Archive for the ‘Política’ Category

Dimarts a les 16:25h de Caracas ha mort Hugo Chávez, president electe de Veneçuela i líder indiscutit durant els darrers compassos del procés de gir a l’esquerra que ha pogut tirar endavant bona part de l’Amèrica Llatina després de la caiguda del Mur de Berlín i la superació paulatina d’alguns dels pitjors rigors de la Guerra Freda.

En tot cas, una defunció que no deixa indiferent a pràcticament ningú, però que sobretot ens està mostrant les pitjors misèries de l’univers intel·lectual d’aquest país i del d’aquí al costat. De moment, l’espectacle està resultant força demencial i no deixa d’explicar-nos quins son els criteris que orienten els nostres mitjans, que no son altres que guanyar-se el sou que els seus anunciants paguen per que s’interpreti la realitat a mida dels seus interessos econòmics.

Per entendre una mica a Hugo Chávez, com hem de fer per entendre pràcticament qualsevol cosa, és necessari que ens informem una mica. Res de l’altre món, només caldria consolidar amb unes poques lectures alguns conceptes que sovint no ens plantegem però que són del tot imprescindibles per entendre un personatge complexe que va incidir i viure sobre un continent que en res s’assembla al nostre.

1) Nocions al respecte de la història d’Amèrica Llatina: Es podria dir que el continent s’incorpora a la història universal quan al 1492 arriben els conqueridors espanyols a les seves costes. El que és o deixa de ser aquesta part del món ve profundament condicionat per la colonització política i econòmica de les grans potències que allà s’hi estableixen. El model colonial va ser en sí mateix una enorme màquina de generar desigualtats que des d’elements com la implantació de l’esclavitud o la generació d’una estructura de la propietat agrària altament concentrada, condicions que han deixat un llegat d’injustícia social del que aquest continent encara està molt lluny d’alliberar-se. Desconèixer fins a quin punt les bases històriques condicionen el present és un error que no ens hem de permetre.

2) Nocions al respecte de l’estructura sociològica del continent: La major part de l’Amèrica Llatina destaca per l’absència de les classes mitjanes. Això comporta que existeixin unes oligarquies que es situen directament per sobre d’unes classes baixes extremadament empobrides a les que per norma general se li ha limitat la seva capacitat de participar als processos polítics. És per això que la connexió dels projectes d’esquerres amb les bases electorals ha hagut de passar normalment per formes que en res s’assemblen a les que la socialdemocràcia europea ha fet servir per intentar atreure als seus posicionaments a unes classes mitjanes que encara són majoritàries al vell continent. Les esquerres del continent s’han hagut de batre contra les oligarquies apel·lant al lumpenproletariat a partir d’unes formes que aquest pogués entendre, fet que provoca que a Europa hi hagi una incomprensió volguda i un rebuig pràcticament unànime a perfils que ridiculitzen a les esquerres institucionalitzades, projectes pretesament socialdemòcrates que naveguen a la deriva i que han fracassat estrepitosament.

3) Nocions al respecte dels equilibris regionals: Allò que més ha condicionat la història recent del continent ha estat el paper desenvolupat pels EEUU. Cal remuntar-se a la implantació de les grans multinacionals agrícoles i seguir endavant per arribar a l’afectació continental de la Guerra Freda. Per les seves condicions socials, la majoria de països del continent estaven predestinats a covar moviments d’esquerra insurreccional capaç de qüestionar la legitimitat de governs titella. A partir de la dècada de 1950 aniran aflorant una sèrie de moviments d’esquerres que en veure’s incapaços de canalitzar les seves reclamacions per la via democràtica, aniran tendint de manera sostinguda cap a modalitats de guerrillerisme que arribaran fins als nostres dies. Tot el segle XX ha estat marcat per moments de tensió i violència que els mitjans estatals ignoren volgudament però que han existit. Allò que amb major efectivitat s’ha oposat a la dictadura imperialista i oligarca ha estat precisament un socialisme adaptat a les condicions del continent, un moviment que sap que els interessos de les classes populars i els de l’imperialisme són contradictoris.

4) Model d’implantació institucional: Una herència del colonialisme i dels factors ambientals d’un continent tan gran ha estat la generació d’un model polític on les atribucions de l’Estat han estat delegades a poders locals d’arrel no democràtica. Els efectes d’això mateix han estat més o menys greus en funció de cada context concret, però el que ha predominat durant dècades al continent ha estat la concentració del poder absolut en mans de cacics i poders empresarials que sempre s’han pres la justícia per la seva ma. La traducció d’això mateix sobre la configuració administrativa dels estats ha passat per la conformació d’unes estructures disfuncionals i tendents a la corrupció endèmica. La història dels moviments d’esquerres ( armats o desarmats ) a l’Amèrica Llatina ha estat la de la lluita per la implantació de la democràcia i la fi del caciquisme. Les bases socials i els militants d’aquests moviments encara paguen amb les seves vides la fidelitat a tan alt objectiu, però dades com el gran nombre de víctimes mortals entre sindicalistes colombians no són de l’interès dels mitjans de comunicació que ens expliquen com hem d’interpretar la realitat.

Fins al moment mateix de la seva mort, Hugo Chávez ha estat un personatge profundament interessant que ha deixat un llegat impagable al seu poble i a totes les nacions de l’Amèrica Llatina. Deixa la seva obra incompleta, però també ens deixa un exemple de dignitat i coherència que ens permet pensar que malgrat les maquinacions del gran poder econòmic, el gran moviment de les esquerres d’aquest continent sabrà seguir endavant i caminar cap a la minimització de les desigualtats econòmiques.

Mesurar un personatge com aquest amb paràmetres d’un altre continent no demostra res més que ignorància o mala fe. Sovint, ambdues coses alhora.

Anuncis

Potser sigui lleig dir-ho tan obertament, però darrerament una part substancial dels polítics catalans acostumen a fallar més que una escopeta de fira. Tampoc cal rebolcar-nos especialment en aquesta qüestió tan nostrada, simplement cal constatar que després del sinistre total de la reforma de l’Estatut de Catalunya, el creixement sociològic de l’independentisme no s’ha vist correspost per la direcció dels partits del camp ideològic del catalanisme. De manera independent als resultats electorals, cosa que s’ha demostrat que circula pràcticament per via pròpia a un país tan pragmàtic com el nostre, cal anar pensant en receptes que ens permetin seguir somiant amb la creació d’un Estat català que redistribueixi de manera justa la riquesa del nostre poble i que pugui esdevenir un exemple del que estar ben orgullosos davant la resta de nacions del món.

