Posts Tagged ‘Colòmbia’

Colòmbia es va independitzar de la Corona Espanyola al 1819 i des d’aquell moment els historiadors han estat capaços de seguir les traces d’un conflicte armat que ha tingut moments més àlgids que d’altres però que en cap cas s’ha detingut. La violència és un fet consubstancial de la història d’aquest país a causa de la patrimonialització que de les administracions han realitzat tradicionalment un conglomerat de grups de pressió diversos que van des de les grans patronals de l’exportació agrícola fins al grups que per les seves activitats es situen fora de la legalitat.

D’un enfrontament endèmic entre les classes governants del país, amb més de 30 guerres civils durant el segle XIX, es va tendir cap a un enfrontament de classe que va tenir i té encara el seu principal escenari al mai democratitzat entorn agrícola, per veure’s complicat amb l’emergència dels mercats internacionals de la droga durant la dècada de 1960. El fenomen del narcotràfic a Colòmbia és molt complex i ha tingut afectació directa sobre un gran nombre de qüestions que van des de la conformació regional del conflicte armat amb les guerrilles fins a l’estructura econòmica dels entorns rurals passant pel control de les institucions de l’estat per mitjà de la promoció i el patrocini de representats públics.

Una de les figures més rellevants de la història contemporània d’aquest país llatinoamericà ha estat Pablo Escobar, líder d’una organització criminal molt extensa que tenia com a principal activitat l’exportació de cocaïna als EEUU i a la que es considera responsable directa de milers d’assassinats. No hi ha cap dubte al respecte de que el tràfic massiu de drogues va modificar la fesomia de Colòmbia i al seu voltant va emergir una pròspera indústria que durant els processos de negociació amb el govern de César Gaviria es va arribar a oferir com a possible pagadora del deute extern del país a canvi de l’anul·lació dels tractats d’extradició.

Qui busqui una bona biografia de Pablo Escobar hauria de llegir un altre llibre, per exemple el que Alonso Salazar va publicar al 2001 sota el segell de l’Editorial Planeta. “Matar a Pablo Escobar” té un títol clar i no vol enganyar a ningú, es centra en el període considerat de decadència del Càrtel de Medellín i fa referència principalment a les operacions de captura que entre finals de la dècada de 1980 i el 1993 es van portar a terme en contra de qui va ser el criminal més buscat del món.

El llibre es centra en la confrontació armada que van protagonitzar les estructures armades al servei del narcotràfic i sobretot, en els personatges i accions que van portar a terme el Bloc de Recerca que el Govern Colombià amb el suport explícit dels EEUU articulà per assassinar a Pablo Escobar després de la seva cèlebre fuga de la presó. Es dediquen moltes pàgines a explicar els sistemes de recerca electrònica existents en aquell moment i la importància que aquests van tenir de cara a la localització d’un dels fugitius més famosos de la història recent.

Es tracta d’un relat periodístic de lectura lleugera i que a nivell historiogràfic aporta poca cosa. La temàtica sobre la que es centra es troba documentada amb entrevistes a responsables ministerials, membres dels cossos de policia, militars colombians, oficials de les forces especials dels EEUU i agents de les agències CIA i DEA. La principal rellevància que pot tenir rau en les informacions que aporta al respecte de la complicitat entre el govern del país i un grup armat conegut com “Los Pepes ( Perseguits per Pablo Escobar ), banda paramilitar conformada per antics aliats del narcotraficant, membres dels cossos de seguretat que actuaven fora de la llei i la competència directa de Pablo Escobar al mercat internacional de la droga, el Càrtel de Cali.

Les dues principals estructures de distribució mundial de cocaïna es trobaven arrelades a Colòmbia i es van relacionar amb l’Estat a partir d’estratègies diferenciades i contradictòries. Mentre el Càrtel de Medellín va dirigir les seves actuacions cap a la coacció dels responsables públics, el Càrtel de Cali va optar pel patrocini polític i la col·laboració estreta amb la llei amb l’objectiu de garantir-se la impunitat explotant les possibilitats existents a l’hora de corrompre el sistema.

