Archive for the ‘Política Internacional’ Category

Dimarts a les 16:25h de Caracas ha mort Hugo Chávez, president electe de Veneçuela i líder indiscutit durant els darrers compassos del procés de gir a l’esquerra que ha pogut tirar endavant bona part de l’Amèrica Llatina després de la caiguda del Mur de Berlín i la superació paulatina d’alguns dels pitjors rigors de la Guerra Freda.

En tot cas, una defunció que no deixa indiferent a pràcticament ningú, però que sobretot ens està mostrant les pitjors misèries de l’univers intel·lectual d’aquest país i del d’aquí al costat. De moment, l’espectacle està resultant força demencial i no deixa d’explicar-nos quins son els criteris que orienten els nostres mitjans, que no son altres que guanyar-se el sou que els seus anunciants paguen per que s’interpreti la realitat a mida dels seus interessos econòmics.

Per entendre una mica a Hugo Chávez, com hem de fer per entendre pràcticament qualsevol cosa, és necessari que ens informem una mica. Res de l’altre món, només caldria consolidar amb unes poques lectures alguns conceptes que sovint no ens plantegem però que són del tot imprescindibles per entendre un personatge complexe que va incidir i viure sobre un continent que en res s’assembla al nostre.

1) Nocions al respecte de la història d’Amèrica Llatina: Es podria dir que el continent s’incorpora a la història universal quan al 1492 arriben els conqueridors espanyols a les seves costes. El que és o deixa de ser aquesta part del món ve profundament condicionat per la colonització política i econòmica de les grans potències que allà s’hi estableixen. El model colonial va ser en sí mateix una enorme màquina de generar desigualtats que des d’elements com la implantació de l’esclavitud o la generació d’una estructura de la propietat agrària altament concentrada, condicions que han deixat un llegat d’injustícia social del que aquest continent encara està molt lluny d’alliberar-se. Desconèixer fins a quin punt les bases històriques condicionen el present és un error que no ens hem de permetre.

2) Nocions al respecte de l’estructura sociològica del continent: La major part de l’Amèrica Llatina destaca per l’absència de les classes mitjanes. Això comporta que existeixin unes oligarquies que es situen directament per sobre d’unes classes baixes extremadament empobrides a les que per norma general se li ha limitat la seva capacitat de participar als processos polítics. És per això que la connexió dels projectes d’esquerres amb les bases electorals ha hagut de passar normalment per formes que en res s’assemblen a les que la socialdemocràcia europea ha fet servir per intentar atreure als seus posicionaments a unes classes mitjanes que encara són majoritàries al vell continent. Les esquerres del continent s’han hagut de batre contra les oligarquies apel·lant al lumpenproletariat a partir d’unes formes que aquest pogués entendre, fet que provoca que a Europa hi hagi una incomprensió volguda i un rebuig pràcticament unànime a perfils que ridiculitzen a les esquerres institucionalitzades, projectes pretesament socialdemòcrates que naveguen a la deriva i que han fracassat estrepitosament.

3) Nocions al respecte dels equilibris regionals: Allò que més ha condicionat la història recent del continent ha estat el paper desenvolupat pels EEUU. Cal remuntar-se a la implantació de les grans multinacionals agrícoles i seguir endavant per arribar a l’afectació continental de la Guerra Freda. Per les seves condicions socials, la majoria de països del continent estaven predestinats a covar moviments d’esquerra insurreccional capaç de qüestionar la legitimitat de governs titella. A partir de la dècada de 1950 aniran aflorant una sèrie de moviments d’esquerres que en veure’s incapaços de canalitzar les seves reclamacions per la via democràtica, aniran tendint de manera sostinguda cap a modalitats de guerrillerisme que arribaran fins als nostres dies. Tot el segle XX ha estat marcat per moments de tensió i violència que els mitjans estatals ignoren volgudament però que han existit. Allò que amb major efectivitat s’ha oposat a la dictadura imperialista i oligarca ha estat precisament un socialisme adaptat a les condicions del continent, un moviment que sap que els interessos de les classes populars i els de l’imperialisme són contradictoris.

4) Model d’implantació institucional: Una herència del colonialisme i dels factors ambientals d’un continent tan gran ha estat la generació d’un model polític on les atribucions de l’Estat han estat delegades a poders locals d’arrel no democràtica. Els efectes d’això mateix han estat més o menys greus en funció de cada context concret, però el que ha predominat durant dècades al continent ha estat la concentració del poder absolut en mans de cacics i poders empresarials que sempre s’han pres la justícia per la seva ma. La traducció d’això mateix sobre la configuració administrativa dels estats ha passat per la conformació d’unes estructures disfuncionals i tendents a la corrupció endèmica. La història dels moviments d’esquerres ( armats o desarmats ) a l’Amèrica Llatina ha estat la de la lluita per la implantació de la democràcia i la fi del caciquisme. Les bases socials i els militants d’aquests moviments encara paguen amb les seves vides la fidelitat a tan alt objectiu, però dades com el gran nombre de víctimes mortals entre sindicalistes colombians no són de l’interès dels mitjans de comunicació que ens expliquen com hem d’interpretar la realitat.

