Vist: Syriana ( Stephen Gaghan, 2005 ) 20 Desembre 2009
Posted by danielmallen in EEUU, Història, Llibres, Política Internacional.Tags: Internacional, Vist
add a comment
En el moment en que Syriana va estrenar-se a Catalunya alguns coneguts em van animar a acostar-me al cinema per veure-la. No ho vaig fer.
Aquest cap de setmana l’han reproduït a la televisió i malgrat l’horari intempestiu, vaig decidir que tocava visualitzar-la. Una decisió totalment encertada en tant que es tracta d’una cinta que fuig de la moralina i descriu un aspecte de les relacions internacionals que existeix amb tot el pes del seu dramatisme.
Tracta de diverses històries aparentment independents però totalment creuades al voltant d’un fictici emirat àrab del Golf Pèrsic i les influències de la indústria del petroli. Els seus protagonistes són un agent de la CIA ( George Clooney ), un expert en recursos energètics ( Matt Damon ), un advocat mercantil ( Jeffrey Wright ), un jove obrer pakistaní sense treball ( Mazhar Munir ), un príncep àrab ( Alexander Sidding ) i dos magnats del petroli texà ( Christopher Plummer i Tim Blake Nelson ).
Syriana ha estat definida com un thriller geopolític i mostra sense escrúpols quins són els efectes de les polítiques exteriors dels EUA als països àrabs rics en petroli. Com un príncep reformista que vol modernitzar el seu país és assassinat per la CIA per tal d’afavorir els règims despòtics i favorables als seus interessos comercials, com els joves de classes desafavorides poden caure en mans de l’integrisme islàmic i en definitiva, com es remena el poder a molts dels grans despatxos de Washington.
La política internacional dels EUA es recolza en una moral pròpia que, segons diun els entesos, va ser formulada per Henry Kissinger a obres com la mastodòntica Diplomacy que malauradament, està totalment esgotada en castellà i mai s’ha editat en català. Un llibre que també em van recomanar fa temps i que he hagut de comprar en anglès. Els senyors de Amazon.com diuen que m’arribarà el 24 de desembre i no hi seré per recollir-lo a correus. Quin drama.
Aprofito per subratllar la infàmia que suposa que tant el propi Henry Kissinger com Barack Obama hagin estat guardonats amb el Premi Nobel de la Pau. El primer, és un dels majors criminals de la història i el segon no ha fet res més que vendre fum i augmentar el contingent miliatar a Afganistan i no precisament per regalar floretes de colors als seus habitants.
El final de les curses de braus a Catalunya és ben a prop! 20 Desembre 2009
Posted by danielmallen in Llegint la premsa, Política.Tags: Política
add a comment
A molts ens produeixen rebuig les curses de braus. El patiment, la tortura d’un animal no ha de ser un expectacle legal i avui, divendres 18 de desembre de 2009, el Parlament de Catalunya ha aprovat en contra de molts elements, la tramitació de la ILP de la plataforma Prou gràcies al vot de 67 diputats en contra de 59 i de 5 abstencionistes. Votació secreta.
Els mitjans de comunicació han jugat a favor dels empresaris i promotors de curses de braus. Avui mateix, en Jordi Barbeta des de La Vanguàrdia ha sortit a la palestra per defensar aquesta modalitat de tortura animal. Els exemples són molts i han comptat amb un manifest de suport que és un refregit dels manifestos espanyolistes habitualment encapçalats per Albert Boadella amb l’afegit d’un bon grapat d’intel·lectuals i vedettes de l’esquerra frívola que durant els darrers dies han fet un discurs sobre la llibertat que tant serveix per defensar les curses de braus com les lapidacions preventives. Per exemple, en Joan Barril o en Jordi Évole.
Els diputats han rebut i rebran pressions. Començant pel govern central amb el PSOE al capdavant, que ja ha deixat clar que no està per la prohibició. De moment, la ILP es debatrà al Parlament de Catalunya i si els diputats no cedeixen, amb sort, a partir del març del 2010 no hi haurà més curses de braus a Catalunya.
Els suports també són molts i arreu del Principat de Catalunya, fins a 70 municipis s’han declarat abolicionistes des de l’any 1989. El primer va ser Tossa de Mar ( La Selva ) i al darrere han vingut moltes capitals de comarca o la pròpia ciutat de Barcelona. També hi ha moltes personalitats que han donat el seu suport a la iniciativa de la plataforma, entre ells, el filòsof Josep Maria Terricabres, el músic Gerard Quintana, l’actor Bruno Oro, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet o el periodista Jordi Tardà. I és clar, els 180.169 ciutadans que hem signat la iniciativa.