Els polítics que no acostumen a fallar, aquells que durant els darrers anys han demostrat una major habilitat a l’hora de procurar pels interessos que representen, no estaran especialment per la labor de fer realitat els anhels de llibertat dels ciutadans que ahir vam omplir els carrers de Barcelona sota una consigna inequívocament independentista i en un clima reivindicatiu però completament normalitzat. Durant els darrers dies ens ho han estat demostrant i no deixaran de fer-ho d’un dia per l’altre si no és que som capaços d’aconseguir que ens sentin ben fort. Nosaltres prou que els hem escoltat a ells pels altaveus dels que s’han dotat i avui podem llegir la seva versió de la jugada amb la que volen capitalitzar una obra que no els pertany. Queden per la posteritat els lamentables paperots que han interpretat coordinadament en Pere Navarro ( dels PSC pels molts que no el coneixeu encara ni en teniu cap ganes, no us perdeu res ) i l’incombustible Josep-Antoni Duran i Lleida ( que mana molt a CiU malgrat que els de CDC es passin el dia negant-ho i els d’UDC cada dia passin més vergonya a costa seva )

La Diada d’enguany es mereixeria passar a la història com el preludi de la fase de resolució del conflicte amb l’Estat espanyol, però per que això passi caldrà treballar molt i que la missió quedi en bones mans. Disposem d’elements que porten a pensar que hi ha una oportunitat que es pot aprofitar i que la construcció d’un estat propi és una fita possible a mig termini, però el que no podem fer mai és caure en l’infantilisme i creure que això ja està fet. Res més lluny de la realitat.

Agradarà o no, però a hores d’ara qui encapçala el procés d’alliberament nacional és el mateix poble. A uns quants, potser a molts, ens agradaria que l’autodeterminació l’encarés un moviment cohesionat sota uns paràmetres similars als de l’Esquerra Abertzale o el moviment republicà irlandès, però malgrat les bondats d’una estructura com l’esmentada, possiblement no encaixi amb la idiosincràsia del nostre país. S’ha repetit de moltes maneres, però el cert és que el que més ens uneix com a poble és la voluntat de persistir històricament i aquelles coses que ens separen son majoria. Aspirar a que a curt termini un projecte polític independentista esdevingui hegemònic resulta complicat i és important ajustar els instruments al moment històric sense impedir que aquest segueixi endavant.

Entenguem-nos, el procés està força avançat si mirem enrere i no hauria de frenar-se a l’espera de que els partits es posin a l’alçada de les circumstàncies. Però si mirem endavant, veurem que queda molt per fer. Des del moviment de les consultes populars que va iniciar-se al setembre de 2009, les organitzacions polítiques que es mouen al voltant de l’independentisme han cedit la iniciativa a una massa heterogènia que comparteix l’objectiu de fomentar un procés de secessió que podria acabar arrossegant tot el país cap a una nova etapa política que els seus representants electes no han estat capaços d’obrir. I sembla ser que està funcionant raonablement bé, molt per sobre de les expectatives.

És necessari ser justos i no deixar de recollir alguns dels principals antecedents del moment actual, però més necessari és saber tirar endavant sense perdre temps i aprofitant una conjuntura positiva com la que estem vivint. De tota manera i sabent que un resum dels darrers anys deixarà fora inevitablement molts continguts i també pot ser font de discussió, val la pena que fem una miqueta d’avaluació del que ha estat el moviment durant les darreres dècades:

a) Primer independentisme modern ( 1979 – 1995 ): Durant el franquisme persisteixen nuclis independentistes clarament minoritaris que s’organitzen des de l’exili i sense possibilitats d’incidir sobre la societat catalana. El que com a moviment ens portà l’anomenada Transició és la creació d’organitzacions independentistes d’avantguarda que acabarien per construir les bases de la normalització. Durant aquests anys es situarà la lluita per l’autodeterminació a l’agenda mediàtica, es donarà extensió territorial a aquesta idea i es popularitzaran els símbols d’aquest combat. Negar la importància històrica que tenen organitzacions com Terra Lliure, EPOCA, els CSPC, IPC, PSAN o el mateix MDT seria un exercici de falsedat, el punt de partida del moment actual es generarà sota unes formes que no encaixen amb els cànons de la correcció política i seran aquestes les que atrauran a bona part dels que esdevindran quadres polítics del moviment durant els anys següents. L’independentisme serà durant aquest període una avantguarda pura que poc a poc anirà connectant amb una part major de la societat.

b) Institucionalització de l’independentisme polític ( 1987 – 1992 ): Les dinàmiques internes del moviment que neix a les darreries del franquisme portaran a la seva fragmentació orgànica i serà una marca històrica del catalanisme qui es constituirà a partir de 1987 com el principal pol d’atracció de l’independentisme. ERC emergirà com una plataforma política que encararà la normalització del moviment i que portarà a les institucions del país la reclamació d’un Estat propi per al poble català. Al XVIè Congrés Nacional, que es celebrarà al mes de novembre de 1989 a Lleida, la nova direcció del partit es marcarà com a objectiu prioritari treballar de manera clara per que el país comenci un procés d’autodeterminació. Polítics independentistes representaran als ciutadans al Parlament de Catalunya i als ajuntaments del país, fent possible la consecució d’un nou pas endavant pel moviment. Es començaran a utilitzar les institucions com a plataformes que posaran de relleu les contradiccions del sistema i al voltant d’ERC es crearà una dinàmica política que s’estendrà territorialment per tot el Principat de Catalunya. Amb alcaldies rellevants a capitals de comarca incloses.

