Garry Kasparov va publicar al setembre de 2007 un llibre d’estratègia que establia paral·lelismes entre els escacs i molts aspectes de la vida. Les semblances són en alguns casos sorprenents i malgrat que l’existència humana, més encara la praxi política, presenta molts més paràmetres d’anàlisi que el joc dels 64 requadres, la gran majoria de les seves reflexions són de profit. Durant el llibre es treballen analogies molt meritòries i s’articulen al seu voltant moltes reflexions que són de gran interès, molt en la línia d’altres assajos sobre estratègia que malgrat trobar-se desfasats temporalment, ens ofereixen continguts excel·lents i que ens conviden a la reflexió. Molt recomanable.

Entre les figures a les que Kasparov analitza, una d’elles resulta molt estimulant per la imaginació. Nascut a Tiflis el 17 de juny de 1929 i per tant, armeni i soviètic, en Tigran Petrosian va ser el novè campió del món d’escacs i una de les figures més originals d’aquest esport. No és tan conegut com alguns dels seus rivals o successors en la cúspide, però el seu tipus de joc, la forma en la que plantejava les seves partides, presenta particularitats que el fan especial i el diferencien.

D’ell es va dir que mai perdia però que tampoc arriscava per guanyar, considerava fins i tot que jugant amb fitxes negres, les taules eren un bon resultat. És una referència pels amants del joc posicional i les defenses tancades. Els seus detractors el van acusar de practicar un joc avorrit per previsible i poc creatiu que, per altra banda i malgrat tot el que es pugui dir, era terriblement fiable i efectiu. No confiava en la sort i als que li demanaven un altre tipus de joc més vistós i arriscat, els enviava a jugar a cartes o a la ruleta, considerant amb bon criteri que la naturalesa dels escacs és l’antítesi dels jocs d’atzar. Se’l considera un dels pares de la defensa moderna, amant del joc tancat i per tant, un jugador de perfil més aviat conservador.

Petrosian és considerat com un mestre de la profilaxi. Considerat com un dels jugadors més difícils de guanyar, movia les peces amb l’objectiu doble de millorar les seves posicions i evitar que els rivals aconseguissin bons desenvolupaments, amb la frustració dels plans dels seus adversaris com a horitzó. Un altra llegenda dels escacs, Bobby Fischer, va dir d’ell que era “capaç de detectar i allunyar el perill vint jugades abans què es produís”.

Amb la màxima d’evitar el perill, treballava per realitzar una pressió constant sobre el rival per tal de limitar les seves oportunitats i resoldre les seves partides partint més de l’error tàctic del contrincant que dels seus propis moviments ofensius. Solidesa i fiabilitat, aquestes eren les seves principals qualitats i sent fidel a les mateixes va aconseguir arribar a la cima del seu esport.

Si acceptem que Esquerra és la plataforma electoral que representa de manera majoritària l’independentisme en tant que es projecta públicament amb una identitat clarament separatista, apriorisme que malgrat les dèries personals de cadascú es pot argumentar matemàticament sense complicacions, podem analitzar la seva evolució durant els darrers 10 anys mirant d’establir analogies amb el món dels escacs. Algunes conclusions es podrien assemblar al que segueix:

• Als escacs un dels majors condicionants és la disposició de material, la capacitat dels jugadors per utilitzar un volum determinat de peces o recursos, que fonamentalment són de caràcter humà i no necessàriament entès com el compendi d’individualitats, les estructures podrien ser una formulació encara més encertada d’aquest concepte. A la política també compta el material i molt. Els que juguen la partida mai comencen amb els mateixos recursos que els seus contrincants i això obliga a cadascú a adaptar fidelment la seva estratègia a la realitat. Una opció com Esquerra disposa a priori d’una quantitat inferior de material que la que es troba al servei dels seus competidors i està obligada a fer una gestió conservadora del mateix. Hi podem afegir que moltes de les situacions a les que cal fer front, des del nivell local més baix i cap amunt, només poden anar a bon port a partir del sacrifici i l’entrega dels seus militants. La gestió que s’ha fet d’aquest capital o com a mínim la consideració que en la praxis del partit ha tingut aquest factor, presenta un marge de millora molt considerable.

• La qualitat va estretament relacionada al material en tant que en política, les peces evolucionen cap a diferents rols i capacitats. Els peons poden esdevenir torres amb temps i treball, exactament de la mateixa manera que passa amb els escacs. De vegades, hi ha fitxes que entren al tauler amb la intenció de sumar-se a la partida, la praxi política és dinàmica i es relaciona amb molts agents socials. En definitiva, les analogies i les diferències es poden veure amb una mica de ganes de trobar-les. El ràpid reciclatge de moltes peces clau a les files de l’independentisme i la gestió temerària de les posicions ha provocat que l’independentisme manifesti una certa incapacitat per mantenir posicions i per preservar la seva qualitat. Tampoc cal ser professor de física per entendre aproximadament què és el que significa aquest punt, però el cert és que aquí podem detectar una mancança important.

• El temps és un concepte molt similar al món dels escacs i al de la política. La gestió del mateix es regeix per altres normes i no es podria reduir a la simple successió de moviments, però si mirem el que seria la composició d’una estratègia i la tria de moviments que ens han de permetre aconseguir els nostres objectius, cal dir que tot sovint s’ha pecat d’ingenuïtat, valorant per A o per B que el temps jugava al nostre favor i creient que els efectes dels nostres moviments tenien uns resultats sobre la societat, arbitre suprem de la partida, superiors als que realment eren factibles d’aconseguir. La consecució de l’hegemonia política sobre el camp ideològic de les esquerres catalanes, aconseguint que aquestes es sentin representades per un projecte independentista i profundament transformador, requereix de molts ingredients estratègics concrets, però a nivell cronològic no és cosa de quatre dies i demana coherència i confiança en el projecte. Definitivament, la desconnexió analítica i els seus efectes sobre la gestió del tempo ha estat un error fatal.

• Com a la major part dels jocs d’estratègia, als escacs cal realitzar una avaluació de la relació existent entre els anteriors factors i decidir com s’aprofiten. L’objectiu d’aquest esport és amenaçar directament la figura del rei sense que el contrari la pugui posar a resguard amb cap moviment. La partida acaba d’aquesta manera quan un dels dos contrincants força l’escac i mat, per norma general amb molta paciència i per mitjà d’estratègies complexes. La pràctica política guanya encara més en complexitat si es compara amb aquest esquema de joc, però això no ha de ser cap excusa per aquells que es resisteixen a realitzar un debat transparent sobre els objectius estratègics i la forma d’executar-los. Per jugar als escacs, cal concentrar tot el cos i actuar en una línia concreta, cosa que l’independentisme, amb les seves múltiples dèries i òptiques analítiques, no ha fet de manera satisfactòria durant els darrers anys. Els ciutadans, que en saben molt de tot això malgrat que alguns es resisteixin a creure-ho, han parlat alt i clar al respecte, de fet, ho segueixen fent i no deixaran de fer-ho. Més d’un cop s’ha donat la imatge que l’objectiu era salvar els alfils i no guanyar la partida.

El primer que cal per guanyar una partida d’escacs és assumir quins són els objectius. Als escacs això mateix és una realitat molt concreta que es resumeix en la eliminació d’una peça concreta. En política, la traducció és molt més complexa però no hi han excuses per renunciar a delimitar els paràmetres de victòria. Perdre peces donant-nos cops a l’espatlla per la valentia demostrada és una esterilitat. Aconseguir un estat propi amb el model social espanyol és una derrota més i cal dir-ho ben alt per que s’entengui. Portar les forces estatals cap a l’esquerra és una quimera i s’ha demostrat fins a l’exasperació. Definim objectius concrets i cenyim-nos al guió establert per aconseguir-los. Per guanyar, ens cal saber què significa “guanyar”.

