Està Colòmbia en guerra? 7 febrer 2010
Posted by danielmallen in Colòmbia, Història, Política Internacional.Tags: Colòmbia, Història, Internacional
add a comment
De Bogotà a la ciutat d’Ibagué, al departament del Tolima, s’hi va en cotxe sense complicacions. De camí sobta la carta blanca que tenen algunes multinacionals a l’hora de contaminar, la dimensió aterradora dels cinturons de misèria que existeixen al voltant de la capital i la presència militar que existeix en alguns punts del trajecte. A primer cop d’ull no es podria afirmar que a Colòmbia hi ha una guerra.
El que no podem perdre de vista és que l’extensió d’aquest país llatinoamericà pràcticament duplica la de França. Pocs turistes arriben a Ibagué, però el que és gairebé segur és que molts menys continuen la seva ruta cap al sud. La regió del Tolima es troba relativament propera a la capital del país però és controlada en bona part per les FARC – EP i segons moltes informacions publicades durant els darrers anys, es tracta del sector del país on aquesta organització té la seva principal base d’operacions.
El cert és que l’estat no controla, ni molt menys, tot el seu territori. Per no parlar del famós monopoli de la violència legítima, que es troba totalment fragmentat entre les diverses guerrilles, el paramilitiarisme, el crim organitzat i el propi estat. Colòmbia viu una situació de conflicte permanent que no es podrà resoldre a mig termini. Una situació de violència que ha portat a l’escombrada de les estructures de l’estat a grans regions del país com el Caquetá o el Putumayo.
El laberint colombià té moltes variables que cal tenir en consideració. Una d’elles és la del narcotràfic, una realitat que supera les fronteres del tòpic per definir bona part de l’escenari al que ha de fer front la societat colombiana. Bona part de les estructures polítiques del país es troben infiltrades per la corrupció i un dels majors factors generadors d’aquesta situació és la importància de la cocaïna en l’estructura econòmica del país.
En paraules d’un dirigent del moviment juvenil del país, seria un exabrupte negar les connexions del moviment guerriller amb el narcotràfic. Una de les principals fonts de finançament de les FARC – EP és el cobrament de gramatges als traficants de drogues que utilitzen les àmplies zones controlades per la guerrilla pel conreu de coca. Aquesta activitat representa un volum molt considerable de l’estructura productiva de moltes regions del país i és també una font de conflictivitat permanent. El narcotràfic conviu amb la guerrilla i l’exercit però financia el paramilitiarisme per desplaçar la guerrilla i evitar-se el pagament de l’impost revolucionari. La base social de les guerrilles existeix i fins i tot creix. L’enrocament és total.
Si guerrilles com les FARC – EP o el ELN es mantenen avui dia en actiu és per l’existència d’unes causes estructurals que durant les darreres dècades no s’han modificat. Les pràctiques del latifundisme al país, la repressió violenta del camperolat i la misèria són els principals factors que provoquen el manteniment d’un conflicte armat que a primer cop d’ull podria semblar extemporani.
L’actual govern colombià ha apostat per la via militar i el prolongament del conflicte tenint molt clar que la victòria militar és simplement inviable. Mitjançant aquesta excusa es manté una estructura política corrupta i amb greus dèficits democràtics que permet continuar amb l’enriquiment de les oligarquies locals.
Malgrat el control dels mitjans de comunicació i el silenciament continuat del conflicte armat. No hi ha gaires dubtes, Colòmbia porta més de cinquanta anys en guerra i és força difícil que aquesta situació es resolgui a mig termini.
Quant valen les xarxes socials? 6 febrer 2010
Posted by danielmallen in Internet, Política.Tags: Estratègia, Internet, Política, Spin Doctors
1 comment so far
Algunes veus com la de Marc Vidal afirmen que entre el vuit i el deu per cent dels vots a les properes eleccions al Parlament de Catalunya es decidiran a les xarxes socials. Un botí electoral que, sempre segons la mateixa font, podria ascendir fins al milió de vots, que no és poca cosa.
Els missatges són molt importants en política però també ho son els canals. Les xarxes socials no són una finalitat en sí mateixes i qui es pensi que Facebook farà la feina per ell s’estarà equivocat. Ara bé, les xarxes socials són bancs de pesca ideals per a la difusió de continguts, la redirecció de visitants cap a altres formats web o per a la coordinació d’una campanya més extensa.
