Posts Tagged ‘Cuba’

La fotografia que Alberto Korda va fer-li a Ernesto Guevara el 5 de març de 1960, quan assistia al funeral de les víctimes del sabotatge perpetrat per la CIA contra el vaixell La Coubre, és una de les imatges més reproduïdes i conegudes de la història de les esquerres. Copiada fins a l’extenuació feia pensar sobre si, darrere les tones de samarretes, existia realment una figura tan destacable.

És de justícia reconèixer que el diari Público ha fet una gran feina editant una important selecció de llibres rellevants per a la l’esquerra. Entre ells, una selecció de textos i escrits d’Ernesto Guevara. Editats sota el títol “Escrits revolucionaris” trobem alguns documents que contribueixen a explicar el pensament d’una figura històrica més coneguda per les seves accions que no pas per les seves idees.

Destaquen amb llum pròpia els seus “Principis generals de la lluita guerrillera” per tractar-se, segurament, del seu escrit més conegut, considerat un clàssic del pensament d’esquerres. Des del 1956 amb el Moviment 26 de juliol cubà fins al present de les FARC-EP o el ELN a Colòmbia, el moviment guerriller llatinoamericà va camí de la seixantena i té en aquest escrit un dels seus documents fundacionals. Datat aproximadament al 1960, parteix de la victòria dels guerrillers cubans contra la dictadura de Fulgencio Batista i els seus socis dels EEUU. La rellevància d’aquest fet segueix provocant urticàries agudes a l’imperi.

L’escrit parteix de tres consideracions fonamentals que emanen de la seva experiència en combat com a comandant del moviment guerriller. La primera és que les forces populars poden guanyar una guerra contra un exèrcit regular. La segona és que no sempre cal esperar a que es donin totes les condicions per a la revolució, uns focus insurreccional les pot generar. La tercera és que a l’Amèrica subdesenvolupada, la lluita armada ha de ser una eina fonamental per a la lluita revolucionària. Precisament, de la segona d’aquestes consideracions emana el foquisme, teoria que el mateix Guevara va intentar aplicar a Bolívia i el Congo amb el resultat que coneixem: la revolució no es produir i el personatge va acabar assassinat per la CIA.

El seu “Missatge a la Tricontinental” és l’altre escrit que més crida l’atenció de tot el recull. Consta d’una exposició sobre l’avenç del bloc comunista arreu del planeta i realitza una escala especialment àmplia a la guerra del Vietnam. Pronostica que els EEUU sortirien del sud-est asiàtic amb la cua entre les cames i el cert és que no s’equivoca gaire. Cal contextualitzar que en aquell moment, maig del 1967, el resultat de la guerra freda no era gens clar i que, fins i tot, la iniciativa en la confrontació era cosa de Moscou i Beijing.

La resta de textos que composen el llibre giren bàsicament al voltant de la creació d’una societat socialista, tasca a la que es va dedicar durant els anys en que va ocupar diversos alts càrrecs del govern cubà. Pel seu pensament, Guevara s’acosta al maoisme, però fonamentalment es tractà d’un individu pràctic que simbolitza la lluita contra les injustícies socials i l’imperialisme, condicions que va demostrar amb escreix quan va decidir abandonar tots els seus càrrecs per continuar lluitant, fusell en ma, des d’algunes de les jungles més perdudes del planeta.

El recull, de gairebé 200 pàgines, és molt recomanable com a introducció a les idees d’aquesta històrica figura de les esquerres. No es tracta de paràgrafs densos i malgrat navegar tot sovint en el camp de la filosofia, la seva redacció és molt digerible. La conclusió és que, efectivament, darrere la banalització que ha patit la figura d’Ernesto Guevara, el potencial atractiu de la seva biografia és enorme. Segurament, l’edició realitzada pel diari Público serveix més com a excusa per conèixer el personatge que com a eina per poder-lo conèixer, però en tot cas, val la pena.

Fa relativament poc vaig tenir el privilegi de participar en un programa de cooperació al desenvolupament a Colòmbia. En total, una experiència de gairebé deu dies força intensos en tots els sentits.

Una de les parts més interessants va ser l’assistència a una conferència de Dr. Carlos Antelo, agregat polític de l’ambaixada cubana de Bogotà i vell rocker de la revolució. La seva lectura de les relacions internacionals a l’àrea de l’Amèrica Llatina va semblar-me molt lúcida i a la vegada sorprenent.

Cuba ocupa el lloc número 51 de l’índex de desenvolupament humà que elabora la ONU, ocupant el quart lloc entre els països llatinoamericans desprès de Xile, Argentina i Uruguai. És l’únic estat del món que compleix amb els criteris pel desenvolupament sostenible de WWF i porta des del 1962 resistint el boicot econòmic i polític de la primera potència econòmica i militar del planeta, els Estats Units. Una condemna de més de 47 anys pel delicte de negar-se a ser el pati del darrere, el casino o el prostíbul de ningú.

La política de l’administració que encapçala Barack Obama respecte a Amèrica Llatina no ha suposat una millora respecte a l’estratègia republicana. En molts aspectes ha resultat encara més carnívora i com a exemple està la construcció de bases militars a Colòmbia amb l’objectiu d’intimidar els estats que han decidit sortir de la tutela dels EEUU. Les experiències de l’esquerra llatinoamericana són identificades com una amenaça per la superpotència i no dubtaran en carregar militarment contra elles quan convingui.

Fa molts anys que el Departament d’Estat dels EEUU té en nòmina al futur governador cubà i pel 2010, dedicarà un mínim de 58 milions de dòlars, directament extrets del seu pressupost, a la desestabilització política de l’illa. L’aixecament del bloqueig econòmic suposaria per Cuba un estalvi de més de 9.000 milions de dolars en importació d’equips i bens de consum.

El cert és que Barack Obama ha aconseguit vendre internacionalment una bona imatge, un producte exitòs que molts ha corregut a comprar desesperadament. Ara bé, la seva lògica no ha deixat de fer seguidisme de la doctrina política dels qui el van precedir. L’estratègia de desestabilització contra el govern de Veneçuela i la preparació d’un estat d’opinió propici al conflicte armat mitjançant la subsidiarietat de Colòmbia, són actuacions que el situen en la més pura tradició dels plantejaments de Henry Kissinger.

Cuba treballa per modernitzar-se i el Dr. Antelo afirma que existeix un consens al voltant de la necessitat de realitzar determinades reformes malgrat que la pressió dels EEUU provoqui que els canvis siguin molt més complexes de realitzar. Els cubans no sacrificaran la seva revolució i en matèria de resistir hi tenen la ma trencada.

Durant els propers anys veurem si el moviment de les esquerres llatinoamericanes aconsegueix continuar el seu avanç, assolint els seus objectius estratègics, acabant amb l’hegemonia dels EEUU al continent i generant benestar entre els seus ciutadans. Cal esmentar que el paper espanyol a la regió és pèssim gràcies a que l’estratègia la determinen les grans multinacionals que operen a la zona. Un dels màxims exponents d’això és el suport explícit del grup PRISA al president Uribe a través dels mitjans que controla a Colòmbia i al propi Estat espanyol. Només cal veure el diferent tractament que han rebut l’intent de modificació constitucional que va intentar Hugo Chávez a Veneçuela i la violació de la constitució colombiana que realitzarà Uribe tornant-s’hi a presentar en contra de la llei colombiana.