La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 arriba acompanyada de diversos signes que ens podrien fer creure que alguna està canviant. És cert, estan passant algunes coses importants que constitueixen una novetat, però no deixa de ser més cert que la majoria de dinàmiques de la política catalana no han variat substancialment. Els canvis importants poden ser lents i pensar que d’un dia a l’altre s’aconsegueix crear un nou Estat al bell mig del que avui és la Unió Europea pot ser un greu error de càlcul. De tota manera, més val que imperi l’optimisme que el pessimisme sempre i quan la frustració no acabi generant desmobilització.

Malgrat que jugar a pilota passada sigui un exercici molt necessari amb els temps que corren, també cal arriscar-se i fer projeccions de futur, ni que sigui per intentar que algunes de les prediccions més pessimistes no acabin esdevenint realitats. Partint d’un relatiu nivell de coneixement d’alguns dels condicionats que afecten al procés polític del país i no oblidant alguns dels capítols fonamentals de l’historial clínic del pacient, aquestes són algunes prediccions raonables del que podria ser la manifestació i dels dos indicadors que més poden influenciar en l’endemà de la mateixa:

  • Balanç concret de la manifestació a nivell d’assistència: La de l’Onze de Setembre de 2012 serà la manifestació més massiva de la història de Catalunya i deixarà petites totes les anteriors, això ja està previst per tothom. El gran interrogant és si arribarà a ser tan gran com per que els seus efectes triguin en dissipar-se. La classe política pot torejar amb la manifestació més gran que mai s’hagi fet a Barcelona, però li costarà més enfrontar-se amb una mobilització que realment superi totes les previsions i generi importants repercussions mediàtiques sobre canals que rarament donen cobertura a esdeveniments d’aquest tipus. En fi, que si quantitativament acaba generant pànic a la premsa espanyola i per contagi als partits estatals, les dinàmiques que es generin poden afectar al procés polític català. De tota manera, no cal ser cap geni per veure que el seguiment serà aclaparador.
  • Balanç concret del desenvolupament: Sovint els grans moments de la història contenen l’espontaneïtat com a ingredient indispensable. Durant els darrers anys hem tingut exemples molt propers de com la voluntat popular pot prendre formes que no entren en les previsions inicials, però a priori cal descartar que la diada acabi amb problemes d’ordre públic com els que van tenir lloc a meitat de la dècada de 1980. Té un punt paradoxal que tanta tensió no acabi derivant d’alguna manera cap a un cert insurreccionalisme, però pel que sembla les formes de rebuig que van més enllà de la manifestació queden encara lluny. De tota manera, un procés d’emancipació nacional pot contenir en la seva recta final alguns episodis de desordre i si anem seriosament a intentar encarar la recta final del conflicte n’hauríem de ser conscients i no començar a demanar disculpes a la que en Josep Cuní punxi un vídeo d’una paperera cremant. Més que res per que si la cosa va de debò, és possible que ell mateix sigui qui cremi contenidors per poder donar la notícia.

Amb aquesta convocatòria es donarà per inaugurat el curs polític català i els que formen part de la representació el començaran amb un mandat molt clar de la ciutadania que de ben segur cadascú interpretarà com millor li convingui. Passa sempre que hi ha nit electoral i passarà a partir de la Diada, els polítics catalans ens faran saber immediatament que ens han entès i que no ens defraudaran. En fi, la mateixa cantarella de sempre.

“Voler” no sempre és “poder” i aquí qui pot fer alguna cosa significativa és CiU amb el President de la Generalitat de Catalunya al capdavant. La resta ja poden anar dient, però qui majors responsabilitat tindran de cara a posar les bases per un final feliç són Artur Mas i els seus. Aquí va una possible predicció del que podria ser l’actuació de la federació durant els propers mesos:

  • A partir del 12 de setembre i durant un parell de setmanes: Sabent com saben que la comunicació ho és tot, remuntaran fins a la cresta de la onada i s’hi mantindran durant un cert temps. Manifestaran que son capaços d’interpretar el que el poble els hi ha demanat i que estan lluitant per aconseguir avenços constatables. Resulta difícil saber en quin moment apareixerà Josep Antoni Duran i Lleida per dir la veritat així com resulta també molt complicat encertar quin membre de CDC sortirà immediatament a desmentir-lo amb la boca petita, però el que està clar és que CiU lluitarà per apropiar-se de la manifestació. No cal alarmar-se, és natural i estan en el seu dret d’intentar-ho. Més que res per que sempre acaben sent presoners de les seves paraules i això a la llarga té un gran valor.
  • Retorn ràpid a la normalitat o manteniment del clímax nacional: Existeixen dos escenaris bàsics, un en que el dia a dia torna a capitalitzar l’atenció dels catalans i un altre en que CiU aprofita per convocar eleccions amb la pretesa intenció de posar sobre la taula de Rajoy la voluntat del nostre poble degudament interpretada. Ja per les eleccions catalanes del 2010, CiU va fer campanya dient que aconseguiria en Concert Econòmic, per a unes eleccions que podrien tenir lloc durant el quart trimestre de 2012 o el primer de 2013 son ben capaços de donar a entendre que un cop recomptats els sufragis, aniran a Madrid a dir que toquem el dos. Ja sabem quin valor tenen els seus compromisos, però en tot cas, aprofitaran el clima propici i abocaran els esforços de tot l’aparell comunicatiu que arrosseguen per tal d’orquestrar una campanya electoral que podria tenir com a objectiu la consecució d’una majoria absoluta que a hores d’ara no tenen tan lluny.
  • Eleccions anticipades a Catalunya: Entre la segona quinzena de novembre de 2012 i la primera de febrer de 2013 podrien tenir lloc unes eleccions anticipades on guanyant 5 diputats més, CiU s’asseguraria la majoria absoluta i guanyaria dos anys per seguir governant com li vingués més de gust. L’escenari és molt propici i és molt possible que una matriu de transvasament de vot feta amb una enquesta actualitzada revelés que una part dels que recordaven haver votat al PSC es puguin plantejar votar a CiU. L’objectiu, no dependre de pactes de cap tipus al Parlament de Catalunya, és fàcilment realitzable i qui ho ha de saber segur que ja ho sap.

Més enllà d’aquestes tres passes és complicat preveure’n més. De tota manera, és recomanable estar atents a la gestió de la situació que pugui realitzar CiU, per que si una cosa ha quedat demostrada és que el creixement social de l’independentisme no necessàriament s’associa al creixement electoral dels partits que explícitament propugnen la separació de l’Estat espanyol. Per molt que la voluntat dels catalans es vagi clarificant ràpidament, el nostre comportament davant les urnes segueix caracteritzant-se pel pragmatisme i l’entorn comunicatiu del país cada cop està més controlat per grups que jugaran fort la partida del poder enmig d’un moment tan convuls com l’actual. D’això ja s’ha encarregat CiU fent-li grans favors al Grup Godó i transformant els mitjans públics en el seu pati del darrere gràcies a nomenaments fets a mida.