Barrejant naps i cols, hi ha qui entén la ILP en clau d’atac a un dels símbols culturals de l’Estat espanyol. La plataforma Prou no ha tirat endavant aquesta iniciativa per atacar cap tòtem de l’espanyolitat, ho ha fet per aturar una pràctica violenta que ha d’enterrar-se definitivament. Contra qualsevol modernització sempre hi ha una reacció i en aquest cas, els qui reaccionen ho fan tant per interessos econòmics com per nacionalisme d’estat i pura frivolitat.
Esperem que finalment, la iniciativa arribi a bon port i deixem de fer el ridícul amb pràctiques cavernícoles. Si els altres volen seguir fent el cafre amb la seva festa nacional, serà cosa seva.
Cerdanyola del Vallès del 2011 al 2015… 14 Desembre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Política Municipal.Tags: Cerdanyola del Vallès, Política
add a comment
La moció de censura presentada fa tan poc a la ciutat amaga detalls importants als que ens hem d’anar fent a la idea. El més important és que PSC-PSOE i CiU manifesten els seus sentiments de confiança mútua i mires cap al futur. Maig del 2011 és massa aviat com per considerar-se futur, en tot cas i amb els problemes que tindran, és present.
El futur passa de llarg la data de les properes eleccions municipals. Als resultats que obtindrà el PSC-PSOE a les urnes caldrà sumar-hi la representació convergent. El pacte post-electoral ja ha estat signat sinó és que una majoria socialista fa innecessari el concurs convergent i tot i així, els representants de CiU podrien decidir formar part del govern per veure què els hi cau.
Antoni Morral ( ICV-EUiA ) entregarà a Carme Carmona ( PSC-PSOE ) el bastó d’alcalde i no té cap possibilitat de recuperar-lo després del maig del 2011. Per bé o per mal, el panorama polític de la ciutat ha canviat molt i el temps dels pactes de tots contra el foc han passat. La combinatòria s’ha enriquit tant que fins i tot ha corregut amb força el rumor de que CiU i PSC-PSOE li van oferir un lloc al PP al nou govern municipal.
Les picabaralles per determinar qui ha matat el pobre esperit del canvi són una pèrdua de temps. Els fets són públics i la veritat és que l’han matat entre tots per que el pobre va nàixer molt feble i carregat de punyetes.
A partir del 2011 les fitxes poden resituar-se de moltes maneres. El millor per tots seria un canvi real que segurament no té tant a veure amb la configuració del govern com de la oposició. El model d’una força de govern forta que es retroalimenta a un partit fort d’oposició que a l’hora de la veritat pensa el mateix que el primer és una pèrdua de temps. Com quan un hamster perd hores fent quilòmetres a la roda de la seva gàbia. La ciutat no avança i els mateixos de sempre es reparteixen el pastís.
Ja sabem quin govern tindrem. Convergents i socialistes tenen fets tots els tractes que havien de fer, ja estan en marxa. Els números poden arribar a ser molt cruels i en el cas que ens ocupa, no deixen marge per una gran desviació. Posats a cercar coses positives, el vot captiu que té ICV-EUiA a nivell municipal com a opció pragmàtica ja pot volar lliurement.
Si CiU no diu el contrari, o sigui, que podria pactar amb Antoni Morral desprès de maig del 2011, no cal votar en contra de ningú, es pot votar en funció del programa i de les persones que es presenten amb el compromís d’aplicar-lo. La millor manera de desplaçar la centralitat municipal cap a esquemes diferents dels que comparteixen les quatre forces amb representació al consistori.
Estic parlant de conceptes com posar senderi amb les bestieses que s’estan fent a la Plana del Castell, criticar la calendarització electoralista de les obres, apostar per la participació ciutadana, el compromís amb la defensa del medi ambient o prioritzar el benestar per endavant del creixement especulatori de la ciutat. ICV-EUiA no s’ha compromès amb res d’això i s’ha dedicat a fer de PSC-PSOE sense ser-ho i tots n’hem sortit perjudicats, ells els primers.