Allò que Bowden deixa més clar és que la col·laboració entre el Càrtel de Cali i el govern es va produir amb la tolerància de l’ambaixador dels EEUU a Bogotà i de les agències nord-americanes que participaven en la caça de Pablo Escobar. El narcotràfic va aprofitar l’alarma social generada pel Càrtel de Medellín amb l’objectiu d’infiltrar-se al món de la política i a la judicatura, assegurant-se l’eliminació dels seus principals competidors i garantint-se una posició d’avantatge.

No és el millor llibre per aproximar-se a Pablo Escobar però té un cert interès pels que volen aprendre una mica més sobre la història política de Colòmbia, doncs en certa manera obre les portes d’una nova etapa del conflicte armat al país.

Malgrat que la seva adhesió al marxisme li va causar problemes professionals i el condemnà a un cert ostracisme professional, a hores d’ara és vox populi que l’historiador viu més influent al camp ideològic de l’esquerra és Eric Hobsbawm. Molts detalls de la seva vida són realment sorprenents i per la seva obra i el seu recorregut acadèmic, mereix ser conegut i respectat. Tot i nàixer al 1917, encara edita obres molt lúcides, la darrera al 2011 i ja ha venut un bon grapat d’exemplars arreu del món.

El seu “Rebels primitius” es tracta més aviat d’una obra de joventut que va ser editada per primer cop en anglès al 1959. La que segurament ha estat la darrera edició en castellà la va fer l’editorial Crítica en la seva col·lecció de butxaca al setembre de 2010. L’obra ve acompanyada d’un subtítol que pretén centrar el contingut dels diversos articles que s’hi recullen: “Estudi sobre les formes arcaiques dels moviments socials als segles XIX i XX”. El cert és que alguns dels articles reculen encara més enrere, clavant les seves arrels i continguts als segles XVII i XVIII.

Hobsbawm inicia la seva obra tractant la qüestió del bandolerisme social centrant-se especialment en l’àmbit europeu, recorrent tot sovint durant les seves descripcions a una documentada llista de casos esdevinguts a zones rurals del mediterrani i els entorns eslaus i germànics. Segueix la seva obra parlant del fenomen mafiós que es circumscriu especialment a Sicília, Calàbria, Puglia i Cilento, regions tradicionalment endarrerides del sud italià. Val la pena seguir la diferenciació cronològica entre ambdós moviments i també, seguir la resta de diferències que l’autor determina, especialment aquelles que tenen a veure amb les funcions i significacions d’aquestes formes de resistència a l’estat i el seu monopoli de la violència.

L’autor segueix amb la descripció dels moviments mil·lenaristes, fent especial incís en els llatzaretistes, l’anarquisme andalús i els fasci sicilians, estructures de caràcter rural que en base a un feix de conceptes aconsegueixen organitzar-se en contra de l’opressió del poder establert. El recull es formalitza en tres capítols extensos que evolucionen del moviment més primitiu al més modern i en el seu contingut contextualitza aspectes de la història regional que no deixen de tenir un gran valor. No en va, Hobsbawm confecciona aquests articles a partir d’un extens treball de camp que el porta per moltes regions del que avui dia són els estats espanyol i italià.

També s’estudien les bullangues urbanes, caracteritzades per estar tot sovint animades i inspirades pels gremis de les ciutats. És aquesta una forma de protesta que s’estén per tota la geografia europea i que defineix com “el moviment de totes les classes urbanes pobres dirigit a la consecució de canvis polítics o econòmics mitjançant l’acció directa” amb l’afegitó que aquest tipus de moviments no estan inspirats en cap ideologia específica. Un tipus de moviment que ha recuperat unes certes quotes d’actualitat a Catalunya durant els darrers mesos.

Segueix l’estudi al respecte de les sectes obreres que van tenir una especial importància a Anglaterra, Gales, Escòcia i França. Aquesta temàtica enllaça directament amb la qüestió dels ritus d’aquests moviments socials i l’autor aporta un bon volum d’informació al respecte de lògies francmaçòniques i altres societats secretes que durant tot el segle XIX van proliferar arreu d’Europa. No en va, cal apuntar que el propi Eric Hobsbawm formà part dels Apòstols de Cambridge, societat secreta de la que també van formar part figures històriques tan destacades com Bertrand Russell, Alfred Tennyson o John Maynard Keynes.