El gran interrogant que plantejaria aquest escenari seria quanta corda li voldrà cedir el PP a CiU. El context econòmic seguirà ofegant les finances de la Generalitat de Catalunya i el govern necessitarà finançar el seu funcionament, cosa que previsiblement haurà de fer demanant rescats a Madrid, injeccions de líquid que arribaran per pagar despesa corrent i que tindran com a condició principal rebaixar la capacitat d’incidir de la institució. El joc pot reduir-se a una negociació constant entre ells per veure qui passa més pel tub i qui treu major rendiment electoral d’una confrontació que podria durar tot un mandat, període durant el qual el govern de Catalunya podria fer un pas enrere de grans dimensions que difícilment es desfaria ràpidament.

A tot això, la crisi econòmica no s’acaba i els indicadors que determinen el benestar segueixen degradant-se. La dreta segueix privatitzant serveis públics i depauperant les condicions de vida dels treballadors. El que es gesta és la consagració de la utopia neoliberal d’un capitalisme financer que prefereix guanyar diners deslocalitzant o robant-nos amb les autopistes que impulsant un nou model productiu que doni feina als catalans i ens permeti construir un futur pròsper.

També pot ser que davant l’eventualitat d’haver-se de carregar l’autogovern de Catalunya, el Govern dels Millors deixi de demanar finançament a qui cada any ens pren molt més del que podem donar i es decideixin a muntar un conflicte institucional en el sentit que li marca la ciutadania i que això ens pugui conduir a construir un estat propi que ens pugui garantir una certa prosperitat. A priori no es tracta de l’escenari més possible i n’hauríem de ser conscients.

Segurament, dependrà del ritme al que es degradi la institució, si el PP sap donar corda amb una certa gràcia i La Vanguardia ho explica amb carinyo, CiU es penjarà d’ella amb la seguretat de qui no té problemes per vendre’s, finançar amb aportacions anònimes les travesses pel desert i recuperar el poder en poc temps per seguir afavorint als seus amics. 

Tant sí com no, la manifestació convocada a Barcelona per aquest Onze de Setembre entrarà a la història de Catalunya per la porta gran. No és necessari tirar només d’intuïció, ja es disposa d’indicadors objectius que ho avalen i en set dies tindrem la confirmació definitiva. Els esdeveniments portaran a un volum inèdit de catalans a manifestar-se per la independència i la separació definitiva d’una Espanya que ens està arrossegant a la fallida total.

Ara el que cal, un cop garantit l’èxit de la convocatòria, és intentar que l’independentisme capitalitzi la manifestació al contrari del que va passar amb les mobilitzacions del 18 de febrer de 2006 i del 10 de juliol de 2010. Per que està molt bé que la manifestació més gran de la història del país sigui d’aquestes característiques, però encara és molt millor que el seu balanç polític ens acosti a la independència. És lògic intentar pensar en aquesta clau, oi?

Els que segueixen són alguns dels elements que caldria considerar de cara a formular projeccions del que podria passar després de la Diada del 2012:

a) Situació econòmica del Govern de la Generalitat: És públic i notori que aquesta administració passa per hores baixes. Qui n’ostenta la presidència insisteix en culpar el govern anterior i mira d’obviar tan com pot la situació d’espoli econòmic a la que ens sotmet l’Estat espanyol. De moment, CiU ha centrat les retallades sobre sectors estratègics que voldria desmuntar en benefici dels seus aliats del sector empresarial, però el que s’entreveu a l’horitzó és que el desmuntatge de la institució serà la condició principal que intentarà imposar l’Estat espanyol amb la força de convertir-se en creditor de les finances catalanes. Paradoxalment, aquest crèdit no ascendeix ni a la meitat del que aquest estat ens retira cada any en concepte d’impost revolucionari. Fins al moment, el conte del tripartit i la cortina de fum al voltant de la desigual relació econòmica amb l’Estat espanyol han servit per seguir espantant l’electorat, però les bases electorals de CiU no tragaran amb unes retallades que desmuntin pilars tan importants com la televisió pública catalana.

b) Conveniència dels sectors empresarials: Si la independència de Catalunya convingués als grups empresarials del país, seria lògic pensar que aquests hi invertirien d’alguna manera. Fins on sap qui escriu, els fons amb els que treballen les organitzacions que impulsen la convocatòria i el moviment són propis. També és sabut que són aquests grups els que més capacitat d’incidència tenen sobre els grans mitjans de comunicació del país i que aquests tenen tendència a interpretar la realitat des d’una perspectiva política concreta que normalment no s’ha vinculat a un relat independentista. El darrer cop que aquests senyors van moure fitxa va ser per reclamar l’ampliació de l’Aeroport d’El Prat i això ja ens ho van vendre com un gran gest patriòtic quan ja se sap que el que volien eren diners i no passar a la història.

c) Moment polític autonòmic: El mandat d’Artur Mas no ha arribat encara al seu equador, però els equilibris parlamentaris actuals només li són parcialment favorables. Fins al moment ha estat treballant gràcies al suport del PP amb objectius comuns com el desmuntatge del sector públic i tragant amb imposicions com la de desfer l’estructura internacional que havia organitzat l’anterior govern. Però ara que s’aproxima el moment de la veritat, quan la Moncloa vol imposar la centralització total, CiU necessita guanyar oxigen per seguir endavant sense dilapidar part del seu capital electoral o com a mínim, per guanyar-li dos cursos polítics a un canvi que pot ser anàrquic però que podria acabar-se perfilant gràcies a la desfeta electoral imparable d’un PSC que ja no sap cap a on ha de mirar per sobreviure sense desobeir les consignes que li arriben des de Madrid.

d) Moment polític estatal: Existeix un ferm consens entre el PP i el PSOE al respecte de Catalunya, una entesa que passa per no reconèixer la capacitat dels catalans per decidir democràticament el nostre futur, per perpetuar el nostre paper de colònia econòmica i per que electoralment estem desapareixent dels equilibris que determinen qui acaba ocupant la Moncloa. Això redueix el pes polític de Catalunya a nivell estatal però pot augmentar el valor dels diputats de CiU al Congrés, però la realitat a la que cal fer front és que falta molt per que tornin a celebrar-se eleccions estatals i que el panorama imperant és el que imposa un PP crescut i amb majoria absoluta que no té oposició real en un PSOE que està aplicant l’estratègia de l’estruç per intentar que la gent s’oblidi de José Luís Rodríguez Zapatero i la seva nefasta gestió. El calendari polític català importa més aviat poca cosa a Madrid i el rebuig a les necessitats catalanes és unànime i monolític.