Fins al moment mateix de la seva mort, Hugo Chávez ha estat un personatge profundament interessant que ha deixat un llegat impagable al seu poble i a totes les nacions de l’Amèrica Llatina. Deixa la seva obra incompleta, però també ens deixa un exemple de dignitat i coherència que ens permet pensar que malgrat les maquinacions del gran poder econòmic, el gran moviment de les esquerres d’aquest continent sabrà seguir endavant i caminar cap a la minimització de les desigualtats econòmiques.

Mesurar un personatge com aquest amb paràmetres d’un altre continent no demostra res més que ignorància o mala fe. Sovint, ambdues coses alhora.

Anuncis

Un fantasma recorre Europa i aquest cop no són bones notícies. La socialdemocràcia està en caiguda lliure a causa d’una completa fallida estructural i la renúncia conceptual voluntària. Està perfectament constatat pels qui més entenen de la matèria, els milions d’electors que han decidit passar olímpicament de propostes com les del Labour Party, l’SPD, el PSF o el PSOE. No és una invenció de cap “marxista ressentit”, ni tan sols és el judici de cap “sindicalista amargat” o d’un hipotètic “ecologista penjat”. Ho diuen els resultats electorals que arreu del continent han anat confirmant el desplaçament massiu de votants cap a tot tipus d’opcions polítiques.

La situació actual, una diàspora electoral en tota regla i la conseqüent pèrdua de representació institucional, comporta forçosament un debat ampli que caldria començar a encarar pel bé de tots plegats. Una cosa és que en ple creixement econòmic la socialdemocràcia subhasti petites peces de l’Estat del Benestar als seus amics personals ( un servei de radio-diagnòstic per aquí, les cuines de les escoles públiques per allà, un contracte d’obres per al de més enllà…) i una de ben diferent és que tot el castell de cartes ens caigui de cop a sobre en un moment com l’actual, quan bona part de la població del continent podria quedar instal·lada definitivament en l’exclusió social i la pobresa extrema. No oblidem de què va la cosa ara mateix per que ens hi estem jugant molt.

  • La socialdemocràcia ha renunciat a construir un marc conceptual propi i ha acceptat el terreny de joc que li imposava la dreta. Els darrers governs socialdemòcrates a Europa han intentat pal·liar una dinàmica social concreta però no han volgut impulsar-ne cap de nova. Per sobre de qualsevol altre aspecte, la prioritat han estat els mercats. S’assumit que la bonança econòmica era la millor garantia per a les condicions de vida de la majoria però s’ha oblidat que aquesta no era eterna i que els valors sobre els que es sustentava contenien el germen de la injustícia tant a nivell local com global. Durant la darrera dècada, molts dels socialdemòcrates prominents no han estat més que paios de dretes més o menys enrotllats.
  • La socialdemocràcia no està disposada a fer una oposició de veritat al model econòmic actual. Així com les dretes han aconseguit monopolitzar l’impuls transformador de la societat, la socialdemocràcia europea no aspira a més que a frenar l’hemorràgia quan els ciutadans ho considerin adient. Si l’economia continental es reactiva, cercaran ser opció de govern però no proposaran una alternativa completa al model, miraran de moderar les retallades socials però en cap cas apostaran per la reconstrucció real de l’Estat del Benestar que la dreta haurà rebentat o per prioritzar l’economia social per sobre de l’economia especulativa. No ens podem fer falses il·lusions.
  • La socialdemocràcia s’ha professionalitzat i dintre del marc competencial dels seus membres allò que més llueix és la capacitat pel marqueting electoral. Els diferents partits romanen acomodats a la oposició a l’espera de ser alternativa de govern quan el vent els bufi a favor i es programi la seva obra de teatre als principals escenaris continentals, però en cap cas estan disposats a qüestionar el model global amb el conseqüent risc d’incomodar els amos. A això cal sumar que el que es va anomenar “classe mitjana” s’està dissolent per moments, fenomen que requereix d’una interpretació global i profunda a la que les esquerres encara no han fet front.

No hi ha debat tècnic-electoral que valgui per que a hores d’ara resulta absolutament secundari davant el volum de la fallida ideològica i els seus efectes pràctics sobre el cos electoral. L’hegemonia cultural de la dreta és a hores d’ara una realitat gràcies a que qui havia de discutir-la s’ha conformat amb gestionar-ne les engrunes quan ha estat possible. La política d’esquerres s’ha acomodat al seu paper de producte de consum puntualment substitutiu de les dretes però sense cap intenció de transformar la societat sobre la que opera.

És evident que des de la Revolució Industrial o la caiguda del Mur de Berlín el món ha donat moltes voltes i d’això n’és ben conscient tothom. Però les ha donat en un sentit determinat gràcies a que n’hi ha hagut que s’han preocupat en que les coses anessin d’una manera i no de l’altra. Mentrestant les esquerres es dedicaven a no se sap ben bé què, la dreta ha erigit els seus dogmes en llei i han aconseguit el que semblava impossible, fer passar el clau per la cabota i en contra dels interessos objectius de la majoria, construir la utopia neoliberal. No hi ha una esquerra més dogmàtica avui en dia que aquella que s’apuntala al centre de l’espectre polític acceptant un model global que s’ha construït sobre milions de morts i que garanteix tot tipus de prerrogatives al poder econòmic però cap dret als milions de treballadors que arreu del món es troben en un estat d’esclavitud.