L’obra finalitza amb una anatomia del procés conegut com “la Violència” a Colòmbia quan aquest període històric encara era molt recent i les seves conseqüències encara no es podien preveure del cert. D’aquest punt de partida neix tot el moviment guerriller colombià, el més sòlid de tota Amèrica Llatina i el que principalment vol estudiar l’autor, la formació d’autodefenses camperoles d’esquerres en contra de l’abús de poder i els excessos de les classes terratinents. A aquest article es sumen un estudi al respecte dels moviments camperols peruans, un llarg epíleg a la primera edició en castellà i l’apèndix que recull fonts de primera ma al respecte de tots els capítols.

Es tracta d’una obra de gran interès i el que l’autor possiblement no podria imaginar és que en ple segle XXI els seus continguts mantenen una gran connexió amb l’actualitat. Els moviments socials primitius ho són pel seu estadi de desenvolupament i politització, no pas per la seva datació cronològica i en aquest sentit, val la pena recordar que, no només a Europa, segueixen manifestant-se i donant-li vigència a la qüestió. Sens dubte, es tracta d’un gran llibre. Ara bé, com de costum passa amb l’autor, el nivell de documentació i cites mareja a qualsevol i tot sovint resulta fàcil perdre el fil. Partint d’aquest obstacle, cal reconèixer que Eric Hobsbawm juga en una divisió diferent.

La tradició guerrillera a Amèrica Llatina ve de molt lluny i encara és capaç d’ocupar gran quantitat d’espais informatius. Les FARC-EP són a dia d’avui la guerrilla més antiga i nombrosa del continent, manté fronts guerrillers a un mínim de 25 dels 32 departaments colombians, conserva una bona capacitat operativa i a la seva manera, determina l’agenda política del seu país a partir d’accions armades i posicionaments polítics.

El llibre és obra del professor Carlos Medina Gallego, docent de la Universitat Nacional de Colòmbia especialitzat en el moviment guerriller i el conflicte armat que des de fa tants anys castiga el seu país. La seva obra va de l’estudi del narcotràfic fins al para-militarisme passant per la violència institucional, els processos de pau, el ELN o les mateixes FARC-EP, principal organització de la insurgència.

L’autor parteix d’un punt de vista raonablement objectiu en tant que reconeix l’existència de factors històrics, econòmics i socials que possibiliten i fins a cert punt legitimen l’existència d’aquest moviment armat. L’existència de flagrants desigualtats econòmiques entre colombians, la corrupció d’unes institucions que fonamentalment serveixen a les elits empresarials, la incapacitat de l’estat per impartir justícia i benestar arreu del vast territori sobre el que té jurisdicció i la manca d’un model polític sobirà respecte a les continuades ingerències dels EEUU en el camp de la política nacional.

La violència a Colòmbia no va néixer amb el fenomen del narcotràfic tal i com a més d’un analista orgànic li agrada subratllar de manera obsessiva. Ben al contrari, es tracta d’una dinàmica que té les seves arrels ben clavades a les acaballes del segle XIX, una herència dels conflictes agrícoles i de la indefensió del camperolat respecte als terratinents i les transnacionals nord-americanes implicades en l’explotació de recursos agrícoles i miners. És rellevant assenyalar la Massacre de les Bananeres que tingué lloc al 1928, quan l’exèrcit obrí foc de manera indiscriminada, a una població de la regió del Magdalena, contra treballadors que protestaven en contra de les pèssimes condicions laborals imposades per la United Fruit Company. Algunes fonts parlen d’un número de morts que podria superar el miler.

El 9 d’abril de 1948 va produir-se l’assassinat de Jorge Eliécer Gaitàn, líder del partit liberal que pretenia impulsar reformes destinades a limitar el poder de les oligarquies i a reformar moralment la república. Aquest magnicidi és la guspira que encén definitivament la flama del moviment guerriller i provoca un fet singular que amb el temps es demostraria rellevant, el pas de Manuel Marulanda Vèlez de la vida civil a l’activitat guerrilera. Conegut amb el sobrenom de Tirofijo, seria fins al moment de la seva mort a finals de març del 2008 el guerriller més veterà del seu temps, va iniciar el seu recorregut armat com a guerriller liberal, combatent el primer para-militarisme de dretes.

