Posts Tagged ‘Barbacoes’

La notícia del darrer cap de setmana de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 ha estat l’anunci que ha fet públic l’encara President de la Generalitat. No es tornarà a presentar a la reelecció. Si els resultats electorals s’assemblen al que apunten totes les enquestes que han aparegut fins al moment, José Montilla serà un líder amortitzat, ja no pel país, sinó pels interessos del seu propi partit.

Abocat a ser el portaveu de la primera força de l’oposició, el que ens hauria d’explicar José Montilla no és què farà d’aquí a quatre anys sinó què és el que farà durant els propers quatre anys. Es mantindrà com a cap de files del PSC o deixarà pas a algú altre? Si és cert que no pensa presentar-se a les properes eleccions, tampoc té lògica que es mantingui al capdavant de la brega parlamentària durant els propers quatre anys, el que diuen els manuals és que es retirarà i des del primer moment, qui envestirà contra el govern serà una segona persona. Hi haurà qui votarà José Montilla però estarà impulsant un altre candidat que ara per ara no dona la cara.

Mou fitxa Montserrat Tura però és molt possible que no aconsegueixi el que anhela. No ens enganyem, qui a hores d’ara té la majoria de números és un tal José Corbacho, arquitecte de la Reforma Laboral més antisocial de les darreres dècades, antic alcalde de l’Hospitalet de Llobregat que si per alguna cosa destaca és per tenir una visió centralista i tancada del que és l’Estat espanyol. Diguem-ho clar, un nacionalista espanyol totalment alliberat de complexes. Aquest serà, amb l’aval de la direcció estatal del PSOE, el proper líder dels socialistes catalans.

La via autonomista de diàleg amb l’Estat espanyol ha fracassat empíricament. Un resultat que és a la política catalana el que va ser a l’astronomia la demostració de que és la Terra la que orbita al voltant del Sol i no a l’inrevés. Per molt que la inquisició comunicativa s’esforci en mantenir el contrari, ens trobem davant un estat que mai es reformarà per donar sortida als anhels de llibertat i autogovern dels catalans.

Negar la major i parlar de desenvolupar estatuts és la gran derrota del PSC. El ball de bastons i ganivets que s’està organitzant al si d’aquest partit, pot culminar-se amb un lideratge netament centralista que es dediqui a tancar, al crit de “España una, y no cincuenta y una” la fallida reforma autonòmica. A Ciutadans i al PP se li està girant feina per tapar les vies d’aigua que obrirà un José Corbacho que té molt clar que si amb una herència no està disposat a carregar és amb la dels Margall, Pallach, Mascarell o Sobrequés.

Sigui quin sigui el resultat electoral que aconsegueixi l’independentisme en aquesta contesa electoral, Catalunya ha entrat en una fase rupturista i el creixement social d’aquesta opció està plenament garantit. El proper inquilí de la Moncloa serà Mariano Rajoy i els equilibris que sustenten les relacions entre els catalans i la resta de l’estat tendiran a trencar-se cada cop una mica més.

El ritme de la fractura dependrà del camí que adopti el proper Govern de la Generalitat de Catalunya i del que passi a Madrid, però hi ha camins que no tenen retorn. Cal evitar aquells que enfoquen el procés amb frivolitat però tampoc és el moment d’amagar el cap sota l’ala, durant aquesta legislatura s’ha fet molt camí i agradi o no agradi, qui ha establert l’agenda del creixement social de l’independentisme ha estat en gran part Esquerra.

José Montilla està en un d’aquests camins sense retorn del que parlàvem. No se sap cap a on va però el que està molt clar és que s’allunya del Parc de la Ciutadella i de la Plaça de Sant Jaume. Ara li tocarà gestionar el seu paper d’ex-president de la Generalitat de Catalunya amb dignitat, explicant la seva experiència i donant fe de que el seu govern ha xocat amb la crua realitat.

