Archive for the ‘Història’ Category

Dimarts a les 16:25h de Caracas ha mort Hugo Chávez, president electe de Veneçuela i líder indiscutit durant els darrers compassos del procés de gir a l’esquerra que ha pogut tirar endavant bona part de l’Amèrica Llatina després de la caiguda del Mur de Berlín i la superació paulatina d’alguns dels pitjors rigors de la Guerra Freda.

En tot cas, una defunció que no deixa indiferent a pràcticament ningú, però que sobretot ens està mostrant les pitjors misèries de l’univers intel·lectual d’aquest país i del d’aquí al costat. De moment, l’espectacle està resultant força demencial i no deixa d’explicar-nos quins son els criteris que orienten els nostres mitjans, que no son altres que guanyar-se el sou que els seus anunciants paguen per que s’interpreti la realitat a mida dels seus interessos econòmics.

Per entendre una mica a Hugo Chávez, com hem de fer per entendre pràcticament qualsevol cosa, és necessari que ens informem una mica. Res de l’altre món, només caldria consolidar amb unes poques lectures alguns conceptes que sovint no ens plantegem però que són del tot imprescindibles per entendre un personatge complexe que va incidir i viure sobre un continent que en res s’assembla al nostre.

1) Nocions al respecte de la història d’Amèrica Llatina: Es podria dir que el continent s’incorpora a la història universal quan al 1492 arriben els conqueridors espanyols a les seves costes. El que és o deixa de ser aquesta part del món ve profundament condicionat per la colonització política i econòmica de les grans potències que allà s’hi estableixen. El model colonial va ser en sí mateix una enorme màquina de generar desigualtats que des d’elements com la implantació de l’esclavitud o la generació d’una estructura de la propietat agrària altament concentrada, condicions que han deixat un llegat d’injustícia social del que aquest continent encara està molt lluny d’alliberar-se. Desconèixer fins a quin punt les bases històriques condicionen el present és un error que no ens hem de permetre.

2) Nocions al respecte de l’estructura sociològica del continent: La major part de l’Amèrica Llatina destaca per l’absència de les classes mitjanes. Això comporta que existeixin unes oligarquies que es situen directament per sobre d’unes classes baixes extremadament empobrides a les que per norma general se li ha limitat la seva capacitat de participar als processos polítics. És per això que la connexió dels projectes d’esquerres amb les bases electorals ha hagut de passar normalment per formes que en res s’assemblen a les que la socialdemocràcia europea ha fet servir per intentar atreure als seus posicionaments a unes classes mitjanes que encara són majoritàries al vell continent. Les esquerres del continent s’han hagut de batre contra les oligarquies apel·lant al lumpenproletariat a partir d’unes formes que aquest pogués entendre, fet que provoca que a Europa hi hagi una incomprensió volguda i un rebuig pràcticament unànime a perfils que ridiculitzen a les esquerres institucionalitzades, projectes pretesament socialdemòcrates que naveguen a la deriva i que han fracassat estrepitosament.

3) Nocions al respecte dels equilibris regionals: Allò que més ha condicionat la història recent del continent ha estat el paper desenvolupat pels EEUU. Cal remuntar-se a la implantació de les grans multinacionals agrícoles i seguir endavant per arribar a l’afectació continental de la Guerra Freda. Per les seves condicions socials, la majoria de països del continent estaven predestinats a covar moviments d’esquerra insurreccional capaç de qüestionar la legitimitat de governs titella. A partir de la dècada de 1950 aniran aflorant una sèrie de moviments d’esquerres que en veure’s incapaços de canalitzar les seves reclamacions per la via democràtica, aniran tendint de manera sostinguda cap a modalitats de guerrillerisme que arribaran fins als nostres dies. Tot el segle XX ha estat marcat per moments de tensió i violència que els mitjans estatals ignoren volgudament però que han existit. Allò que amb major efectivitat s’ha oposat a la dictadura imperialista i oligarca ha estat precisament un socialisme adaptat a les condicions del continent, un moviment que sap que els interessos de les classes populars i els de l’imperialisme són contradictoris.