Bona part del moviment liberal es va veure obligat a evadir-se de la violència promoguda per les classes terratinents i d’aquesta manera van néixer les primeres milícies insurgents, organitzacions d’autodefensa ideades per donar cobertura a petites comunitats agrícoles sotmeses a la persecució de l’exèrcit i les bandes mercenàries promogudes pel poder econòmic. La bel·ligerància en contra del progressisme colombià va comportar la aliança, a vegades explícita, d’altres més implícita, entre el poder institucional i bandes criminals, fet que no ha deixat de significar un factor de degradació del conflicte.

El cert és que la persecució institucional, lluny de perdre intensitat, va adquirir noves cotes de virulència a partir de 1964 amb l’atac directe de l’exèrcit en contra de les comunitats camperoles que es van instaurar al centre i sud del país arran del primer període de violència. El més celebre, l’atac realitzat en contra de Marquetalia, territori del sud del departament del Tolima on una comunicat d’agricultors encapçalats per Manuel Marulanda i Jacobo Arenas, futurs fundadors de les FARC-EP. L’ofensiva va comportar la utilització de napalm i un enorme operatiu d’infanteria en contra de mitja centena de guerrillers que van aconseguir reagrupar-se molt més al sud del país amb milers de camperols que a la seva vegada també fugien d’una mort segura, als departaments del Meta i del Caquetà, futurs santuaris d’aquesta organització.

Aquell mateix any, neixen les FARC-EP com a resposta armada unitària amb l’objectiu d’encarar la defensa d’aquestes comunitats camperoles que s’estableixen al sud del país. Per tant, encara mantenen un perfil marcadament defensiu que es manté així fins a principis dels anys 80. Al 1985 es fundaria la UP (Unión Patriótica) com a moviment polític d’esquerres on s’emparaven la majoria de sensibilitats del progressisme colombià sota la direcció de polítics com Jaime Pardo Leal o Bernardo Jaramillo Ossa, formació que a les eleccions del 1986 aconseguí 5 senadors, 9 representants, 14 diputats, 351 regidors i 23 alcaldes, especialment a les àrees del nord-est, el baix Cauca, el Magdalena mitjà, la regió de l’Urabà, l’àrea metropolitana de Medellín i els departaments d’Arauca i Chocó.

La resposta en contra d’aquest moviment polític és l’assassinat, el genocidi de la majoria de quadres polítics i representants institucionals d’aquest partit. Un moviment d’extermini que, novament, va gaudir del recolzament implícit de les altes instàncies del poder polític i econòmic del país. Es parla d’entre 2.000 i 4.000 assassinats sumats a un alt número d’exiliats i desplaçats. La conseqüència més immediata en va ser la legitimació de la lluita armada com a principal instrument de canvi polític i social al país.

Amb aquest combustible i una gestió hàbil de tots els recursos que l’organització tenia al seu abast, les FARC-EP seran capaces de passar a l’ofensiva, establint una estructura de blocs i fronts que compren bona part del territori estatal, que de fet, és Estat a un percentatge gens menyspreable del país.

La guerra s’allarga fins al cèlebre 11 de setembre de 2001, data en que els atemptats de Nova York donen als EEUU l’excusa per iniciar una fictícia “guerra contra el terrorisme”, excusa per cometre una llarga llista de crims contra la humanitat a partir d’una escalada d’accions amb rerefons econòmic, i a l’estat colombià els ingredients per negar l’existència d’un conflicte polític i permetre’s el luxe de manifestar que les guerrilles són un fet purament criminal contra el que cal actuar amb les armes.

El llibre també repassa abastament els processos de negociació entre les FARC-EP i l’estat colombià a partir del domini dels documents que ambdós actors van utilitzar. Destaquen especialment les experiències derivades dels diàlegs de San Vicente del Caguán i de la creació d’una zona de distensió, episodi controvertit de la història recent colombiana on la reacció acusa al president Andrés Pastrana de reforçar la capacitat operativa de la guerrilla gràcies a la creació d’una zona lliure d’hostilitats. Una maniobra clàssica que també va executar el PP a l’estat espanyol gràcies al famós argument de les treves-trampa, principal obstacle per encara un diàleg polític amb qualsevol agent beligerant.