El segon que cal, un element imprescindible per qualsevol joc d’estratègia, ens agradi o no i hi ha gent a la que no li agrada, és avaluar correctament la situació en la que es troba el joc utilitzant paràmetres objectius. Entendre la disposició de totes les peces, preveure els seus moviments i treballar per aconseguir els objectius propis sense deixar a l’atzar qualsevol situació hipotètica. Sense això mateix, les possibilitats de guanyar són nul·les per moltes ganes que es tingui. La voluntat és imprescindible per aconseguir la victòria, però encara ho és més entendre el joc i no conduir-se a situacions absurdes.

És evident que l’independentisme encara no s’ha aixecat de la lona. Segueix representant els anhels de bona part de la societat, voti o no voti i voti a qui voti, però ha de decidir quin és el seu joc i jugar-lo amb coherència. Dels darrers anys, de les victòries i els fracassos, en podem extreure moltes lliçons i estem obligats a fer-ho per millorar, reforçar-nos i seguir endavant amb garanties de victòria. Per això, en Joan Tardà té molta raó quan diu que el Consell Nacional d’Esquerra ha d’esdevenir un “autèntic Parlament” del partit, per que sense crear una instància real de debat i anàlisi lligada a les estructures territorials que fiscalitzi el treball a les institucions, els que desenvolupen responsabilitats públiques no disposaran d’indicacions efectives i recauran en l’estratègia de la gallina decapitada, corrent d’un lloc a un altre sense cap direcció concreta i esquitxant-ho tot de sang. Alguns dubtes al respecte de la defensa del model sanitari públic són el millor exemple d’això mateix i per acumulació amb altres errors, poden portar a que no es torni a aixecar cap a les grans ciutats del país i a que el votant d’esquerres, amb molt bon criteri per cert, segueixi buscant qui el pot representar efectivament.

La principal diferència entre els escacs i la política recau en l’autoria de les accions. Mentre que als escacs és una persona la que controla tots els moviments, un agent polític és col·lectiu per definició i executa els seus moviments a partir de l’acció de molts individus. El joc funciona, especialment si es tracta d’una opció política d’esquerres i que es sosté per l’altruisme dels seus membres, quan els òrgans tenen una utilitat política real i en el moment que la deixen de tenir, acaba passant el que ha passat. Són aquests òrgans i no cap genialitat els que ens faran guanyar la batalla, és el seu bon funcionament col·legiat, la seva preeminència sobre els individus i la seva capacitat pel debat i el discurs la única garantia d’èxit que té l’independentisme. Això és conservadorisme, això és poc creatiu? Evidentment, és el que cal per no perdre la partida i és l’enfocament que marca la diferència entre els escacs i la ruleta francesa.

Un bon amic feia córrer un article publicat a la premsa el dia 29 de novembre de 2011. Es tracta d’un escrit que va veure la llum gràcies al diari “El Público”, de moment única referència de la premsa diària d’esquerres. L’autor de l’escrit és el professor Juan Carlos Monedero de la Complutense de Madrid i mirava d’aportar alguns elements fonamentals per al debat intern de les decadents esquerres europees. El mapa del vell continent és tenyit d’un blau intens i les petites taques de color vermell es descoloreixen per moments.

En essència, es pot dir sense embuts que la dreta ha obtingut una victòria ideològica abassegadora que es concreta en que a les principals instàncies de debat, les opcions socialdemòcrates no poden anar més enllà de discutir detalls del model neoliberal. En tot cas, la dreta ha triat el camp de batalla i per tant, ha determinat les fronteres del que és opinable i el que no ho és. Això vol dir, tal com apuntava un altre amic fa uns mesos, que la dreta ha llegit a Gramsci i entén a la perfecció en què consisteix l’hegemonia cultural i com es practica modernament. Cap novetat especialment rellevant.

La flagrant derrota del PSOE, la continguda pujada de IU, el descens en vots d’Esquerra o els resultats històrics d’Amaiur, per posar uns pocs exemples dels diferents resultats obtinguts el 20N, han estat interpretats en clau electoral numèrica. Tan tècnica que qualsevol podria confondre les cròniques periodístiques amb un anàlisi de la fluctuació a borsa d’una companyia que cotitza a l’IBEX35. Són molts els factors que porten a aquest resultat, però si fem cas del format fet servir, al parer de la gran majoria de mitjans de comunicació, els partits polítics són productes substitutius uns dels altres i fluctuen al mercat dels vots. Poca cosa més hem pogut veure i això ja és un símptoma de fins a quin punt es troba apagada la flama del debat polític. Els partits grans no presenten tantes diferències entre ells i el cert és que la majoria absoluta del PP ha passat sense pena ni glòria per que en el fons no suposa un trencament amb la lògica del PSOE. Ho empitjoraran més i quan la gent estigui desesperada tornarà a votar als socialistes per que aguantin el xàfec una temporadeta. És el clàssic bucle Cànovas del Castillo – Sagasta que no es tanca mai sinó és que en passa alguna de grossa.

Són Goldman Sachs i les agències de qualificació les que decideixen quines polítiques toca fer i qui disposa d’eines de pressió per provocar-les en el moment que els hi vingui més de gust. No és teoria de la conspiració, són fets constatables i publicats en premsa. Molts pensaven que els pantalons es portaven els governs, però a la que es rasca una mica apareixen els que manen. De fet, als EUA no se’n amaguen gens i la seva democràcia és una gran subhasta que força tots els límits de la pornografia política més dura. Creuem els dits per no acabar mai, sota cap circumstància, com han acabat ells.

No han estat els ciutadans, no han estat els electors del PSOE els que han encomanat als seus càrrecs electes una reforma de la Constitució Espanyola que decretés la il·legalitat pràctica de la socialdemocràcia. No van votar José Luís Rodríguez Zapatero per que fes una reforma laboral antisocial, no li van concedir el sufragi per que rescatés entitats de crèdit mentre aquestes desnonaven a dojo famílies senceres de treballadors que havien perdut la seva feina arran de la implosió del no-model industrial espanyol. Qui pugui explicar a la ciutadania quins punts del programa electoral del PSOE feien al·lusió a aquestes actuacions tan desencertades, que ho faci ara o que calli per sempre.

El que fa temps intuïa tothom però era més o menys complicat de demostrar, que l’àmbit econòmic superava de llarg en poder a les institucions democràtiques, s’ha vist demostrat quan els citats agents han exercit la seva força amb l’objectiu de preservar els recursos dels pocs afortunats que ostenten la titularitat de comptes corrents de més de set dígits. La màxima expressió d’això mateix, del “no pots opinar” i del “toca fer el que toca fer i tu et calles” va ser la prohibició de facto del referèndum que proposava Papandreu als grecs i que va motiva que els amos del tuguri l’acomiadessin de la feina sense indemnització i per l’article 43 comprant trànsfugues del PASOK a cop de talonari. En la mateixa línia ha anat la reforma exprés de la Constitució Espanyola al respecte de la que no han pogut opinar més que els Diputats a les Corts per que segons el poder real, un referèndum, l’exercici de la democràcia, podia desestabilitzar els mercats.

Les esquerres han perdut bous i esquelles des de la caiguda del Mur de Berlín i que cadascú faci la lectura que li doni la gana. Ens trobem davant una fallida estructural del model neoliberal, s’ha demostrat que no funciona malgrat el beneitó d’en Francis Fukuyama. La malaltia està perfectament diagnosticada per pensadors tan distanciats com Ignacio Ramonet o Paul Krugman, els dogmes del lliure mercat ens han portat a un carreró sense sortida social i amenacen amb transformar les nostres vides de manera definitiva. Amb les dades d’atur, afegint un model fiscal pensat per que els rics ho segueixin sent, sumant la competència dels països emergents i la depauperació de serveis públics bàsics, ho fiquem tot en una coctelera i en un tres i no res tindrem white trash vivint en campaments de caravanes arreu de la geografia estatal. Us ho imagineu? Pel camí que anem, ho veurem més aviat que tard.

