Posts Tagged ‘Eleccions europees’

Daniel Cohn-Bendit ha tingut sempre facilitat per arribar al gran públic. La seva posició com a portaveu dels estudiants parisencs durant les protestes de maig del 1968 li van forjar un nom entre les esquerres europees i ell no ha abandonat la “trinxera” política fins al moment.

El cert és que el seu darrer llibre va de més a menys, formulant plantejaments molt aprofitables en el camp ecologista i derrapant de manera lamentable en la seva exposició sobre la necessitat de reforçar el projecte europeu.

Anem a pams. Es tracta d’un assaig de lectura molt senzilla on sense recórrer a un llenguatge barroc, s’exposen qüestions centrals del debat polític actual. En certa manera, recorda a la “Carta a la Terra” de Mikhaïl Gorbatxov. Aportar idees per superar l’evident crisi política de la socialdemocràcia europea és una actitud meritòria i que cal reconèixer a aquest eurodiputat de nacionalitat indefinida. En el camp de l’esquerra, Cohn-Bendit no llueix per la seva lucidesa, però introdueix un vector relativament nou que amb el temps guanya rellevància i que pot ajudar a teixir molts discursos que han quedat definitivament desconnectats de la realitat. Efectivament, la crisi ecològica es troba estretament relacionada amb la crisi econòmica i ens afecta en una proporció molt similar.

Podria dir-se que la gran aportació que realitza aquest assaig és demostrar que, sota el prisma de l’ecologisme, les esquerres poden recuperar embranzida i tornar a plantar cara. Cal apuntar que la transició no és senzilla i ara per ara, es tracta només d’una hipòtesi, però molts indicadors fiables assenyalen que el moviment ecologista tindrà moltes coses a dir en un futur molt proper.

Més enllà d’això, Cohn-Bendit fa el ridícul exhibint un europeisme dogmàtic i antidemocràtic. El capítol on tracta de la construcció europea és un horror des del principi fins al final. És molt respectable que algú com ell, apàtrida fins als catorze anys i que porta vivint a tot luxe del Parlament Europeu des de 1994, mantingui que té dues o tres identitats i que finalment, afirmi que la seva autèntica identitat és l’europea, una identitat que en cas d’estar definida, podria ser la primera opció d’una minoria ridícula dels habitants del vell continent.

Cohn-Bendit aposta per Europa ignorant expressament que es tracta d’una eina que no disposa de legitimitat política, que fins al dia d’avui ha servit al poder econòmic i que es troba en mans dels estats. L’ideal europeu no és excusa per ignorar les nacions petites o els estats que conformen aquesta unió que va crear-se com a contra-poder als EEUU, un objectiu que a la majoria de gent normal que ens hem de preocupar per treballar i guanyar-nos la vida, potser al 99% de la població, no ens ha tret mai la son.

I és que en el fons, és un snob que parla de multi-culturalisme i respecte quan es tracta de parlar dels kurds que viuen a Francfort, però que ignora explícitament l’existència de nacions europees que aspiren a exercir el dret d’autodeterminació. Ha quedat ancorat en aquells tòpics que es van generar durant el conflicte dels Balcans i no ha sabut veure com Montenegro va esdevenir estat de manera neta i democràtica.

El seu xovinisme europeu és insuportable i és portat fins al ridícul en no poques ocasions. Com a euro-parlamentari alemany, se li veu el llautó quan, tractant-se d’un assaig tan general, ignora definir quin ha de ser el paper de la Unió Europea al món per tal de no parlar de la invasió d’Afganistan que va gaudir del suport del seu partit. Un buit temàtic evident per a algú que va tan de llest. El que més i el que menys ha de tapar-se alguna vergonya. Cohn-Bendit no és cap excepció i passa de puntetes sobre aquelles matèries que no li convenen.

El llibre va de més a menys. Malgrat que molts dels seus continguts són lúcids i aprofitables, el final és patètic i decebedor, amb exhibicions d’autoritarisme i dogmatisme que l’acrediten com a far continental de la gauche caviar més preocupant.

