Posts Tagged ‘Cultura’

Els estudiants dels instituts de Cerdanyola del Vallès que han passat aquesta nit tancats a l’IES Pere Calders en protesta davant les retallades donades a conèixer recentment pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya han donat avui a conèixer el comunicat que segueix. Mereix la pena llegir-lo i donar-li difusió:

Quin sistema és el que no permet treballar quan hi ha tanta feina a fer? Quin és aquest sistema que necessita contínuament crear necessitats, consumir i créixer en productivitat? Quins és aquest sistema que enriquir-se significa, categòricament, empobrir a algú?

Com pot ser que no partim tots d’unes oportunitats semblants? Com pot ser que pel simple fet de néixer en un família sense capital acumulat el futur que et depara estigui replè de dificultats i complicacions, mentre el d’altres no? Com pot ser que obrar bé no estigui vinculat a tenir una bona vida, sovint al contrari? Com pot ser que els grans responsables dels desastres socials i mediambientals que patim siguin, precisament, els que viuen millor i que el seu futur no està en joc?

Està subjecta l’economia a la felicitat, la sostenibilitat i la justícia d’un país? Hi ha cap valor (moral, ambiental, històric, …) que els arguments del capital no hagin traspassat? Encara hi ha quelcom lliure del desig de plusvàlua? Amb quin criteri es fabriquen els diners? Quina finalitat persegueix el capitalisme a part de treballar (i enriquir a uns pocs clar)?

Ni les regles del capitalisme primitiu es compleixen ja: “quan un empresari no gestiona bé el seu capital, aquest cau” pensaven els teòrics, però quants bancs hem salvat? Quantes grans empreses forcen al govern a cedir en els seus desitjos? Fins quan haurem de veure els nostres representants (o això diuen ser) suplicant als grans capitals? No haurien de dependre les empreses de les decisions estatals i no a l’inrevés?

Cap de les retallades són estrictament necessàries com ens diuen, perquè cap deute tenim enfront les grans corporacions que viuen per sobre dels valors democràtics i sense cap escrúpol. Que deixin de salvar bancs, de copagaments per augmentar la venta de determinades empreses, i que salvin el serveis públics!

La decisió dels estudiants de Cerdanyola és que aquest món que se’ns depara no el volem, i no lluitar en contra d’ell i mantenir la nostra rutinària conducta conforme aquest sistema és una manera de protegir-lo. TOTS formen part d’ell, ningú s’escapa de la responsabilitat que té enfront la societat.

Si us plau, estudiants, professors, pares, mares, … una crida al país volem fer; no permetem que això continuï, no és just. Fem un reclam més a l’acció unitària.

En paraules de Martí i Pol “Qui sinó tots -i cadascú per torna-podem crear des d’aquests límits d’ara,l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,l’espai de vent on tota veu ressoni?Públicament ens compromet la vida,públicament i amb tota llei d’indicis”.

Per tal de clarificar en quin punt es troben les tasques de reforma del centre cívic del barri de Sant Ramon i seu de l’Associació de Veïns de l’esmentat barri a més a més d’espai de treball de diverses entitats de la ciutat, emetem les preguntes que segueixen:

Primer. Respecte al procediment seguit fins al moment.

1.- Quins procediments administratius ha portat a terme fins al moment l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès de cara a la rehabilitació del centre cívic de Sant Ramon com a espai habilitat per a l’ús d’entitats de la ciutat?

2.- En quines dates i sobre quins terminis s’han portat a terme els esmentats procediments administratius?

3.- A instància de quines àrees funcionals de la corporació municipal s’han produït aquests procediments?

4.- Quin cost econòmic ha tingut l’elaboració del projecte bàsic i executiu d’ampliació del centre cívic de Sant Ramon?

5.- Quin procés de contractació s’ha seguit?

6.- A quins exercicis i partides pressupostàries s’han assignat les diferents despeses econòmiques que ha generat aquest projecte des del seu inici?

7.- S’ha treballat algun procés de participació entre els veïns del barri per tal d’explicar quines són les millores previstes i amb l’objectiu d’involucrar-los en el projecte i recollir les seves aportacions?

Segon. Respecte al termini d’execució del projecte

1.- Un cop esgotat el període d’exposició previst per la llei, s’han efectuat al·legacions?

2.- En cas afirmatiu, quants plecs d’al·legacions han estat presentats?

3.- En el cas que s’hagin presentat al·legacions dins el període previst, quina resposta ha estimat emetre la corporació municipal respecte a les esmentades al·legacions?