Es tracta d’un llibre imprescindible per entendre el procés històric de les FARC-EP a partir de la seva pròpia documentació política i d’una interpretació objectiva. Com objectiu és que els ingredients per a la conformació d’una insurgència armada han existit històricament a Colòmbia i que l’estat ha de ser capaç de treballar per acabar amb aquest conflicte històric que en cap dels casos tindrà una sol·lució militar. Un conflicte que ha estat la principal excusa dels successius governs colombians per renunciar a la democratització i la creació d’un estat social.

Una de les grans conclusions que s’extreuen del coneixement d’aquesta organització és que, tant ella com molts agents de l’esquerra, no deixen de ser organitzacions nacionalistes que aposten per la sobirania nacional com a recepta contra un imperialisme que extermina els recursos naturals del país i l’utilitza com a base militar per encarar futures confrontacions continentals i per assegurar-se el control d’aquest continent on els EEUU tenen el costum d’organitzar cops d’estat. No en va, la política internacional de George Bush cap a la Amèrica Llatina ha estat mantinguda sense gaires variacions pel seu successor, Barack Obama, indicador de fins a quin punt aquesta potència prioritza mantenir la seva hegemonia continental a qualsevol preu. L’existència de la guerrilla no és un peatge, és i serà una excusa per mantenir la seva presència econòmica i militar a la regió.

No es pot negar que són unes 380 pàgines força denses, però que amb encerts i errors, ens mostren la història d’un moviment que ve de lluny i al que li queda molt recorregut per endavant mentre l’estat no es decideixi a impulsar reformes socials i un procés franc de negociació política. Suposo que després de cinc dècades a la jungla, els comandants de les FARC-EP són els primers interessats en aconseguir una pau justa i una dutxa d’aigua calenta. Com a mínim, així ho exposen a les entrevistes que concedeixen de forma regular a aquells mitjans que s’atreveixen a contactar amb ells.

Em consta que es pot adquirir mitjançant el portal Amazon. El meu exemplar el vaig aconseguir a la llibreria Lerner de Bogotà.

Es creu que la fortuna personal de Pablo Emilio Escobar Gaviria es situava entre els 20.000 i els 25.000 milions de dòlars i que estava vinculat a més de 4.000 assassinats que van tenir lloc a Colòmbia durant el seu lideratge sobre el famós Càrtel de Medellín, estructura que va arribar a comptar amb més de 2.000 homes només en el seu aparell militar i que va moure als EEUU una quota majoritària de la cocaïna que es va consumir durant els anys 80 i 90 del segle XX. No en va, és considerat com el pitjor criminal de la història colombiana.

Aquesta darrera afirmació queda pendent de demostració, sobretot si es parteix d’una discussió al voltant de la definició del concepte delinqüent. No per que ell no ho hagués estat, que ho va ser i molt, sinó per que de delinqüents a Colòmbia n’hi ha hagut molts i de molts tipus. En tot cas, el protagonista de la biografia confeccionada per Alonso Salazar, professor universitari i antic alcalde de Medellín, és un dels personatges més rellevants de la història recent del seu país.

La lectura del llibre “Pablo Escobar, apogeu i caiguda d’un narcotraficant” es realitza d’una manera especialment agradable gràcies a la forma en que està redactat. Es tracta d’una biografia que gràcies al seu estil i la seva estructura, s’aproxima força al que podria ser una novel·la sinó fos per que es tracta de fets reals ben documentats i referenciats al llarg de les seves 348 pàgines.

Els detalls personals del protagonista tenen un gran interès. Però allò que el fa especial és que no va deixar governar tres presidents de la república, transformà l’economia colombiana i tingué relació directa amb els fundadors del moviment paramilitar en tant que impulsor, conjuntament amb altres traficants de cocaïna, del MAS ( Muerte a Secuestradores ), primera organització que va combatre el moviment guerriller més antic de tota l’Amèrica Llatina, les guerriles de les FARC-EP, el ELN, el EPL i el M-19.

