Què n’opina de tot plegat el President de la Generalitat?

Posted: 7 Setembre 2012 in Independentisme, Política
Etiquetes: ,

El més normal és que més tard o d’hora siguin els pobles els qui acabin fent les lleis. Ho fan tot sovint passant per una sèrie de filtres, però és en definitiva la voluntat popular la que acaba impulsant els grans canvis. Un entorn polític conservador, molts sistemes democràtics no deixen de ser-ho i el català ho és de manera especial, acostuma a caracteritzar-se per que la ciutadania amb les seves idees avanci més ràpid que els seus representants i d’això al nostre país n’hem tingut molts exemples durant els darrers anys.

El cas més recent podria ser el d’un President de la Generalitat que haurà de quedar-se castigat a casa seva el dia que el seu país celebri la manifestació més massiva de la història de Catalunya, una mobilització que reclamarà pels carrers de la capital que el poble català tingui el dret a decidir de manera democràtica si vol constituir-se com un nou estat sobirà o si vol seguir formant part de l’Estat espanyol. No és poca cosa que el Molt Honorable, membre de CiU per a més indicacions, es quedi tancat al seu domicili en un dia tan assenyalat com l’Onze de Setembre i amb una marxa convocada que serà més massiva que totes les anteriors. Més greu resulta si partim de l’antecedent que a l’anterior manifestació de país que va tenir lloc el 10 de juliol de 2010, el seu homòleg del moment, un tal José Montilla, membre del PSC per a més indicacions, va tenir suficients ronyons com per empassar-se l’orgull i agafar la pancarta que afirmava “Som una nació, nosaltres decidim” que presidia la capçalera. El convergent no els ha tingut i no deu ser casualitat.

Ser el primer partit polític del país i haver de frenar quan la voluntat popular accelera és un exercici que comporta equilibris delicats, una jugada que cal executar amb força precisió, especialment en el que es refereix a com comunicar que es vol fer marxa enrere o que no es dona suport explícit a una iniciativa que hores d’ara recull les adhesions del que possiblement sigui una majoria consolidada dels ciutadans i electors. Ens ho avancen les enquestes del CEO i si jutgem pel que es respira al carrer, deu ser cert. Afortunadament per ell, compta amb una legió de mitjans i opinadors que l’ajudaran a elaborar tot tipus d’arguments, però malgrat això no ho tindrà tan fàcil.

Ja se sap que CiU rarament emet un mateix missatge per tots els altaveus als que arriba i aquest cop sembla ser que no serà diferent. Per entendre alguna cosa, doncs les versions que aporta aquesta federació de partits tendeixen a ser contradictòries entre elles, cal que cadascú trobi el seu mètode propi. Per exemple. es pot mirar de trobar el punt mig entre els discursos que emetran els seus portaveus o fins i tot es podrien fer mitjanes ponderades en funció de qui parla o de quins mitjans fan ressò de les declaracions. Una mica complexe tot plegat, però qui tingui temps i ganes ho pot intentar, a veure què aconsegueix.

Un mètode alternatiu però que no té per què ser menys vàlid és consultar què diu La Vanguardia, diari que acostuma a oferir un perfil força equilibrat del que és la línia comunicativa oficial de CiU. Com que la pressió sobre el Molt Honarable no deixa de créixer dia rere dia, avui l’esmentat diari li ha punxat un disc demanat que es mereix passar a la llista dels grans èxits de la tradicional ambigüitat discursiva que ha caracteritzat al seu partit. Alguns dels punts més destacats d’aquesta crònica, refregida de l’entrevista que li ha fet el politèxtil Manel Fuentes a el Matí de Catalunya Ràdio, són els que segueixen:

a) Com entén el procés nacional Artur Mas?: La bona notícia vindria a ser que Artur Mas no nega que sigui desitjable que Catalunya encari un procés d’autodeterminació. La mala notícia és que segons ell “tot això és un procés de transició de tres o quatre dècades, no de tres o quatre anys”. En fi, que cadascú faci els números que millor cregui, però la impressió que dona amb aquestes paraules no és la d’un independentista que tingui clar que cal plantejar un programa secessionista a curt o mitjà termini, el que sembla és que el Molt Honorable vol Estat espanyol unit per trenta o quaranta anys més com a mínim. Per si algú en tenia cap dubte, la Transició Nacional és una aixecada de camisa en tota regla i no forma part de les prioritats de CiU, és un simple ganxo que utilitzen per tenir alguna cosa a dir.

b) Artur Mas vol un Estat català?: Malgrat tenir clar que aquest ha passat a ser l’objectiu d’una part gens menyspreable dels ciutadans i no li passaria gaire factura el fet de mostrar-se públicament inclinat a creure que la independència seria una bona sol·lució per als principals problemes que tenim avui dia els ciutadans, sembla ser que tot i així la cosa no li fa massa il·lusió i mira de relativitzar les seves virtuts tan com pot. A criteri del Molt Honorable, no es poden “dibuixar panorames paradisíacs” i aposta per centrar tots els esforços en assolir un Pacte Fiscal, deixant ben clar que la seva prioritat és aconseguir el suport del PSC i del PP. Si creuem la variable cronològica amb la relativització, que la independència no és un panorama paradisíac i que ha de ser un objectiu a trenta o quaranta anys vista, qualsevol diria que no li fa especial il·lusió que Catalunya es converteixi en un Estat com qualsevol altre.

c) Què farà Artur Mas el proper dia Onze de Setembre?: El concepte bàsic és que el Molt Honorable assistiria sens dubtes a la manifestació però que no hi assistirà. Li agradaria anar però no pot fer-ho, diu que seria com si hi fos per que anímicament hi serà però s’estarà a casa seva mentre la resta donem la cara per ell i els seus. Que no, que no hi anirà per que li falten ronyons per situar-se al capdavant del seu poble i renuncia a parlar clar. No hi serà.

Una de les principals característiques del lideratge és la capacitat per encapçalar processos i eliminar la incertesa que els envolta. El nostre President no està disposat a reconèixer que el procés va de debò, inscriu la seva possible resolució d’aquí a “tres o quatre dècades” quan ni ell ni ningú sap on serem i no assistirà a la manifestació de la Diada. Ara per ara i fins que no es digui el contrari, abdica de la seva responsabilitat d’impulsar una Transició Nacional que ni es creu ni s’ha cregut mai.

En definitiva, visca el Barça!

Advertisements
Comentaris
  1. jordiaranda ha dit:

    Ben dit i molt ben resumit.

    Lapossible accepció del concepte transició nacional pot ser la del concepce físic i químic de la teoria de l’estat de transició: “relació entre la constant de velocitat de reacció i la temperatura.” És a dir, ens anem tornant una mica més independestistes cada cap de setmana. Ara estem en plan colla gegantera; és a dir, en parlem cada cap de setmana.

    Em dòna la sensació que CiU aplica el concepte “transició” al més pur estil del franquisme. És a dir passar del poder al poder. A diferència dels franquistes que tenien molta pressa per passar d’un estat dictatorial a un de democràtic per tal perpetuar-se en els llocs de poder del nou estat; els convergents volen anar tant poc a poc com puguin i frenar qualsevol acceleració d’aquest procés que els pugui desbancar del poder.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s