Pot fer això, com sense anar més lluny va fer Pasqual Maragall, o obviar la responsabilitat històrica que té i donar suport als que han fet del seu mandat un fracàs absolut en el camp de les relacions amb la resta de l’estat. Qui a ferro mata, a ferro mor. José Montilla no va col·laborar amb Pasqual Maragall, va jugar des del camp madrileny la partida de la reforma de l’Estatut, ambicionant en tot moment la cadira del primer, filtrant a les primeres de canvi la greu malaltia degenerativa que aquest patia.

És de suposar que a hores d’ara, el grau d’empatia de José Montilla amb Pasqual Maragall ha crescut, no en va, ara és el de Cornellà qui comença a sentir a l’esquena la fredor metàl·lica dels ganivets que en un tres i no res el deixaran llicenciat. Ara ha de decidir com gestiona el seu fracàs i si està disposat a positivitzar-ho. Pot fer això o arrossegar-se per la presidència d’una conca hidrogràfica com Antoni Siurana, o per una ambaixada remota, com Joan Clos, o per un parlament de mentida, com José Borrell. La pilota és a la seva teulada.

Agafar les coses massa al vol pot ser perillós i en el cas de la suspensió de les obres de la Passarel·la que ha d’unir el Passeig del Pont i el Passeig de les Acàcies, ja hi haurà un expedient informatiu que, amb sort, aclarirà els fets. De moment, el que ens toca és avaluar el que per diversos canals ha anat filtrant-se.

Quins fets? Per començar, una passarel·la que s’ha estat construint un metre per sota de la cota d’inundabilitat i a la que ha calgut afegir un mur de contenció per tal de garantir la seguretat dels veïns del barri de Fontetes en cas d’inundació. Una obra que entranya força dubtes que poc a poc hauran d’anar-se aclarint però que a primer cop d’ull, genera desconfiança.

Els indicis apunten a una caiguda general del sistema. El govern en ple no va procedir de manera correcta, la oposició no va treballar en el seu moment la qüestió del pont amb rigor, els tècnics de les diverses administracions implicades no han pogut estar a l’alçada i l’empresa encarregada d’executar l’obra tampoc ha actuat correctament. Avui mateix, a en Toni Morral ja li han atorgat un semàfor vermell a La Vanguardia, però sembla que li tocaria a uns quants més.

El resultat provisional són un mínim de 1,8 milions d’euros que ara mateix leviten sobre les aigües del Riu Sec amb un risc evident de ser arrossegats per la corrent. Una pífia de manual que perfectament podria estudiar-se a les universitats.

Tot plegat ha sortit a la llum pública ahir, 14 d’abril al migdia i de moment, s’ha posicionat l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i la Secció Local d’Esquerra. Falta recollir els posicionaments dels grups que configuren govern i oposició, però no sembla que en general hagin de quedar gaire ben parats. L’aturada de les obres resulta totalment lògica i la creació d’un expedient informatiu, una mesura proporcionada.

1.- Quin paper ha jugat en tot plegat la regidora Mònica Àlvarez ( PP ) que, d’acord amb l’acord de governabilitat subscrit al principi de la legislatura amb ICV-EUiA i CiU, és la Presidenta de la Comissió de reforma del Riu Sec?

Si ara resultés que no ha tingut cap responsabilitat ens haurem de preguntar si, realment, ser president d’aquesta comissió té algún significat concret més enllà d’un augment en les retribucions del titular. Amb les connotacions que això tindria, que no serien poques doncs, estaríem pagant entre tots una compensació econòmica a canvi del favor polític del PP a ICV-EUiA i CiU.

Pot semblar que anar per aquí és filar molt prim però segurament es tracti d’una qüestió fonamental de cara a entendre, no només el cas de la passarel·la sinó moltes altres variables de la política municipal dels darrers anys. Sobre aquest tema concret, calen explicacions molt convincents.

