possibilitats de CiU a la lleugera, sense cercar un històric de resultats més consistent. Un cop reconegut això, la previsió xoca amb la barrera electoral en el cas del regidor atorgat inicialment a Esquerra i peca de sobredimensionar les possibilitats reals del PP.

Tot i els desajustaments, és possible que hagi aconseguit evitar el desastre total i espero que els possibles improperis o provocacions no siguin gran cosa. No ha estat tan malament, la porra vull dir, els resultats no són bons i si agafem el mapa estatal i el pintem de coloraines, n’hi ha per sortir corrents i no parar fins passada la frontera. El que ens espera!

Deixar-se emportar per les enquestes és un error al que es cedeix habitualment, però en tot cas, que Alfredo Pérez Rubalcaba perdrà les eleccions al Congrés dels Diputats és quelcom que a dia d’avui queda fora de tota discussió intel·ligent. Caldrà veure si al PP li caldran suports externs i poca cosa més. Com diria aquell, Alea jacta est i no se’n parli més.

Els darrers anys de gestió del PSOE a la Moncloa han estat lamentables es mirin per on es mirin i qui els vulgui defensar no aguantarà ni mig assalt. José Maria Aznar sempre tindrà garantit que els seus, hooligans de la rojigualda i psicòpates de l’economia, el recordaran amb estimació i li reservaran cadires als més diversos akelarres, càtedres honoris causa i consells d’administració. En el cas de José Luis Rodríguez Zapatero, ni tan sols es pot dir el mateix, passarà unànimement a la història com un mal president i tindrà sort si no es parla gaire d’ell. En el seu cas, el més convenient seria emigrar a Mururoa o les Illes Pitcairn. I no és descartable que els aborígens li llencin cocos o el que tinguin a les mans tan bon punt aparegui per aquelles latituds.

L’arribada de Mariano Rajoy i tots els seus acòlits a la Moncloa causarà sensació. Mancat de les formes dels seus predecessors però decidit a deixar el llistó ben amunt, el polític gallec ha deixat molt clar que no simpatitza amb el sistema de les autonomies i amb tota la força que li donaran les urnes, es disposa a iniciar un procés de re-centralització que, en un tres i no res, acabarà amb conquestes que mitjançant l’estratègia del “peix al cove” van costar anys i panys d’aconseguir. Ho farà comptant amb les virtuts gallinàcies de Josep Antoni Duran i Lleida, la poca valentia del govern de la Generalitat de Catalunya quan es plantegen qüestions serioses i el bagatge combatiu de perfils com Joana Ortega, la de “les sentències s’han d’acatar”. A nivell institucional, té camp per córrer.

Un procés amb tints de reconquesta nacional i que contindrà un perfil antisocial que no podem obviar. Al darrere de la sensacional guerra de banderes i més enllà de la “campanya del nord” que ens oferiran els nous Millan-Astray de la seguretat pública, es procedirà al desmantellament efectiu del ja desgastat estat del benestar que ens deixen els camarades del PSOE. De la sanitat a l’educació passant pels drets laborals, seguint pel sistema de pensions i acabant amb el que convingui, ens esperen temps de lluita en la defensa de les polítiques socials. Però no només haurem de defensar, per acabar guanyant és imprescindible atacar i cal que l’independentisme adopti un perfil inequívocament d’esquerres.

Cal que els independentistes li acceptin l’envit al PP amb ganes de guanyar-li la partida. Cal començar organitzant-li una inoblidable festa de benvinguda a Mariano Rajoy. Al pas que anem, Artur Mas es queda en fora de joc en menys de sis mesos i cal aprofitar per recordar que els pactes amb l’Estat espanyol no serveixen de res. És necessari esgotar les existències de confeti i anar pensant en que l’arribada del PP al govern espanyol deixi petjada a terres catalanes. Ens han de trobar de cara i amb ganes de gresca.

Els catalans, cansats del tripartit, van votar majoritàriament a CiU per que era la única força hegemònica en el seu camp ideològic capaç de negociar amb Madrid i fer avançar l’autogovern. Aquest raonament, simple però efectiu, pot estar a punt de la seva implosió per pura constatació empírica i no podem restar de braços creuats. És una gran oportunitat per pujar el llistó de nou i encarar el nou cicle polític estatal amb la iniciativa perduda després del drama estatutari.

