Per continuar somiant ( I )

Posted: 12 Setembre 2012 in Independentisme, Política
Etiquetes: ,

Potser sigui lleig dir-ho tan obertament, però darrerament una part substancial dels polítics catalans acostumen a fallar més que una escopeta de fira. Tampoc cal rebolcar-nos especialment en aquesta qüestió tan nostrada, simplement cal constatar que després del sinistre total de la reforma de l’Estatut de Catalunya, el creixement sociològic de l’independentisme no s’ha vist correspost per la direcció dels partits del camp ideològic del catalanisme. De manera independent als resultats electorals, cosa que s’ha demostrat que circula pràcticament per via pròpia a un país tan pragmàtic com el nostre, cal anar pensant en receptes que ens permetin seguir somiant amb la creació d’un Estat català que redistribueixi de manera justa la riquesa del nostre poble i que pugui esdevenir un exemple del que estar ben orgullosos davant la resta de nacions del món.

Els polítics que no acostumen a fallar, aquells que durant els darrers anys han demostrat una major habilitat a l’hora de procurar pels interessos que representen, no estaran especialment per la labor de fer realitat els anhels de llibertat dels ciutadans que ahir vam omplir els carrers de Barcelona sota una consigna inequívocament independentista i en un clima reivindicatiu però completament normalitzat. Durant els darrers dies ens ho han estat demostrant i no deixaran de fer-ho d’un dia per l’altre si no és que som capaços d’aconseguir que ens sentin ben fort. Nosaltres prou que els hem escoltat a ells pels altaveus dels que s’han dotat i avui podem llegir la seva versió de la jugada amb la que volen capitalitzar una obra que no els pertany. Queden per la posteritat els lamentables paperots que han interpretat coordinadament en Pere Navarro ( dels PSC pels molts que no el coneixeu encara ni en teniu cap ganes, no us perdeu res ) i l’incombustible Josep-Antoni Duran i Lleida ( que mana molt a CiU malgrat que els de CDC es passin el dia negant-ho i els d’UDC cada dia passin més vergonya a costa seva )

La Diada d’enguany es mereixeria passar a la història com el preludi de la fase de resolució del conflicte amb l’Estat espanyol, però per que això passi caldrà treballar molt i que la missió quedi en bones mans. Disposem d’elements que porten a pensar que hi ha una oportunitat que es pot aprofitar i que la construcció d’un estat propi és una fita possible a mig termini, però el que no podem fer mai és caure en l’infantilisme i creure que això ja està fet. Res més lluny de la realitat.

Agradarà o no, però a hores d’ara qui encapçala el procés d’alliberament nacional és el mateix poble. A uns quants, potser a molts, ens agradaria que l’autodeterminació l’encarés un moviment cohesionat sota uns paràmetres similars als de l’Esquerra Abertzale o el moviment republicà irlandès, però malgrat les bondats d’una estructura com l’esmentada, possiblement no encaixi amb la idiosincràsia del nostre país. S’ha repetit de moltes maneres, però el cert és que el que més ens uneix com a poble és la voluntat de persistir històricament i aquelles coses que ens separen son majoria. Aspirar a que a curt termini un projecte polític independentista esdevingui hegemònic resulta complicat i és important ajustar els instruments al moment històric sense impedir que aquest segueixi endavant.

Entenguem-nos, el procés està força avançat si mirem enrere i no hauria de frenar-se a l’espera de que els partits es posin a l’alçada de les circumstàncies. Però si mirem endavant, veurem que queda molt per fer. Des del moviment de les consultes populars que va iniciar-se al setembre de 2009, les organitzacions polítiques que es mouen al voltant de l’independentisme han cedit la iniciativa a una massa heterogènia que comparteix l’objectiu de fomentar un procés de secessió que podria acabar arrossegant tot el país cap a una nova etapa política que els seus representants electes no han estat capaços d’obrir. I sembla ser que està funcionant raonablement bé, molt per sobre de les expectatives.