Els que tallen el bacallà al món de l’economia, la dreta de veritat i no aquella pena de personatge que es diu Mariano Rajoy, tenen tant presents a Gramsci i Marx que ens sorprendríem. Saben què és el lumpenproletariat i fomenten la seva destil·lació cultural i econòmica. El significat del concepte ha variat sensiblement des del moment de la seva formulació, especialment al que són els països desenvolupats, però a molts països com Colòmbia, el significat no s’ha desplaçat ni un mil·límetre.

La gran pregunta que s’està començant a fer molta gent és si les esquerres seran capaces de sortir d’aquesta, recuperaran el seu horitzó i frenaran els peus a uns mercats que estan fent tot allò que ni el feixisme s’hagués atrevit a fer. Quan els serveis públics bàsics estan amenaçats i la democràcia s’evapora a un ritme tan frenètic, dir tot això no és fer tremendisme. 

Els fets avalen sense massa marge pel dubte que el PSC és una estructura que participa del PSOE i que en darrera instància, acata la disciplina del partit a nivell estatal. El congrés que ha entronitzat a Pere Navarro com a nou lider dels socialistes catalans no fa augurar cap trencament en la dinàmica històrica del partit i el paper de Daniel Fernández a l’estructura ratifica que el que ha sortir reforçat de l’esmentat congrés no ha estat precisament l’autonomia respecte a la matriu del projecte. Amb sort, els socialistes catalans a Madrid tindran grup propi al Facebook, però res més. Dir que en cas d’emergència trencaran la disciplina és un brindis al sol que vist amb perspectiva constitueix un insult clar a la intel·ligència dels catalans. La impressió resultant és que ho canvien tot per que no es mogui ni una fulla. Les coses són com són.

Del que no es parla gaire a Catalunya és de fins a quin punt l’altre gran partit de la política catalana es troba enquadrat en una disciplina fèrria, amb vincles tan sòlids com els que lliguen i subjuguen el PSC a la voluntat del PSOE. No és difícil d’endevinar, l’actor suprem que acaba manegant molts dels fils que expliquen l’activitat política de CiU és aquell que abans dels pactes tripartits havia estat batejat com Oasi Català. Sense circumloquis, hi ha sectors de l’empresariat que tenen veu i vot respecte a la línia política de la federació de les federacions.

El nomenament de Boi Ruiz com a Conseller de Salut era una declaració d’intencions que progressivament ha anat prenent cos per horror de molts, fins i tot, de molts membres de CiU que no comparteixen les lògiques radicals de la dreta neoliberal. Hi ha una dreta paternalista que vol ordre i que els pobres ho segueixin sent però sense penúries. De fet, hi ha una dreta que s’explica molt bé i que no recorre a la dogmàtica del mercat. És una dreta que a dia d’avui va quedant-se desfasada i molt probablement la trobarem a faltar. Allò de contra més et conec, més m’agrada el teu gos és una veritat absoluta en les circumstàncies actuals.

Tornant a Boi Ruiz, la seva trajectòria professional ens marcava el camí que seguiria la seva gestió al capdavant del Departament de Salut. Relativament desconegut per la opinió pública, desenvolupà un paper molt important com a president de la Unió Catalana d’Hospitals, patronal de la sanitat privada a casa nostra. El subjecte no es caracteritzava precisament per la seva sensibilitat cap al sistema sanitari públic i en bona lògica, ha treballat per eliminar serveis, empitjorar la qualitat i transformar en negoci quelcom que és un dret universal, el dret a la salut, dret la existència del qual ell ha arribat a negar en públic i davant la premsa.

És horrorós que es desmunti el sistema públic de salut i que el màxim responsable del mateix recomani als catalans que contractem una mútua. És de suposar que cobrarà bé aquesta magnífica falca publicitaria en prime time. El missatge és: si podeu, contracteu serveis de sanitat privada, tanquem la persiana i us podeu quedar enganxats. És més, els que es mostrin horroritzats són titllats de còmplices de la perversa gestió del tripartit i de ser subjectes irresponsables. El seny, la bona gestió, indica que el dret a la salut no existeix i que el model americà ha de ser el far que ens condueixi a pagar després de molts anys cotitzant, amb Visa o Master Card al gust del client, per una quimioteràpia o tres radiografies.

El sistema sanitari públic és econòmicament deficitari per que ho ha de ser. Costa diners per que no pot ser d’una manera. El paguem els ciutadans i les empreses amb els seus impostos i no ha estat creat per generar ingressos, existeix com a despesa de les administracions i així ha de seguir sent per sempre. És un servei públic que hem de pagar de bon grat amb els nostres impostos i serveix per que un mateix, un familiar seu o qui sigui que tingui la mala sort de patir una malaltia, el veí del primer segona, tingui la oportunitat de guarir-se, sobreviure o palmar-la amb dignitat a un llit net i amb atenció mèdica professional. Ni serveix ni ha de servir per res més. No sembla poca cosa.

Una societat que permet que la sanitat pública retrocedeixi és una societat malalta i qui ho justifiqui en nom del mercat és que simplement no ha entès res. La privatització del sistema sanitari públic és una salvatjada i no té cap explicació coherent. Conjuntament amb el sistema educatiu, és un dels pilars fonamentals del welfare state i no hauria de ser qüestionat sota cap premissa. Les esquerres que miren cap a un altre cantó i que amb el seu silenci són còmplices de l’atac, mereixen seguir la seva dissolució electoral per que han deixat de ser esquerres fa molt de temps. Són eines inútils i mereixen desaparèixer per deixar pas a partits que defensin els interessos de tots en contra de les misèries sociopàtiques d’uns quants com per exemple, els patrocinadors de Boi Ruiz a l’àmbit de la sanitat de paganini.

Un altre cas flagrant és la parcial desarticulació dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya. TV3 i Catalunya Ràdio juguen un paper fonamental al nostre país, una nació sense estat que si fos pel sector privat s’hauria dissolt durant la dictadura franquista entre les rialles de Carlos Sentís i Juan António Samaranch, personatges idolatrats pel Grup Godó i al respecte dels quals val la pena contenir avui les apreciacions que a un li venen a la ment quan els recorda.

Es perjudica un dels pilars de l’espai comunicatiu del país. La resta de mitjans estan a la venda per un bon preu i qui digui el contrari menteix, els mitjans públics tenen un paper importantíssim en la reproducció de la identitat del nostre país i en la seva projecció cap al futur. No és cap secret que el Govern vol tancar canals i reduir finançament mentre augmenta subscripcions a La Vanguardia, més de 16.000 diaris compra cada dia la Generalitat al compte de Godó. Tampoc és cap secret que Duran i Lleida va jugar molt fort a Madrid durant la darrera legislatura per evitar que les televisions públiques poguessin vendre espais publicitaris, beneficiant directament als mitjans i privats, a Catalunya concretament a les televisions de matriu espanyola i a les dels seus socis estratègics en l’àmbit de la comunicació, aquells que promocionen la seva imatge pública amb mes ganes. Endevineu qui? No hi ha votants i membres de CiU horroritzats amb això? És clar que n’hi ha, molts, però és el que toca per que les urnes han parlat i les veus crítiques llueixen per la seva absència.

Sanitat i comunicació són dos àmbits molt diferents que serveixen com a exemple per il·lustrar que si el PSC està subjugat a un element aliè, el PSOE i les seves castes dirigents, CiU no disposa de més llibertat de moviments i un cop diluït el grup PRISA a la més paorosa i deshidratant diarrea ideològica, és molt possible que tant PSC com PSOE tinguin les mans molt menys lligades que la federació nacionalista.