El cert és que qui té la pilota a la seva teulada és CiU i el Govern de la Generalitat de Catalunya. La té per que ostenta el poder i per que els ciutadans així ho han volgut. Aquest Onze de Setembre, el govern rebrà un missatge molt clar de la ciutadania per que faci un pas endavant i ens tregui de l’atzucac. La insatisfacció dels catalans amb el sistema de les autonomies no para de créixer i és per això mateix que la manifestació serà massiva, però la conducció de la voluntat política dels catalans que farà el principal partit del país tindrà molt a veure amb els calendaris electorals i amb els interessos econòmics dels grans grups que li donen suport.

De moment, la sortida endavant inventada per CiU ha estat el polisèmic i asignificant Pacte Fiscal amb el que es vol generar un escenari de negociació absurd però que podria dilatar-se ad eternum per acabar no portant-nos enlloc. Al contrari que el darrer cop que la classe política catalana va decidir anar a pidolar clemència a Madrid, aquest cop hi ha un calendari prefixat que va més enllà de la capacitat d’aguantar pallassades dels catalans, els diners s’acaben i el Govern dels Millors ha d’anar esquarterant la institució mentre fa veure que negocia amb un Mariano Rajoy que es deu estar fent un tip de riure ara mateix.

Existeixen indicis clars de que el proper Onze de Setembre, d’aquí a una setmana justa, la ciutat de Barcelona viurà la manifestació més gran de la seva història. Es destrossaran tots els rècords establerts en mobilitzacions anteriors i viurem un nou clímax nacional semblant al que es va generar durant i immediatament després de manifestacions tan multitudinàries com les del 18 de febrer de 2006 o la del 10 juliol de 2010.

Els catalans ens tornarem a mobilitzar de manera massiva per reclamar els nostres drets i ho farem amb el dens rerefons de la crisi econòmica. L’opció independentista ha acumulat forces i en farà una gran demostració pública. El proper dimarts quedaran inundades de gent algunes de les principals artèries vials de la capital, amb un col·lapse que s’estendrà des de la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal fins al Parc de la Ciutadella, quedant bloquejats de pas una gran part dels carrers annexes al recorregut de la marxa. Els mitjans de comunicació, per variar, faran esforços per relativitzar l’èxit de l’Assemblea Nacional de Catalunya, però poca cosa hi podran fer al respecte, ja sabem que serà un èxit de convocatòria i que el lema és prou clar. En definitiva, la manifestació més massiva de la història de Catalunya serà una manifestació independentista i això no és poca cosa, no ho neguem.

De ben segur que es tractarà d’una jornada emocionant i que les bones sensacions es prolongaran durant dies, però com que ja en portem unes quantes grans manifestacions al balanç comptable, malgrat que aquesta estigui més o menys predestinada a ser especial, valdria la pena fer una mica de repàs d’anteriors experiències per fer-nos a la idea del que podria passar després i de quina significació podria tenir a nivell efectiu la diada del 2012:

a) 18 de febrer de 2006: Amb la reforma de l’Estatut de Catalunya de rerefons, la Plataforma pel Dret a Decidir va convocar una manifestació que es portaria a terme sota un lema clarament sobiranista i que va aconseguir un enorme volum de ciutadans. Molt possiblement es va tractar de la manifestació més important des dels convulsos anys de la transició cap a no se sap on que va tenir lloc a mitjans de la dècada de 1970. Els partits autonomistes van voler convertir-la en un clam del poble de Catalunya a favor de la reforma estatutària votada pel Parlament de Catalunya i en certa manera la jugada els hi va sortir prou bé. Els partits independentistes van aconseguir per la seva banda quedar descol·locats i no van saber estar a l’alçada de les circumstàncies un cop CiU va pactar el redactat definitiu amb el govern del PSOE. Un redactat que desdibuixava els avenços del document i que ens abocava de nou a l’autonomisme. El 18 de juny d’aquell mateix any es consumava la desfeta i els catalans votaven a favor d’un document que no consolidava cap avenç sòlid en l’autogovern del país. La gran manifestació del 18 de febrer de 2006 marca l’inici del declivi electoral d’un independentisme que no és prou madur com per estar a l’alçada de les circumstàncies i que intentaria sumar-se a la desesperada a un relat oficial on no hi pintava res.

b) 10 de juliol de 2010: Manifestació reactiva en contra de la sentència del Tribunal Constitucional que invalidava bona part del redactat pactat entre CiU i el PSOE. Malgrat tot, aquest redactat havia estat votat pel poble de Catalunya i l’independentisme es va bolcar de nou en una convocatòria que tenia com a eix central defensar la capacitat dels catalans per pactar amb l’Estat espanyol. A la manifestació es van sumar tots els partits de l’arc parlamentari català a excepció del PP i de Ciutadans. Es van tornar a batre rècords i la convocatòria va ser sens dubtes la més massiva que mai s’havia celebrat a la ciutat de Barcelona. El to independentista havia pujat encara més i no podia desdibuixar-se de cap de les maneres. Ara bé, a l’endemà el PSC ja va desmarcar-se públicament tot avalant la sentència i d’aquesta manera va enterrar-se electoralment per molt de temps. El dia 28 de novembre d’aquell mateix any es celebrarien unes eleccions a les que CiU concorria capitalitzant el descontent general i fent campanya obertament per la consecució del Concert Econòmic amb l’Estat espanyol. Finalment, la federació regionalista aconseguiria el 38,43% dels vots tot augmentant la seva representació en 14 diputats i recuperant la presidència de la Generalitat de Catalunya. La manifestació del 10 de juliol de 2010 passarà a la història com el funeral públic i massiu del tripartit.

El que vindria després ja ho sabem per que és ben recent. De la reclamació del Concert Econòmic se’n oblidarien a l’endemà de les eleccions i temps després CiU pariria l’abominació del Pacte Fiscal, concepte deliberadament buit de significat amb el que el govern pretén que Catalunya es presenti davant d’un govern estatal amb el PP amb majoria absoluta i ànims totalment centralitzadors.

Per altra banda, qui ha aprovat els pressupostos de la Generalitat de Catalunya durant el mandat ha estat el propi PP qui ha facilitat que CiU pugui retallar prestacions sanitàries tot fomentant el creixement de les mútues privades dels amics que tenen en comú. Ha estat també el PP qui ha fet possible que CiU hagi introduït la precarietat al sistema educatiu públic. En definitiva, que des de l’octubre de l’any passat fins ara han estat les dretes les que han governat el país amb puny de ferro contra les classes populars del país i que ara que ja es evident la fallida econòmica de la Generalitat a causa de l’espoli fiscal, aquestes dretes han d’interrompre momentàniament la seva relació per tornar a representar la comèdia de sempre.

