Ara hi ha corrupció? 6 Novembre 2009
Posted by danielmallen in Llegint la premsa, Política.Tags: Corrupció, Política
add a comment
Del tema estrella que ocupa portades de diaris i minuts als telenotícies s’ha dit pràcticament tot. Partint del gruix de la notícia, la detenció de quatre peixos molt grossos que pertanyen als dos partits polítics hegemònics del stablishment català, es van definint detalls i subtrames amb efecte multiplicador. Salten esquitxos als municipis, apareixen diagrames, fotografies i una llarga llista de recursos periodístics que a gran velocitat van calant a l’opinió pública. Tothom en parla.
Ara bé, que hi ha corrupció a Catalunya és quelcom que fa anys que no se li escapava a ningú. Qui s’ha mogut en entorns polítics, per molt light que aquests puguin ser, coneix de situacions que són delictives o com a mínim molt qüestionables. O sigui, que entre bastidors i sense les proves que pot aconseguir un jutge, fa anys que se sap que tant en Bartomeu Muñoz com en Lluís Prenafeta, en Macià Alavedra i molts altres, feien negocis i operacions il·legals.
Segurament, el nivell de corrupció no s’apropa al d’un país subdesenvolupat o al de la comunitat de Madrid, però fa molts anys que existeixen personatges corruptes com els citats o l’incomprès camarada Fèlix Millet, que crec que entra més en el camp de la patologia psiquiàtrica que en el del dret penal econòmic.
Entenc que si ho tenia clar tanta gent també ho devia saber en Baltasar Garzón i la resta dels seus col·legues de la judicatura. Bé, al ser vox populi no cal que tots ens estirem dels cabells a la vegada, cosa que ja estan fent la majoria, i val la pena que ens fem altres preguntes que potser aprofiten una mica més.
Molts tenen la impressió de que el jutge Garzón és un lliurepensador que picoteja per aquí i per allà en busca del bé universal i un premi Nobel. En aquesta línia de raonament, el superjutge hauria treballat incansablement per descobrir una trama i com a bon heroi que seria estaria detenint a tots els dolents un per un per que saldin els seus comptes amb la societat. Un punt de vista ensucrat i políticament correcte.
Molts altres li han vist el llautó de fa anys i saben que, més o menys freakie i vanitós, en Baltasar Garzón és un home d’estat que actua amb directrius polítiques. Potser fa lleig dir-ho però el compte del jutge superjusticier que combat el crim és una trola com una casa de pagès. Ens ho va demostrar amb la redada del 1992 contra l’independentisme català i amb les il·legalitzacions selectives practicades contra candidatures municipals de l’Esquerra Abertzale. Si perjudicaven al PSC-PSOE les candidatures s’anul·laven, si perjudicaven al PNB eren perfectament legals. Són dos exemples del nivell moral del personatge.
Ja ho va dir Felipe González i no és el primer cop que passa, “l’Estat es defensa a les tribunes però també a les clavegueres”. Els delinqüents són delinqüents i fa molts anys que exerceixen. Ara bé, el moment és d’oportunitat política i serveix per estovar el personal davant la sentència contrària a l’Estatut, per passar-li l’apisonadora per sobre a la moral dels catalans i per carregar d’arguments la caverna mediàtica espanyola mentre de pas aprofiten la carambola per perpetrar diverses vendettes de partit.
Si m’hagués de jugar alguna cosa bona apostaria a que fa temps que s’ho tenien preparat i enmig d’un fastuós dinar amb Alfredo Pérez Rubalcaba i uns quants col·legues més, contra els pressuposts generals de l’Estat, és clar, van decidir tirar-ho endavant.
Segueix la bronca a l’ajuntament amb enrocament i empat tècnic 4 Novembre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Política, Política Municipal.Tags: Barbacoes, Cerdanyola del Vallès, Política
add a comment
La situació a Cerdanyola del Vallès després del darrer ple municipal és d’enrocament total de les parts implicades. S’entén però en primer lloc, no pot durar gaire i a més a més, cal tornar a centrar el debat lluny de les qüestions personals i l’enfrontament partidista per tornar a tractar seriosament aquelles qüestions que realment ens afecten.