El PSC-PSOE davant les consultes populars per la independència 12 Desembre 2009
Posted by danielmallen in Llegint la premsa, Política.Tags: Política
add a comment
Que Joan Ferran i Serafini té la voluntat manifesta d’erigir-se en flagel socialista del catalanisme desacomplexat és quelcom que ha quedat ben clar durant els darrers anys. Fidel a la seva cosmovisió, ahir divendres va fer front comú amb el PP acusant a TV3 de sobredimensionar la cobertura mediàtica de les consultes. La tesi és la de sempre, que el catalanisme està “fabricant” un país que no és el que reflecteixen les urnes.
El diputat del PSC-PSOE sap sobradament que les nacions no són quelcom físic i que, efectivament, es construeixen i fabriquen. Deixem-ho aquí per no allargar-nos més en la utilització de mots que podrien servir per descriure la incidència que els agents socials poden realitzar sobre el concepte de nació. També té clar que els estats es doten d’instruments amb els quals incideixen sobre el procés i és clar, fabriquen les seves nacions. El que li passa a en Joan Ferran és que té bàndol i mal perdre, res més.
Potser es dirigeix a la galeria, potser es tracta de mantenir un posicionament intransigent a nivell intern del seu partit o potser el que volien amb això era sortir als mitjans estatals, però en tot cas, el seu posicionament és simptomàtic del que pot estar vivint el personatge i els seus coreligionaris més propers. S’han hagut de retratar i els hi cou.
A qui també hem pogut veure entre la irritació i la incomoditat ha estat a Lídia Santos, diputada del PSC-PSOE al Parlament de Catalunya que va debatre a les pàgines de la revista El Temps amb representants d’altres grups parlamentaris sobre les consultes que tindran lloc demà arreu del país. Sense armes per criticar la forma, doncs amb les consultes populars poca gent s’atreveix, renega del fons apuntant que les institucions municipals no haurien de donar suport a plantejaments sense cobertura legal, que resulta un flac favor a la defensa del contingut del vigent estatut d’autonomia, agita sense vergonya el fantasma de la convivència interior i apel·la a l’espectre errant del federalisme.
Els socialistes catalans han quedat retratats i força a contrapeu. A nivell estatal la consigna era clara i tant ZP com la Fernàndez de la Vega han volgut passar de puntetes mirant de minimitzar la importància de les consultes. Canvi d’estratègia, sobre Arenys de Munt ( Maresme ) van descarregar amb força i van fer el ridícul, amb les consultes de demà miren de fer veure que la cosa no va ni amb ells ni enlloc- No han tingut massa èxit i han acabat apareixent a més d’una portada dels grans rotatius.
El rotllo del federalisme avorreix les pedres. Això sí que no va enlloc. Sense rancúnies gàstriques: l’Estat espanyol no es vol federalitzar i els catalans estem cansats de xocar sempre amb el mateix mur. Si PP i PSOE, que són els que poden canviar la Constitució Espanyola volen fer alguna cosa, com per exemple plantejar seriosament un model d’estat federal, ja ens trucaran per explicar-ho. Mentre segueixin en la mateixa línia, que no ens vinguin amb sopars de duro. Els que s’han de posar d’acord són ells i com que ara per ara és impossible, infinitat d’evidències ho proven, als catalans ens toca construir-nos el nostre lloc entre les nacions lliures. Com diu en Joan Ferran, fabricar-nos el país que volem. Un objectiu lícit al que no hem de renunciar per molt que els dòbermans bordin i ensenyin les dents.
Per cert, el municipi més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà ( Berguedà ) ha realitzat avui mateix la seva consulta. Han votat 19 dels 21 veïns amb dret a vot. 18 han dit sí i 1 ha dit no. Un exemple de democràcia i participació que esperem que demà es reprodueixi a la resta de municipis on l’independentisme ha treballat incansablement per cedir-li el vot a la ciutadania.
On queden les polítiques de joventut a la ciutat? 12 Desembre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Política Municipal, Polítiques de Joventut.Tags: Barbacoes, Cerdanyola del Vallès, Política
add a comment
Llegint les declaracions realitzades per ICV-EUiA durant els darrers dies, podem interpretar que el show de Benny Hill en que s’havia transformat la política municipal d’ençà que l’alcalde tingué la brillant idea d’expulsar CiU del govern municipal, està a punt de finalitzar.
Coherent amb el seu discurs, Antoni Morral i els seus miraran de fer de la necessitat virtut i sense participar del govern municipal, afirmen que la seva actitud serà positiva. L’argument principal rau en que pel poc que queda de legislatura, PSC-PSOE i CiU no tenen més marge que el d’aplicar el Pla de Mandat d’ICV. La veritat és que encar que ICV-EUiA votés tot en contra, la gestió municipal seguiria cap endavant sense cap molèstia.
