IMG_8583No es fa gaire difícil afirmar que la multilateralitat és ja un factor estructural de la política local cerdanyolenca. L’anàlisi dels resultats de les dues darreres eleccions municipals ens dona a entendre que de cara al 2019 difícilment una suma de menys de 3 partits polítics podrà fer-se amb les regnes del nostre ajuntament. Cadascú pot triar lliurement com vol conviure amb aquesta realitat, però no caiguem en l’error de creure que la dispersió de l’electorat és un efecte passatger que durarà 8 anys per acabar-se dispersant per art de màgia.

Hi ha raons profundes que justifiquen per què uns partits tenen representació al consistori i d’altres no l’aconsegueixen. Són moltes i són opinables però hi són. Els cerdanyolencs han volgut un consistori amb 7 partits polítics on cadascuna d’aquestes formacions ha de defensar la seva “missió” tan bé com li sigui possible. Qui sap si al 2019 no seran 8?

La ciutadania i les forces polítiques han de començar-se a acostumar a les maniobres de llarg recorregut. En primer lloc per necessitat, el que tenim i el que està per venir ho requereixen. En segon lloc, per la salut mental de tots plegats. Els governs de coalició, les coalicions àmplies millor dit, són instruments amb els que convé que ens hi comencem a familiaritzar bé. En el present context, cercar la màxima estabilitat és una inversió de futur per a la nostra ciutat.

En tot plegat, la política municipal no és cap excepció, l’experiència és un grau i va bé conèixer els errors del passat per tal de poder-ne cometre altres de més originals. Per exemple i sense anar molt lluny, la tercera força política de la ciutat al 2011 va ser ICV-EUiA amb un total de 3.852 vots ( 16,92% ) i 5 regidors. Tot plegat en un consistori amb 6 candidatures representades i la necessitat de que 3 d’elles s’entenguessin per donar impuls al mandat. Deixant de banda una sèrie de peripècies estrambòtiques que no venen al cas, ICV-EUiA va acabar sumant les seves forces a les del PSC que amb 5.003 vots ( 21,98% ) i 7 regidors mantenia l’alcaldia que havia aconseguit un any abans per mitjà d’una moció de censura. El cas és que ambdós partits sumaven 12 regidors, un per sota dels 13 que fan falta per dirigir el govern.

La tercera força política de la ciutat va decidir esdevenir sense més la força minoritària d’un govern minoritari ( a algú li sona això d’alguna cosa? ). Van passar moltes coses i el cert és que quatre anys donen per molt. Entre d’altres coses, va passar que ICV-EUiA va esdevenir una força subsidiària del PSC amb escassa capacitat per fer-se valdre, atrapada com estava entre el partit històricament més gran de la ciutat i una oposició que es va anar fent cada cop més forta.

Fer una retrospectiva del que ha significat ICV-EUiA per a la nostra ciutat seria massa llarg, però val la pena no perdre de vista algunes dades. A les eleccions municipals del més de maig de 2007 aquest partit va aconseguir un total de 6.400 vots ( 27,97% ) i 9 actes de regidor. A les darreres eleccions municipals, només vuit anys després, el partit va sumar 2.212 vots ( 8,91% ) i un total de 2 actes de regidor. A aquest partit li queden a hores d’ara un 35% dels suports que tenia al 2007 i un 22% de la representació que havia aconseguit en el seu màxim històric, passant de ser l’alternativa més clara al PSC a ser el 7è partit de la ciutat en volum de vots.

Per aconseguir aquest resultat tan negatiu és obvi que concursen més d’un i de dos factors, però el fet d’abandonar el propi model de ciutat per esdevenir un agent subsidiari del PSC és una de les principals raons que expliquen els motius pes quals el 65% dels seus votants del 2007 no van plantejar-se revalidar el suport a aquesta candidatura al 2015.

Si d’una cosa en podem estar segurs, més veient el que li ha acabat passant als eco-socialistes del nostre municipi, és que les majories importen. La situació actual també ens ho explica molt bé: una cosa és renunciar a disposar d’una majoria estable per governar en tant que aquesta comporta assumir contradiccions polítiques, però el dret a passar-li el corró per sobre al soci minoritari de govern que no ens el treguin sota cap concepte. Qüestió de prioritats suposo, però ni és un model bo per aconseguir una gestió eficient del municipi ni és un final exigible per a la resta de parts que concorren a la negociació. El que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible.

Tot això ve a que està molt bé implorar-li a un partit polític qualsevol que s’incineri a l’altar de torn, ja sigui el del temple de la responsabilitat o el de la gran catedral del canvi, però que un cop aquest s’ha anul·lat com a agent de transformació social, la cosa té tirant a poc remei. Per tant i si no concorren altres factors d’índole extraordinària, el més lògic és que en una negociació totes les parts que hi participen apostin per tendir cap a un escenari on tots puguin considerar que han guanyat o perdut en la mateixa mesura. Per tant, un escenari on s’han de saber assumir renúncies i contradiccions.

Anant a això últim, ERC de Cerdanyola del Vallès va renunciar a posar sobre la taula la possibilitat d’una alcaldia compartida malgrat que hauria tingut números per aconseguir-la. Fer passar el “com” i el “què” per endavant del “qui” era el que tocava per responsabilitat i per facilitar la consecució de futurs pactes entre aquelles forces que volien sumar-se a l’objectiu de que quelcom acabés canviant a la nostra ciutat. Una decisió pragmàtica i ben pressa però que no té perquè passar inadvertida o ser ignorada als comptes de pèrdues i guanys.

Aixecar molt la veu no és símptoma de tenir la raó, pot ser indicador de desesperació o algun altra emoció enervada, però en cap cas significa que aquell que l’aixeca tingui més o menys raó. La veritat és que en el que va de mandat ERC ha mantingut un perfil mediàtic caracteritzat per la discreció. Podria no haver estat així, però el wait and see ens ha portat a una paradoxa similar a la del gat d’Schrödinger al tram final de l’experiment. Una situació curiosa ( això és innegable ) però gens productiva i que no durarà indefinidament.

De totes les maneres de negociar, una de les més productives acostuma a tenir a veure amb respectar l’interlocutor i no insultar la seva intel·ligència. Millor aprofitar bé el temps comportant-nos com persones adultes.

 

Veient com està la política local cerdanyolenca a hores d’ara, comença a ser pertinent que ens preguntem a qui pot beneficiar i a qui perjudica que la nostra ciutat no hagi estat capaç de donar forma a un govern de majoria capaç d’executar un pla de mandat consensuat i realista.

IMG_2617A qui segurament menys convingui la situació actual és a la ciutadania. Cerdanyola del Vallès té més de 57.000 habitants empadronats ( als que cal sumar tots aquells que no ho estan, que no son pocs ), una superfície superior als 30km² i amb un potencial estratègic enorme, un pressupost que pel 2016 serà superior als 56 milions d’euros i que només en despesa directa de personal es preveu que pel 2016 ascendeixi a més de 21,5 milions d’euros. Poca conya, que a primer cop d’ull no sembla que hagi de ser una cosa que es gestioni a estones mortes i sense esforçar-se gaire. El repte de fer-ho bé és majúscul.

Al 2012 el deute municipal consolidat i reconegut va arribar al seu punt més alt amb 33 milions d’euros, xifra que s’ha anat moderant lleugerament gràcies a que la corporació va ser intervinguda. Si la situació econòmica local és preocupant o no, és quelcom que bé podem continuar discutint tant temps com ens sembli addient. L’opinió de qui escriu aquestes línies és que la situació és força dolenta i que la sol·lució es troba en millorar la gestió i fer per que els ciutadans rebin un millor servei mentre fem tots els possibles per reduir el deute i ens protegim de les conseqüències econòmiques de l’anòmal desenvolupament del projecte del Centre Direccional. Per no parlar de les empreses municipals o algunes concessions que mereixen un capítol propi d’aquesta història.