c) Més de dues dècades de creixement ( 1993 – 2006 ): Es podria dir que el fet que marca la recta final del procés de normalització social de l’independentisme com a opció política serà l’adopció per part d’ERC d’una estratègia política que rebrà l’etiqueta Esquerra Nacional i que tindrà com a objectiu que aquest partit esdevingui la força hegemònica del camp de les esquerres catalanes. Partint d’aquest moment l’independentisme iniciarà un creixement social que es veurà reflectit en el reforçament institucional i que acabarà forçant el relleu de CiU al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Malgrat que l’esquema estratègic pateixi importants desajustaments, n’hi hauria molt a parlar al respecte de la seva implementació i del seu funcionament efectiu, el cert és que ERC exercirà durant tot aquest temps el paper de principal avantguarda de l’independentisme i facilitarà una sèrie de canvis sociològics que faran possible que a hores d’ara s’estigui encarant la secessió. De manera simbòlica, el moment que marca la decadència d’aquest període serà la gran manifestació que va tenir lloc el dia 18 de febrer de 2006. L’independentisme hegemònic no va ser capaç de respondre amb coherència a les retallades que sobre el text de reforma estatutària aprovat pel Parlament de Catalunya estava retallant el PSOE amb la complicitat de la seva filial catalana i el vist-i-plau de CiU. Tot i que la caiguda electoral encara es faria pregar una mica més, és en aquest moment que el lideratge de l’independentisme començarà a canviar de mans. De tota manera, el balanç del període ha de ser considerat àmpliament positiu i serà la pèrdua de la Generalitat el que acabarà impulsant bona part de les bases electorals del regionalisme a abraçar l’independentisme com a opció política, un pas endavant que no hauria de tenir retorn. L’independentisme va voler fer el pas d’avantguarda política a hegemonia electoral tirant de voluntarisme i empantanant-se en una crisi que ja es veurà com queda resolta algun dia d’aquests, però al seu darrere deixa un país nou i aquest mèrit ha de ser reconegut a tots aquells que durant aquests gairebé 23 anys van estar al peu del canó fent possible el canvi que ara estem assaborint.

d) Lideratge de l’independentisme sociològic ( 2006 – 2012 ): Malgrat que la maquinària que va fer possible la celebració de la primera gran manifestació independentista a començaments del 2006 fos en part la de la pròpia ERC, el cert és que qui públicament la impulsaria fou una plataforma cívica. Seran diversos episodis els que faran patent que el procés d’emancipació nacional començava a caminar tot sol i la prova més fefaent serà el moviment de consultes populars que entre el 13 de setembre de 2009 i el 10 d’abril de 2011 tindrà lloc a bona part dels municipis catalans, aconseguint que centenars de milers de catalans s’acostessin a les urnes per realitzar un acte de desobediència civil i d’afirmació nacional que va aconseguir animar el procés d’alliberament nacional quan el país més ho necessitava. Durant aquests sis anys es viuran importants convulsions polítiques, però allò realment rellevant serà la capacitat d’organització que assolirà l’independentisme i això mateix serà el que quedarà clar amb la manifestació més gran de la història del país, la que tindrà lloc l’Onze de Setembre de 2012 i que portarà als carrers de Barcelona la paraula d’un poble que majoritàriament ha decidit que cal dotar-se d’estructures d’Estat per seguir endavant. Sembla ser que la política catalana ha d’iniciar un nou cicle i si els partits majoritaris al Parlament de Catalunya interpreten el que els hi està dient el seu poble, aquest període que arriba haurien de tornar-lo a encapçalar els partits polítics i haurien de fer-ho aportant respostes concretes.

Afortunadament, vivim en un país cohesionat i tolerant que és capaç d’iniciar un procés d’autodeterminació sense que es produeixi un trencament social com el que íntimament anhelen partits polítics com el PP o Ciutadans. Som un país que dona mostres d’estar madur per assolir la seva plena llibertat i per deixar de dependre dels capricis d’un Estat espanyol pel que més que mai hem esdevingut una possessió forçada i una colònia econòmica. Ser independents permetria resoldre bona part dels problemes que actualment ens ofeguen i amenacen amb malbaratar les vides de diverses generacions de catalans que fins fa poc hem estat la força de treball que ha fet moure la maquinària econòmica de l’Estat i que hem pagat amb la suor del nostre front les festes d’Esperanza Aguirre i companyia. El carrer ha parlat i ha dit que això ha d’acabar-se immediatament.

Quines garanties existeixen de que els partits assumeixin aquest mandat i siguin capaços de portar a bon port els anhels de llibertat que ahir van expressar-se contundentment a Barcelona? Poques, és per això que si volem continuar somiant cal mantenir la mobilització popular i que no ens puguin enviar cap a casa tan fàcilment. La societat ha de continuar al peu del canó i és necessari estar a l’alçada de les circumstàncies bo i sabent que fer política significa intervenir sobre la realitat per modular els interessos de diversos grups socials, responsabilitat cívica que és de tots i no només d’aquells que estan a les institucions. L’alliberament nacional el farà possible la nació i la política electoral és només una part del puzzle, una peça important però no pas l’única i més si tenim en compte que en moltes ocasions que la democràcia espanyola té tendència a demostrar cíclicament que no serveix per massa cosa. Qui tingui dubtes d’això li pot anar a preguntar què tal li va anar l’experiència a un tal Juan José Ibarretxe.

A la manifestació d’ahir li va costar molt arrencar, però un cop ho va fer, la majoria dels assistents que van poder seguir-la arribaren caminant fins a les portes del Parlament de Catalunya. Per seguir movent-nos com a país haurem de seguir caminant i si els partits no estan a l’alçada, és possible que la democràcia, el dret a decidir del poble català, l’hagi de fer possible el poble, com diria aquell, amb fets i no paraules. Ja es veurà.

El més normal és que més tard o d’hora siguin els pobles els qui acabin fent les lleis. Ho fan tot sovint passant per una sèrie de filtres, però és en definitiva la voluntat popular la que acaba impulsant els grans canvis. Un entorn polític conservador, molts sistemes democràtics no deixen de ser-ho i el català ho és de manera especial, acostuma a caracteritzar-se per que la ciutadania amb les seves idees avanci més ràpid que els seus representants i d’això al nostre país n’hem tingut molts exemples durant els darrers anys.

El cas més recent podria ser el d’un President de la Generalitat que haurà de quedar-se castigat a casa seva el dia que el seu país celebri la manifestació més massiva de la història de Catalunya, una mobilització que reclamarà pels carrers de la capital que el poble català tingui el dret a decidir de manera democràtica si vol constituir-se com un nou estat sobirà o si vol seguir formant part de l’Estat espanyol. No és poca cosa que el Molt Honorable, membre de CiU per a més indicacions, es quedi tancat al seu domicili en un dia tan assenyalat com l’Onze de Setembre i amb una marxa convocada que serà més massiva que totes les anteriors. Més greu resulta si partim de l’antecedent que a l’anterior manifestació de país que va tenir lloc el 10 de juliol de 2010, el seu homòleg del moment, un tal José Montilla, membre del PSC per a més indicacions, va tenir suficients ronyons com per empassar-se l’orgull i agafar la pancarta que afirmava “Som una nació, nosaltres decidim” que presidia la capçalera. El convergent no els ha tingut i no deu ser casualitat.