El govern podrà tirar endavant iniciatives i l’Ajuntament tornarà a funcionar. Un cop va quedant clar qui farà les coses a partir d’ara, comença a ser moment de preguntar-nos com es faran. El llistat de qüestions és llarg i podem començar per on ens faci més gràcia. Un exemple, les polítiques de joventut de la ciutat.
Malauradament, el canvi de signe que es va produir al 2003 no ha portat a l’àrea de joventut cap millora. Els que heretin la gestió, trobaran un àrea devastada, inútil, morta, abandonada, oblidada, menystinguda i desangelada. Ni en Balcells, ni la senyora Rebollo ni la Maria Reina han fet res destacable en aquest camp més enllà del que és vox populi, que les polítiques de joventut han estat la seva darrera prioritat.
Tenim un mal Pla Local de Joventut que serveix per a ben poca cosa. Sobre aquest full de ruta calia incorporar plans anuals que han arribat sempre tard i que metodològicament han estat un fracàs flagrant. Del corresponent al 2010 encara ningú en sap res. Perdó, sabem que ni tan sols s’ha començat a treballar en ell.
Estaria bé que durant el gener es comencés a consultar les entitats juvenils de la ciutat per tal que pel febrer, com a molt tard, es pugui aprovar un pla anual pel 2010 mitjanament consensuat o com a mínim, comentat amb els joves de la ciutat. Té molt poca credibilitat aprovar plans d’actuació anuals poc abans de l’estiu, que és al que ens tenen acostumats fins ara.
Caldria anar pensant en un nou Pla Local de Joventut elaborat seguint les indicacions dels estaments superiors. Res d’invents estranys, amb el seu procés de diagnosi, participació dels agents juvenils i dels joves no associats i sobretot, una concepció integral i transversal. No es tracta de paraules buides. Assignar al capítol de joventut les iniciatives generals que remotament tenen a veure amb els joves és una vergonya.
L’ajuntament segueix sense un model de participació juvenil clar o funcional. Simplement, no existeix i el famós Consell Municipal de la Joventut només va convocar-se un cop la darrera legislatura i no va servir per res. Molts dels presents es van aixecar a mitja reunió i van marxar davant el lamentable espectacle que es va viure. A qui toqui gestionar l’àrea de joventut li correspon decidir si vol fer un pas endavant en la participació juvenil o si pel contrari, ja li va bé que la cosa segueixi absolutament morta.
I ja posats a fer la carta als reis, caldria subratllar que els equipaments juvenils de la ciutat porten molts anys desfasats i no poden donar resposta a la demanda existent. Una ciutat com la nostra no es pot conformar amb un sol casal de joves malament gestionat i carregat de mancances elementals. L’exemple més flagrant és el dels bucs d’assaig on s’ha realitzat una inversió en equips i aïllament però en canvi, no es disposa d’un model de gestió que permeti que aquestes instal·lacions tinguin una incidència positiva sobre els grups novells de la ciutat.
Quan els polítics de la ciutat deixin de fer-se la guitza hauran de començar a respondre a aquestes qüestions i a les que aniran sorgint de les diferents àrees de gestió que durant els darrers anys no s’han portat com és degut. El cas de les polítiques de joventut és dels més escandalosos però n’hi ha molts altres.
Les consultes populars del 13 de desembre 9 Desembre 2009
Posted by danielmallen in Llegint la premsa, Política.Tags: Estratègia, Política
add a comment
El proper diumenge un 17,02% dels municipis catalans ( 161 de 946 ) celebraran una consulta democràtica on consultaran als seus veïns quina és la seva opinió sobre la possible independència de Catalunya. La cosa va molt més enllà i en un futur no gaire llunyà està previst que molts més municipis segueixin el camí que va marca Arenys de Munt ( Maresme ) i trenquin amb una de les falàcies més ben construïdes per l’Estat espanyol.
Es diu que aquests 161 municipis sumen més habitants que els que tenen alguns estats de ple dret de la Unió Europea, Luxemburg o Malta. M’agradaria refer els números però deuen ser certs i no deixa de ser sorprenent que una iniciativa d’aquestes característiques estigui recollint un èxit tan gran. Si tot va com esperem, és una dada que podria tenir un important recorregut a nivell internacional.
Aquesta iniciativa té punts forts i febleses. Durant els darrers dies la premsa ha disseccionat la qüestió i depenent del grau d’èxit o fracàs, és pot preveure que la cosa vagi per llarg.