2.- El procés de licitació de les obres ha estat correcte?

Ara tenim clar que no va ser tècnicament solvent i que el procediment pel qual s’ha portat a terme la qüestió, un decret d’alcaldia, ha estat qualsevol cosa menys transparent. Fins a quin punt arriba la irregularitat és quelcom que l’expedient informatiu haurà de determinar però en tot cas, és d’esperar que no escombrin sota la catifa.

De la petita muntanya de derivades del cas, emergeix una possible denúncia de la constructora a l’Ajuntament de Cerdanyola per l’aturada de les obres, FEILS que es podrien perdre i un àrea d’actuacions estratègiques depenent d’alcaldia amb un nom de sonoritats molt pel·liculeres però amb uns procediments molt dramàtics. Pot ser que faci falta una pala per començar a desenterrar papers però quant abans millor.

3.- Quin paper ha tingut l’Agència Catalana de les Aigües ( ACA ) ?

En teoria va validar el projecte. Sembla ser que la solvència tècnica en matèria hidràulica de l’organisme responsable de regular, precisament, aquest recurs, és tirant a força baixa. Un cop dilapidats, com a mínim, 1,8 milions d’euros en un pont que ara mateix és un perill públic, pot la nostra corporació municipal demanar danys i perjudicis a aquest organisme?

Llegint les declaracions realitzades per ICV-EUiA durant els darrers dies, podem interpretar que el show de Benny Hill en que s’havia transformat la política municipal d’ençà que l’alcalde tingué la brillant idea d’expulsar CiU del govern municipal, està a punt de finalitzar.

Coherent amb el seu discurs, Antoni Morral i els seus miraran de fer de la necessitat virtut i sense participar del govern municipal, afirmen que la seva actitud serà positiva. L’argument principal rau en que pel poc que queda de legislatura, PSC-PSOE i CiU no tenen més marge que el d’aplicar el Pla de Mandat d’ICV. La veritat és que encar que ICV-EUiA votés tot en contra, la gestió municipal seguiria cap endavant sense cap molèstia.

El govern podrà tirar endavant iniciatives i l’Ajuntament tornarà a funcionar. Un cop va quedant clar qui farà les coses a partir d’ara, comença a ser moment de preguntar-nos com es faran. El llistat de qüestions és llarg i podem començar per on ens faci més gràcia. Un exemple, les polítiques de joventut de la ciutat.

Malauradament, el canvi de signe que es va produir al 2003 no ha portat a l’àrea de joventut cap millora. Els que heretin la gestió, trobaran un àrea devastada, inútil, morta, abandonada, oblidada, menystinguda i desangelada. Ni en Balcells, ni la senyora Rebollo ni la Maria Reina han fet res destacable en aquest camp més enllà del que és vox populi, que les polítiques de joventut han estat la seva darrera prioritat.

Tenim un mal Pla Local de Joventut que serveix per a ben poca cosa. Sobre aquest full de ruta calia incorporar plans anuals que han arribat sempre tard i que metodològicament han estat un fracàs flagrant. Del corresponent al 2010 encara ningú en sap res. Perdó, sabem que ni tan sols s’ha començat a treballar en ell.

Estaria bé que durant el gener es comencés a consultar les entitats juvenils de la ciutat per tal que pel febrer, com a molt tard, es pugui aprovar un pla anual pel 2010 mitjanament consensuat o com a mínim, comentat amb els joves de la ciutat. Té molt poca credibilitat aprovar plans d’actuació anuals poc abans de l’estiu, que és al que ens tenen acostumats fins ara.

Caldria anar pensant en un nou Pla Local de Joventut elaborat seguint les indicacions dels estaments superiors. Res d’invents estranys, amb el seu procés de diagnosi, participació dels agents juvenils i dels joves no associats i sobretot, una concepció integral i transversal. No es tracta de paraules buides. Assignar al capítol de joventut les iniciatives generals que remotament tenen a veure amb els joves és una vergonya.