Ser el primer partit polític del país i haver de frenar quan la voluntat popular accelera és un exercici que comporta equilibris delicats, una jugada que cal executar amb força precisió, especialment en el que es refereix a com comunicar que es vol fer marxa enrere o que no es dona suport explícit a una iniciativa que hores d’ara recull les adhesions del que possiblement sigui una majoria consolidada dels ciutadans i electors. Ens ho avancen les enquestes del CEO i si jutgem pel que es respira al carrer, deu ser cert. Afortunadament per ell, compta amb una legió de mitjans i opinadors que l’ajudaran a elaborar tot tipus d’arguments, però malgrat això no ho tindrà tan fàcil.

Ja se sap que CiU rarament emet un mateix missatge per tots els altaveus als que arriba i aquest cop sembla ser que no serà diferent. Per entendre alguna cosa, doncs les versions que aporta aquesta federació de partits tendeixen a ser contradictòries entre elles, cal que cadascú trobi el seu mètode propi. Per exemple. es pot mirar de trobar el punt mig entre els discursos que emetran els seus portaveus o fins i tot es podrien fer mitjanes ponderades en funció de qui parla o de quins mitjans fan ressò de les declaracions. Una mica complexe tot plegat, però qui tingui temps i ganes ho pot intentar, a veure què aconsegueix.

Un mètode alternatiu però que no té per què ser menys vàlid és consultar què diu La Vanguardia, diari que acostuma a oferir un perfil força equilibrat del que és la línia comunicativa oficial de CiU. Com que la pressió sobre el Molt Honarable no deixa de créixer dia rere dia, avui l’esmentat diari li ha punxat un disc demanat que es mereix passar a la llista dels grans èxits de la tradicional ambigüitat discursiva que ha caracteritzat al seu partit. Alguns dels punts més destacats d’aquesta crònica, refregida de l’entrevista que li ha fet el politèxtil Manel Fuentes a el Matí de Catalunya Ràdio, són els que segueixen:

a) Com entén el procés nacional Artur Mas?: La bona notícia vindria a ser que Artur Mas no nega que sigui desitjable que Catalunya encari un procés d’autodeterminació. La mala notícia és que segons ell “tot això és un procés de transició de tres o quatre dècades, no de tres o quatre anys”. En fi, que cadascú faci els números que millor cregui, però la impressió que dona amb aquestes paraules no és la d’un independentista que tingui clar que cal plantejar un programa secessionista a curt o mitjà termini, el que sembla és que el Molt Honorable vol Estat espanyol unit per trenta o quaranta anys més com a mínim. Per si algú en tenia cap dubte, la Transició Nacional és una aixecada de camisa en tota regla i no forma part de les prioritats de CiU, és un simple ganxo que utilitzen per tenir alguna cosa a dir.

b) Artur Mas vol un Estat català?: Malgrat tenir clar que aquest ha passat a ser l’objectiu d’una part gens menyspreable dels ciutadans i no li passaria gaire factura el fet de mostrar-se públicament inclinat a creure que la independència seria una bona sol·lució per als principals problemes que tenim avui dia els ciutadans, sembla ser que tot i així la cosa no li fa massa il·lusió i mira de relativitzar les seves virtuts tan com pot. A criteri del Molt Honorable, no es poden “dibuixar panorames paradisíacs” i aposta per centrar tots els esforços en assolir un Pacte Fiscal, deixant ben clar que la seva prioritat és aconseguir el suport del PSC i del PP. Si creuem la variable cronològica amb la relativització, que la independència no és un panorama paradisíac i que ha de ser un objectiu a trenta o quaranta anys vista, qualsevol diria que no li fa especial il·lusió que Catalunya es converteixi en un Estat com qualsevol altre.

c) Què farà Artur Mas el proper dia Onze de Setembre?: El concepte bàsic és que el Molt Honorable assistiria sens dubtes a la manifestació però que no hi assistirà. Li agradaria anar però no pot fer-ho, diu que seria com si hi fos per que anímicament hi serà però s’estarà a casa seva mentre la resta donem la cara per ell i els seus. Que no, que no hi anirà per que li falten ronyons per situar-se al capdavant del seu poble i renuncia a parlar clar. No hi serà.

Una de les principals característiques del lideratge és la capacitat per encapçalar processos i eliminar la incertesa que els envolta. El nostre President no està disposat a reconèixer que el procés va de debò, inscriu la seva possible resolució d’aquí a “tres o quatre dècades” quan ni ell ni ningú sap on serem i no assistirà a la manifestació de la Diada. Ara per ara i fins que no es digui el contrari, abdica de la seva responsabilitat d’impulsar una Transició Nacional que ni es creu ni s’ha cregut mai.

En definitiva, visca el Barça!

La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 arriba acompanyada de diversos signes que ens podrien fer creure que alguna està canviant. És cert, estan passant algunes coses importants que constitueixen una novetat, però no deixa de ser més cert que la majoria de dinàmiques de la política catalana no han variat substancialment. Els canvis importants poden ser lents i pensar que d’un dia a l’altre s’aconsegueix crear un nou Estat al bell mig del que avui és la Unió Europea pot ser un greu error de càlcul. De tota manera, més val que imperi l’optimisme que el pessimisme sempre i quan la frustració no acabi generant desmobilització.

Malgrat que jugar a pilota passada sigui un exercici molt necessari amb els temps que corren, també cal arriscar-se i fer projeccions de futur, ni que sigui per intentar que algunes de les prediccions més pessimistes no acabin esdevenint realitats. Partint d’un relatiu nivell de coneixement d’alguns dels condicionats que afecten al procés polític del país i no oblidant alguns dels capítols fonamentals de l’historial clínic del pacient, aquestes són algunes prediccions raonables del que podria ser la manifestació i dels dos indicadors que més poden influenciar en l’endemà de la mateixa:

  • Balanç concret de la manifestació a nivell d’assistència: La de l’Onze de Setembre de 2012 serà la manifestació més massiva de la història de Catalunya i deixarà petites totes les anteriors, això ja està previst per tothom. El gran interrogant és si arribarà a ser tan gran com per que els seus efectes triguin en dissipar-se. La classe política pot torejar amb la manifestació més gran que mai s’hagi fet a Barcelona, però li costarà més enfrontar-se amb una mobilització que realment superi totes les previsions i generi importants repercussions mediàtiques sobre canals que rarament donen cobertura a esdeveniments d’aquest tipus. En fi, que si quantitativament acaba generant pànic a la premsa espanyola i per contagi als partits estatals, les dinàmiques que es generin poden afectar al procés polític català. De tota manera, no cal ser cap geni per veure que el seguiment serà aclaparador.
  • Balanç concret del desenvolupament: Sovint els grans moments de la història contenen l’espontaneïtat com a ingredient indispensable. Durant els darrers anys hem tingut exemples molt propers de com la voluntat popular pot prendre formes que no entren en les previsions inicials, però a priori cal descartar que la diada acabi amb problemes d’ordre públic com els que van tenir lloc a meitat de la dècada de 1980. Té un punt paradoxal que tanta tensió no acabi derivant d’alguna manera cap a un cert insurreccionalisme, però pel que sembla les formes de rebuig que van més enllà de la manifestació queden encara lluny. De tota manera, un procés d’emancipació nacional pot contenir en la seva recta final alguns episodis de desordre i si anem seriosament a intentar encarar la recta final del conflicte n’hauríem de ser conscients i no començar a demanar disculpes a la que en Josep Cuní punxi un vídeo d’una paperera cremant. Més que res per que si la cosa va de debò, és possible que ell mateix sigui qui cremi contenidors per poder donar la notícia.

Amb aquesta convocatòria es donarà per inaugurat el curs polític català i els que formen part de la representació el començaran amb un mandat molt clar de la ciutadania que de ben segur cadascú interpretarà com millor li convingui. Passa sempre que hi ha nit electoral i passarà a partir de la Diada, els polítics catalans ens faran saber immediatament que ens han entès i que no ens defraudaran. En fi, la mateixa cantarella de sempre.

“Voler” no sempre és “poder” i aquí qui pot fer alguna cosa significativa és CiU amb el President de la Generalitat de Catalunya al capdavant. La resta ja poden anar dient, però qui majors responsabilitat tindran de cara a posar les bases per un final feliç són Artur Mas i els seus. Aquí va una possible predicció del que podria ser l’actuació de la federació durant els propers mesos:

  • A partir del 12 de setembre i durant un parell de setmanes: Sabent com saben que la comunicació ho és tot, remuntaran fins a la cresta de la onada i s’hi mantindran durant un cert temps. Manifestaran que son capaços d’interpretar el que el poble els hi ha demanat i que estan lluitant per aconseguir avenços constatables. Resulta difícil saber en quin moment apareixerà Josep Antoni Duran i Lleida per dir la veritat així com resulta també molt complicat encertar quin membre de CDC sortirà immediatament a desmentir-lo amb la boca petita, però el que està clar és que CiU lluitarà per apropiar-se de la manifestació. No cal alarmar-se, és natural i estan en el seu dret d’intentar-ho. Més que res per que sempre acaben sent presoners de les seves paraules i això a la llarga té un gran valor.
  • Retorn ràpid a la normalitat o manteniment del clímax nacional: Existeixen dos escenaris bàsics, un en que el dia a dia torna a capitalitzar l’atenció dels catalans i un altre en que CiU aprofita per convocar eleccions amb la pretesa intenció de posar sobre la taula de Rajoy la voluntat del nostre poble degudament interpretada. Ja per les eleccions catalanes del 2010, CiU va fer campanya dient que aconseguiria en Concert Econòmic, per a unes eleccions que podrien tenir lloc durant el quart trimestre de 2012 o el primer de 2013 son ben capaços de donar a entendre que un cop recomptats els sufragis, aniran a Madrid a dir que toquem el dos. Ja sabem quin valor tenen els seus compromisos, però en tot cas, aprofitaran el clima propici i abocaran els esforços de tot l’aparell comunicatiu que arrosseguen per tal d’orquestrar una campanya electoral que podria tenir com a objectiu la consecució d’una majoria absoluta que a hores d’ara no tenen tan lluny.
  • Eleccions anticipades a Catalunya: Entre la segona quinzena de novembre de 2012 i la primera de febrer de 2013 podrien tenir lloc unes eleccions anticipades on guanyant 5 diputats més, CiU s’asseguraria la majoria absoluta i guanyaria dos anys per seguir governant com li vingués més de gust. L’escenari és molt propici i és molt possible que una matriu de transvasament de vot feta amb una enquesta actualitzada revelés que una part dels que recordaven haver votat al PSC es puguin plantejar votar a CiU. L’objectiu, no dependre de pactes de cap tipus al Parlament de Catalunya, és fàcilment realitzable i qui ho ha de saber segur que ja ho sap.

Més enllà d’aquestes tres passes és complicat preveure’n més. De tota manera, és recomanable estar atents a la gestió de la situació que pugui realitzar CiU, per que si una cosa ha quedat demostrada és que el creixement social de l’independentisme no necessàriament s’associa al creixement electoral dels partits que explícitament propugnen la separació de l’Estat espanyol. Per molt que la voluntat dels catalans es vagi clarificant ràpidament, el nostre comportament davant les urnes segueix caracteritzant-se pel pragmatisme i l’entorn comunicatiu del país cada cop està més controlat per grups que jugaran fort la partida del poder enmig d’un moment tan convuls com l’actual. D’això ja s’ha encarregat CiU fent-li grans favors al Grup Godó i transformant els mitjans públics en el seu pati del darrere gràcies a nomenaments fets a mida.

El gran interrogant que plantejaria aquest escenari seria quanta corda li voldrà cedir el PP a CiU. El context econòmic seguirà ofegant les finances de la Generalitat de Catalunya i el govern necessitarà finançar el seu funcionament, cosa que previsiblement haurà de fer demanant rescats a Madrid, injeccions de líquid que arribaran per pagar despesa corrent i que tindran com a condició principal rebaixar la capacitat d’incidir de la institució. El joc pot reduir-se a una negociació constant entre ells per veure qui passa més pel tub i qui treu major rendiment electoral d’una confrontació que podria durar tot un mandat, període durant el qual el govern de Catalunya podria fer un pas enrere de grans dimensions que difícilment es desfaria ràpidament.

A tot això, la crisi econòmica no s’acaba i els indicadors que determinen el benestar segueixen degradant-se. La dreta segueix privatitzant serveis públics i depauperant les condicions de vida dels treballadors. El que es gesta és la consagració de la utopia neoliberal d’un capitalisme financer que prefereix guanyar diners deslocalitzant o robant-nos amb les autopistes que impulsant un nou model productiu que doni feina als catalans i ens permeti construir un futur pròsper.

També pot ser que davant l’eventualitat d’haver-se de carregar l’autogovern de Catalunya, el Govern dels Millors deixi de demanar finançament a qui cada any ens pren molt més del que podem donar i es decideixin a muntar un conflicte institucional en el sentit que li marca la ciutadania i que això ens pugui conduir a construir un estat propi que ens pugui garantir una certa prosperitat. A priori no es tracta de l’escenari més possible i n’hauríem de ser conscients.