En el camp de les fortaleses caldria assenyalar en primer lloc la mobilització. Hi ha qui l’entén com el gest d’acostar-se cada quatre anys a una urna. És un error, durant els darrers anys l’independentisme ha registrat una certa consolidació electoral a Catalunya però no ha vingut acompanyada per un creixement efectiu de la seva base militant, que evidentment, no consisteix únicament en ficar-se un carnet a la cartera i seguir endavant com si res.
L’organització de les consultes del 13 de desembre i les que vindran després són un exemple de trobada entre ciutadans amb diferents sensibilitats polítiques que decideixen coordinar els seus esforços de manera més o menys organitzada. D’aquests ciutadans, una gran majoria no ha militat activament a cap organització i segurament, tampoc ho faran mai. Que comencin a treballar per la independència és un dels grans èxits d’aquest moviment i no deixa de ser un patrimoni que cal preservar sigui com sigui.
El segon punt fort és el del precedent històric que es genera i els efectes que el mateix tindrà sobre la societat. Projectar-nos al futur amb la voluntat d’esdevenir el 28è estat de la UE passa per dos punts que cal tenir en compte. En primer lloc, cal que els catalans fem que aquest objectiu sigui visible i majoritari, que situem el debat i el guanyem. A continuació, cal que els de fora tinguin clar que som una cosa diferent i ho acabin reconeixent de forma natural. El precedent serà tant important a nivell extern com intern i si no surt amb força de les fronteres de l’Estat espanyol, com a mínim a nivell estatal és d’una virtut pedagògica importantíssima.
En la banda de les febleses cal destacar que les consultes signifiquen un pas endavant molt important però no porten automàticament a la resolució del conflicte. Per tant, augmenten la intensitat del debat i és important deixar el llistó ben alt, però no acaben a curt termini amb la constitució d’un Estat català. Per encarar amb garanties un procés d’autodeterminació cal solidificar l’estructura de l’independentisme des de totes les perspectives importants i molt més enllà dels processos electorals, feina que no està ni molt menys completada.
El globus s’anirà inflant i cal que ens preparem per quan es comenci a desinflar. Es tracta de quedar tant per sobre del punt de partida com ens sigui possible i s’aconseguirà amb intel·ligència, generositat i sentit de país, tractant-nos com adults i entenent què és el que estem fent. Més enllà de les consultes, quedarà molta feina per fer i caldrà aprofitar l’empenta per continuar desplegant l’independentisme.
Les consultes no seran cap anècdota i és important que el resultat siguin una experiència satisfactòria per que a falta de millors idees, són la millor eina de la que disposa actualment l’independentisme per explorar un canvi de marc polític. Que el marc territorial de les consultes no s’adequa a mig termini al projecte de l’esquerra independentista i altres qüestions importants tampoc són cap anècdota.
Valoracions sobre la moció de censura 5 Desembre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Política Municipal.Tags: Barbacoes, Cerdanyola del Vallès, Esquerra, Política
add a comment
El recorregut d’en Toni Morral ( ICV-EUiA ) com a alcalde de Cerdanyola del Vallès arriba inevitablement al seu final. Si no es produeix la mediació d’algun tipus d’efecte sobrenatural, tenim alcaldia socialista per uns quants anys.
Evidentment, els membres d’ICV-EUiA intentaran donar guerra fins a l’últim minut, però el que resulta evident és que amb en Toni Morral com a cap de llista no tenen cap possibilitat de tornar a aconseguir l’alcaldia. Una proposta seriosa passaria per una retirada a temps del que encara avui és alcalde de la ciutat i per la reconstrucció de ponts amb la resta de forces polítiques de la ciutat. Especialment amb aquelles amb les que la relació ha quedat més deteriorada.
Resulta difícil preveure si a les properes eleccions municipals es produirà una polarització del vot similar a la del 2003 però el que resulta força evident és que no tindria massa sentit en tant que ICV-EUiA ha deixat de ser una alternativa real al capdavant de la corporació municipal.
L’època del tots contra el PSC-PSOE ha passat, afortunadament, a millor vida. En bona part, per que ICV-EUiA no ha sabut cuidar als seus socis de govern. Els bons pactes passen per que tots els implicats surtin guanyant i això és quelcom en Toni Morral i els seus no han contemplat en cap moment.