Roberto Saviano és un periodista italià que es va donar a conèixer amb aquest llibre i amb el que va ser el trasllat del mateix a la gran pantalla. Tant el contingut del seu treball com el rebombori generat, van catapultar-lo a la fama i és un personatge conegut a nivell internacional. Segons el seu espai web personal, les vendes globals de “Gomorra” van superar els 6,5 milions de còpies distribuïdes en 53 idiomes diferents. Viu escortat des del 2006 a causa de les amenaces que li van formalitzar els principals protagonistes del seu relat. L’han amenaçat de mort i en aquest tipus de qüestions, sembla ser que els camorristes tenen força credibilitat. Nascut al 1979, força jove per tant, ha esdevingut una espècie de Salman Rushdie a la napolitana, aconseguint col·laboracions regulars a La Repubblica, The Washington Post, The New York Times, Die Zeit, Der Spiegel i una llista encara més llarga de diaris de gran tiratge arreu del món.

No són pocs els que han quedat xocats pel seu relat dels negocis bruts de la Camorra, densa constel·lació de grupuscles criminals originaris de la Campania, regió italiana amb capital a Nàpols, que si hem de fer cas de forma fidel a les paraules de l’autor, constitueixen per volum de facturació la major empresa d’Itàlia. Les ramificacions del negoci parteixen de les pràctiques criminals a estructures de negoci completament legals passant per una llarga trama d’activitats econòmiques que van de la construcció a la restauració o la gestió de residus. Un aparell refinat que necessita tan de gestors empresarials com d’advocats, polítics i una gran varietat d’actors del món de la delinqüència.

Crida també l’atenció el retrat de les persones que formen part d’aquesta història. Es dediquen moltes pàgines a descriure la personalitat, els gustos o les manies dels líders d’aquesta estructura criminal. La Camorra és una forma de delinqüència organitzada que és pròpia del sud d’Itàlia i que podem comparar a l’Ndrangheta calabresa, la Cosa Nostra siciliana o la Sacra Corona Unita d’Apulia. Llegint a Saviano es pot pensar que alguns racons de la geografia italiana guarden més similitud amb Mogadiscio que amb Brussel·les. Dona la impressió que Itàlia sigui un estat parcialment fallit o amb uns problemes greus d’implantació a la seva meitat inferior i el pitjor és que moltes altres fonts ho ratifiquen.

La voluntat que l’autor expressa, tant a les pàgines del llibre en qüestió com en altres obres més o menys derivades, entrevistes publicades i articles a la premsa, és la de combatre aquest fenomen criminal amb la paraula i és per això que viu escortat. Fet aquest darrer que és objectiu i fora de tota qüestió. La seva vida corre perill i per tant, la tendència més natural és la d’expressar solidaritat cap a ell. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions a partir de la lectura, però les formes del llibre poden portar a pensar que Saviano el va escriure amb vocació de màrtir i aquesta és una de les parts del personatge que més dubtes pot provocar al lector.

Ningú pot negar fins a quin punt és greu el que explica, però el cas és que la difusió del seu llibre ha contribuït encara més a estigmatitzar el sud d’Itàlia i de manera molt concreta, la ciutat de Nàpols. Estem en un terreny relliscós i sense conèixer de primera ma la realitat del territori, resulta complicat opinar, però el que no es pot negar és que la impressió que s’emportarà el lector serà força negativa i contribuirà a reforçar tòpics fonamentats com l’associació de la regió a un conflicte constant en matèria de residus o la mitificació de la violència mafiosa. L’efecte pot formar part coherent de les intencions de l’autor en tant que bona part del que ens explica és prou contrastable, però en tot cas genera alguns dubtes i podria ser que sobredimensionés la importància del fet delictiu a la regió.

En tot cas, sense la prosa barroca de Saviano, els continguts de “Gomorra” resultarien força lleugers. És possible que per entendre correctament el seu llibre i ser capaç de valorar-lo calgui ser italià. En aquest cas, el seu estil no contribueix a dotar de realisme el que es vol retratar. L’aire novel·lesc fa que li passi quelcom similar al que li passava en el seu moment al gran Kapuscinski. Però en definitiva, el polonès tenia un estil molt més clar i uns continguts que, malgrat que mancats de la pompa que dona el napolità als seus, tenien una qualitat superior.

Es tracta d’un llibre interessant que va captivar a molts, un best-seller forçós que ja va nàixer amb vocació de distribuir moltes còpies i que deu ser fàcil de localitzar encara a dia d’avui. És una opinió personal, però Saviano podria explicar exactament el mateix, fins i tot moltes més coses, sense barrejar la seva òptica personal, optant per un format més formal i menys anàrquic. Guanyaria credibilitat i esvairia dubtes al respecte de la seva figura. Però en tot cas, correm el risc de ser injustos amb ell i són els italians el que l’han de valorar pel que és i pel que explica.

Una de les principals qüestions a clarificar de cara a la votació dels números pel 2012 és la del model de recaptació. Sembla ser que existeix un cert consens al respecte d’aplicar conceptes de tarificació social. Ara bé, del que podem estar segurs és que cadascú entén aquest concepte d’una manera diferent i també, de que a hores d’ara no existeixen propostes tècniques que facilitin aprofundir en la qüestió. Per tant, ens trobem davant un escenari que també resta per desbloquejar i que és dels més delicats.

Vagi per endavant que els criteris de tarificació social a aplicar haurien de variar en funció de cada concepte. No és el mateix aplicar factors de correcció sobre l’IBI, la Taxa d’Escombraries o el preu públic de l’Escola Municipal de Música i per tant, no resultarien justes les mesures que anessin en la direcció de crear un sistema unificat de trams. A la necessitat de treballar la tarificació social s’uneix també el requeriment d’articular un model operatiu, que incorpori les bonificacions, ajustat a la legalitat vigent i que limiti al màxim les possibilitats de frau.

Un cop decidit el model de recaptació serà necessari posar xifres a tot plegat. Tot és tot, des de les previsions al respecte dels Recursos Humans fins a les inversions a les que cal fer front per que la corporació municipal millori la seva estructura de despesa. Algunes de les principals qüestions que caldrà abordar seran les que segueixen:

• Confecció en “base zero” real: Hi ha molts recursos a l’hora de gestionar un pressupost. Molts més si aquest és de milions d’euros i contempla centenars de partides, algunes d’elles realment difícils de desxifrar. Es pot fer un pressupost de balanç equilibrat sabent que l’execució serà de números vermells i també, es pot fer el mateix reservant partides de resguard que permetin tancar l’exercici amb superàvit. Si es garanteixen els serveis i es realitzen les inversions adients, ha de ser possible aspirar a confeccionar un pressupost amb “base zero” real, que presenti un retorn econòmic que es tradueixi en l’aprimament de l’estructura de despesa. Quan es mouen unes xifres importants, el zero mai és absolut o exacte, de fet, ascendeix a la categoria d’impossible, però és possible intentar filar prim i no fer trampes comptables.

• Impuls de projectes amb retorn econòmic: Una administració no té com a finalitat la generació de superàvits. No es condueix de la mateixa manera que una empresa privada pel simple fet que els seus objectius tenen un marc global que inclou la redistribució de recursos i la prestació de serveis que han de tenir un retorn social. El cas és que per aconseguir que el nostre Ajuntament pugui prestar els serveis que la ciutadania li demanda i als que s’han compromès els polítics, és imprescindible sanejar les finances municipals. Cal aspirar a no dilapidar recursos de tots en el pagament d’interessos bancaris que són herència de la mala gestió. El volum del deute de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès fa impossible que durant el present mandat es pugui eixugar un volum raonable del mateix, però cal establir les bases que facin possible que durant els propers quatre anys costi menys mantenir l’estructura municipal i que siguem capaços de tirar endavant iniciatives que suposin la creació de nous ingressos.

• Racionalització de la despesa: No tot el que gasta una administració està ben gastat. Estirar més el braç que la màniga ha estat el patró hegemònic mentre la festa de l’especulació immobiliària passava pels seus moments més salvatges i encara estem arrossegant projectes que gràcies a la crisi econòmica resulten del tot extemporanis. De la mateixa manera, en plena revolució de les TIC, amb una oferta de mercat en quant a serveis informàtics i en vista del nivell de desenvolupament que ha aconseguit el software de programari lliure, és inconcebible que estiguem gastant tants recursos econòmics en concepte de manteniment informàtic i pagament de llicències. Són només dos exemples sobre els que es pot actuar per racionalitzar la despesa sense perjudicar els serveis bàsics dels ciutadans, però en trobaríem molts més i la nostra obligació és treballar per fer aquestes situacions visibles.

