Posts Tagged ‘Corrupció’

Algú que no tingui carnet de conduir i es vegi obligat a transitar en transport públic entre Cerdanyola del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda té la possibilitat de gaudir de diverses estampes que no tenen preu. Imaginem que el subjecte en qüestió viu a un dels carrers paral·lels al riu que hi ha al barri de Can Xarau.

El personatge es pren dos cafès i surt a les 08:00h de casa seva, a les 08:03 ja ha pogut comprovar que la roja ha tornat als carrers de la ciutat. Davant del pavelló, a ma dreta en la seva direcció, sota el solet matiner, veurà llampegar el vermell de la propaganda electoral del PSC. Com que té una mica de pressa i és massa d’hora com per aturar-se, seguiria caminant i a les 08:06 ensopegarà de cara amb un José Montilla pletòric que segons el contingut de les banderoles, ens garanteix el progrés. No ensopegarà amb ell una o dues vegades, simplement, no deixarà d’ensopegar-hi durant tota l’avinguda Catalunya fins a que arribi a l’estació. En resum, es menjarà amb patates el gadget fins a un total aproximat de quaranta cops.

Deu ser el progrés de la Constitució Europea, la Directiva Bolkestein i la Reforma Laboral. Gràcies a tot això els nostres drets laborals han “progressat” fins al punt de que la legislació laboral espanyola s’assembli molt més a la marroquina que a dels alemanys. Ep! José Maria Álvarez, líder del sindicat vermell i blanc, dixit. Doncs això, progrés garantit.

En picar la T-10 es trobarà amb sis o set plafons de color vermell i amb lletres blanques on es llegeix “Ni independentista, ni de dretes”. Tindrà l’oportunitat d’escapar escales amunt i refugiar-se al bar de l’estació per prendre un tercer cafè que l’ajudi a agilitzar la sinapsi matinal. A les 08:35 pujarà a un tren vermell i blanc que en set minuts el deixarà a Montcada i Reixac, ciutat metropolitana que té com a colors corporatius el vermell i el blanc. Amb una mica de sort, a les 08:47 estarà palplantat a peu de la nacional de Vic, sota l’autopista i sobre dues línies fèrries diferents, ben a prop de la cimentera ( coses de Montcada i Reixac ), esperant un autobús que fins a les 09:02 no es dignarà a passar.

A les 09:05, a uns tres-cents metres del terme municipal de La Llagosta i a ma dreta de l’autobús segons els sentit de la marxa, gaudirem d’una gran tanca publicitària que dona la benvinguda a la catalanitat a la immensa majoria dels ciutadans del món sense que ni tan sols hagin de desplaçar-se a aquestes latituds tan mediterrànies. En blanc sobre vermell llegim un “Ser català és treballar dur i tenir les coses clares”. Com el moscovita que treballa a una fàbrica, el cantonès que ven diaris, com aquell esquimal que treballa a la mineria o com l’australià que amb un guant de làtex determina el sexe dels cangurs. Gràcies per l’aclariment en forma de dosi d’autoestima, ser català no significa res de res.

D’aquesta manera entrem a La Llagosta, municipi que també té el vermell i el blanc com a colors corporatius. A uns dos minuts de la gratificant tanca, a ma esquerra del vehicle segons el sentit de la marxa, deixarem enrere el bar poligonero “La Moreneta”, just davant de General Cable. Aquí tornaran amb nosaltres les banderoles de fanal amb el rostre somrient de José Montilla. Uns objectes que ens empassarem, trufats amb panells del “Plan E” blancs i vermells, durant tot el recorregut que ens portarà a la Rambla de Santa Perpètua, bonic poble amb el vermell i blanc com a colors corporatius, indret on el personatge abandonarà el vehicle, meitat pintat dels colors de l’empresa, meitat decorat amb els colors de l’Autoritat Metropolitana del Transport ( endevineu quins són? ). Són dos quarts de deu.