Mirant de portes enfora de l’ajuntament i sense que soni a tòpic, el moment econòmic que vivim no hauria de permetre gaires distraccions. Els ingressos municipals cauen en picat, les administracions es demoren en el compliment de les seves obligacions vers els ciutadans, tanquen empreses, l’atur juvenil s’enfila a nivells inèdits i les gestions maldestres del passat ens estan passant factura.
L’expulsió de CiU de l’equip municipal s’ha produït per motius tàctics i és una resposta a l’actitud inoportuna d’aquests primers. Els resultats de les municipals del 2007 van demostrar que el vot es polaritzava entre el PSC-PSOE i ICV-EUiA. En una lògica respectable però perillosa, CiU va voler formar part de l’equip de govern però amb la intenció de fer-se notar molt, cosa que molesta a ICV-EUiA que en quant ha vist l’oportunitat ha ajustat comptes.
El PSC-PSOE ni plantejarà una moció de censura ni arribarà a un acord estable amb l’equip de govern per motius estrictament interns. El futur cap de llista no és ni regidor i està embolicat en qüestions de més alta volada i no pensa aterrar a la ciutat fins que toquin eleccions o bé, fins que el govern de la Generalitat de Catalunya no faci un canvi de color a l’octubre del 2010.
Resumint, les forces polítiques amb representació al municipi es troben entrampades en una dinàmica que pot respondre a molts motius però que en cap cas tenen gaire a veure amb l’interès de la ciutat. El que toca és exigir que s’entenguin i deixin d’oferir aquest espectacle tan tètric. Queda molt fins al maig del 2011 i la governabilitat no està garantida. La gestió municipal es troba condicionada per factors de caràcter partidista que no fan més que deteriorar el servei que hauria d’oferir el nostre ajuntament.
Ni ICV-EUiA pot governar tota sola sense arribar a un pacte programàtic amb el PSC-PSOE o amb CiU, ni aquests últims, els de l’actual oposició, es poden permetre el luxe de jugar únicament la carta de l’erosió. No és responsable i és molt dubtós que la gent ho entengui. A tots els hi va camuflar la seva gestió amb els brams d’una bona bronca política, però no estem parlant d’un partit de futbol i acabaran tenint raó si ningú pregunta que és el que realment han estat fent durant els darrers dos anys.
Es pot tirar de telenovel·la una temporadeta però al final queda el que queda, que és un “molt deficient” general. La legislatura és de color gris gràcies a la gestió de l’equip de govern i a la poca consistència política d’una oposició que descansa tranquil·lament mentre gaudeix d’una sòlida base electoral que li garanteix la bona dosi d’escalforeta que emana del poder d’altres administracions.
Llibre llegit: “Els Grope” 26 Octubre 2009
Posted by danielmallen in Llibres.Tags: Llibres
add a comment
El darrer llibre de Tom Sharpe és diferent als anteriors. Segueix fidel a l’estil, esbojarrat i càustic, que li ha fet arribar a milers de lectors. No ha deixat de ridiculitzar les forces de l’ordre i de crear personatges traumatitzats però alguna cosa ha canviat.
Els Grope s’explica a partir de capítols més curts i el volum descriptiu ha descendit considerablement. La tipologia de personatges és igual de xocant que sempre però amb una finestra oberta al canvi, amb un final feliç al que Tom Sharpe no ens té gens acostumats.
Com a curiositats cal esmentar que el llibre va dedicat a quatre metges catalans que al 2006 van salvar-li la vida a l’autor que, per cert, ja ha passat de la vuitantena. En consonància amb la dedicatòria, una part de la història es desenvolupa a Catalunya i Sharpe, un autor seguit arreu del món per milers de lectors, puntualitza en boca dels personatges i molt a la seva manera que Catalunya no és Espanya.
El salt respecte a Reunió tumultuosa o Exhibició Impúdica arriba lluny i ens podem preguntar fins a quin punt la novel·la conté detalls autobiogràfics explicats amb una voluntat menys àcida que en assalts anteriors.
Tots els llibres de Tom Sharpe són bons. Em declaro un freaki convençut del seu univers narratiu i crec que no exagera, que la realitat és capaç de superar la seva truculenta ficció.