La maquinària d’aquesta la nostra “administració més propera” la dirigeixen 25 regidors que representen a 7 candidatures diferents. El plenari municipal, que no deixa de ser el Consell d’Administració del que és una empresa pública tirant a gran, és molt plural políticament. Tan plural que aquest òrgan de gestió no pot prendre decisions importants sense el concurs mínim de 3 grups municipals. Molts dels punts que durant el mandat es porten a aprovació, els més importants, requereixen de majoria absoluta o el que és el mateix, necessiten que un mínim de 13 regidors hi doni suport. Matemàtiques.

Com és ben lògic, la situació del consistori dona per a moltes teories ( fins i tot de les de la conspiració ) i cada partit defensa el seu posicionament ( com ha de ser ). El posicionament d’Esquerra ha estat des del primer moment apostar per la conformació d’un govern de majoria encapçalat per CxC i on assumissin responsabilitats de govern aquells partits que van fer possible el relleu del PSC al capdavant del govern municipal.

Per coherència, el primer va fer ERC va ser renunciar explícitament a encapçalar el govern. Encert o error, el temps ho dirà. La situació era tan complexa que podríem haver apostat per encapçalar el govern amb la voluntat de facilitat els consensos entre partits. El cas és que sabíem que insinuar això hauria estat una font de tensió que hauria anat en contra de les possibilitats d’assolir un acord bo per la ciutat i aquesta possibilitat mai es va plantejar enlloc. Dit més clarament: mai ERC en cap negociació amb cap partit polític ha insinuat o manifestat que l’alcaldia fos un element a negociar. Ja es veurà si va ser un acte estèril de generositat, però en tot cas això ha estat així i ningú ho pot desmentir.

És bo per la credibilitat dels polítics que puguin ser previsibles i que en la mesura de les seves possibilitats es sàpiguen mantenir fidels al que manifesten. Per Cerdanyola del Vallès, ERC ha formulat una proposta i ho ha fet perque entén que és la millor de les possibles. Aquí van alguns dels arguments que la sostenen:

1.- Estabilitat a llarg termini: Políticament, la ciutat es divideix a dia d’avui en dos grans blocs: el d’aquells que han volgut rellevar al PSC del capdavant del govern municipal ( CxC, ERC, CiU i ICV-EUiA ) i aquells que no ho van voler fer possible ( PSC, PP i C’s ). Uns sumen 14 regidors i els altres en sumen 11. De cara al 2019 ( data de les properes eleccions municipals ), aquests dos blocs patiran modificacions a nivell intern però molt possiblement en global es mantindran amb una configuració molt similar a l’actual. Tàctica o estratègia? Millor estratègia, si aconseguim un acord ara, de cara al 2019 serà molt més senzill tornar-lo a reeditar. Si no l’aconseguim ara, a partir del mes de maig de 2019 la ciutat tornarà a patir una inestabilitat equivalent a l’actual o fins i tot major.

2.- El “com”, el “què” i el “qui”: Els votants van manifestar que cap programa els convencia suficientment com per que existís autonomia suficient com per executar-se. La geometria del consistori és tan complexa que dona per que qualsevol que tingui ganes de fer-ho pugui propugnar una nova i alternativa lectura de la voluntat popular. Per la via dels fets, el “mínim comú denominador” ha estat desplaçar Carme Carmona de l’alcaldia de la ciutat i donar oxigen a CxC per que encapçali la formació d’un govern. A banda d’això, l’acord ha estat inexistent ( més enllà de l’acord d’investidura que van signar CxC i CiU ) i cadascú continua estirant cap allà on creu que la gestió ha d’anar. Per molt que alguns no estiguin còmodes, el terreny de joc ja el van dibuixar durant el procés d’investidura i ara el que toca és fer-lo servir per aconseguir victòries per la ciutat.

3.- Consensos francs i respecte a la diversitat d’idees: Som els que som i l’abast dels possibles acords arriba fins on arriba. Si durant els darrers 8 mesos de CxC governant en solitari, aquest partit no ha gosat deixar de pagar el deute municipal als bancs, no ha abandonat el Consorci del Centre Direccional, ha nomenat càrrecs de confiança amb normalitat, s’ha mantingut a tots els ens supramuniciapals i els seus càrrecs electes es desplacen sense majors problemes fent servir vehicles oficials, serà per alguna cosa. Les eleccions municipals comencen a quedar lluny i som els que som. Esperar que algun dels 4 partits que van fer possible el relleu del PSC al capdavant de la ciutat actuï de manera “estúpida” és molt esperar. No passarà i per bé o per mal i encara que a vegades no ho sembli, tots fa un cert temps que ens afaitem. Discutim el que convingui i executem plegats els acords als que arribem, però no menystinguem les capacitats dels demés perquè no ens portarà res positiu.

4.- Capacitat de treball i organització: És evident que un govern de 5 regidors no pot rendir al nivell que ho podria fer un govern de 9 regidors. Tan evident com que un govern de 9 regidors no ho pot fer al nivell que ho podria fer un govern de 14 regidors. Després de gairebé 5 anys com a membre del plenari municipal estic convençut que cap dels que ens hem presentat a les eleccions ho hem fet amb la voluntat de restar a l’oposició. Sincerament, formar part de l’oposició és una experiència frustrant on et queda el dret al pataleig i poca cosa més. Però s’aprèn molt. Per exemple, s’aprèn com no s’han de fer les coses. Si ens prenem seriosament els calers públics ( la nova política potser hauria de passar per incorporar això com a primer requeriment ), no podem obviar que la millor gestió dels mateixos passa per una direcció autoritzada i autosuficient. Durant els 3 propers anys ( el que queda de mandat ), passaran per les nostres mans uns 170 milions d’euros. Els volem gestionar de manera eficient? Estaria bé.

5.- Recuperació del sa debat entre govern i oposició: Del mandat 2011 – 2015 hi ha coses que es salven. És una interpretació molt lliure del “no hay mal que por bién no venga”. Quan al febrer de 2013 el govern municipal del PSC i ICV-EUiA va aprovar el pressupost municipal amb el suport d’una regidora trànsfuga del PP, les coses van quedar molt clares. El suport de la trànsfuga era estructural, cosa que permetia al PSC i ICV-EUiA disposar d’una majoria per governar. Cosa que va ser molt humiliant per aquells que ens havíem presentat a les eleccions amb un programa, però que a la vegada ens permetia apostar per explicar el nostre model de ciutat sense cap mena de complexe. Sens dubte, la millor manera de normalitzar el debat polític a la ciutat ( darrerament caracteritzat pel foc creuat indiscriminat i el perillós trànsit per zones molt properes a l’insult ) és determinar qui forma part d’una majoria compromesa i autosuficient i qui està fora de la mateixa.

6.- Unitat i autoritat: Compte amb confondre autoritat amb autoritarisme, que la cosa no va per aquí. Volem un govern que pugui interlocutar amb seguretat amb les altres administracions? Volem un govern que pugui negociar amb la plantilla municipal sabent que la seva posició és ferma? Volem un govern capaç de prendre decisions impopulars però necessàries? Volem un govern capaç de posar en pràctica els acords als que arriben les parts que en formen part? Jo sí, vull un govern amb autoritat per donar la cara davant de qui convingui i amb la seguretat de comptar amb majoria al plenari per tirar endavant allò que es cregui que és més convenient per la ciutat. Lo de mirar cap a un altra banda i tal dia farà un any no em motiva, la veritat.