• Politització de les transferències corrents: Les partides que corresponen al capítol IV són aquelles que fan referència a la participació de la corporació municipal en projectes del tercer sector o en el sosteniment d’altres ens que no mantenen amb l’Ajuntament una relació de proveïdors. Aquest paquet per a l’exercici 2011 ha representat una despesa per sobre dels 4 milions d’euros i fa referència a situacions molt diverses. No es pot aplicar el mateix ajustament percentual o absolut a una entitat d’assistència social bàsica que a una beca per assistència a centres educatius privats, que també les hi ha. Cal que es treni bé la relació amb tots els agents que intervenen en aquest capítol i saber establir prioritats que responguin a un programa. Els ajustaments simètrics no són el més just quan la situació del carrer és qualsevol cosa menys simètrica.

El cercle estarà més o menys tancat quan es disposi d’una aproximació fiable al cost de tots els contractes que donen forma al capítol segon. S’ha dit molt que existeix marge per l’ajustament sobre contractes substancials com el de la recollida d’escombraries, però el cert és que si els ajustaments no s’han fet anteriorment és per que aquest suposat marge no és ni de bon tros el que ens volen fer creure. Ara bé, per intentar-ho no es perd res.

Mantenir els serveis de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès passa també per donar estabilitat al primer capítol, el que fa referència als sous, un dels camps que majors potencialitats presenta sempre pels que volen fer crítica fàcil. El que seria força insòlit és que ningú digués en veu alta quins treballadors es vol fer fora i per quin motiu. Pot existir marge per a l’ajustament sense prendre mesures dràstiques, però el cert és que el marge entre perjudicar els serveis i no fer-ho és molt prim.

És bastant evident que el pressupost municipal de Cerdanyola del Vallès no es podrà portar a votació fins ben entrat el mes de gener, molt possiblement serà la sessió ordinària del plenari la que ho faci. Ben mirat, si es considera la inseguretat que genera no tenir notícies fiables respecte al finançament municipal que establirà la Generalitat de Catalunya i l’aportació als municipis per part de l’Estat, és possible que endarrerir la confecció definitiva dels números pel 2012 sigui el més assenyat que es pot fer. Per fer una bona previsió cal eliminar al màxim la incertesa i fins que les suposicions no es tradueixin en fets, és recomanable la calma.

Hi ha raons per pensar que la situació de bloqueig institucional que es va viure al ple extraordinari d’ordenances no es reproduirà en el debat de pressupostos i que alguns hauran pres nota de la lliçó. D’un Ajuntament que recapti per sota del que és necessari per oferir els seus serveis, d’una institució bloquejada econòmicament i sense recursos per donar un bon servei als ciutadans, en treu rèdit polític i electoral una minoria molt assenyalada. El que demanen els ciutadans majoritàriament és que la gent que fa política sigui capaç de proposar bones mesures i que es gestioni amb els peus a terra, sent conscients del moment que vivim. Es tracta d’un debat molt polític que no es troba exempt de l’exigència tècnica que comporta que els recursos municipals no es generen del no res i que els serveis, tots ells, sempre tenen un cost malgrat que en alguns casos s’apliqui la memòria selectiva.

La situació és preocupant i no s’han d’obviar els elements que la configuren. Abusar sense més del tòpic de la crisi econòmica no es bo, cansa als ciutadans que l’han avorrit. Cal aprofundir en la descripció dels elements que és necessari valorar detingudament quan es vol entrar a debatre l’arquitectura que han de tenir uns pressupostos municipals pel que sembla que pot ser econòmicament el pitjor any en dècades.

• Inseguretat respecte els ingressos provinents d’altres administracions: Es va veure clar amb les subvencions de la Generalitat de Catalunya a les escoles bressol i a l’Escola Municipal de Música. El Govern català retalla com li convé i també ho pot fer aplicant fórmules retroactives. De la mateixa manera, el Govern de Madrid pot rebaixar la seva aportació als municipis durant els propers mesos. Com valorar la incidència real que sobre la ciutat pot tenir aquest fet? Esperant a que l’amenaça prengui una mica més de forma.

• Inseguretat respecte els ingressos propis: Malgrat que es poden valorar amb una major exactitud, ningú pot posar la ma al foc per tancar una xifra. Les Ordenances, Taxes i Preus Públics recauen sobre uns ciutadans i un teixit econòmic que durant aquest exercici seguiran patint els efectes de la crisi econòmica. La recaptació derivada del sector de la construcció tendirà a ser nul·la un cop mes i tampoc es pot preveure que s’introdueixin criteris de justícia al model de finançament local. L’Estat va abocar als ajuntaments a l’especulació immobiliària i un cop la festa s’ha acabat, és molt possible que no es proposin alternatives i que les corporacions municipals quedin abandonades a la seva sort. Deixar de banda el dogma de la totxana és un exercici mental que molts no estan disposats a realitzar.

• Qüestions d’urgència social: Si la Generalitat de Catalunya no desbloqueja la concessió del PIRMI i al carrer es segueix vivint la situació actual, a l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès li tocarà fer front, amb els seus minvats recursos, a situacions familiars que voregen perillosament l’exclusió social. Les xifres que mou la corporació local no permeten desenvolupar grans polítiques d’assistència, però el que ha de quedar clar és que no es podrà restar de braços creuats mentre molts ciutadans tinguin amenaçades les seves més elementals condicions de vida. Al nostre municipi no aconseguiran implantar la lògica sociópata que s’ha apoderat d’altres administracions. Com valorar-ho? Hi ha feina per fer.

• Suport al teixit econòmic local: La capacitat de despesa dels ciutadans s’ha vist molt reduïda i les lleis que afecten a comerç i hostaleria no han estat pensades en favor del model de proximitat. S’ha dit que la UAB és la primera “empresa” de la ciutat i això és fals. Qui major ocupació genera a Cerdanyola del Vallès són els comerciants i els hostalers que a més a més, aporten recursos a la corporació municipal amb els tributs que paguen. Vetllar per la bona salut del teixit econòmic de la ciutat passa per tenir cura del model de comerç i hostaleria de proximitat. Pel 2012 s’aprovarà una bonificació del 50% de la Taxa d’Escombraries per aquest sector i això s’ha de fer per que aquest impost entra en vigència en un moment excepcional. No s’aplica fins al moment a causa de la mala gestió de governs anteriors i el cost en tant que manca d’ingressos pel 2012 es valora en aproximadament 500.000€. Si computem el que s’ha deixat d’ingressar en exercicis anteriors, quan la resta del país ja aplicava aquest concepte, sabrem el motiu pel qual, entre d’altres moltes altres coses, tenim tan poc enllumenat nadalenc.

Estem massa acostumats a la política low cost i a que ens diguin per sistema el que volem escoltar. N’hi ha que fan d’aquesta perversió un instrument molt sofisticat i quan no governen, recepten aprimament per aconseguir que l’administració no funcioni i els vots perduts retornin al seu cistell. Quan governen, les coses canvien i de quina manera! Davant la situació actual, no és de rebut i molt menys des de les files de l’esquerra, apostar per recaptar menys. És el moment d’aplicar una pressió fiscal més justa i de prendre mesures de redistribució dels recursos aplicant una òptica social. Cal cercar propostes que tinguin en compte les diferències socials i el patrimoni dels ciutadans per acomodar les mesures als objectius.