Una gran mobilització no és cap garantira de res per si mateixa. Tant la del 18 de febrer de 2006 com la del 10 de juliol de 2010 han estat manifestacions històriques que han ensenyat a molts catalans què és mobilitzar-se per defensar els interessos del poble de Catalunya, però a l’hora de la veritat han estat capitalitzades pel regionalisme i els seus mitjans de reproducció ideològica. No és tracta de ser pessimistes o de vorejar el catastrofisme, finalment el balanç de les mobilitzacions ha estat sempre positiu però el rendiment electoral de les mateixes sempre ha acabat dispersant els anhels de llibertat dels participants. Per tant, cal estar alerta i que l’independentisme no es deixi robar aquesta nova victòria que de ben segur s’obtindrà amb la manifestació d’enguany.  

Atès que el Ple Municipal de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès va acordar durant la seva sessió ordinària de maig de 2012 aprovar inicialment la proposta de Modificació Puntual del Pla General Metropolità en l’àmbit definit pels carrers de Santa Anna i del Remei i del Riu Sec, essent la promotora d’aquesta modificació l’empresa PRAEDIUM DESARROLLOS URBANOS SL, representada legalment per Alfonso Cirera Santasusana.

Atesa tota la documentació adjunta a l’expedient 114/2012/004-PGM

Atès que el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona en la seva edició del dia 21 de juny de 2012 va donar publicitat als acords adoptats pel Ple Municipal de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, iniciant d’aquesta manera un procés d’exposició pública durant tot un més a partir de l’endemà de la publicació durant el qual es poden formular al·legacions i observacions amb l’objectiu de que la corporació municipal tingui a bé considerar-les.

Atès el Decret Llei 1/2009 del 22 de desembre per a l’ordenament dels equipaments comercials, emès pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Atesa la Llei 9/2003 de 13 de juny de la mobilitat, emesa pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

Atès el Decret 344/2006 del 19 de setembre de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada, emès pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

PRIMERA

Atès segons la literalitat del Decret Llei 1/2009 per a l’ordenament dels equipaments comercials emès pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya estableix de manera clara que la implantació de la xarxa comercial d’una ciutat com Cerdanyola del Vallès ha d’estar sotmesa a criteris racionals d’ordenació basats en paràmetres que tinguin com a objectiu la protecció de determinades necessitats dotacionals bàsiques i fonamentades en l’interès general.

Atesa la necessitat de treballar per un model de ciutat compacta i equilibrada en la que l’ús residencial es combini de manera harmònica amb espais destinats a la producció i amb altres activitats com el comerç, garantint en tot cas que els ciutadans de manera independent al seu accés a un vehicle de motor puguin satisfer les seves necessitats a partir de serveis accessibles i que en conseqüència resulta imperatiu promoure una gestió urbana sostenible en que els sòls siguin tractats com un recurs limitat que cal gestionar de la manera més eficient possible.

Atesa la literalitat de l’Estudi d’Avaluació de la Mobilitat Generada que s’adjunta a l’expedient 114/2012/004-PGM redactat per l’empresa BCN Tècnica Urbanística SCP signat en data 2 de maig de 2012 pel tècnic Raül Garcia Moral i on s’estableix una previsió de flux de clients de 2.300 actes de compra diaris o 60.000 actes de compra mensuals o el que vindria a ser el mateix, un total de 720.000 actes de compra anuals.

Atès l’important impacte econòmic que generarà aquesta instal·lació i acceptant parcialment les dades aportades per l’esmentat estudi, valorant que un total 720.000 actes de compra anuals podrien suposar un drenatge de facturació a aquesta nova instal·lació que podria situar-se entre els 7.200.000€ si consideréssim una mitjana de 10€/acte de compra i els 28.800.00€ si consideréssim una mitjana de 40€/acte de compra.

Atesa la inexistència d’una estratègia municipal pel foment del comerç que puguem trobar raonada i suportada per cap document aprovat pel Plenari Municipal de la ciutat o que pugui ser aportat per les regidories competents en matèria de Comerç, Desenvolupament Econòmic o Finances a partir de la que extreure paràmetres objectius o criteris racionals d’ordenació a partir dels que valorar els efectes de la implantació d’una nova superfície comercial com la que es projecta construir a partir del projecte de modificació del PGM en l’àmbit descrit.

Atès que a l’expedient 114/2012/004-PGM no s’adjunta cap informe tècnic específic procedent de les àrees de Comerç, Promoció Econòmica o Finances de l’Ajuntament de Cerdanyola on es valori de cap manera l’impacte que la instal·lació generarà sobre la xarxa comercial existent avui dia a la ciutat, posant-la en risc de manera no només innecessària sinó que també temerària.

SOL·LICITEM la paralització completa del tràmit fins al moment en que la corporació municipal sigui capaç de sostenir, ja sigui amb una avaluació específica d’impacte econòmic o amb un pla director de comerç que pugui avalar la idoneïtat d’aquest projecte que aquest s’ajusta no només a les lleis urbanístiques vigents sinó a l’interès general de la població de Cerdanyola del Vallès i a una estratègia coherentment formulada de dinamització comercial.

SEGONA

Atesa la literalitat de l’Estudi d’Avaluació de la Mobilitat Generada que s’adjunta a l’expedient 114/2012/004-PGM redactat per l’empresa BCN Tècnica Urbanística SCP signat en data 2 de maig de 2012 pel tècnic Raül Garcia Moral on s’estableix que “l’àmbit d’actuació es troba situat a uns 800 metres al nord del Centre de Cerdanyola del Vallès” i atesa la inexactitud e irrellevància tant d’aquesta informació en tant que no pot acceptar-se ni a nivell físic ni de dinàmiques comercials d’una ciutat tan diversa i policèntrica com la nostra, com de moltes altres de les que l’esmentat document recull a les seves pàgines.

Atès que segons el Decret 344/2006 de 19 de setembre de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada es determina que els mateixos han d’incloure plans territorials sectorials relatius a equipaments o serveis i acreditar coneixement del planejament urbanístic general i que en el cas de l’esmentat estudi aportat per l’empresa BCN Tècnica Urbanística SCP només es citen disposicions legals, en algun cas derogades, i no pas documentació pròpia de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès que estableixi la situació de la mobilitat a la ciutat o que inclogui el desenvolupament de projectes futurs com sense anar més lluny el PLA URBAN.

Atès que segons el punt 3.3 de l’article tercer del Decret 344/2006 de 19 de setembre de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada, aquests han d’incloure obligatòriament projectes de noves instal·lacions d’implantació singular, projectes de reforma d’instal·lacions existents i altres informacions que no han estat considerades en cap cas ni valorades en base a la dinàmica de desenvolupament de la ciutat.