4.- En cas que algun plec d’al·legacions anés acompanyat de signatures de suport, quin percentatge de les mateixes correspon a veïns de la ciutat i quin a ciutadans empadronats a altres poblacions?

5.- En cas que algun plec d’al·legacions anés acompanyat de signatures de suport, quins procediments de verificació i autentificació de les mateixes ha seguit la corporació municipal?

6.- Quins seran els procediments que seguirà la corporació municipal a partir del moment en que es registren aquestes preguntes?

7.- Sobre quines dates i terminis s’està treballant el projecte?

8.- Quin àrea funcional de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès és la responsable del seguiment i l’execució de l’esmentat projecte?

9.- Quina és la data estimada per a l’inici de les obres? 

De tant en tant, sobretot en el cas dels que no es guanyen la vida amb l’escriptura, es presenten qüestions al respecte de les que cal dir la nostra però no sabem com fer-ho. Pots no acabar d’expressar allò que vols o bé, corres el risc d’expressar-ho de manera incorrecta o poc documentada. Aquest escrit entra de ple en aquesta casuística i és una llàstima no poder-lo complementar amb dades concretes i amb elements que facilitin l’argumentació. Rebuscant es podrien trobar, però caldrà deixar-ho per un altre moment.

De tota manera, és adient reflexionar al respecte de quins efectes està tenint la crisi econòmica sobre el panorama cultural del país. Concretament, és necessari observar la situació en la que es troben els ajuntaments catalans i valorar les repercussions que sobre les indústries culturals es desprenen.

La majoria del contingut d’aquest escrit és d’especial aplicació al món de la música catalana, però es podria extrapolar de forma semi-automàtica a la majoria dels camps culturals. Ben mirat, la mecànica i els raonaments de base són vàlids per tot tipus d’arts escèniques.

Anant pas a pas. És sabut que la cultura catalana no disposa d’un estat que n’exerceixi d’impulsor. Les diferents autonomies sobre les que la cultura catalana s’estén fan de més i de menys, en alguns casos de manera especialment desafortunada. Valorar la dinàmica global de la Generalitat de Catalunya és competència d’algú altre, però el cas és que si volem ser ambiciosos, ni les seves accions ni els seus recursos són suficients per suplir allò que dèiem abans, la manca d’un estat involucrat en la promoció i el funcionament de les indústries culturals del país.

El gran pilar sobre el que descansa el mercat musical català són els ajuntaments mitjans i petits. Es pot dir de moltes maneres però el resultat és el que és, el primer client de tots els agents que es belluguen al voltant de la música catalana són les administracions locals. Una xarxa densa de municipis sobre la que acaba descansant el funcionament regular de, per començar, un gran nombre de conjunts musicals de totes les possibles variants. Qui durant els darrers anys ha manifestat una major sensibilitat cap al mercat musical del país han estat els tècnics i regidors d’aquests pobles i capitals de comarca.

El mercat musical català ha demostrat durant els darrers anys una certa fortalesa que ha derivat de les contractacions que formalitzaven els ajuntaments. En una part gens menyspreable gràcies als principis i valors dels contractants, en un altra part a causa de la competitivitat del mercat intern i en tot cas, gràcies a l’existència d’una oferta que s’ha sustentat en la demanda formulada per les esmentades corporacions. Molt per sobre de la promoció privada i a anys llum del que seria l’entramat de sales o festivals, el gran pilar de la música catalana han estat els municipis que no hi han deixat d’apostar en cap moment. Això és vox populi.

Qui es va moure per aquest terreny durant els dos darrers anys, va poder presenciar la lenta degeneració d’un model que va funcionar raonablement bé i que ha sobreviscut a l’ocàs de la gran majoria de grans festivals. Les festes majors i altres esdeveniments de caràcter local han aguantat el cop, però durant el 2011 han començat a demostrar feblesa i el que és pitjor, s’apunta una rebaixa pressupostaria general que tindrà efectes directes sobre els agents del mercat musical del país.

Els pressuposts s’han retallat i els pagaments s’han endarrerit de forma més que preocupant. El mercat factura menys i es troba sotmès a importants tensions de tresoreria a causa de que en primera instància, ha de finançar les accions dels municipis. Agents de totes les dimensions possibles es troben amenaçats i això afecta als conjunts, a les empreses de producció, a les oficines de contractació, als proveïdors d’infraestructures, a les empreses de sonorització i a un cúmul d’autònoms que realitzen diverses funcions. Tots plegats han vist com el 2011 ha estat un any complicat i més d’un i de dos han hagut de baixar la persiana, però la sensació general és que el pitjor resta encara per manifestar-se en la seva plenitud.