Avui dia, encara són els mitjans tradicionals els que generen opinió. Ara bé, amb el temps els mitjans digitals han anat guanyant significació al panorama comunicatiu i ha quedat molt clar que han vingut per quedar-se. El seu model de negoci s’adapta molt millor a les necessitats econòmiques del moment i la seva estructura està molt més al dia que la dels mitjans de tota la vida.
Hi haurà campanya 2.0 a les eleccions al Parlament de Catalunya però també per la tria del nou president del F.C. Barcelona. Si la campanya de Sandro Rossell ha apostat per treballar intensivament la xarxa, significa que aquesta té un valor afegit gens menyspreable.
La dimensió de la qüestió encara resta per definir. El cert és que donar per bones les dades aportades per Marc Vidal és agosarat i no sabrem fins a quin punt fa de la necessitat virtut. No en va, la seva empresa ha estat la responsable d’adaptar una xarxa social de tecnologia americana a les necessitats de CiU. El que sí que és segur és que el format web 2.0 és cada cop més important en el camp de la comunicació.
Sobre les xarxes socials específiques també existeixen dubtes raonables. La batalla política és a Facebook o la creació d’una comunitat pròpia aporta un valor afegit important? L’aposta de CiU no es limitarà a la seva pròpia xarxa i de ben segur que vindrà acompanyada d’una bona inversió en publicitat a les xarxes socials generals i als mitjans digitals del país. Una xarxa per convençuts no pot convèncer a ningú però pot resultar una bona eina de treball intern a nivell de visualització de lideratges i difusió de continguts entre els activistes de la campanya.
En tot cas, el format web 2.0 està arribant al seu apogeu i està començant a cobrir grans espais. L’univers de la xarxa és dinàmic per definició i resulta complexe realitzar una lectura concreta de molts dels moviments que dia rere dia es van produint. Això sí, qui no jugui correctament aquesta ma en pagarà les conseqüències a la urna.
Conferència de l’agregat polític de l’ambaixada de Cuba a Bogotà 6 febrer 2010
Posted by danielmallen in Cuba, EEUU, Política Internacional.Tags: Cuba, EEUU, Internacional
add a comment
Fa relativament poc vaig tenir el privilegi de participar en un programa de cooperació al desenvolupament a Colòmbia. En total, una experiència de gairebé deu dies força intensos en tots els sentits.
Una de les parts més interessants va ser l’assistència a una conferència de Dr. Carlos Antelo, agregat polític de l’ambaixada cubana de Bogotà i vell rocker de la revolució. La seva lectura de les relacions internacionals a l’àrea de l’Amèrica Llatina va semblar-me molt lúcida i a la vegada sorprenent.
Cuba ocupa el lloc número 51 de l’índex de desenvolupament humà que elabora la ONU, ocupant el quart lloc entre els països llatinoamericans desprès de Xile, Argentina i Uruguai. És l’únic estat del món que compleix amb els criteris pel desenvolupament sostenible de WWF i porta des del 1962 resistint el boicot econòmic i polític de la primera potència econòmica i militar del planeta, els Estats Units. Una condemna de més de 47 anys pel delicte de negar-se a ser el pati del darrere, el casino o el prostíbul de ningú.
La política de l’administració que encapçala Barack Obama respecte a Amèrica Llatina no ha suposat una millora respecte a l’estratègia republicana. En molts aspectes ha resultat encara més carnívora i com a exemple està la construcció de bases militars a Colòmbia amb l’objectiu d’intimidar els estats que han decidit sortir de la tutela dels EEUU. Les experiències de l’esquerra llatinoamericana són identificades com una amenaça per la superpotència i no dubtaran en carregar militarment contra elles quan convingui.
Fa molts anys que el Departament d’Estat dels EEUU té en nòmina al futur governador cubà i pel 2010, dedicarà un mínim de 58 milions de dòlars, directament extrets del seu pressupost, a la desestabilització política de l’illa. L’aixecament del bloqueig econòmic suposaria per Cuba un estalvi de més de 9.000 milions de dolars en importació d’equips i bens de consum.
El cert és que Barack Obama ha aconseguit vendre internacionalment una bona imatge, un producte exitòs que molts ha corregut a comprar desesperadament. Ara bé, la seva lògica no ha deixat de fer seguidisme de la doctrina política dels qui el van precedir. L’estratègia de desestabilització contra el govern de Veneçuela i la preparació d’un estat d’opinió propici al conflicte armat mitjançant la subsidiarietat de Colòmbia, són actuacions que el situen en la més pura tradició dels plantejaments de Henry Kissinger.
