Posts Tagged ‘Die Linke’

La decadència de la socialdemocràcia europea és un procés que es pot analitzar referint-se als resultats electorals dels partits polítics que la representen. Queda fora de tota qüestió, més després de la recent caiguda del PSOE a l’Estat espanyol i del també recent cop d’Estat financer contra el PASOK, que els partits d’esquerra moderada es troben en un greu estat d’indefensió arreu del continent europeu.

El moviment socialdemòcrata va nàixer a Europa i agonitza sense pràcticament superar les seves fronteres. Té molt poca cosa a veure amb el Partit Demòcrata dels EUA i està mancat de formes anàlogues a tot el continent americà, tampoc hi trobarem referents vàlids al continent africà o als països asiàtics. En definitiva, dista de ser un moviment global i ha lluït per la seva manca de convicció i ambició de cara a estendre les seves virtuts pel món. Hi ha qui diu que va ser un invent útil per tenir calmades les classes populars europees durant el creixement del camp socialista i quan aquest va ser capaç de sostenir-se en peu d’igualtat enfront del bloc capitalista. Amb totes les seves conquestes històriques i sense oblidar el paper que aquests partits han complert durant diversos períodes de la història recent, la seva deriva de les darreres dues dècades ens podria portar a pensar que la seva principal justificació resultava sublimada en la existència del Mur de Berlín i en la necessitat de que la ideologia de l’altre cantó d’aquesta construcció no impregnés als que estaven de l’altra banda. És una hipòtesi a la que no li falten adeptes.

En tot cas, aquesta obra d’en Toni Cruanyes es presenta en un format allunyat de l’estudi acadèmic i composat en essència per fragments que ajuden a entendre el paisatge on s’esdevé la tragèdia d’aquest moviment polític que a hores d’ara s’esmuny entre els dits dels seus intel·lectuals orgànics i dels seus representants institucionals. La lectura de les seves pàgines contribueix a l’esquematització d’un procés que afecta diversos camps d’estudi i que parteix de la inconsistència ideològica, passa per la incapacitat pràctica dels seus líders i desemboca en naufragis electorals com el que el PSOE ha patit el passat 20 de novembre a les eleccions generals.

En el cas espanyol, aquesta “autòpsia” ha estat la “crònica d’una mort anunciada” què, malgrat els gestos teatrals d’Alfredo Pèrez Rubalcaba i els seus, era evident per tothom tan bon punt la Moncloa va fer-nos evident que davant els interessos de les classes treballadores, sempre hi tindrien prioritat els interessos de les patronals i del capital especulatiu. No ens en podem oblidar, la socialdemocràcia fracassa per que renuncia a interpretar la realitat seguint un relat coherent i en conseqüència, acaba abandonant a la seva sort als ciutadans als que hauria de representar. Molts dels seus membres, que li preguntin per exemple a Joaquín Almunia o a Javier Solana, s’han garantit un present opulent i un futur brillant com a conferenciants a sou de les més diverses fundacions liberals, però el preu pagat ha estat el replegament moral i electoral de tota una constel·lació de partits poblats de bones intencions però podrits per una plaga de líders que no mereixien representar els anhels de les classes treballadores que els havien donat suport durant dècades amb l’esperança de que un futur més just fos possible.

En Toni Cruanyes va ser corresponsal de TV3 a Londres i a hores d’ara compleix amb aquesta responsabilitat a Paris. Del gruix del seu llibre destaca amb llum pròpia el seu relat al respecte de les crisis internes del Labour Party i com és evident, d’entre els esdeveniments que s’hi recullen, destaquen les conseqüències de l’enfrontament entre Tony Blair i Gordon Brown. Pels seguidors de la política catalana, aquesta pugna presenta similituds molt importants amb alguns episodis que han fet córrer rius de tinta al nostres país. Es podria entreveure la pugna entre Maragall i Montilla, però limitar-nos a veure només aquesta lluita de poder seria limitar-nos molt.

Es tracta d’un llibre molt bo de llegir i que aconsegueix condensar moltes de les claus que expliquen el retrocés electoral de maquinàries imponents com les dels partits ja citats o per exemple, la del SPD, partit ja sentenciat a recular després de les retallades antisocials de Gerhard Schroeder i que van portar a Oskar Lafontaine a encapçalar una de les grans esperances de l’esquerra europea, la creixent i ambiciosa Die Linke.