És sabut que el finançament local està pensat amb els peus i veient quins vents bufen més amunt, no cal ser cap llumenera per preveure que, més o menys ràpidament, ens apropem a un canvi de model que passarà per una redefinició de les polítiques de despesa cultural dels municipis.

Sense pretendre generar alarmisme, és ben evident que les indústries culturals del país i aquells agents que li ofereixen serveis, hauran d’adaptar-se als nous temps. Ara bé, el decreixement d’aquest mercat comportarà un empobriment de l’oferta i el que és pitjor, incrementarà la indefensió vers aquells que sí tenen un estat al darrere i que gaudeixen del suport i del beneplàcit dels grans mitjans de comunicació.

Està per veure en quina direcció ens arrossega la “destrucció creativa” que ha engegat l’explosió de la bombolla immobiliària, però els presagis no són afalagadors i afecten al teixit cultural, però acaben afectant també a un gran nombre de llocs de treball que poc menys que pengen d’un fil.

P.D: Qui remotament vulgui trobar possibles arguments per refutar això en els sold out de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi de Barcelona, va més perdut que un pop gallec al Turó de l’Home.

En certa manera, que l’arxiu personal del que va ser alcalde de Cerdanyola del Vallès ja és consultable a la xarxa, no és cap primícia. Fa dies que se’n parlava a la ciutat i l’anunci ha aparegut diversos cops a la premsa local. Per tant, del que es tracta és de difondre aquest fet i comentar fins a quin punt la notícia, que no primícia, és realment bona. Només cal fer-hi un cop d’ull per constatar-ho.

Jaume Mimó i Llobet ( Cerdanyola del Vallès 1893 – 1964 ) és un personatge rellevant de la història de la ciutat i manté una significació molt important. Tot sovint s’ha tendit a subratllar la seva vessant política com a primer alcalde de la ciutat per ERC i s’ha desconegut les seves múltiples facetes com a historiador, col·leccionista, mestre d’obres i persona rellevant de la comunitat a la que va viure. La relació d’activitats que Jaume Mimó realitzava és molt llarga i per estar-ne assabentats, el millor és visitar la pàgina de l’arxiu i conèixer-les de primera ma. El primer que queda clar és que la seva activitat sobresurt del que és comú i les seves contribucions a la bibliografia local són molt importants.

No es tracta de fer cap resum biogràfic. Aquesta és una tasca que ja han portat a terme altres i que es pot consultar a la pròpia pàgina de l’arxiu. Simplement, subratllar que el descobriment de la seva documentació personal i la creació d’un arxiu digital destinat a recuperar la seva memòria, que en bona part és la memòria mateixa de la nostra ciutat, és una magnífica notícia. Pel moment, encara no s’ha digitalitzat el total dels seus documents i és d’esperar que durant els propers anys aquest arxiu vagi creixent a partir de noves aportacions. Ara per ara, el projecte no ha gaudit dels suports que mereix però sembla raonable pensar que de cara al futur, es podria cercar finançament institucional per seguir tirant endavant i millorar alguns aspectes que estan per resoldre.

Tampoc es tracta de perdre de vista la vesant política de Jaume Mimó. Com a primer alcalde republicà de la ciutat, que per aquells temps era un poble, va treballar per impulsar des de l’Ajuntament un tarannà catalanista, democràtic i republicà. A causa d’això va ser represaliat pel règim franquista i patí l’exili com el patiren molts de la seva generació. Aquest fet el fa compartir amb Jaume Grau i Esteve Soler, alcaldes durant la Guerra Civil, un lloc preeminent en la memòria republicana de la ciutat.

Per que és una part molt important de la història local i per que la recuperació de la mateixa és imprescindible per seguir treballant per una ciutat cohesionada, coneixedora del seu passat, orgullosa dels seus fills que han contribuït a fer-la millor, no es pot fer res més que aplaudir aquesta iniciativa i procedir a gaudir dels seus resultats!

La nostra ciutat disposa d’un important teixit cultural i d’infraestructures que ens permeten potenciar unes polítiques ambicioses. És de justícia reconèixer que durant els darrers anys les polítiques culturals s’han treballat amb intensitat, però no podem renunciar a apujar el llistó.