4) Model d’implantació institucional: Una herència del colonialisme i dels factors ambientals d’un continent tan gran ha estat la generació d’un model polític on les atribucions de l’Estat han estat delegades a poders locals d’arrel no democràtica. Els efectes d’això mateix han estat més o menys greus en funció de cada context concret, però el que ha predominat durant dècades al continent ha estat la concentració del poder absolut en mans de cacics i poders empresarials que sempre s’han pres la justícia per la seva ma. La traducció d’això mateix sobre la configuració administrativa dels estats ha passat per la conformació d’unes estructures disfuncionals i tendents a la corrupció endèmica. La història dels moviments d’esquerres ( armats o desarmats ) a l’Amèrica Llatina ha estat la de la lluita per la implantació de la democràcia i la fi del caciquisme. Les bases socials i els militants d’aquests moviments encara paguen amb les seves vides la fidelitat a tan alt objectiu, però dades com el gran nombre de víctimes mortals entre sindicalistes colombians no són de l’interès dels mitjans de comunicació que ens expliquen com hem d’interpretar la realitat.

Fins al moment mateix de la seva mort, Hugo Chávez ha estat un personatge profundament interessant que ha deixat un llegat impagable al seu poble i a totes les nacions de l’Amèrica Llatina. Deixa la seva obra incompleta, però també ens deixa un exemple de dignitat i coherència que ens permet pensar que malgrat les maquinacions del gran poder econòmic, el gran moviment de les esquerres d’aquest continent sabrà seguir endavant i caminar cap a la minimització de les desigualtats econòmiques.

Mesurar un personatge com aquest amb paràmetres d’un altre continent no demostra res més que ignorància o mala fe. Sovint, ambdues coses alhora.

La qüestió del bandolerisme ha tendit a desaparèixer a la majoria d’indrets del món. Es manté a d’altres, però el més ajustat a la realitat seria creure que es tracta d’un fenomen que pertany al passat.

Segons afirma l’autor al prefaci, aquesta obra és una ampliació del “Rebels primitius” i forma part d’una sèrie d’estudis centrats en la història dels moviments socials primitius. La darrera edició publicada amplia els continguts de la que es va confeccionar a mitjans del segle passat amb la voluntat d’incorporar coneixements que altres autors han anat incorporant a la matèria d’estudi.

El llibre parteix de l’anàlisi de la relació existent entre bandolers, estat i poder. Ho fa reculant tan enrere com li és possible i recorrent a una pluralitat de referents que aporta molta profunditat als continguts. Defineix el bandolerisme social com a forma de protesta rural en contra dels abusos del feudalisme i les seves posteriors reformes, conceptualitza els motius pels quals durant segles molts individus han acabat format part de grups situats fora de la llei i introdueix els elements que han provocat que aquest fet hagi gaudit en molts moments d’un ampli suport popular. No en va, els bandolers procedien generalment de les comunitats camperoles que si bé no disposaven de recursos per passar a combatre obertament l’estat, sí podien atorgar cobertura a uns individus que tot sovint els hi eren simpàtics.

Capítol apart mereix la vinculació entre bandolerisme i confrontacions històriques més o menys estructurades. Com a exemples citats per l’autor podem recollir els haiduks balcànics que fins a cert punt confonien les seves activitats fora de la llei amb el combat contra nacions invasores, la integració d’aquests en moviments polítics com el que va conduir Mèxic a la seva independència o els revolucionaris d’esquerres que van practicar “l’expropiació” com a mitjà per finançar el canvi de sistema als seus països. Les referències del segle XIX i XX a l’Oest dels EEUU o diversos indrets d’Itàlia també són molt interessants.

L’autor cita el cas del bandolerisme català i és capaç d’acreditar un bon coneixement de figures com Joan de Serrallonga. Ara bé, al personatge del nostre país al que dedica més esforços és a Francesc “Quico” Sabaté, guerriller anarquista que va combatre el règim del general Franco i que descansa al cementiri del poble del Vallès Oriental que el va veure morir, Sant Celoni.

Es tracta d’una obra no excessivament extensa però molt valuosa de cara a aportar una visió de conjunt al que es pot considerar sense cap dubte com un precedent dels moviments socials actuals. Interpretar el bandolerisme simplement com una forma de delinqüència és un error gruixut que no ens portaria a entendre de manera correcta quines són les pulsions que donen forma al món modern. Des del mite de Robin Hood fins a l’esmentat Quico Sabaté, tot és força més complexe que això.

Un molt bon llibre i que segurament sigui bastant fàcil de localitzar, ja sigui en format digital o físicament.