Esperar veure “brots verds” al camp de la socialdemocràcia europea potser és massa. Darrerament s’han produït efectes que podrien assimilar-se a això mateix, però la prioritat de les esquerres no hauria de ser tornar a refregir el mateix de sempre per esperar que quan el plat neoliberal faci suficient pudor, les classes populars es tornin a llençar a l’abisme de donar suport a unes formacions que han renunciat a plantejar un futur diferent. A les esquerres europees els hi cal moviment i recuperat l’esperit de combat que van perdre trepitjant unes moquetes que han perdut i que a hores d’ara es ploren sense consol possible d’una banda a l’altra del continent.

Què vindrà és una incògnita encara, però haurà de ser quelcom diferent al que ens han acostumat.

Anuncis

p11 merkelLes recents eleccions federals a Alemanya han tingut tres guanyadors clars i un perdedor. En això coincideixen la majoria d’analistes polítics que des del passat 27 de setembre al vespre van començar a interpretar els resultats.

La coalició formada pel CDU ( Christlich Demokratische Union Deutschelands ) i els seus socis regionalistes bavaresos del CSU ( Christlich Soziale Union in Bayern ), encapçalada per Àngela Merkel, ha patit un lleuger retrocés en quant a vot absolut però consolida la seva posició al capdavant del govern federal gràcies als 226 diputats aconseguits, això si, canviant de socis i desprenent-se del SPD ( Sozialdemokratische Partei Deutschlands ), gran perdedor dels comicis a qui li han caigut pel camí una tercera part dels diputats i més de la meitat dels seus votants.

Qui amb tota seguretat governarà al costat del CDU – CSU serà un altre dels guanyadors de la nit electoral, els liberals del FDP ( Freie Demokratische Partei ) que guanyen 32 diputats malgrat no aconseguir cap representant directe als districtes electorals. El partit de Guido Westerwelle tornarà al govern federal després d’onze anys a l’oposició.

El tercer gran guanyador és Die Linke, una formació que situant-se a l’esquerra del SPD ha aconseguit superar els 5 milions de vots, passant de 54 escons a 76 i sent primera força als estats de Saxònia – Anhalt i Brandenburg i segona a Turingia, Meckelemburg – Pomerània Occidental i Berlin. Un altre de les fites que ha superat aquesta opció política ha estat passar dels 3 representants directes aconseguits als districtes electorals als 15 actuals, un pas molt important i signe de consolidació.

Ara per ara, el model polític és cosa de cinc i no es pot deixar de valorar la progressió dels Büdnis 90 – Die Grünen, partit verd amb experiència de govern entre el 1998 i el 2005 que ha aconseguit passar de 51 diputats a 68, superant el 4 milions i mig de vots i consolidant encara més la seva posició com a partit.

No ens podem deixar enganyar pel còmput de diputats que situa les forces liberals que governaran alemanya ( CDU – CSU i FDP ) molt per sobre de les forces de centreesquerra i esquerra que faran oposició ( SPD, Die Linke i Büdnis 90 – Die Grünen ). La diferència real és de poc més d’un milió de vots i les raons de que d’aquesta diferència es plasmi d’una manera tant dramàtica cal cercar-les en la pèrdua per part del SPD dels seus representants directes a 68 districtes electorals en favor del CDU – CSU.

En contrast amb l’escenari que viu el SPD, la força que es situa a la seva esquerra i que està consolidant-se a tots els estats alemanys, Die Linke, ha suportat bé les acusacions de dividir l’esquerra i les pressions derivades de sortir-se del consens dels altres quatre partits grans per no acceptar la participació alemanya a la guerra d’Afganistan, estar en contra de la OTAN i defensar un model social per a la Unió Europea. Oskar Lafontaine, un dels principals líders del partit, s’ha fet un fart d’explicar la posició del seu partit i en una entrevista amb data 16 d’agost al diari berlinès Tagespiegel, quan l’acusaven de dividir l’esquerra alemanya va dir que “no s’ha de confondre la causa amb l’efecte. El nou partit Die Linke es una resposta a les retallades en els serveis socials i les guerres contra el dret internacional. Mentre el SPD s’adhereixi a això, s’assegura la seva autodestrucció i es responsable de la divisió de l’esquerra a Alemanya”

*Article publicat a la revista Esquerra Nacional nº156