És cert que ser català no tingui cap significat especial? Pot ser que es redueixi a treballar dur i tenir les coses clares? Quina angoixa, això és molt poc original. Podria tenir a veure amb tenir una llengua minoritzada que s’enfronta des de fa uns tres-cents anys a l’ànim exterminador de les clavegueres d’un estat centralista. Podria ser que també tingui a veure amb pagar molt més en impostos a canvi de rebre molt menys en serveis. També hauria de tenir alguna cosa a veure amb intentar fer un pas endavant amb la relació del nostre govern amb la resta de l’estat i trobar-se, moltes clatellades després, dos caselles per darrere de la de sortida, amb una sentència del Tribunal Suprem que ens ha deixat pitjor que amb l’estatut de 1979. Alguna cosa deu tenir a veure ser català amb veure’t obligat a arrossegar un model industrial podrit impulsat des de Madrid, amb veure Pilar Rahola cada matí a la televisió o amb estar en contra dels espectacles que inclouen la tortura dels animals. O que a diari t’insultin des d’Intereconomia, la Gaceta, el País, Veo7, El Mundo, ABC, La Razón, la COPE, ESradio…

Ni al moscovita, ni al cantonès, ni a l’esquimal, ni a l’australià li passen aquestes coses. Li passen unes altres, però aquestes, totes juntes, no. Deu voler dir que, buscant una mica, no són catalans. En part és una sort per ells, s’eviten uns quants problemes, entre ells el quedar-se daltònics a base de cremar les cèl·lules de la retina que interpreten el vermell i el blanc quan un i altre es combinen no menys de cinc-cents cops entre Cerdanyola del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda passant per La Llagosta i Montcada i Reixac.

A tres quarts de deu el protagonista d’aquesta història ja pot vomitar tots els cafès al WC que hi ha al costat del seu despatx, prendre una aspirina i començar a treballar dur i amb les coses clares. Tenint molt clar que o es fa un raconet i té sort, o la propera reforma de pensions del PSOE farà de la seva senectut una vall de llàgrimes amb copagament sanitari. Molt català tot plegat.

P.D: algú sap per què els carros dels escombriaires de Cerdanyola del Vallès són de color blau i taronja? Quina angoixa.

P.D.2: en pocs dies José Corbacho i José Montilla seran “marido y mujerta”. Els que tinguin bon gust musical ho entendran a la primera.

Durant les darreres setmanes han corregut rumors al respecte dels sous que el Ple de l’EMD de Bellaterra havia assignat als càrrecs polítics que hi ostenten responsabilitats de govern. A partir del darrer Ple de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, les informacions s’han confirmat via un certificat del secretari municipal que diu el que segueix:

Primer.- Declarar en la situació de dedicació exclusiva el titular de la Presidència de l’Entitat, senyor Ramon Andreu Atik, amb efectes del dia 1 de setembre de 2010, amb una retribució íntegra mensual de 3.569,76€ (42.837,12 anuals ), retribució la percepció de la qual és incompatible amb qualsevol altra retribució amb càrrec a administracions públiques i dels ens, organismes i empreses d’elles dependents, sense perjudici de les dietes i indemnitzacions per assistència a Consells d’Administració o òrgans de govern d’entitats o empreses públiques o privades.

Segon.- Declarar en la situació de dedicació parcial de 24 hores setmanals la senyora Montserrat Muñoz Casals, amb efectes del dia 1 de setembre de 2010, amb una retribució íntegra mensual de 2.160,02€ (25.920,24 anuals), compatible amb l’exercici d’altres activitats retribuïdes, públiques o privades, en els termes previstos en l’article 75 de la llei 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, en concordança amb el que disposa la Llei 53/1984 de 26 de desembre, d’incompatibilitat del personal al servei de les administracions públiques.

Tercer.- Declarar en la situació de dedicació parcial de 18 hores setmanals el senyor Marc Campany Crusafon, amb efectes del dia 1 de setembre de 2010, amb la retribució mensual de 1.619,95€ (19.439,4 anuals) compatible amb l’exercici d’altres activitats retribuïdes, públiques o privades, en els termes previstos en l’article 75 de la llei 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, en concordança amb el que disposa la Llei 53/1984 de 26 de desembre, d’incompatibilitat del personal al servei de les administracions públiques.

Quart.- Declarar en la situació de dedicació parcial de 12 hores setmanals el senyor Miguel Ángel Vázquez Heras amb efectes del dia 1 de setembre de 2010, amb una retribució íntegra mensual de 1.079,90€ (12958,80 anuals), compatible amb l’exercici d’altres activitats retribuïdes, públiques o privades, en els termes previstos en l’article 75 de la llei 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, en concordança amb el que disposa la Llei 53/1984 de 26 de desembre, d’incompatibilitat del personal al servei de les administracions públiques.

