Posts Tagged ‘Biografies’

Es creu que la fortuna personal de Pablo Emilio Escobar Gaviria es situava entre els 20.000 i els 25.000 milions de dòlars i que estava vinculat a més de 4.000 assassinats que van tenir lloc a Colòmbia durant el seu lideratge sobre el famós Càrtel de Medellín, estructura que va arribar a comptar amb més de 2.000 homes només en el seu aparell militar i que va moure als EEUU una quota majoritària de la cocaïna que es va consumir durant els anys 80 i 90 del segle XX. No en va, és considerat com el pitjor criminal de la història colombiana.

Aquesta darrera afirmació queda pendent de demostració, sobretot si es parteix d’una discussió al voltant de la definició del concepte delinqüent. No per que ell no ho hagués estat, que ho va ser i molt, sinó per que de delinqüents a Colòmbia n’hi ha hagut molts i de molts tipus. En tot cas, el protagonista de la biografia confeccionada per Alonso Salazar, professor universitari i antic alcalde de Medellín, és un dels personatges més rellevants de la història recent del seu país.

La lectura del llibre “Pablo Escobar, apogeu i caiguda d’un narcotraficant” es realitza d’una manera especialment agradable gràcies a la forma en que està redactat. Es tracta d’una biografia que gràcies al seu estil i la seva estructura, s’aproxima força al que podria ser una novel·la sinó fos per que es tracta de fets reals ben documentats i referenciats al llarg de les seves 348 pàgines.

Els detalls personals del protagonista tenen un gran interès. Però allò que el fa especial és que no va deixar governar tres presidents de la república, transformà l’economia colombiana i tingué relació directa amb els fundadors del moviment paramilitar en tant que impulsor, conjuntament amb altres traficants de cocaïna, del MAS ( Muerte a Secuestradores ), primera organització que va combatre el moviment guerriller més antic de tota l’Amèrica Llatina, les guerriles de les FARC-EP, el ELN, el EPL i el M-19.

Malgrat això, el discurs polític de Pablo Escobar, com a mínim aquell que realitzava tot sovint, l’identificaven com una persona allunyada dels valors tradicionals de la dreta colombiana. Tant era així que simpatitzà obertament amb membres del M-19 i que en els moments finals de la seva caça i captura, va valorar molt seriosament la opció d’integrar-se a un front guerriller. Públicament, sempre va afirmar ser una persona d’esquerres, tot el contrari que molts dels seus socis. Si més no, aquest és un detall molt curiós del seu recorregut vital.

El principi del final de la seva història ens ve marcada per la conformació dels “Pepes” ( Perseguidos por Pablo Escobar ), coalició formada pels seus enemics amb l’objectiu d’assassinar-lo. Una organització que si no es tinguessin en compte les particularitats de l’estat i les institucions colombianes, seria totalment antinatural. Conformada pels membres del Càrtel de Cali, organització criminal antagònica al Càrtel de Medellín, líders del moviment paramilitar com Fidel Castaño i sicaris que desprès de col·laborar amb la justícia o cometre actes de traïció al patró, van sumar esforços per liquidar-lo abans de que la seva venjança es convertís en una realitat irreversible.

Aquest grup va gaudir en tot moment del patrocini i el suport implícit de les institucions colombianes, de la DEA i de la CIA, fet que va agreujar encara més la situació del país. Els efectes d’aquesta coalició encara són visibles a dia d’avui i el que ha quedat demostrat, és que l’Estat colombià ha recorregut a pràctiques de terrorisme d’estat de manera ininterrompuda i pràcticament explícita durant més de 40 anys.

Amb la mort de Pablo Escobar es va aconseguir fer caure un símbol del narcotràfic, però la seva derrota no va comportar la fi d’aquest negoci o de la violència a Colòmbia. Dades oficials aportades pel propi govern colombià o per la DEA ho acrediten sense majors problemes. Ni tan sols la fumigació massiva ha aconseguit reduir el volum de les exportacions de droga des de Colòmbia als EEUU o a Europa.