Cuba treballa per modernitzar-se i el Dr. Antelo afirma que existeix un consens al voltant de la necessitat de realitzar determinades reformes malgrat que la pressió dels EEUU provoqui que els canvis siguin molt més complexes de realitzar. Els cubans no sacrificaran la seva revolució i en matèria de resistir hi tenen la ma trencada.
Durant els propers anys veurem si el moviment de les esquerres llatinoamericanes aconsegueix continuar el seu avanç, assolint els seus objectius estratègics, acabant amb l’hegemonia dels EEUU al continent i generant benestar entre els seus ciutadans. Cal esmentar que el paper espanyol a la regió és pèssim gràcies a que l’estratègia la determinen les grans multinacionals que operen a la zona. Un dels màxims exponents d’això és el suport explícit del grup PRISA al president Uribe a través dels mitjans que controla a Colòmbia i al propi Estat espanyol. Només cal veure el diferent tractament que han rebut l’intent de modificació constitucional que va intentar Hugo Chávez a Veneçuela i la violació de la constitució colombiana que realitzarà Uribe tornant-s’hi a presentar en contra de la llei colombiana.
Llibre llegit: “ El Dia – D. La batalla de Normandia” 3 gener 2010
Posted by danielmallen in Història, Llibres.Tags: Història, Llibres
add a comment
Avui dia, un dels grans divulgadors vius de la Segona Guerra Mundial és l’historiador anglès Antony Beevor. Durant els darrers anys ha publicat grans llibres com “Berlin. La caiguda: 1945” o “Stalingrad” i el darrer, “El Dia – D. La Batalla de Normandia” segueix fidelment l’esquema narratiu que fa d’aquests volums obres de lectura apassionant.
Les obres de Beevor són bestsellers de l’assaig històric per la pluralitat de les seves fonts i per la capacitat de l’anglès de donar vida als seus escrits utilitzant testimonis de primera ma que són els que finalment generen l’addicció literària. No es tracta d’obres sistemàtiques o enfocades des d’un punt de vista excessivament tècnic, són obres a l’abast de tothom qui es vulgui acostar a alguns dels episodis més rellevants d’un moment històric decisiu.
Les operacions descrites van accelerar la caiguda del III Reich obrint un front de l’oest que va sentenciar el desenllaç de la Segona Guerra Mundial. La part més coneguda és la del desembarcament i va iniciar-se el dia 6 de juny de 1944 amb una invasió paracaigudista i més endavant, amb la conquesta de les platges mitjançant llanxes i un gran suport artiller des del Canal de la Mànega. Més enllà d’aquests primers compassos, els aliats van haver d’obrir-se pas fins a Paris travessant un terreny difícil i enfrontant-se a unes tropes alemanyes molt tocades però altament combatives.
La dimensió humana del conflicte esborra molts tòpics i aquesta obra fa referència constant als casos de neurosi de guerra, a les profundes enemistats existents entre els comandaments i polítics del bàndol aliat, dibuixa el patiment dels civils normands i critica l’excessiu nombre de baixes civils provocades pels bombardeigs aliats que fins i tot, va superar el nombre de baixes a Anglaterra a causa de les bombes alemanyes, destapa els errors estratègics i reconeix que la moral de combat alemanya era per norma general superior a la de les forces d’invasió.
Un dels personatges que va intervenir al teatre d’operacions i que resulta més xocant és el general americà George Smith Patton, fill d’una llarga nissaga de militars, amb un caràcter força difícil i un historial força excèntric. Queden per la posteritat algunes frases seves carregades de raó i un profund valor descriptiu com el “vull que recordeu que ni un sol fill de puta ha guanyant mai cap guerra donant la vida pel seu país, s’han guanyat fent que altres pobres cabrons idiotes morin pel seu”.