A qui no li convé un govern minoritari a la ciutat és a totes aquelles persones que si poden paguen els seus impostos religiosament i toquen fusta perquè alguna cosa comenci a millorar. Estaria bé que, ni que fos per un cop, des de l’àmbit de la política fem el possible per donar-los alguna satisfacció.

Dimarts a les 16:25h de Caracas ha mort Hugo Chávez, president electe de Veneçuela i líder indiscutit durant els darrers compassos del procés de gir a l’esquerra que ha pogut tirar endavant bona part de l’Amèrica Llatina després de la caiguda del Mur de Berlín i la superació paulatina d’alguns dels pitjors rigors de la Guerra Freda.

En tot cas, una defunció que no deixa indiferent a pràcticament ningú, però que sobretot ens està mostrant les pitjors misèries de l’univers intel·lectual d’aquest país i del d’aquí al costat. De moment, l’espectacle està resultant força demencial i no deixa d’explicar-nos quins son els criteris que orienten els nostres mitjans, que no son altres que guanyar-se el sou que els seus anunciants paguen per que s’interpreti la realitat a mida dels seus interessos econòmics.

Per entendre una mica a Hugo Chávez, com hem de fer per entendre pràcticament qualsevol cosa, és necessari que ens informem una mica. Res de l’altre món, només caldria consolidar amb unes poques lectures alguns conceptes que sovint no ens plantegem però que són del tot imprescindibles per entendre un personatge complexe que va incidir i viure sobre un continent que en res s’assembla al nostre.

1) Nocions al respecte de la història d’Amèrica Llatina: Es podria dir que el continent s’incorpora a la història universal quan al 1492 arriben els conqueridors espanyols a les seves costes. El que és o deixa de ser aquesta part del món ve profundament condicionat per la colonització política i econòmica de les grans potències que allà s’hi estableixen. El model colonial va ser en sí mateix una enorme màquina de generar desigualtats que des d’elements com la implantació de l’esclavitud o la generació d’una estructura de la propietat agrària altament concentrada, condicions que han deixat un llegat d’injustícia social del que aquest continent encara està molt lluny d’alliberar-se. Desconèixer fins a quin punt les bases històriques condicionen el present és un error que no ens hem de permetre.

2) Nocions al respecte de l’estructura sociològica del continent: La major part de l’Amèrica Llatina destaca per l’absència de les classes mitjanes. Això comporta que existeixin unes oligarquies que es situen directament per sobre d’unes classes baixes extremadament empobrides a les que per norma general se li ha limitat la seva capacitat de participar als processos polítics. És per això que la connexió dels projectes d’esquerres amb les bases electorals ha hagut de passar normalment per formes que en res s’assemblen a les que la socialdemocràcia europea ha fet servir per intentar atreure als seus posicionaments a unes classes mitjanes que encara són majoritàries al vell continent. Les esquerres del continent s’han hagut de batre contra les oligarquies apel·lant al lumpenproletariat a partir d’unes formes que aquest pogués entendre, fet que provoca que a Europa hi hagi una incomprensió volguda i un rebuig pràcticament unànime a perfils que ridiculitzen a les esquerres institucionalitzades, projectes pretesament socialdemòcrates que naveguen a la deriva i que han fracassat estrepitosament.

3) Nocions al respecte dels equilibris regionals: Allò que més ha condicionat la història recent del continent ha estat el paper desenvolupat pels EEUU. Cal remuntar-se a la implantació de les grans multinacionals agrícoles i seguir endavant per arribar a l’afectació continental de la Guerra Freda. Per les seves condicions socials, la majoria de països del continent estaven predestinats a covar moviments d’esquerra insurreccional capaç de qüestionar la legitimitat de governs titella. A partir de la dècada de 1950 aniran aflorant una sèrie de moviments d’esquerres que en veure’s incapaços de canalitzar les seves reclamacions per la via democràtica, aniran tendint de manera sostinguda cap a modalitats de guerrillerisme que arribaran fins als nostres dies. Tot el segle XX ha estat marcat per moments de tensió i violència que els mitjans estatals ignoren volgudament però que han existit. Allò que amb major efectivitat s’ha oposat a la dictadura imperialista i oligarca ha estat precisament un socialisme adaptat a les condicions del continent, un moviment que sap que els interessos de les classes populars i els de l’imperialisme són contradictoris.

4) Model d’implantació institucional: Una herència del colonialisme i dels factors ambientals d’un continent tan gran ha estat la generació d’un model polític on les atribucions de l’Estat han estat delegades a poders locals d’arrel no democràtica. Els efectes d’això mateix han estat més o menys greus en funció de cada context concret, però el que ha predominat durant dècades al continent ha estat la concentració del poder absolut en mans de cacics i poders empresarials que sempre s’han pres la justícia per la seva ma. La traducció d’això mateix sobre la configuració administrativa dels estats ha passat per la conformació d’unes estructures disfuncionals i tendents a la corrupció endèmica. La història dels moviments d’esquerres ( armats o desarmats ) a l’Amèrica Llatina ha estat la de la lluita per la implantació de la democràcia i la fi del caciquisme. Les bases socials i els militants d’aquests moviments encara paguen amb les seves vides la fidelitat a tan alt objectiu, però dades com el gran nombre de víctimes mortals entre sindicalistes colombians no són de l’interès dels mitjans de comunicació que ens expliquen com hem d’interpretar la realitat.

Fins al moment mateix de la seva mort, Hugo Chávez ha estat un personatge profundament interessant que ha deixat un llegat impagable al seu poble i a totes les nacions de l’Amèrica Llatina. Deixa la seva obra incompleta, però també ens deixa un exemple de dignitat i coherència que ens permet pensar que malgrat les maquinacions del gran poder econòmic, el gran moviment de les esquerres d’aquest continent sabrà seguir endavant i caminar cap a la minimització de les desigualtats econòmiques.

Mesurar un personatge com aquest amb paràmetres d’un altre continent no demostra res més que ignorància o mala fe. Sovint, ambdues coses alhora.

Un cop el govern municipal ha aprovat el pressupost municipal del 2013 gràcies al suport d’una regidora trànsfuga, regidora que tots sospitem que no sap ni que vota però que votarà qualsevol cosa mentre sigui diferent del que voten els seus antics companys del PP, comença a ser el moment de plantejar-nos quines son les perspectives que ens esperen pel que queda de mandat.

La ciutat no va bé i això es nota. La desafecció de molts ciutadans amb els actors de la política local es palpa a l’ambient i es pot constatar mantenint una conversa amb qualsevol que segueixi d’aprop el que passa a Cerdanyola. Qui vulgui, pot dir que això és una afirmació gratuïta o un punt de vista particular, però en privat haurà de reconèixer que l’actual estat de les coses no afavoreix a ningú i perjudica de manera molt especial a aquells que pateixen les conseqüències del que es cuina o deixa de cuinar al nostre ajuntament. Es podría fer molt millor i seria possible aconseguir-ho si no fós pel segrest de la voluntat popular al que ens han sotmès.

El cert és que el mandat es va començar a deteriorar quan el grup municipal del PP es va trencar de manera estrambòtica. Estalviem-nos el relat de com la resta de regidors hem acabat asseguts a la mateixa taula amb una trànsfuga que altera la representativitat popular i distorsiona el treball dels partits amb representació, el resultat és el que tots coneixem i és lamentable. Ens hem quedat sense instruments per negociar amb força davant el govern municipal per que, en el pitjor dels casos, tenen a la saca el vot inargumentat però demolidor d’una regidora “no adscrita” però que no abandona la línia que li marca el govern. Ens poden marejar o ignorar tot el que vulguin per que ja no els hi fem cap falta.