Llibre llegit: “Si és dolent t’ho recomano” 20 Octubre 2009
Posted by danielmallen in Història, Internet.Tags: Internet, Llibres
add a comment
Editat en català per La Campana al maig de 2009, aquest llibre del divulgador científic nord-americà Steven Johnson no deixa indiferent. No destaca pel seu contingut però argumenta una tesi interessant sobre la creixent complexitat de la cultura de masses concretada en sèries, videojocs, extensió d’internet i progressió tecnològica. Conclou que l’evolució de la cultura de masses augmenta la intel·ligència mitjana de la nostra societat i ho explica en aproximadament 250 pàgines on es constata el que tothom sap, que durant els darrers anys s’han obert moltes portes a la reproducció de continguts de tot tipus.
A primer cop d’ull, les conclusions semblen exagerades malgrat partir d’una constatació real. Que no és el mateix visionar les telesèries dels anys 80 que seguir les múltiples trames i els complicats personatges de House, per exemple. Que no és el mateix jugar amb una consola del principis dels anys 90 amb els seus universos plans que jugar a qualsevol dels Grand Theft Auto que han aparegut durant els darrers anys.
La cultura de masses ha experimentat una revolució que molt té a veure amb les possibilitats tecnològiques i els canvis produïts en la distribució de continguts. El recorregut que es realitza durant el llibre aporta exemples i conceptes que són útils per entendre-ho. La tesi trontolla i l’autor entra en determinats moments en un excés de provocació que ratlla el ridícul.
En tot cas, el llibre té les pretensions que té i no vol anar més enllà. El resultat final és interessant en tant que ens explica moltes tendències que intuïm però que no encertaríem a definir sense l’ajuda d’obres com aquesta. El procés històric s’accelera i és important estar al cas de com evolucionen els canals de reproducció de continguts, especialment si valorem que els mateixos mai són neutrals.
Un altre 12 d’octubre 13 Octubre 2009
Posted by danielmallen in Política.Tags: Política
add a comment
Passen els anys i no hi ha manera de que el 12 d’octubre deixi de ser una diada casposa i de mal gust. Per moltes campanyes de maquillatge que es paguin, l’exèrcit espanyol no deixarà de carregar una herència lamentable de la que, per cert, mai s’ha desdit. Ni condemnant ni lamentant, les forces armades espanyoles encara defensen de portes endins i si cal, de cara enfora, el seu paper històric com a bastió últim de les clavegueres de l’Estat.
Si a això hi sumem les ressonàncies d’aquesta festivitat, el còctel és explosiu per indigest. El dia de la hispanitat és la celebració del genocidi i l’espoli que el regne espanyol va practicar al continent americà. Una festa que moralment, no s’haurien de permetre. Una apologia del dret de conquesta i la força bruta, una exhibició d’irracionalitat i testosterona. Decididament, una vergonya.
Rere el cortinatge amb que es vesteix la qüestió, hi ha un rei triat a dit per la dictadura franquista, un hereu al tro amb unes galtes que li arriben al terra, la llarga filera de paràsits de tota la vida, un estat horriblement acomplexat i un sistema polític que es va podrint. Tota la farsa de la transició vestida de gala per celebrar que qui dia passa any empeny, que mantenen el poder i que la festa ha de continuar molts anys més costi el que costi i ho pagui qui ho pagui, amb la cabra de la legió com a cirereta del pastís i com a metàfora de moltes coses.
El bo i millor de cada casa surt al carrer per saludar a la romana, llegir manifests colpistes, exhibir simbologia feixista i cantar himnes a la mort. A Barcelona ja fa anys que ho suporten estoicament, recentment els vam observar pels carrers d’Arenys de Munt ( Maresme ) i enguany també hi ha hagut sarau a Iruña. Es protegeix als apòlegs de la dictadura i es reprimeix als que planten cara, una constant que es manté impertorbable en el temps, un motiu de vergonya a nivell europeu.