És necessari ser justos i no deixar de recollir alguns dels principals antecedents del moment actual, però més necessari és saber tirar endavant sense perdre temps i aprofitant una conjuntura positiva com la que estem vivint. De tota manera i sabent que un resum dels darrers anys deixarà fora inevitablement molts continguts i també pot ser font de discussió, val la pena que fem una miqueta d’avaluació del que ha estat el moviment durant les darreres dècades:

a) Primer independentisme modern ( 1979 – 1995 ): Durant el franquisme persisteixen nuclis independentistes clarament minoritaris que s’organitzen des de l’exili i sense possibilitats d’incidir sobre la societat catalana. El que com a moviment ens portà l’anomenada Transició és la creació d’organitzacions independentistes d’avantguarda que acabarien per construir les bases de la normalització. Durant aquests anys es situarà la lluita per l’autodeterminació a l’agenda mediàtica, es donarà extensió territorial a aquesta idea i es popularitzaran els símbols d’aquest combat. Negar la importància històrica que tenen organitzacions com Terra Lliure, EPOCA, els CSPC, IPC, PSAN o el mateix MDT seria un exercici de falsedat, el punt de partida del moment actual es generarà sota unes formes que no encaixen amb els cànons de la correcció política i seran aquestes les que atrauran a bona part dels que esdevindran quadres polítics del moviment durant els anys següents. L’independentisme serà durant aquest període una avantguarda pura que poc a poc anirà connectant amb una part major de la societat.

b) Institucionalització de l’independentisme polític ( 1987 – 1992 ): Les dinàmiques internes del moviment que neix a les darreries del franquisme portaran a la seva fragmentació orgànica i serà una marca històrica del catalanisme qui es constituirà a partir de 1987 com el principal pol d’atracció de l’independentisme. ERC emergirà com una plataforma política que encararà la normalització del moviment i que portarà a les institucions del país la reclamació d’un Estat propi per al poble català. Al XVIè Congrés Nacional, que es celebrarà al mes de novembre de 1989 a Lleida, la nova direcció del partit es marcarà com a objectiu prioritari treballar de manera clara per que el país comenci un procés d’autodeterminació. Polítics independentistes representaran als ciutadans al Parlament de Catalunya i als ajuntaments del país, fent possible la consecució d’un nou pas endavant pel moviment. Es començaran a utilitzar les institucions com a plataformes que posaran de relleu les contradiccions del sistema i al voltant d’ERC es crearà una dinàmica política que s’estendrà territorialment per tot el Principat de Catalunya. Amb alcaldies rellevants a capitals de comarca incloses.

c) Més de dues dècades de creixement ( 1993 – 2006 ): Es podria dir que el fet que marca la recta final del procés de normalització social de l’independentisme com a opció política serà l’adopció per part d’ERC d’una estratègia política que rebrà l’etiqueta Esquerra Nacional i que tindrà com a objectiu que aquest partit esdevingui la força hegemònica del camp de les esquerres catalanes. Partint d’aquest moment l’independentisme iniciarà un creixement social que es veurà reflectit en el reforçament institucional i que acabarà forçant el relleu de CiU al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Malgrat que l’esquema estratègic pateixi importants desajustaments, n’hi hauria molt a parlar al respecte de la seva implementació i del seu funcionament efectiu, el cert és que ERC exercirà durant tot aquest temps el paper de principal avantguarda de l’independentisme i facilitarà una sèrie de canvis sociològics que faran possible que a hores d’ara s’estigui encarant la secessió. De manera simbòlica, el moment que marca la decadència d’aquest període serà la gran manifestació que va tenir lloc el dia 18 de febrer de 2006. L’independentisme hegemònic no va ser capaç de respondre amb coherència a les retallades que sobre el text de reforma estatutària aprovat pel Parlament de Catalunya estava retallant el PSOE amb la complicitat de la seva filial catalana i el vist-i-plau de CiU. Tot i que la caiguda electoral encara es faria pregar una mica més, és en aquest moment que el lideratge de l’independentisme començarà a canviar de mans. De tota manera, el balanç del període ha de ser considerat àmpliament positiu i serà la pèrdua de la Generalitat el que acabarà impulsant bona part de les bases electorals del regionalisme a abraçar l’independentisme com a opció política, un pas endavant que no hauria de tenir retorn. L’independentisme va voler fer el pas d’avantguarda política a hegemonia electoral tirant de voluntarisme i empantanant-se en una crisi que ja es veurà com queda resolta algun dia d’aquests, però al seu darrere deixa un país nou i aquest mèrit ha de ser reconegut a tots aquells que durant aquests gairebé 23 anys van estar al peu del canó fent possible el canvi que ara estem assaborint.