La socialdemocràcia europea, la única que existeix al món en realitat, no només ha acceptat el model neoliberal sinó que l’ha practicat amb l’acarnissament del nou convers. Ha donat cobertura moral a un procés globalitzador que consisteix en trobar sempre nous pobres als que oprimir, ha acceptat parlar de competitivitat enlloc de debatre sobre justícia social i ha deixat de banda els seus valors universals centrant-se en el fals localisme i les lògiques d’estat que només beneficien a les multinacionals que cotitzen en borsa. Carme Chacón venent mines anti-persona al tercer món és l’exemple arquetípic de la traïció absoluta als valors de l’esquerra.

Sobre àmbits més reduïts, ha cercat impulsivament el centre i poc a poc ha anat retirant a les classes populars els seus drets. A més a més, no està sabent oposar-se al desmantellament de pilars socials tan fonamentals com els sistemes públics i universals de sanitat i educació. No cal anar gaire lluny per constatar-ho, això està passant ara mateix a casa nostra amb l’acceptació ideològica d’unes retallades que han vingut acompanyades de la reducció de la pressió fiscal sobre les grans fortunes.

Les esquerres han de decidir urgentment si volen seguir abundant en una discussió que ja tenen perduda abans de baixar de l’autobús o si pel contrari creuen cal canviar un disc que està totalment ratllat i tornar a parlar de les qüestions que van motivar el seu naixement com a opció política alternativa amb unes conviccions diferenciades que avui dia no podem reconèixer en l’acció dels partits que majoritàriament la representen a les institucions. Han de decidir si volen tocar l’orgue o pujar per les escales al ritme dels hits que marquen el Bundesbank i Wall Street.

La vessant pràctica del canvi de paradigma és el que és, però la discussió ideològica no resulta tan complicada i és el que avui dia divideix les esquerres del continent. Si la socialdemocràcia està disposada a reciclar-se, pot aspirar a tornar a representar les classes populars europees i podrà dotar-se dels instruments necessaris per modificar la trista realitat que ens envolta. Si decideix no optar per un programa transformador i aspira a que algun dia el poder torni tranquil·lament a les seves mans per repetir el paper ridícul, llastimós i subsidiari jugat per José Luís Rodríguez Zapatero o Gerhard Schröder, pot ser el final definitiu de tot un corrent polític.

Un bon amic feia córrer un article publicat a la premsa el dia 29 de novembre de 2011. Es tracta d’un escrit que va veure la llum gràcies al diari “El Público”, de moment única referència de la premsa diària d’esquerres. L’autor de l’escrit és el professor Juan Carlos Monedero de la Complutense de Madrid i mirava d’aportar alguns elements fonamentals per al debat intern de les decadents esquerres europees. El mapa del vell continent és tenyit d’un blau intens i les petites taques de color vermell es descoloreixen per moments.

En essència, es pot dir sense embuts que la dreta ha obtingut una victòria ideològica abassegadora que es concreta en que a les principals instàncies de debat, les opcions socialdemòcrates no poden anar més enllà de discutir detalls del model neoliberal. En tot cas, la dreta ha triat el camp de batalla i per tant, ha determinat les fronteres del que és opinable i el que no ho és. Això vol dir, tal com apuntava un altre amic fa uns mesos, que la dreta ha llegit a Gramsci i entén a la perfecció en què consisteix l’hegemonia cultural i com es practica modernament. Cap novetat especialment rellevant.

La flagrant derrota del PSOE, la continguda pujada de IU, el descens en vots d’Esquerra o els resultats històrics d’Amaiur, per posar uns pocs exemples dels diferents resultats obtinguts el 20N, han estat interpretats en clau electoral numèrica. Tan tècnica que qualsevol podria confondre les cròniques periodístiques amb un anàlisi de la fluctuació a borsa d’una companyia que cotitza a l’IBEX35. Són molts els factors que porten a aquest resultat, però si fem cas del format fet servir, al parer de la gran majoria de mitjans de comunicació, els partits polítics són productes substitutius uns dels altres i fluctuen al mercat dels vots. Poca cosa més hem pogut veure i això ja és un símptoma de fins a quin punt es troba apagada la flama del debat polític. Els partits grans no presenten tantes diferències entre ells i el cert és que la majoria absoluta del PP ha passat sense pena ni glòria per que en el fons no suposa un trencament amb la lògica del PSOE. Ho empitjoraran més i quan la gent estigui desesperada tornarà a votar als socialistes per que aguantin el xàfec una temporadeta. És el clàssic bucle Cànovas del Castillo – Sagasta que no es tanca mai sinó és que en passa alguna de grossa.

Són Goldman Sachs i les agències de qualificació les que decideixen quines polítiques toca fer i qui disposa d’eines de pressió per provocar-les en el moment que els hi vingui més de gust. No és teoria de la conspiració, són fets constatables i publicats en premsa. Molts pensaven que els pantalons es portaven els governs, però a la que es rasca una mica apareixen els que manen. De fet, als EUA no se’n amaguen gens i la seva democràcia és una gran subhasta que força tots els límits de la pornografia política més dura. Creuem els dits per no acabar mai, sota cap circumstància, com han acabat ells.