L’ajuntament segueix sense un model de participació juvenil clar o funcional. Simplement, no existeix i el famós Consell Municipal de la Joventut només va convocar-se un cop la darrera legislatura i no va servir per res. Molts dels presents es van aixecar a mitja reunió i van marxar davant el lamentable espectacle que es va viure. A qui toqui gestionar l’àrea de joventut li correspon decidir si vol fer un pas endavant en la participació juvenil o si pel contrari, ja li va bé que la cosa segueixi absolutament morta.

I ja posats a fer la carta als reis, caldria subratllar que els equipaments juvenils de la ciutat porten molts anys desfasats i no poden donar resposta a la demanda existent. Una ciutat com la nostra no es pot conformar amb un sol casal de joves malament gestionat i carregat de mancances elementals. L’exemple més flagrant és el dels bucs d’assaig on s’ha realitzat una inversió en equips i aïllament però en canvi, no es disposa d’un model de gestió que permeti que aquestes instal·lacions tinguin una incidència positiva sobre els grups novells de la ciutat.

Quan els polítics de la ciutat deixin de fer-se la guitza hauran de començar a respondre a aquestes qüestions i a les que aniran sorgint de les diferents àrees de gestió que durant els darrers anys no s’han portat com és degut. El cas de les polítiques de joventut és dels més escandalosos però n’hi ha molts altres.

El recorregut d’en Toni Morral ( ICV-EUiA ) com a alcalde de Cerdanyola del Vallès arriba inevitablement al seu final. Si no es produeix la mediació d’algun tipus d’efecte sobrenatural, tenim alcaldia socialista per uns quants anys.

Evidentment, els membres d’ICV-EUiA intentaran donar guerra fins a l’últim minut, però el que resulta evident és que amb en Toni Morral com a cap de llista no tenen cap possibilitat de tornar a aconseguir l’alcaldia. Una proposta seriosa passaria per una retirada a temps del que encara avui és alcalde de la ciutat i per la reconstrucció de ponts amb la resta de forces polítiques de la ciutat. Especialment amb aquelles amb les que la relació ha quedat més deteriorada.

Resulta difícil preveure si a les properes eleccions municipals es produirà una polarització del vot similar a la del 2003 però el que resulta força evident és que no tindria massa sentit en tant que ICV-EUiA ha deixat de ser una alternativa real al capdavant de la corporació municipal.

L’època del tots contra el PSC-PSOE ha passat, afortunadament, a millor vida. En bona part, per que ICV-EUiA no ha sabut cuidar als seus socis de govern. Els bons pactes passen per que tots els implicats surtin guanyant i això és quelcom en Toni Morral i els seus no han contemplat en cap moment.

Caldrà construir una nova imatge de la política municipal que es fonamenti en nous esquemes, molt més polítics i no tan ancorats en rivalitats personals. CiU ha obert joc cap al PSC-PSOE i el PP ha trencat files.

Comença a ser l’hora d’anar-hi pensant una mica. En primer lloc, caldria fer passar per endavant de la brega política el debat de ciutat, dissoldre la cortina de fum rere la que hàbilment han amagat les misèries d’una gestió ineficaç i de color gris ciment.

El pacte implícit i contra-natura d’ICV-EUiA amb CiU i el PP ha suposat un deteriorament de la qualitat de la política municipal. No es pot aïllar per sistema un partit com el PSC-PSOE que, recordem-ho, encara no ha perdut mai unes eleccions de cap tipus a la ciutat. Aquest ha estat el gran error d’en Toni Morral i els seus. Al PSC-PSOE se l’havia de guanyar en la batalla de les idees i els programes, no en un cos a cos estèril.