Allò que amb unes certes dosis d’habilitat hauria quedat dissimulat, ha emergit amb tota la seva força en forma de l’aprovació d’un pressupost municipal de 61.828.567,92€ que un govern en minoria no ha tingut la necessitat de pactar amb cap dels grups municipals que representen la voluntat popular per que aquesta es troba segrestada. Una situació humiliant i vergonyosa si tenim en compte que les dimensions de la nostra ciutat justificarien un nivell polític molt superior al que hem de patir. Efectivament, la trànsfuga decideix i els partits que fem programes, donem explicacions i treballem per representar els votants, quedem reduïts a un paper subsidiari que crec que no ens mereixem.

Com podem forçar algun tipus de política amb un govern que no té cap necessitat de negociar amb els regidors normals? El cert és que no podem fer-ho i això ens portarà ràpidament a una posició que no és la que van voler els votants però que serà la que ens imposa aquesta trànsfuga i el govern que li riu les gràcies. Oposició i denúncia. A ningú li agrada, però ara per ara, gairebé no tenim cap més alternativa. Una autèntica llàstima, els votants no van voler que això fos així. Ara ens ho hem de menjar amb patates per que no s’ha aplicat el cordó sanitari que qualsevol institució democràtica hauria de desplegar quan li apareix un personatge d’aquestes característiques.

Ens agradi o no, l’estigma del transfuguisme amenaça amb deteriorar definitivament les relacions entre grups per acabar obrint una escletxa que no es podrà tancar fins a les properes eleccions municipals o fins que la trànsfuga en qüestió deixi la seva acta de regidora. Sincerament, no crec que faci res entre nosaltres i regalant-li totes les votacions al govern no li està fent cap bé a ningú. Deteriora la imatge de la institució i l’acabarà convertint en un circ de tres pistes.

Ells sabran a què juguen, però correm el risc de que el mandat s’hagi acabat dos anys i mig abans del que tocaria. Hi ha coses amb les que no s’hauria de jugar.

Atesa la importància que durant els darrers anys han anat guanyat a nivell social les “xarxes socials”, aplicacions informàtiques que pel seu disseny i manera d’establir interaccions entre usuaris han suposat una important modificació en els hàbits de connectivitat i accés a la informació dels ciutadans.

Atesa la lògica voluntat de la corporació municipal en tant que institució democràtica per accedir als recursos més convenients per acostar-se als cerdanyolencs i fomentar el seu nivell d’informació amb l’objectiu de fomentar la participació i la vinculació dels mateixos amb els afers de la ciutat.

Atesa la necessitat de que des dels perfils de titularitat de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès es faci una correcta representació d’aquesta institució, seguint criteris preestablerts i ajustats a Llei que no suposin la vulneració dels drets polítics dels ciutadans o dels grups polítics i agents socials de la ciutat.

Atesa la Llei estatal 11/2007 de 22 de juny d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics.

Atesa la Llei autonòmica 29/2010 del 3 d’agost d’ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya.

Atès que altres ajuntaments catalans han fet un esforç per tal de regular aquest aspecte de les tasques comunicatives que realitzen seguint criteris de transparència, proximitat, eficàcia i eficiència.

Amb la voluntat de realitzar un seguiment al respecte dels criteris que s’han utilitzat fins al moment de cara a la gestió dels esmentats perfils i l’objectiu de que en un futur proper aquesta corporació per mitjà dels responsables que s’estimi convenient explorin els marges de millora existents, formulem les preguntes que segueixen:

PRIMER.- Generalitats

1.- Atès que el 2on punt del sisè article de la Llei 29/2010 aprovada pel Parlament de Catalunya estableix entre les obligacions de les administracions locals del país, de manera literal que “[…] les administracions públiques catalanes, per a desenvolupar el model català d’aministració electrònica, han de dur a terme les activitats següents: […] a)Definir estratègies per avançar en l’ús de mitjans electrònics”, quin ha estat el procés seguit per la corporació municipal a l’hora d’establir aquestes estratègies i sobre quin suport documental s’ha recollit i donat constància de les conclusions obtingudes?

2.- En el cas que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès hagi donat compliment al 2on punt de l’article sisè de la Llei 29/2010 i hagi definit algun tipus d’estratègia per avançar en l’ús dels mitjans electrònics i aquesta hagi estat fixada mitjançant la redacció d’algun tipus de document, sigui el que sigui, serveixi serveixi aquest punt per sol·licitar de manera formal i en nom del Grup Municipal d’Esquerra – AM de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès que ens sigui entregada una còpia d’aquests documents abans de la sessió ordinària de la corporació municipal que es celebrarà durant el més de novembre.

2.- Quants perfils a xarxes socials son gestionats en nom de la corporació municipal pel personal de la mateixa?

3.- De quins perfils es tracta i sobre quines xarxes socials?

4.- Atesa la literalitat del 1er punt de l’article setè de la Llei 29/2010 que desenvolupa els principis de cooperació i col·laboració entre administracions públiques catalans en matèria d’ús dels mitjans electrònics i que fixa “[…] la creació i la prestació de serveis comuns d’administració electrònica per a les entitats que integren el sector públic de Catalunya”, quines mesures s’han portat a terme de cara a definir de manera objectiva una estructura de perfils que respongui al servei que estan realitzant la resta d’administracions públiques catalanes equivalents?

5.- Atès que la Llei 29/2010 en diversos dels seus articles estableix atribucions i competències a les administracions municipals i supramunicipals del país de cara al seu correcte desenvolupament i el compliment de les seves finalitats, quins procediments ha seguit l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès de cara a qualificar els seus procediments, homologar-los al que els diferents acords sectorials determinen al respecte i en línies generals, garantir la plena normalitat en quant a la planificació i execució de les seves actuacions en el camp de la comunicació que realitza mitjançant la gestió de perfils a xarxes socials?

SEGON.- Recursos destinats i criteris de gestió

1.- La decisió que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès gestioni perfils a les xarxes socials ha estat presa de manera oficial per la corporació, el govern o alguna de les seves unitats organitzatives?

2.- Atès que l’article 9è de la Llei 29/2010, les entitats de sector públic han d’indicar la unitat, l’òrgan o l’organisme responsable de la difusió de la informació que ha de vetllar pel compliment del que estableix l’esmentada norma jurídica, per quin mitjà fefaent ha establert aquesta responsabilitat l’Ajuntament de Cerdanyola mitjançant l’emissió d’una resolució o decret d’alcaldia o dels regidors delegats?

3.- En el cas que s’hagi donat compliment al que estableix l’article 9è de la Llei 29/2010, per mitjà de quins actes administratius s’ha efectuat i quina és la seva numeració?

4.- Quins decrets o resolucions emesos per l’alcalde o els regidors delegats regula l’ús dels esmentats perfils a xarxes socials?

5.- En el cas que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès hagi tingut a bé donar compliment al que estableix l’article 9è de la Llei 29/2010 mitjançant la tramitació dels actes administratius que legalment se li exigeixen, serveixi aquest punt per sol·licitar de manera formal i en nom del Grup Municipal d’Esquerra – AM de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès que ens sigui entregada una còpia d’aquests documents abans de la sessió ordinària de la corporació municipal que es celebrarà durant el més de novembre.