Una de les principals característiques dels catalans és la nostra tendència a associar-nos creant entitats i col·lectius de tota mena que sobre el camp de la cultura manifesten un grau d’incidència molt significatiu. La societat civil té un paper cabdal en l’impuls de la cultura popular local i ha de gaudir del suport directe del nostre ajuntament.

És important concebre les polítiques culturals des d’una òptica molt oberta, amb voluntat de satisfer les necessitats de col·lectius molt amplis. En aquest sentit, cal donar especial rellevància a la normalització de les expressions culturals juvenils i a l’aprofitament del bagatge cultural dels nouvinguts a la ciutat.

Més enllà d’aquests punts, cal subratllar que hi ha un important marge de mi-llora sobre la gestió d’aquesta àrea i que els seus projectes poden implementar-se molt millor.

● Apostarem per a què les entitats culturals de la ciutat puguin aconseguir més recursos públics. Donarem especial importància a les polítiques de suport i formació en el camp de la gestió de subvencions per a què els propis agents que impulsen iniciatives culturals puguin dotar-les de major rellevància i projecció.

● Treballarem per la millora dels serveis de suport a la creativitat que a dia d’avui s’ofereix des del Casal de Joves a partir dels bucs d’assaig. Cal dotar aquest servei de major profunditat a partir d’un manteniment acurat, l’assessorament als joves creadors, la signatura de convenis de col·laboració amb equipaments compromesos amb la regeneració del mercat musical català i la programació de qualitat.

● Apostarem per la millora i ampliació del Consell Municipal de Cultura aconseguint que més entitats i figures rellevants del panorama cultural de la ciutat hi participin i puguin aportar els seus coneixements.

● Defensarem que l’ajuntament ofereixi el seu suport explícit a les indústries culturals que estiguin establertes a la ciutat, especialment aquelles que generin i difonguin continguts adaptats a la cultura digital.

● Continuarem treballant per la llengua catalana. Cal seguir donant suport al CNL i lluitar per a què la programació d’espectacles culturals en català segueixi augmentant. Tanmateix, vetllarem per a què l’Ajuntament, les empreses municipals i les concessionàries facin un bon ús de la nostra llengua.

● Seguirem apostant per l’impuls dels programes de Voluntariat per la Llengua com a eina fonamental per estendre l’ús social del català, millorar la cohesió social i l’atenció als nouvinguts.

● Proposarem la creació d’un patronat de cultura del Vallès on els ajuntaments que així ho desitgin puguin mancomunar serveis per a la contractació d’actuacions artístiques i altres serveis dependents, aconseguint d’aquesta manera una major força al mercat cultural i millorant les capacitats de contractació i programació de les corporacions municipals.

● De cara a reforçar el perfil cultural de la ciutat, impulsarem acords entre l’Ajuntament i els programadors musicals privats de la ciutat per tal de realitzar circuits amb valor afegit en col·laboració amb les institucions que millorin el posicionament de les sales de la ciutat a nivell comarcal.

● Donarem promoció i oportunitats als grups musicals de la ciutat a partir de la signatura de convenis de col·laboració i intercanvi amb altres ajuntaments del país i amb entitats i organitzacions que conformen el mercat musical nacional.

● És necessari millorar els serveis de l’Ateneu com a espai que exerceix el paper d’hotel d’entitats. Cal que els professionals de l’Ajuntament donin un millor suport a les entitats i aconsegueixin una major col·laboració entre elles i potenciar les seves activitats, especialment aquelles que acosten el teixit associatiu a la ciutadania i el reforcen.

● Apostarem decididament per la creació d’un carnet que faciliti el consum cultural dels joves a partir d’una política de descomptes sobre les programacions culturals de la ciutat, prioritzant les programacions públiques i establint convenis amb els agents privats.

● Seguirem donant suport a les activitats que contribueixin a millorar la divulgació i el coneixement social dels museus de la ciutat. Cal treballar per donar major prestigi i recorregut als continguts.

● Treballarem per millorar les condicions i recursos de l’Escola Municipal de Música. Valorem la importància d’acostar la ciutat a les ràtios europees de formació musical i cal que aquest servei gaudeixi d’un major reconeixement, pugui descentralitzar-se i doni servei a més alumnes.

● Promourem la digitalització de tots els documents de l’arxiu municipal que puguin revestir interès a nivell d’investigació sociològica, històrica o antropològica. Tanmateix, donarem suport a la digitalització d’arxius personals o familiars que puguin tenir un especial interès i rellevància pel coneixement del passat de la ciutat i del país.