Colòmbia es va independitzar de la Corona Espanyola al 1819 i des d’aquell moment els historiadors han estat capaços de seguir les traces d’un conflicte armat que ha tingut moments més àlgids que d’altres però que en cap cas s’ha detingut. La violència és un fet consubstancial de la història d’aquest país a causa de la patrimonialització que de les administracions han realitzat tradicionalment un conglomerat de grups de pressió diversos que van des de les grans patronals de l’exportació agrícola fins al grups que per les seves activitats es situen fora de la legalitat.

D’un enfrontament endèmic entre les classes governants del país, amb més de 30 guerres civils durant el segle XIX, es va tendir cap a un enfrontament de classe que va tenir i té encara el seu principal escenari al mai democratitzat entorn agrícola, per veure’s complicat amb l’emergència dels mercats internacionals de la droga durant la dècada de 1960. El fenomen del narcotràfic a Colòmbia és molt complex i ha tingut afectació directa sobre un gran nombre de qüestions que van des de la conformació regional del conflicte armat amb les guerrilles fins a l’estructura econòmica dels entorns rurals passant pel control de les institucions de l’estat per mitjà de la promoció i el patrocini de representats públics.

Una de les figures més rellevants de la història contemporània d’aquest país llatinoamericà ha estat Pablo Escobar, líder d’una organització criminal molt extensa que tenia com a principal activitat l’exportació de cocaïna als EEUU i a la que es considera responsable directa de milers d’assassinats. No hi ha cap dubte al respecte de que el tràfic massiu de drogues va modificar la fesomia de Colòmbia i al seu voltant va emergir una pròspera indústria que durant els processos de negociació amb el govern de César Gaviria es va arribar a oferir com a possible pagadora del deute extern del país a canvi de l’anul·lació dels tractats d’extradició.

Qui busqui una bona biografia de Pablo Escobar hauria de llegir un altre llibre, per exemple el que Alonso Salazar va publicar al 2001 sota el segell de l’Editorial Planeta. “Matar a Pablo Escobar” té un títol clar i no vol enganyar a ningú, es centra en el període considerat de decadència del Càrtel de Medellín i fa referència principalment a les operacions de captura que entre finals de la dècada de 1980 i el 1993 es van portar a terme en contra de qui va ser el criminal més buscat del món.

El llibre es centra en la confrontació armada que van protagonitzar les estructures armades al servei del narcotràfic i sobretot, en els personatges i accions que van portar a terme el Bloc de Recerca que el Govern Colombià amb el suport explícit dels EEUU articulà per assassinar a Pablo Escobar després de la seva cèlebre fuga de la presó. Es dediquen moltes pàgines a explicar els sistemes de recerca electrònica existents en aquell moment i la importància que aquests van tenir de cara a la localització d’un dels fugitius més famosos de la història recent.

Es tracta d’un relat periodístic de lectura lleugera i que a nivell historiogràfic aporta poca cosa. La temàtica sobre la que es centra es troba documentada amb entrevistes a responsables ministerials, membres dels cossos de policia, militars colombians, oficials de les forces especials dels EEUU i agents de les agències CIA i DEA. La principal rellevància que pot tenir rau en les informacions que aporta al respecte de la complicitat entre el govern del país i un grup armat conegut com “Los Pepes ( Perseguits per Pablo Escobar ), banda paramilitar conformada per antics aliats del narcotraficant, membres dels cossos de seguretat que actuaven fora de la llei i la competència directa de Pablo Escobar al mercat internacional de la droga, el Càrtel de Cali.

Les dues principals estructures de distribució mundial de cocaïna es trobaven arrelades a Colòmbia i es van relacionar amb l’Estat a partir d’estratègies diferenciades i contradictòries. Mentre el Càrtel de Medellín va dirigir les seves actuacions cap a la coacció dels responsables públics, el Càrtel de Cali va optar pel patrocini polític i la col·laboració estreta amb la llei amb l’objectiu de garantir-se la impunitat explotant les possibilitats existents a l’hora de corrompre el sistema.

Allò que Bowden deixa més clar és que la col·laboració entre el Càrtel de Cali i el govern es va produir amb la tolerància de l’ambaixador dels EEUU a Bogotà i de les agències nord-americanes que participaven en la caça de Pablo Escobar. El narcotràfic va aprofitar l’alarma social generada pel Càrtel de Medellín amb l’objectiu d’infiltrar-se al món de la política i a la judicatura, assegurant-se l’eliminació dels seus principals competidors i garantint-se una posició d’avantatge.