Es desconeix si estaríem parlant de dotze o catorze pagues anuals, però en tot cas, estaríem parlant d’unes retribucions escandalosament elevades i que suposen al voltant d’una tercera part del pressupost total de la EMD de Bellaterra. Cal recordar que l’organisme del que formen part és a hores d’ara una comissió gestora que poca cosa podrà fer d’aquí a les eleccions municipal i que ràpidament es podrien pensar moltes despeses de profit.

En Ramon Andreu cobrarà molt més que l’alcalde de Figueres ( 21.600€ anuals ) on viuen més de 45.000 persones i es gestiona un pressupost anual que ronda els 56 milions d’euros. Aquest és només un exemple que serveix per il·lustrar el despropòsit que ha protagonitzat el govern de l’EMD de Bellaterra, que ha obviat que a la majoria de poblacions que tenen el volum de Bellaterra els alcaldes o no perceben cap mena de sou o bé, reben indemnitzacions per assistència a plenaris o comissions.

Realment sembla increïble que tants anys de lluita per aconseguir que Bellaterra millorés els seus instruments de decisió hagin culminat en un saqueig econòmic injustificable des de qualsevol punt de vista lògic. La desproporció resulta insultant i davant les preguntes dels regidors de la ciutat, Ramon Andreu va negar-se a respondre cap pregunta emparant-se en el ROM de la ciutat. A l’estil d’alguns dels compareixents de la Comissió d’Investigació del cas Palau de la Música. Si ell mateix és incapaç d’explicar el per què d’aquests sous, què en podem esperar de la seva, esperem que breu, gestió?

Un dels millors indicadors de la desafecció política és la participació electoral. Però no és l’únic en tant que a les urnes, tot sovint s’acaben apropant ciutadans que lluny de donar el seu suport a un projecte polític, exerceixen el seu dret a vot per impedir que una segona força política assoleixi el poder. Aquest tipus de pulsions han estat les que ha sabut treballar el PSC-PSOE per aconseguir coses tan diverses com el govern estatal o el sí a l’Estatut de Catalunya.

La percepció que demostra un important grup de ciutadans respecte a la política resulta francament dolenta. El que hauria de ser, independentment dels posicionaments ideològics, un exercici voluntari a favor dels interessos ciutadans, es percep com una activitat amb connotacions indignes i egoistes. De poca cosa serveix explicar que la gran majoria dels que intervenen en política a partit d’organitzacions ni perceben ni percebran mai una compensació econòmica, que la majoria de càrrecs electes de les administracions municipals reben compensacions escasses i que molt més que una font d’ingressos, tenen una font de problemes. S’instal·la de manera lenta però segura una òptica que a qui més mal fa és a la societat.

Aquest descrèdit de l’activitat política es fonamenta en una densa boira de fal·làcies sustentada a partir de realitats que durant els darrers anys ha produït el nostre sistema polític i que es donen sota diverses formes a la resta de sistemes democràtics que no són perfectes, només són la millor alternativa que tenim al nostre abast.

L’altre dia a La Vanguardia, el polemista conservador Francesc-Marc Alvaro aprofitava diversos fets inconnexes per cagar-se en Slavoj Žižek, intel·lectual eslovè del qual posseeixo un parell de llibres que encara no m’havia atrevit a obrir. Gràcies a la bilis inspiradora d’aquest opinador convergent he accedit ràpidament a unes pàgines molt inspiradores. No sé com donar-li les gràcies.

La lectura dels primers capítols d’un dels seus llibres m’ha portat a recordar un parell de memorables bronques dialèctiques que he hagut de viure durant els darrers temps i de les quals adjunto alguns dels arguments que es poden trobar fàcilment entre aquells que obvien intervenir socialment des d’un punt de vista nihilista:

1.- Què passa amb Francisco Camps?

Doncs passa que els qui l’han de fer fora són els valencians amb el seu vot. És cert que la justícia no ha fet la feina ben feta i que en bona part es troba comprada pel poder polític. Ni totes les forces polítiques disposen de plantilla de jutges ni és cert que aquest personatge i el seu partit siguin intocables.

La responsabilitat última de que un partit com el PP del País Valencià segueixi comandant el govern autònom, les tres diputacions provincials i una bona part dels municipis d’aquest territori és de tots els ciutadans que els hi han atorgat el seu vot o s’han quedat a casa el dia de les eleccions.