Desafortunadament, els governs encapçalats per ICV-EUiA no han suposat un trencament amb els vint-i-tres anys d’administració socialista al municipi. S’ha seguit amb la dinàmica desenvolupista condemnant la Plana del Castell a la cimentació total i en línies generals, la gestió no ha tingut un perfil propi suficient com per argumentar que un govern d’ICV-EUiA representés una millora substancial respecte a la proposta política del PSC-PSOE. Ha estat més del mateix i en alguns aspectes, fins i tot pitjor.

Els tripijocs de l’alcalde amb el PP no han ajudat en res i el cabreig del PSC-PSOE resulta totalment lògic. Si hi afegim el resultant de la maniobra suïcida que suposava expulsar CiU del govern municipal, tenim tots els ingredients necessaris per la moció de censura que conformarà en breu una nova majoria de govern a l’ajuntament.

Al nou govern municipal se li ha d’exigir horitzó polític i un programa de gestió. Ni una cosa ni l’altre s’han manifestat encara. El que sí tenim clar és que el pacte té voluntat de permanència i de manera més o menys explícita, així ens ho han fet entendre. Per tant, la suma més factible per després del maig del 2011 és la de les forces que en breu assumiran el timó de la ciutat.

Què s’en farà dels vots que ICV-EUiA arrossega a les eleccions municipals i que no pertanyen pròpiament al seu espectre ideològic? Seguiran fent-li confiança per reforçar aquesta formació com a possible primera força de la oposició? Es produirà un vot útil a CiU per incidir al govern municipal i dotar-la de força de negociació davant el totpoderós PSC-PSOE?

A Esquerra li toca presentar les seves propostes programàtiques i aprendre dels errors del passat, tant dels propis com dels de la resta de formacions que van fer possible al 2003 una alternança en el govern municipal, per tornar a il·lusionar als ciutadans amb un programa transformador i ambiciós que per força haurà d’incomodar als partits que actualment tenen representació al consistori. El canvi ha estat una obra de teatre força aconseguida però no ha suposat cap avenç substancial per la ciutat. Ara cal redibuixar-lo des de l’esquerra i l’independentisme.

L’època dels governs amb ICV-EUiA s’ha acabat i no tornarà mai més per culpa de la manca de visió dels que els encapçalaven.

Amb comptagotes es dosifiquen les informacions relacionades amb les converses que els diferents partits amb representació a l’ajuntament de la ciutat estan mantenint per mirar de decidir plegats quin serà el futur immediat de la governabilitat del consistori fins a les eleccions municipals del 2011.

Cal suposar que pels que participen en aquest procés tot plegat té sentit i coherència, però per qui s’ho miri amb una certa distància no podrà evitar pensar que s’han tornat bojos. El debat no és lògic i cal assenyalar-ho per, com a mínim, mirar de corregir-lo tant com sigui possible doncs el cert és que ens hi juguem bastant.

Una de les informacions que comencen a córrer és la possibilitat d’un govern on cada força amb representació al consistori ( PSC-PSOE, ICV-EUiA, CiU i PP ) ostentés l’alcaldia durant quatre mesos, d’aquí fins al final de la legislatura. Resulta, més o menys, tan difícil d’explicar com d’entendre. Un govern de concentració sense sentit polític i amb l’únic objectiu de defenestrar l’actual alcalde, objectiu que, per motius molt diferents, comparteixen socialistes i convergents.

No cal dir que en Toni Morral farà tot el que pugui per sortir sencer d’aquesta nova aventura. Ara bé, que ho aconsegueixi és un altre tema. S’han sembrat discòrdies i s’estan recollint bufetades que el poden fer caure. Anem a pams.

Al PP se li dona una rellevància que no es mereix i que, sobretot, no ens mereixem els ciutadans de Cerdanyola del Vallès. Veure per creure. Un alcalde del PP, que per més conya no era ni el cap de cartell de la seva formació, a una ciutat que sempre s’ha oposat frontalment als valors que representa aquesta marca política. Quin sentit pot tenir?