Quin sentit té un “front català” pel concert econòmic davant el que realment ens cau a sobre? El PP accedeix al poder amb la voluntat de retallar capacitats a les autonomies. Sense cap por a cremar-nos, podem posar la ma al foc afirmant que, malgrat el que opinin el 75% dels catalans al respecte de la relació econòmica amb l’Estat espanyol, la moguda del concert econòmic acabarà igual o pitjor que la reforma de l’Estatut de Catalunya. Alguns hi donaran recolzament per les virtuts pedagògiques d’un nou fracàs en tota regla, però resulta imprescindible tornar a fer veure que hi ha cap possibilitat de millorar el finançament català? Cal tornar a simular que el govern espanyol té alguna credibilitat i obviar que aquesta negociació neix en via morta? Ens ho podríem estalviar i el que és més important, li podríem estalviar aquest debat estèril als catalans que volen sol·lucions als seus problemes diaris.

És cert, hi ha a l’horitzó la qüestió de la consulta pel concert econòmic. Si estiguéssim parlant d’escacs, el catalanisme estaria amagant amb executar obertura “Pla Ibarretxe”, que es contraresta, com tantes altres jugades, amb la defensa “ens veiem als jutjats i et tornes a fotre”. Per moltes voltes que hi donem, si amb el PSOE ens ha anat com ens ha anat, no hi ha cap esperança de que amb el PP millori l’autogovern de Catalunya. En qüestions d’estat, ambdós partits es posaran d’acord per que pel Congrés dels Diputats no passi ni l’aire. És un camí trillat pel que fa molta mandra tornar a passar.

Les enquestes pel 20 de novembre poden dir el que vulguin i Joan Tardà té tota la raó del món quan diu que resulta imprescindible que l’independentisme estigui representat al Congrés dels Diputats, però l’àmbit prioritari on cal treballar durant els propers anys són els municipis. La proximitat dels càrrecs electes municipals farà invulnerable l’independentisme sempre i quan aquest disposi de la suficient habilitat com per representar els ciutadans als plenaris, lluitant colze a colze amb el teixit social per garantir el benestar ciutadà des de la quotidianitat. És a la política municipal on comença la construcció d’una estructura forta i on un moviment no hegemònic a nivell electoral pot construir els fonaments del seu èxit futur. Si a això hi sumem uns mínims ingredients de senderi a nivell del Parlament de Catalunya, la remuntada és possible.

No és el moment d’arronsar-se. Les corporacions municipals han d’interposar-se entre el mercat i els seus ciutadans per protegir els interessos de les persones. Això, que pot sonar com es vulgui, és un imperatiu moral amb els temps que corren. Ens podem creuar de braços mentre els bancs desnonen famílies senceres? Abdicarem de generar projectes productius que puguin oferir un futur millor als ciutadans que estan en edat laboral i no accedeixen al mercat laboral? Deixarem de fer pressió sobre les administracions que retallen la sanitat i l’educació de les classes treballadores? Els ajuntaments amb una majoria política d’esquerres no s’ho poden permetre i és necessari que es comencin a moure amb determinació.

A la crisi econòmica s’hi ha sumat una evident crisi de vocacions al camp de les esquerres. Estem parlant d’un efecte que ja és qüestió d’estudi arreu d’Europa, la socialdemocràcia ha accedit a declarar-se en fallida ideològica i a l’Estat espanyol, el PSOE està disposat a baixar la persiana per una bona temporada sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat de donar guerra. La reforma urgent de la Constitució Espanyola, que no hem pogut votar els ciutadans i que ha estat sancionada per un monarca hereditari, ha estat un exemple molt plàstic de fins a quin punt aquest partit està decidit a obviar les seves obligacions envers la seva base electoral.

El problema no és que l’Estat espanyol sigui incapaç de generar confiança als mercats financers, és que aplicant l’estratègia de la gallina decapitada mai s’ha anat enlloc. L’executiu de Rodríguez Zapatero ha trobat la seva particular sortida de la crisi entregant el poder al PP i recorrent a un plantejament tan innovador que ja es feia servir als temps de Sagasta i Cánovas del Castillo. La falsa alternança entre els corrents que circulen per les clavegueres de l’estat no ens porta enlloc i el que és pitjor, ens condemna a repetir els mateixos errors que ens han portat on som. Si la crisi econòmica s’ha d’emportar per endavant la socialdemocràcia, que ho faci, però que no en deixi ni rastre, ja fa temps que el camp de les esquerres ha de construir un nou model capaç de complir les expectatives que li calen als treballadors, els aturats, els pensionistes, els estudiants i en definitiva, tots aquells sectors que pateixen en primera persona els rigors d’un sistema cada cop més pensat per satisfer els interessos dels que més tenen.