No oblidem tampoc als que malgrat anar a votar, no s’han organitzat per explicar els seus arguments, assenyalar les activitats delictives d’aquest personatge i per proposar models alternatius a la corrupció del seu partit. Els individus som una cosa, però tot sovint els pobles obtenen de la política el que es mereixen. Deixar en mans d’un jutge allò que pots fer tu mateix és un error i sobretot, una excusa per no aixecar el cul del sofà.

2.- Tot és una mentida

La revolució de les telecomunicacions ha servit per propagar tot tipus de teories de la conspiració que ens diuen que vivim en una mentida distorsionada pel poder.

Els mitjans de comunicació ens expliquen la realitat seguint uns criteris que sempre seran subjectius en tant que l’objectivitat només es patrimoni de determinats camps de la ciència. Formar-se un criteri propi i aproximar-se a una realitat mitjanament solvent és una tasca a la que com a individus ens hi haurien d’abocar. Pot ser massa demanar, però el desconeixement de qualsevol matèria o la dificultat per discernir entre els arguments dels uns i dels altres, no pot ser una excusa per afirmar que tots els polítics menteixen i ens manipulen.

Citant a Joan Fuster en una de les seves sentències més conegudes, “la política o la fas, o te la fan”. A partir d’aquest punt, que cada partit elabori el seu relat per explicar els processos polítics o la simple apel·lació a interessos obscurs que manipulen la realitat, tornen a ser excuses de mal pagador,

3.- Fal·làcia de l’accident

Es produeix quan l’interlocutor assenyala situacions concretes amb l’objectiu d’obtenir una definició general de la política. Com que en reiterades ocasions s’ha demostrat comportaments delictius en polítics, tothom que fa política participa d’una espècie de xarxes delictives organitzades.

Per cada persona que participa en política que ha tingut implicacions en un delicte existeix un gran nombre de ciutadans que han perdut hores de són i qualitat de vida per defensar el que creuen que és el millor per a la seva comunitat. Existeixen milers d’exemples que ho acrediten, però aquest argument fal·laç s’ha instal·lat en molts cervells.

Conclusions

No es pot criminalitzar a aquells ciutadans que han perdut la seva fe en la política com a concepte global. Malgrat que bona part dels arguments que ens exposen es sustentin sobre un plantejament fal·laç o serveixin per amagar la seva indisposició cap a la participació, és fonamental entendre que la despolitització és fonamentalment una eina al servei d’aquells als que interessa que res es mogui per poder continuar acumulant poder i recursos que reinvertiran en que seguim instal·lats en la injustícia perpètua i en la seva veritat.

Més enllà de l’eix social o nacional, existeix un eix ètic de la política que els ciutadans valoren i que l’esquerra ha de treballar sense descans per legitimar-se. Obviar això ha estat un dels fets fonamentals que han provocat el gran Waterloo que la socialdemocràcia europea ha viscut durant els darrers anys. Donar exemple i fer pedagogia són les úniques respostes possibles, el contrari és obviar la realitat i deixar que la nostra societat es degeneri cada cop més.

Es creu que la fortuna personal de Pablo Emilio Escobar Gaviria es situava entre els 20.000 i els 25.000 milions de dòlars i que estava vinculat a més de 4.000 assassinats que van tenir lloc a Colòmbia durant el seu lideratge sobre el famós Càrtel de Medellín, estructura que va arribar a comptar amb més de 2.000 homes només en el seu aparell militar i que va moure als EEUU una quota majoritària de la cocaïna que es va consumir durant els anys 80 i 90 del segle XX. No en va, és considerat com el pitjor criminal de la història colombiana.

Aquesta darrera afirmació queda pendent de demostració, sobretot si es parteix d’una discussió al voltant de la definició del concepte delinqüent. No per que ell no ho hagués estat, que ho va ser i molt, sinó per que de delinqüents a Colòmbia n’hi ha hagut molts i de molts tipus. En tot cas, el protagonista de la biografia confeccionada per Alonso Salazar, professor universitari i antic alcalde de Medellín, és un dels personatges més rellevants de la història recent del seu país.

La lectura del llibre “Pablo Escobar, apogeu i caiguda d’un narcotraficant” es realitza d’una manera especialment agradable gràcies a la forma en que està redactat. Es tracta d’una biografia que gràcies al seu estil i la seva estructura, s’aproxima força al que podria ser una novel·la sinó fos per que es tracta de fets reals ben documentats i referenciats al llarg de les seves 348 pàgines.