Malgrat això, el discurs polític de Pablo Escobar, com a mínim aquell que realitzava tot sovint, l’identificaven com una persona allunyada dels valors tradicionals de la dreta colombiana. Tant era així que simpatitzà obertament amb membres del M-19 i que en els moments finals de la seva caça i captura, va valorar molt seriosament la opció d’integrar-se a un front guerriller. Públicament, sempre va afirmar ser una persona d’esquerres, tot el contrari que molts dels seus socis. Si més no, aquest és un detall molt curiós del seu recorregut vital.

El principi del final de la seva història ens ve marcada per la conformació dels “Pepes” ( Perseguidos por Pablo Escobar ), coalició formada pels seus enemics amb l’objectiu d’assassinar-lo. Una organització que si no es tinguessin en compte les particularitats de l’estat i les institucions colombianes, seria totalment antinatural. Conformada pels membres del Càrtel de Cali, organització criminal antagònica al Càrtel de Medellín, líders del moviment paramilitar com Fidel Castaño i sicaris que desprès de col·laborar amb la justícia o cometre actes de traïció al patró, van sumar esforços per liquidar-lo abans de que la seva venjança es convertís en una realitat irreversible.

Aquest grup va gaudir en tot moment del patrocini i el suport implícit de les institucions colombianes, de la DEA i de la CIA, fet que va agreujar encara més la situació del país. Els efectes d’aquesta coalició encara són visibles a dia d’avui i el que ha quedat demostrat, és que l’Estat colombià ha recorregut a pràctiques de terrorisme d’estat de manera ininterrompuda i pràcticament explícita durant més de 40 anys.

Amb la mort de Pablo Escobar es va aconseguir fer caure un símbol del narcotràfic, però la seva derrota no va comportar la fi d’aquest negoci o de la violència a Colòmbia. Dades oficials aportades pel propi govern colombià o per la DEA ho acrediten sense majors problemes. Ni tan sols la fumigació massiva ha aconseguit reduir el volum de les exportacions de droga des de Colòmbia als EEUU o a Europa.

Sense menystenir el seu poder econòmic i militar, sense oblidar les conseqüències socials de les seves activitats, es pot afirmar que Pablo Escobar no era el principal problema del seu país. Sense la corrupció i la feblesa de l’estat colombià, la seva incapacitat per legitimar-se arreu del seu territori, situació que en bona manera s’ha mantingut fins al dia d’avui, ell o molts altres personatges, no haguessin existit mai.

Els integrants de la banda que l’estat va utilitzar per arraconar-lo van prosseguir tranquil·lament les seves brillants carreres delictives gràcies a la impunitat i complicitat aconseguida. Per exemple, Fidel Castaño, furibund anticomunista, va ser fundador de les ACCU ( Autodefenses Camperoles de Córdoba i Urabà ), patrocinador destacat del genocidi polític organitzat en contra de la UP ( Unión Patriòtica ). Les seves activitats van del magnicidi fins a la organització de massacres de comunitats camperoles senceres i tot això en bona part, gràcies al patrocini de l’exèrcit i el govern colombià.

Les capacitats personals de Pablo Escobar són fins a cert punt inqüestionables. Va organitzar un imperi criminal perfectament infiltrat políticament i que va funcionar com un rellotge durant dues dècades senceres, jugà de manera prou intel·ligent les seves cartes polítiques aconseguint mitjançant accions populistes convertir-se en un líder de masses i va mantenir en un llarg escac a tot un estat sencer.

Sobre la seva caiguda, tant l’autor com molts protagonistes d’aquesta història, destaquen que va produir-se en bona part per culpa del seu entorn més immediat. Massa guiat pels homes del sicariat, va ignorar les possibles sortides polítiques a la seva situació personal i va recórrer en excés a pràctiques violentes que van deixar a l’Estat colombià sense més opcions que la confrontació directa, final que era possible però en cap cas l’únic final possible per a la seva història. El sicariat, els membres de la seva estructura militar, el van empènyer per propi interès econòmic a cometre una sèrie d’accions que el van desacreditar i van afeblir-lo definitivament. L’altre cara de la moneda va ser l’activitat del Càrtel de Cali, organització que sempre va prioritzar el suborn a l’assassinat i la infiltració política al segrest.