No és el millor llibre per aproximar-se a Pablo Escobar però té un cert interès pels que volen aprendre una mica més sobre la història política de Colòmbia, doncs en certa manera obre les portes d’una nova etapa del conflicte armat al país.

Conservo notes de la xerrada que en el marc de l’Escola Nacional de Quadres de les JUCO ( Joventuts Comunistes de Colòmbia ) va realitzar el conseller polític de l’ambaixada cubana a Bogotà a principis de l’any 2010. De les moltes coses que va dir Carlos Antelo, durant els darrers dies he rescatat els plantejaments que al respecte de les friccions entre Veneçuela i Colòmbia va formular.

Que contra l’actual govern veneçolà existeix una dinàmica d’erosió i desprestigi encapçalada pels EEUU és quelcom sabut i sobre el que no fa falta perdre gaire temps en tant que existeix una gran bibliografia al respecte. Fa molt de temps que s’està legitimant una futura agressió militar què, en paraules de Carlos Antelo, tindria una funció exemplificant de cara a la resta d’estats del continent que estan encarant processos progressistes amb major o menor grau d’èxit. No en va, els cubans coneixen millor que ningú quin és el full de ruta dels EEUU al continent i quins són els passos que aquesta potència realitza quan es fixa un objectiu. De les seves paraules i de les de molts altres quadres d’esquerres de l’Amèrica Llatina es desprèn de forma explícita que Cuba ha cedit el lideratge del procés progressista al continent i que aquest paper és a hores d’ara per Hugo Chávez i el govern de Veneçuela.

Enmig d’aquest guió hi figura un personatge que vist des d’Europa pot costar d’entendre. No en va, la maquinària comunicativa hegemònica s’ha esforçat especialment en ressaltar histrionismes i ha volgut passar per alt les qüestions que el legitimen. Hugo Chávez no deixa de ser un cap d’estat triat de forma escrupolosament democràtica i que ha sortit endavant malgrat diversos intents maldestres executats amb l’objectiu de desplaçar-lo del poder per la força. Capítols que ens remeten al més negre de la intervenció dels EEUU a Amèrica Llatina, com per exemple, al cop d’estat contra Salvador Allende a Xile o els intents d’assassinat contra la persona de Fidel Castro.

Marta Harnecker, conductora de l’entrevista que en versió impresa ocupa poc més de 200 pàgines, és una sociòloga xilena que té a la seva bibliografia actual un total de 84 obres que tracten exclusivament sobre els moviments d’esquerres. L’autora es centra força en els casos de l’Amèrica Llatina i en la divulgació d’experiències pràctiques o bé, en una contribució gens menyspreable a la divulgació del pensament marxista. Totes les seves obres són disponibles de forma gratuïta a la xarxa, fet que ens indica el seu nivell de compromís com a intel·lectual.

És indubtable que les formes del cap d’estat Veneçolà no s’adapten als cànons polítics que actualment imperen a l’àmbit europeu. Però no és menys cert que el panorama social de l’Amèrica Llatina tampoc té res a veure amb les condicions de vida europees. Ha format part de l’estratègia del capital al continent fomentar el creixement de capes extenses de lumpenproletariat, requeriment imprescindible per evitar qualsevol mena de canvi polític de cert calat. Només cal veure els cinturons de misèria de les grans urbs del continent per entendre que la dreta llatinoamericana ha treballat sense descans per que els elements més pobres de la societat romanguin orfes de qualsevol mecanisme per a la transformació social. Les formes de Chávez s’adapten en certa manera al públic al que es dirigeix, recorrent tot sovint a formes simplificades però efectives de cara a mobilitzar una capa social que és majoritària a Veneçuela.

L’estil és d’entrevista i qui porta és fil conductor del llibre no és un altre que el propi Hugo Chávez. El repàs comprèn des de la formació de les seves bases ideològiques fins als compassos principals del seu recorregut com a cap d’estat i líder de les esquerres llatinoamericanes fins al cop d’estat del dia 11 d’abril de 2002. Per resseguir la seva trajectòria fins a dia d’avui, caldrà cercar altres documents.

