El Bloc d'en Daniel Mallén

Del tema estrella que ocupa portades de diaris i minuts als telenotícies s’ha dit pràcticament tot. Partint del gruix de la notícia, la detenció de quatre peixos molt grossos que pertanyen als dos partits polítics hegemònics del stablishment català, es van definint detalls i subtrames amb efecte multiplicador. Salten esquitxos als municipis, apareixen diagrames, fotografies i una llarga llista de recursos periodístics que a gran velocitat van calant a l’opinió pública. Tothom en parla.

Ara bé, que hi ha corrupció a Catalunya és quelcom que fa anys que no se li escapava a ningú. Qui s’ha mogut en entorns polítics, per molt light que aquests puguin ser, coneix de situacions que són delictives o com a mínim molt qüestionables. O sigui, que entre bastidors i sense les proves que pot aconseguir un jutge, fa anys que se sap que tant en Bartomeu Muñoz com en Lluís Prenafeta, en Macià Alavedra i molts altres, feien negocis i operacions il·legals.

Segurament, el nivell de corrupció no s’apropa al d’un país subdesenvolupat o al de la comunitat de Madrid, però fa molts anys que existeixen personatges corruptes com els citats o l’incomprès camarada Fèlix Millet, que crec que entra més en el camp de la patologia psiquiàtrica que en el del dret penal econòmic.

Entenc que si ho tenia clar tanta gent també ho devia saber en Baltasar Garzón i la resta dels seus col·legues de la judicatura. Bé, al ser vox populi no cal que tots ens estirem dels cabells a la vegada, cosa que ja estan fent la majoria, i val la pena que ens fem altres preguntes que potser aprofiten una mica més.

Molts tenen la impressió de que el jutge Garzón és un lliurepensador que picoteja per aquí i per allà en busca del bé universal i un premi Nobel. En aquesta línia de raonament, el superjutge hauria treballat incansablement per descobrir una trama i com a bon heroi que seria estaria detenint a tots els dolents un per un per que saldin els seus comptes amb la societat. Un punt de vista ensucrat i políticament correcte.

Molts altres li han vist el llautó de fa anys i saben que, més o menys freakie i vanitós, en Baltasar Garzón és un home d’estat que actua amb directrius polítiques. Potser fa lleig dir-ho però el compte del jutge superjusticier que combat el crim és una trola com una casa de pagès. Ens ho va demostrar amb la redada del 1992 contra l’independentisme català i amb les il·legalitzacions selectives practicades contra candidatures municipals de l’Esquerra Abertzale. Si perjudicaven al PSC-PSOE les candidatures s’anul·laven, si perjudicaven al PNB eren perfectament legals. Són dos exemples del nivell moral del personatge.

Ja ho va dir Felipe González i no és el primer cop que passa, “l’Estat es defensa a les tribunes però també a les clavegueres”. Els delinqüents són delinqüents i fa molts anys que exerceixen. Ara bé, el moment és d’oportunitat política i serveix per estovar el personal davant la sentència contrària a l’Estatut, per passar-li l’apisonadora per sobre a la moral dels catalans i per carregar d’arguments la caverna mediàtica espanyola mentre de pas aprofiten la carambola per perpetrar diverses vendettes de partit.

Si m’hagués de jugar alguna cosa bona apostaria a que fa temps que s’ho tenien preparat i enmig d’un fastuós dinar amb Alfredo Pérez Rubalcaba i uns quants col·legues més, contra els pressuposts generals de l’Estat, és clar, van decidir tirar-ho endavant.