Atès que segons l’article desè del Decret 344/2006 de 19 de setembre de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada, aquests han d’incloure indicadors de gènere quantitatius i qualitatius que permetin l’estudi de la mobilitat de les dones i del seu accés al vehicle privat, a peu, en bicicleta o mitjançant sistemes de transport públic i que informacions d’aquest tipus en cap cas s’han vist reflectides a l’esmentat estudi aportat per l’empresa BCN Tècnica Urbanística SCP.

Atès que l’apartat B de l’article onzè del Decret 344/2006 de 19 de setembre de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada, estableix en el seu redactat la necessitat que documents d’aquesta tipologia incloguin una avaluació de la incidència de l’actuació concreta sobre les xarxes generals de transport i que aquest exercici no es troba recollit en cap cas a l’estudi aportat per l’empresa BCN Tècnica Urbanística SCP.

Atès que segons l’article dinovè del Decret 344/2006 de 19 de setembre de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada, aquest tipus de documents han d’incloure una proposta de finançament dels diferents costos generats per l’increment de mobilitat degut a l’activitat potencial a desenvolupar i les obligacions concretes que els promotors adquireixen amb les administracions de cara a costejar el seu cost i que aquesta documentació no es troba annexada com a part de l’estudi aportat per l’empresa BCN Tècnica Urbanística SCP.

Atès que segons l’article vintiunè del Decret 344/2006 de 19 de setembre de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada, on s’estableixen els detalls al respecte de la tramitació d’aquest tipus de documents, correspondria a l’Autoritat del Transport Metropolità dictaminar al respecte de l’estudi aportat per l’empresa BCN Tècnica Urbanística SCP i que l’expedient 114/2012/004-PGM no inclou en cap cas un informe de l’esmentat organisme que segons queda establert a la llei, seria el competent de cara a pronunciar-se al respecte de la validesa o invalidesa de la proposta. En tant que això mateix queda recollit clarament al quart acord del punt que dona origen a les presents al·legacions i que l’Autoritat del Transport Metropolità ha aprovat recentment un Pla Director d’Infraestructures que fixa les inversions que es pretenen realitzar fins a l’any 2020 en matèria de transport i que aquest document fixa actuacions que han d’influir en la configuració de la mobilitat a la ciutat tals com la construcció d’una línia de tramvia que uneixi la Universitat Autònoma de Barcelona amb Montcada i Reixac passant de manera inexcusable per la nostra ciutat, generant una nova xarxa en cap cas prevista per l’esmentat Estudi d’Avaluació de la Mobilitat Generada i que aquest hauria de ser un dels punts principals de qualsevol diagnosi que pretengui esdevenir vàlida en el temps i útil en la seva suposada finalitat.

Atesa la manca de contextualització o interès de bona part de les informacions que apareixen a l’esmentat Estudi d’Avaluació de la Mobilitat Generada i que el mateix ha estat elaborat partint de documentacions genèriques però en cap cas a partir dels estudis de mobilitat dels que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès s’ha dotat durant els darrers anys amb l’objectiu de regular el trànsit de vehicles i ciutadans i que és ben evident que sense els mateixos no resulta possible en cap cas realitzar una diagnosi solvent de quin seria realment l’impacte generat per una instal·lació que per sí mateixa podria ser capaç d’atreure un mínim de 720.000 actes de compra dels quals un mínim d’un 60% es realitzarien a partir de vehicles privats de motor i que no es distribuirien de forma homogènia en el temps.

SOL·LICITEM la paralització completa del tràmit fins al moment en que pugui ser aportat un Estudi d’Avaluació de la Mobilitat Generada que compleixi amb les disposicions legals vigents, parteixi d’un volum justificable i actualitzat d’informació i s’adapti a les necessitats de la planificació urbanística de la ciutat i no només a les necessitats concretes de l’agent privat que el promou sense posar en risc la mobilitat del sector concret i d’altres parts de la ciutat que de ben segur en sortiran afectades a causa d’una gestió negligent de les previsions de mobilitat.

La reconversió dels terrenys industrials de l’antiga fàbrica de l’empresa MAFINSA en un centre comercial de masses deu ser una de les millors coses que ens han passat mai des que al 1110DC es consagrà la parròquia de Sant Martí com a primer pas per assolir la mai suficientment valorada autonomia municipal de la nostra ciutat. Fins i tot, hi ha qui afirma que el propi Berenguer de Saltells hauria saltat d’alegria si li haguessin explicat que 600 anys després de la seva mort a l’exili, les terres de la seva casa pairal, tan fermament defensades per ell en contra de les maquinacions de l’Abat de Sant Cugat, acabarien acollint un esplèndid Mercadona que entre botiga, aparcaments i altres figures, sumaria gairebé 8.500m². És possible que fins i tot s’hagués replantejat assassinar l’esmentat clergue i tots dos s’haurien pogut posat d’acord per comprar una caravana que incorporés una rostisseria mòbil de pollastres per tal d’instal·lar-se els dissabtes al carrer del Remei i mirar de fer negoci plegats gràcies al trànsit de compradors.

Afortunadament, no tothom va tan enllà i la nostra vida pública encara reserva espais per a plantejaments més equilibrats i sans exercicis de moderació. L’actitud d’Alfons Escoda ( CiU ) ha estat més prudent que la d’alguns dels membres del govern i malgrat votar afirmativament al projecte, es manifesta en els termes que segueixen: “…en aquest cas estem parlant d’uns privats, en aquest cas el Banc de Sabadell, que té uns terrenys, que té unes propietats, que té uns drets i que per tant, el que fa és intentar-los desenvolupar. La funció de l’Ajuntament, aquesta sí, és d’ordenar, de resoldre situacions urbanístiques i de procurar millores públiques en allò que els privats tenen drets. Per tant, ens sembla important aquesta prèvia primera, l’Ajuntament no es dedica a promoure supermercats ni a dir si hi han de ser aquí o hi han de ser allà, la seva funció és un altra. Hi han uns drets, hi ha un planejament, hi han uns propietaris i uns emprenedors que tenen uns drets per tal de desenvolupar la seva activitat. Segona prèvia que vull fer és que el grup de CiU, abans de prendre la decisió que avui prendrem, hem volgut parlar amb el món del comerç local, hem parlat amb totes les associacions i hem parlat amb els veïns per tal de conèixer la seva opinió. Dit això, dir que per nosaltres, l’existència d’una nova marca de supermercats a la ciutat dona més diversitat al que és la ciutat i que ajuda en aquests moments a la promoció econòmica de Cerdanyola amb a creació de 60 nous llocs de treball, però també és veritat què no dinamitza el comerç local i això també cal dir-ho per que en algun moment durant aquests dies hem escoltat enmig de tot el debat que algú ha parlat que una instal·lació com aquesta dinamitza el comerç local i no, això no és cert, nosaltres creiem que això no dinamitza el comerç local, però també diem que creiem que tampoc el perjudica.” ( 00h:43m:03s al vídeo enllaçat ).