Els detalls personals del protagonista tenen un gran interès. Però allò que el fa especial és que no va deixar governar tres presidents de la república, transformà l’economia colombiana i tingué relació directa amb els fundadors del moviment paramilitar en tant que impulsor, conjuntament amb altres traficants de cocaïna, del MAS ( Muerte a Secuestradores ), primera organització que va combatre el moviment guerriller més antic de tota l’Amèrica Llatina, les guerriles de les FARC-EP, el ELN, el EPL i el M-19.

Malgrat això, el discurs polític de Pablo Escobar, com a mínim aquell que realitzava tot sovint, l’identificaven com una persona allunyada dels valors tradicionals de la dreta colombiana. Tant era així que simpatitzà obertament amb membres del M-19 i que en els moments finals de la seva caça i captura, va valorar molt seriosament la opció d’integrar-se a un front guerriller. Públicament, sempre va afirmar ser una persona d’esquerres, tot el contrari que molts dels seus socis. Si més no, aquest és un detall molt curiós del seu recorregut vital.

El principi del final de la seva història ens ve marcada per la conformació dels “Pepes” ( Perseguidos por Pablo Escobar ), coalició formada pels seus enemics amb l’objectiu d’assassinar-lo. Una organització que si no es tinguessin en compte les particularitats de l’estat i les institucions colombianes, seria totalment antinatural. Conformada pels membres del Càrtel de Cali, organització criminal antagònica al Càrtel de Medellín, líders del moviment paramilitar com Fidel Castaño i sicaris que desprès de col·laborar amb la justícia o cometre actes de traïció al patró, van sumar esforços per liquidar-lo abans de que la seva venjança es convertís en una realitat irreversible.

Aquest grup va gaudir en tot moment del patrocini i el suport implícit de les institucions colombianes, de la DEA i de la CIA, fet que va agreujar encara més la situació del país. Els efectes d’aquesta coalició encara són visibles a dia d’avui i el que ha quedat demostrat, és que l’Estat colombià ha recorregut a pràctiques de terrorisme d’estat de manera ininterrompuda i pràcticament explícita durant més de 40 anys.

Amb la mort de Pablo Escobar es va aconseguir fer caure un símbol del narcotràfic, però la seva derrota no va comportar la fi d’aquest negoci o de la violència a Colòmbia. Dades oficials aportades pel propi govern colombià o per la DEA ho acrediten sense majors problemes. Ni tan sols la fumigació massiva ha aconseguit reduir el volum de les exportacions de droga des de Colòmbia als EEUU o a Europa.

Sense menystenir el seu poder econòmic i militar, sense oblidar les conseqüències socials de les seves activitats, es pot afirmar que Pablo Escobar no era el principal problema del seu país. Sense la corrupció i la feblesa de l’estat colombià, la seva incapacitat per legitimar-se arreu del seu territori, situació que en bona manera s’ha mantingut fins al dia d’avui, ell o molts altres personatges, no haguessin existit mai.

Els integrants de la banda que l’estat va utilitzar per arraconar-lo van prosseguir tranquil·lament les seves brillants carreres delictives gràcies a la impunitat i complicitat aconseguida. Per exemple, Fidel Castaño, furibund anticomunista, va ser fundador de les ACCU ( Autodefenses Camperoles de Córdoba i Urabà ), patrocinador destacat del genocidi polític organitzat en contra de la UP ( Unión Patriòtica ). Les seves activitats van del magnicidi fins a la organització de massacres de comunitats camperoles senceres i tot això en bona part, gràcies al patrocini de l’exèrcit i el govern colombià.

Les capacitats personals de Pablo Escobar són fins a cert punt inqüestionables. Va organitzar un imperi criminal perfectament infiltrat políticament i que va funcionar com un rellotge durant dues dècades senceres, jugà de manera prou intel·ligent les seves cartes polítiques aconseguint mitjançant accions populistes convertir-se en un líder de masses i va mantenir en un llarg escac a tot un estat sencer.

Sobre la seva caiguda, tant l’autor com molts protagonistes d’aquesta història, destaquen que va produir-se en bona part per culpa del seu entorn més immediat. Massa guiat pels homes del sicariat, va ignorar les possibles sortides polítiques a la seva situació personal i va recórrer en excés a pràctiques violentes que van deixar a l’Estat colombià sense més opcions que la confrontació directa, final que era possible però en cap cas l’únic final possible per a la seva història. El sicariat, els membres de la seva estructura militar, el van empènyer per propi interès econòmic a cometre una sèrie d’accions que el van desacreditar i van afeblir-lo definitivament. L’altre cara de la moneda va ser l’activitat del Càrtel de Cali, organització que sempre va prioritzar el suborn a l’assassinat i la infiltració política al segrest.