El contingut és ampli i l’estil del llibre no permet aprofundir en moltes qüestions que han de complementar-se amb altres fonts. El valor d’aquest llibre és que cedeix la paraula directament al seu protagonista i que a nivell d’anàlisi polític centra diverses qüestions que són de vital importància per entendre el canvi veneçolà. La composició del MVR, la absència d’un aparell comunicatiu al servei de la revolució a un estat que mai ha limitat la llibertat de premsa, la dificultat per cercar aliances sòlides al si de les classes mitjanes i el combat amb els instruments de l’imperi que en tot moment han mantingut un compromís ferm amb el colpisme i els interessos de les multinacionals.

La versió impresa és difícilment localitzable a hores d’ara i el més recomanable és descarregar-la a l’enllaç següent: http://www.rebelion.org/docs/97068.pdf

Malgrat que la seva adhesió al marxisme li va causar problemes professionals i el condemnà a un cert ostracisme professional, a hores d’ara és vox populi que l’historiador viu més influent al camp ideològic de l’esquerra és Eric Hobsbawm. Molts detalls de la seva vida són realment sorprenents i per la seva obra i el seu recorregut acadèmic, mereix ser conegut i respectat. Tot i nàixer al 1917, encara edita obres molt lúcides, la darrera al 2011 i ja ha venut un bon grapat d’exemplars arreu del món.

El seu “Rebels primitius” es tracta més aviat d’una obra de joventut que va ser editada per primer cop en anglès al 1959. La que segurament ha estat la darrera edició en castellà la va fer l’editorial Crítica en la seva col·lecció de butxaca al setembre de 2010. L’obra ve acompanyada d’un subtítol que pretén centrar el contingut dels diversos articles que s’hi recullen: “Estudi sobre les formes arcaiques dels moviments socials als segles XIX i XX”. El cert és que alguns dels articles reculen encara més enrere, clavant les seves arrels i continguts als segles XVII i XVIII.

Hobsbawm inicia la seva obra tractant la qüestió del bandolerisme social centrant-se especialment en l’àmbit europeu, recorrent tot sovint durant les seves descripcions a una documentada llista de casos esdevinguts a zones rurals del mediterrani i els entorns eslaus i germànics. Segueix la seva obra parlant del fenomen mafiós que es circumscriu especialment a Sicília, Calàbria, Puglia i Cilento, regions tradicionalment endarrerides del sud italià. Val la pena seguir la diferenciació cronològica entre ambdós moviments i també, seguir la resta de diferències que l’autor determina, especialment aquelles que tenen a veure amb les funcions i significacions d’aquestes formes de resistència a l’estat i el seu monopoli de la violència.

L’autor segueix amb la descripció dels moviments mil·lenaristes, fent especial incís en els llatzaretistes, l’anarquisme andalús i els fasci sicilians, estructures de caràcter rural que en base a un feix de conceptes aconsegueixen organitzar-se en contra de l’opressió del poder establert. El recull es formalitza en tres capítols extensos que evolucionen del moviment més primitiu al més modern i en el seu contingut contextualitza aspectes de la història regional que no deixen de tenir un gran valor. No en va, Hobsbawm confecciona aquests articles a partir d’un extens treball de camp que el porta per moltes regions del que avui dia són els estats espanyol i italià.

També s’estudien les bullangues urbanes, caracteritzades per estar tot sovint animades i inspirades pels gremis de les ciutats. És aquesta una forma de protesta que s’estén per tota la geografia europea i que defineix com “el moviment de totes les classes urbanes pobres dirigit a la consecució de canvis polítics o econòmics mitjançant l’acció directa” amb l’afegitó que aquest tipus de moviments no estan inspirats en cap ideologia específica. Un tipus de moviment que ha recuperat unes certes quotes d’actualitat a Catalunya durant els darrers mesos.

Segueix l’estudi al respecte de les sectes obreres que van tenir una especial importància a Anglaterra, Gales, Escòcia i França. Aquesta temàtica enllaça directament amb la qüestió dels ritus d’aquests moviments socials i l’autor aporta un bon volum d’informació al respecte de lògies francmaçòniques i altres societats secretes que durant tot el segle XIX van proliferar arreu d’Europa. No en va, cal apuntar que el propi Eric Hobsbawm formà part dels Apòstols de Cambridge, societat secreta de la que també van formar part figures històriques tan destacades com Bertrand Russell, Alfred Tennyson o John Maynard Keynes.