El volum, editat per Planeta al setembre de 2001, es pot adquirir per internet però resultarà difícil localitzar-lo a les llibreries convencionals. El meu el vaig adquirir per casualitat a una coneguda llibreria d’antic a Barcelona. Personalment, m’ha semblat una gran aproximació a un personatge molt destacable de la dècada dels 80 i 90 del qual per manca d’espai i temps he d’ometre molts detalls rellevants i sorprenents. Absolutament recomanable a aquells que estiguin interessats en entendre algunes de les claus de la societat colombiana actual.

De Bogotà a la ciutat d’Ibagué, al departament del Tolima, s’hi va en cotxe sense complicacions. De camí sobta la carta blanca que tenen algunes multinacionals a l’hora de contaminar, la dimensió aterradora dels cinturons de misèria que existeixen al voltant de la capital i la presència militar que existeix en alguns punts del trajecte. A primer cop d’ull no es podria afirmar que a Colòmbia hi ha una guerra.

El que no podem perdre de vista és que l’extensió d’aquest país llatinoamericà pràcticament duplica la de França. Pocs turistes arriben a Ibagué, però el que és gairebé segur és que molts menys continuen la seva ruta cap al sud. La regió del Tolima es troba relativament propera a la capital del país però és controlada en bona part per les FARC – EP i segons moltes informacions publicades durant els darrers anys, es tracta del sector del país on aquesta organització té la seva principal base d’operacions.

El cert és que l’estat no controla, ni molt menys, tot el seu territori. Per no parlar del famós monopoli de la violència legítima, que es troba totalment fragmentat entre les diverses guerrilles, el paramilitiarisme, el crim organitzat i el propi estat. Colòmbia viu una situació de conflicte permanent que no es podrà resoldre a mig termini. Una situació de violència que ha portat a l’escombrada de les estructures de l’estat a grans regions del país com el Caquetá o el Putumayo.

El laberint colombià té moltes variables que cal tenir en consideració. Una d’elles és la del narcotràfic, una realitat que supera les fronteres del tòpic per definir bona part de l’escenari al que ha de fer front la societat colombiana. Bona part de les estructures polítiques del país es troben infiltrades per la corrupció i un dels majors factors generadors d’aquesta situació és la importància de la cocaïna en l’estructura econòmica del país.

En paraules d’un dirigent del moviment juvenil del país, seria un exabrupte negar les connexions del moviment guerriller amb el narcotràfic. Una de les principals fonts de finançament de les FARC – EP és el cobrament de gramatges als traficants de drogues que utilitzen les àmplies zones controlades per la guerrilla pel conreu de coca. Aquesta activitat representa un volum molt considerable de l’estructura productiva de moltes regions del país i és també una font de conflictivitat permanent. El narcotràfic conviu amb la guerrilla i l’exercit però financia el paramilitiarisme per desplaçar la guerrilla i evitar-se el pagament de l’impost revolucionari. La base social de les guerrilles existeix i fins i tot creix. L’enrocament és total.

Si guerrilles com les FARC – EP o el ELN es mantenen avui dia en actiu és per l’existència d’unes causes estructurals que durant les darreres dècades no s’han modificat. Les pràctiques del latifundisme al país, la repressió violenta del camperolat i la misèria són els principals factors que provoquen el manteniment d’un conflicte armat que a primer cop d’ull podria semblar extemporani.

L’actual govern colombià ha apostat per la via militar i el prolongament del conflicte tenint molt clar que la victòria militar és simplement inviable. Mitjançant aquesta excusa es manté una estructura política corrupta i amb greus dèficits democràtics que permet continuar amb l’enriquiment de les oligarquies locals.

Malgrat el control dels mitjans de comunicació i el silenciament continuat del conflicte armat. No hi ha gaires dubtes, Colòmbia porta més de cinquanta anys en guerra i és força difícil que aquesta situació es resolgui a mig termini.