El volum, editat per Planeta al setembre de 2001, es pot adquirir per internet però resultarà difícil localitzar-lo a les llibreries convencionals. El meu el vaig adquirir per casualitat a una coneguda llibreria d’antic a Barcelona. Personalment, m’ha semblat una gran aproximació a un personatge molt destacable de la dècada dels 80 i 90 del qual per manca d’espai i temps he d’ometre molts detalls rellevants i sorprenents. Absolutament recomanable a aquells que estiguin interessats en entendre algunes de les claus de la societat colombiana actual.

L’eurodiputat Daniel Cohn-Bendit ha escrit un assaig polític que encara no he pogut acabar de llegir. Entre d’altres qüestions enfocades de manera lúcida i planera, assenyala una tàctica política consistent en reciclar projectes polítics que passen hores baixes a base de professar un ecologisme estètic que aconsegueixi aproximar-los a nous votants. Seria el que sense connotacions polítiques significa “fer de la necessitat virtut”. En diuen “Greenwashing“, que vindria a significar literalment alguna cosa semblant a “rentar en verd”. Investigant una mica, a la xarxa es proposa “ecocinísme” com a millor traducció al català.

Ell no ha inventat el terme però gràcies a la tirada dels seus llibres l’aconseguirà popularitzar. Prové del camp del màrqueting empresarial i fa referència al conjunt de pràctiques que segueixen les corporacions per generar avantatges competitius a partir d’una suposada sensibilitat ecològica que tot sovint és inexistent.

L’any 1987 va néixer Iniciativa per Catalunya ( IC ) amb l’objectiu d’obrar la recomposició del camp polític del comunisme català a partir d’una pràctica propera als moviments socials que en aquell moment gaudien d’un major suport social. L’ecologisme polític del país, en aquells moments però també a dia d’avui, el conforma una sopa de sigles en la que els profans difícilment som capaços d’entrar. A partir d’unes d’aquestes sigles, el partit conforma una nova plataforma organitzativa que passa a anomenar-se Iniciativa per Catalunya – Els Verds ( ICV ).

Ben entrats els anys noranta, la coalició pateix serioses convulsions que poc tenen a veure amb el debat sobre el model a partir del qual treballar un moviment polític ecologista. Política laboral, polítiques socials, el procés de construcció europea o les tradicionals “estretes” relacions amb el socialisme oficial són les qüestions que convulsionen la formació fins al punt de patir la sortida de PCC i del PSUC – Viu, fundadors d’Esquerra Unida i Alternativa ( EUiA ), nova marca que en un període molt breu de temps torna a les faldilles de la mama en constatar la seva incapacitat per guanyar-se un espai polític digne a curt termini. Resumint, tenim sobre la taula les peces més importants que conformen ICV-EUiA, força política d’esquerres que fins fa ben poc governava la nostra ciutat.

Com que la història segueix el seu camí, esquerres i dretes existiran durant molts anys malgrat els aplicats Giddens i Fukuyama. El millor que li pot passar a les esquerres és mantenir un espai polític creixent, sanejat i competitiu. L’estat actual de les coses ens porta a que el socialisme del segle XXI hagi de ser profundament respectuós amb la natura i en bona lògica, esperem que les forces progressistes vagin agafant amb força creixent la bandera de l’ecologisme, pensant globalment i actuant localment.

L’any 1985 el Moviment de Defensa de la Terra ( MDT ), va convertir-se ne la casa comuna de l’independentisme català a partir d’unes sigles força expressives i una proposta de principis que en el seu primer punt presentava la necessitat de defensar el país de les agressions ecològiques dels estats espanyol i francès, agents destructius que constituïen ( i constitueixen ) una clara amenaça a l’entorn.

Les estadístiques ho confirmen. El vot a alternatives estrictament ecologistes, com per exemple EV-AV, ha crescut durant els darrers anys arribant a erigir-se en sisena força a moltes taules electorals en les eleccions europees de l’any 2009. Es tracta d’un vot que tendeix al pragmatisme i que en aquelles conteses que s’aprecien com més properes o importants, es tradueix en vots útils cap a altres formacions d’esquerres amb majors possibilitats d’obtenir representació institucional.