a) Però i doncs, que hi fem allà?: Alguns teníem entès que una de les funcions de la corporació municipal era precisament la d’ordenar l’activitat econòmica a la ciutat i ara resulta que no. Si això fos com ho pinta el Senyor Escoda, no hi hauria cap debat a fer, els propietaris, els futurs explotadors del negoci i els intermediaris que han caigut a sobre d’aquesta operació ja s’haurien posat d’acord entre ells sense necessitat de que els representants de la ciutadania haguéssim de donar el nostre parer. Per que per molts drets que tingui el Banc de Sabadell sobre els terrenys de MAFINSA, sense requalificació no hi ha negoci i el poder el té la corporació municipal. Definir aquests senyors com emprenedors ratlla el cinisme, per cert. Amb qui l’han emprés i de valent és amb tots els petits comerços que gràcies a la seva activitat han hagut de baixar la persiana i els senyors del banc, amb qui l’han emprés és amb totes aquelles famílies que porten anys desnonant. Per tant i tornant al tema, no li restem ferro a la qüestió, els partits que han votat afirmativament al tràmit estan possibilitant la creació d’una nova gran superfície comercial a la ciutat per molt que això els hi pugui resultar incòmode d’explicar. Han exercit les seves prerrogatives com a regidors i han possibilitat que això passi.

b) El miracle dels pans, els peixos i els treballadors del nou supermercat: La única referència que durant tot l’expedient es fa a la possible futura plantilla d’aquesta nova gran superfície apareix a la pàgina 24 de “l’Estudi d’Avaluació de la Mobilitat Generada” que molt amablement s’ha inclòs a l’expedient. Aquesta referència ha estat elevada al rang de veritat absoluta i s’ha inclòs a l’argumentari dels grups polítics que van emetre el seu vot en sentit favorable. No s’aporta cap mètode de càlcul i en un futur proper, la corporació municipal no disposarà de cap mitjà per verificar quina és la plantilla real de l’explotació. Qui li vulgui atorgar credibilitat a aquestes dades, està en el seu total dret, però sumar-hi 10 treballadors no resulta en cap cas de rebut. De la mateixa manera, es celebra amb pirotècnies variades la creació d’uns llocs de treball però no s’explica de quina qualitat ni a qui van dirigits, així com tampoc s’emet un càlcul de quin és el perjudici comercial per aquells botiguers que sí són emprenedors i fins al moment han estat aguantat el xàfec estoicament. Això sense parlar de la relació que aquest tipus d’empreses de distribució estableixen amb els productors locals. O és que el camp català ha caigut tot sol?

c) És innocu pel petit comerç?: El nus argumental del senyor Escoda és que aquesta nova instal·lació no afecta positivament al comerç de la ciutat però tampoc ho fa de manera negativa. De ben segur que un càlcul exhaustiu d’entrades i sortides de facturació l’ha conduït a emetre aquest judici que per altra banda no deixa de ser sorprenent. La resta haurem de fer també 4 números per comprovar si aquest plantejament s’aproxima a la realitat. Malauradament, les úniques dades objectives a les que ens podem agafar són les que es desprenen de la memòria entregada per la tríada de privats a l’Ajuntament, molt especialment les que fa referència a la mobilitat, gruix que per altra banda és l’únic que manté un contacte real amb l’activitat econòmica que s’hi acabarà portant a terme. Tindrem la oportunitat de veure-ho amb claredat, però no és una mica casual que l’efecte sigui igual a zero?

d) Estiguem orgullosos de tenir una ciutat més diversa: Una de les argumentacions més sorprenents i que s’han anat repetint amb major freqüència és que l’arribada d’una nova marca de supermercats, implantada a base de modificar el PGM per tal d’aterrar sense problemes i amb clars avantatges competitius respecte als que ja hi eren, ens converteix en una ciutat més diversa. Sens dubte, aquesta gran fita ens connecta amb el món per conduir-nos a una nova etapa de cosmopolitisme que no té precedents en la nostra història local. Sembla que parlin de traslladar a Can Xarau el fons de la gran Biblioteca d’Alexandria o l’exposició permanent d’art mesopotàmic del Neues Museum de Berlin.

La degradació del comerç de proximitat ha estat un procés implacable que s’inicia amb el desenvolupament al nostre país a principis de la dècada de 1990 de grans superfícies de distribució a l’estil de les que anys abans havien proliferat sense control a França i de les que s’han quedat amb la pràctica totalitat del comerç al detall a països com els EEUU. Es tracta d’un procés sobradament documentat i aquells que tinguin una mica de memòria recordaran la vitalitat del comerç català previ a la invasió dels grans càrtels de la distribució.

Tampoc ens trobem en el moment àlgid del procés i fer-ho veure seria faltar a la veritat. El gran mal ja està fet, el comerç de proximitat està molt a prop de tocar fons i per tant, el problema ja ha passat a un segon pla mediàtic que ajuda a lubricar actuacions com la creació d’un nou centre comercial als terrenys de l’antiga MAFINSA, al sector més excèntric del Barri de Can Xarau i molt lluny de qualsevol dels eixos comercials de la ciutat. La taca ja pot créixer amb més naturalitat que mai per que cada cop són menys els que es troben en situació de qüestionar el seu fons i les formes com es desenvolupa.

Les esmentades empreses han determinat les lleis comercials a la seva mastodòntica dimensió amb la voluntat d’explotar al màxim els seus avantatges competitius i escombrar del mercat a la resta d’actors de format més reduït. La disposició de capitals per invertir, la major capacitat de negociació amb els proveïdors, la centralització de la logística i la desnaturalització de les relacions laborals són algunes de les cartes que aquestes empreses juguen amb la voluntat de reduir la seva estructura de costos i fer inviable el comerç de proximitat a base de practicar la competència deslleial.

L’altra gran basa que aquest tipus d’empreses han jugat ha estat la d’alterar els espais comuns de la ciutadania amb l’objectiu d’adaptar-los al seu interès. Per maximitzar els guanys, les grans cadenes de distribució han buscat i segueixen treballant per implantar-se sobre espais que monopolitzar, tan allunyats de la resta del teixit comercial com sigui possible. Entendre la mobilitat i adaptar-la al propi interès resulta fonamental i en això, els cervells que executen el desenvolupament de les grans marques sempre han demostrat una gran capacitat. És el cas de la reordenació de la parcel·la de MAFINSA i del seu entorn.