L’obra finalitza amb una anatomia del procés conegut com “la Violència” a Colòmbia quan aquest període històric encara era molt recent i les seves conseqüències encara no es podien preveure del cert. D’aquest punt de partida neix tot el moviment guerriller colombià, el més sòlid de tota Amèrica Llatina i el que principalment vol estudiar l’autor, la formació d’autodefenses camperoles d’esquerres en contra de l’abús de poder i els excessos de les classes terratinents. A aquest article es sumen un estudi al respecte dels moviments camperols peruans, un llarg epíleg a la primera edició en castellà i l’apèndix que recull fonts de primera ma al respecte de tots els capítols.

Es tracta d’una obra de gran interès i el que l’autor possiblement no podria imaginar és que en ple segle XXI els seus continguts mantenen una gran connexió amb l’actualitat. Els moviments socials primitius ho són pel seu estadi de desenvolupament i politització, no pas per la seva datació cronològica i en aquest sentit, val la pena recordar que, no només a Europa, segueixen manifestant-se i donant-li vigència a la qüestió. Sens dubte, es tracta d’un gran llibre. Ara bé, com de costum passa amb l’autor, el nivell de documentació i cites mareja a qualsevol i tot sovint resulta fàcil perdre el fil. Partint d’aquest obstacle, cal reconèixer que Eric Hobsbawm juga en una divisió diferent.

No ens equivoquem, el gran fracàs de les esquerres europees no és haver deixat de guanyar eleccions, el seu gran fracàs ha estat el d’esdevenir eines de transformació social amb un rendiment molt més que dubtós, el d’haver abandonat les posicions que la legitimaven tot deixant de representar els interessos de les classes populars que, fins que no es digui el contrari, encara contenen a la major part del cos electoral. Tot això s’ha volgut explicar de moltes formes i sovint amb la intenció de justificar el que és injustificable, recentment en Josep-Lluís Carod-Rovira al diari Ara va fer un exercici de malabarisme intel·lectual sobre el que caldria parlar una mica un dia d’aquests. El fet és que les plataformes electorals hegemòniques al camp de l’esquerra no volen reconèixer que han perdut la cartera per que se la van deixar tirada a un prostíbul de Bangkok. D’aquí que molts dels líders social-demòcrates que han quedat descavalcats es dediquin a dir que les esquerres i les dretes han deixat d’existir, o per exemple, que la gent en temps de crisi prefereix per sistema governs de dretes.

L’esquerra europea que disposa de fonaments sòlids per ajudar a construir el benestar del futur no hauria de renunciar a alterar l’ordre per aconseguir la justícia, bàsicament per que les dretes existeixen per preservar l’ordre amb l’objectiu de que la justícia no es pugui construir. A partir d’aquest punt, el que seria necessari definir és què significa “alterar l’ordre” al segle XXI? El concepte no serà el mateix que a principis del segle XX. Per entendre’ns ràpid, per acabar amb la monarquia espanyola pot no ser necessari escampar les restes de tots els petits joanfroilans per la carretera d’Horta. Segurament, els podrem deixar marxar al país on vulguin o simplement, se’ls podrà ajudar a integrar-se al mercat laboral.

El moviment dels “indignats” pot ser una avantguarda que, amb les seves imperfeccions, ens assenyala les febleses del camp polític de l’esquerra catalana. És per això mateix què, de manera independent a quins siguin els resultats reals que se’n desprenguin d’aquest moviment, val la pena estendre l’anàlisi a altres qüestions col·laterals que tenen la seva importància:

1.- La primera constatació que es podria fer és que les esquerres segueixen existint i que resulta urgent representar-les. La caiguda en picat d’algunes marques polítiques durant els darrers cicles electorals no ens assenyala el retrocés social de les esquerres, indica el que indica, que aquestes marques retrocedeixen institucionalment per que no representen a les classes populars que les haurien de votar. Per cert de forma cada cop menys majoritària, però són aquestes classes les que a Catalunya segueixen votant esquerres. La primera lliçó del moviment dels indignats és que tot té un límit i que els ciutadans no es quedaran creuats de braços eternament a l’espera de que els partits social-demòcrates facin la seva feina. Alguns, sovint sense gaire traça, ja s’han arromangat i estan disposats a repartir galetes si fa falta. Compte amb això.