Els grups sempre han de participar en la confecció dels números com si estiguessin governant. Quan es parla de pressupostos i ordenances es fa front a un debat seriós i a Cerdanyola del Vallès ens hem acostumat a banalitzar-lo per sistema. Després venen els discursos catastròfics respecte als informes de tresoreria o sobre l’estructura de personal, però quan s’ha de demostrar solidesa és a l’hora de fer propostes constructives i posar en valor el programa de les formacions. Presentar propostes incompletes, per inclassificables i no concordants amb els serveis que s’estan oferint, la recerca del titular fàcil amb mesures de congelació que no inclouen els serveis que cal tancar per quadrar el balanç, és una pràctica irresponsable i un insult a la intel·ligència dels ciutadans de Cerdanyola del Vallès.

De manera independent al que s’acabi portant a votació i del que acabin votant els diferents grups, hi haurà gent que haurà fet els deures i uns altres que hauran passat el tràmit sense pena ni glòria però que plantegen la votació des d’una òptica interessada. Mínim esforç a canvi de màxim rendiment. El temps dirà com ho valoren els ciutadans.

És cert i no ho podem amagar, l’Estat espanyol roba als catalans i porta molts anys especialitzant-se en aquesta pràctica. Ho ha dit recentment Alfons López Tena al Parlament de Catalunya i  de manera més o menys directa, s’ha guanyat una reprovació de la mesa que presideix Núria de Gispert. Cal dir, abans de seguir endavant, que ambdós personatges comparteixen una química personal que seria similar a del gas mostassa i que aquesta sanció no deixa de ser un altre episodi d’una relació tan especial com prometedora. En vista dels resultats, és d’esperar que seguiran incidint en l’animadversió personal tant com sigui necessari.

Alfons López Tena és molt conscient que amb les seves afirmacions ni ha il·luminat cap racó fosc de la ciència política ni ha donat a conèixer una dinàmica econòmica amagada als ulls de la ciutadania. Que l’Estat espanyol aplica pràctiques de colonialisme econòmic sobre Catalunya és cosa sabuda i denunciada des de fa molts anys. Per aquest “descobriment”, el diputat no rebrà cap premi Nobel o reconeixement acadèmic.

Ens roba de moltes maneres diferents i la majoria les coneixem molt bé tot i que la seva capacitat per sorprendre s’hagi demostrat molt potent. La seva dèria per descapitalitzar-nos i perjudicar el nostre potencial industrial és una cara més de la mateixa moneda i ha estat la tònica general, com a mínim des del moment en que José Maria Aznar va ocupar la Moncloa. Estar amb ells sota la mateixa piràmide legislativa i sobretot, fer-ho sota esquemes de submissió política, ens fa més pobres i dinamita les nostres possibilitats de sortir sencers de la crisi econòmica que estem vivint, en bona part gràcies a la meravellosa gestió que ens han imposat. S’han fet molts estudis al respecte i pràcticament tots els agents de la nostra societat civil s’han manifestat en un moment o un altre per denunciar, amb aquestes o altres paraules, que Espanya ens pren els diners, milions i milions d’euros, i els gasta amb criteris més que dubtosos.

Gasten els nostres recursos en contra de nosaltres. Els aboquen a la manutenció d’un aparell mediàtic que treballa contra les aspiracions polítiques dels catalans, els malbaraten en indústries culturals que ens empobreixen mentalment, els gasten en una diplomàcia que malda per evitar que tinguem rellevància internacional, els gasten invertint sense senderi ni criteri en circumscripcions electorals on amb pocs vots obtenen molts diputats, els gasten potenciant la capitalitat de Madrid a costa de l’empobriment del nostre territori i els gasten en un exèrcit que sempre perd totes les guerres a les que participa excepte aquelles que lliura contra el poble que diu defensar. Invertirien en qualsevol infraestructura, per absurda que aquesta fos, sempre i quan no passi per Catalunya, gasten en una monarquia que és la vergonya de qualsevol persona mínimament intel·ligent i malbaraten quantitats ingents de capital promocionant l’esport com a eina per a la cohesió nacional d’un Estat que grinyola de mala manera. La novetat no hi és, fa molts anys que passa i per desgràcia hi estem molt acostumats.

Evidentment, cal defensar sempre que tant el diputat Alfons López Tena com qualsevol altre company seu, ja sigui de partit o de cambra legislativa, puguin dir ben alt i ben clar que ens estan atracant a ma armada a base d’imposar-nos més del que és just i tornar-nos molt menys de que és necessari. Ho ha fet de forma immediata l’Anna Simó com a portaveu parlamentària del grup d’Esquerra i cal repetir-ho els cops que calgui per tal que aquest o qualsevol altre diputat, els de CiU també han dit això molts cops sense que passi res, no hagin de recórrer a eufemismes per referir-se a un fet tan objectiu i demostrat com és l’espoli fiscal que l’Estat espanyol practica amb passió i ofici a Catalunya.

Un cop dit això, entre uns i altres han aconseguit que Núria de Gispert caigui de quatre grapes a la trampa que li han parat. O és això, o ella mateixa està practicant algun estrany joc d’equilibris partidistes. Per que si el que ha dit López Tena no es nou al Parlament de Catalunya i es tracta d’un fet demostrat abastament i reconegut reiteradament pel partit de la Presidenta del Parlament, com és que López Tena acaba reprovat?

Segurament, com ha anat tot plegat només ho saben els protagonistes d’aquesta història, però el que és segur que aquesta reprovació només beneficia políticament al reprovat i al seu partit polític què, greument mancat d’originalitat i propostes concretes, abusa deliberadament de jugades histriòniques com la relatada pels mitjans de comunicació durant la setmana passada. A Núria de Gispert li han trobat el voraviu molt fàcilment, massa fàcilment, fent ús d’un recurs que és del tot evident. López Tena no deixa passar cap oportunitat per insultar-la amb expressions denigrants que ens podria estalviar a tots i que en boca d’un independentista resulten curioses quan no incongruents. En quin punt del seu programa figura vexar la segona figura institucional del país? Una forma molt curiosa de legitimar les institucions, poques, que com a país tenim. És molt dubtós que aquest sigui el camí correcte en l’objectiu de construir un estat propi.

En tot cas, organitzar un show com aquest, demostra buidor de continguts i habilitat comunicativa. Del no res, d’assenyalar un fet que és vox populi, s’ha generat una notícia i a ulls de l’opinió pública, l’esmentat diputat ha obtingut rellevància i augmentat el seu nivell de coneixement públic després de mesos sense ser capaços de comunicar res de res i molt menys, una proposta coherent. Un aplaudiment per aquesta gran parella.

La decadència de la socialdemocràcia europea és un procés que es pot analitzar referint-se als resultats electorals dels partits polítics que la representen. Queda fora de tota qüestió, més després de la recent caiguda del PSOE a l’Estat espanyol i del també recent cop d’Estat financer contra el PASOK, que els partits d’esquerra moderada es troben en un greu estat d’indefensió arreu del continent europeu.

El moviment socialdemòcrata va nàixer a Europa i agonitza sense pràcticament superar les seves fronteres. Té molt poca cosa a veure amb el Partit Demòcrata dels EUA i està mancat de formes anàlogues a tot el continent americà, tampoc hi trobarem referents vàlids al continent africà o als països asiàtics. En definitiva, dista de ser un moviment global i ha lluït per la seva manca de convicció i ambició de cara a estendre les seves virtuts pel món. Hi ha qui diu que va ser un invent útil per tenir calmades les classes populars europees durant el creixement del camp socialista i quan aquest va ser capaç de sostenir-se en peu d’igualtat enfront del bloc capitalista. Amb totes les seves conquestes històriques i sense oblidar el paper que aquests partits han complert durant diversos períodes de la història recent, la seva deriva de les darreres dues dècades ens podria portar a pensar que la seva principal justificació resultava sublimada en la existència del Mur de Berlín i en la necessitat de que la ideologia de l’altre cantó d’aquesta construcció no impregnés als que estaven de l’altra banda. És una hipòtesi a la que no li falten adeptes.