Ha estat una de les novetats editorials que han aparegut als volts del darrer Sant Jordi i pel que sembla ha gaudit d’una bona acceptació. Es tracta d’un assaig breu però molt ben trenat que cerca fer arribar el seu missatge de manera entenedora a tant públic com sigui possible.

La lucidesa de Stéphane Hessel als seus 94 anys és envejable. Es tracta d’un veterà del Consell Nacional de la Resistència de Charles De Gaulle i per si això fos poca cosa, del darrer redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans. Tant pel seu currículum com pel seu bagatge intel·lectual, estem davant una autoritat a la que val la pena donar crèdit.

La sensació que transmeten les pàgines d’aquest “Indigneu-vos” és de frescor. Ve de tan lluny que pràcticament ens sona a novetat malgrat que els seus referents siguin de sobres coneguts. Hessel ens convida a fer un esforç per millorar el món que ens envolta i per recuperar els valors del compromís amb la història tot reconeixent que ens trobem en un univers molt més complexe que al que van haver de fer front els de la seva generació. La ocupació alemanya era quelcom molt més evident i identificable que la dictadura del mercat i el liberalisme de la guineu al galliner.

L’autor no té cap necessitat d’ajustar-se a la correcció política imperant. No faltaran els que diguin que són coses de l’edat però sigui com sigui, la defensa que fa dels progressos socials aconseguits durant el segle XX és sincera i d’un gran valor. Certament, la primera dècada del present segle ha suposat una regressió clara en matèria de drets i ens ha portat una major desigualtat entre els que més tenen i els que gairebé no tenen res, una sort d’esclavisme que no és nova però que va en augment.

De la indignació parteix l’acció i emergeixen els canvis. La mateixa indignació que va portar Hessel i a molts milers de joves de la seva generació a combatre la ocupació alemanya hauria de ser la que inciti als joves d’avui dia a no restar passius davant els abusos del poder que dia rere dia coneixen aquells que tenen ganes d’informar-se.

El que s’intueix però no es diu clarament és que els mecanismes de control sobre les masses cada dia esdevenen més sofisticats. La passivitat és filla de l’individualisme creixent i és el mercat més que no pas el sentit comú qui determina les necessitats a satisfer, una estructura que genera i satisfà necessitats artificials per les que els humans com a col·lectiu i el planeta com a receptacle paguem un preu molt alt.

Com és evident, l’autor aposta per una insurrecció pacífica, concepte ampli que exclou únicament la violència com a mitjà. Ara bé, Stéphane Hessel no deixa de ser un antic militant d’un moviment, el CNR francès, que sí va emprar la violència per aconseguir els seus objectius i el que li hem d’agrair en tot cas és que la seva reflexió no és hipòcrita. Corregeix allò que va dir Nelson Mandela de que els mitjans de lluita dels oprimits els trien sempre els opressors i raona que la violència és sempre un producte de l’exasperació. És per tant que comprèn els mecanismes que la generen, exercici de sinceritat al que no ens tenen acostumats els generadors d’opinió d’avui dia, però creu que és necessari deixar-la de banda.

En resum, es tracta d’un assaig curt que entre notes i demès no supera les seixanta pàgines. Es pot llegir en un parell d’hores i deixa una impressió molt bona. Hores d’ara resulta molt senzill aconseguir-lo a la majoria de llibreries i és un bon regal per aquells als que els hi costa fer el pas cap a l’acció. Anem-lo a buscar a les llibreries i difonguem-lo, contra més gent puguem indignar, millor per tots.

A pilota passada sempre és més fàcil opinar. Però el cert és que el punt de l’Altis s’ha jugat tan ràpidament que la majoria dels ciutadans no hem tingut temps de dir la nostra. Es tanca un equipament esportiu i la infraestructura s’aprofitarà per donar cabuda al que segurament s’anomenarà “Biblioteca Central de Cerdanyola” o quelcom similar. Podria ser que no fos la millor idea i podria ser que la seva creació fos una nova oportunitat perduda.

Vagi per endavant que aquesta biblioteca tindrà poc de central doncs la seva construcció anirà aparellada al desmantellament de l’actual Biblioteca de Can Altimira. La centralitat és la qualitat d’aquell que es situa entre diversos punts o que per les seves dimensions centralitza alguna cosa. Una única biblioteca per una ciutat com la nostra és un nou balanç insuficient pels governs que la nostra ciutat ha tingut durant les darreres dècades. A més a més, si els indicis que s’han anat mostrant durant la darrera legislatura són correctes, es repetirà la jugada amb el Casal de Joves de Can Altimira.