6.- En el cas que l’ús de perfils a xarxes socials per part del personal propi de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i en nom d’aquest hagi estat establert i regulat d’alguna manera mitjançant resolucions o decrets d’alcaldia o dels regidors delegats, serveixi aquest punt per sol·licitar de manera formal i en nom del Grup Municipal d’Esquerra – AM de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès que ens sigui entregada una còpia d’aquests documents abans de la sessió ordinària de la corporació municipal que es celebrarà durant el més de novembre.

7.- Atès que l’article 12è de la Llei 29/2010 estableix de manera literal la possibilitat de que mitjançant les xarxes socials es creïn baròmetres d’opinió al respect dels afers que considerin escaients a fi de poder-los integrar en llur activitat i d’aquesta manera aprofundir en la participació ciutadana i la transparència de la institució, s’ha procedit en alguna ocasió durant els darrers sis anys a la realització de cap consulta d’aquestes característiques?

8.- En el cas que la pregunta anterior hagi estat resposta de manera afirmativa, quins van ser els criteris seguits de cara a l’establiment de les temàtiques a consultar i quines unitats orgàniques de l’Ajuntament van participar en el procés de presa de les decisions?

9.- En el cas que la 7a pregunta del present bloc hagi estat contestada afirmativament, quina constància documental o actes administratius donen fe de l’oportunitat o la necessitat de formular les preguntes o enquestes que s’hauran descrit a la 8a pregunta del present bloc?

10.- En el cas que existeixi algun tipus de suport documental que suporti el contingut de la resposta a les tres preguntes anteriors, serveixi el present punt per sol·licitar de manera formal i en nom del Grup Municipal d’Esquerra – AM de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès còpia dels documents generats abans de la sessió ordinària de la corporació municipal que es celebrarà al mes de novembre.

11.- Quina formació específica per a la seva selecció han rebut els treballadors de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès que actuen per mitjà de les xarxes socials en nom i representació de la institució?

12.- En algun cas, el fet de gestionar perfils a xarxes socials deriva en que algun treballador de la corporació municipal rebi algun complement o ingrés extraordinari que no vingui determinat per factors com el seu sou base o la seva antiguitat com a treballador de la institució?

13.- Atès que el 3er apartat de l’article 15è de la Llei 29/2010 estableix la necessitat d’avaluar periòdicament l’impacte de l’ús dels mitjans electrònics en l’actuació administrativa, fixant-se la necessitat de fer auditories internes per determinar indicadors corresponents que han de formar part de l’avaluació, ha donat compliment en algun moment l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès al citat mandat jurídic?

14.- En el cas que la pregunta anterior hagi estat resposta de manera afirmativa, és d’esperar que les auditories hagin generat algun tipus de suport documental ja que en cas contrari ens trobaríem davant un cas clar de mala gestió de la informació i les responsabilitats de la corporació municipal, serveixi el present punt per sol·licitar de manera formal i en nom del Grup Municipal d’Esquerra – AM de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès còpia dels documents generats abans de la sessió ordinària de la corporació municipal que es celebrarà al mes de novembre.

15.- De cara a la determinació del nom d’usuari dels diversos perfils que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès gestiona a les xarxes, quins criteris s’han seguit i de quina manera s’ha ajustat a la denominació legal del municipi?

16.- De cara a la determinació de les claus d’accés als passwords dels perfils a xarxes socials de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, quins criteris de seguretat s’han seguit de cara a garantir la seva inviolabilitat per part de persones alienes al funcionament normalitzat i que puguin malmetre la imatge de la ciutat mitjançant la suplantació d’identitat?

17.- De cara a la determinació dels passwords dels usuaris dels diversos perfils de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès a les xarxes socials, de quina manera s’ha procedit de cara a garantir l’accés normalitzat del personal de la corporació als mateixos en cas que el personal que habitualment els gestiona pateixi alguna vicissitud que temporal o definitivament l’allunyi o l’impossibiliti continuar amb aquesta tasca?

18.- La informació a la qual es fa referència a les dues preguntes anteriors ha estat consignada de manera als serveis informàtics de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès?

TERCER.- Respecte bàsic a la legalitat vigent i els drets dels ciutadans

1.- En el cas que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès hagi establert i regeixi l’ús per part de personal propi de la corporació i en nom de la mateixa de perfils a xarxes socials, quin tipus d’informació jurídica van rebre les resolucions o decrets emesos a tal efecte per l’alcaldia o les regidories delegades?

2.- En el cas que existeixin els esmentats actes administratius que haurien de regir l’activitat que motiva la redacció d’aquestes preguntes i en el cas que els serveis jurídics es pronunciessin al respecte dels mateixos, serveixi el present punt per sol·licitar de manera formal i en nom del Grup Municipal d’Esquerra – AM de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès còpia dels documents generats abans de la sessió ordinària de la corporació municipal que es celebrarà al mes de novembre.

3.- Quin suport documental estableix els criteris de gestió dels perfils a xarxes socials de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès amb l’objectiu de que aquesta es realitzi complint amb la legalitat vigent en matèria d’ús dels mitjans electrònics al sector públic, especialment la Llei 29/2010 aprovada pel Parlament de Catalunya?

4.- En cas de que es disposi de l’esmentat suport documental, en quina data va ser elaborat i quina unitat organitzativa el va validar?

5.- En cas de que es disposi de l’esmentat suport documental, en quina data va ser distribuït al personal responsable de la gestió dels esmentats perfils?

6.- Disposa el personal al qual s’ha assignat la tasca de gestionar els perfils de xarxes socials de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès d’un informe dels serveis jurídics que estableixi quina és la legislació fonamental que regula aquesta activitat?

7.- Atès que el 6è apartat del 4art article de la Llei 29/2010 estableix literalment que “les entitats del sector públic han de garantir que l’ús dels mitjans digitals electrònics assegurin la identitat, la integritat, la conservació i, si s’escau, la confidencialitat de la informació i les transaccions que es duen a terme emprant mitjans electrònics”, quines mesures ha portat a terme l’Ajuntament de Cerdanyola el Vallès per assegurar la identitat dels perfils que gestiona a les xarxes socials?

8.- Sobre la mateixa base, l’aplicació del 6è apartat del 4art article de la Llei 29/2010, quins procediments es porten a terme des de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès per assegurar la identitat dels perfils amb els que la corporació municipal per mitjà dels seus treballadors interactua a terceres persones que gestionen a la seva vegada perfils personals, professionals o institucionals?

9.- Atès que el 6è punt del 4art article de la Llei 29/2010 estableix literalment que “les entitats del sector públic han de garantir que l’ús dels mitjans digitals electrònics assegurin la identitat, la integritat, la conservació i, si s’escau, la confidencialitat de la informació i les transaccions que es duen a terme emprant mitjans electrònics”, quines mesures ha portat a terme l’Ajuntament de Cerdanyola el Vallès per assegurar la legalitat de totes les interaccions que porta a terme amb altres usuaris d’aquestes aplicacions?

10.- Atès el gran volum de problemes pràctics existents al voltant de la identificació dels usuaris de les xarxes socials, quines mesures ha pres l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès per tal d’assegurar la veracitat dels seus perfils a les xarxes socials?

11.- En el cas que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès hagi pres algun tipus de mesura de cara a prevenir-se dels problemes existents al voltant de la identificació dels usuaris de les xarxes socials, especialment l’autentificació dels perfils que gestiona, en quina data ha portat a terme aquestes actuacions i en quin estat es troben?