Segurament, dependrà del ritme al que es degradi la institució, si el PP sap donar corda amb una certa gràcia i La Vanguardia ho explica amb carinyo, CiU es penjarà d’ella amb la seguretat de qui no té problemes per vendre’s, finançar amb aportacions anònimes les travesses pel desert i recuperar el poder en poc temps per seguir afavorint als seus amics. 

Tant sí com no, la manifestació convocada a Barcelona per aquest Onze de Setembre entrarà a la història de Catalunya per la porta gran. No és necessari tirar només d’intuïció, ja es disposa d’indicadors objectius que ho avalen i en set dies tindrem la confirmació definitiva. Els esdeveniments portaran a un volum inèdit de catalans a manifestar-se per la independència i la separació definitiva d’una Espanya que ens està arrossegant a la fallida total.

Ara el que cal, un cop garantit l’èxit de la convocatòria, és intentar que l’independentisme capitalitzi la manifestació al contrari del que va passar amb les mobilitzacions del 18 de febrer de 2006 i del 10 de juliol de 2010. Per que està molt bé que la manifestació més gran de la història del país sigui d’aquestes característiques, però encara és molt millor que el seu balanç polític ens acosti a la independència. És lògic intentar pensar en aquesta clau, oi?

Els que segueixen són alguns dels elements que caldria considerar de cara a formular projeccions del que podria passar després de la Diada del 2012:

a) Situació econòmica del Govern de la Generalitat: És públic i notori que aquesta administració passa per hores baixes. Qui n’ostenta la presidència insisteix en culpar el govern anterior i mira d’obviar tan com pot la situació d’espoli econòmic a la que ens sotmet l’Estat espanyol. De moment, CiU ha centrat les retallades sobre sectors estratègics que voldria desmuntar en benefici dels seus aliats del sector empresarial, però el que s’entreveu a l’horitzó és que el desmuntatge de la institució serà la condició principal que intentarà imposar l’Estat espanyol amb la força de convertir-se en creditor de les finances catalanes. Paradoxalment, aquest crèdit no ascendeix ni a la meitat del que aquest estat ens retira cada any en concepte d’impost revolucionari. Fins al moment, el conte del tripartit i la cortina de fum al voltant de la desigual relació econòmica amb l’Estat espanyol han servit per seguir espantant l’electorat, però les bases electorals de CiU no tragaran amb unes retallades que desmuntin pilars tan importants com la televisió pública catalana.

b) Conveniència dels sectors empresarials: Si la independència de Catalunya convingués als grups empresarials del país, seria lògic pensar que aquests hi invertirien d’alguna manera. Fins on sap qui escriu, els fons amb els que treballen les organitzacions que impulsen la convocatòria i el moviment són propis. També és sabut que són aquests grups els que més capacitat d’incidència tenen sobre els grans mitjans de comunicació del país i que aquests tenen tendència a interpretar la realitat des d’una perspectiva política concreta que normalment no s’ha vinculat a un relat independentista. El darrer cop que aquests senyors van moure fitxa va ser per reclamar l’ampliació de l’Aeroport d’El Prat i això ja ens ho van vendre com un gran gest patriòtic quan ja se sap que el que volien eren diners i no passar a la història.

c) Moment polític autonòmic: El mandat d’Artur Mas no ha arribat encara al seu equador, però els equilibris parlamentaris actuals només li són parcialment favorables. Fins al moment ha estat treballant gràcies al suport del PP amb objectius comuns com el desmuntatge del sector públic i tragant amb imposicions com la de desfer l’estructura internacional que havia organitzat l’anterior govern. Però ara que s’aproxima el moment de la veritat, quan la Moncloa vol imposar la centralització total, CiU necessita guanyar oxigen per seguir endavant sense dilapidar part del seu capital electoral o com a mínim, per guanyar-li dos cursos polítics a un canvi que pot ser anàrquic però que podria acabar-se perfilant gràcies a la desfeta electoral imparable d’un PSC que ja no sap cap a on ha de mirar per sobreviure sense desobeir les consignes que li arriben des de Madrid.

d) Moment polític estatal: Existeix un ferm consens entre el PP i el PSOE al respecte de Catalunya, una entesa que passa per no reconèixer la capacitat dels catalans per decidir democràticament el nostre futur, per perpetuar el nostre paper de colònia econòmica i per que electoralment estem desapareixent dels equilibris que determinen qui acaba ocupant la Moncloa. Això redueix el pes polític de Catalunya a nivell estatal però pot augmentar el valor dels diputats de CiU al Congrés, però la realitat a la que cal fer front és que falta molt per que tornin a celebrar-se eleccions estatals i que el panorama imperant és el que imposa un PP crescut i amb majoria absoluta que no té oposició real en un PSOE que està aplicant l’estratègia de l’estruç per intentar que la gent s’oblidi de José Luís Rodríguez Zapatero i la seva nefasta gestió. El calendari polític català importa més aviat poca cosa a Madrid i el rebuig a les necessitats catalanes és unànime i monolític.

El cert és que qui té la pilota a la seva teulada és CiU i el Govern de la Generalitat de Catalunya. La té per que ostenta el poder i per que els ciutadans així ho han volgut. Aquest Onze de Setembre, el govern rebrà un missatge molt clar de la ciutadania per que faci un pas endavant i ens tregui de l’atzucac. La insatisfacció dels catalans amb el sistema de les autonomies no para de créixer i és per això mateix que la manifestació serà massiva, però la conducció de la voluntat política dels catalans que farà el principal partit del país tindrà molt a veure amb els calendaris electorals i amb els interessos econòmics dels grans grups que li donen suport.

De moment, la sortida endavant inventada per CiU ha estat el polisèmic i asignificant Pacte Fiscal amb el que es vol generar un escenari de negociació absurd però que podria dilatar-se ad eternum per acabar no portant-nos enlloc. Al contrari que el darrer cop que la classe política catalana va decidir anar a pidolar clemència a Madrid, aquest cop hi ha un calendari prefixat que va més enllà de la capacitat d’aguantar pallassades dels catalans, els diners s’acaben i el Govern dels Millors ha d’anar esquarterant la institució mentre fa veure que negocia amb un Mariano Rajoy que es deu estar fent un tip de riure ara mateix.