Un altre cop, milers de persones han contestat organitzant actes de rebuig i manifestant de manera oberta el que pensen. Que la barbàrie no és motiu d’alegria, que aquesta festa no ens representa i a més a més ens irrita, que no volem que els nostres representants polítics hi participin ( per sort, enguany el president Montilla no s’hi ha passat ), que no creiem en la hispanitat i volem que es legitimin festes amb valors positius com, per exemple, podria ser la diada de Sant Jordi. No ens cansarem de dir-ho.
Can Domènech, una bona notícia per Cerdanyola 8 Octubre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Política Municipal.Tags: Cerdanyola del Vallès, Esquerra, Política
add a comment
L’obertura d’un nou museu sempre és una bona notícia. Si hi sumem la recuperació d’un edifici com el de Can Domènech, doble bona notícia. La posada en marxa del MAC ha de ser el començament d’un llarg recorregut que acosti l’art i la cultura al major nombre de ciutadans. És per tot això que val la pena seguir treballant per desenvolupar aquest equipament i no deixar passar bones oportunitats.
Des d’Esquerra entenem que l’equipament ha de tendir a la gratuïtat com a mesura per arribar al màxim de ciutadans. Som a temps d’aconseguir que el funcionament del MAC sigui una referència en gestió d’equipaments culturals i no hi hem de renunciar a aquest objectiu. Existeixen opcions i accions que sense afegir més despesa als pressuposts municipals, poden acostar-nos a aquest objectiu. Per exemple, la creació d’una fundació que accedeixi a recursos supramunicipals, una política activa de cessió i lloguer d’espais, la creació de merchandatge propi i unes bones polítiques de promoció.
A banda d’això, per aconseguir obrir l’equipament al màxim de ciutadans, tirar endavant amb una política d’exposició dinàmica que combini una bona exposició permanent amb exposicions temporals de nivell, treballar polítiques de foment de la creativitat, incidir en la normalització de les formes d’expressió cultural dels joves i obrir el MAC a entitats de la ciutat per suplir la mancança d’equipaments que patim crònicament i en definitiva, treballar per treure-li el màxim partit a Can Domènech.
Només resta agrair la feina feta per entitats, organitzacions i ciutadans que a nivell individual han donat el suport i l’empenta que ha fet possible l’obertura d’aquest nou museu per la ciutat. Ara toca tirar endavant el MAC i aconseguir que realment esdevingui un espai guanyat per la Cerdanyola del Vallès.
* Article publicat al Riu Sec, butlletí municipal de Cerdanyola del Vallès
Toni Morral, calculadora en ma, utilitza el recurs clàssic de la cortina de fum 8 Octubre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Política Municipal.Tags: Cerdanyola del Vallès, Estratègia, Política
add a comment
Els esdeveniments polítics que han tingut lloc durant els darrers dies a Cerdanyola del Vallès no són fruit de la espontaneïtat innata dels membres de la corporació municipal. En primer lloc, seria perillós banalitzar tant les coses creient que en un moment determinat, tot un alcalde de tota una ciutat com la nostra s’enfada i expulsa els seus socis de govern amb l’alegria que ho ha fet.
Les darreres eleccions municipals van ser molt dures per a molta gent. Començant per CiU, que va perdre un regidor desprès de gestionar responsabilitats de govern durant quatre anys. El vot es va polaritzar i qui s’ho mira amb una mínima proximitat entén que la federació nacionalista va perdre vots en favor d’ICV-EUiA. Va ser així i a ningú li agraden les morts dolces.
El govern es renova al 2007 però des de CiU tenen la voluntat de marcar perfil clarament. No només tallant les seves pròpies cintes sinó visualitzant la seva presència al govern a costa d’entrar en enfrontaments puntuals amb ICV-EUiA i no corresponsabilitzant-se de la totalitat de l’obra de govern. Mirem-ho de manera desapassionada, en política passen aquestes coses i CiU, amb la calculadora a la ma, no ha volgut quedar amagada sota el paraigües d’en Toni Morral. La decisió, com pràcticament totes les decisions que es prenen, amagava perills que finalment s’han materialitzat.