Sense menystenir el seu poder econòmic i militar, sense oblidar les conseqüències socials de les seves activitats, es pot afirmar que Pablo Escobar no era el principal problema del seu país. Sense la corrupció i la feblesa de l’estat colombià, la seva incapacitat per legitimar-se arreu del seu territori, situació que en bona manera s’ha mantingut fins al dia d’avui, ell o molts altres personatges, no haguessin existit mai.

Els integrants de la banda que l’estat va utilitzar per arraconar-lo van prosseguir tranquil·lament les seves brillants carreres delictives gràcies a la impunitat i complicitat aconseguida. Per exemple, Fidel Castaño, furibund anticomunista, va ser fundador de les ACCU ( Autodefenses Camperoles de Córdoba i Urabà ), patrocinador destacat del genocidi polític organitzat en contra de la UP ( Unión Patriòtica ). Les seves activitats van del magnicidi fins a la organització de massacres de comunitats camperoles senceres i tot això en bona part, gràcies al patrocini de l’exèrcit i el govern colombià.

Les capacitats personals de Pablo Escobar són fins a cert punt inqüestionables. Va organitzar un imperi criminal perfectament infiltrat políticament i que va funcionar com un rellotge durant dues dècades senceres, jugà de manera prou intel·ligent les seves cartes polítiques aconseguint mitjançant accions populistes convertir-se en un líder de masses i va mantenir en un llarg escac a tot un estat sencer.

Sobre la seva caiguda, tant l’autor com molts protagonistes d’aquesta història, destaquen que va produir-se en bona part per culpa del seu entorn més immediat. Massa guiat pels homes del sicariat, va ignorar les possibles sortides polítiques a la seva situació personal i va recórrer en excés a pràctiques violentes que van deixar a l’Estat colombià sense més opcions que la confrontació directa, final que era possible però en cap cas l’únic final possible per a la seva història. El sicariat, els membres de la seva estructura militar, el van empènyer per propi interès econòmic a cometre una sèrie d’accions que el van desacreditar i van afeblir-lo definitivament. L’altre cara de la moneda va ser l’activitat del Càrtel de Cali, organització que sempre va prioritzar el suborn a l’assassinat i la infiltració política al segrest.

El volum, editat per Planeta al setembre de 2001, es pot adquirir per internet però resultarà difícil localitzar-lo a les llibreries convencionals. El meu el vaig adquirir per casualitat a una coneguda llibreria d’antic a Barcelona. Personalment, m’ha semblat una gran aproximació a un personatge molt destacable de la dècada dels 80 i 90 del qual per manca d’espai i temps he d’ometre molts detalls rellevants i sorprenents. Absolutament recomanable a aquells que estiguin interessats en entendre algunes de les claus de la societat colombiana actual.

Anuncis

La fotografia que Alberto Korda va fer-li a Ernesto Guevara el 5 de març de 1960, quan assistia al funeral de les víctimes del sabotatge perpetrat per la CIA contra el vaixell La Coubre, és una de les imatges més reproduïdes i conegudes de la història de les esquerres. Copiada fins a l’extenuació feia pensar sobre si, darrere les tones de samarretes, existia realment una figura tan destacable.

És de justícia reconèixer que el diari Público ha fet una gran feina editant una important selecció de llibres rellevants per a la l’esquerra. Entre ells, una selecció de textos i escrits d’Ernesto Guevara. Editats sota el títol “Escrits revolucionaris” trobem alguns documents que contribueixen a explicar el pensament d’una figura històrica més coneguda per les seves accions que no pas per les seves idees.

Destaquen amb llum pròpia els seus “Principis generals de la lluita guerrillera” per tractar-se, segurament, del seu escrit més conegut, considerat un clàssic del pensament d’esquerres. Des del 1956 amb el Moviment 26 de juliol cubà fins al present de les FARC-EP o el ELN a Colòmbia, el moviment guerriller llatinoamericà va camí de la seixantena i té en aquest escrit un dels seus documents fundacionals. Datat aproximadament al 1960, parteix de la victòria dels guerrillers cubans contra la dictadura de Fulgencio Batista i els seus socis dels EEUU. La rellevància d’aquest fet segueix provocant urticàries agudes a l’imperi.