12.- En el cas que l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès hagi pres algun tipus de mesura de cara a prevenir-se dels problemes existents al voltant de la identificació dels usuaris de les xarxes socials, serveixi aquest punt per sol·licitar de manera formal i en nom del Grup Municipal d’Esquerra – AM de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès que ens sigui entregada una còpia de les proves de que aquests procediments s’han portat a terme abans de la sessió ordinària de la corporació municipal que es celebrarà durant el més de novembre.

13.- Atès que el 7è punt del 4art article de la Llei 29/2010 estableix la neutralitat tecnològica de les administracions públiques catalanes, enteses com l’adaptació als mitjans electrònics en funció a les necessitats dels receptors dels serveis, quines mesures ha portat a terme l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès per assegurar que la tipologia de perfils que s’utilitzen és adequada a les necessitats dels ciutadans per d’aquesta manera acabar determinant quina tipologia i estructura de perfils s’utilitzen?

14.- Atès el 5è punt del 7è article de la Llei 29/2010 que estableix literalment “[…] la identitat i el no-rebuig en les comunicacions electròniques”, quins són els criteris utilitzats pel personal responsable de la gestió dels perfils de xarxes socials de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès a l’hora de modular les interaccions que es realitzen amb la resta de ciutadans i col·lectius que integren la ciutat i que també utilitzen aquests mitjans per comunicar-se entre ells i amb la corporació municipal?

15.- Entès el redactat de la pregunta anterior i referint-nos de manera molt especial a la celebració dels plenaris de la corporació municipal i els actes ciutadans, quines garanties brinda la corporació municipal en quant a la reproducció fidel dels missatges que emeten els ciutadans per mitjà de formats analògics i que acaben sent difosos mitjançant les xarxes socials?

16.- Atès el 2n apartat de l’article 11è de la Llei 29/2010 que al respecte de la difusió de la informació del sector públic per mitjans electrònics ha de condicionar-se a la qualitat de la informació i que en el cas que aquesta pugui resultar afectada, els ciutadans han de ser informats i indicats als efectes d’això mateix, considerant les particularitats de les diferents aplicacions conegudes com xarxes socials, entre les que es pot citar el cas d’aquelles que limiten el nombre de caràcters a utilitzar, quines actuacions ha portat a terme l’Ajuntament de Cerdanyola de cara a donar compliment a l’esmentat mandat jurídic?

17.- Atès el punt “b” del 1er apartat de l’article 9è de la Llei 29/2010 que fa referència a la qualitat de la informació que el sector públic difon emprant els mitjans electrònics i que fixa que “la informació ha de ser objectiva, de manera que la informació que es difon per mitjans electrònics ha d’ésser completa, veraç i precisa.”, quines son les garanties que es pot donar al compliment de l’esmentat mandat jurídic durant activitats com la retransmissió mitjançant el perfil de Twitter de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès quan aquesta aplicació limita qualsevol comunicació a 140 caràcters i la transcripció que es realitza no es porta a terme mitjançant cap gravació o suport que pugui donar fe objectiva de l’estructura i contingut dels missatges emesos pels regidors de la corporació o pels assistents a la sessió tals com públic, habilitats estatals o el President de l’EMD?

18.- D’acord amb el que s’estableix al punt 2n de l’article 10è de la Llei 29/2010, la regulació de les mesures que cal portar a terme de cara a garantir els principis i les garanties que estableix la normativa de protecció de dades i la protecció del dret a l’honor, es considera que son d’aplicació els criteris normals de publicació quan es fa referència a persones que intervenen al plenari no sent membres de ple dret?

19.- En cas que la resposta a la pregunta anterior sigui afirmativa i es disposi de criteris jurídics contrastats pels serveis municipals, quins criteris s’apliquen de cara a obtenir el consentiment de les persones interessades o establir criteris que garanteixin els drets fonamentals de tercers, ja siguin membres de ple dret del consistori, tercers al·ludits o altres personalitats jurídiques?

20.- Mitjançant quins criteris de treball es garanteix el compliment de les disposicions que estableixen els articles 4art, 6è i 7è de la Llei estatal 11/2007 que regulen els drets garantits als ciutadans i la defensa dels mateixos per la qual ha de vetllar l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès en tant que institució sotmesa encara a la normativa estatal?

21.- En el cas de l’existència dels esmentats criteris de treball, sobre quin suport documental preexistent es treballen per part del personal de la casa responsable de la gestió dels perfils de la corporació?

Potser sigui lleig dir-ho tan obertament, però darrerament una part substancial dels polítics catalans acostumen a fallar més que una escopeta de fira. Tampoc cal rebolcar-nos especialment en aquesta qüestió tan nostrada, simplement cal constatar que després del sinistre total de la reforma de l’Estatut de Catalunya, el creixement sociològic de l’independentisme no s’ha vist correspost per la direcció dels partits del camp ideològic del catalanisme. De manera independent als resultats electorals, cosa que s’ha demostrat que circula pràcticament per via pròpia a un país tan pragmàtic com el nostre, cal anar pensant en receptes que ens permetin seguir somiant amb la creació d’un Estat català que redistribueixi de manera justa la riquesa del nostre poble i que pugui esdevenir un exemple del que estar ben orgullosos davant la resta de nacions del món.

Els polítics que no acostumen a fallar, aquells que durant els darrers anys han demostrat una major habilitat a l’hora de procurar pels interessos que representen, no estaran especialment per la labor de fer realitat els anhels de llibertat dels ciutadans que ahir vam omplir els carrers de Barcelona sota una consigna inequívocament independentista i en un clima reivindicatiu però completament normalitzat. Durant els darrers dies ens ho han estat demostrant i no deixaran de fer-ho d’un dia per l’altre si no és que som capaços d’aconseguir que ens sentin ben fort. Nosaltres prou que els hem escoltat a ells pels altaveus dels que s’han dotat i avui podem llegir la seva versió de la jugada amb la que volen capitalitzar una obra que no els pertany. Queden per la posteritat els lamentables paperots que han interpretat coordinadament en Pere Navarro ( dels PSC pels molts que no el coneixeu encara ni en teniu cap ganes, no us perdeu res ) i l’incombustible Josep-Antoni Duran i Lleida ( que mana molt a CiU malgrat que els de CDC es passin el dia negant-ho i els d’UDC cada dia passin més vergonya a costa seva )

La Diada d’enguany es mereixeria passar a la història com el preludi de la fase de resolució del conflicte amb l’Estat espanyol, però per que això passi caldrà treballar molt i que la missió quedi en bones mans. Disposem d’elements que porten a pensar que hi ha una oportunitat que es pot aprofitar i que la construcció d’un estat propi és una fita possible a mig termini, però el que no podem fer mai és caure en l’infantilisme i creure que això ja està fet. Res més lluny de la realitat.

Agradarà o no, però a hores d’ara qui encapçala el procés d’alliberament nacional és el mateix poble. A uns quants, potser a molts, ens agradaria que l’autodeterminació l’encarés un moviment cohesionat sota uns paràmetres similars als de l’Esquerra Abertzale o el moviment republicà irlandès, però malgrat les bondats d’una estructura com l’esmentada, possiblement no encaixi amb la idiosincràsia del nostre país. S’ha repetit de moltes maneres, però el cert és que el que més ens uneix com a poble és la voluntat de persistir històricament i aquelles coses que ens separen son majoria. Aspirar a que a curt termini un projecte polític independentista esdevingui hegemònic resulta complicat i és important ajustar els instruments al moment històric sense impedir que aquest segueixi endavant.