De la il·lusió a la decepció no hi ha tanta distància com podria semblar. Propugnar un programa ecologista i tapar la Plana del Castell amb ciment són conceptes contradictoris que més enllà del fet concret, que és nefast, debiliten l’ecologisme i l’allunyen dels ciutadans que en un moment determinat s’hi poden acostar. Les esquerres de la ciutat es troben davant la necessitat de reconstituir el camp ecologista apostant per opcions que ofereixin garanties que, a dia d’avui, una ICV-EUiA incomplidora i sota l’ombra de la sospita per participació en pràctiques corruptes, no pot oferir. Ens fa més falta que mai.

Durant els anys 90 es van pintar de verd però se’ls hi ha vist el llautó. Com diuen en castellà “aunque la mona se vista de seda…”.

Ara hi ha corrupció?

Posted: 6 Novembre 2009 in Llegint la premsa, Política
Etiquetes: ,

Del tema estrella que ocupa portades de diaris i minuts als telenotícies s’ha dit pràcticament tot. Partint del gruix de la notícia, la detenció de quatre peixos molt grossos que pertanyen als dos partits polítics hegemònics del stablishment català, es van definint detalls i subtrames amb efecte multiplicador. Salten esquitxos als municipis, apareixen diagrames, fotografies i una llarga llista de recursos periodístics que a gran velocitat van calant a l’opinió pública. Tothom en parla.

Ara bé, que hi ha corrupció a Catalunya és quelcom que fa anys que no se li escapava a ningú. Qui s’ha mogut en entorns polítics, per molt light que aquests puguin ser, coneix de situacions que són delictives o com a mínim molt qüestionables. O sigui, que entre bastidors i sense les proves que pot aconseguir un jutge, fa anys que se sap que tant en Bartomeu Muñoz com en Lluís Prenafeta, en Macià Alavedra i molts altres, feien negocis i operacions il·legals.

Segurament, el nivell de corrupció no s’apropa al d’un país subdesenvolupat o al de la comunitat de Madrid, però fa molts anys que existeixen personatges corruptes com els citats o l’incomprès camarada Fèlix Millet, que crec que entra més en el camp de la patologia psiquiàtrica que en el del dret penal econòmic.

Entenc que si ho tenia clar tanta gent també ho devia saber en Baltasar Garzón i la resta dels seus col·legues de la judicatura. Bé, al ser vox populi no cal que tots ens estirem dels cabells a la vegada, cosa que ja estan fent la majoria, i val la pena que ens fem altres preguntes que potser aprofiten una mica més.

Molts tenen la impressió de que el jutge Garzón és un lliurepensador que picoteja per aquí i per allà en busca del bé universal i un premi Nobel. En aquesta línia de raonament, el superjutge hauria treballat incansablement per descobrir una trama i com a bon heroi que seria estaria detenint a tots els dolents un per un per que saldin els seus comptes amb la societat. Un punt de vista ensucrat i políticament correcte.

Molts altres li han vist el llautó de fa anys i saben que, més o menys freakie i vanitós, en Baltasar Garzón és un home d’estat que actua amb directrius polítiques. Potser fa lleig dir-ho però el compte del jutge superjusticier que combat el crim és una trola com una casa de pagès. Ens ho va demostrar amb la redada del 1992 contra l’independentisme català i amb les il·legalitzacions selectives practicades contra candidatures municipals de l’Esquerra Abertzale. Si perjudicaven al PSC-PSOE les candidatures s’anul·laven, si perjudicaven al PNB eren perfectament legals. Són dos exemples del nivell moral del personatge.

Ja ho va dir Felipe González i no és el primer cop que passa, “l’Estat es defensa a les tribunes però també a les clavegueres”. Els delinqüents són delinqüents i fa molts anys que exerceixen. Ara bé, el moment és d’oportunitat política i serveix per estovar el personal davant la sentència contrària a l’Estatut, per passar-li l’apisonadora per sobre a la moral dels catalans i per carregar d’arguments la caverna mediàtica espanyola mentre de pas aprofiten la carambola per perpetrar diverses vendettes de partit.

Si m’hagués de jugar alguna cosa bona apostaria a que fa temps que s’ho tenien preparat i enmig d’un fastuós dinar amb Alfredo Pérez Rubalcaba i uns quants col·legues més, contra els pressuposts generals de l’Estat, és clar, van decidir tirar-ho endavant.