Caldrà construir una nova imatge de la política municipal que es fonamenti en nous esquemes, molt més polítics i no tan ancorats en rivalitats personals. CiU ha obert joc cap al PSC-PSOE i el PP ha trencat files.
Comença a ser l’hora d’anar-hi pensant una mica. En primer lloc, caldria fer passar per endavant de la brega política el debat de ciutat, dissoldre la cortina de fum rere la que hàbilment han amagat les misèries d’una gestió ineficaç i de color gris ciment.
El pacte implícit i contra-natura d’ICV-EUiA amb CiU i el PP ha suposat un deteriorament de la qualitat de la política municipal. No es pot aïllar per sistema un partit com el PSC-PSOE que, recordem-ho, encara no ha perdut mai unes eleccions de cap tipus a la ciutat. Aquest ha estat el gran error d’en Toni Morral i els seus. Al PSC-PSOE se l’havia de guanyar en la batalla de les idees i els programes, no en un cos a cos estèril.
Desafortunadament, els governs encapçalats per ICV-EUiA no han suposat un trencament amb els vint-i-tres anys d’administració socialista al municipi. S’ha seguit amb la dinàmica desenvolupista condemnant la Plana del Castell a la cimentació total i en línies generals, la gestió no ha tingut un perfil propi suficient com per argumentar que un govern d’ICV-EUiA representés una millora substancial respecte a la proposta política del PSC-PSOE. Ha estat més del mateix i en alguns aspectes, fins i tot pitjor.
Els tripijocs de l’alcalde amb el PP no han ajudat en res i el cabreig del PSC-PSOE resulta totalment lògic. Si hi afegim el resultant de la maniobra suïcida que suposava expulsar CiU del govern municipal, tenim tots els ingredients necessaris per la moció de censura que conformarà en breu una nova majoria de govern a l’ajuntament.
Al nou govern municipal se li ha d’exigir horitzó polític i un programa de gestió. Ni una cosa ni l’altre s’han manifestat encara. El que sí tenim clar és que el pacte té voluntat de permanència i de manera més o menys explícita, així ens ho han fet entendre. Per tant, la suma més factible per després del maig del 2011 és la de les forces que en breu assumiran el timó de la ciutat.
Què s’en farà dels vots que ICV-EUiA arrossega a les eleccions municipals i que no pertanyen pròpiament al seu espectre ideològic? Seguiran fent-li confiança per reforçar aquesta formació com a possible primera força de la oposició? Es produirà un vot útil a CiU per incidir al govern municipal i dotar-la de força de negociació davant el totpoderós PSC-PSOE?
A Esquerra li toca presentar les seves propostes programàtiques i aprendre dels errors del passat, tant dels propis com dels de la resta de formacions que van fer possible al 2003 una alternança en el govern municipal, per tornar a il·lusionar als ciutadans amb un programa transformador i ambiciós que per força haurà d’incomodar als partits que actualment tenen representació al consistori. El canvi ha estat una obra de teatre força aconseguida però no ha suposat cap avenç substancial per la ciutat. Ara cal redibuixar-lo des de l’esquerra i l’independentisme.
L’època dels governs amb ICV-EUiA s’ha acabat i no tornarà mai més per culpa de la manca de visió dels que els encapçalaven.
Vist: primera temporada de The West Wing 28 Novembre 2009
Posted by danielmallen in EEUU, Política.Tags: EEUU, Política, Spin Doctors, Vist
add a comment
Seguint entusiàstiques recomanacions d’alguns companys que generalment expressen bon criteri, vaig adquirir la primera temporada de la sèrie The West Wing i he d’admetre que, un cop visionats tots els capítols, l’experiència ha estat força estimulant. M’explico.
Fonamentalment, la sèrie gira al voltant d’una part del gabinet del President dels EEUU. Segurament la més polititzada, l’equip de comunicacions que s’encarrega de gestionar el programa legislatiu, les relacions amb la premsa, l’agenda presidencial i les diferents campanyes electorals. Categoria la dels protagonistes que en el lèxic polític anglosaxó s’ha etiquetat com a Spin Doctors. Els que elaboren el relat que s’explica als mitjans, llegeixen enquestes i dirigeixen la política de les administracions.
Hi ha dosis importants de moralina, això és innegable. També cal assenyalar que la transcendència de les decisions que habitualment es prenen al gabinet presidencial més important del món, tant al virtual com al de veritat, no són poca cosa. A més a més, l’alineament ideològic del president i els seus assessors està molt més enllà del que habitualment es podria esperar d’una administració demòcrata com, per exemple, les encapçalades per Bill Clinton o el propi Barack Obama. Finalment i amb aquests ingredients, el còctel resultant és força digestiu.