L’estratègia de CiU descansava sobre uns fonaments prou sòlids. El PSC-PSOE va guanyar les eleccions municipals, com sempre, amb un marge prou escàs com per evitar-los l’entrada al govern municipal. Amb un candidat clar a l’alcaldia, els socialistes podien materialitzar el seu desembarcament en qualsevol moment sempre i quan CiU hi donés suport. Per tant, fins que António Cárdenas no anunciés allò que tothom sabia, que plegava veles i se’n tornava cap a la gestió d’empreses públiques, les aigües seguirien fluint en el mateix sentit que ho feien.
Sorpresa. El PSC-PSOE de la ciutat s’ha decapitat a si mateix i no està en condicions de desembarcar. ICV-EUiA expulsa CiU del govern i manté el peculiar suport que el PP li ofereix des del 2007. Amb la calculadora a la ma, entenent que la ciència electoral és qualsevol cosa menys exacta, l’opció més intel·ligent per tallar el desgast intern del govern i aconseguir la posició de força que durant tota la legislatura no han estat capaços d’assolir.
Pot semblar un salt mortal però el PSC-PSOE no presentarà una moció de censura. Hi ha alcaldia en minoria fins al final de la legislatura i pressuposts 2010 aprovats mitjançant moció de confiança. Es visualitzarà, millor que mai, l’enfrontament entre PSC-PSOE i ICV-EUiA, que és el model que convé a ambdues formacions, CiU entra en un fora de joc molt difícil de gestionar i el PP seguirà fent les “coses estranyes” a les que ens tenen acostumats.
La jugada és polièdrica i també amaga un exercici d’escapoliment que no podem obviar. S’engega la màquina de l’enfrontament polític com a mesura cosmètica ideal per tapar els fracassos en la gestió quan no la renúncia als programes. Un recurs clàssic, generar un conflicte polític i potenciar l’enfrontament per tapar les pròpies vergonyes. Quin nivell d’execució ha tingut el Pla de Mandat 2007-2011 més enllà dels discursos retòrics?
Deficient, molt deficient.
Alemanya consolida un sistema polític a cinc partits 5 Octubre 2009
Posted by danielmallen in Llegint la premsa, Política, Política Internacional.Tags: Die Linke, Estratègia, Política
add a comment
Les recents eleccions federals a Alemanya han tingut tres guanyadors clars i un perdedor. En això coincideixen la majoria d’analistes polítics que des del passat 27 de setembre al vespre van començar a interpretar els resultats.
La coalició formada pel CDU ( Christlich Demokratische Union Deutschelands ) i els seus socis regionalistes bavaresos del CSU ( Christlich Soziale Union in Bayern ), encapçalada per Àngela Merkel, ha patit un lleuger retrocés en quant a vot absolut però consolida la seva posició al capdavant del govern federal gràcies als 226 diputats aconseguits, això si, canviant de socis i desprenent-se del SPD ( Sozialdemokratische Partei Deutschlands ), gran perdedor dels comicis a qui li han caigut pel camí una tercera part dels diputats i més de la meitat dels seus votants.
Qui amb tota seguretat governarà al costat del CDU – CSU serà un altre dels guanyadors de la nit electoral, els liberals del FDP ( Freie Demokratische Partei ) que guanyen 32 diputats malgrat no aconseguir cap representant directe als districtes electorals. El partit de Guido Westerwelle tornarà al govern federal després d’onze anys a l’oposició.
El tercer gran guanyador és Die Linke, una formació que situant-se a l’esquerra del SPD ha aconseguit superar els 5 milions de vots, passant de 54 escons a 76 i sent primera força als estats de Saxònia – Anhalt i Brandenburg i segona a Turingia, Meckelemburg – Pomerània Occidental i Berlin. Un altre de les fites que ha superat aquesta opció política ha estat passar dels 3 representants directes aconseguits als districtes electorals als 15 actuals, un pas molt important i signe de consolidació.
Ara per ara, el model polític és cosa de cinc i no es pot deixar de valorar la progressió dels Büdnis 90 – Die Grünen, partit verd amb experiència de govern entre el 1998 i el 2005 que ha aconseguit passar de 51 diputats a 68, superant el 4 milions i mig de vots i consolidant encara més la seva posició com a partit.