Les eleccions deixen pas al un període d’avaluació que comença la mateixa nit electoral just quan apareixen els líders dels partits per transmetre la seva valoració dels resultats obtinguts. En resum, aquell moment en que, amb independència dels resultats matemàtics, tots els partits polítics tendeixen a dir que les eleccions han anat bé. Amb matisos diferents que acostumen a anar del “fantàstic” al “amb la que està caient no ens podem queixar” però al cap i la fi, sempre bé. Un moment que acostuma a provocar la hilaritat dels que des d’un punt de vista més o menys desapassionat s’ho miren des del sofà de casa.

Segurament, la situació que es genera no pot ser massa diferent de la que és. Al cap i a la fi, tots els partits polítics ofereixen un relat als mitjans de comunicació i convé que aquest contingui més elements èpics que dramàtics. Es diu que els perdedors no agraden a ningú i per tant, tothom s’esforça per ser guanyador. Fins a un cert punt és totalment saludable.

De tota manera, a l’endemà emergeix un tsunami de cronistes i columnistes que amb més o menys gràcia es dediquen a interpretar la veu de les urnes. Sovint, partint de poques dades i amb escassa voluntat d’oferir un anàlisi objectiu o rigorós. Es podria dir que uns i altres acaben generant un espai equidistant i central. Un consens que acabaria tenint més de realitat que de ficció. Però això tampoc seria exacte doncs aquest espai depen en la seva major part dels mitjans de comunicació que tenen capacitat de penetració social i com és evident, a aquest vaixell no hi pot pujar tothom qui vol.

Se m’acudeix que per intentar pronunciar un veredicte amb pretensions de resultar honest, cal realitzar un seguiment d’aquells districtes i meses que indiquen millor les oscil·lacions sobre les diferents tipologies de votant. No es pot mirar una sola, cal cercar patrons i excepcions que demostrin quelcom tangible tot recordant que és tant important entendre als que han votat com als que han optar per no fer-ho. Per exemple, qui es quedi amb la poca-soltada de que el PSC-PSOE predomina a les comarques litorals del Principat i que CiU ho fa a les d’interior es perdrà moltes coses interessants pel camí i a banda d’això, s’estarà rebolcant en la pura obvietat.

Si la valoració dels processos electorals ja és per sí mateixa una activitat complicada, les projeccions de vot tenen sovint més de “ciència oculta” que d’exercici matemàtic. Principalment a causa de que els resultats electorals són fruit d’un procés extremadament dinàmic ( a banda d’accidentat ) en el que tots els partits amb una capacitat política mínima ja han interioritzat que les campanyes electorals comencen a l’endemà de les eleccions i que per tant, la campanya és un estat permanent.

Aquestes regles de joc estan marcades als manuals d’acció política i electoral. Per tant i segons aquesta premissa, la campanya de les properes eleccions al Parlament de Catalunya ja ha començat. El moviment s’ha iniciat i el camí es preveu mogudet. La situació econòmica que viu el país agreujada per l’absència d’un finançament tolerable i les sentències del Tribunal Constitucional són sotracs rellevants ( finestres d’oportunitat per definició ) que les diverses forces polítiques catalanes hauran de superar de manera convincent per tal d’augmentar les seves perspectives electorals.

La reacció dels ciutadans dels Països Catalans davant les properes eleccions europees segueix sent una incògnita. Quins sondeigs donar per bons? Sobre una participació estimada tan baixa ens en podem creure cap? Quines impressions ens porten pel camí correcte? En quina clau votaran els electors? Quins arguments estan resultant mobilitzadors? L’independentisme està jugant correctament les seves cartes?

El sistema català de partits encara està de ressaca estatutària i és previsible que la indisposició política li duri, com a mínim, fins a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. A partir d’aquí, el PSC ha plantejat la campanya de les europees com un entrenament per a conteses més importants. Per reforçar les seves posicions a Catalunya i per contribuir al projecte polític del socialisme espanyol. La seva idea força consisteix en situar-se com a mal menor alternatiu als personatges més sinistres de la dreta europea. De tota la actuació socialista destaca la llum verda donada des de les clavegueres de l’estat a la candidatura Iniciativa Internacionalista. A les passades eleccions municipals van seleccionar amb cura a quins municipis calia que es presentés ANV – EAE per erosionar al PNB i aconseguir alcaldies socialistes. Ara deixen que l’esquerra abertzale participi a les eleccions i les motivacions reals poden ser diverses però segur que tenen al darrere una sòlida argumentació matemàtica.