La política als EEUU és radicalment diferent a la del nostre país i resulta xocant veure fins a quin punt els partits americans tenen poc pes sobre els seus membres. Els exemples més rellevants podrien ser la llibertat amb que els presidents dels EEUU tiren endavant les decisions del seu gabinet sense gairebé consultar amb els òrgans dels partits i també, la llibertat de vot que exerceixen els membres de les càmeres legislatives.
Estem condicionats pels prejudicis que ens inspira el sistema català de partits i a primer cop d’ull valorem aquests fets com negatius. Fins a cert punt ho són i no es pot negar que els congressistes dels EEUU mercadegen amb els seus vots per tal d’aconseguir recursos econòmics per a les campanyes. El sistema de finançament electoral és simplement abominable. Ara bé, es tracta d’un sistema que presenta variables força interessants.
Els congressistes tenen una gran rellevància territorial i el seu contacte amb els electors és superior al que per defecte emana del sistema català de partits polítics. La llibertat de vot que és natural als EEUU i al nostre país és una tara o símptoma d’escissió, dona als electes l’oportunitat de guanyar força davant els partits i possibilita una millor representació dels electors. Ara bé, es tracta d’una situació molt particular.
Blocaires i autors de literatura política, com per exemple en Toni Aira, assenyalen The West Wing com una telesèrie de culte. Es nota que al darrere hi ha pressupost, documentació i coneixement de causa. En resum, es tracta d’una molt bona producció que segurament agradarà a aquells interessats en política.
Juntament a aquestes recomanacions també em van recomanar el bloc d’Antxon Garrogerrikabeitia, periodista basc del Nashville Sentinel, diari de més tirada de l’estat de Tennessee, profundament apassionat per la política als EEUU. Els arxius del bloc són plens de biografies d’assessors presidencials i directors d’agències com, per exemple, la CIA. He afegit el seu enllaç a la categoria de Blocs diversos. La llàstima és que darrerament no s’actualitza gaire, la sort és que als arxius hi ha pàgines suficients com per descarrilar un tren de mercaderies.
Esquerra vol un referèndum sobre el futur de la Plana del Castell 23 Novembre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Medi Ambient, Política Municipal.Tags: Cerdanyola del Vallès, Medi Ambient, Política
add a comment
Encara desconeixem quina serà la fórmula màgica que garantirà la governabilitat de la ciutat. Per desconèixer, desconeixem fins i tot quan arribarà. Ara bé, no poden romandre de braços creuats esperant la il·luminació divina i el retorn del senderi al crani dels que manen els partits amb representació a Cerdanyola del Vallès. Entre d’altres coses, per que és possible que les muses no els inspirin i ens segueixin defraudant fins al maig del 2011. O fins a l’infinit, o fins més enllà, qui sap?
Un cop s’ha dit tot el que calia dir: que l’alcalde ha de garantir-se, tan aviat com pugui, suports per tirar endavant els projectes de la legislatura i que la oposició no li pot fer obstruccionisme eternament, cal deixar de llençar cacauets als micos i tornar al debat polític. Ja n’hi ha prou de serials en fascicles, parlem de la ciutat!
Des d’Esquerra apostem per obrir debats seriosos i obligar a tothom a ensenyar les seves cartes. Per això, presentem una moció que intentarem aprovar al proper ple ordinari i que ataca d’arrel el model de desenvolupament de la ciutat, el sanejament dels abocadors tòxics de la Plana del Castell i les inexistents polítiques de participació de la ciutat.
Estem convençuts de que si tothom participa, el medi ambient surt guanyant. Hi ha precedents molt destacables i recents. Un és el de la consulta vinculant que es va realitzar a Sant Celoni per preguntar als ciutadans si volien o no una ARE al poble. La resposta va ser clara i el que té gràcia és que a Sant Celoni mana CiU, formació que no destaca per brindar un gran suport a la construcció d’una democràcia molt més participativa. Per quin motiu ICV-EUiA de Cerdanyola del Vallès ignora els programes ideològics de l’ecologisme i tira pel dret amb tot? De què els hi serveix dirigir les polítiques de participació a la Generalitat?