No té ni cap ni peus. I la culpa no és només, que també, de socialistes i convergents. Qui va travessar primer el cordon sanitaire per negociar l’aritmètica de l’anterior govern va ser ICV-EUiA amb en Toni Morral al capdavant, negant-se a treballar un acord programàtic sòlid i decidint que era molt millor jugar a enfonsar la flota socialista que construir un projecte coherent de ciutat. El preu de mantenir el canvi de signe a l’ajuntament va ser massa alt i una prova més d’això és que fins i tot el propi Antonio González pateix a hores d’ara un Síndrome d’Estocolm força greu que l’ha enemistat amb una part dels seus companys de partit.

L’explicació ràpida passaria per diagnosticar que els negociadors han perdut contacte amb la realitat, deixant de banda el més elemental sentit comú. Es demanen dimissions, es marquen jugades i es realitzen fintes de tot tipus, però les propostes programàtiques segueixen sense emergir d’entre els estertors de la monumental bronca. Els pactes es valoren en funció del joc de cadires o dels caps que eventualment puguin rodolar, però encara és hora de que aparegui algú que marqui quines línies de treball cal seguir per acabar la legislatura amb un balanç positiu pels ciutadans. Des de Cerdanyola del Vallès cal fer molts quilòmetres per entrar a un municipi amb alcaldia del PP i seria d’idiotes rematats enfilar aquests personatges a un cim que no farien mai. Sincerament, no ens ho mereixem.

Lamentablement, els que estan jugant a aquest joc ni tan sols es prenen la molèstia de simular responsabilitat, ni que sigui de cara a la galeria. El resultat pot ser nefast i si finalment es compleixen els pitjors pronòstics, caldrà respondre clarament als que precipitin un desenllaç tant lamentable. Podíem esperar moltes coses, però en cap cas que tot plegat acabés amb un govern políticament indesxifrable i un alcalde del PP durant quatre mesos.

La situació a Cerdanyola del Vallès després del darrer ple municipal és d’enrocament total de les parts implicades. S’entén però en primer lloc, no pot durar gaire i a més a més, cal tornar a centrar el debat lluny de les qüestions personals i l’enfrontament partidista per tornar a tractar seriosament aquelles qüestions que realment ens afecten.

Mirant de portes enfora de l’ajuntament i sense que soni a tòpic, el moment econòmic que vivim no hauria de permetre gaires distraccions. Els ingressos municipals cauen en picat, les administracions es demoren en el compliment de les seves obligacions vers els ciutadans, tanquen empreses, l’atur juvenil s’enfila a nivells inèdits i les gestions maldestres del passat ens estan passant factura.

L’expulsió de CiU de l’equip municipal s’ha produït per motius tàctics i és una resposta a l’actitud inoportuna d’aquests primers. Els resultats de les municipals del 2007 van demostrar que el vot es polaritzava entre el PSC-PSOE i ICV-EUiA. En una lògica respectable però perillosa, CiU va voler formar part de l’equip de govern però amb la intenció de fer-se notar molt, cosa que molesta a ICV-EUiA que en quant ha vist l’oportunitat ha ajustat comptes.

El PSC-PSOE ni plantejarà una moció de censura ni arribarà a un acord estable amb l’equip de govern per motius estrictament interns. El futur cap de llista no és ni regidor i està embolicat en qüestions de més alta volada i no pensa aterrar a la ciutat fins que toquin eleccions o bé, fins que el govern de la Generalitat de Catalunya no faci un canvi de color a l’octubre del 2010.

Resumint, les forces polítiques amb representació al municipi es troben entrampades en una dinàmica que pot respondre a molts motius però que en cap cas tenen gaire a veure amb l’interès de la ciutat. El que toca és exigir que s’entenguin i deixin d’oferir aquest espectacle tan tètric. Queda molt fins al maig del 2011 i la governabilitat no està garantida. La gestió municipal es troba condicionada per factors de caràcter partidista que no fan més que deteriorar el servei que hauria d’oferir el nostre ajuntament.