I anant als protagonistes del camp aliat, el que sorprèn és el nivell d’enemistat entre els alts comandaments, centrada principalment en les tensions que generava la figura del Mariscal de Camp Bernard Law Montgomery, que va mantenir la seva reputació pública intacta fins que, un cop retirat, va publicar les seves memòries. Eisenhower va arribar a dir que “ abans que res és un psicòpata”. La disputa pels mèrits de la batalla va condicionar el desenvolupament de la mateixa i només a partir de la mentalitat d’alguns comandaments s’expliquen molts dels detalls de la mateixa
Al llibre també es formulen posicionaments controvertits com l’equiparació en ferocitat amb el front occidental. I si bé es cert que van morir més de mig milió de soldats d’ambdós bàndols, no existeix comparació possible amb el milió i mig de militars i el milió llarg de civils morts només a Stalingrad. No és propaganda soviètica tal i com diu Beevor a les conclusions del llibre, són números molt freds. El major desgast alemany es va produir al front rus i quan els aliats van desembarcar a França, l’exèrcit roig estava a punt d’arribar a Varsòvia.
De la mateixa manera que els anteriors llibres de Beevor, es tracta d’una lectura molt recomanable pels interessats en la major guerra del segle XX . Les seves 659 pàgines es llegeixen ràpidament i deixen una impressió molt bona. El llibre és de l’editorial Crítica, va per la seva tercera edició en castellà i es pot trobar fàcilment a les llibreries grans.
Vist: Syriana ( Stephen Gaghan, 2005 ) 20 desembre 2009
Posted by danielmallen in EEUU, Història, Llibres, Política Internacional.Tags: Internacional, Vist
add a comment
En el moment en que Syriana va estrenar-se a Catalunya alguns coneguts em van animar a acostar-me al cinema per veure-la. No ho vaig fer.
Aquest cap de setmana l’han reproduït a la televisió i malgrat l’horari intempestiu, vaig decidir que tocava visualitzar-la. Una decisió totalment encertada en tant que es tracta d’una cinta que fuig de la moralina i descriu un aspecte de les relacions internacionals que existeix amb tot el pes del seu dramatisme.
Tracta de diverses històries aparentment independents però totalment creuades al voltant d’un fictici emirat àrab del Golf Pèrsic i les influències de la indústria del petroli. Els seus protagonistes són un agent de la CIA ( George Clooney ), un expert en recursos energètics ( Matt Damon ), un advocat mercantil ( Jeffrey Wright ), un jove obrer pakistaní sense treball ( Mazhar Munir ), un príncep àrab ( Alexander Sidding ) i dos magnats del petroli texà ( Christopher Plummer i Tim Blake Nelson ).
Syriana ha estat definida com un thriller geopolític i mostra sense escrúpols quins són els efectes de les polítiques exteriors dels EUA als països àrabs rics en petroli. Com un príncep reformista que vol modernitzar el seu país és assassinat per la CIA per tal d’afavorir els règims despòtics i favorables als seus interessos comercials, com els joves de classes desafavorides poden caure en mans de l’integrisme islàmic i en definitiva, com es remena el poder a molts dels grans despatxos de Washington.
La política internacional dels EUA es recolza en una moral pròpia que, segons diun els entesos, va ser formulada per Henry Kissinger a obres com la mastodòntica Diplomacy que malauradament, està totalment esgotada en castellà i mai s’ha editat en català. Un llibre que també em van recomanar fa temps i que he hagut de comprar en anglès. Els senyors de Amazon.com diuen que m’arribarà el 24 de desembre i no hi seré per recollir-lo a correus. Quin drama.
Aprofito per subratllar la infàmia que suposa que tant el propi Henry Kissinger com Barack Obama hagin estat guardonats amb el Premi Nobel de la Pau. El primer, és un dels majors criminals de la història i el segon no ha fet res més que vendre fum i augmentar el contingent miliatar a Afganistan i no precisament per regalar floretes de colors als seus habitants.
El final de les curses de braus a Catalunya és ben a prop! 20 desembre 2009
Posted by danielmallen in Llegint la premsa, Política.Tags: Política
add a comment
A molts ens produeixen rebuig les curses de braus. El patiment, la tortura d’un animal no ha de ser un expectacle legal i avui, divendres 18 de desembre de 2009, el Parlament de Catalunya ha aprovat en contra de molts elements, la tramitació de la ILP de la plataforma Prou gràcies al vot de 67 diputats en contra de 59 i de 5 abstencionistes. Votació secreta.