Aportem de manera convincent tota la informació als ciutadans, vinculem tots els agents socials, trenquem-nos les banyes per arribar al màxim de gent i deixem que siguem tots plegats qui decidim sobre els abocadors i els projectes d’urbanització de la Plana del Castell. Sabem que els ciutadans són intel·ligents i davant un abocador incontrolat ple de residus tòxics saben què és el que cal fer, com també saben que queden pocs espais pel futur de la ciutat i que el ciment pot anar molt bé per a les arques municipals però no deixa de ser una hipoteca per a les persones. Potser el problema serà aquest, no?
En tot cas, ja ens diran el què. La moció s’ha presentat i no trigant gaire arribarà una resposta.
Govern ecoliberal fatxaprogre binacionalment conscient? Sincerament, no ens ho mereixem 17 Novembre 2009
Posted by danielmallen in Cerdanyola del Vallès, Política Municipal.Tags: Barbacoes, Cerdanyola del Vallès, Política
add a comment
Amb comptagotes es dosifiquen les informacions relacionades amb les converses que els diferents partits amb representació a l’ajuntament de la ciutat estan mantenint per mirar de decidir plegats quin serà el futur immediat de la governabilitat del consistori fins a les eleccions municipals del 2011.
Cal suposar que pels que participen en aquest procés tot plegat té sentit i coherència, però per qui s’ho miri amb una certa distància no podrà evitar pensar que s’han tornat bojos. El debat no és lògic i cal assenyalar-ho per, com a mínim, mirar de corregir-lo tant com sigui possible doncs el cert és que ens hi juguem bastant.
Una de les informacions que comencen a córrer és la possibilitat d’un govern on cada força amb representació al consistori ( PSC-PSOE, ICV-EUiA, CiU i PP ) ostentés l’alcaldia durant quatre mesos, d’aquí fins al final de la legislatura. Resulta, més o menys, tan difícil d’explicar com d’entendre. Un govern de concentració sense sentit polític i amb l’únic objectiu de defenestrar l’actual alcalde, objectiu que, per motius molt diferents, comparteixen socialistes i convergents.
No cal dir que en Toni Morral farà tot el que pugui per sortir sencer d’aquesta nova aventura. Ara bé, que ho aconsegueixi és un altre tema. S’han sembrat discòrdies i s’estan recollint bufetades que el poden fer caure. Anem a pams.
Al PP se li dona una rellevància que no es mereix i que, sobretot, no ens mereixem els ciutadans de Cerdanyola del Vallès. Veure per creure. Un alcalde del PP, que per més conya no era ni el cap de cartell de la seva formació, a una ciutat que sempre s’ha oposat frontalment als valors que representa aquesta marca política. Quin sentit pot tenir?
No té ni cap ni peus. I la culpa no és només, que també, de socialistes i convergents. Qui va travessar primer el cordon sanitaire per negociar l’aritmètica de l’anterior govern va ser ICV-EUiA amb en Toni Morral al capdavant, negant-se a treballar un acord programàtic sòlid i decidint que era molt millor jugar a enfonsar la flota socialista que construir un projecte coherent de ciutat. El preu de mantenir el canvi de signe a l’ajuntament va ser massa alt i una prova més d’això és que fins i tot el propi Antonio González pateix a hores d’ara un Síndrome d’Estocolm força greu que l’ha enemistat amb una part dels seus companys de partit.
L’explicació ràpida passaria per diagnosticar que els negociadors han perdut contacte amb la realitat, deixant de banda el més elemental sentit comú. Es demanen dimissions, es marquen jugades i es realitzen fintes de tot tipus, però les propostes programàtiques segueixen sense emergir d’entre els estertors de la monumental bronca. Els pactes es valoren en funció del joc de cadires o dels caps que eventualment puguin rodolar, però encara és hora de que aparegui algú que marqui quines línies de treball cal seguir per acabar la legislatura amb un balanç positiu pels ciutadans. Des de Cerdanyola del Vallès cal fer molts quilòmetres per entrar a un municipi amb alcaldia del PP i seria d’idiotes rematats enfilar aquests personatges a un cim que no farien mai. Sincerament, no ens ho mereixem.
Lamentablement, els que estan jugant a aquest joc ni tan sols es prenen la molèstia de simular responsabilitat, ni que sigui de cara a la galeria. El resultat pot ser nefast i si finalment es compleixen els pitjors pronòstics, caldrà respondre clarament als que precipitin un desenllaç tant lamentable. Podíem esperar moltes coses, però en cap cas que tot plegat acabés amb un govern políticament indesxifrable i un alcalde del PP durant quatre mesos.