Existeixen indicis clars de que el proper Onze de Setembre, d’aquí a una setmana justa, la ciutat de Barcelona viurà la manifestació més gran de la seva història. Es destrossaran tots els rècords establerts en mobilitzacions anteriors i viurem un nou clímax nacional semblant al que es va generar durant i immediatament després de manifestacions tan multitudinàries com les del 18 de febrer de 2006 o la del 10 juliol de 2010.

Els catalans ens tornarem a mobilitzar de manera massiva per reclamar els nostres drets i ho farem amb el dens rerefons de la crisi econòmica. L’opció independentista ha acumulat forces i en farà una gran demostració pública. El proper dimarts quedaran inundades de gent algunes de les principals artèries vials de la capital, amb un col·lapse que s’estendrà des de la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal fins al Parc de la Ciutadella, quedant bloquejats de pas una gran part dels carrers annexes al recorregut de la marxa. Els mitjans de comunicació, per variar, faran esforços per relativitzar l’èxit de l’Assemblea Nacional de Catalunya, però poca cosa hi podran fer al respecte, ja sabem que serà un èxit de convocatòria i que el lema és prou clar. En definitiva, la manifestació més massiva de la història de Catalunya serà una manifestació independentista i això no és poca cosa, no ho neguem.

De ben segur que es tractarà d’una jornada emocionant i que les bones sensacions es prolongaran durant dies, però com que ja en portem unes quantes grans manifestacions al balanç comptable, malgrat que aquesta estigui més o menys predestinada a ser especial, valdria la pena fer una mica de repàs d’anteriors experiències per fer-nos a la idea del que podria passar després i de quina significació podria tenir a nivell efectiu la diada del 2012:

a) 18 de febrer de 2006: Amb la reforma de l’Estatut de Catalunya de rerefons, la Plataforma pel Dret a Decidir va convocar una manifestació que es portaria a terme sota un lema clarament sobiranista i que va aconseguir un enorme volum de ciutadans. Molt possiblement es va tractar de la manifestació més important des dels convulsos anys de la transició cap a no se sap on que va tenir lloc a mitjans de la dècada de 1970. Els partits autonomistes van voler convertir-la en un clam del poble de Catalunya a favor de la reforma estatutària votada pel Parlament de Catalunya i en certa manera la jugada els hi va sortir prou bé. Els partits independentistes van aconseguir per la seva banda quedar descol·locats i no van saber estar a l’alçada de les circumstàncies un cop CiU va pactar el redactat definitiu amb el govern del PSOE. Un redactat que desdibuixava els avenços del document i que ens abocava de nou a l’autonomisme. El 18 de juny d’aquell mateix any es consumava la desfeta i els catalans votaven a favor d’un document que no consolidava cap avenç sòlid en l’autogovern del país. La gran manifestació del 18 de febrer de 2006 marca l’inici del declivi electoral d’un independentisme que no és prou madur com per estar a l’alçada de les circumstàncies i que intentaria sumar-se a la desesperada a un relat oficial on no hi pintava res.

b) 10 de juliol de 2010: Manifestació reactiva en contra de la sentència del Tribunal Constitucional que invalidava bona part del redactat pactat entre CiU i el PSOE. Malgrat tot, aquest redactat havia estat votat pel poble de Catalunya i l’independentisme es va bolcar de nou en una convocatòria que tenia com a eix central defensar la capacitat dels catalans per pactar amb l’Estat espanyol. A la manifestació es van sumar tots els partits de l’arc parlamentari català a excepció del PP i de Ciutadans. Es van tornar a batre rècords i la convocatòria va ser sens dubtes la més massiva que mai s’havia celebrat a la ciutat de Barcelona. El to independentista havia pujat encara més i no podia desdibuixar-se de cap de les maneres. Ara bé, a l’endemà el PSC ja va desmarcar-se públicament tot avalant la sentència i d’aquesta manera va enterrar-se electoralment per molt de temps. El dia 28 de novembre d’aquell mateix any es celebrarien unes eleccions a les que CiU concorria capitalitzant el descontent general i fent campanya obertament per la consecució del Concert Econòmic amb l’Estat espanyol. Finalment, la federació regionalista aconseguiria el 38,43% dels vots tot augmentant la seva representació en 14 diputats i recuperant la presidència de la Generalitat de Catalunya. La manifestació del 10 de juliol de 2010 passarà a la història com el funeral públic i massiu del tripartit.

El que vindria després ja ho sabem per que és ben recent. De la reclamació del Concert Econòmic se’n oblidarien a l’endemà de les eleccions i temps després CiU pariria l’abominació del Pacte Fiscal, concepte deliberadament buit de significat amb el que el govern pretén que Catalunya es presenti davant d’un govern estatal amb el PP amb majoria absoluta i ànims totalment centralitzadors.

Per altra banda, qui ha aprovat els pressupostos de la Generalitat de Catalunya durant el mandat ha estat el propi PP qui ha facilitat que CiU pugui retallar prestacions sanitàries tot fomentant el creixement de les mútues privades dels amics que tenen en comú. Ha estat també el PP qui ha fet possible que CiU hagi introduït la precarietat al sistema educatiu públic. En definitiva, que des de l’octubre de l’any passat fins ara han estat les dretes les que han governat el país amb puny de ferro contra les classes populars del país i que ara que ja es evident la fallida econòmica de la Generalitat a causa de l’espoli fiscal, aquestes dretes han d’interrompre momentàniament la seva relació per tornar a representar la comèdia de sempre.

Una gran mobilització no és cap garantira de res per si mateixa. Tant la del 18 de febrer de 2006 com la del 10 de juliol de 2010 han estat manifestacions històriques que han ensenyat a molts catalans què és mobilitzar-se per defensar els interessos del poble de Catalunya, però a l’hora de la veritat han estat capitalitzades pel regionalisme i els seus mitjans de reproducció ideològica. No és tracta de ser pessimistes o de vorejar el catastrofisme, finalment el balanç de les mobilitzacions ha estat sempre positiu però el rendiment electoral de les mateixes sempre ha acabat dispersant els anhels de llibertat dels participants. Per tant, cal estar alerta i que l’independentisme no es deixi robar aquesta nova victòria que de ben segur s’obtindrà amb la manifestació d’enguany.  