CiU fa temps que va fer números i es centra en recuperar els votants independentistes que en el seu moment van fer confiança a Esquerra. Les eleccions europees poden ser una bona oportunitat per estudiar els efectes d’aquesta estratègia a les meses on els analistes convergents van detectar les fugues de vot a partir de les municipals del 2003. El PP ho intenta amb una campanya en positiu i amb l’objectiu de superar en vots i escons al PSOE. Hi ha qui especula amb que uns mals resultats poden sentenciar Mariano Rajoy al capdavant del partit. ICV lluita per mantenir Raül Romeva al Parlament Europeu. Qui sap si la situació econòmica empenyerà al partit liderat per Cayo Lara a millorar els seus resultats a nivell estatal. En tot cas, sembla que UPYD pot qüestionar-li seriosament el paper de tercer partit de l’estat en vots.

Esquerra es presenta a aquestes eleccions per representar la veu dels Països Catalans a Europa, per limitar l’espoli fiscal que pateixen els seus territoris, per impulsar la oficialitat total del català a les institucions europees, per seguir avançant cap a la normalització del dret d’autodeterminació i per participar de manera crítica però constructiva en el projecte europeu. Es presenta per portar el conflicte català a Europa i per fer-lo visible, per guanyar aliances i per difondre una realitat que cap altre partit difondrà. Superar la ressaca estatutària comporta reajustar molts esquemes amb els que fins ara el catalanisme havia treballat. En primer lloc, entendre que l’estat no té cap voluntat de reformar-se i que la única manera de garantir els objectius polítics del catalanisme és seguir avançant cap a la construcció d’un estat propi. La propera estació ja no és Madrid, és Brussel·les i per tant cal entendre que molts esforços polítics que fins ara s’havien esmerçat amb negociar als passadissos madrilenys hauran d’enfocar-se cap a la política municipal, l’acció política als Països Catalans i cap a l’exterior de les fronteres europees.

Per fer-ho possible, a l’independentisme català li cal obtenir representació a les institucions europees i d’aquesta manera disposar d’una estructura pròpia que es projecti de cara enfora. Per tot això, cal que la ciutadania es mobilitzi i doni suport a l’únic projecte independentista que durant els darrers anys ha tingut la valentia de seguir treballant per la independència i el socialisme: Esquerra.

Les qüestions que uneixen a la majoria de partits polítics catalans normalment no passen de l’anècdota i el discurs. És important recordar que en base a qüestions que haurien de ser prioritàries per a la majoria dels partits catalans, l’independentisme va llençar la proposta de tirar endavant una candidatura unificada de les forces polítiques catalanes de tradició democràtica per tal de defensar punts programàtics prioritaris pel país. I és just recordar que aquesta proposta fou rebuda de manera negativa per unes forces que van donar més rellevància als propis interessos. En fi, que no va poder ser i el resultat és una campanya on els diferents partits participen en solitari i majoritàriament, a mode d’assaig d’altres comicis als que s’atorga una major importància.

Cal cercar-li un sentit a Europa per tal que sigui un projecte que generi adhesions populars que vagin més enllà de les que es produeixen de manera intuïtiva o irracional. Més enllà de les polítiques econòmiques pensades per maximitzar el resultat de les multinacionals, autèntiques màximes accionistes del procés d’unificació europea i molt més enllà de les prioritats que marquen les oligarquies que mouen els fils dels diferents estats que composen aquest puzzle. Segurament, aquest sigui un dels primers passos necessaris per legitimar les institucions europees i per extensió, els seus procediments democràtics.

Els programes han de contenir propostes dirigides a generar un model social aplicable de Lisboa a Varsòvia i de Copenhague a Valetta. Cal pugnar per aquest model i per que el procés d’estandarització es vagi tancant per la banda alta. Aconseguint que la optimització del sistema econòmic reverteixi en els ciutadans europeus i no només en l’alimentació d’un model injust al servei d’uns pocs. D’un altre forma, tindria sentit tot aquest procés?