No ens podem deixar enganyar pel còmput de diputats que situa les forces liberals que governaran alemanya ( CDU – CSU i FDP ) molt per sobre de les forces de centreesquerra i esquerra que faran oposició ( SPD, Die Linke i Büdnis 90 – Die Grünen ). La diferència real és de poc més d’un milió de vots i les raons de que d’aquesta diferència es plasmi d’una manera tant dramàtica cal cercar-les en la pèrdua per part del SPD dels seus representants directes a 68 districtes electorals en favor del CDU – CSU.
En contrast amb l’escenari que viu el SPD, la força que es situa a la seva esquerra i que està consolidant-se a tots els estats alemanys, Die Linke, ha suportat bé les acusacions de dividir l’esquerra i les pressions derivades de sortir-se del consens dels altres quatre partits grans per no acceptar la participació alemanya a la guerra d’Afganistan, estar en contra de la OTAN i defensar un model social per a la Unió Europea. Oskar Lafontaine, un dels principals líders del partit, s’ha fet un fart d’explicar la posició del seu partit i en una entrevista amb data 16 d’agost al diari berlinès Tagespiegel, quan l’acusaven de dividir l’esquerra alemanya va dir que “no s’ha de confondre la causa amb l’efecte. El nou partit Die Linke es una resposta a les retallades en els serveis socials i les guerres contra el dret internacional. Mentre el SPD s’adhereixi a això, s’assegura la seva autodestrucció i es responsable de la divisió de l’esquerra a Alemanya”
*Article publicat a la revista Esquerra Nacional nº156
Cap al nou Pla Nacional de Joventut de Catalunya! 30 Setembre 2009
Posted by danielmallen in Polítiques de Joventut.Tags: Esquerra, JERC, Política
add a comment
La formulació teòrica de les polítiques de joventut que es fan a Catalunya sempre ha anat uns quants passo per endavant. Una cosa ben diferent és el que han fet moltes administracions amb aquest marc que es diu Pla Nacional de Joventut de Catalunya (PNJCAT). La llista de responsables polítics que no s’han llegit aquest document o que consideren més interessant ignorar-lo és molt llarga. Segurament, aquest és un dels grans fracassos de les polítiques de joventut a Catalunya, la dificultat d’homogeneïtzar objectius i serveis.
El PNJCAT 2000 – 2010 està a punt d’esgotar el seu perìode de vigència i ja ha començat el procés de participació que ha de portar-nos a renovar el document per adaptar-lo a les necessitats actuals. En polítiques de joventut queda molt per caminar i és important que les línies estratègiques quedin ben fixades i que el màxim d’agents juvenils, tant col·lectius com individuals, s’apropin a aquest procés, aportin el seu punt de vista i es corresponsabilitzin de l’execució posterior. Cal aconseguir el màxim consens possible i ser fidels a una de les principals consignes del vigent PNJCAT i de la doctrina existent en polítiques de joventut: per construir un pol potent d’interlocució dels joves amb les administracions, cal fomentar l’associacionisme com a actitud cívica però també, cal que el màxim nombre de joves no associats s’apropin a la participació i en definitiva, que sumin els seus esforços per aconseguir impulsar unes polítiques de joventut ambicioses.
Tant internet com les seves aplicacions han revolucionat el panorama i les diferències respecte a la confecció del PNJCAT vigent han de ser moltes. Actualment, les xarxes socials ens permeten arribar de manera directa a milers de joves. Només cal constatar que molts Punts d’Informació Juvenil (PIJ) utilitzen usuaris Facebook per mantenir contacte directe amb els joves del seu municipi o comarca. La Secretaria General de Joventut (SGJ), que és l’administració impulsora del nou PNJCAT ha obert la pàgina volemdecidir.cat per recollir el màxim volum d’informació útil per a la confecció del document i està treballant a les xarxes socials per apropar el procés a milers de joves catalans que tenen l’oportunitat de dir la seva.
Durant els darrers anys, les JERC han treballat molt per impulsar els consells de joventut com a eines per construir unes polítiques de joventut integrals, transversals i adequades a les necessitats reals dels joves, reclamant equipaments juvenils, impulsant el Pla Nacional per l’Ocupació Juvenil… en definitiva, defensant un model ambiciós que superés el clientelisme o la concepció de que les polítiques de joventut són un derivat de la regidoria de festes. És un moment important i ara cal que ens impliquem en la realització d’aquest nou PNJCAT i que siguem capaços d’implicar a molta més gent.