2.- La democràcia necessita guanyar credibilitat i malgrat que més d’un pensi que té la formula de la societat perfecta a la llibreta, el cert és que les societats avancen a partir de molts processos sobre els que es pot intentar incidir però que mai acabaran d’anar com un creu. El rotllo marxista de la tesi, l’antítesi i la síntesi també segueix vigent per horror i consternació de més d’un i més de dos. Anant per feina, el liberalisme fonamentalista ha fracassat amb estrèpit però lluny d’acceptar la derrota amb esportivitat, diu que la pilota és seva i que farà amb ella el que vulgui. A l’altra cantonada del ring trobem una esquerra institucional que presenta evidents símptomes de Síndrome d’Estocolm i que s’ha deixat la pinyata sencera durant els darrers assalts. El públic ha començar a llençar cadires als contendents i també se les llencen entre ells.

3.- De cara a emetre un judici just al respecte del moviment dels indignats caldrà separar el gra de la palla. Tant des de l’òptica dels membres d’aquest corrent com des del punt de vista dels agents conservadors, s’està donant pes encara a qüestions que són força accessòries o conjunturals. L’espiral acció – reacció de tota la vida s’està enriquint del dubtós paper dels Mossos d’Esquadra infiltrats, d’accions violentes que han estat minoritàries però sonores, d’amenaces de denúncia a professors universitaris o de la explotació mediàtica de la mala imatge objectiva que presenten alguns dels individus que pul·lulen per les rodalies del moviment. Caldrà veure si el moviment és capaç d’anar més enllà del discurs antipolític per reconèixer que l’absència de política ens aboca a la barbàrie que es viu als països on aquesta ocupa un lloc molt més secundari que al propi Estat espanyol. Les postures llibertaries poden arribar-se a assemblar molt a les llibertarianes i desenganyem-nos, sense un estat fort no hi haurà benestar garantit i un bon govern ha de complir amb la seva població i per aconseguir-ho necessitarà recursos que per força han de sortir de la butxaca de tots. Per anar bé, la borratxera de consignes hauria de ser transitòria, per que si molts dels lemes que hem sentit els darrers dies es consoliden a la ment dels que els canten, estem apanyats.

4.- Per últim, cal que tothom sigui conscient de que el propi moviment es pot reconvertir en una plataforma electoral o bé que des del discurs antipolític, el moviment actuï d’agent sectari o de justificació de marques polítiques amigues o que han estat prou hàbils com per infiltrar-s’hi. No es pas cap bajanada i si algú es sent ofès per aquesta afirmació és per que sap de què estem parlant.

La manca d’un programa concret, la poca transparència dels òrgans de representació i l’acció de diversos agents polítics són perills que el moviment dels “indignats” hauran de conjurar per tal de seguir endavant amb credibilitat. Qui defineixi la política únicament a partir del joc electoral s’estarà equivocant i precisament, aquest ha estat un dels grans motius que han portat a les esquerres més tradicionals del continent a desdibuixar-se i fracassar, però el que el moviment no pot oblidar és que hi ha regles que són per tothom.

Més enllà dels fets que serveixen per justificar el moviment i per definir-lo, cal que siguem conscients de que aquest es trobarà condicionat de cara a créixer i representar molts més ciutadans.

1.- El moviment serà acusat de “populisme”. Una acusació que resulta senzilla de formular i que per sí mateixa no representa una amenaça. Es tracta d’un adjectiu força buit de significat que no hauria d’espantar a ningú sempre i quan es treballi bé. El populisme no és ni de dretes ni d’esquerres, vindria a ser una pràctica política que simplifica els missatges per fer-los comprensibles i aconseguir efectes positius sobre la capacitat de mobilització i incidència d’un moviment. Els que més han hagut de carregar amb aquesta etiqueta durant els darrers anys han estat els líders dels moviments d’esquerra renovadora que han aconseguit fer-se un lloc a Amèrica Llatina i el cert és que, amb encerts i errors, han pogut fer una molt bona feina malgrat carregar amb la creu d’una dreta embogida i haver de lluitar contra gairebé tots els instruments que utilitzen els EEUU per minar el que consideren el seu pati del darrere. L’autèntic risc serà que el moviment sigui incapaç d’articular reclamacions concretes al darrere de les mobilitzacions, que realment, si es rasca una mica no aparegui res.