No han estat els ciutadans, no han estat els electors del PSOE els que han encomanat als seus càrrecs electes una reforma de la Constitució Espanyola que decretés la il·legalitat pràctica de la socialdemocràcia. No van votar José Luís Rodríguez Zapatero per que fes una reforma laboral antisocial, no li van concedir el sufragi per que rescatés entitats de crèdit mentre aquestes desnonaven a dojo famílies senceres de treballadors que havien perdut la seva feina arran de la implosió del no-model industrial espanyol. Qui pugui explicar a la ciutadania quins punts del programa electoral del PSOE feien al·lusió a aquestes actuacions tan desencertades, que ho faci ara o que calli per sempre.

El que fa temps intuïa tothom però era més o menys complicat de demostrar, que l’àmbit econòmic superava de llarg en poder a les institucions democràtiques, s’ha vist demostrat quan els citats agents han exercit la seva força amb l’objectiu de preservar els recursos dels pocs afortunats que ostenten la titularitat de comptes corrents de més de set dígits. La màxima expressió d’això mateix, del “no pots opinar” i del “toca fer el que toca fer i tu et calles” va ser la prohibició de facto del referèndum que proposava Papandreu als grecs i que va motiva que els amos del tuguri l’acomiadessin de la feina sense indemnització i per l’article 43 comprant trànsfugues del PASOK a cop de talonari. En la mateixa línia ha anat la reforma exprés de la Constitució Espanyola al respecte de la que no han pogut opinar més que els Diputats a les Corts per que segons el poder real, un referèndum, l’exercici de la democràcia, podia desestabilitzar els mercats.

Les esquerres han perdut bous i esquelles des de la caiguda del Mur de Berlín i que cadascú faci la lectura que li doni la gana. Ens trobem davant una fallida estructural del model neoliberal, s’ha demostrat que no funciona malgrat el beneitó d’en Francis Fukuyama. La malaltia està perfectament diagnosticada per pensadors tan distanciats com Ignacio Ramonet o Paul Krugman, els dogmes del lliure mercat ens han portat a un carreró sense sortida social i amenacen amb transformar les nostres vides de manera definitiva. Amb les dades d’atur, afegint un model fiscal pensat per que els rics ho segueixin sent, sumant la competència dels països emergents i la depauperació de serveis públics bàsics, ho fiquem tot en una coctelera i en un tres i no res tindrem white trash vivint en campaments de caravanes arreu de la geografia estatal. Us ho imagineu? Pel camí que anem, ho veurem més aviat que tard.

Els que tallen el bacallà al món de l’economia, la dreta de veritat i no aquella pena de personatge que es diu Mariano Rajoy, tenen tant presents a Gramsci i Marx que ens sorprendríem. Saben què és el lumpenproletariat i fomenten la seva destil·lació cultural i econòmica. El significat del concepte ha variat sensiblement des del moment de la seva formulació, especialment al que són els països desenvolupats, però a molts països com Colòmbia, el significat no s’ha desplaçat ni un mil·límetre.

La gran pregunta que s’està començant a fer molta gent és si les esquerres seran capaces de sortir d’aquesta, recuperaran el seu horitzó i frenaran els peus a uns mercats que estan fent tot allò que ni el feixisme s’hagués atrevit a fer. Quan els serveis públics bàsics estan amenaçats i la democràcia s’evapora a un ritme tan frenètic, dir tot això no és fer tremendisme. 

Una de les principals qüestions a clarificar de cara a la votació dels números pel 2012 és la del model de recaptació. Sembla ser que existeix un cert consens al respecte d’aplicar conceptes de tarificació social. Ara bé, del que podem estar segurs és que cadascú entén aquest concepte d’una manera diferent i també, de que a hores d’ara no existeixen propostes tècniques que facilitin aprofundir en la qüestió. Per tant, ens trobem davant un escenari que també resta per desbloquejar i que és dels més delicats.

Vagi per endavant que els criteris de tarificació social a aplicar haurien de variar en funció de cada concepte. No és el mateix aplicar factors de correcció sobre l’IBI, la Taxa d’Escombraries o el preu públic de l’Escola Municipal de Música i per tant, no resultarien justes les mesures que anessin en la direcció de crear un sistema unificat de trams. A la necessitat de treballar la tarificació social s’uneix també el requeriment d’articular un model operatiu, que incorpori les bonificacions, ajustat a la legalitat vigent i que limiti al màxim les possibilitats de frau.

Un cop decidit el model de recaptació serà necessari posar xifres a tot plegat. Tot és tot, des de les previsions al respecte dels Recursos Humans fins a les inversions a les que cal fer front per que la corporació municipal millori la seva estructura de despesa. Algunes de les principals qüestions que caldrà abordar seran les que segueixen:

  • Confecció en “base zero” real: Hi ha molts recursos a l’hora de gestionar un pressupost. Molts més si aquest és de milions d’euros i contempla centenars de partides, algunes d’elles realment difícils de desxifrar. Es pot fer un pressupost de balanç equilibrat sabent que l’execució serà de números vermells i també, es pot fer el mateix reservant partides de resguard que permetin tancar l’exercici amb superàvit. Si es garanteixen els serveis i es realitzen les inversions adients, ha de ser possible aspirar a confeccionar un pressupost amb “base zero” real, que presenti un retorn econòmic que es tradueixi en l’aprimament de l’estructura de despesa. Quan es mouen unes xifres importants, el zero mai és absolut o exacte, de fet, ascendeix a la categoria d’impossible, però és possible intentar filar prim i no fer trampes comptables.