Els mitjans de comunicació han jugat a favor dels empresaris i promotors de curses de braus. Avui mateix, en Jordi Barbeta des de La Vanguàrdia ha sortit a la palestra per defensar aquesta modalitat de tortura animal. Els exemples són molts i han comptat amb un manifest de suport que és un refregit dels manifestos espanyolistes habitualment encapçalats per Albert Boadella amb l’afegit d’un bon grapat d’intel·lectuals i vedettes de l’esquerra frívola que durant els darrers dies han fet un discurs sobre la llibertat que tant serveix per defensar les curses de braus com les lapidacions preventives. Per exemple, en Joan Barril o en Jordi Évole.
Els diputats han rebut i rebran pressions. Començant pel govern central amb el PSOE al capdavant, que ja ha deixat clar que no està per la prohibició. De moment, la ILP es debatrà al Parlament de Catalunya i si els diputats no cedeixen, amb sort, a partir del març del 2010 no hi haurà més curses de braus a Catalunya.
Els suports també són molts i arreu del Principat de Catalunya, fins a 70 municipis s’han declarat abolicionistes des de l’any 1989. El primer va ser Tossa de Mar ( La Selva ) i al darrere han vingut moltes capitals de comarca o la pròpia ciutat de Barcelona. També hi ha moltes personalitats que han donat el seu suport a la iniciativa de la plataforma, entre ells, el filòsof Josep Maria Terricabres, el músic Gerard Quintana, l’actor Bruno Oro, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet o el periodista Jordi Tardà. I és clar, els 180.169 ciutadans que hem signat la iniciativa.
Barrejant naps i cols, hi ha qui entén la ILP en clau d’atac a un dels símbols culturals de l’Estat espanyol. La plataforma Prou no ha tirat endavant aquesta iniciativa per atacar cap tòtem de l’espanyolitat, ho ha fet per aturar una pràctica violenta que ha d’enterrar-se definitivament. Contra qualsevol modernització sempre hi ha una reacció i en aquest cas, els qui reaccionen ho fan tant per interessos econòmics com per nacionalisme d’estat i pura frivolitat.
Esperem que finalment, la iniciativa arribi a bon port i deixem de fer el ridícul amb pràctiques cavernícoles. Si els altres volen seguir fent el cafre amb la seva festa nacional, serà cosa seva.
Cerdanyola del Vallès del 2011 al 2015… 14 desembre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Política Municipal.Tags: Cerdanyola del Vallès, Política
add a comment
La moció de censura presentada fa tan poc a la ciutat amaga detalls importants als que ens hem d’anar fent a la idea. El més important és que PSC-PSOE i CiU manifesten els seus sentiments de confiança mútua i mires cap al futur. Maig del 2011 és massa aviat com per considerar-se futur, en tot cas i amb els problemes que tindran, és present.
El futur passa de llarg la data de les properes eleccions municipals. Als resultats que obtindrà el PSC-PSOE a les urnes caldrà sumar-hi la representació convergent. El pacte post-electoral ja ha estat signat sinó és que una majoria socialista fa innecessari el concurs convergent i tot i així, els representants de CiU podrien decidir formar part del govern per veure què els hi cau.
Antoni Morral ( ICV-EUiA ) entregarà a Carme Carmona ( PSC-PSOE ) el bastó d’alcalde i no té cap possibilitat de recuperar-lo després del maig del 2011. Per bé o per mal, el panorama polític de la ciutat ha canviat molt i el temps dels pactes de tots contra el foc han passat. La combinatòria s’ha enriquit tant que fins i tot ha corregut amb força el rumor de que CiU i PSC-PSOE li van oferir un lloc al PP al nou govern municipal.
Les picabaralles per determinar qui ha matat el pobre esperit del canvi són una pèrdua de temps. Els fets són públics i la veritat és que l’han matat entre tots per que el pobre va nàixer molt feble i carregat de punyetes.
A partir del 2011 les fitxes poden resituar-se de moltes maneres. El millor per tots seria un canvi real que segurament no té tant a veure amb la configuració del govern com de la oposició. El model d’una força de govern forta que es retroalimenta a un partit fort d’oposició que a l’hora de la veritat pensa el mateix que el primer és una pèrdua de temps. Com quan un hamster perd hores fent quilòmetres a la roda de la seva gàbia. La ciutat no avança i els mateixos de sempre es reparteixen el pastís.
Ja sabem quin govern tindrem. Convergents i socialistes tenen fets tots els tractes que havien de fer, ja estan en marxa. Els números poden arribar a ser molt cruels i en el cas que ens ocupa, no deixen marge per una gran desviació. Posats a cercar coses positives, el vot captiu que té ICV-EUiA a nivell municipal com a opció pragmàtica ja pot volar lliurement.