En tot cas, aquesta obra d’en Toni Cruanyes es presenta en un format allunyat de l’estudi acadèmic i composat en essència per fragments que ajuden a entendre el paisatge on s’esdevé la tragèdia d’aquest moviment polític que a hores d’ara s’esmuny entre els dits dels seus intel·lectuals orgànics i dels seus representants institucionals. La lectura de les seves pàgines contribueix a l’esquematització d’un procés que afecta diversos camps d’estudi i que parteix de la inconsistència ideològica, passa per la incapacitat pràctica dels seus líders i desemboca en naufragis electorals com el que el PSOE ha patit el passat 20 de novembre a les eleccions generals.

En el cas espanyol, aquesta “autòpsia” ha estat la “crònica d’una mort anunciada” què, malgrat els gestos teatrals d’Alfredo Pèrez Rubalcaba i els seus, era evident per tothom tan bon punt la Moncloa va fer-nos evident que davant els interessos de les classes treballadores, sempre hi tindrien prioritat els interessos de les patronals i del capital especulatiu. No ens en podem oblidar, la socialdemocràcia fracassa per que renuncia a interpretar la realitat seguint un relat coherent i en conseqüència, acaba abandonant a la seva sort als ciutadans als que hauria de representar. Molts dels seus membres, que li preguntin per exemple a Joaquín Almunia o a Javier Solana, s’han garantit un present opulent i un futur brillant com a conferenciants a sou de les més diverses fundacions liberals, però el preu pagat ha estat el replegament moral i electoral de tota una constel·lació de partits poblats de bones intencions però podrits per una plaga de líders que no mereixien representar els anhels de les classes treballadores que els havien donat suport durant dècades amb l’esperança de que un futur més just fos possible.

En Toni Cruanyes va ser corresponsal de TV3 a Londres i a hores d’ara compleix amb aquesta responsabilitat a Paris. Del gruix del seu llibre destaca amb llum pròpia el seu relat al respecte de les crisis internes del Labour Party i com és evident, d’entre els esdeveniments que s’hi recullen, destaquen les conseqüències de l’enfrontament entre Tony Blair i Gordon Brown. Pels seguidors de la política catalana, aquesta pugna presenta similituds molt importants amb alguns episodis que han fet córrer rius de tinta al nostres país. Es podria entreveure la pugna entre Maragall i Montilla, però limitar-nos a veure només aquesta lluita de poder seria limitar-nos molt.

Es tracta d’un llibre molt bo de llegir i que aconsegueix condensar moltes de les claus que expliquen el retrocés electoral de maquinàries imponents com les dels partits ja citats o per exemple, la del SPD, partit ja sentenciat a recular després de les retallades antisocials de Gerhard Schroeder i que van portar a Oskar Lafontaine a encapçalar una de les grans esperances de l’esquerra europea, la creixent i ambiciosa Die Linke.

Esperar veure “brots verds” al camp de la socialdemocràcia europea potser és massa. Darrerament s’han produït efectes que podrien assimilar-se a això mateix, però la prioritat de les esquerres no hauria de ser tornar a refregir el mateix de sempre per esperar que quan el plat neoliberal faci suficient pudor, les classes populars es tornin a llençar a l’abisme de donar suport a unes formacions que han renunciat a plantejar un futur diferent. A les esquerres europees els hi cal moviment i recuperat l’esperit de combat que van perdre trepitjant unes moquetes que han perdut i que a hores d’ara es ploren sense consol possible d’una banda a l’altra del continent.

Què vindrà és una incògnita encara, però haurà de ser quelcom diferent al que ens han acostumat.

La darrera sessió ordinària del plenari municipal de Cerdanyola del Vallès va tenir lloc el passat dijous 24 de novembre. En aquest cas concret, el ple va tenir un element sorprenent i un altre que cada cop ens comença a sorprendre menys. El fet extraordinari és que tot plegat va durar un parell d’hores i poc més. Força ràpid ho vam tenir enllestit i vam ser fora molt més aviat del que estem acostumats. El fet que cada dia ens sorprèn menys és la incapacitat que tenen alguns grups per establir un diàleg polític franc i per actuar seguint paràmetres lògics. Aquesta disfunció està afectant concretament a alguns elements de l’esquerra local que estan massa concentrats en recuperar protagonisme perdut.

Mancats com estàvem de qüestions locals de pes, la dinàmica negativa que està colant-se al consistori va aflorar amb el debat i la votació d’una moció presentada per Esquerra demanant el suport a la creació del FOHCAT. Les sigles corresponen al que hauria de ser el Fons d’Ordenació Hipotecari de Catalunya, una figura que forma part de la bateria de propostes que ha presentat Esquerra al Parlament de Catalunya amb l’objectiu que les entitats financeres, tots els bancs que operen amb oficines al territori català, comencin a assumir les seves responsabilitats al respecte d’una situació que està afectant greument a milers de famílies a tot el país, Cerdanyola del Vallès inclosa és clar. Al final de l’escrit s’adjunta un enllaç per accedir al redactat concret de la proposta i comprovar sobre la literalitat de la proposta quin és el seu contingut.

Aquesta iniciativa va presentar-se en forma de Proposta de Llei al Parlament de Catalunya en data 29 de juliol de 2011 pels diputats Pere Aragonès i Anna Simó. Entre els antecedents de la mesura hi ha la Llei 14/2001 del Parlament d’Extremadura, la Llei 11/2010 del Parlament d’Andalusia i altres lleis franceses, belgues o fins i tot dels EUA. En essència, la proposta tracta de gravar als bancs pels seus dipòsits i en aplicar un impost sobre cadascuna de les seves oficines a territori català amb 5.000€ per a les que es situïn a poblacions menors de 2.000 habitants i 9.000 per a les que estiguin situades a municipis amb un cens superior al citat. La mesura cerca recaptar directament dels bancs una suma de 592 milions d’euros. Com és lògic, la proposta ha estat premiada amb dues esmenes a la totalitat. Una del grup de CiU i l’altra, com és molt previsible i no pot sorprendre a ningú, del PP.

Es proposa aquest impost a la banca per crear un fons destinat a la prevenció de l’exclusió social i a la intervenció de la Generalitat de Catalunya sobre casos de desnonament. No es tracta d’una proposta que xoqui amb la dació en pagament, no en va, el propi Pere Aragonès ha estat un dels principals impulsors d’aquesta iniciativa al Parlament de Catalunya i va ser dels primers en reclamar que l’Estat espanyol s’actualitzés en matèria hipotecaria i assumís uns límits a la seva activitat especulativa. El FOHCAT hauria de ser un fons social generat íntegrament a partir d’un impost sobre la banca que no ha de repercutir sobre els estalviadors i que cerca intervenir en favor de les famílies catalanes en risc de desnonament. No es tracta de cap aventura ni d’un brindis al sol, es tracta de recaptar per auxiliar als catalans, també de Cerdanyola del Vallès, que estan a punt de perdre les seves llars i entregar-li les claus a un banc.

La proposta podria xocar i xoca amb les diverses concepcions de la vida que tenen els membres dels grups municipals, però en cap cas xoca amb el que va aprovar l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès per fomentar la dació en pagament ni qualsevol altre mesura que vagi en defensa de les famílies en risc de perdre el seu habitatge. Col·lisiona de cara, això sí, amb un PP i una CiU que cap matí de la seva història com a partits polítics del país s’han llevat amb ganes d’imposar un nou impost a la banca. No encaixa amb la visió del Compromís per Cerdanyola que molt legítimament pot pensar que el que ha de passar amb el mercat immobiliari és que s’enfonsi totalment i que qualsevol mesura pal·liativa, tot i que pugui comportar a curt termini el rescat social de moltes famílies, ha de ser combatuda. També pot no encaixar amb el punt de vista d’ICV-EUiA o el PSC, només faltaria. Cadascú és lliure d’expressar la posició política que millor li sembli.