És de calaix que l’actual biblioteca, la de tota la vida, no està a l’alçada d’una ciutat com la nostra. No pot absorbir una demanda suficient si tenim en consideració el nostre volum, la nostra extensió o la nostra condició de ciutat universitària. Fa molts anys que va quedar petita i calia que el govern municipal actués. El previsible resultat final s’inscriu en la llarga tradició de gestionar sense previsió ni criteris massa elaborats. A Cerdanyola del Vallès no li cal una biblioteca central, li cal una petita xarxa de biblioteques que donin cobertura a tot el seu territori i que puguin arribar a molts més ciutadans. Un cop tinguem aquesta petita xarxa, serà possible determinar-li un centre.

Fet a corre cuita i amb un cert tuf a medalla electoral. La proposta ha sorgit aparentment del no res i sembla ser que va de cara a barraca pel simple fet que alguna cosa s’ha de fer. Això no són precisament aquelles polítiques d’estalvi, aquella planificació, aquella responsabilitat que ens havien explicat després de la moció de censura. Què ens costava aturar-nos un moment per valorar les possibilitats que ens oferia la finalització del servei de l’Altis.

A un servidor se li va ocórrer que en un moment com l’actual, amb l’atur descontrolat sumat a unes finances municipals tocades en la seva estructura, potser seria interessant iniciar polítiques destinades a que la despesa vagi aparellada a un futur estalvi o recuperació del teixit econòmic de la ciutat. Els beneficis d’una biblioteca són difícils de traslladar a paràmetres econòmics. El que genera és absolutament imprescindible i no ens cal una biblioteca, segurament ens en calen dues o tres més, que ningú s’equivoqui.

Faltant una perspectiva més treballada, podria ser com a mínim igual d’idoni que l’Altis esdevingués un equipament dinàmic al servei de la regeneració del teixit econòmic i social de la ciutat. El problema endèmic dels equipaments no es resol amb l’estratègia del yurta, plegant la tenda de campanya quan ve l’hivern i traslladant-se a noves pastures. El problema es resoldrà quan l’administració municipal tingui suficients recursos com per sostenir una bona xarxa potent de serveis a la ciutat. Sense unes finances municipals sanejades, no hi haurà equipaments suficients i de qualitat mai de la vida.

No fem volar coloms, deixem la demagògia al tinter. Tothom vol biblioteques i la millor manera de tenir-ne és que els números del nostre ajuntament passin del roig al verd en un termini raonable de temps. La recepta passa per pencar i mirar de tenir, ni que sigui de tant en tant, algunes bones idees.

Un “viver d’empreses” és una infraestructura promoguda des de les administracions públiques que dona servei a petites empreses especialitzades. Com la seva etimologia ens indica, no es tracta d’una cessió per temps indeterminat, es tracta de donar facilitats als emprenedors per tal que puguin tirar endavant els seus projectes. I no es fa a la babalà, amb una bona planificació es poden establir criteris que orientin l’equipament cap a un determinat camp productiu. El viver, si les coses es fan ben fetes, genera dinàmiques internes molt interessants i a mig termini, aporten recursos de tot tipus a la ciutat. Justament el que ens calia per ampliar els equipaments de la ciutat, recursos.

L’Altis passaria de ser una despesa a convertir-se en un petit ingrés, el gestionaria de manera directa l’Ajuntament i ben treballat, contribuiria a que molts ciutadans que tenen bones idees, les poguessin portar a terme, generessin ocupació i amb el creixement dels seus projectes, creessin riquesa per a les arques municipals.

La nostra ciutat disposa d’una gran universitat, d’un parc tecnològic i del major accelerador de partícules del sud d’Europa, estructures que ens aporten valor afegit i que hem de saber aprofitar en clau de ciutat. No podem adoptar el rol passiu de cedir terrenys i esperar a veure què passa.

Doncs bé, això no passarà. Es realitzarà una ampliació amb desplaçament inclòs de l’actual biblioteca. Amb la qual cosa, es produirà una millora innegable de l’estructura de biblioteques de la ciutat, però haurem reincidit en fer les coses sense donar-hi excessives voltes, mirant a les eleccions municipals i no veient que per aquest camí, després del maig de 2011 qui ens espera al final del carrer és el dèficit pressupostari i el retret aspre de tota la vida. Podrem fer-ho millor el proper cop?