Aquí mateix, amb 235 places d’aparcament en superfície projectades i una estructura final que es tanca sobre sí mateixa per evitar que pugui sorgir qualsevol interacció amb el seu entorn més proper, aquesta nova gran superfície suposarà un important cop que pel que es veu, l’estructura comercial de la ciutat haurà d’encaixar amb esportivitat i bon humor enmig del torrent de valoracions desafortunades que s’han anat abocant durant els darrers dies als mitjans de comunicació. Quin remei.

Com és costum, el govern municipal de torn decideix on vol anar a parar i cerca les justificacions més adients per fer-ho. El procés funciona d’aquesta manera: primer es té l’objectiu, en aquest cas facilitar la implantació d’un supermercat de grans dimensions. Després es confeccionen les argumentacions ad hoc per demostrar que la idea és afortunada i d’interès general inqüestionable. Una mecànica salubre consistiria en invertir el procés, però sembla ser que serà massa demanar. Aquest procediment no és exclusiu de la nostra ciutat, no som tan originals, però potser sí que és una especialitat local.

En el cas concret de la reconversió de les naus de l’antiga MAFINSA en gran superfície comercial, el model ha funcionat a la perfecció i això queda molt ben il·lustrat amb el fet que la iniciativa no és pública, ha partit d’una tríada de privats que poden donar de què parlar i que són els principals interessats i beneficiaris. La diagnosi primigènia de què li convé al comerç local, què cal fer amb una parcel·la determinada i com cal endreçar la mobilitat de Can Xarau, és patrimoni del sector privat i ell mateix ha elaborat els plànols sobre els que s’executarà. L’Ajuntament el que fa és posar-s’hi bé i poca cosa més.

En tot cas i per anar centrant la qüestió des de la perspectiva de la comunicació, la intenció dels grups que hi han votat favorablement ha estat la d’intentar eliminar del debat qualsevol informació objectivable per facilitar que l’operació immobiliària arribi a bon port tan aviat com sigui possible. En definitiva, lluny de voler generar un marc estable de debat, s’ha tirat de prejudicis conceptuals i fal·làcies amb les que molt legítimament cadascú ha intentat portar l’aigua al seu molí.

Seguint l’esmentada metodologia i per fer callar les veus que poden opinar que la idea no és bona, s’han fet servir una sèrie d’arguments entre els quals es poden detectar diversos arguments tramposos i mentides més o menys ben trenades. En part resulta comprensible, el fet de no disposar d’una planificació pel comerç local permet que quan es fa front a un debat com aquest, cadascú surti per on més li convé. Sobre què discutim? Fonamentalment li acabarem donant voltes a intuïcions i sovint ni tan sols això.

Pel seu magnífic gruix i espesa textura, el primer exabrupte a catalogar seria el que va emetre el regidor delegat de comerç, senyor Francisco Ortiz ( PSC ), durant el debat que va originar-se al voltant de la requalificació dels terrenys. És el seu grup qui encapçala el govern local i qui ha posat més carn a la graella per aconseguir que el projecte tiri endavant amb promptitud.

Interrogat per la manca d’un pla estratègic pel comerç de la ciutat, afirmà sense gaires manies què “és difícil parlar de pla de comerç i estratègia i encertar amb la que està caient. Fòrmules màgiques no n’hi han, però arribar a dir com s’ha dit que a Cerdanyola no calen més supermercats, a mi em fa por que algú pugui arribar a dir això, per que no sé quin model és el de vostès, ja m’ho imagino. Jo els hi faré ara una pregunta, vostès no van a comprar a cap supermercat de Cerdanyola? No hi han anat mai? Sí hi van. Bé, s’ha de ser coherent també, per que si venim aquí representant a la ciutadania i després diem que no estem d’acord amb que s’instal·lin supermercats i després hi anem… jo sí que hi vaig”. ( 01h:05m:43s al vídeo enllaçat ). Es poden fer alguns apunts al respecte de la seva intervenció:

a) La que està caient, la que ha caigut i la que caurà: De la seva intervenció es desprèn que la situació de crisi econòmica no seria la més adient per iniciar una diagnosi estratègica que tingui com a objectiu dinamitzar el comerç local. Tampoc ho va ser quan les coses anaven pretesament bé i si tot empitjora encara més, veuria reforçat el seu argument i es tendira encara més a la inacció. Quan es determinarà un marc pel debat i es començaran a treballar accions potents de cara a dinamitzar el comerç local? Podem estar segurs de que aquest misteri no es resoldrà fàcilment.

b) Ningú demana fórmules màgiques: El regidor delegat de comerç s’espolsa les responsabilitats afirmant que no existeixen les fórmules màgiques i això és parcialment cert. Efectivament, no s’ha demostrat empíricament que es puguin produir resultats que contradiguin les normes de la física. Ara bé, si seguim parlant de comerç, cosa que en alguns moments va resultar dubtós, sí existeixen casos d’èxit on administracions locals han aconseguit intervenir per reforçar el comerç de proximitat i també es poden elaborar treballs que ens permetin saber on som i a partir d’aquí projectar cap a on volem anar. Si situem un, diguem-li “Pla de Comerç”, en el camp de les fórmules màgiques, anem molt malament.

c) La gent que creu que no calen més supermercats fa por: Pensar que ja existeix una oferta suficient de supermercats i que afegir noves superfícies comercials sense reforçar el teixit de proximitat és un error, espanta al regidor de comerç. No sabem per quin motiu ja que no pot acreditar els seus temors amb cap dada objectiva, però el deix negatiu de les seves paraules ens deixa intuir una sensació de perill. Malauradament, no ens va explicar sobre quines conviccions concretes descansen les seves pors. La concreció d’aquestes pors podria haver estat una escena de traca i mocador que el regidor en qüestió va decidir negar-nos.

d) L’autèntic debat son els hàbits de consum dels regidors: No ho són les percepcions al respecte de l’estat de salut del comerç local, tampoc la manera en com s’ha donat tràmit a l’expedient i en cap cas la conveniència o inconveniència d’afegir un nou competidor que parteix amb avantatges clars a l’hora de disputar-se la facturació amb els petits i mitjans botiguers de la ciutat. Amb el que val la pena tancar les argumentacions és interrogant als representants dels grups polítics de la ciutat al respecte de si compren o no compren a supermercats. La manera d’intentar guanyar el debat seria traslladar-lo als costums d’aquells que no estan d’acord amb el projecte i si els regidors que s’hi oposen han comprat mai a un supermercat, quedarien automàticament desacreditats per valorar la idoneïtat del projecte. L’argument és demolidor: “vostès també compren a supermercats, no intentin enredar al personal!”. Se li podria seguir l’argumentació, però ens portaria a parlar de qualsevol cosa menys de la requalificació dels terrenys de MAFINSA i tampoc es tractaria d’això.