El que no es pot acceptar es que aquesta moció es discuteixi mitjançant la mentida i cercant una resposta ad hoc a la situació política local i a les aritmètiques del plenari. Per molt que el Portaveu d’ICV-EUiA volgués repetir durant el debat que aquesta proposta xoca amb la dació en pagament, no deixarà de ser una mentida i al contingut de la proposta de llei ens podem remetre. Repetir que aquest impost recaurà sobre en forma de comissió sobre els estaviadors, extrem que xoca amb la literalitat del redactat de la proposta de llei presentada, no convertirà en veritat la mentida. Es pot invocar la deslocalització bancària tan com es vulgui utilitzant, dit sigui de pas, un argument que és propi de la dreta davant qualsevol impost, però lleis en aquest sentit ja s’ha apliquen fa temps a Andalusia o Extremadura i el cert és que les notícies no han parlat mai de la deslocalització de comptes corrents d’Almeria a Múrcia o de Badajoz a Ciudad Real. Lamentable però cert, hi ha qui decideix els seus posicionaments al plenari i tria el to i la forma dels debats en funció de qui és qui porta les propostes sobre la taula. No és el primer cop que ens hi trobem i sembla ser que no serà el darrer.

Cal agrair la franquesa amb que el Portaveu del Compromís per Cerdanyola va rebutjar la proposta del nostre partit. Un rebuig fonamentat i honest que descansa sobre la manera en que aquesta candidatura entén que cal resoldre el problema hipotecari existent, fent que el mercat immobiliari toqui fons i prioritzant la reactivació d’altres mercats com el del lloguer. De la mateixa manera cal agrair-li a Alfons Escoda de CiU que digués que es tractava d’una proposta d’Esquerra al Parlament de Catalunya i que el seu grup no hi donaria suport per raon òbvies. Evident i coherent. Ara bé, la cançoneta paternalista respecte del grup parlamentari a Madrid amb ICV-EUiA, format pel pes de les circumstàncies i que porta camí de presentar tots els efectes d’haver contret una malaltia infecciosa de la qual no ens en podrem desempallegar en temps, el to amarg gastat per Santi Cayuela en les seves intervencions, la satanització gratuïta de la proposta i la utilització del recursos demagògics en el debat, no són de rebut.

El segon cop que es parla d’impostos al plenari de Cerdanyola del Vallès, ja siguin locals o d’un àmbit més extens, el segon cop que ICV-EUiA vota en el mateix sentit que el grup del PP. Després de presentar una proposta d’ordenances idèntica en tots els seus conceptes, els dos grups han coincidit en el seu rebuig a impulsar un impost a la banca. És ben evident que són lliures de votar junts el que vulguin quan així ho desitgin i si ho creuen avinent, poden portar la seva connexió espiritual tan enllà com sigui possible, però el que resulta cansat és que cada dos per tres ens vulguin carregar el mort als demés.

Esperem que el FOHCAT pugui seguir endavant d’alguna manera i que moltes famílies es puguin beneficiar d’ell. L’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès va decidir ahir girar-li l’esquena a la proposta, però esperem que sumi suports amb el temps i avanci com a mesura per lluitar contra l’exclusió social i pal·liar els efectes de la crisi entre les capes socials més desprotegides de Catalunya i també, de Cerdanyola del Vallès.

Proposició de Llei FOHCAT

]]> http://danielmallen.wordpress.com/2011/11/25/el-fohcat-i-cerdanyola-del-valles/feed/ 0 danielmallen http://danielmallen.wordpress.com/2011/11/21/valoracio-de-la-porra-del-20n-a-cerdanyola-del-valles/ http://danielmallen.wordpress.com/2011/11/21/valoracio-de-la-porra-del-20n-a-cerdanyola-del-valles/#comments Mon, 21 Nov 2011 00:18:54 +0000 danielmallen http://danielmallen.wordpress.com/?p=791 ]]> Els resultats globals de les Eleccions al Congrés dels Diputats d’aquest 20 de novembre de 2011 no són especialment digestius. A nivell local és motiu de celebració que els pitjors presagis no s’hagin acomplert i que el PP hagi quedat suficientment lluny de ser la força més votada a la ciutat. Més enllà d’això, es pot cercar consol en uns quants detalls però que a l’hora de la veritat queden en poca cosa si es comparen amb el que significa la majoria absoluta obtinguda pels de Mariano Rajoy.

Adaptar tendències generals a un cas concret com el de Cerdanyola del Vallès és difícil i pràcticament totes les eleccions acostumen a reservar un important marge per la sorpresa. Les darreres generals no han estat una excepció i farà falta un cert temps per valorar alguns dels resultats que s’han produït a les urnes de la ciutat. En tot cas, valorem els desajustaments entre resultat final i porra. El primer valor en aparèixer és el proposat i el segon el real, entre parèntesi apareix la diferència:

Participació: 71,5% – 70,09% ( -1,41% ) 30.841 vots – 30.046 vots ( -795 vots )

PSC – PSOE: 28,5% – 31,99% ( +3,49% ) 8.789 vots – 9.446 vots ( +657 vots )

PP: 25,4% – 22,65% ( -2,75% ) 7.833 vots – 6.689 vots ( -1.144 vots )

CiU: 13,5% – 20,49% ( +6,99% ) 4.163 vots – 6.050 vots ( +1.887 vots )

ICV-EUiA: 12% – 11,05% ( -0,95% ) 3.700 vots – 3.264 vots ( -436 vots )

Esquerra: 5,5% – 4,87% ( -0,63% ) 1.696 vots – 1.438 vots ( -258 vots )

Segons les dades del ministeri pertinent i sense valorar la desviació sobre la participació, la previsió realitzada al respecte del comportament electoral dels ciutadans respecte a les candidatures es desvia un total de 14,81 punts percentuals o el que traduït a vots seria un desplaçament de 4.382 sufragis.

La porra partia de diversos errors de percepció i també patia de mancances en quant a l’anàlisi. A pilota passada resulta evident que calia consultar també els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i pel volum de l’error, el primer que cal admetre és que CiU, tot i perdre 1.732 vots respecte a l’esmentat procés electoral, no era lògic que en perdés 3.619. Aquest tipus de baixades són extraordinàries i malgrat que es podria argumentar un cert desgast, la seva gestió al capdavant de la Generalitat de Catalunya no s’ha traduït en un naufragi electoral a la ciutat.

En tot cas, la previsió original incorporava una perspectiva local consistent en traduir els sufragis obtinguts a la ciutat en el que seria el seu equivalent a nivell del consistori municipal. Això és l’aplicació de la Llei d’Hondt per un total de 25 hipotètics regidors. El balanç és el que segueix:

PSC-PSOE: 9 regidors – 9 regidors

PP: 8 regidors – 7 regidors ( -1 regidor )

CiU: 4 regidors – 6 regidors ( +2 regidors )

ICV-EUiA: 3 regidors – 3 regidors

Esquerra: 1 regidor – 0 regidors ( -1 regidor )

La Llei d’Hondt afavoreix els partits majoritaris i la legislació electoral vigent deixa fora del recompte definitiu als partits que no superen el 5% de sufragis vàlids. Així doncs, malgrat que amb els resultats finals, Esquerra podria entrar el dissetè regidor del recompte, quedaria fora per poc. El darrer regidor virtual en aconseguir la seva acta, hauria estat del PP gràcies a que Esquerra no hauria pogut saltar la barrera electoral. Fent balanç, la desviació a nivell de regidors ascendeix a 4 i la criatura principalment plora del fet d’haver valorat les possibilitats de CiU a la lleugera, sense cercar un històric de resultats més consistent. Un cop reconegut això, la previsió xoca amb la barrera electoral en el cas del regidor atorgat inicialment a Esquerra i peca de sobredimensionar les possibilitats reals del PP.

Tot i els desajustaments, és possible que hagi aconseguit evitar el desastre total i espero que els possibles improperis o provocacions no siguin gran cosa. No ha estat tan malament, la porra vull dir, els resultats no són bons i si agafem el mapa estatal i el pintem de coloraines, n’hi ha per sortir corrents i no parar fins passada la frontera. El que ens espera!