Entenguem-nos, el procés està força avançat si mirem enrere i no hauria de frenar-se a l’espera de que els partits es posin a l’alçada de les circumstàncies. Però si mirem endavant, veurem que queda molt per fer. Des del moviment de les consultes populars que va iniciar-se al setembre de 2009, les organitzacions polítiques que es mouen al voltant de l’independentisme han cedit la iniciativa a una massa heterogènia que comparteix l’objectiu de fomentar un procés de secessió que podria acabar arrossegant tot el país cap a una nova etapa política que els seus representants electes no han estat capaços d’obrir. I sembla ser que està funcionant raonablement bé, molt per sobre de les expectatives.

És necessari ser justos i no deixar de recollir alguns dels principals antecedents del moment actual, però més necessari és saber tirar endavant sense perdre temps i aprofitant una conjuntura positiva com la que estem vivint. De tota manera i sabent que un resum dels darrers anys deixarà fora inevitablement molts continguts i també pot ser font de discussió, val la pena que fem una miqueta d’avaluació del que ha estat el moviment durant les darreres dècades:

a) Primer independentisme modern ( 1979 – 1995 ): Durant el franquisme persisteixen nuclis independentistes clarament minoritaris que s’organitzen des de l’exili i sense possibilitats d’incidir sobre la societat catalana. El que com a moviment ens portà l’anomenada Transició és la creació d’organitzacions independentistes d’avantguarda que acabarien per construir les bases de la normalització. Durant aquests anys es situarà la lluita per l’autodeterminació a l’agenda mediàtica, es donarà extensió territorial a aquesta idea i es popularitzaran els símbols d’aquest combat. Negar la importància històrica que tenen organitzacions com Terra Lliure, EPOCA, els CSPC, IPC, PSAN o el mateix MDT seria un exercici de falsedat, el punt de partida del moment actual es generarà sota unes formes que no encaixen amb els cànons de la correcció política i seran aquestes les que atrauran a bona part dels que esdevindran quadres polítics del moviment durant els anys següents. L’independentisme serà durant aquest període una avantguarda pura que poc a poc anirà connectant amb una part major de la societat.

b) Institucionalització de l’independentisme polític ( 1987 – 1992 ): Les dinàmiques internes del moviment que neix a les darreries del franquisme portaran a la seva fragmentació orgànica i serà una marca històrica del catalanisme qui es constituirà a partir de 1987 com el principal pol d’atracció de l’independentisme. ERC emergirà com una plataforma política que encararà la normalització del moviment i que portarà a les institucions del país la reclamació d’un Estat propi per al poble català. Al XVIè Congrés Nacional, que es celebrarà al mes de novembre de 1989 a Lleida, la nova direcció del partit es marcarà com a objectiu prioritari treballar de manera clara per que el país comenci un procés d’autodeterminació. Polítics independentistes representaran als ciutadans al Parlament de Catalunya i als ajuntaments del país, fent possible la consecució d’un nou pas endavant pel moviment. Es començaran a utilitzar les institucions com a plataformes que posaran de relleu les contradiccions del sistema i al voltant d’ERC es crearà una dinàmica política que s’estendrà territorialment per tot el Principat de Catalunya. Amb alcaldies rellevants a capitals de comarca incloses.

c) Més de dues dècades de creixement ( 1993 – 2006 ): Es podria dir que el fet que marca la recta final del procés de normalització social de l’independentisme com a opció política serà l’adopció per part d’ERC d’una estratègia política que rebrà l’etiqueta Esquerra Nacional i que tindrà com a objectiu que aquest partit esdevingui la força hegemònica del camp de les esquerres catalanes. Partint d’aquest moment l’independentisme iniciarà un creixement social que es veurà reflectit en el reforçament institucional i que acabarà forçant el relleu de CiU al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Malgrat que l’esquema estratègic pateixi importants desajustaments, n’hi hauria molt a parlar al respecte de la seva implementació i del seu funcionament efectiu, el cert és que ERC exercirà durant tot aquest temps el paper de principal avantguarda de l’independentisme i facilitarà una sèrie de canvis sociològics que faran possible que a hores d’ara s’estigui encarant la secessió. De manera simbòlica, el moment que marca la decadència d’aquest període serà la gran manifestació que va tenir lloc el dia 18 de febrer de 2006. L’independentisme hegemònic no va ser capaç de respondre amb coherència a les retallades que sobre el text de reforma estatutària aprovat pel Parlament de Catalunya estava retallant el PSOE amb la complicitat de la seva filial catalana i el vist-i-plau de CiU. Tot i que la caiguda electoral encara es faria pregar una mica més, és en aquest moment que el lideratge de l’independentisme començarà a canviar de mans. De tota manera, el balanç del període ha de ser considerat àmpliament positiu i serà la pèrdua de la Generalitat el que acabarà impulsant bona part de les bases electorals del regionalisme a abraçar l’independentisme com a opció política, un pas endavant que no hauria de tenir retorn. L’independentisme va voler fer el pas d’avantguarda política a hegemonia electoral tirant de voluntarisme i empantanant-se en una crisi que ja es veurà com queda resolta algun dia d’aquests, però al seu darrere deixa un país nou i aquest mèrit ha de ser reconegut a tots aquells que durant aquests gairebé 23 anys van estar al peu del canó fent possible el canvi que ara estem assaborint.

d) Lideratge de l’independentisme sociològic ( 2006 – 2012 ): Malgrat que la maquinària que va fer possible la celebració de la primera gran manifestació independentista a començaments del 2006 fos en part la de la pròpia ERC, el cert és que qui públicament la impulsaria fou una plataforma cívica. Seran diversos episodis els que faran patent que el procés d’emancipació nacional començava a caminar tot sol i la prova més fefaent serà el moviment de consultes populars que entre el 13 de setembre de 2009 i el 10 d’abril de 2011 tindrà lloc a bona part dels municipis catalans, aconseguint que centenars de milers de catalans s’acostessin a les urnes per realitzar un acte de desobediència civil i d’afirmació nacional que va aconseguir animar el procés d’alliberament nacional quan el país més ho necessitava. Durant aquests sis anys es viuran importants convulsions polítiques, però allò realment rellevant serà la capacitat d’organització que assolirà l’independentisme i això mateix serà el que quedarà clar amb la manifestació més gran de la història del país, la que tindrà lloc l’Onze de Setembre de 2012 i que portarà als carrers de Barcelona la paraula d’un poble que majoritàriament ha decidit que cal dotar-se d’estructures d’Estat per seguir endavant. Sembla ser que la política catalana ha d’iniciar un nou cicle i si els partits majoritaris al Parlament de Catalunya interpreten el que els hi està dient el seu poble, aquest període que arriba haurien de tornar-lo a encapçalar els partits polítics i haurien de fer-ho aportant respostes concretes.

Afortunadament, vivim en un país cohesionat i tolerant que és capaç d’iniciar un procés d’autodeterminació sense que es produeixi un trencament social com el que íntimament anhelen partits polítics com el PP o Ciutadans. Som un país que dona mostres d’estar madur per assolir la seva plena llibertat i per deixar de dependre dels capricis d’un Estat espanyol pel que més que mai hem esdevingut una possessió forçada i una colònia econòmica. Ser independents permetria resoldre bona part dels problemes que actualment ens ofeguen i amenacen amb malbaratar les vides de diverses generacions de catalans que fins fa poc hem estat la força de treball que ha fet moure la maquinària econòmica de l’Estat i que hem pagat amb la suor del nostre front les festes d’Esperanza Aguirre i companyia. El carrer ha parlat i ha dit que això ha d’acabar-se immediatament.