El punt de partida és el que és, però a nivell local existeixen moltes possibilitats de treballar des de la proximitat als ciutadans i és necessari que les esquerres es plantegin el repte de donar exemple i el que és més important, la obligació de jugar un paper digne. Recuperar legitimitat a la vegada que es fa un bon servei als ciutadans tampoc és un horitzó que a priori hagi de semblar un calvari per ningú que posseeixi unes mínimes conviccions d’esquerres i és en aquesta direcció que caldria arrossegar els consistoris que disposen d’una majoria d’esquerres.

Es lluita contra una situació dura i que afecta de forma directa als ciutadans. Ni els índexs d’atur ni l’amenaça dels desnonaments són cap broma que es pugui prendre a la lleugera. No és el moment d’aferrar-se a un model que ha caducat com els iogurts i que mai més servirà com a motor econòmic dels ajuntaments. L’esclat de la bombolla immobiliària és una realitat que no es pot obviar i cal que sorgeixin alternatives des del món municipal que reclamin un finançament digne pels ajuntaments i que forcin a les administracions “competents” a acabar amb el paper de les entitats financeres. Els crèdits ICO habilitats amb objecte de pagar factures generen un enriquiment directe dels bancs i poden alleugerir les tensions de tresoreria d’algunes empreses, però no deixen de redundar en un endeutament que resulta en tot cas improductiu. No són una mesura de futur i l’únic que ha aconseguit el govern de Rodríguez Zapatero és xutar la pilota endavant sense construir les bases per un futur sanejat de les corporacions locals.

És el moment d’acabar amb la lleialtat institucional. No es poden acceptar retallades sobre l’expectativa de vida dels ciutadans ni es poden acceptar mesures que no ens porten enlloc. Cal una visió estratègica i no s’hi arribarà, ni de bon tros, incentivant el consum. La festa del totxo ha acabat i ara toca recollir els plats trencats per que en un futur no tornem a ensopegar amb la mateixa pedra. Cedir-li la iniciativa al discurs de la dreta i obviar les causes objectives de la crisi és un error que les esquerres no es poden permetre i el camp de batalla prioritari han de ser els municipis.

El darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO de la Generalitat de Catalunya ha vingut a vomitar sobre tots nosaltres una quantitat ingent de dades. Qui les vulgui analitzar amb detall i tingui el temps necessari, se’n pot fer un tip. Segons la fitxa tècnica, el treball de camp es va realitzar entre els dies 2 i 17 de juny de 2011 amb una mostra de 2.500 telefonades i l’encàrrec ha estat realitzat per l’empresa GESOP. El que ha estat notícia, no tant com caldria, és que del total d’entrevistats, un 42,9% de la mostra ponderada ha afirmat que votaria en sentit afirmatiu en un hipotètic referèndum d’independència, un 28,2% hi votaria en contra, un 23,3% s’abstindria, un 1,3% rebutja contestar o respon quelcom diferent a les anteriors opcions i un 4,4% es trobaria indecís.

Aquestes dades, que no deixen d’indicar res més que una tendència però que ens mostren fins a quin punt ha quedat normalitzat a Catalunya el debat independentista, ens portarien una participació hipotètica del 71,1%. Seguint amb aquest exercici de ciència-ficció política, sobre el total de la participació ( 1.071 intencions de vot afirmatiu i 705 intencions de vot negatiu ), estaríem parlant de que el 60,30% dels votants ho farien en sentit positiu i que un 30,70% ho faria en sentit negatiu. Montenegro va independitzar-se de Sèrbia al 2.006 amb una participació del 86,5%, un 55,5% de vots afirmatius i un 45,5% de vots negatius. Sens dubtes i admetent que sobre tot plegat hi hauria molt a parlar, la valoració dels resultats absoluts del darrer baròmetre del CEO són molt, però que molt rellevants.

Si consideréssim que l’àrea metropolitana de Barcelona es composa de 5 comarques (Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental ), ens trobaríem amb una mitjana del 40,04% de vots favorables, un 31,68% de vots negatius, una abstenció del 21,78%, un 1,72% de mitjana d’enquestats que no respondrien a cap de les opcions anteriors i un 4,72% que no tindrien clara la resposta. Aquestes dades responen a una mitjana dels percentatges, però veiem sobre les comarques concretes quin és el resultat que ens oferirien les dades del baròmetre.