  • Impuls de projectes amb retorn econòmic: Una administració no té com a finalitat la generació de superàvits. No es condueix de la mateixa manera que una empresa privada pel simple fet que els seus objectius tenen un marc global que inclou la redistribució de recursos i la prestació de serveis que han de tenir un retorn social. El cas és que per aconseguir que el nostre Ajuntament pugui prestar els serveis que la ciutadania li demanda i als que s’han compromès els polítics, és imprescindible sanejar les finances municipals. Cal aspirar a no dilapidar recursos de tots en el pagament d’interessos bancaris que són herència de la mala gestió. El volum del deute de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès fa impossible que durant el present mandat es pugui eixugar un volum raonable del mateix, però cal establir les bases que facin possible que durant els propers quatre anys costi menys mantenir l’estructura municipal i que siguem capaços de tirar endavant iniciatives que suposin la creació de nous ingressos.

  • Racionalització de la despesa: No tot el que gasta una administració està ben gastat. Estirar més el braç que la màniga ha estat el patró hegemònic mentre la festa de l’especulació immobiliària passava pels seus moments més salvatges i encara estem arrossegant projectes que gràcies a la crisi econòmica resulten del tot extemporanis. De la mateixa manera, en plena revolució de les TIC, amb una oferta de mercat en quant a serveis informàtics i en vista del nivell de desenvolupament que ha aconseguit el software de programari lliure, és inconcebible que estiguem gastant tants recursos econòmics en concepte de manteniment informàtic i pagament de llicències. Són només dos exemples sobre els que es pot actuar per racionalitzar la despesa sense perjudicar els serveis bàsics dels ciutadans, però en trobaríem molts més i la nostra obligació és treballar per fer aquestes situacions visibles.

  • Politització de les transferències corrents: Les partides que corresponen al capítol IV són aquelles que fan referència a la participació de la corporació municipal en projectes del tercer sector o en el sosteniment d’altres ens que no mantenen amb l’Ajuntament una relació de proveïdors. Aquest paquet per a l’exercici 2011 ha representat una despesa per sobre dels 4 milions d’euros i fa referència a situacions molt diverses. No es pot aplicar el mateix ajustament percentual o absolut a una entitat d’assistència social bàsica que a una beca per assistència a centres educatius privats, que també les hi ha. Cal que es treni bé la relació amb tots els agents que intervenen en aquest capítol i saber establir prioritats que responguin a un programa. Els ajustaments simètrics no són el més just quan la situació del carrer és qualsevol cosa menys simètrica.

El cercle estarà més o menys tancat quan es disposi d’una aproximació fiable al cost de tots els contractes que donen forma al capítol segon. S’ha dit molt que existeix marge per l’ajustament sobre contractes substancials com el de la recollida d’escombraries, però el cert és que si els ajustaments no s’han fet anteriorment és per que aquest suposat marge no és ni de bon tros el que ens volen fer creure. Ara bé, per intentar-ho no es perd res.

Mantenir els serveis de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès passa també per donar estabilitat al primer capítol, el que fa referència als sous, un dels camps que majors potencialitats presenta sempre pels que volen fer crítica fàcil. El que seria força insòlit és que ningú digués en veu alta quins treballadors es vol fer fora i per quin motiu. Pot existir marge per a l’ajustament sense prendre mesures dràstiques, però el cert és que el marge entre perjudicar els serveis i no fer-ho és molt prim.

La decadència de la socialdemocràcia europea és un procés que es pot analitzar referint-se als resultats electorals dels partits polítics que la representen. Queda fora de tota qüestió, més després de la recent caiguda del PSOE a l’Estat espanyol i del també recent cop d’Estat financer contra el PASOK, que els partits d’esquerra moderada es troben en un greu estat d’indefensió arreu del continent europeu.

El moviment socialdemòcrata va nàixer a Europa i agonitza sense pràcticament superar les seves fronteres. Té molt poca cosa a veure amb el Partit Demòcrata dels EUA i està mancat de formes anàlogues a tot el continent americà, tampoc hi trobarem referents vàlids al continent africà o als països asiàtics. En definitiva, dista de ser un moviment global i ha lluït per la seva manca de convicció i ambició de cara a estendre les seves virtuts pel món. Hi ha qui diu que va ser un invent útil per tenir calmades les classes populars europees durant el creixement del camp socialista i quan aquest va ser capaç de sostenir-se en peu d’igualtat enfront del bloc capitalista. Amb totes les seves conquestes històriques i sense oblidar el paper que aquests partits han complert durant diversos períodes de la història recent, la seva deriva de les darreres dues dècades ens podria portar a pensar que la seva principal justificació resultava sublimada en la existència del Mur de Berlín i en la necessitat de que la ideologia de l’altre cantó d’aquesta construcció no impregnés als que estaven de l’altra banda. És una hipòtesi a la que no li falten adeptes.