Llibre llegit: Breznev 30 Setembre 2009
Posted by danielmallen in Història, Llibres, URSS.Tags: Història, Llibres, URSS
add a comment
Es tracta d’un llibre editat al 1976, amb el Teló d’Acer encara intacte malgrat les clares desavinences que es produïen al bloc d’estats comunistes, amb les tensions entre la URSS i la Xina com a qüestió de total actualitat. John Dornberg, l’autor d’aquest llibre, era corresponsal de premsa estrangera a Moscú i construeix un relat que s’inicia durant l’infantesa de Breznev a Dnepropetrovsk, una ciutat de províncies d’Ucraïna, reconstrueix la seva participació com a heroi de la segona guerra mundial, la seva evolució per les estructures del PCUS i l’administració soviètica i finalitza al 1975, amb un Breznev políticament fort al capdavant de la segona potència mundial.
Malgrat que el llibre es centre en una figura històrica concreta, es reconstrueix bona part de la carrera política de Krushev i de moltes altres personalitats de la URSS. El contingut històric del llibre és potent tot i que dedica massa pàgines a la pura especulació kremlinològica. Com a exemple d’això mateix, mig capítol on l’autor especula sobre els possibles successors de Breznev on es citen un mínim de nou personatges però sense parlar en cap moment del camarada Andropov, que finalment seria el successor. D’aquesta necessitat l’autor en fa virtut i acostuma a aportar diverses seqüències possibles per explicar un sol fet, reconeixen que pel Moscú de l’època corrien molts rumors però que el que passava a l’interior del PCUS difícilment arribava als corresponsals estrangers.
La desclassificació de documents de l’antiga URSS va arribar molts anys després de 1976 i actualment existeixen diversos llibres confeccionats a partir de les actes del politburó o dels arxius de l’administració soviètica on dades tan rellevants com les que fan referència a les collites de cereals són recollides amb realisme. Per tant, el valor d’aquesta font rau més en la proximitat històrica que no pas en un rigor que difícilment es podia assolir a mitjans dels anys setanta. Aquesta proximitat no és poca cosa i per tant, el relat és interessant.
Breznev és el primer cap d’estat i secretari general del PCUS que no va participar a la revolució rusa. Mentre Walter Ulbritch, líder de la RDA, va arribar a conèixer personalment a Lenin, Breznev encara era una criatura i anava a escola. Així doncs, Breznev va ser l’arquetip d’apparatchik, un funcionari de partit que malgrat les seves mancances en el camp de la formació política, va ascendir fins a la cima del poder soviètic gràcies al seu poder a les estructures del PCUS, seva astúcia i el seu sentit pràctic.
Tant aquest llibre com altres que s’han editat, dibuixen Breznev com un personatge gris que va desfer bona part dels passos realitzats per Krushev per aconseguir reformar la URSS. En part, pot ser a causa de que va ser un personatge molt menys estrident que el seu antecessor al càrrec, en part pot ser causa de la rehabilitació parcial de Stalin. En tot cas, Breznev va seguir l’estratègia d’aconseguir un refredament de les tensions amb el bloc capitalista per tal de rebaixar les despeses militars de la URSS i aconseguir desenvolupar una indústria lleugera i de bens de consum capaç de millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. La mateixa línia de treball que va marcar Krushev durant el seu mandat.
La menor estridència no rau només en que Breznev mai hagués picat la seva taula amb una sabata durant una sessió de Nacions Unides. L’apogeu de la cursa espacial soviètica, un dels capítols més brillants i plàstics de la història de la URSS, es va viure durant el mandat de Krushev. El seu successor no va donar tanta importància a aquesta cursa. Se li retreu també una manca de programa polític en relació a Krushev, cosa que pot ser més o menys discutible però no hi ha dubte que qüestions com aquestes són les que contribueixen a dibuixar al quart líder cronològic del bloc comunista com un personatge gris.
Un bon llibre!