Baix Llobregat: sobre una mostra de 273 enquestats. El 31,9% responen que votarien en sentit afirmatiu, el 41,3% responen que votarien en sentit negatiu, el 22,5% manifesta que s’abstindria, el 0,7% de les respostes no encaixa amb cap de les opcions anteriors i el 3,6% es declara indecís. O el que és el mateix, seguint amb l’exercici d’aplicar de forma bàsica les respostes concretes a un hipotètic procés electoral, amb un 73,2% de participació, el 43,5% dels electors votarien a favor de la independència de Catalunya i un 56,5% hi votaria en contra. Subratllar que és la única comarca de l’àrea metropolitana que, segons les dades del baròmetre, votaria majoritàriament en contra.

Barcelonès: partint d’una mostra de 762 enquestats. És important subratllar que aquesta circumscripció comprèn la molt diversa ciutat de Barcelona i poblacions tan metropolitanes com Badalona, Sant Adrià de Besós, Santa Coloma de Gramenet i L’Hospitalet de Llobregat, a partir d’aquí que cadascú faci els seus números. El vot favorable recolliria un 36,6% del cos electoral, el vot negatiu aglutinaria un 30,1%, un 26,2% dels enquestats declara que s’hi abstindria, un 1,3% no respondria cap de les opcions anteriors i un 5,7% es manifestaria indecís. Sobre els percentatges en urna, amb una participació del 66,7%, un vot afirmatiu del 54,81% i un 45,19% de vot contrari.

Maresme: amb una mostra de 137 enquestats. El vot favorable representaria un total del 53,6% del cos electoral, el vot negatiu seria l’opció expressada per un 21,7% dels enquestats, un 17,4% dels mateixos afirmen que la seva opció seria l’abstenció, un 2,9% no s’identificaria amb cap de les opcions anteriors i un 4,3% manifesten indecisió respecte a la qüestió. Anant de cara a l’urna, aquestes dades ens portarien a una participació del 75,3%. Sobre el total de vots, un 70,87% dels maresmencs votarien a favor de la independència de Catalunya i un 29,13% ho farien en contra.

Vallès Occidental: sobre una mostra de 317 enquestats, un 37,5% dels mateixos han manifestat que votarien a favor de la independència de Catalunya, un 35,6% ha expressat que el seu vot seria negatiu, un 22,5% afirma que s’abstindria, el 0,6% no es sentirien representats amb cap de les anteriors opcions i un 3,8% es declara indecís. Seguint amb l’exercici de ficar a la urna als enquestats que han expressat una opció definida, sobre una participació global del 73,1%, el vot afirmatiu suposaria el 51,30% i el vot negatiu se’n aniria al 48,70%.

Vallès Oriental: a partir d’una mostra de 127 enquestats. El 40,6% dels mateixos afirma que votaria afirmativament, el 29,7% ho faria en sentit negatiu, el 20,3% afirma que s’abstindria, un 3,1% no es sentira representat per cap de les anteriors opcions i un 6,2% expressa indecisió al respecte d’aquest particular. A la hipotètica urna, sobre una participació total del 70,3%, el 57,30% dels votants donarien el seu vot a la opció independentista i un 42,70% hi votarien en contra.

Al quadre annex hi apareixen diverses dades que poden ser d’interès i que són extretes directament de la memòria de l’enquesta. El quadern de la memòria que fa referència als encreuaments concrets del total de preguntes amb el sentit de vot al referèndum d’independència està farcit de dades que tenen molt interès i malgrat el volum de la mostra, treballar sobre el doble de respostes seria molt més agradable i vàlid.

Evidentment, l’entrada en la fase de resolució al Principat de Catalunya generaria una sèrie de dinàmiques polítiques que portarien a incrementar la participació i el 23,3% de catalans que van declarar que s’abstindrien quedarien en un percentatge més minso. Sobre rectes finals hi ha moltes teories, però el que ha deixat clar aquesta enquesta és que alguna cosa està passant. La darrera dècada ha viscut un important increment de l’independentisme, ha vist com el debat sobre el dret d’autodeterminació es normalitzava i el moment actual és des de l’òptica nacional molt rellevant. Ara bé, els encreuaments sobre variables com les polítiques econòmiques o socials, les matrius de record/intenció de vot i en resum, la resta de dades que conté la memòria, ens diuen que l’independentisme no és monotemàtic i que una cosa és un referèndum d’autodeterminació i un altra de ben diferent, unes eleccions. El cos electoral és en el seu conjunt extremadament intel·ligent i qui cregui que pot representar aquesta majoria parlant exclusivament del procés nacional, comet una equivocació greu.