Si CiU no diu el contrari, o sigui, que podria pactar amb Antoni Morral desprès de maig del 2011, no cal votar en contra de ningú, es pot votar en funció del programa i de les persones que es presenten amb el compromís d’aplicar-lo. La millor manera de desplaçar la centralitat municipal cap a esquemes diferents dels que comparteixen les quatre forces amb representació al consistori.
Estic parlant de conceptes com posar senderi amb les bestieses que s’estan fent a la Plana del Castell, criticar la calendarització electoralista de les obres, apostar per la participació ciutadana, el compromís amb la defensa del medi ambient o prioritzar el benestar per endavant del creixement especulatori de la ciutat. ICV-EUiA no s’ha compromès amb res d’això i s’ha dedicat a fer de PSC-PSOE sense ser-ho i tots n’hem sortit perjudicats, ells els primers.
El PSC-PSOE davant les consultes populars per la independència 12 desembre 2009
Posted by danielmallen in Llegint la premsa, Política.Tags: Política
add a comment
Que Joan Ferran i Serafini té la voluntat manifesta d’erigir-se en flagel socialista del catalanisme desacomplexat és quelcom que ha quedat ben clar durant els darrers anys. Fidel a la seva cosmovisió, ahir divendres va fer front comú amb el PP acusant a TV3 de sobredimensionar la cobertura mediàtica de les consultes. La tesi és la de sempre, que el catalanisme està “fabricant” un país que no és el que reflecteixen les urnes.
El diputat del PSC-PSOE sap sobradament que les nacions no són quelcom físic i que, efectivament, es construeixen i fabriquen. Deixem-ho aquí per no allargar-nos més en la utilització de mots que podrien servir per descriure la incidència que els agents socials poden realitzar sobre el concepte de nació. També té clar que els estats es doten d’instruments amb els quals incideixen sobre el procés i és clar, fabriquen les seves nacions. El que li passa a en Joan Ferran és que té bàndol i mal perdre, res més.
Potser es dirigeix a la galeria, potser es tracta de mantenir un posicionament intransigent a nivell intern del seu partit o potser el que volien amb això era sortir als mitjans estatals, però en tot cas, el seu posicionament és simptomàtic del que pot estar vivint el personatge i els seus coreligionaris més propers. S’han hagut de retratar i els hi cou.
A qui també hem pogut veure entre la irritació i la incomoditat ha estat a Lídia Santos, diputada del PSC-PSOE al Parlament de Catalunya que va debatre a les pàgines de la revista El Temps amb representants d’altres grups parlamentaris sobre les consultes que tindran lloc demà arreu del país. Sense armes per criticar la forma, doncs amb les consultes populars poca gent s’atreveix, renega del fons apuntant que les institucions municipals no haurien de donar suport a plantejaments sense cobertura legal, que resulta un flac favor a la defensa del contingut del vigent estatut d’autonomia, agita sense vergonya el fantasma de la convivència interior i apel·la a l’espectre errant del federalisme.
Els socialistes catalans han quedat retratats i força a contrapeu. A nivell estatal la consigna era clara i tant ZP com la Fernàndez de la Vega han volgut passar de puntetes mirant de minimitzar la importància de les consultes. Canvi d’estratègia, sobre Arenys de Munt ( Maresme ) van descarregar amb força i van fer el ridícul, amb les consultes de demà miren de fer veure que la cosa no va ni amb ells ni enlloc- No han tingut massa èxit i han acabat apareixent a més d’una portada dels grans rotatius.
El rotllo del federalisme avorreix les pedres. Això sí que no va enlloc. Sense rancúnies gàstriques: l’Estat espanyol no es vol federalitzar i els catalans estem cansats de xocar sempre amb el mateix mur. Si PP i PSOE, que són els que poden canviar la Constitució Espanyola volen fer alguna cosa, com per exemple plantejar seriosament un model d’estat federal, ja ens trucaran per explicar-ho. Mentre segueixin en la mateixa línia, que no ens vinguin amb sopars de duro. Els que s’han de posar d’acord són ells i com que ara per ara és impossible, infinitat d’evidències ho proven, als catalans ens toca construir-nos el nostre lloc entre les nacions lliures. Com diu en Joan Ferran, fabricar-nos el país que volem. Un objectiu lícit al que no hem de renunciar per molt que els dòbermans bordin i ensenyin les dents.
