Acceptem que la pluralitat és el futur i comencem a treballar seriosament

Posted: 25 gener 2016 in Uncategorized

IMG_8583No es fa gaire difícil afirmar que la multilateralitat és ja un factor estructural de la política local cerdanyolenca. L’anàlisi dels resultats de les dues darreres eleccions municipals ens dona a entendre que de cara al 2019 difícilment una suma de menys de 3 partits polítics podrà fer-se amb les regnes del nostre ajuntament. Cadascú pot triar lliurement com vol conviure amb aquesta realitat, però no caiguem en l’error de creure que la dispersió de l’electorat és un efecte passatger que durarà 8 anys per acabar-se dispersant per art de màgia.

Hi ha raons profundes que justifiquen per què uns partits tenen representació al consistori i d’altres no l’aconsegueixen. Són moltes i són opinables però hi són. Els cerdanyolencs han volgut un consistori amb 7 partits polítics on cadascuna d’aquestes formacions ha de defensar la seva “missió” tan bé com li sigui possible. Qui sap si al 2019 no seran 8?

La ciutadania i les forces polítiques han de començar-se a acostumar a les maniobres de llarg recorregut. En primer lloc per necessitat, el que tenim i el que està per venir ho requereixen. En segon lloc, per la salut mental de tots plegats. Els governs de coalició, les coalicions àmplies millor dit, són instruments amb els que convé que ens hi comencem a familiaritzar bé. En el present context, cercar la màxima estabilitat és una inversió de futur per a la nostra ciutat.

En tot plegat, la política municipal no és cap excepció, l’experiència és un grau i va bé conèixer els errors del passat per tal de poder-ne cometre altres de més originals. Per exemple i sense anar molt lluny, la tercera força política de la ciutat al 2011 va ser ICV-EUiA amb un total de 3.852 vots ( 16,92% ) i 5 regidors. Tot plegat en un consistori amb 6 candidatures representades i la necessitat de que 3 d’elles s’entenguessin per donar impuls al mandat. Deixant de banda una sèrie de peripècies estrambòtiques que no venen al cas, ICV-EUiA va acabar sumant les seves forces a les del PSC que amb 5.003 vots ( 21,98% ) i 7 regidors mantenia l’alcaldia que havia aconseguit un any abans per mitjà d’una moció de censura. El cas és que ambdós partits sumaven 12 regidors, un per sota dels 13 que fan falta per dirigir el govern.

La tercera força política de la ciutat va decidir esdevenir sense més la força minoritària d’un govern minoritari ( a algú li sona això d’alguna cosa? ). Van passar moltes coses i el cert és que quatre anys donen per molt. Entre d’altres coses, va passar que ICV-EUiA va esdevenir una força subsidiària del PSC amb escassa capacitat per fer-se valdre, atrapada com estava entre el partit històricament més gran de la ciutat i una oposició que es va anar fent cada cop més forta.

Fer una retrospectiva del que ha significat ICV-EUiA per a la nostra ciutat seria massa llarg, però val la pena no perdre de vista algunes dades. A les eleccions municipals del més de maig de 2007 aquest partit va aconseguir un total de 6.400 vots ( 27,97% ) i 9 actes de regidor. A les darreres eleccions municipals, només vuit anys després, el partit va sumar 2.212 vots ( 8,91% ) i un total de 2 actes de regidor. A aquest partit li queden a hores d’ara un 35% dels suports que tenia al 2007 i un 22% de la representació que havia aconseguit en el seu màxim històric, passant de ser l’alternativa més clara al PSC a ser el 7è partit de la ciutat en volum de vots.

Per aconseguir aquest resultat tan negatiu és obvi que concursen més d’un i de dos factors, però el fet d’abandonar el propi model de ciutat per esdevenir un agent subsidiari del PSC és una de les principals raons que expliquen els motius pes quals el 65% dels seus votants del 2007 no van plantejar-se revalidar el suport a aquesta candidatura al 2015.

Si d’una cosa en podem estar segurs, més veient el que li ha acabat passant als eco-socialistes del nostre municipi, és que les majories importen. La situació actual també ens ho explica molt bé: una cosa és renunciar a disposar d’una majoria estable per governar en tant que aquesta comporta assumir contradiccions polítiques, però el dret a passar-li el corró per sobre al soci minoritari de govern que no ens el treguin sota cap concepte. Qüestió de prioritats suposo, però ni és un model bo per aconseguir una gestió eficient del municipi ni és un final exigible per a la resta de parts que concorren a la negociació. El que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible.

Tot això ve a que està molt bé implorar-li a un partit polític qualsevol que s’incineri a l’altar de torn, ja sigui el del temple de la responsabilitat o el de la gran catedral del canvi, però que un cop aquest s’ha anul·lat com a agent de transformació social, la cosa té tirant a poc remei. Per tant i si no concorren altres factors d’índole extraordinària, el més lògic és que en una negociació totes les parts que hi participen apostin per tendir cap a un escenari on tots puguin considerar que han guanyat o perdut en la mateixa mesura. Per tant, un escenari on s’han de saber assumir renúncies i contradiccions.

Anant a això últim, ERC de Cerdanyola del Vallès va renunciar a posar sobre la taula la possibilitat d’una alcaldia compartida malgrat que hauria tingut números per aconseguir-la. Fer passar el “com” i el “què” per endavant del “qui” era el que tocava per responsabilitat i per facilitar la consecució de futurs pactes entre aquelles forces que volien sumar-se a l’objectiu de que quelcom acabés canviant a la nostra ciutat. Una decisió pragmàtica i ben pressa però que no té perquè passar inadvertida o ser ignorada als comptes de pèrdues i guanys.

Aixecar molt la veu no és símptoma de tenir la raó, pot ser indicador de desesperació o algun altra emoció enervada, però en cap cas significa que aquell que l’aixeca tingui més o menys raó. La veritat és que en el que va de mandat ERC ha mantingut un perfil mediàtic caracteritzat per la discreció. Podria no haver estat així, però el wait and see ens ha portat a una paradoxa similar a la del gat d’Schrödinger al tram final de l’experiment. Una situació curiosa ( això és innegable ) però gens productiva i que no durarà indefinidament.

De totes les maneres de negociar, una de les més productives acostuma a tenir a veure amb respectar l’interlocutor i no insultar la seva intel·ligència. Millor aprofitar bé el temps comportant-nos com persones adultes.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s