Europa ha de fer front als reptes globals que planteja el deteriorament del medi ambient i ser capaç d’encapçalar un canvi de prioritats en front d’aquells que des de posicions irracionals practiquen el negacionisme en nom dels interessos que representen. Obligant als estats a comprometre’s en la lluita contra el canvi climàtic, marcant l’agenda del canvi de model i treballant per la conservació de l’herència ecològica. Els esdeveniments dels darrers anys així ho imposen i cal que les institucions europees siguin clares i forcin als estats a anar més enllà de l’estètica i la cosmètica. Els vells paradigmes han quedat desfasats i ha quedat al descobert qui s’ha beneficiat realment amb l’espoli dels recursos ecològics.

No n’hi ha prou amb tot això. Cal un model europeu que liquidi per sempre aquella herència parasitària i antidemocràtica anomenada monarquia. Una creu que sorprenentment encara seguim arrossegant malgrat el que dicta la lògica democràtica elemental. La irracionalitat que suposa el manteniment d’aquesta institució contamina tot el sistema i si Europa vol ser creïble està obligada a acabar amb aquesta farsa.

Finalment, el projecte de construcció europea ha de donar cobertura als drets nacionals. Ha de manifestar un compromís efectiu amb la superació del model actual apostant per regular l’ampliació interna, reconeixent el dret d’autodeterminació de les nacions sense estat, fixant topalls per a la solidaritat entre territoris, reconeixent la pluralitat lingüística i aprofundint en la cultura de la democràcia i la participació. N’estem tips de les respostes que dona l’Estat espanyol a les legítimes i majoritàries iniciatives que tant els catalans com els bascos hem tirat endavant durant els darrers anys per eixamplar les fronteres dels nostres drets nacionals. Cal que Europa passi pàgina i acabi amb l’era de les imposicions.

En tot aquest procés, els catalans hi hem de tenir veu pròpia deixant enrere aquelles marques que representen única i exclusivament els interessos estatals. Durant la darrera legislatura al Parlament Europeu i també, a les diferents càmeres legislatives espanyoles, hem assistit a l’espectacle d’un PSC impotent i incapaç de defensar els nostres interessos davant els de la seva marca electoral. Més enllà dels hipnotitzats per les llums de la capital i els narcotitzats per la tinta fluorescent dels bitllets de 500€, aquestes eleccions han de servir per portar les reclamacions dels Països Catalans a Europa. Això ara per ara només ho pot fer l’independentisme.

Durant els darrers dies es torna a fer evident que el projecte europeu té més d’una pedra a la sabata. Ho diuen els sondeigs de participació però sobretot es palpa a la campanya de la majoria de partits polítics que, lluny d’oferir un programa per a Europa es recreen en argumentacions polítiques que com afecten única i exclusivament al nivell nacional o estatal.

Més enllà d’aquesta constatació, la campanya de les Eleccions Europees 2009 ens ha portat exercicis discursius dignes de consideració. Per exemple, el PSC-PSOE no abandona l’estil al que ens té acostumats des de la campanya del referèndum sobre l’Estatut de Catalunya i segueix mobilitzant la seva base electoral agitant el fantasma de la dreta que es menja els nens. En part apel·lant al vot socialista més antropològic i anti-PP, en part demanant el vot en tant que mal menor. La desastrosa apel·lació a un vot útil que realment, no serveix per res.

Tal i com es desprèn del material electoral del PSC-PSOE, a la crisi ens va abocar la dreta i són ells i els seus socis europeus els que ens hi han de treure. Llavors és quan repassem hemeroteques i trobem que la proposta de les 65 hores de jornada laboral va ser formulada per Gordon Brown, líder del Partit Laborista anglès que a la seva vegada és també membre del Grup Socialista Europeu on participa el PSC-PSOE. La crisi pot ser de dretes però sobretot és fruit de la negligència de la socialdemocràcia europea que porta tants anys submergida en el pasteleig econòmic i institucional que ja, ni se’n recorda de què és estar a l’esquerra o defensar els interessos de la majoria.