Per cert, el municipi més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà ( Berguedà ) ha realitzat avui mateix la seva consulta. Han votat 19 dels 21 veïns amb dret a vot. 18 han dit sí i 1 ha dit no. Un exemple de democràcia i participació que esperem que demà es reprodueixi a la resta de municipis on l’independentisme ha treballat incansablement per cedir-li el vot a la ciutadania.
On queden les polítiques de joventut a la ciutat? 12 desembre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Política Municipal, Polítiques de Joventut.Tags: Barbacoes, Cerdanyola del Vallès, Política
add a comment
Llegint les declaracions realitzades per ICV-EUiA durant els darrers dies, podem interpretar que el show de Benny Hill en que s’havia transformat la política municipal d’ençà que l’alcalde tingué la brillant idea d’expulsar CiU del govern municipal, està a punt de finalitzar.
Coherent amb el seu discurs, Antoni Morral i els seus miraran de fer de la necessitat virtut i sense participar del govern municipal, afirmen que la seva actitud serà positiva. L’argument principal rau en que pel poc que queda de legislatura, PSC-PSOE i CiU no tenen més marge que el d’aplicar el Pla de Mandat d’ICV. La veritat és que encar que ICV-EUiA votés tot en contra, la gestió municipal seguiria cap endavant sense cap molèstia.
El govern podrà tirar endavant iniciatives i l’Ajuntament tornarà a funcionar. Un cop va quedant clar qui farà les coses a partir d’ara, comença a ser moment de preguntar-nos com es faran. El llistat de qüestions és llarg i podem començar per on ens faci més gràcia. Un exemple, les polítiques de joventut de la ciutat.
Malauradament, el canvi de signe que es va produir al 2003 no ha portat a l’àrea de joventut cap millora. Els que heretin la gestió, trobaran un àrea devastada, inútil, morta, abandonada, oblidada, menystinguda i desangelada. Ni en Balcells, ni la senyora Rebollo ni la Maria Reina han fet res destacable en aquest camp més enllà del que és vox populi, que les polítiques de joventut han estat la seva darrera prioritat.
Tenim un mal Pla Local de Joventut que serveix per a ben poca cosa. Sobre aquest full de ruta calia incorporar plans anuals que han arribat sempre tard i que metodològicament han estat un fracàs flagrant. Del corresponent al 2010 encara ningú en sap res. Perdó, sabem que ni tan sols s’ha començat a treballar en ell.
Estaria bé que durant el gener es comencés a consultar les entitats juvenils de la ciutat per tal que pel febrer, com a molt tard, es pugui aprovar un pla anual pel 2010 mitjanament consensuat o com a mínim, comentat amb els joves de la ciutat. Té molt poca credibilitat aprovar plans d’actuació anuals poc abans de l’estiu, que és al que ens tenen acostumats fins ara.
Caldria anar pensant en un nou Pla Local de Joventut elaborat seguint les indicacions dels estaments superiors. Res d’invents estranys, amb el seu procés de diagnosi, participació dels agents juvenils i dels joves no associats i sobretot, una concepció integral i transversal. No es tracta de paraules buides. Assignar al capítol de joventut les iniciatives generals que remotament tenen a veure amb els joves és una vergonya.
L’ajuntament segueix sense un model de participació juvenil clar o funcional. Simplement, no existeix i el famós Consell Municipal de la Joventut només va convocar-se un cop la darrera legislatura i no va servir per res. Molts dels presents es van aixecar a mitja reunió i van marxar davant el lamentable espectacle que es va viure. A qui toqui gestionar l’àrea de joventut li correspon decidir si vol fer un pas endavant en la participació juvenil o si pel contrari, ja li va bé que la cosa segueixi absolutament morta.
I ja posats a fer la carta als reis, caldria subratllar que els equipaments juvenils de la ciutat porten molts anys desfasats i no poden donar resposta a la demanda existent. Una ciutat com la nostra no es pot conformar amb un sol casal de joves malament gestionat i carregat de mancances elementals. L’exemple més flagrant és el dels bucs d’assaig on s’ha realitzat una inversió en equips i aïllament però en canvi, no es disposa d’un model de gestió que permeti que aquestes instal·lacions tinguin una incidència positiva sobre els grups novells de la ciutat.