d) Lideratge de l’independentisme sociològic ( 2006 – 2012 ): Malgrat que la maquinària que va fer possible la celebració de la primera gran manifestació independentista a començaments del 2006 fos en part la de la pròpia ERC, el cert és que qui públicament la impulsaria fou una plataforma cívica. Seran diversos episodis els que faran patent que el procés d’emancipació nacional començava a caminar tot sol i la prova més fefaent serà el moviment de consultes populars que entre el 13 de setembre de 2009 i el 10 d’abril de 2011 tindrà lloc a bona part dels municipis catalans, aconseguint que centenars de milers de catalans s’acostessin a les urnes per realitzar un acte de desobediència civil i d’afirmació nacional que va aconseguir animar el procés d’alliberament nacional quan el país més ho necessitava. Durant aquests sis anys es viuran importants convulsions polítiques, però allò realment rellevant serà la capacitat d’organització que assolirà l’independentisme i això mateix serà el que quedarà clar amb la manifestació més gran de la història del país, la que tindrà lloc l’Onze de Setembre de 2012 i que portarà als carrers de Barcelona la paraula d’un poble que majoritàriament ha decidit que cal dotar-se d’estructures d’Estat per seguir endavant. Sembla ser que la política catalana ha d’iniciar un nou cicle i si els partits majoritaris al Parlament de Catalunya interpreten el que els hi està dient el seu poble, aquest període que arriba haurien de tornar-lo a encapçalar els partits polítics i haurien de fer-ho aportant respostes concretes.

Afortunadament, vivim en un país cohesionat i tolerant que és capaç d’iniciar un procés d’autodeterminació sense que es produeixi un trencament social com el que íntimament anhelen partits polítics com el PP o Ciutadans. Som un país que dona mostres d’estar madur per assolir la seva plena llibertat i per deixar de dependre dels capricis d’un Estat espanyol pel que més que mai hem esdevingut una possessió forçada i una colònia econòmica. Ser independents permetria resoldre bona part dels problemes que actualment ens ofeguen i amenacen amb malbaratar les vides de diverses generacions de catalans que fins fa poc hem estat la força de treball que ha fet moure la maquinària econòmica de l’Estat i que hem pagat amb la suor del nostre front les festes d’Esperanza Aguirre i companyia. El carrer ha parlat i ha dit que això ha d’acabar-se immediatament.

Quines garanties existeixen de que els partits assumeixin aquest mandat i siguin capaços de portar a bon port els anhels de llibertat que ahir van expressar-se contundentment a Barcelona? Poques, és per això que si volem continuar somiant cal mantenir la mobilització popular i que no ens puguin enviar cap a casa tan fàcilment. La societat ha de continuar al peu del canó i és necessari estar a l’alçada de les circumstàncies bo i sabent que fer política significa intervenir sobre la realitat per modular els interessos de diversos grups socials, responsabilitat cívica que és de tots i no només d’aquells que estan a les institucions. L’alliberament nacional el farà possible la nació i la política electoral és només una part del puzzle, una peça important però no pas l’única i més si tenim en compte que en moltes ocasions que la democràcia espanyola té tendència a demostrar cíclicament que no serveix per massa cosa. Qui tingui dubtes d’això li pot anar a preguntar què tal li va anar l’experiència a un tal Juan José Ibarretxe.

A la manifestació d’ahir li va costar molt arrencar, però un cop ho va fer, la majoria dels assistents que van poder seguir-la arribaren caminant fins a les portes del Parlament de Catalunya. Per seguir movent-nos com a país haurem de seguir caminant i si els partits no estan a l’alçada, és possible que la democràcia, el dret a decidir del poble català, l’hagi de fer possible el poble, com diria aquell, amb fets i no paraules. Ja es veurà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s