Va quedant clar que de la final de copa que es juga aquesta nit a Madrid, el menys rellevant és el joc pròpiament dit. El futbol ens agrada a molts, però en aquest cas ha quedat en segon pla i així ha de ser, per que els mitjans que busquen que ens concentrem en els vint-i-dos senyors que persegueixen la pilota, volen tapar tot l’esperpent que s’ha organitzat al voltant del partit. Excepte algun petit retall més o menys afortunat, el diari El Periódico ha organitzat una classe magistral de com desviar l’atenció, però el millor serà no obsessionar-nos amb ningú en concret per que ha estat una mostra de civilització si es compara amb el que han fet els mitjans madrilenys. La portada d’avui del diari ABC dedicada a un tema d’actualitat com és “Gibraltar Español!”, és un poema visual.

Saltant alguns dels capítols més vergonyants de la utilització de l’esport per part de l’Estat espanyol amb l’objectiu de transmetre els missatges que en cada moment millor els hi ha semblat, del sidral d’avui podem destriar dos eixos de protesta:

  • Protesta de caràcter nacional: Hi ha antecedents de grans xiulades a l’himne espanyol i als membres de la casa reial. S’han produït des d’Alfons XIII fins a Joan Carles I amb moments tan celebrats com la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Bona part dels que hi han participat ho han fet per aversió simbòlica cap a un himne que no reconeixen com a propi i que els hi ve imposat per la força ( el cas d’avui no és ni paradigmàtic, és una exageració ). Consideracions socials a banda, deixem en segon pla la seva condició de vividor subvencionat per tots, el rei i els seus familiars també tenen un valor simbòlic que afecta a la sensibilitat nacional de molts dels seus súbdits.
  • Protesta social i republicana: Consta que més enllà de les províncies on majoritàriament existeix un sentiment nacional propi també existeixen a d’altres territoris persones que no combreguen amb la monarquia i que en un moment com l’actual es senten legítimament indignats amb episodis com la trama de corrupció d’Iñaki Urdangarin o la famosa cacera d’elefants que Joan Carles I va celebrar a Botswana mentre 5 milions dels seus súbdits estan a l’atur i pateixen estoicament els abusos dels mercats. Més enllà de les “nacionalitats històriques”, hi ha molts als que els hi hauria agradat que el rei s’hagués trencat alguna cosa més que el maluc i que el seu gendre passi unes dècades al talego. 

Les fronteres entre una protesta i l’altre poden ser en alguns casos força difuses, però existeixen i els repressors les tenen molt en compte. Per exemple, és probable que el perfil majoritari dels assistents al partit d’avui sigui el dels que ni s’identifiquen amb la simbologia estatal ni estan d’acord amb que l’estat on han de viure sigui una monarquia podrida i corrupta. Però en tot cas, es tracta de dos eixos diferenciats i resulta important tenir-los en compte.

La resposta dels partits polítics centralistes, els mitjans estatals i altres agents que tenen a veure amb la celebració de la final es podria resumir amb els punts que segueixen:

  • 1.- La imposició per endavant de qualsevol consideració: Avui hem pogut veure fotografies dels grans equips de megafonia que s’estan instal·lant al Vicente Calderon. El so es troba subjecte a la llei de la gravetat, normativa que afortunadament no poden canviar al Congrés dels Diputats ni rebentar al Tribunal Constitucional. El que procedeix quan es considera que cal reforçar la megafonia d’un estadi si es vol silenciar al públic d’una manera més o menys efectiva, és situar els equips en alçada per que el so caigui a sobre seu. Situar equips de greus, alts i mitjos a l’alçada de la gespa serveix per que qui els instal·la s’aprofiti de la ignorància dels responsables de la RFEF per guanyar-se uns calerons i per martiritzar als infidels de la primera graderia que patiran una agressió sonora totalment desproporcionada. També pot tenir a veure que els micròfons d’ambient estiguin normalment a peu de gespa i que així evitin que es coli res a l’emissió. Una cafrada integral es miri per on es miri. A banda i per evitar que arribi l’opinió del públic als teleespectadors, TVE serà qui distribueixi la senyal a la resta de televisions per evitar que aquestes puguin mostrar el que realment passarà quan la mastodòntica megafonia llogada ad hoc i pròpia d’un concert de gran format competeixi en decibels amb els aficionats. Es mereixen un gran aplaudiment.
  • 2.- Insult i estigmatització: La presidenta de la Comunitat de Madrid s’està especialitzant en aquesta assignatura que tan bons rendiments li acostuma a donar. De fet, aconseguir que es parli d’ella passant de llarg de la gran vergonya del forat econòmic de Bankia i el dèficit de les administracions que es troben sota la seva tutela, és un gran èxit a nivell de comunicació. Per altra banda, a les xarxes socials han començat a multiplicar-se els insults procedents d’aquells que si veuen que hi ha polítics seriosos que s’atreveixen a dir segons què, ells s’hi poden apuntar sense cap problema. I el que és pitjor, els mitjans estatals estan donant cobertura a tota l’operació que sota les ensenyes pàtries distraurà l’atenció del que estan fent amb l’educació, la sanitat i les finances públiques.
  • 3.- Intimidació: Un cop feta la feina bruta sempre hi ha feines més brutes per fer. Des dels nois de Rodríguez Galindo fins als seus admiradors provincians com Felip Puig, sempre hi ha hagut gent disposada a tacar-se les mans. El partit ha estat classificat d’alt risc malgrat l’evident companyonia entre aficions i s’ha habilitat un desplegament policial que cerca intimidar als aficionats, crear un clima de tensió i evitar que aflori la protesta social i republicana. Tampoc ens deixem enganyar, en aquests moments el que estan buscant és que la cosa no transcendeixi de la qüestió nacional a una crítica contra la monarquia que poques aficions més podrien realitzar. El propi ministeri s’ha dedicat a filtrar informacions de tot tipus amb el clar objectiu de reincidir en l’estigmatització de bascos i catalans. Per altra banda, permetre la celebració d’una concentració d’ultra-dreta ha estat tot un detall per part seva.

Tot plegat ens transporta les flaires pútrides que emanen de les clavegueres d’un estat que no ha volgut passar pàgina de les seves dinàmiques antidemocràtiques. Un nou episodi on l’Estat utilitza tots els seus recursos per intentar treure profit i reforçar les seves institucions atacant-nos a nosaltres. Des d’allà on estigui, Juan António Samaranch ho deu estar saludant amb el braç aixecat per celebrar que els seus hereus segueixen la seva estela. Anem a veure, si no son capaços ni d’organitzar un partit de futbol sense organitzar un sarau com aquest, com ens ho hem de fer per tractar coses serioses amb ells? Ja ens ho van demostrar amb la reforma estatutària i sincerament, això del Pacte Fiscal ha nascut mort i no hauriem de perdre ni tres minuts donant-li voltes a la qüestió per que no tenen remei.