Quan els polítics de la ciutat deixin de fer-se la guitza hauran de començar a respondre a aquestes qüestions i a les que aniran sorgint de les diferents àrees de gestió que durant els darrers anys no s’han portat com és degut. El cas de les polítiques de joventut és dels més escandalosos però n’hi ha molts altres.
Les consultes populars del 13 de desembre 9 desembre 2009
Posted by danielmallen in Llegint la premsa, Política.Tags: Estratègia, Política
add a comment
El proper diumenge un 17,02% dels municipis catalans ( 161 de 946 ) celebraran una consulta democràtica on consultaran als seus veïns quina és la seva opinió sobre la possible independència de Catalunya. La cosa va molt més enllà i en un futur no gaire llunyà està previst que molts més municipis segueixin el camí que va marca Arenys de Munt ( Maresme ) i trenquin amb una de les falàcies més ben construïdes per l’Estat espanyol.
Es diu que aquests 161 municipis sumen més habitants que els que tenen alguns estats de ple dret de la Unió Europea, Luxemburg o Malta. M’agradaria refer els números però deuen ser certs i no deixa de ser sorprenent que una iniciativa d’aquestes característiques estigui recollint un èxit tan gran. Si tot va com esperem, és una dada que podria tenir un important recorregut a nivell internacional.
Aquesta iniciativa té punts forts i febleses. Durant els darrers dies la premsa ha disseccionat la qüestió i depenent del grau d’èxit o fracàs, és pot preveure que la cosa vagi per llarg.
En el camp de les fortaleses caldria assenyalar en primer lloc la mobilització. Hi ha qui l’entén com el gest d’acostar-se cada quatre anys a una urna. És un error, durant els darrers anys l’independentisme ha registrat una certa consolidació electoral a Catalunya però no ha vingut acompanyada per un creixement efectiu de la seva base militant, que evidentment, no consisteix únicament en ficar-se un carnet a la cartera i seguir endavant com si res.
L’organització de les consultes del 13 de desembre i les que vindran després són un exemple de trobada entre ciutadans amb diferents sensibilitats polítiques que decideixen coordinar els seus esforços de manera més o menys organitzada. D’aquests ciutadans, una gran majoria no ha militat activament a cap organització i segurament, tampoc ho faran mai. Que comencin a treballar per la independència és un dels grans èxits d’aquest moviment i no deixa de ser un patrimoni que cal preservar sigui com sigui.
El segon punt fort és el del precedent històric que es genera i els efectes que el mateix tindrà sobre la societat. Projectar-nos al futur amb la voluntat d’esdevenir el 28è estat de la UE passa per dos punts que cal tenir en compte. En primer lloc, cal que els catalans fem que aquest objectiu sigui visible i majoritari, que situem el debat i el guanyem. A continuació, cal que els de fora tinguin clar que som una cosa diferent i ho acabin reconeixent de forma natural. El precedent serà tant important a nivell extern com intern i si no surt amb força de les fronteres de l’Estat espanyol, com a mínim a nivell estatal és d’una virtut pedagògica importantíssima.
En la banda de les febleses cal destacar que les consultes signifiquen un pas endavant molt important però no porten automàticament a la resolució del conflicte. Per tant, augmenten la intensitat del debat i és important deixar el llistó ben alt, però no acaben a curt termini amb la constitució d’un Estat català. Per encarar amb garanties un procés d’autodeterminació cal solidificar l’estructura de l’independentisme des de totes les perspectives importants i molt més enllà dels processos electorals, feina que no està ni molt menys completada.
El globus s’anirà inflant i cal que ens preparem per quan es comenci a desinflar. Es tracta de quedar tant per sobre del punt de partida com ens sigui possible i s’aconseguirà amb intel·ligència, generositat i sentit de país, tractant-nos com adults i entenent què és el que estem fent. Més enllà de les consultes, quedarà molta feina per fer i caldrà aprofitar l’empenta per continuar desplegant l’independentisme.
Les consultes no seran cap anècdota i és important que el resultat siguin una experiència satisfactòria per que a falta de millors idees, són la millor eina de la que disposa actualment l’independentisme per explorar un canvi de marc polític. Que el marc territorial de les consultes no s’adequa a mig termini al projecte de l’esquerra independentista i altres qüestions importants tampoc són cap anècdota.