Ni ICV-EUiA pot governar tota sola sense arribar a un pacte programàtic amb el PSC-PSOE o amb CiU, ni aquests últims, els de l’actual oposició, es poden permetre el luxe de jugar únicament la carta de l’erosió. No és responsable i és molt dubtós que la gent ho entengui. A tots els hi va camuflar la seva gestió amb els brams d’una bona bronca política, però no estem parlant d’un partit de futbol i acabaran tenint raó si ningú pregunta que és el que realment han estat fent durant els darrers dos anys.

Es pot tirar de telenovel·la una temporadeta però al final queda el que queda, que és un “molt deficient” general. La legislatura és de color gris gràcies a la gestió de l’equip de govern i a la poca consistència política d’una oposició que descansa tranquil·lament mentre gaudeix d’una sòlida base electoral que li garanteix la bona dosi d’escalforeta que emana del poder d’altres administracions.

Ahir, dilluns 28 de setembre, el portal informatiu de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès va publicar el cessament de les seves funcions de govern de la regidora i cap de llista de CiU, Consol Pla. En altres paraules, ICV-EUiA de la ciutat expulsen els seus socis de govern de la manera més lesiva possible per als mateixos, procurant mantenir una bona imatge i centrant el fracàs del mandat 2007 – 2011 en una sola persona.

Hi ha qui ho ha confós amb un estirabot, però si a aquestes alçades de la pel·lícula encara algú es creu que en Toni Morral funciona a base de rampells, és que no ha entès res de res. Es tracta d’un moviment perfectament calculat i estudiat que forma part del repertori més clàssic de cops baixos al que ens tenen acostumats els companys d’ICV-EUiA de Cerdanyola del Vallès.

L’alcalde de la ciutat espera a que el líder de l’oposició i cap de llista de la força més votada, António Cárdenas ( PSC – PSOE ) anunciï la seva intenció d’abandonar l’acta de regidor i es cura d’aquesta manera del risc de patir una moció de censura. La jugada pot semblar arriscada però per força ha d’estar ben lligada i segur que hi ha un gran marge per a l’èxit. Qui entendria que a aquestes alçades CiU donés suport a una moció de censura del PSC – PSOE? Qui entendria que el PSC – PSOE la presentés amb el suport del PP?

No ens enganyem. La intenció d’ICV-EUiA és aprofitar el desgovern a les files socialistes per malmetre la imatge de CiU i la seva cap de llista, governar en minoria i si cal, aprovar els pressuposts municipals del 2010 amb una moció de confiança força plàcida. No es tracta d’un rampell, és una estratègia electoral que li ha donat enormes rendiments en ocasions anteriors i que en el seu moment el va catapultar fins a l’alcaldia de la ciutat. Una actitud molt professional.

La passada legislatura va estar ben a prop de convertir-se en un exemple d’aquesta manera de fer i cal recordar que gràcies, entre d’altres coses, a l’esforç que va fer el grup municipal d’Esquerra en pro de l’estabilitat i els interessos dels ciutadans, la legislatura va acabar amb l’equip de govern sencer. No van faltar les provocacions d’ICV-EUiA per intentar que Esquerra abandonés el govern.

El joc és arriscat, no per que ICV-EUiA pugui perdre l’alcaldia de la ciutat a curt termini, sinó per que fa d’aquesta formació i del seu líder a la ciutat companys de viatge altament indesitjables. Al poc rigor en la gestió municipal es suma una pràctica política versallesca i despietada. Qui tornarà a confiar en ells per formar govern? Qui s’arriscarà a que l’apunyalin fredament per l’esquena en el moment que més convingui als interessos personals de l’equip de l’alcalde? No sembla del tot agosarat afirmar que, segurament, aquesta sigui la darrera legislatura de Toni Morral com a alcalde.