L’escrit parteix de tres consideracions fonamentals que emanen de la seva experiència en combat com a comandant del moviment guerriller. La primera és que les forces populars poden guanyar una guerra contra un exèrcit regular. La segona és que no sempre cal esperar a que es donin totes les condicions per a la revolució, uns focus insurreccional les pot generar. La tercera és que a l’Amèrica subdesenvolupada, la lluita armada ha de ser una eina fonamental per a la lluita revolucionària. Precisament, de la segona d’aquestes consideracions emana el foquisme, teoria que el mateix Guevara va intentar aplicar a Bolívia i el Congo amb el resultat que coneixem: la revolució no es produir i el personatge va acabar assassinat per la CIA.

El seu “Missatge a la Tricontinental” és l’altre escrit que més crida l’atenció de tot el recull. Consta d’una exposició sobre l’avenç del bloc comunista arreu del planeta i realitza una escala especialment àmplia a la guerra del Vietnam. Pronostica que els EEUU sortirien del sud-est asiàtic amb la cua entre les cames i el cert és que no s’equivoca gaire. Cal contextualitzar que en aquell moment, maig del 1967, el resultat de la guerra freda no era gens clar i que, fins i tot, la iniciativa en la confrontació era cosa de Moscou i Beijing.

La resta de textos que composen el llibre giren bàsicament al voltant de la creació d’una societat socialista, tasca a la que es va dedicar durant els anys en que va ocupar diversos alts càrrecs del govern cubà. Pel seu pensament, Guevara s’acosta al maoisme, però fonamentalment es tractà d’un individu pràctic que simbolitza la lluita contra les injustícies socials i l’imperialisme, condicions que va demostrar amb escreix quan va decidir abandonar tots els seus càrrecs per continuar lluitant, fusell en ma, des d’algunes de les jungles més perdudes del planeta.

El recull, de gairebé 200 pàgines, és molt recomanable com a introducció a les idees d’aquesta històrica figura de les esquerres. No es tracta de paràgrafs densos i malgrat navegar tot sovint en el camp de la filosofia, la seva redacció és molt digerible. La conclusió és que, efectivament, darrere la banalització que ha patit la figura d’Ernesto Guevara, el potencial atractiu de la seva biografia és enorme. Segurament, l’edició realitzada pel diari Público serveix més com a excusa per conèixer el personatge que com a eina per poder-lo conèixer, però en tot cas, val la pena.

devlin69s1Durant aquestes festes va caure per casualitat a les meves mans un llibre que enganxa des del primer moment. “El preu de la meva ànima”, de Bernadette Devlin, explica d’una manera amena els seus primers anys com a activista política al tètric marc d’una Irlanda del Nord admirada pels polítics sud-africans del moment per la seva manca de democràcia i transparència. Entre d’altres medalles, Devlin va ser triada als 21 anys com a diputada del parlament de Westminster per la llista catòlica de Mid Ulster, conservant encara avui el rècord de ser la diputada més jove en trepitjar aquella cambra, i va ser refundadora de IRSP (l’Irish Republican Socialist Party).

Bona part de la literatura política que tracta sobre el conflicte a Irlanda del Nord tracta molt per sobre el paper de la NICRA ( Northern Ireland Civil Rights Association ) i altres organitzacions com PD ( People’s Democracy ), partit polític de base estudiantil del que provenia Bernadette Devlin, durant el principi del que podríem determinar com a conflicte actual.

El relat no va gaire més enllà de l’episodi conegut com la “Batalla del Bogside”, amb la protagonista del llibre en primera línia de foc, que tingué lloc durant l’agost de 1969 i enfrontà la població catòlica de Derry amb les forces de seguretat de l’administració unionista. Aquest fet fou el detonant d’un enfrontament que no es refredà fins l’abril de 1998.

No es tracta d’un relat amb la profunditat política i la perspectiva de “Before the Dawn” o altres llibres de Gerry Adams, però aporta una posició no tan coneguda i des d’un punt de vista francament humà, cosa que porta a “El preu de la meva ànima” a ser un llibre molt recomanable per aprofundir en la qüestió irlandesa.