Quines garanties existeixen de que els partits assumeixin aquest mandat i siguin capaços de portar a bon port els anhels de llibertat que ahir van expressar-se contundentment a Barcelona? Poques, és per això que si volem continuar somiant cal mantenir la mobilització popular i que no ens puguin enviar cap a casa tan fàcilment. La societat ha de continuar al peu del canó i és necessari estar a l’alçada de les circumstàncies bo i sabent que fer política significa intervenir sobre la realitat per modular els interessos de diversos grups socials, responsabilitat cívica que és de tots i no només d’aquells que estan a les institucions. L’alliberament nacional el farà possible la nació i la política electoral és només una part del puzzle, una peça important però no pas l’única i més si tenim en compte que en moltes ocasions que la democràcia espanyola té tendència a demostrar cíclicament que no serveix per massa cosa. Qui tingui dubtes d’això li pot anar a preguntar què tal li va anar l’experiència a un tal Juan José Ibarretxe.

A la manifestació d’ahir li va costar molt arrencar, però un cop ho va fer, la majoria dels assistents que van poder seguir-la arribaren caminant fins a les portes del Parlament de Catalunya. Per seguir movent-nos com a país haurem de seguir caminant i si els partits no estan a l’alçada, és possible que la democràcia, el dret a decidir del poble català, l’hagi de fer possible el poble, com diria aquell, amb fets i no paraules. Ja es veurà.

El més normal és que més tard o d’hora siguin els pobles els qui acabin fent les lleis. Ho fan tot sovint passant per una sèrie de filtres, però és en definitiva la voluntat popular la que acaba impulsant els grans canvis. Un entorn polític conservador, molts sistemes democràtics no deixen de ser-ho i el català ho és de manera especial, acostuma a caracteritzar-se per que la ciutadania amb les seves idees avanci més ràpid que els seus representants i d’això al nostre país n’hem tingut molts exemples durant els darrers anys.

El cas més recent podria ser el d’un President de la Generalitat que haurà de quedar-se castigat a casa seva el dia que el seu país celebri la manifestació més massiva de la història de Catalunya, una mobilització que reclamarà pels carrers de la capital que el poble català tingui el dret a decidir de manera democràtica si vol constituir-se com un nou estat sobirà o si vol seguir formant part de l’Estat espanyol. No és poca cosa que el Molt Honorable, membre de CiU per a més indicacions, es quedi tancat al seu domicili en un dia tan assenyalat com l’Onze de Setembre i amb una marxa convocada que serà més massiva que totes les anteriors. Més greu resulta si partim de l’antecedent que a l’anterior manifestació de país que va tenir lloc el 10 de juliol de 2010, el seu homòleg del moment, un tal José Montilla, membre del PSC per a més indicacions, va tenir suficients ronyons com per empassar-se l’orgull i agafar la pancarta que afirmava “Som una nació, nosaltres decidim” que presidia la capçalera. El convergent no els ha tingut i no deu ser casualitat.

Ser el primer partit polític del país i haver de frenar quan la voluntat popular accelera és un exercici que comporta equilibris delicats, una jugada que cal executar amb força precisió, especialment en el que es refereix a com comunicar que es vol fer marxa enrere o que no es dona suport explícit a una iniciativa que hores d’ara recull les adhesions del que possiblement sigui una majoria consolidada dels ciutadans i electors. Ens ho avancen les enquestes del CEO i si jutgem pel que es respira al carrer, deu ser cert. Afortunadament per ell, compta amb una legió de mitjans i opinadors que l’ajudaran a elaborar tot tipus d’arguments, però malgrat això no ho tindrà tan fàcil.

Ja se sap que CiU rarament emet un mateix missatge per tots els altaveus als que arriba i aquest cop sembla ser que no serà diferent. Per entendre alguna cosa, doncs les versions que aporta aquesta federació de partits tendeixen a ser contradictòries entre elles, cal que cadascú trobi el seu mètode propi. Per exemple. es pot mirar de trobar el punt mig entre els discursos que emetran els seus portaveus o fins i tot es podrien fer mitjanes ponderades en funció de qui parla o de quins mitjans fan ressò de les declaracions. Una mica complexe tot plegat, però qui tingui temps i ganes ho pot intentar, a veure què aconsegueix.

Un mètode alternatiu però que no té per què ser menys vàlid és consultar què diu La Vanguardia, diari que acostuma a oferir un perfil força equilibrat del que és la línia comunicativa oficial de CiU. Com que la pressió sobre el Molt Honarable no deixa de créixer dia rere dia, avui l’esmentat diari li ha punxat un disc demanat que es mereix passar a la llista dels grans èxits de la tradicional ambigüitat discursiva que ha caracteritzat al seu partit. Alguns dels punts més destacats d’aquesta crònica, refregida de l’entrevista que li ha fet el politèxtil Manel Fuentes a el Matí de Catalunya Ràdio, són els que segueixen:

a) Com entén el procés nacional Artur Mas?: La bona notícia vindria a ser que Artur Mas no nega que sigui desitjable que Catalunya encari un procés d’autodeterminació. La mala notícia és que segons ell “tot això és un procés de transició de tres o quatre dècades, no de tres o quatre anys”. En fi, que cadascú faci els números que millor cregui, però la impressió que dona amb aquestes paraules no és la d’un independentista que tingui clar que cal plantejar un programa secessionista a curt o mitjà termini, el que sembla és que el Molt Honorable vol Estat espanyol unit per trenta o quaranta anys més com a mínim. Per si algú en tenia cap dubte, la Transició Nacional és una aixecada de camisa en tota regla i no forma part de les prioritats de CiU, és un simple ganxo que utilitzen per tenir alguna cosa a dir.

b) Artur Mas vol un Estat català?: Malgrat tenir clar que aquest ha passat a ser l’objectiu d’una part gens menyspreable dels ciutadans i no li passaria gaire factura el fet de mostrar-se públicament inclinat a creure que la independència seria una bona sol·lució per als principals problemes que tenim avui dia els ciutadans, sembla ser que tot i així la cosa no li fa massa il·lusió i mira de relativitzar les seves virtuts tan com pot. A criteri del Molt Honorable, no es poden “dibuixar panorames paradisíacs” i aposta per centrar tots els esforços en assolir un Pacte Fiscal, deixant ben clar que la seva prioritat és aconseguir el suport del PSC i del PP. Si creuem la variable cronològica amb la relativització, que la independència no és un panorama paradisíac i que ha de ser un objectiu a trenta o quaranta anys vista, qualsevol diria que no li fa especial il·lusió que Catalunya es converteixi en un Estat com qualsevol altre.

c) Què farà Artur Mas el proper dia Onze de Setembre?: El concepte bàsic és que el Molt Honorable assistiria sens dubtes a la manifestació però que no hi assistirà. Li agradaria anar però no pot fer-ho, diu que seria com si hi fos per que anímicament hi serà però s’estarà a casa seva mentre la resta donem la cara per ell i els seus. Que no, que no hi anirà per que li falten ronyons per situar-se al capdavant del seu poble i renuncia a parlar clar. No hi serà.

Una de les principals característiques del lideratge és la capacitat per encapçalar processos i eliminar la incertesa que els envolta. El nostre President no està disposat a reconèixer que el procés va de debò, inscriu la seva possible resolució d’aquí a “tres o quatre dècades” quan ni ell ni ningú sap on serem i no assistirà a la manifestació de la Diada. Ara per ara i fins que no es digui el contrari, abdica de la seva responsabilitat d’impulsar una Transició Nacional que ni es creu ni s’ha cregut mai.

En definitiva, visca el Barça!