En tot cas, aquesta obra d’en Toni Cruanyes es presenta en un format allunyat de l’estudi acadèmic i composat en essència per fragments que ajuden a entendre el paisatge on s’esdevé la tragèdia d’aquest moviment polític que a hores d’ara s’esmuny entre els dits dels seus intel·lectuals orgànics i dels seus representants institucionals. La lectura de les seves pàgines contribueix a l’esquematització d’un procés que afecta diversos camps d’estudi i que parteix de la inconsistència ideològica, passa per la incapacitat pràctica dels seus líders i desemboca en naufragis electorals com el que el PSOE ha patit el passat 20 de novembre a les eleccions generals.

En el cas espanyol, aquesta “autòpsia” ha estat la “crònica d’una mort anunciada” què, malgrat els gestos teatrals d’Alfredo Pèrez Rubalcaba i els seus, era evident per tothom tan bon punt la Moncloa va fer-nos evident que davant els interessos de les classes treballadores, sempre hi tindrien prioritat els interessos de les patronals i del capital especulatiu. No ens en podem oblidar, la socialdemocràcia fracassa per que renuncia a interpretar la realitat seguint un relat coherent i en conseqüència, acaba abandonant a la seva sort als ciutadans als que hauria de representar. Molts dels seus membres, que li preguntin per exemple a Joaquín Almunia o a Javier Solana, s’han garantit un present opulent i un futur brillant com a conferenciants a sou de les més diverses fundacions liberals, però el preu pagat ha estat el replegament moral i electoral de tota una constel·lació de partits poblats de bones intencions però podrits per una plaga de líders que no mereixien representar els anhels de les classes treballadores que els havien donat suport durant dècades amb l’esperança de que un futur més just fos possible.

En Toni Cruanyes va ser corresponsal de TV3 a Londres i a hores d’ara compleix amb aquesta responsabilitat a Paris. Del gruix del seu llibre destaca amb llum pròpia el seu relat al respecte de les crisis internes del Labour Party i com és evident, d’entre els esdeveniments que s’hi recullen, destaquen les conseqüències de l’enfrontament entre Tony Blair i Gordon Brown. Pels seguidors de la política catalana, aquesta pugna presenta similituds molt importants amb alguns episodis que han fet córrer rius de tinta al nostres país. Es podria entreveure la pugna entre Maragall i Montilla, però limitar-nos a veure només aquesta lluita de poder seria limitar-nos molt.

Es tracta d’un llibre molt bo de llegir i que aconsegueix condensar moltes de les claus que expliquen el retrocés electoral de maquinàries imponents com les dels partits ja citats o per exemple, la del SPD, partit ja sentenciat a recular després de les retallades antisocials de Gerhard Schroeder i que van portar a Oskar Lafontaine a encapçalar una de les grans esperances de l’esquerra europea, la creixent i ambiciosa Die Linke.

Esperar veure “brots verds” al camp de la socialdemocràcia europea potser és massa. Darrerament s’han produït efectes que podrien assimilar-se a això mateix, però la prioritat de les esquerres no hauria de ser tornar a refregir el mateix de sempre per esperar que quan el plat neoliberal faci suficient pudor, les classes populars es tornin a llençar a l’abisme de donar suport a unes formacions que han renunciat a plantejar un futur diferent. A les esquerres europees els hi cal moviment i recuperat l’esperit de combat que van perdre trepitjant unes moquetes que han perdut i que a hores d’ara es ploren sense consol possible d’una banda a l’altra del continent.

Què vindrà és una incògnita encara, però haurà de ser quelcom diferent al que ens han acostumat.

El darrer llibre del que s’ha donat definitivament a conèixer quedant tercer al procés de primàries del PSF que ell mateix va defensar amb ungles i dents, només té una extensió de 78 pàgines comptant prefaci, pròleg i epíleg. Una edició impresa amb caràcters grans amb l’objectiu innegable de que els continguts siguin almenys tan digestius com els del ja cèlebre “Indigneu-vos!” de Stéphane Hessel. És de suposar que Arnaud Montebourg es va inspirar en el mateix format.

Es podria haver dit que l’autor d’aquest llibre és una espècie estranya o en perill d’extinció dins el PSF. Ara bé, els seus excel·lents resultats obtinguts al procés de tria del candidat socialdemòcrata a enfrontar-se a Nicolas Sarkozy, amb un 17% del suport dels militants i simpatitzants del partit, va convertir-se en l’arbitre entre François Hollande i la molt orgànica Martine Aubry. Una posició rellevant que li va permetre assenyalar al guanyador del procés i posicionar-se com un dels homes forts d’un eventual govern d’esquerres a França. No és poca cosa.

Montebourg porta més d’una dècada a l’Assemblea Nacional defensant conceptes com la realització d’un nou procés constitutiu que porti a la formació de la VIª República Francesa. Si d’una cosa no el podran acusar és d’haver-se acomodat al seu escó, renovat invariablement des de l’any 1997. Amb una bibliografia llarga al seu darrere i una gran capacitat per portar a la llum pública nous conceptes, el seu darrer llibre constitueix una alenada d’aire fresc per a les esquerres europees. Com a renovador del discurs socialdemòcrata, tocat de mort pels efectes de la crisi econòmica i per la seva manca de programa després de la dissolució del camp socialista, Arnaud Montebourg li passa la ma per la cara al cosmètic i tocat d’un euroreaccionarisme dogmàtic Daniel Cohn-Bendit. Concretament, el deixa enrere en el camp de les esquerres i el supera en discursos que no li son naturals al PSF com, sense anar més lluny, la defensa del Medi Ambient en aspectes tan concrets com la lluita contra el canvi climàtic global.