Va quedant clar que de la final de copa que es juga aquesta nit a Madrid, el menys rellevant és el joc pròpiament dit. El futbol ens agrada a molts, però en aquest cas ha quedat en segon pla i així ha de ser, per que els mitjans que busquen que ens concentrem en els vint-i-dos senyors que persegueixen la pilota, volen tapar tot l’esperpent que s’ha organitzat al voltant del partit. Excepte algun petit retall més o menys afortunat, el diari El Periódico ha organitzat una classe magistral de com desviar l’atenció, però el millor serà no obsessionar-nos amb ningú en concret per que ha estat una mostra de civilització si es compara amb el que han fet els mitjans madrilenys. La portada d’avui del diari ABC dedicada a un tema d’actualitat com és “Gibraltar Español!”, és un poema visual.

Saltant alguns dels capítols més vergonyants de la utilització de l’esport per part de l’Estat espanyol amb l’objectiu de transmetre els missatges que en cada moment millor els hi ha semblat, del sidral d’avui podem destriar dos eixos de protesta:

  • Protesta de caràcter nacional: Hi ha antecedents de grans xiulades a l’himne espanyol i als membres de la casa reial. S’han produït des d’Alfons XIII fins a Joan Carles I amb moments tan celebrats com la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Bona part dels que hi han participat ho han fet per aversió simbòlica cap a un himne que no reconeixen com a propi i que els hi ve imposat per la força ( el cas d’avui no és ni paradigmàtic, és una exageració ). Consideracions socials a banda, deixem en segon pla la seva condició de vividor subvencionat per tots, el rei i els seus familiars també tenen un valor simbòlic que afecta a la sensibilitat nacional de molts dels seus súbdits.
  • Protesta social i republicana: Consta que més enllà de les províncies on majoritàriament existeix un sentiment nacional propi també existeixen a d’altres territoris persones que no combreguen amb la monarquia i que en un moment com l’actual es senten legítimament indignats amb episodis com la trama de corrupció d’Iñaki Urdangarin o la famosa cacera d’elefants que Joan Carles I va celebrar a Botswana mentre 5 milions dels seus súbdits estan a l’atur i pateixen estoicament els abusos dels mercats. Més enllà de les “nacionalitats històriques”, hi ha molts als que els hi hauria agradat que el rei s’hagués trencat alguna cosa més que el maluc i que el seu gendre passi unes dècades al talego. 

Les fronteres entre una protesta i l’altre poden ser en alguns casos força difuses, però existeixen i els repressors les tenen molt en compte. Per exemple, és probable que el perfil majoritari dels assistents al partit d’avui sigui el dels que ni s’identifiquen amb la simbologia estatal ni estan d’acord amb que l’estat on han de viure sigui una monarquia podrida i corrupta. Però en tot cas, es tracta de dos eixos diferenciats i resulta important tenir-los en compte.

La resposta dels partits polítics centralistes, els mitjans estatals i altres agents que tenen a veure amb la celebració de la final es podria resumir amb els punts que segueixen:

  • 1.- La imposició per endavant de qualsevol consideració: Avui hem pogut veure fotografies dels grans equips de megafonia que s’estan instal·lant al Vicente Calderon. El so es troba subjecte a la llei de la gravetat, normativa que afortunadament no poden canviar al Congrés dels Diputats ni rebentar al Tribunal Constitucional. El que procedeix quan es considera que cal reforçar la megafonia d’un estadi si es vol silenciar al públic d’una manera més o menys efectiva, és situar els equips en alçada per que el so caigui a sobre seu. Situar equips de greus, alts i mitjos a l’alçada de la gespa serveix per que qui els instal·la s’aprofiti de la ignorància dels responsables de la RFEF per guanyar-se uns calerons i per martiritzar als infidels de la primera graderia que patiran una agressió sonora totalment desproporcionada. També pot tenir a veure que els micròfons d’ambient estiguin normalment a peu de gespa i que així evitin que es coli res a l’emissió. Una cafrada integral es miri per on es miri. A banda i per evitar que arribi l’opinió del públic als teleespectadors, TVE serà qui distribueixi la senyal a la resta de televisions per evitar que aquestes puguin mostrar el que realment passarà quan la mastodòntica megafonia llogada ad hoc i pròpia d’un concert de gran format competeixi en decibels amb els aficionats. Es mereixen un gran aplaudiment.
  • 2.- Insult i estigmatització: La presidenta de la Comunitat de Madrid s’està especialitzant en aquesta assignatura que tan bons rendiments li acostuma a donar. De fet, aconseguir que es parli d’ella passant de llarg de la gran vergonya del forat econòmic de Bankia i el dèficit de les administracions que es troben sota la seva tutela, és un gran èxit a nivell de comunicació. Per altra banda, a les xarxes socials han començat a multiplicar-se els insults procedents d’aquells que si veuen que hi ha polítics seriosos que s’atreveixen a dir segons què, ells s’hi poden apuntar sense cap problema. I el que és pitjor, els mitjans estatals estan donant cobertura a tota l’operació que sota les ensenyes pàtries distraurà l’atenció del que estan fent amb l’educació, la sanitat i les finances públiques.
  • 3.- Intimidació: Un cop feta la feina bruta sempre hi ha feines més brutes per fer. Des dels nois de Rodríguez Galindo fins als seus admiradors provincians com Felip Puig, sempre hi ha hagut gent disposada a tacar-se les mans. El partit ha estat classificat d’alt risc malgrat l’evident companyonia entre aficions i s’ha habilitat un desplegament policial que cerca intimidar als aficionats, crear un clima de tensió i evitar que aflori la protesta social i republicana. Tampoc ens deixem enganyar, en aquests moments el que estan buscant és que la cosa no transcendeixi de la qüestió nacional a una crítica contra la monarquia que poques aficions més podrien realitzar. El propi ministeri s’ha dedicat a filtrar informacions de tot tipus amb el clar objectiu de reincidir en l’estigmatització de bascos i catalans. Per altra banda, permetre la celebració d’una concentració d’ultra-dreta ha estat tot un detall per part seva.

Tot plegat ens transporta les flaires pútrides que emanen de les clavegueres d’un estat que no ha volgut passar pàgina de les seves dinàmiques antidemocràtiques. Un nou episodi on l’Estat utilitza tots els seus recursos per intentar treure profit i reforçar les seves institucions atacant-nos a nosaltres. Des d’allà on estigui, Juan António Samaranch ho deu estar saludant amb el braç aixecat per celebrar que els seus hereus segueixen la seva estela. Anem a veure, si no son capaços ni d’organitzar un partit de futbol sense organitzar un sarau com aquest, com ens ho hem de fer per tractar coses serioses amb ells? Ja ens ho van demostrar amb la reforma estatutària i sincerament, això del Pacte Fiscal ha nascut mort i no hauriem de perdre ni tres minuts donant-li voltes a la qüestió per que no tenen remei.