2.- Encara és molt difícil destriar quins són els posicionaments oficials del moviment. S’intueixen sectors més moderats i d’altres que han començat a jugar amb la legitimació de la violència en contra de l’Estat. El Dret de Revolta i la voluntat d’esdevenir reconegut com a part bel·ligerant és legítim i molts el podem reconèixer a més d’un i dos indrets del món. Les nacions que han assolit la seva independència ho han fet normalment per aquest sistema i a dia d’avui formen part de tots els organismes internacionals. D’exemples d’això mateix n’hi han a grapats i els mateixos EEUU en són un de molt concret. És un dret que existeix i no només és vàlid quan es parla d’opressió nacional, també ho és quan es parla d’opressió social. La simple implantació d’una democràcia liberal d’escassa qualitat no l’invalida i cal que tots en siguem molt conscients. El problema és que aquest dret no es pot invocar tan a la lleugera i que també estaria bé que qui l’invoqui sigui molt conscient del que està fent. Tinc seriosos dubtes al respecte de que els sectors menys moderats del moviment que consideren legítim impedir el funcionament d’institucions com el Parlament de Catalunya ho facin des d’un raonament gaire fonamentat. Sincerament, són paraules majors que fins i tot allà on l’opressió social és evident i asfixiant, com per exemple a Colòmbia, no arriben a un nivell d’implantació satisfactori.

3.- Parlar simplement de “democràcia participativa” és un brindis al sol. Fer créixer la implicació dels ciutadans en les qüestions que afecten a la comunitat, incrementar la legitimació del sistema democràtic, rebaixar la incidència del poder econòmic per sobre del polític i seguir construint la societat des de la cohesió, són objectius que cal assumir però als que cal donar forma. S’assumeix que la celebració de referèndums vinculants aconseguirà que s’aprovin o rebutgin mesures que seran positives. És mentida, celebrant més referèndums aconseguirem que els ciutadans participin però des d’un punt de vista d’esquerres ens exposarem a que ens passi el mateix que als suïssos. Aquest país va aprovar al 2010 amb un 54% de suport que els immigrants que cometessin un delicte fossin expulsats immediatament del territori. Preguntar més sovint al poble no significa per norma que aquest respongui el que nosaltres volem que respongui, simplement significa que aquest té més oportunitats per participar. Oportunitats que, val la pena dir-ho, es brinden regularment a molts estats dels EEUU o a la mateixa Suïssa i que acaben sovint amb una participació baixíssima. La cultura democràtica s’implanta seguint un procés que no és senzill i que requereix d’un suport molt ampli. Banalitzar-ho seria un error.

4.- El moviment ha de decidir també si vol esdevenir una eina transversal de treball, una plataforma conjunta a partir de la que treballaran moltes opcions electorals o si pel contrari, aspira a constituir-se en plataforma electoral. Bé, aquests serien tres dels possibles models però n’hi ha molts més i de molt legítims, però ha de treballar seguint mecanismes interns plenament democràtics a partir dels que els seus membres puguin articular una participació transparentment democràtica. No pot predicar millorar la democràcia sense presentar a la societat un model intern democràtic que, com a mínim, estableixi que les decisions que adopta són vinculants pels seus membres i s’adopten de forma justa. Aquesta ha estat l’escletxa per la que es van colar els que van pintar una creu a l’esquena de Montserrat Tura o li van intentar robar el gos pigall a un diputat invident. Aquest serà un element de desgast continuat.

5.- Incidir socialment també exigeix assumir contradiccions i resoldre-les tan bé com sigui possible. Pel que portem de jugat, el moviment no ha volgut afrontar contradiccions i explota pulsions de tot tipus que es condensen en la queixa contra el funcionament del sistema. Aquest fil el podríem seguir estirant una bona estona i algunes de les deduccions que es podrien obtenir de ben segur que no agradarien a tothom. Sota el paraigües de la simplificació s’amaguen un bon grapat de qüestions que tot i acabar resoltes sobre el paper, hauran de ser consensuades i pactes amb la resta de la societat, una aventura que de ben segur ens aportarà moltes alegries però que també desembocarà en grans frustracions. Ho veurem.

Per cert. M’agradaria veure una enquesta del que pensa la gent adherida al moviment al respecte de l’Impost de Successions. Em sembla que a més d’un i de dos li cauria la cara de vergonya.