Com ell mateix explica, el discurs del proteccionisme comercial no és extremista ni pretén semblar-ho a ulls de ningú. Allò que és realment radical és la defensa d’un sistema econòmic que elimina llocs de treball de qualitat a l’hemisferi nord per esclavitzar ma d’obra barata en quantitats ingents a l’hemisferi sud del planeta. Seguir sostenint aquesta injustícia, pel benefici de molts pocs i a expenses de tota la resta, sí resulta un comportament fanàtic i a hores d’ara del tot irreflexiu. La dictadura del lliure mercat ha entrat en fallida ideològica però també pràctica. Cal dir-ho alt i clar.

La gran veritat d’aquest assaig rau en que els pobles europeus no només no podem competir amb els treballadors esclavitzats a la Xina o la Índia, sinó que a més a més no ho hem de fer sota cap concepte. El model actual, que serà hegemònic fins que els ciutadans decideixin a les urnes que ho deixa de ser, ha empobrit als europeus i amenaça amb destruir la nostra manera de viure en societat.

Feia falta que algú com Arnaud Montebourg parlés clar i expliqués de forma inequívoca que els europeus estem pagant la globalització amb sang, suor i llàgrimes. Però no som ni els únics ni els més afectats, la situació que la globalització ha generat sobre els ciutadans i el Medi Ambient dels països emergents, resulta encara més preocupant i emana precisament de la màniga ampla de la que han disposat les grans corporacions mundials amb seu social a Europa i els EEUU.

L’autor no ens està convocant a prendre el Palau d’Hivern, però ens parla des d’una posició nítidament d’esquerres tot formulant una proposta de reforma que es concreta en mesures que no per ser raonables, tampoc deixen de ser revolucionàries. L’autor ens convoca a recuperar la democràcia en el seu sentit més ampli, recuperant la preeminència de la política per sobre dels dictats del mercat i la especulació financera. Qüestió que després del cop d’estat financer a Grècia és de plena actualitat arreu del món.

El millor és deixar que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions a partir de la lectura del seu programa de canvis, però en cas que el PSF aconsegueixi apartar Nicolas Sarkozy del poder a França, existeix la possibilitat de que aquest país comenci un cop de timó cap a l’esquerra que podria arrossegar la socialdemocràcia europea cap a unes posicions molt més lògiques que les actuals.

Aquest llibre és un “brot verd” en tota regla plantat a un camp que porta dècades erm de propostes coherents en la defensa de la democràcia i la justícia social real, no la dels xecs nadó per tothom. Tant el PSOE com el Labour Party o el SPD haurien d’anar prenent nota i deixar de mirar en primer lloc la seva cartera i després la realitat social dels seus estats. El llibre conté una picada d’ullet a Die Linke que constitueix un sonor calbot a la molt decadent socialdemocràcia alemanya. Seguir cercant aspectes positius a l’individualisme o als valors del lliure mercat pot ser un exercici entretingut per a molts falsos ideòlegs de l’esquerra, però en cap cas ajuda a caminar per la línia correcta que hauria de ser la de lluitar per un sistema que generi el màxim benestar sobre el màxim d’individus i a partir d’estructures polítiques coherents, una cosa que la Unió Europea està a anys llum de ser.

Voteu la desglobalització!” va aparèixer traduït al castellà en una edició del setembre de 2011 i encara hauria de ser fàcil de localitzar a moltes llibreries. Resulta molt recomanable i fàcil de llegir. Amb una mica de sort, serà el primer toc de corneta en la necessària càrrega contra la gauche caviar que ha campat per Europa, amb el suport explícit dels grans poders econòmics, des de la caiguda del Mur de Berlín.

A risc d’opinar sense saber que en pensa de tot plegat Pilar Rahola, els aldarulls que durant els darrers dies s’estan vivint al Regne Unit tenen una significació especial que va més enllà de l’espectacularitat de les flames o els discursos barats al voltant de la violència. Hauríem d’adquirir el sa costum de tractar-nos entre nosaltres com adults i escandalitzar-nos de manera proporcionada davant la fam a Somàlia o tantes altres calamitats que el capitalisme engendra a diari.

El millor precedent del que es va començar per batejar com London Riots i que per la dimensió geogràfica de la qüestió s’està imposant com United Kingdom Riots, seria la revolta de les banlieues franceses. Un fenomen que entre octubre i novembre de 2005 va saltar a les primeres pàgines de la premsa mundial arran de la crema sistemàtica d’automòbils i edificis públics a la gran majoria de departaments de l’hexàgon francès. L’epicentre d’aquesta protesta va ser el cinturó urbà de París, però els aldarulls es van estendre ràpidament per tot el país i constitueixen un dels fets més rellevants de la història contemporània francesa.