Ni el PSC-PSOE ni els partits del grup socialista europeu poden desmarcar-se dels orígens de la crisi i de la manca de recursos per afrontar-la. Bàsicament per que han manat a França, porten molts anys manant a l’Estat Espanyol, a la Gran Bretanya i a d’altres estats, mantenen un pacte de govern incomprensible a Alemanya amb la CDU i en definitiva, són tant culpables com el grup popular europeu. Voler-se desmarcar penjant-li el mort a en Bush i en Berlusconi és un exercici insuportable de cinisme.

Tard o d’hora passaran de moda les campanyes que insulten la intel·ligència dels ciutadans. Contribuir a dotar la política de profunditat i contingut hauria de ser un objectiu de les forces polítiques d’esquerra. Lamentablement cada cop són més les fronteres que es desdibuixen i el caciquisme electoral fa anys que ha deixat de ser patrimoni exclusiu de la dreta sense complexes.

Moltes forces polítiques plantegen les eleccions europees com a primer assalt per a conteses electorals afecten directament al marc on realment cerquen concretar els seus projectes polítics. Aquesta pràctica no és patrimoni de ningú en concret i és força generalitzada a causa de la naturalesa de les institucions europees i de la mecànica de les mateixes.

Una de les grans batalles serà la de la participació. Aconseguir que els ciutadans acudeixin a les urnes sense que tinguin referències clares sobre els equilibris existents al Parlament Europeu, sabent que els caps de llista que votaran no seran presidents i que segurament, no sabran res de la gestió que faran, és tot un repte al que caldrà fer front, també, des de l’independentisme.

El show de la Constitució Europea, on malgrat el que diguin les urnes, sembla ser que sempre guanyarà la banca ( mai millor dit ), els equilibris de cadires que es realitzen de manera versallesca i allunyada del criteri de la població i la percepció clara de que Europa s’ha constituït com a unitat econòmica però no com a projecte polític, no ajuden a que els ciutadans percebin les institucions europees com a instruments útils o fins i tot, legítims.

Agradi o no, les propostes que plantejaran els partits majoritaris de l’Estat espanyol podran sonar millor o pitjor però en tot cas, estaran dominades per una grisor i una intangibilitat que no contribuiran a que els ciutadans participin. Així que desenganyem-nos, PP i PSOE atrauran ciutadans a les urnes sota pretext de superar-se mútuament i agitaran els fantasmes que tant bons resultats han donat tradicionalment.

Malgrat tot sovint costi de percebre-ho, a Europa hi ha poder polític i sobretot, oportunitats per teixir relacions internacionals que de cara al futur poden resultar un factor clau per a la resolució del conflicte amb l’Estat espanyol. Els independentistes sí hem de tenir un programa engrescador i motius clars per anar a Europa a defensar el nostre projecte.

Cal que aconseguim el reconeixement del català com a llengua oficial a la Unió Europea, finançament i reconeixement per a la nostra cultura, incrementar les beques per tancar un bon model educatiu pels propers anys, potenciar el model català de participació juvenil, potenciar la internacionalització de l’economia catalana i frenar les reformes legislatives en matèria laboral que es plantegen des d’Europa, com va ser la Directiva Bolkestein, amb la intenció de colar de manera antidemocràtica canvis destinats a omplir les butxaques dels de sempre.

Per la consecució d’alguns d’aquests objectius haurem de treballar colze a colze amb les forces vives de l’Esquerra europea, concepte on no hi caben ni el PSOE, ni el PSF ni l’SPD. Amb la majoria, cal ser conscients que l’impuls vindrà des d’Esquerra o no hi arribarà mai. La gestió i el recorregut dels eurodiputats catalans ho demostra clarament. Entre en Bernat Joan i Ignasi Guardans existeix el mateix abisme que entre l’Oriol Junqueras i en Ramon Tremosa.

I qui vulgui ser còmplice d’enviar la Maleni o l’Aleix Vidal-Quadras a Brussel·les, allà ell.