Sis anys després dels esmentats fets s’inicia un moviment similar a l’altra banda del Canal de la Mànega. La mecànica, de moment i fins que no es digui el contrari, està guardant moltes similituds. En el cas francès, la revolta va iniciar-se arran de la mort de dos adolescents de Clichy-sous-Bois mentre eren perseguits per la policia el dia 27 d’octubre de 2005. La guspira que ha encès les flames de la protesta al Regne Unit ha estat la mort de Mark Duggan, jove de 29 anys que va ser abatut per bales de les forces de policia de Londres al popular barri de Tottenham.

El pobre David Cameron ha hagut de tornar precipitadament de les seves vacances a la Toscana i està molt enfadat, però també raonablement morenet. Alguns opinen que no n’hi ha per tant. En tot cas, no està disposat a fer front a les arrels del problema i la seva estratègia és la de llençar pilotes fora del camp a l’espera de que la situació es calmi.

Les seves declaracions d’avui han estat molt semblants a les que va emetre en el seu moment Nicolas Sarkozy, que per aquelles dates de finals del 2005 ostentava la màxima responsabilitat al Ministeri d’Interior francès. Unes declaracions que van ser un error i sobre les que David Cameron ha decidit recaure de força conscient. Deu formar part del guió de la dreta europea. De la mateixa manera que Nicolas Sarkozy va dir que els protagonistes dels disturbis eren racaille, mot francès que equivaldria al nostre “xusma”. Per cert, el PSF tampoc va estar gaire afortunat amb tot plegat i així els hi ha anat.

El Primer Ministre de la Gran Bretanya ens diu que si els esvalotadors “volen guerra, la tindran”. Segons David Cameron, s’està fent front a un problema d’ordre públic que descansa sobre una part de la societat anglesa que, sempre segons ell, està malalta. Està parlant dels habitants dels suburbis i la reacció sembla extreta del perfecte manual del populisme de dreta que tant s’estila avui dia.

Aquesta mateixa nit sabrem quina és la resposta que reben aquestes desafortunades declaracions. En el cas francès, els insults de Sarkozy van tenir un doble efecte. Per una banda, van encendre molt més els ànims dels revoltats. La contrapartida va ser que una part de la societat francesa que, decidida a seguir endavant amb una existència confortable, no volia mirar cap als suburbis, el va identificar com un referent sòlid de la dreta autoritària i va ser recompensat, per aquesta i altres jugades similars, ascendint fins al càrrec que ocupa avui dia. David Cameron ha xutat la pilota cap endavant i ja veurem com li surt la tombarella declarativa.

Atribuir els disturbis a un problema ètic i moral és una ofensa a la intel·ligència. De la mateixa manera que l’esclat de la revolta de les banlieues franceses tenia un rerefons social, els episodis de violència que durant els darrers dies salten a les nostres pantalles tenen a veure amb l’exclusió social i el fracàs de les receptes que la dreta econòmica ha decidit aplicar sobre una població que es troba desprotegida. El sistema social anglès cruix amb estrèpit i el que li hagués agradat a la dreta és que els pobres es morissin als seus racons de la geografia urbana anglesa, sense esquitxar i si pot ser, sense fer gaire soroll.

Un segon pas seria afirmar que els revoltats no són anglesos. A França es va intentar i com a cortina de fum, l’argument va tenir el seu valor. Ometre que el principal problema per a la integració és de caràcter social és un altre tòpic al que és possible que la dreta anglesa s’aboni en un tres i no res.

Un cop s’apaguin les cendres, començarà el ball de dades. Ara mateix el que podem fer és recuperar alguns indicadors que després de la revolta francesa van veure la llum. La taxa d’atur pel 2005 a les ZUS ( Zones Urbanes Sensibles ) era del 20,7%. Les dades per a la població dels 15 als 25 anys era del 36% en el cas de la població masculina i del 40% en el cas de la població femenina. Els ingressos mitjans dels habitants d’aquests barris es trobaven un 61% per sota de la mitjana estatal.

Els indicadors al respecte de la cobertura sanitària indicaven greus diferències respecte a la resta de francesos. Un 41% dels estudiants de secundària portaven un retard acumulat de dos cursos, indicador que es rebaixava fins al 32% quan parlem de les noies. Aquestes zones d’exclusió aportaven el 72% de la delinqüència global a França.

La motivació dels joves que durant els darrers dies han protagonitzat els aldarulls al Regne Unit és la manca d’oportunitats i una oposició instintiva a un sistema que ha fracassat. El rerefons són l’exclusió social i la desarticulació d’aquelles estructures que venien a pal·liar les desigualtats existents al si de la societat anglesa.

David Cameron, milionari des del bressol, va créixer als barris alts de Londres, acomodat als privilegis de la seva classe social. Amb el seu cuidat accent de Eton, nega la major i acusa a l’estrat més baix de la població anglesa d’estar malalts. En el fons, deu pensar que estan malalts d’enveja per lo bé que estava ell a la Toscana. Lluís XVI va dir quelcom similar dels sans-coulottes i amb poques dècades de distància, el seu guillotinament va ser valorat com un gran avenç històric i com el bressol de moltes de les idees que han bastit el món actual. Ja veurem com acaba aquesta història, però els que tradicionalment s’han posat del costat dels desvalguts no haurien de fer de dives ofeses i més enllà de l’acció, caldria reconèixer que aquesta situació té una explicació social i era perfectament previsible.